divendres, 30 de novembre del 2012

Anàmol

Cosim els pedaços

Anàmola, plastantemente, tregiversar, fragante, tot això i més en una entretinguda intervenció parlamentaria en castellà de la diputada Sagrario Sánchez Cortés (pp). Hi ha dies que t'entretens i veus com és de prescindible la prescripció normativa en estes coses de la comunicació. De fet, eixes «infraccions» lèxiques fins i tot sembla que haurien d'aportar eixe lubricant que el contingut del discurs retrògrad i autoritari del Partit Popular requerix per a no rovellar definitivament la maquinària del diàleg polític i social.

Pel que fa eixe diàleg, no saps massa bé on pot arribar la cosa. El govern espanyol ha indultat quatre mossos d'esquadra d'una condemna per tortures, ni més ni menys que un crim contra la humanitat. Més avant, en les notícies —no deuen haver volgut ser massa obscens— mostren uns quants policies que apallissen un pres en una presó que ara no recorde si era russa, ucraïnesa o d'on. I penses, que vinguen ací, que el govern espanyol els indultarà —si és que cap jutge comet la temeritat de condemnar-los—. Les treballadores i treballadors de les Corts hem estrenat hui una pancarta que pretén anar per un altre camí polític, parlamentari i social, que no siga tan «anàmol».

dijous, 29 de novembre del 2012

Mullant galletes

Se'n devien repartir moltes, de galletes
Un company fa memòria i em conta que va ser als vint anys i, ací, en València, en la conselleria, quan es va enterar que existia en verb acostar en valencià. Ell només dia arrimar, atansar, i alguna altra cosa més. Leo Giménez s'adona que els diccionaris més usuals no incorporen l'accepció 'parlar' per a raonar. Aprofite la seua observació i afigc en el meu diccionari 'murmurar, parlar irritadament o amb malvolença', accepció que proporciona el dcvb. A més a més, acostumat a sentir «galeta» en determinats ambients, em pensava que eixa «galleta» que havia mullat tota la vida no era tal, però, vaja, diu el gdlc que és la variant balear... Els hauré d'avisar que l'Alcover indicava una distribució més ampla de la versió amb palatal. En algun lloc es degué remullar, és a dir, palatalitzar, la forma francesa galette, però la memòria no sé si dóna per a remuntar el vol com si fóra aquella magdalena.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Propers i acostats

Vianants de llunt

L'origen i l'antiguitat del verb apropar ha remogut les agrors de la llista Migjorn. N'hi ha els qui preferixen acostar (o altres sinònims) i, de rebot, consideren que l'ús d'apropar és un castellanisme i han pensat d'arraconar-lo abans que l'ús d'este verb faça recular la resta de sinònims. Contra esta preferència, hi hauria els qui tenen el verb ben viu i usual en la realitat quotidiana, per la Cerdanya, tal com documenta Coromines en el diccionari etimològic, o pel Vinalopó, tal com comenta Joan-Carles Martí i Casanova (i com explica en el seu bloc) —el llibre de Carles Segura Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó esmenta aprop i apropet, però no el verb—. I també en fan ús en la literatura o en registres que pretenen ser més formals, on pareix que hi han vist un signe de distinció, d'elevació sobre la mitjana dels parlants.

I, bé, gràcies a la xarxa, un company collistaire, Emili Sáez, mos informa d'un ús del verb apropar en el segle xv (Google Llibres, consulta: 28.11.2012) «però Sent Lluch se aprope»; continuant la cerca en la xarxa en trobem dels anys quaranta del segle xix, que també endarrerix la datació de 1889 que dóna el gdlc.

M'acoste al teclat, i avise els coŀlegues d'Enciclopèdia Catalana de la troballa.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Prova mòbil

Envie este apunt des del mòbil. Açò serà només per a emergències, perquè m'està costant Déu i ajuda anar escrivint amb el menudell.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Dependència del temps

El futur allà davant

Tinc una càmera compacta Nikon Coolpix 7600. Ara li s'ha trencat el mecanisme que trea l'objectiu. Em toca fer servir una Coolpix 4600 que vaig comprar fa un temps en una botiga de segona mà per vore si Takse decidia fer alguna foto. No en fa, així que acabe gastant-la jo.

