dijous, 30 d’abril de 2020

La nova com la vella

La previsió de l'u de maig, divendres, encara encauats, donarà pas a un dissabte d'alçament parcial del confinament. Ja fa uns dies que podem sentir els motors que tornen a sonar, s'estan preparant per a tornar a fer volar els avions, suposa que també els creuers, la patronal de l'hostaleria ja ha posat el crit al cel per si no els deixen ocupar en benefici privat tot l'espai públic possible, la màquina depredadora del turisme s'ha posat a l'aguait per tal que qualsevol euro desprevingut no vaja a parar a serveis socials, educació o recerca (mèdica o de cap tipus de treball científic)... Els partidaris que l'anomenada «nova normalitat» siga una versió empitjorada i més insostenible i contaminant que l'antiga estan movent les peces.

Senc que algú està apanyant un motor a colp d'accelerades. Llevat que hi haja una nova humanitat que agafe el relleu, la «nova realitat» tornarà a ser el retrat dels qui van parir la vella. Fins que la gallinassa dels camps i els fums dels vehicles i indústries no se'l tornen a carregar, tindrem un poc d'aire clar durant unes hores.

dimecres, 29 d’abril de 2020

Metalls sense amor

En les poques pàgines que he llegit per ara d'El temps de les cireres de Montserrat Roig (1976), he trobat que les edicions modernes hauran de posar alguna noteta com aquelles que havíem de llegir per a entendre algunes obres clàssiques d'altres temps. Per exemple, supose que caldrà explicar què vol dir «hi fique dues pastilles de Maggi o similar» o què deu ser això del «netol». Això em recorda que ma mare devia utilitzar de jove algun produccte per als metalls amb un nom curiós que a mi només m'ha arribat per la frase proverbial que ella repetia quan era l'ocació: «¡Amor de netejar els metalls!».

He eixit a vore si guipava una rata penà amb la càmera, però no hi hagut mans. La lluna creixent que estava més queteta sí que l'he poguda agarrar. A més dels aplaudiments de les huit es veu que algú —Takse diu que els d'ultradreta— ha convocat cassolà a les nou. Bé, el drestrellat s'esbrava aixina i tampoc ressona massa. Segur que ho fan sense «amor». Això de reivindicar res amb substància tampoc és una afició que els vinga massa bé, perquè la gent s'acostuma a reivindicar i acaben pensant-se que això són drets i llibertats de veres. En sona una de Mahler (la deu) en l'aparell de música i això conjura virus i ultraïsmes suats.

dimarts, 28 d’abril de 2020

Les cireres de la pandèmia

El confinament mos fa buscar maneres d'omplir el temps de manera productiva. No sé si realment és productiu o simplement impertinent, però hui he insistit, perquè soc aixina de pesat (tot i que poc pesant): entenc que el Termcat explique que «no» és gens comuna ni corrent la pronúncia «kuvit» en els dialectes que fan eixa reducció vocàlica (o > u), però em resulta curiós que es detalle un fenomen que diuen que no passa i, per contra, no tinguen res a dir sobre la pronúncia «kòvit», és a dir, plana i amb o oberta.

Més curiós encara perquè no és una pronúncia només valenciana, tal com vaig comentar l'altre dia («Que no mos espante el "còvit"»), i he anat afegint referències en la fitxa.

Mirar de passar el confinament de la millor manera té eixes i altres dificultats. Un munt de llibres per llegir i no sé mai quin agarrar. Al final, m'enganxe a El temps de les cireres de Montserrat Roig (1976), que tinc en una coŀlecció de grans premis catalans d'Edicions 62. Recorde que em van regalar 24 volums d'eixa coŀlecció quan vaig comprar no sé què. No sé si la tinc completa. L'altre dia, regirant coses per desfici, els vaig trobar alçats en un racó. Pobrets, confinats i aguantant sense pena ni pandèmia de covid o còvid (o còvit, insistixc) o com ho vullguen dir. Els ha arribat l'hora.

dilluns, 27 d’abril de 2020

Certeses, de tant en tant

El context sempre és un element rellevant per a delimitar i concretar els fets. Donar les llavors de la veritat correspon a una collita posterior (sempre arriscada i provisional). La primera fase consistix en determinar què és un fet i què no ho és. En parla Fulvio Mazzocchi en «Sobre el big data. Com podríem donar sentit a les dades massives» (revista Mètode, núm. 104). Tal com diu l'autor, les dades massives no expliquen res, sinó que és la perspectiva de qui les analitza la que fixa què són dades i el valor que tenen. L'article gira al voltant de la frase següent:

La percepció i la cognició humanes, que funcionen projectant límits en la realitat, també són al mateix temps mitjans per al descobriment i per al bloqueig.
Una volta llegida la frase (i l'article), en la mateix revista pareix que corroboren eixa percepció, en l'article «Oasi» de Ramon Folch que tanca la publicació:

Els oasis són una enganyifa. Quatre palmeres ratades ombrejant mig jornal de carbasseres regades per un minso rajolí… Xahrazad (Scheherazade per als anglosaxons) no havia vist gaire món, tot ve d’aquí. [...] El mite dels oasis segurament neix llavors. Avesats als deserts minerals, aquelles modestes manifestacions de fertilitat semblaven excepcionals als lectors musulmans. Ho eren en el seu context, però vistos amb mirada universal no resulten gran cosa. Qualsevol hort medioeuropeu els fa mil voltes.
Fets, reflexions, causes, conseqüències i conclusions. No cal aspirar tampoc sempre a veritats. Alguna certesa de tant en tant.

diumenge, 26 d’abril de 2020

Cita dominical / 597: Máriam Martínez-Bascuñán

Mirant el virus de la democràcia.

