dimecres, 30 d’abril del 2008

La via còmica i la làctia


He enviat Els viatges d'Ibn Battuta a reposar i m'he llegit un còmic, Arrugas de Paco Roca. Esta anotació no mereix quasi il·lustració, però la novel·la gràfica —que en diuen— sobre l'alzhèimer m'ha colpit bastant, més intensament que El eternauta, certament, que es va esvanir quan va presentar la resolució de l'enigma de la nevada sobre Buenos Aires.

M'arriba l'edició d'enguany del Codi de dret públic valencià: hi deu haver moltes persones —ara variarem un verb anterior— desvanides d'haver pogut participar en una obra tan magna. Més que ningú, supose, el senyor Enrique Soriano Hernández, autor de la nota prèvia i «Lletat de las Cortes Valencianas» [sic], càrrec important, però esmenable, i on dubtem que este honor qualificatiu que indica el llibre s'adiga del tot amb la seua activitat. Fins i tot podríem assegurar que cap matèria làctia hi deu tindre realment relació. Cosa de la mala llet de les errades.

divendres, 25 d’abril del 2008

Els plors de la Mollà i el nacionalisme dels altres

Nacionalismes francés i espanyol, ¿no?
Demà toca Alacant, mani. No sé si arribarem a vore els Antònia Font.

Les versions que circulen sobre els plors de la diputada Mollà (GP Compromís) arribaven a dir que si la diputada Barrieras (GP Popular) l'havia sacsada (o havia sacsat «a la mateixa», que diria el diputat Mundo Alberto, en eixe estil seu que barreja el benicarlando i l'estil retòric d'un secretari d'ajuntament franquista). El diari Levante no conta res d'això. En tot cas, vint-i-cinc anys són pocs encara per a haver-ho vist tot, i em sembla que Mollà tindrà ocasió de vore'n de més grosses, també a les Corts.

Trobe en Abacus el llibre de Juan Carlos Moreno Cabrera El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva. Es veu que s'ha preocupat per descobrir que és això del nacionalisme lingüístic i qui compliria els requisits per a rebre la qualificació de nacionalista en este tema. Els resultats (Público, 21.04.2008) són els que intuíem, vaja. Llegirem la seua anàlisi.

Al futbet, molt bé la cosa: guanyem i faig dos gols estil Romário: a puntades.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Han vingut els falciots

Darrere de la façana de les Torres hi ha el barri somort
Els falciots van arribar dissabte passat al centre de València. El diumenge anterior en vaig vore algun allà dalt pegant una volta, però la tropa ha arribat este dissabte. I s'han trobat el mateix centre de València, tot i que una mica més runós, més arruïnat. Fa vora deu anys que senc que la muralla àrab per ací i per allà, que la trauen en fotos com si fóra accessible i els turistes et pregunten per ella, i allà està, envoltada de runes i vegetació —gràcies a això hi ha un espai verd on mirar, una sort casual—, tancada i esdevenint pols, com els desitjos dels habitants del centre, que volíem una ciutat neta, accessible, amb veïns, comerços i vida social. En canvi, l'ajuntament de Rita Barberá ens manté congelats en el temps. I cal dir-ho tot: sembla que guanya les eleccions per a això, i les guanya al mateix centre de València, per a degradar-lo a poc a poc, ple de cotxes per damunt les voreres, caguerades, pintades, contenidors vora les façanes, obres il·legals, pedaços temporals que s'eternitzen, empedrats que ballen i esguiten els líquids que deixen anar gats i gossos.

Aixina que eixe és el centre de la ciutat que es troben els falciots un any més, amb un Partit Popular depredador i encara sense cap alternativa política raonable o somiadora que compartixca la il·lusió de tindre el barri que desitgen els seus veïns resistents i afaenats.

Mentres puge l'escala els diputats estan aplaudint. Més tard sentiré el destrellat.

dijous, 17 d’abril del 2008

Traïdors cabdals

¿Un traïdor amagat?