Són càmeres que fotografien el futur. Mentres les pose en marxa i enfoquen, el present ha desaparegut en l'aire, s'ha fet passat, hem arrossegat un poc el temps i, moltes voltes, no tinc interés a fer la foto de la nova realitat —just el contrari del futur que perfilen les eleccions d'ahir en Catalunya—. Però com que sempre m'han interessat els films de viatges en el temps, a pesar de tot faig bona cosa de fotos. Del futur sempre, quin remei, tot i que vist des de llunt, amb molta perspectiva i poc de zoom. No som gens independents dels temps.

diumenge, 25 de novembre del 2012

dissabte, 24 de novembre del 2012

Ahir i demà

Deuen estar dormint ja els somnis dels catalunyesos sobre la seua separació indolora de la mare patriotera hispànica. Trobe que no hi haurà res a fer, no toparem amb cap lliçó històrica de civisme polític, no hi haurà una separació amistosa, no vorem nàixer una amistad veïnal que millore la indisoluble unió dels matrimonis de la història i la histèria.

Per ací, en la resta de la unió, reclamen 15 milions d'euros que els deu el Consell valencià als centres que atenen discapacitats. Han organitzat una excursió a peu travessant mig país fins a la plaça de la mare de Déu. 15 milions d'euros va cobrar Calatrava, si no ho recorde malament, per unes maquetes d'unes obres faraòniques que finalment, per sort, no es van fer. De tant en tant unes dones farcidetes de joies munten paradetes amb tendalet i arrepleguen diners per als pobres i per als malalts. Alguna deu coŀleccionar maquetes. Fins i tot de països imaginats.

El navegador Chrome funciona millor en Android que el Firefox i puc penjar hui la imatge d'ahir. Res, bona ahir i hui.

divendres, 23 de novembre del 2012

Responen

Com que m'ha anat tan bé com esperava, recomane hui que els ciutadans els escriguen als diputats de les Corts valencianes. Ahir de vesprada li vaig escriure a Torró Gil per a discutir-li que admetera i reforçara sense adonar-se'n durant un debat la idea que hi ha serveis públics gratuïts. A les poques hores em va respondre i em va comentar que el calor del debat en l'hemicicle induïx a eixos errors, perquè, efectivament, els serveis públics no són gratuïts, sinó que els sufraguem entre tots els qui paguem imposts.

Les Corts també són un servei públic que sufraguem entre tots i, la veritat, tenint en compte els diners que hi invertim i la faena que hi fan els diputats, hauríem de mirar d'utilitzar-los, de polsar-los i d'exigir-los bastant més. N'hi han que responen.

Hui no hi ha imatge de moment, perquè estic fent proves amb l'Android i n'hi ha coses que no acaben d'anar com deurien. En açò passa com amb els diputats, uns responen més que altres.

dijous, 22 de novembre del 2012

Inversions dialèctiques

Jóvens desocupats

La diputada Parra Almiñana (pp) amolla més ampla que llarga:

[...] la formació és inversament proporcional a la desocupació, com més formació tenen els nostres alumnes, menys desocupació; com menys formació, més desocupació.

Curiosament, a pesar de tota la formació i ocupació de la diputada en esta qüestió, que li permet fins i tot «filosofar» tan originalment, no trau una conclusió conseqüent respecte del nivell de desocupació del 52 % dels jóvens valencians, que un indicador prou fidel de la formació que està oferint actualment el sistema educatiu del País Valencià. No tan sols mostren que són ben eficients els nostres polítics en el govern en allò que s'han proposat, sinó que pensen continuar en eixa línia que tant de profit els proporciona, sobretot perquè això els crea aquella ¡mà d'obra! que cridava Ovidi Montllor.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Receptes passades

Tòpics en pedra

José Álvarez Junco i Josep M. Fradera diuen unes quantes coses en «Afrontar el futuro con recetas del pasado» (El País,, 20.11.2012) que tindrien molt de trellat si nó fóra que la contrapart contractant de la primera part ni les diu ni li interessen. Això sí, li interessa que les diguen, però no farà res per fer-les realitat:

[...]