Ara, quan un gegantí game changer en forma de virus canvia les regles del joc, vorem si la descarnada tornada al Leviatan pot ser aprofitada pel progressisme per a explicar la necessitat d'un estat fort, capaç d'articular-se a nivell transnacional i crear una autèntica sobirania europea, o si en lloc d'això obrirem les portes al reforç de les tesis autoritàries, a la lògica del poder dur del tecnoautoritarisme xinés. Perquè no lluitem només contra un virus. Atents a la batalla entre ordes polítics i a la seua reorganització interna. El joc acaba de començar.
Máriam Martínez-Bascuñán, «La vuelta al Leviatán», El País, 15.03.2020.

dissabte, 25 d’abril de 2020

O povo é quem mais ordena

Cap a la recta final del confinament, si el virus vol, per a salvar la salut de les persones, arriba el 25 d'abril i, certament, em fa més goig entonar Grândola, vila morena de Zeca Afonso. Hauríem de repetir més sovint, «l'autonomia que mos cal és la de Portugal», en lloc d'anar rememorant, com si encara no estiguera pagada i amortitzada, una derrota de fa més de tres segles. Pot paréixer que no hem sabut véncer el complex de «perdre» suposadament aquella guerra, a pesar que sí que hem sabut guanyar una democràcia, un cabaset de drets i llibertats que no mos ve de cap dels bàndols d'aquell moment.

De totes formes, el cabal melòdic i cultural arrapat a eixa fantasia impossible és immens i ha adobat la llavor del país que som, amb enyors malaltisses i esperances immarcescibles o amb impotències lèxiques vaciŀlants —tenim la versió del valencià que tenim i no cal que el derrotem cada dia a colp de geosinònims— i penjaments verbals esclatants —tenim la boqueta que tenim, també és cert que mos agrada molt això.

La mostra militant que florix hui és l'activitat sorprenent i persistent d'Acció Cultural del País Valencià, que mos apanya la jornada musicalment amb la iniciativa imprescindible «Cuidem la cultura. 25 d'abril 2020. Dia de les llibertats nacionals». A voltes alcem un gat del rabo i tot.

divendres, 24 d’abril de 2020

Que no mos espante el «còvit»

Roger Mas - còvid
Això d'adaptar les paraules que venen d'altres llocs o d'altres llengües dona lloc a resultats diversos en les diferents zones d'un mateix idioma. No cal dir que en valencià, amb l'extensió allargassada que tenim idiomàticament, pareix inevitable que una paraula que es moga de nord a sud, de l'altra banda dels Pirineus a l'altra banda del Segura, no ressonarà igual en tots els llocs, a pesar que els mecanismes de gestió lingüística institucionals —una necessitat de qualsevol societat moderna mínimament organitzada— provaran a seguir unes pautes comunes que puguen acollir les varietats de la manera més coordinada, de manera que es facilite que els parlants tinguen mitjans d'intercanvi i reconeiximent que equilibren o compensen les variacions. Com a mínim, que es coneguen i no s'espanten de sentir-se iguals i diferents alhora.

Però això no s'ajusta sempre tan bé com voldríem. En el cas dels virus que mos fan tant la mà actualment, vam vore escrit «covid» en anglés (creació a partir de coronavirus desease) i, clar, seguint la lògica ortogràfica, hem pronunciat «kovít». Això sí, sense que parega que els gestors institucionals de les adaptacions hagen tingut en compte que en anglés és «kòvid» i que això permetria també donar compte d'eixa pronúncia ben habitual en valencià i concordant amb la forma importada.

En eixe sentit sí que em resulta curiós vore que el Termcat sí que ha comentat la possibilitat de la pronúncia «kuvit» dels orientals, però no sembla que els haja arribat el so de la pronúncia «kòvit» que podem sentir que fan periodistes i persones de tot arreu i de qualsevol estat o professió: alguns periodistes d'À Punt que he sentit; periodistes de tv3 com ara Víctor Sorribes, Xavier Caraltó o Francesc Latorre; la política Meritxell Budó (i vaig fent la llista en la fitxa corresponent), etcètera.

Uf, que no mo s'apegue per anomenar-lo massa. En fi, estarà bé que mos conegam un poc més cada dia i que no mos espantem.

dijous, 23 d’abril de 2020

Entre flors i brofegades

Perquè és el dia que és i he pogut fer una rosa amb l'envàs dels ous i un clau de rosca. Si no fora per això, hi ha dies que diries brofegades sense parar durant una hora i sense respirar. Però em continc i pense només en completar la dita «amics, els dits» amb «companys, els dits dels peus», no per poc nombrosos (només deu, com a molt), sinó per la mala pata que tenen a voltes quan entropesses. Com que la rosa m'ha eixit acceptable i s'aguanta dreta encara, em refaig mirant les oronelles.

Al cap i a la fi, les oronelles passen i el disgust té altres punts d'atenció més greus que la poca traça d'alguns, com ara el titular que lligc en eldBalears (16.04.2020):

L'Estat espanyol és el que té més artistes empresonats, segons Freemuse

L'Estat espanyol és el que té més artistes empresonats, segons dades del 2019 de Freemuse, una organització internacional que defensa el dret de lliure expressió artística. L'Estat espanyol encapçala aquest rànquing amb 14 artistes a la presó, seguit de l'Iran amb 13, Turquia amb 9 i Myanmar amb 8.

En fi, me se tomba la contrasenya i la bústia del Termcat (¡una altra volta!) —espere que no siga cosa del virus—, però trobe que els puc enviar la consulta igualment enviant-la a una altra adreça que tenen. Ho faig. Espere que no es molesten, que no estiguen malalts, que m'apanyen la bústia, que em responguen i que hagen tingut hui moltes roses terminològiques.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Atenció en pausa

De moment no s'està demostrant que l'ivap tinga un interés especial més elevat que altres administracions a l'hora d'atendre els suggeriments dels ciutadans o de corregir els errors que estos els assenyalen. Fa setze dies els vaig enviar —a través del seu propi formulari de contacte— un escrit on detallava uns errors quant a la gestió lingüística del seu web. Les pàgines continuen igual, és a dir, sense versió en valencià. En estos temps de confinament hem de posar una poqueta dosi més de paciència.