No sé per quins set sous el diputat Francesc Signes Núñez (psoe) ha decidit sumar-se al restringit club dels qui descobrixen traïdors en l'hemicicle de les Corts valencianes. Va ser ahir en el ple i no me'n sé avenir. Segons han recollit els mitjans (i es pot sentir en el web de les Corts):


La discriminació, senyors del Partit Popular estan practicant-la vostés amb el seu propi poble, i això ja no es diu discriminació, senyors del Partit Popular, això es diu traïció al seu propi poble, traïció al seu propi poble, traïció a les legítimes necessitats del poble valencià a canvi d'uns rèdits polítics que Camps encara no sap si posarà als peus de Rajoy o d'Esperanza Aguirre.


No sé si pretén disputar-li la tàctica i l'electorat a Maluenda Verdú, que de tot hi deu haver en el psoe, però espere que la renovació que s'albira —molt lluny, més lluny, heu d'anar més lluny— en el psoe valencià no consistixca en això.

Per la meua banda, i pel que fa al llibre Els viatges d'Ibn Battuta, estic a punt d'abandonar-lo —i aixina encetaré una secció de llibres en repòs— després d'haver-hi trobat un cabdal en lloc de cabal (parlant de les aigües del Nil), entrebanc que he de sumar a altres detallets que no em fan agrair massa el català amb què està escrit. Espere que l'àrab fóra més agradable o tinguera un altre sentit en el seu temps. Ara mateix, no em meravella gens conéixer la rastrera dels noms dels cadis, xeics, emirs i altres personatges que va trobant l'Ibn Battuta pel camí, i ni tan sols les suposades històries curioses o sorprenents em mouen una cella. Puga ser que no m'haja arribat encara l'edat de llegir-lo.

A pesar de l'excés de cançons en anglés, continue gaudint amb els cantants pareguts a Lisa Ekdahl en Last.fm.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Constatació valenciana i republicana

¿Accés tallat en valencià?
Fa dos anys vaig fer una anotació republicana. Enguany me s'ha passat la data, perquè estava afaenat fent unes modestes reflexions valencianistes per a un company i, sobretot, mestre intel·lectual. Aixina que amb eixes coses que em suggerix la meua curta experiència política de ciutadà, me se passa la data, però la reflexió no, també induïda per la realitat:


És sorprenent comprovar que hi ha tècnics lingüístics (valencians) tan enlluernats per la correcció (per la unitat, pel nom de la llengua...) que, si només depenguera d'ells, aconseguirien que la llengua fóra un silenci ben normatiu. Són aquells que tindrien ois d'escriure «mosatros» però, en canvi, tenen el costum —conscient— de la subordinació lingüística davant els qui parlen castellà.


Aixina, el camí que mos queda és ben curt, certament, si no ens adonem que l'ús quotidià que cadascú —tots— fa de la llengua és el sedàs i l'adob de totes les propostes normatives.

dissabte, 12 d’abril del 2008

La prescripció, l'ètica i el respecte degut

Àngels que sostenen un escut. ¿Quin?
Encara no han arribat els falciots, però els diputats han pegat una volta per les Corts de València. Sabem que els ocells representen algunes coses en el nostre imaginari cultural, són indicis de canvis de temps o, en cas d'absència, són indicis de coses lletges que poden estar passant pel món. A les Corts, en canvi, hi ha molts diputats i diputades que no sabem massa què representen. De fet, això s'esdevé amb la majoria. El sistema electoral de llistes tancades de decisió partidària no dóna més opció. Però, al cap i a la fi, això i la falta de democràcia interna en els partits polítics, no és encara el que és més greu. Fins i tot que hi haja algun imputat o algun delinqüent no és tan greu com puga semblar o vullguen fer vore, perquè confiem que la justícia aclarirà innocències i culpabilitats.

