Cita dominical / 342: Joaquín Estefanía

En Dinamarca, una de les nacions amb un índex de Gini més baix (més igualitaris), només el 15 % dels ingressos actuals d'un adult jove depén de la riquesa dels seus progenitors.

Joaquín Estefanía, «El Gran Gatsby y la ocde», El País, 25.05.2015.

Uns quants euros d'injustícia

No costaria gens superar un egoisme econòmic capaç d'excusar una discriminació injusta simplement perquè afecta a «12 persones» en una plantilla de 150. Un referèndum deixaria la posició de cada u un poc més clara, perquè la decisió no és nostra, no és dels treballadors ni de les seccions sindicals ni dels sindicats, és dels polítics. Però abans que mos ho hagen oferit, hi ha qui ja ha decidit que li tenen igual els «12 (¿companys?) interins».

Podríem començar a repensar la força de 150 treballadors solidaris davant d'una discriminació injusta, en lloc de no sé quants interessats a engolir-se uns quants euros a pesar de la injustícia. Està en les nostres mans valorar això. Bé, hi ha qui supera el (possible) remordiment amb uns quants euros en la butjaca.

Va fent forat

Sempre que arriba este dia em pare un poc a pensar si els anys estan passant debades. Està clar que físicament l'edat té un cost. Per exemple, en les dos proves d'esta setmana pel riu, diria que els meus temps estan un minut pitjor que l'any passat. Almenys a l'hora de començar la temporada sense futbet. Espere que l'entrenament tinga un efecte de millora suficient sobre el cos.

D'altra banda, enguany, gràcies a les eleccions municipals i autonòmiques que tanta eufòria han provocat en bona part de la meua família, puc entendre un poc allò que dia algú que guanya qui resistix. La resistència, però, no és infinita, el cansament dels materials acaba fent efecte. Esta volta, els vots per una banda i el desgast ètic i ideològic d'una altra han fet forat en la percepció dels ciutadans. La intempèrie de la desigualtat i la persistència de les propostes han provocat el dubte sobre si no convindria provar a fer-ho d'una altra manera. Per poc, però va fent forat.

Sense resposta

Al final de la correguda, Joan Calabuig no va respondre al missatge que li vaig enviar el dia 7 de maig sobre els continguts dels seus diversos webs i blocs, que només apareixen en castellà. Cert és que no m'ha respost res d'inconvenient, simplement ha ignorat el comentari. Deu tindre un abatoll de faena que no se la lleva de damunt. De fet, l'últim apunt del seu bloc és del 12 de setembre del 2014. Deu estar molt afaenat traguent comptes: «Vam traure 86.440 vots en 2011 i ara n'hem tret 57.981: ¿en quina estació topen els trens?» Pim-pam.

Malíccies ideològiques

L'animació política mos té embadalits. Fem volar somnis de pactes i de possibles polítiques d'equitat i progrés. Però les cendres de la vella ideologia continuen cremant-te si t'acostes sense precaució. Esperanza Aguirre féu ahir una miscel·lània dels papers de Humphrey Bogart en The Caine Mutiny i de Jack Nicholson en A few good men, que són els dos films que em van vindre al cap. La guerra civil encara és una opció per a alguns. Ara també podem dir, com sempre, «més que mai» —que això pareix que no caduca— cal tornar als clàssics i a la relectura de les fantasies i les malíccies que es van publicar, tirant per baix, fa quaranta anys. Podríem aprendre a estalviar-mos repeticions inútils.

No s'ho acaben

«Oh, my love, que els errors més greus, encara no els he pas comés.» En poden aprendre bona cosa de moltes cançons. També amb esta de Quimi Portet. I si tecleges en un piano virtual (C2 C2 D#2 D#2 C2 C2 G2 G2 G2 D#2) la melodia que et xiuxiueja una companya a qui li ronda pel cap, trobes en Melody Catcher Mad World, sí, de Tears for Fears, tot i que la versió que més mos sona ara és la de Michael Andrews per al film Donnie Darko. Abans teníem la versió de rem. Després del petit tremoló polític que han notat alguns en algunes extremitats físiques i mentals, Mad World, segur que n'hi han uns quants que ho estan pensant i no s'ho acaben.

Els vídeos de l'endemà

Mire ara els vídeos dels candidats de les primàries de Compromís, perquè és ara quan hauran de començar a concretar en fets el seu programa ideal. Els fets no seran ideals, n'hi ha prou que siguen coherents, sostenibles i, en cas d'error, esmenables. Naturalment, em quede meravellat mirant la majoria de Compromís en la Vall. Jordi Juan ho deu haver fet mitjanament bé i els votants han considerat que serà millor continuar per eixe camí. Uf, em pensava que no ho voria mai, això. Ja ho diuen: «de més grosses en vorem», i a voltes això és positiu i tot.