El cas és que una de les píndoles formatives que apareix en la pàgina es titula «La participació ciutadana com a procés viu»... Esperarem a vore si reviscola després de la pausa pandèmica.

dimarts, 21 d’abril de 2020

L'edat de la pàtria

Diu que una animadora vocacional dels balcons postaplaudiments de les huit posava música per a cloure la jornada. En general, era música de discoteca, però a petició d'algú va anunciar una variació: «I ara un poc de música patriòtica, que també hi ha gent d'eixa edat», i va posar «Que viva España» de Manolo Escobar. No deixa de tindre un poc de gràcia l'associació d'eixa música amb el patriotisme, però més encara l'associació d'eixe «patriotisme» amb una edat, en este cas, provecta.

En realitat, supose que devia voler dir música «folklòrica», que també és una classe de música «patriòtica», però amb un altre to, a voltes més festiu o sentimental, a voltes més cultural o reivindicatiu. La cosa és que la música va animar la concurrència balconera, però crec que no va acabar de convéncer. Em pareix que eixa generació més provecta «patriòtica» es podria barallar més per triar entre Julio Iglesias o Perales i Sabina o Serrat. Ah, també hi ha uns altres militants musicals que opten per Dani Miquel, que conformen una alegre «pàtria» d'enjogassats.

dilluns, 20 d’abril de 2020

Una maneta de geometria

He llegit en un llibre de text, Géométrie de C. Lebossé i C. Hémery (ed. Fernand Nathan), de l'any 1961, que vaig heretar d'algú de la finca on els meus pares tenien la porteria, el passatge següent:

Propositions géométriques. — Une proposition est l'énoncé d'une propriété géométrique. Elle comprend deux parties : l'hypothèse qui indique les conditions supposées réalisées et la conclusion qui exprime les conséquences de l'hypothèse. Ces conséquences doivent être acquises à la suite d'une démonstration dans laquelle on pourra utiliser les définitions (propriétés qui caracterisent une figure donné), les postulats précédemment énnoncés et les propositions démontrées anterieurement.
Toute proposition importante constitue un théorème. Un lemme est une proposition qui facilite la démonstration d'un théorème. Un corollaire est une conséquence immediate d'un théorème (ou d'un postulat).

És un llibre per a alumnes d'uns setze anys en avant. Es tracta de geometria i sembla una lògica de caixó. Però en l'institut jo vaig fer lletres, i es veu que el sentiment, l'emoció, el patriotisme o el partidisme havien d'anar per damunt d'un mínim de lògica. I des d'aquell moment la gramàtica, la història o la literatura eren matèries dúctils per a l'absurd, la inconseqüència i la contradicció, no tant per a exposar-les, analitzar-les i entendre-les, sinó com a fonament de moltes de les teories i pràctiques de cada matèria.

Puc relacionar tot això amb els principis de la robòtica (enunciats per Asimov), amb uns criteris que vaig provar a enunciar en «La simplicitat de les pautes» (17.02.2020) o amb un fragment de l'apunt «El retorn a l’Edat Mitjana» de Josep Lacreu (17.04.2020; del seu bloc Pren la Paraula):

Cal seguir uns principis lògics per a facilitar que els usuaris de la llengua puguen assimilar les convencions establides, de manera que, partint d’uns enunciats generals, siga possible deduir la solució específica per a cada cas particular.

L'ortografia, la normativa, la gramàtica en general, a més de les emocions que mos generen i la fantasia amb què mos permeten decorar la llengua, necessiten una maneta de geometria.

diumenge, 19 d’abril de 2020

Cita dominical / 596: Gina Rippon

Mirant els privilegis.

Hi ha una gran frase, que no recorde ara qui la va pronunciar, que diu que si sempre has vixcut una vida de privilegis, la igualtat et pot semblar opressiva.
Gina Rippon, segons l’entrevista que li fa Rafa de Miguel, El País, 23.02.2020.

dissabte, 18 d’abril de 2020

Petits censors normatius

Encara me se va quedar al pap ahir exposar una particularitat, per al nostre sistema de valoració cultural, que va provocar el fet de superposar la normativa lingüística per damunt de la llengua: contra el que és lògic i habitual, no tan sols els aprenents es van (mos vam) convertir en censors, sinó que van (vam) aprendre a rebutjar i menysprear els coneiximents lingüístics generals i quotidians que utilitzaven els nostres familiars i veïns de més edat.

Tot aquell excés de zel en el «no es diu ..., cal dir ...» que mos va ensenyar a lluitar contra els fets i l'evidència del que es dia i convenia continuar dient. I ara hi ha a qui li deu semblar anatema retolar el contenidor del paper amb la paraula cartó, sense eixa erre que ningú sap què fa allí. No s'ha actuat sempre amb mètodes ètics i científics i no s'ha tingut en compte que un mateix principi d'actuació o la mateixa regla ètica no pot donar el mateix resultat en contexts i situacions diferents. Un unitarisme desbaratat (que ara es mira tan malament, segons com) va convocar els monstres que ensomia la raó.

Quan moltes persones van pensar que calia fer la faena de recuperar el cabal lingüístic tants anys menyspreat i discriminat sistemàticament, segur que no devien esperar quadrar els cercles i que caldria haver de «corregir» allà on dien (i diuen), per exemple, hui, este, depòsit, cementeri, faena, cartó, alçar-se, buscar, portugués amb avui, aquest, dipòsit, cementiri, feina, cartró, aixecar-se, cercar, portuguès. I sí, vam aprendre un poc de llengua, però molt més de fer entrar el clau per la cabota.