És més greu, però, que els diputats i diputades que han d'aprovar les lleis de la nostra democràcia, les regles de convivència que tots hem de seguir —ells també—, doncs, que eixos diputats i diputades vixquen al marge de la llei, sense cometre necessàriament cap il·legalitat, sinó simplement en connivència política partidària (o familiar) amb altres càrrecs públics que busquen i activen per a ells les caducitats i prescripcions necessàries dels processos administratius, que ajornen els expedients sancionadors fins que la legalitat —comuna i efectiva per a la resta de la ciutadania— ja no pot actuar sobre ells i les seues «irregularitats».

Eixe seria el cas que afecta, segons el diari El País (07.04.2008 dl.), la primera tinenta d'alcaldia de Benidorm i diputada Ángela Barceló:

Benidorm deixa que prescrisga la infracció d'una edil en el seu hotel

La tinenta d'alcaldia realitzà l'obra sense llicència i fora del pla



Aixina mos trobem per tant la ciutadania, preguntant-mos a qui representen eixos polítics que conformen el poder legislatiu, persones que, a més haurien de fiscalitzar l'acció de govern —per a això es supose que servixen les Corts—. Finalment, segons el diari, Ángela Barceló ho troba ben normal, ja que tot Benidorm —diu ella— es troba en la mateixa situació, i, per tant, no li importa aprofitar el desgavell de l'administració pública en què treballa en profit seu. ¿Per a qui tenen valor, doncs, les normes que eixa diputada aprova?

Ja pot Vidal-Beneyto fer articles com «Una dramàtica perversió» (El País, 05.04.2008 ds) i pot ser que li'l firmen molts polítics de bastant anomenada, perquè és fàcil entretindre's a lluitar contra els impossibles o actuar contra polítiques i actes que es troben fora del nostre abast. En canvi, fer rectificar o, en cas contrari, acomiadar una política que accepta la degradació dels serveis públics on treballa i d'on trau benefici privat, això, ¿qui ho resoldrà això?

Si hi pense, fa riure l'article dels Estatuts de govern i règim interior (art. 55.e) que «obliga» els funcionaris de les Corts «a guardar el respecte i consideració deguts als diputats i altres autoritats». Si actuen aixina, ¿què deuen creure que els és degut?

dimarts, 8 d’abril del 2008

Les cara i la barra d'Espanya

Un banc dels Vivers per a pensar amb Mario Bunge
La cara d'Espanya és polifacètica, per dir-ho d'una manera engrescada. Tal com afirma Ignacio Sotelo en «L'altra cara d'Espanya» (El País, 04.04.2008 dv.), «En cap altre país desenvolupat és tan fàcil blanquejar diners com en Espanya», afirmació que no posarem en dubte, però que podem llegir d'una altra manera si pensem que en altres països puga ser que els diners no tinguen calceta i siguen tots blancs. Comparacions d'eixe tipus, tan de grau i tan poc útils per a res, tenen una versió molt més concloent en les qüestions lingüístiques. El mateix Ignacio Sotelo escriu:


[L]a notícia no és que al País Basc el 86% dels alumnes hagen fet la prova [de l'informe PISA] en castellà, la llengua pròpia de la majoria dels escolars, sinó que l'ensenyament s'impartixca en èuscar, una llengua apresa a l'escola. No farà falta afegir que el que és xocant, i si es vol indignant, no és l'obligació d'aprendre una llengua que, al cap i a la fi, imposa els valors o prejuís —segons el punt de vista que s'adopte— del nacionalisme, sinó que tal com s'esdevenia en les antigues colònies d'Àfrica s'impedixca l'ensenyament en la llengua materna. A pesar dels altíssims costs humans i financers per a aconseguir que la població canvie de llengua, tinc per segur que la major part seguirà comunicant-se en castellà. Si un dia s'assolira la independència, cosa que sembla poc probable, el castellà quedaria enfortit, per paradoxal que parega, de la mateixa manera que a Irlanda el gaèlic no ha desplaçat l'anglés.


Es veu que la llengua és un vector ideològic que activa no sabem ben bé quines neurones i porta a paradoxes i profecies apocalíptiques a pesar de tot ben gratificants. Si la profecia d'Ignacio Sotelo és certa, se n'hauria de felicitar. El titular podria ser:


El govern basc fomenta l'ús del castellà




De fet, els estudis sobre l'ensenyament de llengües indiquen això mateix: s'aprén millor la llengua pròpia —les llengües, en general— aprenent-ne altres. No sabem de què s'indigna Sotelo, doncs, si l'actuació del govern basc aconseguix el que precisament demana el catedràtic excedent de sociologia.

