El procés del datiu plural

L'article «Lisisme: un canvi en procés en l’ús del pronom datiu de tercera persona del plural en el català oral actual?» 🔗 de Georgina Alvarez-Morera ha començat la faena de documentar i analitzar les característiques del procés d'extensió de la forma «lis» com a substitut de les formes de datiu plural els/-los/'ls. L'autora utilitza la mateixa denominació que va utilitzar Àlex Bourdiol l'any 2014 en l'article «L’auge del liisme» (14.08.2014). 🔗

L'article no documenta en la bibliografia el dcvb, on la forma «lis» té entrada pròpia 🔗 i un poc de documentació que concorda amb algunes apreciacions que s'assenyalen en l'article d'Alvarez-Morera: les possbilitats de la llengua, la regularització, i la pressió del castellà i la inseguretat que se'n deriva.

Manies personals, és un dels trets que m'esmussa, no tant pel so, sinó pel que simbolitza o perquè és un símptoma de la causa del procés de desús del valencià. Fins ara només l'havia anotat quan el sentia de manera inversemblant en boca d'amistats jóvens («Suborninació estèril», 15.07.2017) 🔗 o inclús de polítics majorets («La mitjana valenciana entre obames, maccains i palins», 11.11.2008) 🔗, però fa temps que el senc rondant per tv3 (Sandra Monforte, és possible, va, però també Marc Serrats i Vicenç Lozano!) 🔗 i això ja confirma que l'autora de l'article podrà constatar dins d'un temps com ha conclòs el procés.

Gens cloixits

Tenia el llibre sobre el cap, en una de les estanteries de més a prop, però fora de l'abast de les meues mirades, dalt i darrere, ben a la vista i ben amagat. Al cap d'unes setmanes que fa que el busque, mentres fregava un poc el terra, he alçat el cap i l'he vist, Joan Coromines, Joan Sales. Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, editat per Joan Ferrer i Joan Pujadas.

Buscava alguna cosa que no sabia què era i deu ser per això que no ho he trobat. Però sí que he trobat una passatge molt «suggerent» de l'any 1958 de Coromines:

Si aquells malparits pedants que van forçar la mà a En Fabra i l'obligaren —a canvi d'altres simplificacions exigides per Fabra— a acceptar, vulgues no vulgues, la c, la h i d'altre complicacions supèrflues, haguessin tingut veritable consciència nacional, s'haurien escruixit del mal que feien [...].

En fi, mirant-ho ara, diria que no van acabar gens cloixits.

Ixcam cap a fora

A la façana d'un dels edificis de la plaça Major de Castelló de la Plana hi ha un rellonge de sol un fragment de Tombatossals que comença «Ixcam, ixcam». Això em recorda que he de revisar la fitxa sobre els incoatius, 🔗 perquè me se va quedar alguna citació per posar. Li l'afigc.

Pel que he vist des de fa uns anys —i com a conseqüència d'un error de percepció ja antic que l'avl no ha esmenat encara—, hi ha qui no tan sols troba lleig vore escrita la seua variant dialectal —ei, complint totes les normes gramaticals i ortogràfiques—, cosa que em permet pensar que són els mateixos que practiquen la submissió del valencià davant del castellà, perquè, al cap i a la fi, considerar «lleja» una llengua és, en el fons, considerar-la subordinada i prescindible.

¿Què té a vore l'escriptura de la variant dialectal amb la subordinació? Doncs, que una volta agarrem eixe camí, ja sabem com s'acaba.

Fluent

La normativa de la llengua hauria de ser com la vora de la mar, com la ribera d'un riu, un ecosistema en contacte permanent amb la natura fluent de la llengua.

La llàstima és que mos acomodem i tendim més a busscar els bassals i, encara més senzill i casolà, a omplir poals. Hi afegim unes gotes de lleixiu i ja tenim una aigua que desinfecta, que és bona per a passar la fregona pel terra i per a acabar abocant el poal al vàter. I millor si la depuren abans de tornar a la mar.