Per sort, hi ha hagut excepcions i molts han treballat precisament en la recuperació d'eixe bagatge (fonètic, lèxic, morfològic i sintàctic), i han intentat que es convertira en la referència de l'ús general, començant per Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor (i la meua primera i única professora de valencià de l'institut), passant per alguns professors i professores de les universitats i per un petit contingent de tècnics i tècniques municipals al servei del dia a dia dels seus conciutadans i arribant als estudiosos i estudioses del parlar antic i actual de cada contornada.

Amb ells hem aprés a aplicar les lliçons que venien en els llibres de sociolingüística, de dialectologia, de llengua en general, els llibres que recorden que la normativa és només, en una societat democràtica, un instrument al servici de la ciutadania destinat a facilitar l'ús de la llengua. I encara podem lligar això amb el que escrivia Sebastià Serrano fa uns anys:

Afirmem que el llenguatge és al servei del poder i diem la veritat. El llenguatge verbal representa la forma més important de control i d'exercici del poder en una societat ja que en depèn el «bon funcionament» de les institucions destinades a transmetre les idees que justifiquen i expliquen les regles de conducta.
Fragment de «Carta a un/a estudiant/a de filologia», Cap a una lògica de la seducció.

Al servici del poder democràtic, més encara.

divendres, 17 d’abril de 2020

Com parlen al poble

Ja fa uns anys que anàvem a escola i no mos ensenyaven a escriure en valencià. Pareix que era ahir. Encara que, mos fem majors i, en açò de l'ús del valencià, no acabem de vore que les estadístiques diguen res de positiu.

Quant a l'ús del valencià, un company de llista demanava si sabíem quina relació mantenien els tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació amb l'avl. Ho demanava perquè no trobava massa correspondència entre les decisions lèxiques de l'acadèmia (reflectides en el diccionari normatiu) i la pràctica dels mitjans (en concret, d'À Punt).

Desconec quina és la relació entre els tècnics dels mitjans i l'acadèmia, i em pareix que no li ho va aclarir ningú. De totes formes, em sembla que continua ben viu (entre molts tècnics i docents) un error de concepte que s'ha convertit en un prejuí que afecta la percepció no tant de la tasca acadèmica, sinó de la llengua mateixa.

Ja fa uns quants anyets —tot estava per fer i poc ha segut possible—, quan va arribar la docència del valencià i en valencià, la denominada «normativització» aplicada a l'ensenyament, no sé com, mos va fer confondre, als estudiants d'institut d'aquell temps, la normativa amb la llengua. (Una cosa que, per cert, passava en castellà o en francés, però com que no eren la «llengua», tenia igual.)

En aquell moment pareixia que era ja un tòpic que els valencians no sabien parlar la seua llengua. I això que, al cap i a la fi, parlaven tan bé o tan malament com es parlen totes les llengües del món. Perquè això de parlar «malament» no s'hauria d'adjudicar a societats sanceres, com la valenciana, que a pesar dels anys d'aculturació i menyspreu havia mantingut ben viu l'ús del valencià.

El cas és que la realitat (social i política que venia del franquisme) no mos agradava als demòcrates i, per un simplisme pervers (semblant al d'Albert Manent reproduït en l'apunt d'ahir) algú va establir com si fora un fet científic una cosa que és impossible i un contrasentit alhora: que els parlants d'una llengua no saben parlar eixa llengua.

Supose que no van tindre èxit els pocs que degueren intentar aclarir que la idea que s'havia de transmetre era diferent: que la nova etapa era per a parlar i escriure en valencià amb llibertat plena i sense restriccions discriminatòries, que podíem per fi adoptar oficialment normes comunes i transportar també a l'escriptura la possibilitat d'instituir la llengua com a instrument convencional de cultura. I que de tot eixe ús eixiria la mitjana de referència en tots els registres i funcions.

Per no va anar aixina. I vam estar durant molts anys —i encara ara— havent de sentir-mos ben acomplexats si parlàvem la llengua del (nostre) poble, com si això fora un defecte i com si les llengües naturals no foren essencialment això, la llengua del poble. Un elitisme absurd i una confusió perversa van devaluar la llengua general, que va passar a estar subordinada a una normativa ortopèdica.

I encara estem aixina en massa àmbits pretesament doctes. Els parlants hem de pensar que parlem malament, si parlem utilitzant la fonètica, el lèxic, la morfologia i la sintaxi «del nostre poble» (precisament, la gramàtica que conforma qualsevol llengua). I, més encara, l'escriptura és un vedat de caça per als correctors i estàs en perill de rebre bonegons, si escrius «aixina», «sancer», «existix», «natros», «este», «me se (+ verb)» i totes eixes variants que desperten els somriures compassius dels qui es pensen que han arribat a una entelèquia que denominen «estàndard», que és la cosa menys pròpiament estàndard que s'haja vist mai, una mostra més de la confusió perversa que pretén fer creure que les receptes elitistes de l'ensenyament franquista en castellà es compensen aplicant-les al valencià. I tot això ara que Espanya s'ha democratitzat en general i que ja podem sentir locutors andalusos i canaris parlar la seua variant sense haver-la d'amagar.

Per sort, hi ha locutors i periodistes que saben sonoritzar les esses —i obrir o tancar les vocals— com ho fan al seu poble i no com es pensen que queda millor (o més «normatiu»), tant en À Punt (ara no recorde com es diuen aquell xica i aquell xic) com en tv3 (Fàtima Llambrich, Víctor Sorribes i uns quants més), que saben combinar rigor i llengua general, un «lo fiscal» amb una «interlocutòria», un «mampendre» amb una «dessalinització», una «còvid» amb un «bòtox»... ¡Uf!, acabaré desvariant.