A més a més, segons diu Ignacio Sotelo, l'èuscar transmet valors i prejuís del nacionalisme. No acaba d'aclarir si això és general de totes les llengües o únicament es dóna en este cas. Naturalment, quant al cost humà i financer per a aconseguir que la població canvie de llengua, no cal anar al País Basc,
S'invertixen molts esforços i milions en menystenir i anul·lar els drets lingüístics dels ciutadans no castellanoparlants
perquè en la resta de l'estat espanyol cada dia s'invertixen molts esforços i milions en menystenir i anul·lar els drets lingüístics dels ciutadans no castellanoparlants. Per què deu ser que en lloc de dir que l'anglés va «desplaçar» el gaèlic només es fixe en el fet que el gaèlic, per algun «fosc motiu» —com vorem després— no «desplaça» l'anglés.

D'altra banda, el mateix diari ens porta un alleujament intel·lectual amb una entrevista a Mario Bunge, filòsof i físic:


La conferència de Bunge en Barcelona tractà sobre l'estudi dels problemes des de l'enfocament complex, sistemista, que postula, és a dir: des de la consideració que totes les coses són o un sistema o part d'un sistema; i que per a estudiar-les cal comprendre quatre elements: la composició, l'entorn, l'estructura i el mecanisme. «Els objectes, lluny de ser simples, o d'estar aïllats, són sempre sistema o part d'un sistema», explica. «Per això, tractar d'entendre'ls des d'un punt de vista sectorial o, per contra, massa global, és condemnar-se a l'error, com aquella conductora que es lamentava que el seu cotxe funcionava molt bé, però, per algun fosc motiu, s'embossava en el trànsit».


Ignacio Sotelo no entén quin és el «fosc motiu» que fa que el 86% per cent dels alumnes bascs hagen fet la prova en castellà. I, espai!, que per a poder fer-ho, per a poder triar la llengua, els alumnes n'havien de conéixer més d'una: l'èuscar i el castellà. Per tant, fins i tot sembla que considera indignant que en saberen una altra, de llengua, per cert, la que no és «materna»... Ai, les mares, les dones, encara tindran elles la culpa.

dijous, 3 d’abril del 2008

Mitjans valencians i les memòries d'Ibn Battuta i de Jesús Moncada

Jesús Moncada
El company Enric Gil i González s'ha llançat a l'aventura de fer un diari digital, Pàgina26 amb l'ambició de vore el món i el País Valencià (Comunitat Valenciana, en diuen, ¡ai!) mirant-ho des d'ací mateix. Esta i altres, són iniciatives molt necessàries en un País Valencià articulat únicament com a base per a l'especulació immobiliària, la rapinya ambiental i territorial i el gaudi oligàrquic dels diners públics. Esperem que aconseguixquen algun èxit en la transmissió d'informació, idees i valors que puguen acotar democràticament el camp on es mouen els interessos (neo)conservadors i el mercat capitalista no tant liberal com més aïnes dedicat al llibertinatge econòmic.

Per la meua banda, em pose a llegir Els viatges d'Ibn Battuta (traducció de Manuel Forcano i Margarida Castells Criselles), cosa que farà que s'endarrerixca més encara la continuació de la lectura de Les Bienveillantes, però és un vici que tinc, anar llegint coses diverses alhora, empastrar-me de lletres diverses. Una quarantena de pàgines que he llegit i trobe que han adobat la traducció amb un català una mica estrany, poant en diccionaris no sé ben bé per què. Per exemple, el cas del verb gabar, «medieval arcaïtzant i aprovençalat» segons Coromines, que significa 'lloar' (gdlc) i que no sé si pretenia donar algun to antigós a l'escrit, però que només m'ha provocat estranyesa i la consulta del diccionari. N'hi han més que ja consignaré ací.