Cita dominical / 341: Joan B. Llinares Chover

Menjar pa és, doncs, un altre tret específic dels éssers humans.

Joan B. Llinares Chover, Introducció històrica a l'antropologia.

La reflexió és possible

«Reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi», que dia aquell de la tele. Per Russafa diuen els cartells que «Oltra València és possible».

Cartes marcades

Envie un missatge a la resta de seccions sindicals de les Corts per a recordar-los que dilluns que ve hem de demanar la convocatòria de la mesa negociadora, per vore si tanquem finalment això de la carrera professional. Al poc em telefona el lletrat per a una reunió: mos vol explicar com ho veuen «des de dins», abans que vinguen els dels sindicats. Aŀlucinem amb l'efecte del missatge electrònic, ha mobilitzat «contrapart de la part contractant», és a dir, el lletrat, que no era cap dels destinataris. ¿Com ho ha sabut? No ho sé, però tant pot ser transparència com relations dangereuses. Vote per una transparència mal enfocada.

En resum, res de bo, juga amb dos baralles i pretén que guanye la banca. Ja mos vorem després de les eleccions, que esperem que esta vegada li facen un petit servei a la democràcia, la transparència, la separació de poders i totes eixes cartes que ara mateix semblen un poc massa marcades.

Reflexió remugant

Takse em trau uns papers on vaig imprimir un intercanvi epistolar electrònic que vaig tindre en la llista Migjorn amb un collistaire (que vaig aprofitar per a un apunt). Me'l lligc i observe que fa deu anys que tinc este bloc en marxa i que, a pesar de pegar-li voltes al mateix nano, no perc l'interés en la qüestió. No es tracta tant de la definició dels conceptes (llengua, dialecte, varietat, estàndard...), sinó de la consecució dels objectius socials, com ara la gestió lingüística justa i democràtica.

Ara, vista ara la discussió epistolar, lamente no haver augmentat tant com pretenia el meu bagatge de coneiximents, m'agradaria poder compondre un discurs acadèmic més fonamentat i lligat. En canvi, continue fent ús de les lectures esparses i d'una reflexió desllavassada que voldria polièdrica i que segurament no arriba més que a remugant.

El debat

Ja tenim les eleccions damunt i resulta que encara no sabem segur si és possible que una persona porte a la finestreta de l'oficina de correus un munt de vots per correu d'amics, veïns i coneguts a certificar per a que entren en les urnes. Són coses del rigor del nostre sistema democràtic, que al cap de més trenta anys encara té un toc d'interinitat que sembla realment precari. Bé, en això de les votacions jo també, com dia aquell en una enquesta pel carrer, tinc el vot domiciliat.

Més encara després del debat d'ahir en Levante TV, que va assignar a cada cap de llista per a les Corts el mateix temps: noranta segons. No fa massa, en les televisions públiques segrestades políticament, mos calfàvem el cap mirant d'endevinar en quin sentit de la justícia i la igualtat es basava el repartiment del temps per escons aconseguits. Sí, això també denota un sentit ben precari de la democràcia.

Ah, vam agrair que el debat es regira amb un repartiment equitatiu entre Alicia Andújar (upd), Carolina Punset (Ciutadans), Mónica Oltra (Compromís), Alberto Fabra (pp), Ximo Puig (pspv-psoe), Ignacio Blanco (Esquera Unida) i Antonio Montiel (Podem).

En resum, Andújar a la contra, Punset demanant un canvi pragmàtic, Ignacio Blanco ben inquisitiu però massa agre, Fabra no diu res de trellat i no entén què està diguent, Ximo Puig té tics teatrals que devaluen les seues suposades propostes, Montiel es quedà a mig camí del revolucionari amb cua i del professor asserenat, i Mònica Oltra mostrà que té recursos parlamentaris, propostes socials i substància ideològica. Ja ho sé, me se nota cap a on tire.

Enganys i autoenganys

No podíem entendre el fet que, atés que els rics voten els rics perquè els interessa mantindre la riquesa, els pobres no voten els que pretenen reequilibrar les escales socials i econòmiques. Però no hi ha cap dilema, els pobres són rics respecte d'altres més pobres i, per tant, el desig de mantindre's en eixe estadi supera la seua ànsia de justícia social (si és que n'hi ha, d'això).

En realitat, com a electors mos movem entre enganys i autoenganys.

