«Juarem» un paper

M'afanye un poc abans que s'acabe el mes i faig una fitxa sobre la locució verbal «jugar un paper», que no és cap descobriment d'ara però que continua sense aparéixer en els diccionaris amb entrada propia. Localitze que els dnv la utilitza una volta —si lligen açò, no sé si ho canviaran.

Per altra part, els juristes valencians reclamen l'ús del dret civil d'ací, 🔗 i vegent qui hi havia aplaudint, pareix una reclamació típica per a entretindre-mos amb eixe estil del fes el que dic però no el que faig: és a dir, que fan poc en el seu web per la llengua d'ací —que també hauria de ser cosa de dret per als juristes valencians.

Acabe el dia topant de nou amb el costum encara vigent d'alguns professors i tècnics lingüístics més (pre)ocupats per «l'esmena de la llengua» que per l'ús de la llengua, cosa que encara canta més ara que mos han descobert que la llengua ja s'intuïa en el llatí del segle iv 🔗 gràcies al fet que l'esmena del llatí també va acabar com va acabar. I no ho voldríem repetir ara, però vorem com «juem» eixe paper.

Les estàtues

Vaig escriure una resposta en una llista de correu sobre quina visió tenia jo de l'estàtua de Vinatea de la plaça de l'Ajuntament de València —que la volen llevar—, què em suggeria la figura de Vinatea i com vea el web de l'Associació de Juristes Valencians. Segons Takse m'enrotllava per a no deixar clar què opine. En canvi, la meua idea és que pretenia exposar el meu punt de vista de manera matisada, no com a una opinió taxativa i absoluta. Preferia aporta dades i reflexió, ja que ho fea per correu electrònic i no en un tuit o un uàsap.

Takse m'objectà que aleshores no lligen què dic. El cas és que sí que pretenc que ho lligguen, perquè, si no ho feren, fracassaria la finalitat: explicar-me de manera comprensible. Es veu que no aconseguixc ni una cosa, ni l'altra, ni cap, perquè el que compta és amollar-ho claret i simple:

• La figura de Vinatea 🔗 actualment no valdria per a reivindicar res de bo.
• Vinatea va assassinar la dona: provem a buscar un altre referent per al país.
• L'Associació de Juristes Valencians no manté una actuació coherent en la xarxa: té el web en castellà i no en valencià.

En eixa plaça hi va haver una estàtua al pintor xativí Josep de Ribera (supose que és la que ara està en la plaça de Teodor Llorente), representant del tenebrisme. 🔗 Seguint la línia de les tenebres en van posar una (còpia) del dictador Francisco Franco Bahamonde (que ara deu estar en algun magatzem «esperant» que la història convalide els seus actes). L'any 1993, en lloc de posar-ne una d'Isabel de Villena —espere que fora proposada per escriptora i no per monja— 🔗 en van posar una de Francesc de Vinatea, que també té una part fosca que no pareix que es puga aclarir amb «nationalism washing».

Tenint en compte les dates que són i la festa valenciana més famosa, podrien anar amuntegant amb gràcia i enginy totes eixes estàtues allà mateix, de manera que fora una falla permanent i amb acudits nous cada any.

Cita dominical / 745: Manel Carceller Safont

Ara mateix l'actual legislació espanyola de protecció als consumidors imposa el castellà en l'etiquetatge dels productes, en la informació comercial i en l'atenció telemàtica. Davant eixa situació, què implica fomentar l'ús del valencià en el consum?

Manel Carceller Safont, «Cartes dels restaurants en valencià», Diari La Veu, 24.08.2021. 🔗

La foto del sàbat / 135

Tirant per la marjal camí d'Alfafar este matí, els hem vist de llunt.

Tensió

Tensió, pressió, contenció i ràbia. Una calma quasi mística i la calma abans de la tempesta. Un crim d'egoisme i enveges. Per fi hem tornat a entrar en un cine. Fea anys. Hem vist As bestas de Rodrigo Sorogoyen del Amo. Volíem vore Alcarràs de Carla Simón i Pipó, però pareix que ja no la fan enlloc. Tornem per la plaça de la Reina, topem amb els ucraïnesos que tornen d'una concentració contra la invasió russa. Tensió, pressió, contenció i ràbia gens cinematogràfiques. Crims de guerra, oligarquia i dictadura a la Rússia de Putin.

