Capcirons cremats

Escric amb el dit menut de la la dreta. Veig que hi ha qui escriu en el mòbil amb els polzes a molta velocitat. Com que el meu pensament es cuina a foc lent, no necessite anar molt més ràpid. De fet, esborre més que escric, perquè he d'esmenar moltes de les primeres indignacions convertides en penjaments i exabruptes que m'ixen del dit corrunxet, o que quasi hi arriben i em cremen el capciró. Varufakis s'haurà de fer dits de titani. O els té ja i per això a Dijsselbloem li fea por encaixar-li-la.

Ja votí

Per dir-ho com fan encara en alguna llocs de la Ribera. En concret, es tracta de les primàries de Compromís. Unes quantes cares que s'haurien de correspondre amb unes idees per al futur del país, i ja vorem més avant fins a on arribem.

Per un altre costat, espere que l'allunamenta que pareix que mos haja agarrat amb els de Podemos no acabe malament, com sembla que és el camí de Monedero, que no dóna massa clarors amb els seus comptes personals. De professionals de l'opacitat i els tripijocs n'estem ben servits, no necessitem recanvis d'això en l'hemicicle.

Ah, el paradís, encara hem de fer camí.

Quod deficiens est

Ma mare m'ha fet recordar una frase de la Bíblia, almenys d'una Bíblia antiga: «stultorum infinitus est numerus». Ella opina que els votants del pp eixiran de baix de les pedres a l'hora de les eleccions que ja s'acosten. Sense que hi tinga una relació directa, sí que hi havia una relació en el fons, perquè ma mare associa en eixe cas tant maldat com estupidesa. I, al País Valencià, el nombre dels vots tòxics (és a dir, contraproduent per al mateix votant) ha de ser molt elevat, almenys segons una percepció bastant esbiaixada que tenim alguns voluntariosos partidaris de la democràcia sobre el que és el País Valencià.

La veritat és que no puc parlar amb molt de detall sobre açò, perquè ni domine la metodologia ni tinc dades per a afirmar res. La meua pobra experiència laboral, sindical, de lector de diaris i de jugador de futbet, però, em du a intuir que la frase del Cohèlet té moltes aplicacions. I ara veig que la van llevar de la Vulgata antiga i la van canviar per: «Quod est curvum, rectum fieri non potest; et, quod deficiens est, numerari non potest». Deu ser això, doncs.

¿A Grècia?

El reglament dels centres d'immigrants estrangers sense papers, el projecte Castor, la reforma de la constitució espanyola, la regulació dels desnonaments, un conveni amb el Marroc que fan els francesos i prohibixen els matrimonis de marroquins amb francesos del mateix sexe... Grans actuacions d'una suposada esquerra, per acció i per omissió. I ara va i el primer govern de Syriza pacta amb la dreta nacionalista i no té ni una dona ministra. No ho tenien en el programa, sembla, però jo em pensava que venia de sèrie, i no. Per tant, aixina comencen, sense quota per a l'excés de testosterona en els governs. El masclisme és transversal a Grècia. ¿A Grècia?

Solucions morfològiques

Ni el capitalisme ni el comunisme eren «això» que hem vist que són. I també han segut això que dien que no havien de ser. I n'hi han que no troben que calga probar amb la justícia i l'equitat, que el mercat tot ho regula: també la vida i la mort, ¿oi? Eli Donat ja bandejava la semàntica dels gèneres i dia que tan sols eren una referència dels articles que acompanyaven les paraules. Però continuarem uns segles més creant afegitons morfològics per a embolicar el problema com si fóra una cosa bona.

Planificació i canvi

La meua proverbial (des)organització del temps, la poca disciplina i la manca de..., això, de temps, m'ajuden a acumular faenes i lectures pendents. Macros per ací, buidatges per allà, llibres, revistes, articles solts... Al final, fent un recompte superficial, m'hauria de jubilar ja per a pensar que podria acabar les quatre dotzenes coses que tinc entre mans, com ara les lectures a mitges de Walden de Thoreau, Au-dessus de la mêlée de Romain Rolland... Damunt, m'he botat l'«ajust» pressupostari per no agreujar la crisi i he acumulat en la biblioteca els volums en paper de Todo lo que era sólido de Muñoz Molina, Corrupción i política de Javier Pradera i La planificación lingüística y el cambio social de Robert L. Cooper. Planificació i canvi o al revés, a vore si m'ho ensenye.