Un altre fracàs notori és el de la pluralitat de llengües. No la seua convivència en la vida diària, que no és conflictiva, sinó el seu reconeixement oficial i simbòlic. A la península es parlen des de fa mil anys diverses llengües, inclosa la portuguesa. Però l'estat nacional va imposar la idea d'establir una jerarquia entre elles, cosa que el règim franquista va portar a l'extrem de voler esborrar del mapa les no oficials. Com més ens allunyem d'aquell esperit, millor serà el futur. L'única jerarquia admissible és la que establixquen els propis parlants en la pràctica diària. L'horitzó que s'albira, i que les nostres generacions joves han comprés, és el multilingüisme, amb la gairebé inevitable necessitat d'afegir l'anglés, l'alemany i el xinès mandarí. Però l'estat central protegix el castellà, elevat a «espanyol» fa un segle, i es desentén de la resta, que eliminaria si li vinguera bé. Les comunitats governades per altres nacionalismes fan el mateix i posen les traves que poden a l'ús del castellà. Els castellanoparlants a Catalunya, que en són molts, observen com la seua llengua, tan potent socialment —i al món—, no ocupa cap espai en l'expressió i els símbols públics i se'n regateja l'aprenentatge a les aules escolars. Seria raonable una política més generosa per les dos parts: un lloc més ample en l'espai simbòlic estatal per al català —llengua parlada per milions de persones a Catalunya, Balears, València i fins i tot Aragó— i un espai més ample per al castellà en el món oficial català.

¿Per què no normalitzar l'ús de les quatre llengües en les televisions públiques espanyoles, pagades amb els diners de tots, i en les institucions parlamentàries, que han de donar exemple de pluralisme a la ciutadania? Tant castellanoparlants com catalanoparlants negocien quotidianament la seua llengua segons ho exigeix ​​la situació, sense pretendre tornar a un món unilingüe. L'existència de quatre llengües hauria d'esdevenir un fet normal i positiu, no problemàtic, i reduir el seu valor al terreny comunicatiu, evitant baralles en el dels símbols —marcadors del territori propi, i per això tan importants per als dirigents—, on tan fàcil és ofendre sensibilitats alienes.

[...]

El polp podria ser un bon animal de companyia, però és una llàstima que no sobrevixca prou de temps fora de l'aigua per a agarrar-mos estima. Una cosa aixina s'esdevé amb els desitjos dels articulistes, que tanques el diari i ja s'han secat al sol de totes les Espanyes.

Naturalment, el tòpic de la llengua «potent socialment i al món» no cal comentar-lo, perquè ja sabem que això és com les bambolles, que un dia t'alces ecològic i resulta que no necessites tanta potència per a fer anar les quatre paraules que maneges cada dia. Per cert, on diuen «Catalunya, Balears, València i fins i tot Aragó» haurien d'incloure Múrcia. En som pocs, però tampoc cal retallar més del compte.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Deute odiós

Tots els costats són roïns
Mire a banda i banda. No sé què dir. Un d'eixos dies que pels auriculars sents això del «deute odiós» que amolla la diputada Mollà Herrera, però tampoc no sents que la realitat social haja pensat realment que vol enfilar un camí diferent per als valencians. Fa 522 anys s'obria un camí estrany, poc conegut, que no ha deixat unes roderes fàcils de resseguir. Tenim també un deute odiós envers eixe passat.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Ingredients amb pocs gallets