La influència

Un fitxa sobre la transcripció del persa-farsi al valencià-català, un comentari sobre ortografia, un altre sobre la sintaxi del castellà juridicoadministratiu, un missatge sobre com millorar les regles per a escriure les paraules compostes... I mos pensem que amb això millorarem l'ús del valencià, a pesar que la maquinària de pressió als mitjans, als jutjats, al cinema, inclús en l'educació, continua imposant el castellà-espanyol i relegant el valencià-català. Tenim una llengua influent, diuen en les notícies, a pesar de tot. Deu ser perquè la decoració encara servix per a alguna cosa.

Filtre de calcetí

Els qui treballem corregint i traduint entre el valencià i el castellà, preferiríem que els funcionaris de totes les administracions públiques valencianes estigueren capacitats, foren capaços i atrevits i redactaren en valencià, entenent-ho com a indicador de vitalitat i d'ús de la llengua. A més, que també tingueren eixa capacitació per a fer-ho en castellà.

Però una cosa és la salut de la llengua i una altra la nostra salut física i mental, els nostres nervis, la nostra percepció estètica i la qualitat del valencià que mos arriba. Els texts que hem de llegir en un suposat valencià original solen ser molt millorables, ja que la majoria de les versions de documents que mos arriben en valencià són simplement una traducció automàtica sense revisar —o mal revisada—, a partir de la qual moltes voltes inclús mo se demana que «endevinem» i «encertem» què i com ho havien escrit en el castellà resclosit i funcionarial d'abans de traduir-ho.

A causa d'eixe procés enganyós i maldestre —¡amb què tant es produïx en valencià!— mos arriba un text en un suposat valencià que calca la sintaxi, l'expressivitat, l'estil i el vocabulari emparentat del castellà. Poc falta per al tòpic i humorístic del «bocadill de ques».

Per això, al final, acabem desitjant que mos envien la versió realment «original», pensada, redactada i adobada seguint les pautes del castellà juridicoadministratiu carrincló habitual que coneixem massa i que podem corregir, adreçar un poc i, finalment, traslladar a un valencià que no grinyole tant. I encara, si estem inspirats i tenim temps, podem aconseguir que sone més original i menys a traducció passada per un filtre de calcetí d'aquells de quan érem menuts i véem els uelos fent-se una malta en un gotet llarg.

La submissió dels ultracossos

El dia de la llengua materna, també segons la informació d'À Punt, que han tingut reflexos per a parlar-ne i per a enviar-me alguns enllaços sobre el que han fet en relació amb això, com ara un Zoom sobre l'ús del valencià.

És evident, d'acord amb les dades, per molt que les pintes, que la cosa no va gens bé ara que governen els qui es suposava que tenien interés i intenció d'augmentar i estendre l'ús del valencià —i sense haver esmenat res en l'administració que han de gestionar (mirar els webs que fan és un reculls de rètols enganyosos i mala bava), s'estan carregant l'educació en els llocs on la cosa podia anar per inèrcia sociològica.

Supose que si cadascú revisa la seua pròpia experiència —incloent aquells que practiquen la submissió de parlar en castellà amb els desconeguts i amb els que parlen en castellà—, agrairan l'article «Xe, en valencià, xe! (que sou À punt, ràdio i televisió)» de Víctor Labrado, 🔗:

Ara ja sé el perquè de tanta intervenció en castellà quan donen veu a la gent del carrer: ells pregunten en castellà i el reflex camaleònic dels valencianoparlants —aprés al llarg de segles d’humiliacions, agressions i marginació— fa la resta.

Mirant-ho aixina, podem obtindre un poc de calma mental al descobrir que no som els únics que mos sentiríem com la xica del final de del film La invasió dels ultracossos.