Cita dominical / 324: Manuel Vicent

L'abominable crim dels fanàtics gihadistes en París ha posat de manifest que el monoteisme, que es va crear al voltant del Mediterrani, continua sent una pèrfida llavor d'odi, que durant segles va impulsar a guerres de religió de múltiples formes. En la nostra cultura, esta guerra s'ha establit ara entre la seguretat i la llibertat. Ja que el fanatisme i la por tot ho enverinen, els cristians acabarem no adorant déu, sinó la policia.

Objectius, procediments i resultats

En l'administració pública valenciana hi ha qui decidix objectius, establix procediments per a aconseguir-los i estudia els resultats i les millores que necessita el procés. Al cap dels anys governant l'administració pública, la planificació ha anat aconseguint els objectius plenament (o quasi). És possible que la redistribució inversa (és a dir, la depredació directa) haja funcionat durant un temps. En una democràcia, però, la injustícia institucionalitzada és ineficient, insostenible i, per tant, tendix a incorporar el procediment criminal com a via per a resoldre les mancances de la gestió. No és casual, doncs, la retafila de casos judicials relacionats amb la gestió «liberal» dels diners de tots que s'ha aplicat al País Valencià: el pla ideològic era el transvasament de recursos públics en benefici particular d'uns sectors socials que pretenien mantindre una societat de beneficis piramidals. I sort que es dien demòcrates i liberals.

Les tornes audiovisuals de la xarxa

El documental sobre Pep el Botifarra és impressionant, sobretot per als valencians mancats de referents actuals que lliguen la cultura que desapareix amb la que encara es pot fer amb els referents més casolans i quotidians del país. Ah, és de Televisió de Catalunya. I el documental de Ciutat Morta es veu que també té molt a dir en el futur polític i policial en Catalunya. També de Televisió de Catalunya. Amb un mòbil fet a la Xina els valencians podem vore eixos programes directament en els televisors d'ací. La mà ideològica i censora dels dirigents més depredadors del pp i de la resta de la dreta amoral no ha pogut estendre la seua gestió antidemocràtica a les onades audiovisuals de la xarxa. Sense rtvv però amb tvc. ¿Les tornes?

Still

De nou al cinema, mos torna a atendre la mateixa xica en la caixa. Novament reacciona en valencià després de sentir-mos a mosatros, però no abans. La pel·lícula, la versió castellana de Still Alice de Richard Glatzer i protagonitzada per Julianne Moore. Interessant, emotiva en algun moment, però l'entorn emocional de la història s'ha quedat un poc desdibuixat.

El tel

T'acostes a comprar l'entrada del cinema i comproves que el valencià és un substrat emergent, està sempre a punt d'eixir per baix del tel que el cobrix. Al cinema, però, encara no n'hi ha cap peŀlícula doblada o subtitulada en català. Més que un tel, es tracta d'un monopoli lingüístic.

Els sexistes també fan la gramàtica

L'afirmació que es fa sovint que «la gramàtica no és sexista» em recorda l'acudit aquell que diu les bales no maten, és la velocitat a la que van... Bé, els pistolers premen el gallet i els gramàtics espremen la llengua. Uf, això sona un poc no sé com... En tot cas, està clar que els sexistes han fet gramàtica molt sovint, tan sovint com han fet reglaments, empreses, tradicions, costums...