La foto del sàbat / 290

Una taula per a l'accent

Ara que han difós a tort i a dret i han ofegat el sistema de salutació binari «bon dia / bona nit» amb l'intrús «bona tarda» (o «bona vesprada») derivat d'una lògica normativa mal entesa, al cap de les dècades de mirar de reüll als qui remugàvem «al meu poble només hi ha bon dia i bona nit», ara va i per fi algú ha fet l'esforç de pegar una miraeta a la cosa i va i inclús han arribat a comentar en el programa La Selva —no recorde quan— que l'esquema de dos salutacions —incloent vespre allà on es diu— era el que calia fer anar.

Per contra, encara tenim sobre la tauleta de nit la incoherent «mesa de negociació» dels qui fan anar les hipercorreccions com si una normativa pretenciosa tinguera més valor i utilitat que una simple «taula de negociació» —o del que siga—. És cosa de vore com en açò de la cultura la pretensió impositiva i dogmàtica és contradictòriament i incoherentment més cridanera i atractiva que la cooperació solidària i comprensiva.

Doncs, vists els pedantismes anteriors, convindria no pontificar ara amb l'accent obert del nom del cap i casal valencià.

La foto del sàbat / 281

¡Uaŀla!

Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.

Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.

En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!

«Encà» mos obri la porta...

Més amunt de la Sénia també diuen «encà» ('encara'), un tret occidental que les normatives han tendit a ignorar, cosa que no és eficient ni útil, perquè la funció d'una normativa hauria de ser mirar de regular la llengua en tots els aspectes, inclús en els detalls que són de lliure ús.

Bé, les regulacions democràtiques no s'han d'entendre coercitivament —eixa concepció és una rèmora de subordinació que sempre està en conflicte amb la coŀlaboració—, sinó com a instruments que faciliten els usos lliures de l'expressió en qualsevol àmbit. I només es poden facilitar coneixent-los, reconeixent-los, atenent-los i obrint-los portes i finestres expressives. He escrit «portes i finestres», com si fera un dibuixet infantil, amb teulà a dos aigües i xumenera... Com si estiguérem en una casa que mira i mos obri la porta al món.

Més que res, porta el diari

Hi ha hagut sort pel centre de la ciutat, a pesar del pet que ha pegat el tro de les tres de la matinà. Més sort encara que Josep Lluís Navarro Peiró haja decidit escriure quatre coses ben escrites, amb ponderació i purnes d'humor, i que li les hagen publicaes en el Levante (08.10.2025) en valencià en l'article «Vixca: el conflicte»: 🔗

Les reaccions de polítics i d’algun escriptor no es fan esperar: es mostren indignats en X (l’antic Twitter) afirmant que el fet d’escriure vixca equival, ni més ni manco, a «incomplir la llei» i «destruir» i «menysprear» el valencià. ¡Quasi res porta el diari!

Un poquet més que res portava el dia en este cas.

Devocions i manies

Com és habitual, hi ha petits detalls que fan més nosa que una brossa en l'ull:

Sebastià Carratalà afirma en un article: 🔗 «“Vixca“, una paraula no reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)»... Bé, en la taula 35.1 de la gramàtica, l'acadèmia recull la interjecció «vixca». Per tant, no és cert que l'acadèmia no la reconega.

Podria haver dit que no l'ha inclosa en el diccionari, però continuaria sent una paraula reconeguda per l'acadèmia, atés que, tal com diu la mateixa gramàtica, els verbs incoatius amb xeix «tenen una important tradició escrita». Reconec que l'expressió acadèmica és diplomàtica i insinua sense acabar de dir, però els cas és que «reconeix» la història de l'ús escrit de les formes incoatives amb palatal.

D'altra banda, en les Normes del 1932, en la introducció mecanografiada, apareix la forma verbal «afeblixca». Aixina, l'afirmació que la paraula vixca «no figura en les Normes de Castelló del 1932» no seria del tot ajustada a la realitat, ja que en eixe text, si no ho ha mirat malament, no apareix cap atra forma incoativa. També seria una afirmació absurda, ja que les normes ortogràfiques no arrepleguen totes les paraules de la llengua.