Petit fil musical

Em faig una petita llista de cançons útils per a començar la setmana amb el cap en la faena:

Els àngels ploren així (Estúpida Erikah)

El signe dels temps (Senior i Cor Brutal)

Animal salvatge (Sanjosex)

Protagonistes (Pau Vallvé)

Declaració de principis (La Iaia)

Tot torna a començar (Mishima)

Mandolines tralarí (El Petit de Cal Eril)

Temps o rellotge (Sanjosex)

Oh, my love (Quimi Portet)

No tinc temps (Mazoni)

Viure sense tu (Antònia Font)

La caseta d'enlloc (Roger Mas)

Màgic (Joan Colomo)

Foc i bases (Inspira)

La llista és de cançons en català i formen part d'una llista d'Spotify dedicada a Senior i el Cor Brutal. Al llarg de la setmana n'afegirem de Maria Coma, Delên, Ivette Nadal, Xazzar. A més, canviarem d'estil, per exemple per recordar B. B. King, sense oblidar que de tant en tant convé passar per Dmitri Xostakòvitx i Ernst Toch, perquè el resultat de les eleccions també s'haurà de digerir amb calma.

Cita dominical / 340: Joan Veny i Clar

A Grècia s'imposa la interpretació meliorativa de l'esternut.

Joan Veny i Clar, «De l'auguri a l'esternut», Estudis de geolingüística catalana.

Les tonadetes

L'Atles interactiu de l'entonació del català em fa viatjar per les tonalitats que fem quan parlem. Jo no en tinc massa ni és d'enlloc segurament. La xica que diu «mandarines» de Xàtiva té la tonadeta que em resulta més familiar, i estic pensant en les dones que tenen tonadeta dels pobles que conec.

Passà el temps

L'oratge era el mal temps, hi havia coses que feen olor i les persones que les olíem o les olóravem, alguns amaneixien a bon hora, és a dir, que arribaven tard, però el sol eixia sempre a l'hora, i tot el dia era un «bon dia!» fins que es fea fosc i, llavors, tocava la «bona nit!», sense que calguera ni «bona tarda!» ni «bona vesprada» ni «bon vespre!», ni tan sols feem «bon cap de setmana», que això ho va dur la televisió i les modes urbanites. En aquell temps, «ma uela» encara dia allò d'«antonses, mig armut i quatre onces» i em contava què feen Peret i Catalineta, què passava a la panxa del bou, que ni neva ni plou, i m'adaptava «la gallinita o el cigronito». Ma tia jugava a fendis i a xurro, o botava a corda, mentres que jo vea els meus amics que jugaven a xulla, al sambori i a tello (i hi havia qui matava sagristanes a perdigonades). Algun sarvatxo vaig vore prenent el sol vora el camí del Pla. Passà el temps i va deixar de passar la xica que venia «verdura bollida, ¡dones!».

L'edició dels PDF

Les restriccions de seguretat i pressupostàries impedixen que adquirim en la faena la llicència d'un programa per a editar documents en format pdf. Amb tot, buscant un poc en l'ordinador i en la xarxa, pareix que hi ha solucions per a (quasi) tot.

Per a crear els documents, entre el Word i l'Open Office (o el Libre Office), t'apanyes. Cada un d'eixos programes em servix per a coses diferents. Amb el Word edite la major part del text del document (tipografia, ortografia, edició amb macros) i amb l'Open Office li done el format al paper i resolc l'edició dels paràgrafs i la disposició final del text. A més, també amb este faig les conversions de formats (ballant entre .doc, .odf i .pdf).

En canvi, si el document en pdf no és meu i vull editar-lo, tinc diverses opcions (gratuïtes, de bon preu o que admeten donacions) en la xarxa:

Per a retallar pàgines: PDF Scissors (en Windows o en línia) / PDF Shaper / PDF-Suffler (en Ubuntu)

Per a traure pàgines soltes: PDFSplit! / PDF Shaper

Per a unir pàgines i documents: PDFMerge! (fins a 15 mb) / PDF Shaper

Per a girar pàgines: PDFRotate! (fins a 200 mb)

Per a traure text i imatges: PDF Shaper

I per a fer tot això des d'un mateix lloc (i amb el web en català), una iniciativa magnífica: I❤pdf.