Diu una cosina meua que, per a aguantar el confinament, mos hem de «torbar» ('entretindre-mos, ocupar-mos'; eixa accepció no està prevista en el diccionari de l'acadèmia) amb alguna cosa. Viu a Oliva i es pensa que parla malament, com parlen al poble.

dijous, 16 d’abril de 2020

El repte de la traducció

L'altre dia buscava informació sobre Valentina Gómez de Muñoz, traductora al castellà de The shoes of the fisherman de Morris West. La xarxa no aclaria res sobre ella. Hui m'he posat a buscar «Dolores Serra Bartrina», traductora d'El duel de Txèkhov al castellà (El reto), i he vist que ja fea de traductora del català al castellà l'any 1941 (Dietario de un peregrino a Tierra Santa de Jacint Verdaguer; editorial Atlántida). No trobava res fins que he topat amb el llibre La traducció i el món editorial de postguerra (veg. Google Llibres), editat per Sílvia Coll-Vinent, Cornèlia Eisner, Enric Gallén, llibre que és el resultat del III Simposi sobre traducció i recepció en la literatura contemporània (Barcelona, 2010), que recull articles relacionats amb els problemes socials, polítics i estilístics relacionats amb la traducció. Els autors dels articles són, seguint l'índex del llibre:

Ricard San Vicente
Bożena Zaboklicka
Ivan Garcia Sala
Marta Pasqual i Llorenç
Marta Ortega Sáez
Teresa Iribarren Donadeu
Jordi Jané-Lligé
Chiara Chieregato
Carles Biosca
Alba Girons i Masot
Enric Gallén
Judit Fontcuberta
Manuel Llanas
Sívia Coll-Vinent
M. Elena Carné
José Francisco Ruiz Casanova
Laura Vilardell Domènech
Pere Quer
Albert Manent

La traductora Dolors Serra Bartrina apareix com a autora d'una traducció en la llista que fa Manuel Llanas en el seu article «Traduir al castellà en un compàs d'espera. Les editorials Aymà i M. Arimany en els anys 40 i 50». No indica Llanas quina és la traducció que ha fet Serra Bartrina. Sí que localitze dos Serrra Bartrina més, Libertad i María, naixcudes en 1913 i 1914, respectivament, que eren mestres l'any 1934 a Girona. Libertad va ser sotmesa un consell de guerra en 1939, causa que va ser anuŀlada per la Generalitat de Catalunya (2016; veg. «Setanta-cinquena concentració veritat, justícia i reparació. Eternes gràcies, brigadistes»).

I poca cosa més relacionada amb les faenes i les circumstàncies de la vida de la traductora. En compensació, la recerca m'ha permés localitzar un llibre amb articles interessants sobre la història de la traducció i la llengua durant els anys del franquisme, que és una etapa massa extensa en la història recent de la llengua, etapa que segur que conté claus que expliquen algunes de les pautes i prejuís que encara patim en la llengua traduïda (i també redactada). Com a exemple, l'anècdota que reporta Albert Manent:

Recordem que la mateixa editorial va obtenir el permís de publicar l'obra completa de Jacint Verdaguer però amb la perversa condició que el volum es reedités no pas amb ortografia fabriana, sinó amb la del segle xix. Carles Riba sospitava que darrera aquesta perversitat cultural hi havia el cervell d'una persona iŀlustrada, del món falangista, que coneixia prou bé l'empenta del Noucentisme i els altres moviments que van fer madurar la nostra cultura durant el primer terç del segle xx.

La traducció és un repte encara poc agraït i reconegut.

dimecres, 15 d’abril de 2020

El barret ortogràfic

Un company de la llista de Taula de Filologia Valenciana demana per la paraula bòtox. Això em servix per a afegir algun detall a la fitxa covid-19 (o còvid-19, seguint la pronúncia que s'està estenent). Em sembla curiós que l'Ésadir propose l'adaptació bòtox però que mantinga el nom de la malaltia amb majúscula inicial (Covid), ja que són dos noms comuns i, a més, s'han format de la mateixa manera: acronímia per truncament (que dit aixina també sembla el nom d'una malaltia).

Això em permet remetre'm a la qüestió de la jerarquia de criteris en el cas de l'ortografia. Si els noms de les malalties es consideren noms comuns (veg. pallola, alzhèimer), si els acrònims (i les sigles) convertits en noms comuns s'escriuen amb minúscula inicial (veg. sida), convé mantindre el criteri més general i no convertir l'ortografia en un barret màgic d'on no podem predir que n'eixirà, conill, colom o una fosca impressió d'iŀlusió decebuda.

dimarts, 14 d’abril de 2020

Els cositons del temps

Hui tocava eixir a fer la compra. La farina de blat no torna i no sé massa bé què es deu fer amb la de cigrons, el Sanytol està prou desaparegut, n'hi ha ceba tendra i bròcoli, bajoques i carlotes... Me s'oblida la remolatxa bollida. Sort que l'afició als iogurts en gotet de vidre o cartó mos correspon a un cercle reduït de connaisseurs, diríem. Quan torne, tinc pendent la goteta de l'aixeta de la dutxa (s'apanya amb una clau sueca, anglesa o similar i un poc de tefló) i la goma de la cisterna del vàter (s'apanya amb vinagre i un cúter per a les bambolletes), on hi ha un pam de calç acumulada.

El company Víctor, coincidència sorpresa, també està amb el De profundis. Ell ho fa amb més luxe i més «profunditat», ja que llig l'original anglés en la vint-i-unena edició de Methuen & Co., que deu ser del primer quart del segle xx. I deu fer més goig encara perquè veig que el llibre té anotacions en gaèlic escocés (ho deduïxc per la paraula caoidh), cosa que pot ser un entreteniment afegit en estos temps estranys en què unes voltes mos pega per fer de llanterners i altres pensem que estem en la torreta de Montaigne —deliris, és clar.

El temps s'estira i se n'entra al ritme dels cositons que anem pegant-li a cada hora.

dilluns, 13 d’abril de 2020

Aplaudiments èticament pressupostats

No tinc clar si convé que s'acabe el confinament, perquè es veu que, quan muiga el virus, estem pensant en tornar per on solíem, a ser mosatros de nou el recontravirus més emprenyador i nociu per a la resta del planeta i per a la humanitat mateixa.