Satoshi Yagisawa, entre la música i els llibres

Takse i jo hem acabat la noveŀleta Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa (trad. de Jordi Mas López, amb pocs errors i amb alguna curiositat de lèxic). Em va dir que no calia que la llegira, però em va vindre bé per a desconnectar d'altres lectures durant dos dies encara que fora. La història comença bé, es llig bé, va agarrant força i ritme, però arriba un moment que perd un poc d'alé i s'embolica en alguna escena que no acaba de tindre massa sentit —em recorda algun film japonés d'eixos en què no entenc la gestualitat i els extrems en algunes situacions—. A pesar d'això, ja que has començat, l'acabes de llegir per saber com conclou la cosa.

La curiositat del cas és que l'autor, Satoshi Yagisawa, naixcut a Chiba (Japó) en 1977, no apareix en la Viquipèdia; sembla que compartixca nom i cognom amb un compositor naixcut a Tòquio en 1975 i que sí que té pàgina en la Viquipèdia (versió anglesa). Però no diu que el compositor escrivira cap noveŀla, i com que l'any no és el mateix, continue buscant. Veig en una pàgina de Frankfurt Rights el nom del premi que havia guanyat l'obra: Chiyoda, que apareix també en japonés (ちよだ文学賞). I gràcies a això arribe a la Viquipèdia en japonés, que aclarix que en realitat pareix que hi ha algun error en la Viquipèdia anglesa, ja que en la versió japonesa les dos persones tenen noms diferents:

• La pàgina del noveŀlista es titula: 八木沢里志. 🔗
• La pàgina del músic es titula: 八木澤教司. 🔗

Els títols de les pàgines de la Viquipèdia japonesa són diferents, però en la informació entre parèntesis on també apareix la data de naiximent, els dos tenen el mateix text per a escriure el seu nom: やぎさわ さとし). Deuen ser coses de les convencions, els tractaments o alguna cosa semblant pròpia del Japó o del japonés. El cas és que els dos han passat per Chiba, 🔗 l'escriptor hi va nàixer i el músic hi va anar de menut.

Ah, del llibre, n'han fet una peŀlícula: la lectura suggeria que podia ser un guió. Es pot vore en línia en japonés. 🔗 Després d'això, escoltarem un poc la música del compositor. I a vore si val la pena anar-los seguint als dos.

Cita dominical / 744: Alba Sabaté i Villagrasa

És incomprensible el canvi periòdic de paraules que hem d'anar assimilant per a dir el mateix.

Alba Sabaté, «Soc boomer i en procés d'assoliment», Anuari 2022-2023, Núvol.

La foto del sàbat / 134

Corre fortuna llevantejant.

L'artifici

Els obrers de davant van preparant els ferros i els encofrats. Avancen lentament, com és costum, però també perquè han d'anar amb compte amb les restes arqueològiques. Estenem la roba al terrat. Arreplegue dos mitges pinces de la canal de la cornisa. Passa un soriguer. Passa una merla. Fa temps que els pardalets del centre de la ciutat ja no són els teuladins. Tres coloms en la cornisa veïna. Ha fet solet, aixina que la placa solar ha calfat l'aigua, a pesar de la fresqueta inicial del matí.

Acabe això que tinc embastat des de fa setmanes sobre les paraules compostes. Ho deixe en la safata d'eixida per a dilluns de matí —no vullc atemptar contra el cap de setmana—, i serà quan ixca volant pel ciberespai que descobriré alguna errada o alguna idea més banal del que pretenia. Li l'hauria d'haver encomanat a algun d'eixos webs d'inteŀligència artificial que tant s'estilen ara. El dia hauria millorat en el seu escrit, per inteŀligent, pèro més encara per l'artifici.

Tan això i tant d'això

Tenia mig redactada una reflexió embolicada per a un debat en l'aoetic, però pareix que tot està dit i que no resoldrem res. No l'envie, però no me l'estalvie, l'aprofite per a este bloc, i aixina qualsevol dia m'entretindré mirant amb quines coses m'entretinc:

La giec indica en 20.6.1.c que «tan + adj/adv + (o més)» respon a una regla que expliciten com a general («modifica un adjectiu o un adverbi»); aleshores remeten per a uns «matisos» a 28.3.1, on no apareix cap excepció a eixa regla general i on utilitzen l'exemple «És tan alta o més que el seu germà»; i és en 28.2.2 on apareix en una primera nota l'exemple «La Tina és tant o més alta que tu», però no comenten el canvi gràfic, que sí que exposen sense una explicació clara en una segona nota en 28.2.2.a.