País amb maqueta nova

Dilluns passat va canviar la maquetació del diari El País. Pel que veig, té un aspecte més revisteril, per dir-ho d'alguna manera, amb més filets negres i de color blau. La curiositat és que han llevat les fotos dels articulistes i la valoració dels films. Els haurem de mirar a pèl. A més, és més prim, potser per la calor. La gràcia del primer dia va ser que vaig poder eliminar en un sol plec la secció d'esports i aixina vaig avançar la faena. La resta, supose que més o menys com sempre, cal llegir alguns articles, botar-ne molts i lamentar que no hi haja versió en català al País Valencià (qui diu versió, diu diaris). Això sí, per si de cas, sempre cal comprovar que els percentatges no sumen més de cent.

Els xiringuitos amb wifi dels ni-nis

Takse em comenta que, quan vaig fer la fitxa sobre xiringuito, me se va passar que el gd62 (que és del 2000) ja l'havia inclòs. Després, troba que el dnv ha inclòs wifi, però no nini, com ha fet la drae en espanyol, que en català continua sent ni-ni (i no he de modificar la fitxa). Estem en campanya electoral, però no tinc ganes de compondre cap frase més o menys sarcàstica amb eixes tres parauletes.

El preu de les fantasies

No es tracta d'aconseguir receptes miraculoses o d'implantar mecanismes infaŀlibles. Pareix que hem de resoldre els problemes amb pocions màgiques en lloc d'analitzar els errors o els mecanismes permeten les pràctiques corruptes, la justícia ineficient i les desigualtats injustes. No fa massa podíem considerar Alfonso Rus un gran gestor en la Diputació de València (abc, 24.08.2014):

La Diputación de Valencia logra un superávit del 15 % y no tendrá que endeudarse en cinco años

[...]
En un comunicado, Rus ha señalado que «esto es así porque en 2011 decidimos crear un plan de estabilidad". «Hace cuatro años nos encontramos con un 138 % de deuda y actualmente estamos en el 60 %, porcentaje que quedará reducido a 50 % a final de legislatura», ha agregado.
Por su parte, el diputado de Economía y Hacienda, Máximo Caturla, ha destacado que la Cuenta General «refleja el círculo virtuoso económico-presupuestario en el que se encuentra la diputación, en beneficio de ayuntamientos, ciudadanos y proveedores dependientes de la institución».
[...]

Ara mos arriben informacions que es tractava d'una administració corrupta dedicada al saqueig de les arques públiques. Hauríem de mirar de resoldre, per tant, si és possible tindre alhora una administració pública «saquejada» que oficialment estava ben «sanejada» (El Diario.es, 10.01.2014):

Los diputados provinciales de Valencia ya trabajan con su iPhone 5s, el último términal de Apple que cuesta —en el mercado no subvencionado por las operadoras y según capacidad— entre 699 y 899 euros. El salario mínimo fijado por el Gobierno es de 645 euros mensuales.

Els indicadors socials i econòmics de què disposem mos podem fer creure que mentres uns vivim en xauxa, uns altres vivim en el paradís. Són dos variants del mateix lloc imaginari, perquè hi ha tants països de fantasia com persones. Hauríem d'aclarir és quin és el preu de les nostres fantasies.

Cita dominical / 339: Ángel Gabilondo Pujol

No canviar mai d'opinió no mostra coherència, confirma poca capacitat d'escoltar.

Ángel Gabilondo Pujol, Por si acaso.

La (in)coherència en campanya

Toca estar en campanya. Els polítics es retraten amb la seua actuació i també amb la propaganda. Joan Calabuig m'envia la seua propaganda al centre de València només en castellà. El web del socialistes de la ciutat només està en castellà. No responen de res ni són coherents (tampoc amb les declaracions sobre l'ús del valencià). No reclamem la coherència dels malfactors, però sí dels qui pretenen fer un servei públic.

Eleccions musicals

Passe de les llistes de ràdio de l'Spotify relacionades amb Michel Petrucciani i amb Pat Metheny i m'entretinc uns dies amb la música electrònica que tinc recopilada en una de les meues llistes. Per a entendre-mos, Vangelis, Mike Oldfield i Tangerine Dream essencialment. Tope casualment amb la ràdio de Bénabar —a qui li agradava la trompeta de menut: ara no sé per què, però jo li'n demanava una a ma mare—, on tope amb cançonetes més o menys apegaloses d'Alain Souchon, Renaud, Thomas Fersen, Renan Luce, Amélie-Les-Crayons, Olivia Ruiz, Zazie i uns quants més.

Veig en una revista la llista de cançons que diu que li agraden al socialista Pedro Sánchez. No en conec quasi que cap. La primera impressió que tinc és que ell tampoc. És una impressió que tinc, que deu ser la llista que suposa que deu connectar amb el suposat públic de la revista. Tinc una companya que fa la seua llista només amb Queen i Estopa. S'acosten les eleccions autonòmiques i pareix que serà difícil que no mos deixem dur per les «eleccions» rutinàriament. En coses de música, això és explicable i, molt sovint, útil. La política, però, no hauria de ser tan sols la cançoneta que mos agrada sentir. Per molt que mos agrade Mediterráneo de Joan Manuel Serrat.