Vaga de la bona vida

Amb uns pocs ingredients i unes quantes bones idees es poden aconseguir bons efectes, tant si parlem d'una noveŀla d'eixes que es venen tant com d'uns platerets per a dinar o sopar agradablement. No cal molt més, un petit esforç, i tant fas una llesca amb embotit d'Ontinyent —acompanyat d'un vi de setze gallets— com aplanes personatges a la regalada per a escriure La caiguda dels gegants de Ken Follet, i et deixes caure més ample que llarg. I també pots fer vaga, però eixe esforç té més ingredients.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Cita dominical / 211: Dictionnaire de proverbes et dictons

Mirant els polonesos.
Al llarg de la seua història de moments dramàtics, els polonesos, que són hui en dia 38 milions, han conservat el lligam amb la seua llengua, la seua fe catòlica, la seua cultura occidentalitzada i la seua consciència nacional.
Dictionnaire de proverbes et dictons, Dictionnaires Le Robert, 1989.
Un proverbi polonés: «Qui compra una gàbia, vol un ocell».

dissabte, 17 de novembre del 2012

Liquidació de pensament

Etiqueta canina

Fem servir les etiquetes per a localitzar. Amb això guiem la recerca. Però també hi ha etiquetes que pretenen definir. Amb això reduïm el pensament, el devaluem. Hi ha qui en fa liquidació total.

divendres, 16 de novembre del 2012

Serveis mínims de consciència

Vam omplir els carrers... Mos desnonaven les consciències. Serveis mínims, dien. Casualment, ressona Hold me back d'ac/dc en l'Ipod.

dijous, 15 de novembre del 2012

Taxa sobre la lletjor

S'ho cuinen

M'han proposat un pla de pensions, perquè m'ix molt bé, diuen. Estem en la campanya, abans que acabe l'any i volen recaptar diners. Mirant mirant, he pensat en Caixa Ontinyent, ja posats, l'última caixa dels mohicans. Hi ha una pàgina graciosa sobre els imposts més extravagants de la història:

A les bruixes. Les autoritats de Bucarest, Romania, van aprovar el 2011 un impost pel qual obligaven els professionals de l'endevinació a pagar un 16 % dels seus ingressos, a més d'haver de fer aportacions al servei de salut i jubilació. Va generar tantes queixes que va haver de ser suprimit.

A les finestres. A finals del segle xvii el rei Guillem iii d'Anglaterra va establir un impost als propietaris de cases que tingueren més de sis finestres. Per a evadir el gravamen hi va haver qui va preferir tapiar-les.

A la bellesa. L'economista japonés Takuro Morinaga ha proposat incrementar els imposts als solters més bells i, al seu torn, reduir el gravamen a aquells no tan agraciats. L'objectiu: incrementar la natalitat del país. La seua idea és dividir els solters en quatre categories (ben plantats, normals, mitjanament lletjos i lletjos), augmentant la càrrega impositiva en un 100 % als més guapos i reduint en un 20 % als més lletjos. D'aquesta manera, afirma, els més lletjos i els ben plantats podrien competir en les mateixes condicions per la conquesta d'una dona.

Tenint en compte les noves taxes judicials que han aprovat i les que ja n'hi havien, l'extravagància graciosa està pel cantó d'alguns imposts, però la realitat per ací no fa gens de gràcia.

dimecres, 14 de novembre del 2012

dimarts, 13 de novembre del 2012

Projectes estratègics per al País Valencià

Cullerot buscant projecte de granota

A la consellera Lola Johnson li s'ompli la boca amb els projectes estratègics, que ella identifica amb els edificis de Calatrava en la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la fórmula 1, l'edificació en Benidorm, l'auditori de Torrevella, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Llengües... Mirem els comptes d'eixos «projectes» i no n'hi ha cap que haja estat útil per a la societat, no n'hi ha cap que no hagen convertit en un pou sense fons per als diners dels ciutadans i un benefici iŀlegítim per als clients del poder desregulat. Mirem per a què servix realment tot això i observem que tenim més d'un 25 % de desocupació, la caixa de la Generalitat està buida, els centres educatius no tenen mitjans ni professors, els centres de recerca acomiaden investigadors i tanquen projectes, tanquen les farmàcies, reduïxen els recursos de la sanitat, desatenen persones malaltes, augmenten les taxes judicials i bonifiquen l'evasió fiscal, els bancs rescatats desnonen els clients amb menys recursos... El principal projecte estratègic del Partit Popular en el País Valencià és i ha estat el saqueig de les arques públiques. No és cap accident, és ideologia.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Paga completa, victimisme i falsa solidaritat