No és una nota clara, ja que fan referència a «aquest darrer cas», i podrien estar referint-se al cas de la «preposició intransitiva» exemplificat amb «tan lluny de casa», vist que posteriorment utilitzen una variació d'eixe exemple; amb tot, n'afigen un altre («De cabut, ho és tant com tu i jo»), i supose que esperen que este servixca com a aclariment.

La giec contradiu en eixa nota de 28.2.2.a la regla general exposada anteriorment. I la redacció diu: «Notem, però, que en aquest darrer cas s’usa també tant si el quantificador no va seguit de l’element modificat». He marcat el «també» amb negreta, perquè la redacció es pot llegir entenent que tant «també» es pot usar tal com usem tan en eixe context de complement d'adjectiu/adverbi.

De fet, no hi ha cap explicació de caràcter general que motive o justifique el canvi gràfic entre dos variacions estilístiques de la mateixa construcció: «És tan alta o més» / «És tant o més alta». Hi ha simplement una nota al marge que ho suggerix.

Si la regla general era una altra, ho haurien d'haver explicitat. Per exemple, improvise: la forma tan «modifica l'adjectiu o l'adverbi si els precedix immediatament». S'escriu tant quan el comparatiu «modifica l'adjectiu o l'adverbi sense precedir-los immediatament».

Però tampoc serviria. Podem trobar altres casos: «tan i tan» (no sé si apareix en la giec); «tan això com» (no sé si apareix en la giec); «tan.., como ho diria,...» (no s'altera l'estructura sintàctica, però la giec no parla de l'estructura sintàctica, sinó de no anar «seguit de l’element modificat»); «tan —o més— alta» (també es podria escriure aixina); «tan o tan poc alta»... I entrem en una casuística poc previsible d'excepcions que em sembla que no apareixen en la giec.

I el cas és que tot això estava resolt amb el criteri general, sense haver de proposar excepcions innecessàries.

Demà serà un altre dia, pense

Quan llegim en una norma o explicació normativa que una paraula complementa adjectius i adverbis, podem reflexionar, entendre-ho, recordar-ho i aplicar-ho al context en què eixa paraula complementa adjectius i adverbis.

Si la norma afig: però s'escriu aixina o allina davant de l'expressió «o més» encara que estiga complementant un adjectiu o adverbi... Aleshores ja no estem aprenent, estem memoritzant la grafia d'eixa paraula en eixe context.

Eixes suposades «normes» no són normes, són casos, ocurrències, i no ajuden aprendre. Tot i que poden ser un exercici memorístic, no generen pensament.

Una cosa és la memòria i una altra cosa és el coneiximent. Amb la memorització, recordem. Amb l'aprenentatge, pensem, reflexionem, deduïm, preveiem, inferim, pronostiquem. I demà serà un altre dia, pense.

¿Vols dir?

La normativa lingüística s'hauria de confegir per a explicar, sintetitzar i previndre els efectes de l'aparició de la casuística, no per a estendre-la en variacions i excepcions interminables i generalment innecessàries. «Tan bo o més» però «tant o més bo», ¿vols dir? Tan embolicat, i tant!.

La pols de l'era

«El vàter no s'ha fer servir de paperera», diuen en la tele. Supose que hauria de ser un missatge comprensible i aplicable, perquè sembla curt, taxatiu i fàcil de complir allò que deixa sobreentés. Però té un problema: no pareix que s'entenga ni que s'aplique, i les canonades continuen omplint-se d'eixos tovallonets indestructibles que acaben embussant-los i que provoquen que se'n vagen molts milions d'euros reparant-los.

Els missatges s'haurien d'exposar en positiu i indicant clarament què s'ha de fer. Els sobreentesos, són una font de confusió i, per tant, de possibilitats d'error respecte a les pretensions. Per tant, «tireu els tovallonets humits al poal de la fracció resta». 🔗 Als pobles on no n'hi ha, doncs, al poal del fem.