Deflació ètica

La por del futur afavorix l'estalvi, i com més s'agreuja eixa por, més s'estalvia, més recursos es retiren de la circulació i menys vitalitat té el mercat. En lloc d'amenaçar de mort els grans estalviadors, que solem ser els ancians, o pintar un panorama ètic, social i econòmic ben negre i auster fins a la inanició per al nostre futur, convindria augmentar els serveis socials i la garantia de suport intergeneracional. Llavors, eixos «estalviadors» compulsius tindríem raons i ànim per a fer donacions i per a activar el mercat despenent amb alegria. César Molinas («Impuestos contra la deflación», El País, 19.01.2015) ho ha exposat, en el fons, més o menys aixina, però m'ha semblat que li faltava afegir eixe toc d'estima per l'ètica social.

Cita dominical / 323: Ángeles Espinosa

[Raef] Badawi, de 31 anys, va fundar el web de debat Liberals Saudites Lliures i va ser detingut en juny de 2012 acusat de faltar al respecte a l'islam, delictes cibernètics i desobeir a son pare (això està penat en Aràbia Saudita).

Ángeles Espinosa, «Aràbia Saudita suspén les fuetades a un blocaire», El País, 17.01.2015.

A trossos

Edite per al Kindle en PDF un llibre de Romain Rolland de fa vora cent anys: Au dessus de la mêlée. Comence l'any acumulant lectures inacabades i fragmentàries.

La realitat per les paraules

Una xica jove intenta apuntar-mos a Nubico pel centre de València. L'oferta no mos convenç, que no arribem a llegir tant, i menys encara en edicions de Planeta. Després d'encertar que la xica és de Lleida, continuem alleujats pels 8.000 llibres que no haurem de llegir. En porte un de Robert L. Cooper i espere llegir-lo prompte, per vore si la gestió lingüística modifica la societat. Si fóra possible... El que és segur és que sí que afecta el caràcter de les persones, del papa Francisco i tot, que amenaçava de pegar-li una punyada a qui insultara sa mare. La llengua provoca la realitat.

¡Ai, la mare que va!

Es veu que, si t'ofens prou, pots arribar a governar el món. Pel que diuen alguns (papa de Roma inclòs), pareix que l'ofensa siga una font de legimitat assassina. ¡Mare de Déu!

Informació, secret i corrupcíó

Es vea vindre, l'endemà d'esgarrar-se les vestidures com uns valents defensors de les llibertats, uns quants governants de països representats en la manifestació de París de diumenge han censurat la publicació d'acudits o sàtires sobre qüestions religioses més o menys «sagrades».

En altres llocs, els qui no han aplicat la censura sembla que ho desitjaven, però en països més democràtics ara mateix sembla més complicat i, per tant, estan rumiant conjuntament amb els departaments d'imatge la manera de retallar les llibertats per a augmentar la seguretat. Dis-ne seguretat, dis-ne control, dis-ne informació, dis-ne negoci, dis-ne secret i corrupció. No, no es tracta d'augmentar la seguretat per a millorar l'exercici de les llibertats. ¡I n'hi ha que van de liberals!

La seguretat es mesura per la llibertat i els drets que afavorix. Ben prompte hem tingut una nova demostració pràctica del valor que tenen per a ells.

La pau del cabreig

Segons el diari,es manifestaven membres d'associacions musulmanes pels carrers de Madrid. En la foto, el cartell dia: «Respecte = Pau». Inquietant, perquè hi pots entendre una segona part antònima: «Descortesia (o irrisió) = ?». Hi havia un cartell un poc més ajustat, tot i que certament opinable i, com hem patit amb quasi totes les religions que coneixem, interpretable: «Islam = Pau». Esperem que mos adonem que haurien de tindre previst un cartell «Descortesia (o irrisió) = Ofensa (cabreig) i pau».

Allons...

Una gran manifestació en París, amb un escamot ben ample al davant que emetia les foscors i les (poques) clarors de la política d'estat. Algèria, Emirats Àrabs, Rússia, Egipte... Les llibertats i els drets humans estan en bones mans, per cert. Convindrà que els ciutadans continuem atents si tant mos els estimem.

Cita dominical / 322: Timothy Garton Ash

Són els assassins, i no els caricaturistes, els qui han entelat aixina la imatge del profeta.

Timothy Garton Ash, «Contra el veto del asesino», El País, 09.01.2015.