Per a tots

Errada en un cartell de l'stas per a la vaga de dimecres: «Aturem tot». Ho intentarem, això d'aturar-ho tot, però sense aturar-mos mosatros. Els escric per a dir-los-ho. No crec que tinguen temps d'esmenar-ho.

Hi ha problemes amb els serveis mínims a què obliguen les empreses. Habitualment el problema és que l'empresa intenta imposar uns serveis mínims excessius, fins i tot coercitius. Tanmateix, també hi ha algun cas en sentit contrari: treballadors que volen ser «víctimes» dels serveis mínims, és a dir, volen que l'empresa els impedixca fer vaga. D'eixa manera, pots sentir comentaris del tipus «no vaig poder fer vaga, em va tocar fer serveis mínims». Paga completa, victimisme i falsa solidaritat. L'ètica és un rebuig del capitalisme.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Cita dominical / 210: Declaració unànime dels tretze estats units d'Amèrica

Mirant-ho amb independència.
Que per a garantir estos drets s'instituïxen els governs entre les persones, governs que obtenen els seus justos poders del consentiment dels governats; que sempre que una forma de govern esdevinga destructora d'estes finalitats, el poble té el dret d'alterar-la o d'abolir-la i d'instituir un nou govern que es fonamente en estos principis i que organitze els seus poders de la manera que els semble que oferirà més probabilitats d'aconseguir la seguretat i la felicitat.
Fragment del preàmbul de la «The unanimous Declaration of the thirteen united States of America», 04.07.1776.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Roderes

Les roderes dels ibers solquen encara les muntanyes de Rafelguaraf, prop d'una pedrera romana on cuegen els cullerots. El company Vicent Sanchis mos les mostra amb passió i un munt d'hipòtesis sobre la història del país. A poc a poc els petorrets, el timó, el romer, la pebrella, reomplin les traces en la roca dels ibers, dels romans i dels qui han passat després pels grans horts de tarongers. Faig una foto de la casa de l'hort de la Senyoria, on va sojornar Antoni Maria Alcover i Sureda al començament del segle xx. Per la rodalia també estan canviant els tarongers pels caquis.

divendres, 9 de novembre del 2012

La setena de Xostakóvitx

Dis-li vaga...

M'instaŀle l'extensió Push to Kindle en al Firefox i faig unes proves que resulten ben positives. Em permet enviar des del navegador pàgines web al Kindle directament. La previsualització et permet vore com quedarà en el lector. A més, els documents pdf que trobes en la xarxa i lliges directament en el navegador, també els envia a l'aparell i, a més, en el format original i en el format convertit per Amazon. No està gens malament.

El que no acabe de resoldre és l'adaptació simple dels documents en format pdf que han estat fets per a A4. Els lleve les vores blanques amb el pdf-Shufler i generalment això em permet llegir els documents a l'ampla en el lector. Però el resultat m'apanya només perquè encara m'hi veig prou bé. He de buscar un poc més.

L'assemblea de hui en les Corts m'ha deixat bastant baldat, que a mi totes estes activitats em cansen molt. Hem de fer vaga el dia 14 sobretot per dignitat, perquè la vaga no resol res... Hi ha qui encara es queda decebut després d'una vaga perquè els problemes no s'han resolt. No, no els resol, però els fa manifests, públics i compartits multitudinàriament, que això ajuda. Sovint els qui els provoquen, sovint, no els poden continuar ignorant i proven a posar-hi algun pedaç. Ho vorem.