En canvi, per la tassa del vàter només hem de deixar anar els excrements i l'orina que produïx el nostre cos després de valoritzar energèticament els aliments. Ah, també el «paper higiènic» o «paper del vàter», després d'haver «valoritzat» la netedat de la pell dels nostres cossos. La poalada d'aigua bruta que queda després de fregar el terra de casa, també l'hem d'eliminar pel vàter.

Però els camps van plens de nitrats que arriben a fer inservibles les aigües que haurien de ser potables, anem topant amb els pots i les marraixes dels adobs i dels insecticides, els plàstics dels hivernacles que van desfent-se, i qualsevol residu que et pugues imaginar. Tot això es resoldria si la «saviesa mediambiental» haguera arribat a generar un refrany ben rimat que s'ajustara al tema. No volíem pols, però no eixim de l'era.

Cita dominical / 743: Jorge F. Hernández

Parlem el mateix idioma i diferents llengües, o bé és la mateixa llengua que s'ha partit en dos o més idiomes.

Jorge F. Hernández. «Separados por la misma lengua», México, esdrújulo y volcánico, elDiario.es, juny 2021.

La foto del sàbat / 133

Un dia de núvols i sol, bo per a mirar a l'ample.

Unes «camallaes»

El Cercaterm ha resposta hui al dubte que els vaig enviar ahir. Un poc més lent, però amb el mateix resultat: sense guionet també. En este punt, l'ortografia del valencià ho deixava més clar i els ho vaig demanar simplement perquè, com que es tractava d'un neologisme —no tan nou, però encara generava dubtes a l'hora d'escriure'l—, que tingueren la fitxa penjada per a esvair els dubtes d'altres usuaris.

Resolt això, he intentat centrar-me en l'escriptura dels composts dubtosos exposats per Abelard Saragossà en el llibre. Quasi he acabat la «perorata» que li enviaré. Però encara no, perquè quan estàs arribant al final passa això, ho relliges i trobes que no ho has deixat clar, que no ho ha exposat bé, que has embolicat la troca més del compte, etc. Mentres continue pegant-li voltes en segon terme —el cap fa coses d'eixes—, vaig apuntant les errades de picatge i les millores de redacció que havia marcat mentres anava llegint.

I dilluns començarà una altra setmana, perquè demà i despús-demà toca El lloro de Flaubert de Julian Barnes (entretingut i nutritiu, en traducció de Núria Ribera i Górriz), mirar què fem amb la sàlvia, posar-los llavoretes als pardalets, rentar les plaques i altres de les faenes casolanes infinites, fer la compra setmanal al súper i esperar que faça sol solet per a pegar unes «camallaes» entre els arbres.

El guió ben aprés

Els de la Fundéu han respost hui ràpidament. Quina sort. Si hagueren tardat un poc més —per exemple, si ho hagueren deixat per a després de dinar o per a demà—, la responsabilitat de la decisió hauria hagut de ser meua, en qualitat de tècnic lingüístic. Però m'han llevat eixe pes de damunt. Si a algú no li fa el pes la decisió, puc desviar els carxots per elevació. Eixa és l'habilitat que mos se pressuposa als funcionaris. I, certament, la que mos exigixen molts dels nostres caps administratius i càrrecs polítics. No fora cas que s'hagueren de responsabilitzar de res i defendre la professionalitat de la faena que es fa allí. Millor que no se n'hi faça, que s'externalitze o que la faça una altra institució.

Es tractava només de deixar-li el guionet o de llevar-li'l a un terme compost. Revisant les normes ortogràfiques en valencià i castellà, havia decidit que estava clar que en valencià no duia guionet; i que en castellà, tampoc no n'hauria de dur, però ves a saber, perquè les regles ortogràfiques encara són més peculiars que en valencià.

Al final hem coincidit en la decisió amb la Fundéu —bé, voré què diu el Cercaterm, que és ràpid, però no tant—, però la meua decisió ja no era gens rellevant: la institució havia parlat i, una vegada més, em podien bonegar per perdre el temps fent la recerca prèvia. ¡Som funcionaris, no hem de pensar res!: ¡mos ho manen i mut! I al final del matí, hem d'haver reservat prou de faena pendent per a poder-mos esperar afaenats que se'n vagen tots, inclús la cap, i fingir dedicació i sacrifici.