Un dels problemes normatius que tenim són tant les coses que es diuen com les que no es diuen. A més d'això, a voltes s'arriba a solucions de compromís a causa de les urgències (cosa que es va fer l'any 1932) i després pareix que s'oblida eixa circumstància i hi ha qui es pensa que els pedaços per a eixir del pas eren una solució definitiva. Per sort, els gramàtics i l'acadèmia han revisat, ampliat i millorat les normes ortogràfiques, cosa que fan constantment.

I que espere que continuen fent-ho sense deixar-se lligar les mans per devocions o manies.

Provocació autoimmune

Hi ha qui de colp senten els sentiments ofesos i, per a restaurar-se un poc els ànims, per fi, es posen a reivindicar —sense llegir-se-les— gramàtiques, llibres, idees que fins ara dien detestar. Una cosa aixina li està passant a l'avl, ara que les idees més fosques de l'arc parlamentari espanyolista estan tornant a mandroixar els complexos idiomàtics valencians. I, vaja, sempre hi ha qui està disposat a respondre a la provocació... La burrera preferix les excuses a les idees.

Les normes ortogràfiques de 1932 són citades i reivindicades com a ungüent balsàmic contra la burrera antivalenciana per persones que és possible que, el dia que els peguen una ullà, decidixquen que convé cremar-les. La burrera nacionalista —valencianista o espanyolista— continua sent això, provocació autoimmune.

Casi casi

«Casi casi» és una expressió usual amb l'adverbi general al País Valencià, on no són habituals les alternatives (com ara gairebé, que és més literària que atra cosa). De fet, això de fer-mos escriure-ho «quasi» —un cultisme gràfic provinent de la paraula llatina—, és un de tants símptomes de la pallola interminable que constreny la normalització i la normativització al País Valencià.

En francés també s'escriu «quasi», que també s'ha quedat antic, substituït per atres formes, i es pronuncia [ka'zi]. Com que casi apareix en la literatura medieval —en diuen clàssica— i és la pronúncia general valenciana i balear, segons indica Coromines, tenim el futur per davant per a resoldre algun dia atendre les possibilitats de la llengua en lloc de les ànsies d'una normativa massa militant. Es fa llarg...

Intercanvi transparent

Les institucions democràtiques, que tenen una regulació quant a la transparència, a més haurien d'atendre les consultes dels ciutadans amb interés per l'acompliment de les seues funcions: resoldre dubtes, aportar dades, analitzar la matèria que tracten, millorar la informació disponible, fer propostes de solució... Però és fàcil trobar-los fent renúncies i dissimulant darrere el silenci.

Faig una consulta, em responen ràpidament en castellà, els agraïxc la rapidesa i el suggeriment, els comente que no hauria de ser acceptable que un web funcione bé al noranta per cent de zoom i malament al cent per cent i, a més, que m'haurien d'haver respost en castellà... I va i la resposta final és que tindran en compte els meus comentaris, però, si m'ho diu en castellà, no pareix que pugam confiar massa en això.

I un atre dia comentaré una resposta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que, en lloc de respondre'm, em repetia la redacció de la gramàtica, redacció que era l'origen de la consulta perquè era inconcreta, incompleta i dubtosa —tal com és evident quan deixen d'atendre el conjunt de la llengua sancera i ho maquillen tractant només una idealització del registre formal, com si foren elements intercanviables.

La foto del sàbat / 265

La normativa amb banyes.

Cadena d'or

L'agarre al vol i aprofite un debat de l'Aoetic (iec) per a desfogar-me un poc

Hi ha una expressió que em resulta corprenedora llegida en una gramàtica normativa: «no transcendeix a l'escriptura»... ¡També fora cas! Si no la beneïxen normativament, encara que siga encasellant-la en el registre o el dialecte que consideren adequat, no podem esperar que siga d'ús corrent o previsible en l'escriptura.