Per anar un poc contra la pesantor que mos tanca, uns tios meus s'han posat artistes i han representat una miniprovessó de les palmes. Fins i tot han tret una vesta i ho han gravat en fotos i vídeo per a alegrar la família. Un altre tio que tinc confinat en una altra casa amb la dona, m'envia un vídeo de la seua pràctica ciclista: tot fa pensar que deu estar arribant a l'Aup d'Uès amb l'estàtica... A mi m'espera el De profundis d'Oscar Wilde, en una versió en català que no m'emociona tant com caldria, però ahí estic, mirant d'aprofitar el temps. Al cap i a la fi, les lleis de la física mos contradiuen els somnis i mos diuen que no és possible esmolar el temps per a tallar les dimensions i viatjar a altres mons possibles.

Per ara estem confinats en el planeta Terra i mos convindria escampar fora de casa un poc del que hem arribat a aprendre durant estes setmanes... Com ara fer que els aplaudiments de les huit siguen fets constatables en euros i que no es convertixquen en una hipocresia pressupostària en forma de mascletaes d'agraïment i esclafits volàtils.

diumenge, 12 d’abril de 2020

Cita dominical / 595: Joaquim Bosch Grau

Mirant el dret d'expressió.

La Constitució proclama la llibertat religiosa. En canvi, no regula cap dret a sentir-se ofés i al fet que es castigue els que mos han irritat en relació amb les nostres creences. La conclusió és evident: el Codi penal ha d’emparar els drets de les persones i no els seus sentiments de disgust.
Joaquim Bosch Grau, «Ofender sentimientos religiosos, ideológicos y deportivos», Eldiario.es, 17.02.2020.

dissabte, 11 d’abril de 2020

Velocitat confinada

Vaja, l'apunt d'ahir no va arribar a eixir. Li se va clavar entre cella i cella una iŀlustració lliure de drets de la Biblioteca Britànica amb què pretenia decorar l'entrada, però es va quedar mig penjada en el núvol i va arrossegar l'apunt al cabàs dels esborranys. Me n'he adonat un poc massa tard, encara que s'ha recuperat més fàcilment del que em pensava de l'ensurt i ha arribat al lloc. Estes coses dels apunts i el núvol van a velocitats relatives o, moltes voltes, estranyament desaccelerades.

També em passa un poc a mi mateix amb la velocitat del córrer pel corredor de casa, que és una alternativa al dubte de si em detindran si ixc correguent a traure el plàstic o el vidre al contenidor més proper. He vist que el confinament obri noves possibilitats, també esportives. Hi ha un xic que ha completat un marató al balcó de sa casa. La velocitat no és sempre equivalent a la de la llum ni a la de l'encert.

divendres, 10 d’abril de 2020

La desgràcia d'altri

Un opinador radiofònic va voler descriure l'actitud d'alguns dirigents polítics i va avisar que utilitzava una paraula alemanya «que també utilitzen en anglés» (crec que va dir «anglés»): schadenfreude, que significa una cosa aixina com alegrar-se per les desgràcies dels altres.

Sol ser habitual sentir comentar que hi ha conceptes que no es poden traduir o que no tenen equivalents amb un significat exacte en cada llengua, que és difícil establir una traducció equivalent absoluta entre les llengües, ja que les paraules en cada llengua referides a un concepte són sempre aproximacions amb matisos... Això no és cosa que es done entre les llengües, sinó que comença en una mateixa llengua, ja que té a vore amb el punt de vista de cada persona.

Per tant, també passa a l'hora de definir els conceptes (o a l'hora de la sinonímia dins d'una mateixa llengua), ja que, llevat que es copien les definicions, els diccionaris resolen de maneres diferents, matisades o inclús contradictòries els suposats «mateixos conceptes». Hi ha una escaleta d'Ikea per casa que jo veig blava fosca i que Takse veu grisa. Pel que sembla, faríem definicions diferents dels colors.

L'altre dia vaig trobar que en el dropshipping anglés, segons uns diccionaris la botiga detallista no intervenia i segons altres sí que havia d'intervindre en el procés, encara que fora marginalment. En el cas del schadenfreude alemany, he vist que els anglesos sí que tenen un terme (com a mínim) per a descriure els «mateix» concepte: gloat (veg. Merriam-Webster). I en rus també en tenen: Злорадство (pronunciat «zlaràtsva» en el traductor de Google; veg. Википедия). De fet, en castellà hi ha regodeo (veg. drae), però és possible que l'opinador hi veja «matisos» que no s'ajusten al que troba en alemany, com ara la satisfacció de fer una petita exhibició cultural.

Per cert, segons el Google Translate, Злорадство en búlgar vol dir 'assetjament escolar'. I en valencià pareix que no hi ha cap definició d'una paraula o verb que s'alegre del mal alié. Tenim la commiseració, la compassió i la pietat. Si en som de bons, ¿oi? Bé, hi ha el sadisme... Matisos.

dijous, 9 d’abril de 2020

Duel amb Eisner

Spirit i Ebony White.
El confinament a casa fa que pugam mamprendre lectures impensades o descartades en altres moments. A més, proporciona moments per a les excentricitats més absurdes. Per exemple, m'ha estranyat no trobar cap referència en internet als magatzems «Atohmianov» que apareixen en la traducció al castellà de la noveŀla Дуэль (El duel). He trobat un web que conté el text en rus i, vaja, hi ha hagut un petit error de transcripció, perquè el nom era «Ачмианова» (supose que hauria de ser una cosa pareguda a «Atxmianova»).