I això que era cosa de la burocràcia del segle xix, del franquisme, dels antics funcionaris, doncs, es veu que apareix en els manuals de les acadèmies que preparen els funcionaris actuals, s'ho ensenyen par coeur i estan disposats a aplicar-ho perquè «sempre s'ha fet aixina». Tenen el guió ben aprés.

El «planxer» digitalitzat s'afonaria

Abans me s'acumulaven els papers sobre la taula, el calaixos, els caixons, els estants... Em vaig esborrar de la subscripció al diari El País per altres motius, però també per eixe, perquè me s'acumulava el paper per llegir. Encara tinc uns quants muntonets ací i allà de diaris plegats que espere que em proporcionen encara algunes satisfaccions o indignacions amb la lectura diferida.

De totes formes, la que passa ara és que l'acumulació, a banda dels llibres que continue trobant o adquirint, s'ha convertit en un acumulació digital: carpetes i carpetes plenes de documents en format pdf, que tant són llibres de tots els gèneres i estils en qualsevol llengua de les poques que lligc, com articles acadèmics i assagístics.

Ho havia d'haver vist, en contra del que convé, podem provar a deixar sendes vells per novelles, però fàcilment reproduirem els mateixos hàbits, ara en format informàtic, amb l'agreujant que ara l'acumulació no arreplega pols, però si intentem pensar-la en paper, mos afonaria el «planxer». 🔗

Cisellant la imprecisió

L'interés per aprofitar la confusió metodològica i ideològica pot fer que un lingüista i professor de normativa lingüista escriga —no tinc tan clar que ho pense— que hi ha una «llengua normativa, cisellada i precisa» 🔗 que podem contraposar a una «llengua coŀloquial» que no podria utilitzar eixes qualitats.

Mirant-ho amb la música de fons del discurs quotidià, fàcilment pixaríem fora de test —i de text— si pensàrem que existix una «llengua normativa». No existix cap ens compartit que siga una «llengua normativa». Existix una normativa educativa, escolar, juridicoadministrativa que mos imposem per l'ambició social de regular i facilitar l'intercanvi comunicatiu en codis compartits.

L'expressió «llengua normativa» només hauria de considerar-se com a referència al llenguatge que s'utilitza per a escriure normes, lleis, per a donar ordes, per a manar. No hauríem de pensar en una «llengua normativa» entesa com a llengua correcta —«cisellada i precisa»—, perquè no hi ha una «llengua normativa» bona, millor, correcta enfrontada a una llengua «anormativa».

La llengua que utilitzem sempre és «protonormativa» —anava a dir «prenormativa», però d'això deu fer molt de temps—, imposa, proposa, acorda o discutix la intervenció totalitària d'una normativa, defuig l'arbitrarietat, busca la precisió o l'ambigüitat en l'intercanvi comunicatiu, es cisella amb els instruments de la creativitat, l'humor, el joc i la intenció. La normativa s'instaŀla al centre del poder i restreny les fronteres i les evasions. En canvi la llengua vola per damunt de les reixes de la burocràcia de la regulació institucional.

Les fronteres de la imaginació són insalvables, però estan a l'abast de la nau amb què transitem per l'espai sideral sense més equipatge provisional que els pensaments i la llengua amb mos representem i mos els representem. I en això Vicent Salvador Liern entrava a classe somrient amb el barret i l'abric, passant-ho bé amb la representació.

Precisió i claredat de la llengua quotidiana

Me s'han acumulat algunes idees des de divendres passat i supose que me s'oblidaran prompte. Perquè no es perga tot, em quede amb l'anècdota sociolingüística que em va semblar sentir —en el sentit espiritual— mentres sentia —i escoltava— el programa La Llavor de la ràdio dissabte passat en la cadena ser (04.02.2023).