El mal d'això no és que les paraules no es vagen diguent —jo les escric inclús; no en som molts, però no soc l'únic: no sé com miren aquells la «transcendència»—, sinó que això condemna una gran part de la llengua directament a deixar d'existir en l'escriptura i, vaja, no estem tan sobrats d'usos reals com «p'anar» tirant amb pólvora de rei (eixe «pa» apostrofat és una solució que em va suggerir l'Oficina d'Estandardització. Ara convindria que l'oferiren als qui volen escriure en «vulgar»). Em sembla que cap llengua «viva» en té prou amb la formalitat o amb l'estàndard.

La perspectiva «institucional» deu ser com el cas del film Cadena perpètua:^W aquell pres que s'havia acostumat a la presó (d'or normativa) i no va ser capaç de sobreviure a fora.

Transcendint

L'apunt un pèl críptic d'ahir tenia relació amb una expressió que apareix en les gramàtiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Que una entitat normativa —que és la que dicta com s'ha d'escriure— rebutge una forma escrita i que després adduïxca que no pot validar una forma perquè «no transcendix a l'escriptura», seria un poc com si en el joc del trile el triler es sorprenguera que no aparega mai la boleta. Si has establit que el monosíl·lab nin no s'accentua gràficament, no t'has de sorprendre si la paraula nin no trascendix accentuà a l'escriptura.

Este bloc tampoc no transcendirà a res de bo, però si es tracta de l'escriptura, anirem pegant la vara.

No transcendir

En síntesi, tot lo que es podia dir abans que «no transcendix a l'escriptura» tenia una funció de rebuig i de recriminació de formalitat. Ara mateix, això mateix es podria considerar com un avís d'una mancança que cal resoldre per a enfortir l'ús efectiu i augmentar la circulació del cabal general de la llengua. Si no s'escriu, mal senyal, perquè segurament és que s'escriu en una atra llengua. O és possible que eixa llengua ja no es parle i ja no faça falta escriure-la.

L'omissió quotidiana

Coŀloquialment, però oficialment, encara que la normativa no estira més el braç que la màniga, ara ja tinc clar que, si cal escriure «això era p'ad ell», eixa és la solució ajustada a l'ortografia vigent, encara que l'ortografia no ho diu massa clarament; segons com, pareix que preferixca anunciar-mos lo que ja sabem, és a dir, la llengua ja escrita i reescrita pels llibres i la premsa.

Per sort, l'oficina de consultes de l'Institut d'Estudis Catalans sense clavar-se en camisa d'onze vares, m'ha deixat caure que les preposicions no es contrauen i que l'apòstrof servix pa això precisament, «per a assenyalar l’elisió d’algunes lletres». L'elisió de les lletres servix per a resoldre les omissions quotidianes de la previsió, les omissions de la previsió quotidiana...

Les combinacions i un floc

Les combinacions pronominals en els quadres que apareixen en llibres i manuals fan goig de vore. El cas és que mostren combinacions comunes i útils, inclús necessàries, però tinc a sensació que que provoquen sobretot l'ànsia i l'ansietat de la complicació i de la petulància reactiva contra el complex de subordinació lingüística que patim davant de les imposicions i devaluacions legals i socials.

Un bon quadre de combinacions pronominals és una estendard per a exhibir la nostra «grandeur» lingüística davant d'atres llengües. Com ara davant d'eixe castellà parlat per tants milions de persones que no parlen atra cosa perquè no en saben més i que tampoc saben si ara és «la», és «le» o és «lo», però tiren avant. Mosatros en tenim unes quantes més, de pronominalitzacions possibles, però sobretot tenim un quadre de combinacions que fa goig. El vam tindre i això compensa algun d'eixos centenars de normes i lleis que, per malíccia, encara mos pretenen impedir o prohibir l'ús del valencià. Si no t'«agrà», ¡posa-li un floc!