Una altra excentricitat és haver llegit el còmic The Spirit. El origen de Spirit. Fa anys tenia alguns exemplars de la revista on apareixia el personatge i tenia el record que era un còmic més complex i heterodox que els habituals. És possible que ho recorde malament. La cosa és que este àlbum, que correspon a unes històries publicades en 1940, són de tot (masclistes, racistes, infantils...), però res de complex, heterodox o mínimament atractiu. És una edició feta pel diari El País l'any 2005 i no consta el traductor (ni de qui és la rotulació, si és que calia).

Són els anys quaranta, i segur que eixes idees tenen relació amb el país i l'època, i encara hui les podem vore circulant, perquè pertanyen al fons d'armari dels prejuís i les ideologies més suades i temibles. I és que fa cosa vore el retrat del taxista negre Ebony White. Llegit com a estudi sobre les ideologies, s'aguanta. Com excentricitat d'un confinament, esmussa.

dimecres, 8 d’abril de 2020

L'aire per als virus

I tot això canviarà. Estos dies de confinament estem apanyant el futur a fons, ara que hem (re)descobert que —adaptant el que dien en la peŀlícula de Cuerda— tots som contingents i només el personal sanitari (i els treballadors i treballadores de l'alimentació i la distribució, del fem, de l'aigua i la llum i de l'educació) són imprescindibles. Ja no hi haurà cap futbolista o gerent de banc que ingresse més que una infermera d'urgències. I anirem en transport públic i deixarem de viatjar en avió.

Ixc al carrer per a fer la compra. Tope amb una contaminació que encara no hem resolt, les que causen els propietaris dels gossos que continuen deixant sobre les voreres les mostres fecals d'un passat que ara estem pensant que no voldríem repetir. Pitjor encara, ho repetirem tot amb escreix de contaminació i estupidesa pandèmica, fins que no pugam respirar quan ni tan sols hi haurà aire per als virus.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Episodis afegits

M'entere que s'ha mort Luis Eduardo Aute, un dels herois musicals de les meues companyes d'institut. Diuen que no ha segut la passa actual de covid-19, sinó que ha segut alguna altra cosa que duia d'abans, de quan el món només estava empestat pel fum, les aigües residuals i les professions no essencials retribuïdes més del compte.

La pandèmia sí que s'ha emportat Josep Maria Benet i Jornet, un heroi teatral i televisiu per a mi de quan podíem vore la tv3 gràcies als repetidors d'Acció Cultural que vam pagar entre tots els socis i coŀlaboradors solidaris. Estava mal d'alzhèimer i se l'ha endut el virus d'este poble nou globalitzat que l'ha confinat en un drama de final indecís, com si vivírem episodis afegits d'una trama que no s'aguanta.

dilluns, 6 d’abril de 2020

El coronavirus també en valencià

¿Com diu?: que confinar-mos no mos faça perdre la reclamació... O una cosa pareguda que seria una variació d'allò que diu que llegir no mos faça perdre l'escriure o al revés. Casualment m'arriba un missatge que fa que m'interesse per les «píndoles formatives» de l'ivap. Cullerà i mosca. Cosa que em permet alleujar l'estrés del confinament amb una reclamació directa a la mateixa conselleria, a vore si realment fan cas de res (o fan com quasi sempre):

La versió en valencià de la pàgina corresponent al formulari de contacte de l'IVAP (http://www.ivap.gva.es/va/contacte) no té una versió en valencià completa, ja que els tres camps corresponents al formulari de contacte estan en castellà.

D'altra banda, en la pàgina de les «píndoles formatives» (http://www.ivap.gva.es/va/pildores-formatives) el primer document, titulat «Mesures preventives enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-CoV-2)», no està tampoc en valencià (http://www.ivap.gva.es/documents/167184957/169649658/COVID-19/ca6c5f8a-6503-4ce0-8389-605f977ec5b9).

Vos agrairia que resolguéreu eixes mancances de gestió lingüística i que, per tal que siga una millora de gestió permanent i eficaç, incorporeu un protocol d'actuació que facilite que la informació es difon en l'idioma adequat a cada versió del vostre web, en lloc de seguir amb una actuació irregular i poc eficient que posterga l'ús del valencià.

Espere que, encara que siga després del confinament, em demostren que té alguna versemblança la proposta que em feen durant la tramitació de la queixa 201904013 per tal que, abans d'anar al síndic de greuges, m'adreçara a la mateixa conselleria —em va recordar la dita aquella dels bombers que no es xafen les mànegues entre ells—, que ells són uns funcionaris, com jo, molt interessats per l'ús del valencià. Era cosa de no dir i serà cosa de vore.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Cita dominical / 594: Joan Garí Clofent

Mirant el plurilingüisme en Espanya.
Per a quan una assignatura obligatòria de Llengües d’Espanya a tots els centres sostinguts amb diners públics? Si Espanya té algun interés a mantenir-se com un estat unitari, potser hauria d’haver començat per ací...
Joan Garí Clofent, «Elionor», Diari La Veu, 21.12.2019.

dissabte, 4 d’abril de 2020

L'aire més enllà del confinament

Hui ja tocava eixir amb carasseta de casa, per recomanació sanitària. No es tracta d'evitar agarrar el coronavirus, sinó de no transmetre'l sense voler, perquè podem estar infectats asimptomàticament... Un poc com els avions, els cotxes, els camions, tots els motors que funcionen amb derivats del petroli, que es veu que haurien de dur carasseta també, encara que en este cas sí que sabem que provoquen milions de morts cada any en el món (El Periódico, 25.03.2014 / Ara.cat, 16.10.2019), però es veu que compensa, ¿no? Deu ser com el cost que alguns pensaven que tindria la covid-19, que es compensaria d'alguna manera, però sembla que a algú no li ha agradat la idea i mos hem posat coŀlectivament a demanar, acceptar i imposar mesures per a evitar eixa malaltia... Fins al confinament i més enllà.