La sensació va ser que el respecte pels parlants d'una llengua —i per la llengua mateixa— es constata quan l'interlocutor s'adreça a ells en la llengua general quotidiana (tal com va fer el representant del sindicat La Unió Llauradora i Ramadera, Carles Peris Ramos), 🔗 amb la claredat necessària per a ser entés i per a fer-se entendre, amb la precisió necessària per a transmetre les idees i les paraules de manera comprensible i arrelada en els interessos de la societat. I com més s'usa eixe registre i es posa eixa voluntat, més es cisella la precisió i la claredat de la llengua general de cada dia.

Cita dominical / 742: Ofèlia Carbonell Torrents

L'erosió que cal perquè caiguin certes estructures no demana més pedagogia o discurs, sinó els pas de generacions.

Ofèlia Carbonell Torrents, «La generació de les males feministes», Anuari 2022-2023, Núvol.

La foto del sàbat / 132

Fent camí, amb motxilla i tot.

Recuperant el destemps

M'escriuen del dnv, han afegit deumesó -ona, que no sé si és una paraula massa corrent, però que remet a deumesí -ina, que és la que jo havia vist i que no em sonava massa habitual, a pesar que cal dir que la forma comuna per ací és setmesí -ina i no setmesó -ona, segons indica l'atles lingüístic.

Pel que sembla, quant als enllaços en html convé no usar-los conforme m'havia acostumat a fer-ho jo des de fa un temps, amb una icona (com ara 🔗) i sense que l'enllaç fora o tinguera un text que explicara clarament a on anava a parar. Per a millorar l'accessibilitat cal fer les coses més clares i no únicament les que a mosatros mos puguen agradar. Aixina que l'enllaç convé que siga el mateix text que es llig, pot tindre una icona a continuació (com a cosa decorativa), però en cas que no tinga text previ i que només aparega la icona, a més de l'atribut «title» convé afegir un atribut «aria-label», que serà el que llegiran els lectors de webs.

En açò del món dels webs i de l'accessibilitat també pareix que vam nàixer abans d'hora, no només uns mesos, uns segles. Convindrà fer un poc per recuperar el temps perdut, que és una expressió que no podem interpretar literalment, però que servix per a mostrar impotència i voluntat de reparació.
👏

És complicat

He deixat les meues dades en el web de Compromís, per si de cas em pega per votar alguna candidatura. No m'he apuntat com a simpatitzant, perquè no sé massa què vol dir això. De moment, només m'interessa participar en l'elecció de les candidatures.

Mirant-ho amb prevenció, això d'intentar caure bé sempre, la simpatia natural o fingida, no hauria de ser massa rellevant, però a voltes pareix que siga l'únic requisit i que servix per a amagar les incompetències. Una espècie de paradoxa, la simpatia. En lloc de ser «lluminosa», hauríem de pensar que és un «enlluernament» que servix per a amagar la foscor de la ineficàcia i la incompetència. Encara que també és cert que les incompetències i ineficàcies d'algunes ideologies i càrrecs públics han salvat vides, entorns naturals, llibertats... És complicat, però aixina és la política quan és cosa de tots.

Un món sense final

A pesar de la geloreta que està fent estos dies, hi ha el solet que ix. Però el solet se'n va quasi sense haver-lo vist i mos deixa la fosca i un hivern inusual. Els dies es mouen entre eixos dos punts de claror i ombres, com tòpicament fa la vida.

El veí de baix, que està volent vorejar la norantena, va esborrant-se del món a pesar que es sent fresc cada dia amb el matí. Un altre veí, saludat ocasionalment i encara cosí de Takse, abandona la cinquantena a mig fer per un accident laboral. Un nebodet, Miquel, que quasi no volia eixir quan ma mare es va tirar a la piscina per última volta, que no va acabar mai d'estar present del tot i que s'ha apagat de colp deixant la claror dels seus dies bons, un dia d'estiu a la bassa d'un hort amb la samarreta d'«ibuprofé» per a no gelar-se i que no li pegara massa el sol.

Deixe que sone «Wayward» de Vashti Bunyan. 🔗

Days going by in clouds of flour and white washing
Life getting lost in a world without end
(Els dies passen en núvols de farina i roba blanca /
La vida es perd en un món sense final)