La causa del destrellat

S'ha despenjat una política espanyola madrilenya del Partit Popular amb un missatge en què aprofitava els atemptats de París per a confirmar una niciesa: els atemptats demostren que la causa de l'11-M en Madrid no va ser la guerra d'Iraq. És cert, i també demostren que el govern d'Aznar mentia i que a Rita Barberá Nolla, encara alcaldessa de València, li sembla acceptable que, per ser dirigent política, li facen regals de centenars d'euros en forma de sacs de luxe. O pot ser que els atemptats no demostren res d'això, perquè només demostren que hi ha gent sense trellat a tot arreu.

Ara és mà

El cas és que islamista hauria de ser un antònim de terrorista, però en són molts que mos fan difícil arribar a interpretar que això és aixina Ara és mà, diríem.

Llapisseres contra bales

L'humor i el malhumor van topar ahir en un carrer de París, a cal Charlie Hebdo. Hi ha ficcions que fan riure i ficcions que fan matar. Hi ha qui exercix la violència de la rialla; hi ha qui fa ganyotes amb les armes. La incògnita del actes humans es concreta en violències alternatives: amb llapisseres que iŀlustren o amb la velocitat irracional de les bales.

La fitxa de l'estupidesa

La xenofòbia, el racisme, en suma, l'aŀlofòbia, és la religió amb més devots en el món. A pesar del que pretén l'alcalde de Gandia, el peper Arturo Torró, la fitxa policial no alça acta de l'estupidesa humana.

Memòria del temps

Tots els temps, passat i futur, es creen, es recreen i s'inventen en un present interminable que tan sols arribem a viure com a memòria.

El futur no serà igual

El futur ni serà mai el que va ser, diuen lamentant-se de la crisi econòmica i social que assola el país i Europa. ¡Només caldria!, que tornàrem a «tindre» i a «ser» aquell país, perquè els qui en lamenten la pèrdua obliden que les conseqüències es generen en les causes i que en «aquell» país —aquella «transició», aquell «oasi», aquells «progres», aquell «fer país»— es va covar el d'ara. Caldria revisar i analitzar què teníem i què érem realment, per si de cas podem evitar tornar per eixe caminal. Ho dien en una peŀlícula, el dolor d'ara era el preu de la felicitat de llavors. Sembla que no ho volíem saber.

Cita dominical / 321: José Álvarez Junco

És més fàcil partir de l'individu i negociar quotes de benestar que dirimir exigències absolutes de comunitats metafísiques, com Euskadi, Catalunya o les «dos Espanyes».

José Álvarez Junco, «El famoso individualismo español», El País, 04.01.2015.

Fa olor d'aigua

L'aigua se n'ix de les canonades que la portaven des de fa una quarantena d'anys. Aprofite i torne a sentir la tonadeta dels vallers i valleres, que en això hi continua havent una separació entre hòmens i dones. Coincidixen en cara a dir «baix» sense pronunciar la i. No sé si al nét menut li haurà arribat això que es veu que aprenen en escola: el plat de llentilles «olora» molt bé. Ho fan en Silla i en Carcaixent i els pares diuen que no en saben res d'eixa mort. L'aigua fa olor de vell quan se n'ix per les canonades rovellades.

Perspectives i ambicions

Com que ahir no hi va haver diaris, he pogut fer l'exercici d'acabar-ne uns quants d'endarrerits o reservats. No és poca cosa per a començar l'any. I eixa lectura en perspectiva està bé, perquè veus que podies passar de fer-la i que, quan la fas, sempre garbelles alguna idea entre l'aigua del temps que se'n va. Llegint sobre Josep Pla pense que el fracàs és diferent si pretenies salvar el teu benestar de si pretenies aconseguir el benestar de tots. Ambicions diferents.

La clau de l'any

Compte arrere per als desitjos incomplits, tot un any per davant (llevat d'un dia ja) perseguint el rastre de les iŀlusions que hem de retrobar. De moment, avance un pas de puça amb La clau de Junichiro Tanizaki.