Després de la cinquena de Xostakóvitx, hui he provat amb la setena. És la temporada.

dijous, 8 de novembre del 2012

Música per a l'austericidi

Avisen

Estic tornant a sentir unes quantes vegades la cinquena de Xostakóvitx. És realment enlluernadora, penetrant. He escoltat sobretot les versions de Mravinsky (1983) i de Bychkov (no sé de quin any) que podem trobar en Youtube. Després he enllaçat amb la segona de Mahler, que no et pots acabar d'escoltar sense deixar caure alguna llagrimeta d'emoció.

Però, res, amb eixe fons les transcripcions no han millorat. Ha hagut de ser l'entrada de Oltra Jarque, que vol que li «apreten les tuerques» a Botín la que m'ha fet revisolcar un poc els ànims. Li ha recordat al conseller i la resta de companys de la dreta funesta que quan parlen de «todo gratis» estan «¡obviant absolutament que la gent paga impostos!»... Jo diria que no és tant que ho obvien, sinó més aviat deu ser que saben com estalviar-se'ls, que disposen les normes per a evitar-los. No cal anar molt llunt..., bé, sí, te n'has d'anar a un paradís fiscal, on van unflant els comptes mentres desnonen el personal de les cases, desatenen els malalts, deseduquen els xiquets en el sexisme i les supersticions religioses.

En fi, aguantarem l'austericidi —que diuen Morera Català i Ferri Fayos— amb una música adient.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Viri social

La tinta s'escampa

Per un moment he pensat de deixar-me dur i transcriure el disgust i el fàstic d'haver de sentir el que arriben a dir alguns diputats en el parlament valencià (per exemple, Ovejero Adelantado, del pp), però m'ho he repensat, ja que eixa cançoneta que em sembla enfadosa i carregada de ràbia i mala idea, si l'he de sentir jo, és per un motiu professional, i no seria realment massa cívic que em desfogara abocant-ho sense mirar on pot caure. Fer això amb este material seria contaminant, perquè les campanyes i els partits polítics en van plens i els ciutadans no tenim cap opció per a retirar-los de les nostres vides i de les nostres orelles.

De fet, els ciutadans tenim poques opcions per a aprendre a fer servir altres retòriques i ja estem molt afectats per eixa mala sang. Sembla que molts acaben acceptant-la, utilitzant-la i mirant de destruir o degradar l'altre en allò que tenen al seu l'abast, per minúscules, llunyanes o irrellevants que siguen les ocasions i les discrepàncies. Més, en eixos casos hi posen més viri.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Acabacases

Lèxic que salta
El conseller Serafín Castellano Gómez, entre paranys iŀlegals i concessions de contractes a dit al seu amic Taroncher, també en diu alguna de curiosa quan compareix en les Corts: acabacases (que significa 'malgastador'). No ho havia sentit mai. Ho afegim al sarró del lèxic saborós. Per contra, haurem de deixar de banda les discordances de gènere i de nombre, problemes diversos de sintaxi i alguns invents lèxics amb què també adoba els seus discursos. La bona deu ser que el parlamentarisme valencià té molt de terreny de millora en el futur. Des de fa tants anys.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Quasi sense paraules

El diputat Toledo Lobo amolla «more than words», però crec que no es referia a la cançó d'Extreme, sinó que esperava que el que li responguera el conseller no es quedara només en paraules. No crec que la resta de membres de la comissió haja entés què volia dir, perquè, al cap i a la fi, en la cambra no hi ha res més enllà de les paraules, i ja vegem que el compliment de les paraules no és el que més preocupa els governs del Partit Popular.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Cita dominical / 209: Joan Fuster i Ortells

Mirant el poble.