Podria ser, per tant, una bona ocasió, ja que passem tantes hores engabiats, per a pensar si, quan ixcam al carrer d'ací a uns dies, volem respirar els gasos dels vehicles, vore l'aigua contaminada matant els rius i les mars, provocant migracions per la desigualtat econòmica i sanitària, destruint les llibertats i els drets humans imposant dogmes, prejuís i elits autoritàries o dictatorials... Inclús ¡xafant les caguerades dels gossos que encara ara algú no arreplega de la vorera!

No es tracta que ixcam amb la flor en la boca, sinó només que fem un pensament, si preferim invertir els pressuposts públics en sanitat en lloc de metralletes i míssils, en educació en lloc de fitxatges futbolístics multimilionaris, si no seran també totes eixes decisions que acceptem com a societat els efectes d'algun virus que encara no hem detectat. ¿O sí que sabem que el tenim ben inoculat? Només un poquet de l'aire net d'estos dies, que seria per a alguns un record dels anys de la nostra infantesa, ja mos hauria de convéncer que no es tracta només de combatre un virus.

divendres, 3 d’abril de 2020

Inconnexió lamentable

Un senyal de les inconseqüències en que s'intuïx que tornarem a caure, si no es produïx una epidèmia de trellat després de la pandèmia de destrellats que ha resultat en la terrible passa de covid-19, em va semblar sentir-lo l'altre dia quan donaven dos notícies encadenades en la mateixa emissora de ràdio: un lament pel trànsit aeroportuari i els diners perduts amb l'estat d'alarma i el confinament ara que començava la temporada turística; tot seguit, explicaven que el cel era més clar sobre València a causa de l'absència de trànsit, cosa que millorava l'aire de la ciutat i era una petita millora per al medi ambient.

Els periodistes que comentaven els dos aspectes els van presentar sense cap connexió ni relació contextual, com si el medi ambient i la l'aire de la ciutat no tingueren cap relació qualitativa amb el trànsit aeri i portuari, i com si eixe tipus d'activitat econòmica i comercial no «externalitzara» —sense que els principals beneficiaris hagen de refer res a la societat— el malbaratament dels recursos naturals en el llom, els pulmons i la salut de tots.

És un dir, però voldria sentir-los el dia que donen seguides la notícia de la vacuna contra la covid-19 i el sanejament econòmic sobtat de la caixa de les pensions. Llavors podria ser ocasió de vore una connexió realment lamentable entre eixos dos elements tan poc relacionats.

dijous, 2 d’abril de 2020

Les sabates de la traductora

Vaig acabar de llegir la traducció al castellà de The shoes of the fisherman (noveŀla de Morris West del 1963) feta per Valentina Gómez de Muñoz (1963). A banda que el llibre va ser imprés en Barcelona, l'editorial Pomaire es localitza a «Santiago de Chile/Buenos Aires/México». Això i amb alguns detalls de la traducció em fan pensar que la traductora és hispanoamericana: dije 'joia', parchar, remecer, personero, rimero, fono 'telèfon', voz pareja... N'hi ha un que m'ha semblat estrany: allà on l'original (una versió anglesa, sisena reimpressió, del mateix 1963 que puc consultar en l'Internet Archive) diu «Gaul» la versió en castellà ha escrit «Galicia» en lloc de «Galia».

El cas és que en realitat volia trobar la vida i milacres de la traductora, Valentina Gómez de Muñoz, tant per aclarir de quin país venia com perquè em sembla que les faenes de traducció mereixerien deixar un poc més petjada en la vida dels llibres i, actualment també, en la xarxa, tant si és amb comentaris crítics negatius com si és amb elogis, i fins i tot alguna entrada en la Wikipedia. Però no hi trobe res, llevat dels crèdits de les seues traduccions de l'anglés a l'espanyol. Llàstima.

Com que vaig vore el film, caracteritze la lectura de la noveŀla amb les imatges i els actors que recorde. El contingut podia ser més transcendent l'any 1963, però trobe que conté una descripció que explica un poc de les complexitats tant dels sentiments i pensaments religiosos (catòlics o cristians) com de les relacions dels grans poders que amenaçaven el planeta durant els anys del perill atòmic de la denominada Guerra Freda. Morris West introduïx inclús un tractament correcte per a aquell temps de l'homosexualitat i intenta fer el retrat dels reptes que es trobaria un papa catòlic de tarannà progressista. En este cas, més que vore Anthony Quinn com a Ciril I, vea el papa Francesc (Jorge Mario Bergoglio).

dimecres, 1 d’abril de 2020

La raó d'ofendre's

A banda de la polseguera que, sense cap intenció meua, va provocar en la llista de Taula de Filologia Valenciana el missatge meu que mostrava ahir, discussió inesperada en què alguns companys m'han arribat a dir «intolerant» i «maleducat» —bé, és cert, tot suau, no m'han dit de fill de puta en l'alça, com és diu al meu poble—, he trobat un fragment d'Albert Manent (reproduït en Rodamots.cat) que m'ha semblat un retrat que m'alleujava un poc la càrrega d'eixa «mala educació» i «intolerància» que em perseguix:

Però el clos de la literatura catalana, tempestejat per totes bandes, continua essent monolític. El lema és encara l’antic «puix parla català, Déu li do glòria». Sovintegen els afalacs i les restriccions mentals, i la crítica, almenys dins el clos, és minsa i familiar. Quan algú l’exerceix en nom d’un esperit d’exigència, fereix la susceptibilitat d’altres escriptors —o lectors— poc avesats a patir-la (si són joves) o que han oblidat (si són grans) els temps en què sanejava el nostre món i fins arribava a ultrapassar certs límits.
Albert Manent, Literatura catalana en debat (Barcelona: Selecta, 1969), pàg. 83.

Cert és que es dona molt el cas de persones que pareix que les hagen convençudes que tenen dret a no sentir-se ofeses, però també és cert que hi ha qui sap que fer-se l'ofés dona un plus de raó, encara que realment no estigues volent raonar.