Els de fora

S'acosten les eleccions ací, però em sembla que cap programa dels polítics que es presenten a les Corts conté mesures per a millorar l'administració i l'activitat parlamentàries. Ho comente amb alguns companys de les Corts. Comprove que també ací mos ronda el virus corporatiu: n'hi havia que no volien que vingueren «de fora» a organitzar les Corts. Com si tots no haguérem vingut «de fora». Al cap i a la fi, ho entenc, les suposades millores socials són sospitoses per ací, tenint en compte el fonament i la fiscalització que en fan els polítics i les administracions que gestionen.

Pobres depredadors

Les dades econòmiques sempre són parcials, enganyoses o falses. Les ideologies amb què les analitzem empastren els diagnòstics i les propostes de solució. On Piketty vea capitalisme salvatge que xafava i expulsava del sistema, De Soto li fa una esmena general i diu que l'economia submergida forma part d'eixe capital en lluita i que té la mateixa voluntat de domini i expulsió, i que no es pot salvar la falta de dades amb generalitzacions i analogies, cal fer estudis també en els països on els governs amaguen, falsegen o, simplement, no tenen dades.

És a dir, els pobres o desfavorits també tenen voluntat de rics depredadors, i a voltes el conflicte no prové d'una ànsia de justícia i equitat sinó que és la conseqüència de la frustració. No veig que siguen anàlisis contradictòries, sinó complementàries. Les víctimes i els perdedors amaguen una part de la veritat i la raó: la que no val, i que no sempre és la bona.

A comptar diners

La bona del nou cas de corrupció que afecta esta vegada Alfonso Rus és que ix —si és cert que és ell— en les gravacions parlant en valencià. Cert és que no sonoritza tant com esperaríem en «...onze mil, dotze mil euros...». No sé com està la cosa dialectal en Xàtiva, ni l'idiolecte de Rus, però, al capdavall, està comptant diners en valencià: ¿quin pes sobre el pib deu tindre la llengua al País Valencià?

Sempre a deshora

Hauria d'haver fet i enviat ja la llista de propòsits i propostes per a la legislatura que s'acosta, per a algunes modificacions i millores que caldria dur avant —segons jo ho veig— en les Corts Valencianes i en la política valenciana.

Per exemple, les Corts haurien de tindre panells solars per a calfar l'aigua i per a generar electricitat. ¿Hi ha ningú que duga això en el seu programa? Vaja, m'ho estic preguntant i no he mirat si encara estic a temps de fer la proposta o de comprovar si la porten. No crec que els semble molt important, però, la veritat, si la institució que legisla no és la primera a experimentar i aplicar-se les propostes de millora de la societat, sona tot un poc com una enganyifa.

Per exemple, ja hi ha subvencions als grups polítics i, per tant, caldria eliminar la subvenció extra per diputat elegit, que és una manera més de tergiversar la funció de la representació. De fet, s'hauria de crear una oficina pública d'informació i dades composta per funcionaris, és a dir, imparcial i informativa. Els ciutadans hi podríem recórrer per a comprovar la veritat de les mentires que ara mateix es cuinen en les oficines dels partits polítics.

Com quasi sempre, tinc la sensació que arribe tard i que no hi ha realment interlocutors polítics interessats a l'altra banda, perquè, en general, no mos dediquem a escoltar, només a parlar. Ho dic jo que, en general, no parle, que és possiblement l'altra cara del problema.

Cita dominical / 338: Joe Haldeman

Pitjor encara era el pressentiment que els meus actes no havien estat segurament tan inhumans com això. Només calia tirar arrere algunes generacions per a trobar hòmens que feen les mateixes coses, i a altres hòmens.

Joe Haldeman, The forever war, a partir de la traducció francesa de Gérard Lebec.

Cabretes que munten

Després d'haver-ho ajornat vora un mes, vam triar mal dia per a fer la volta del Montcabrer: una solana i una calor de port, sobretot a la tornada perl sud. Això sí, la gràcia va ser topar amb unes cabretes al cim mateix. També «munten» a Cocentaina (llevat que fóra algú d'Almussafes).

El castell de Cocentaina

Pel Comtat, a Cocentaina, des del castell, prop del Montcabrer, al fons, el Mondúber. Una dona compra un número de loteria: «Molt és?»