Si el nostre poble està constituït només per aquelles «capelletes» (i mai més ben dit, això de «capelletes») que es dediquen a escriure en «lo pus bell capellanesc del món» (i manlleve el calembur al jove Mira), d'acord! Però ¿sincerament penses que el nostre «poble» és això? No has d'oblidar que aquest país és el país de «el Pare Mulet» i de «La traca», iŀlustres representants d'una tradició inteŀlectual que jo no sabria renegar, ara per ara.

Joan Fuster, carta a Sanchis Guarner, 04.01.1961, dins de Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme d'Alfons Cucó (1997).

dissabte, 3 de novembre del 2012

Censura persistent en subtítols

Doblatge caní
Per la tdt actual no tan sols podem vore films doblats al castellà amb les peculiaritats i desficacis corresponents a l'època de la dictadura franquista, també podem vore —sovint, no sempre— la versió original amb subtítols, però que resulta que són els subtítols corresponents al doblatge d'aquells temps. Almenys això em va semblar mentres veia el fil El cardenal d'Otto Preminger (1963). Intentava llegir i escoltar alhora i vaig vore com un discurs en defensa de la «democracy» (contra els nazis) es convertia en «libertad». No sé si n'hi havia res més d'eixa classe, però vaig pensar que era un cas més del trist bagatge cultural que no tan sols vam haver de carregar durant la dictadura sinó que encara el portem al llom hui en dia. Algunes ideologies han descalvacat de les places, però et pugen cametes al coll si t'encantes.

divendres, 2 de novembre del 2012

De Llíria a Bétera

Prevenció

Després dels vint i tants quilòmetres d'ahir de camí entre Llíria i Bétera, havíem pensat d'evitar els entrepans i parar en algun bar del poble. Vam trobar Els Gira-sols, que era un dels de la llista, però un veí mos va informar que fea un any que estava tancat. Sort que més avant hi havia La Pinta, on vam podem dinar ben a gust. El local —un deu també per als lavabos— no és tan sols una cerveseria, sinó que oferix uns plats molt ben elaborats: anxoves d'elaboració pròpia, caldo de putxero amb cigrons i pilota, arròs amb llamàntol i cua de bou. Deliciós. Segurament més encara després de la passejada de quatre hores a bon ritme que acabàvem de fer per una ruta que, vaja, no va tindre més interés que l'esportiu. Es veu que l'interés estava en els pobles i no pels afores.

dijous, 1 de novembre del 2012

Passar cisternes per llanternes

L'església del paladar

Abans de començar els vint i tants quilòmetres de hui, Emili em du (de part d'Alícia) l'edició de la correcció suecana que vaig fer fa uns mesos, picant pedra amb el teclat: Entre Sueca i sueca. Report d'un emigrant de Vicent Soler Serrano (ed. Llibreria San Pere). A pesar de la meua maldestra coŀlaboració —de la qual dóna compte el colofó del llibre— l'editorial ha tret un totxet molt ben fet, tot i el paper massa blanc per al meu gust. Però és cosa de gusts, és clar.

Ben a gust, per exemple, li haguera pegat una última revisió abans de l'edició, però no hi va haver ocasió i, és clar, ara veig alguns ets i uts que me se van passar per alt durant la revisió que vaig haver de fer per a porgar el text del pronom mos i d'algun altre tret del registre suecà en què l'autor volia haver escrit el llibre, trets que no li agradaven a l'encarregat de donar el vistiplau a la coŀlaboració municipal. Cosa de gusts —no de normativa ni de literatura—, i per tant, irrebatible. En el colofó s'explica de passada tot això:

[...]
quan encara cuejava
l'aturmentada intermediació lingüística
de Sant Mos,
al qual ens acollirem
en una certa ocasió,
i resultà que confonia
cisternes per llanternes.

Ací marque un sic, perquè això ha aparegut aixina. El sant d'eixa devoció dec ser jo mateix. Encara que hui siga el dia de tots els sants, trobe que m'han pujat massa prompte a eixe altar. Però per a alguns adoradors de tòtems, més enllà dels quaderns Rubio tot és confusió o predicadors de religions errònies.