I pel que fa a lectures, porte en la cartera amunt i avall Estremida memòria de Jesús Moncada, que fa uns dies que he acabat. Va ser un regal que em feren els companys de faena l'any 1997, als quals estic molt agraït, a pesar dels onze anys que he tardat a apreciar-ho. Puc dir que m'ha semblant una lectura captivadora, amb un llenguatge esplèndid i una estructura narrativa ben consistent que fluïa per baix d'una fragmentació caòtica aparent en la superfície.
Una lectura captivadora, amb un llenguatge esplèndid
Està composta de petits capítols centrats en un personatge —n'hi ha un bon munt, de personatges— i un moment del desenvolupament de l'acció, que gira tota al voltant d'un crim central i altres delictes paral·lels o relacionats. Certament, el poc costum que tinc ja de llegir novel·les ha fet que no acabara mai de recordar a quin personatge corresponia cada nom, però trobe que la narració m'ha fet superar eixe obstacle ben fàcilment.

Quant a la llengua, ja ho he dit, esplèndida, tant pel vocabulari com per la naturalitat en l'expressió, en correspondència amb la mateixa fluïdesa de la narració. En cap moment he tingut la impressió que Jesús Moncada pretenguera fer filologia en lloc de novel·la. En canvi, el llibre és un gran exemple de combinació entre el maneig d'una variant «esponerosa» de la llengua i una intenció novel·lesca fonamental i determinant.

Puc destacar que només he trobat una errada en l'edició (La Magrana, 1997), en la pàgina 328: «Alferes —avalotava el Salomó—[,] busqui aquest indesitjable i l'engarjoli'l», on diria que falta la coma que he afegit i sobra el pronom que precedix el verb engarjolar. He anotat molts altres detalls interessants del lèxic. Alguns exemples:

  • amollar: 'deixar anar'. Verb usual per a mi, que m'ha resultat agradable de trobar en més de quatre ocasions; pàg. 107.

  • ençà: apareix més de setze vegades —una quantitat inhabitual, segons el meu parer—, però sempre m'ha semblat ben utilitzat, amb normalitat; pàg. 106.

  • catèrvola: que he localitzat en cinc ocasions. M'ha fet gràcia, perquè jo conec de la Vall, en un altre sentit pròxim, caterva; pàg. 33.

  • donar allargues: com que jo use «donar llargues», m'ha descobert una altra possibilitat; pàg. 249.

  • fer orelles de cònsol: tal com diu el dcvb, 'no fer cabal del que altri diu'; pàg. 143.

  • haver-n'hi prou: construcció que potser ha d'anar en combinació amb la preposició amb (pàg. 217), però que també apareix sense la preposició, per la caiguda fatal que prescriu massa indubtablement la normativa en altres casos (pàg. 227).

  • sarrejar: «Al passadís, hi havia tanta gent [...] que no es podien ni sarrejar» (pàg. 263). No he trobat el verb enlloc.

  • fer la verinada: 'desfogar-se, alleugerir-se tossint, escopint, cridant, etc. (mall.)' dcvb; pàg. 166.

  • de l'any de les tàperes: 'molt antic'. Eugeni Reig recull esta forma com a alternativa a «de l'any del batecul»; pàg. 103.

  • el dia abans: que m'ha sobtat perquè haguera esperat «la vespra», pàg. 299.

  • fer-se a: 'pensar que es troba en un lloc', un ús curiós del verb fer; 216.

  • vilatans de peu: que segons alguns hauria de ser «vilatans del carrer», pàg. 279.

  • sacre: sempre en una construcció negativa, tal com la recull el dcvb: «No tindre un sacre: no tenir gens de diners, esser molt pobre (val.)»; pàg. 224.

  • buscar la lluna per la bassa: 'voler una cosa impossible', expressió recollida pel Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana; pàg. 183.



  • I moltes més coses que en podríem traure encara, cosa que també van fent altres amb les obres de Jesús Moncada. Però ho deixem ací.