diumenge, 26 de febrer del 2006

Llengües, dogmes i diners

Dines per als catòlics
Hi ha dies, com hui diumenge, que regire l'arxiu informal d'articles que me s'acumula damunt la tauleta i hi trobe un diari endarrerit que no vaig llegir quan tocava. Així, hui he topat amb un exemplar d'El País del dia 26 de novembre del 2005. Era dissabte i era bastant gruixut.

Hi he trobat que la Comissió Europea proposava reduir el nombre de traductors de l'espanyol. A més, el periodista Ricardo Martínez de Rituerto indica que la reducció pretén convertir l'espanyol en «un idioma simbòlicament equiparable al maltés, parlat per menys de 400.000 persones». El director general de Traducció, Karl-Johan Lönnroth, té dades que situen l'espanyol en el 30 milions de parlants, xifra que s'obté després de restar els parlants catalans, bascos, gallecs i altres del munt d'habitants d'Espanya. Els ha fotut als dels «300 millones» i s'ho prenen com a «plans de degradació» (!). Sortosament, als qui estem ben degradats no mos poden degradar.

En el mateix diari, Vidal-Beneyto denuncia la banalització del franquisme, cosa que no deixa de tindre relació amb la degradació de les llengües que du a terme l'estat espanyol. Parlant més encara de degradacions, el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, negava haver falsificat segells i documents davant el titular del Jutjat número 2 de Nules.

I la perla que realment volia consignar era el finançament de l'Església catòlica a càrrec de la renda de tots els ciutadans espanyols. És a dir, i enllaçant-ho amb la degradació i el feixisme, el finançament a càrrec de tots d'una institució controlada per persones que difonen dogmes —sobretot contra les dades i els mètodes científics—, que discriminen les dones, que participen en la imposició de l'espanyol als ciutadans que parlen altres llengües i que fan partidisme en general en favor dels grupuscles més histèrics i aprofitats de les organitzacions polítiques de la dreta.

Al final del diari podem llegir que, sortosament també, els tribunals han alliberat l'ateisme d'Àngel Torres, cap de la policia de Vila-real, que podrà repicar on vullga en lloc d'anar a la processó, esmenant l'evangelització obligatòria que li ordenava periòdicament l'alcalde Manuel Vilanova (PP).

En l'Ipod sona l'«Oda VI» del Kanon Pokajanen d'Arvo Pärt. Adient en un dia de pluja.

dissabte, 25 de febrer del 2006

Evidències positives

Marqués del Túria
Hui juga el Barça —altra volta contra el Saragossa—, així que tinc faena al coll abans que comence el partit.

Un fet positiu de la setmana —que també en trobem de tant en tant al nostre país— ha estat l'èxit del cinema en valencià a Alacant, segons informa E. Moltó en El País (dv. 24.02.2006). La mateixa iniciativa es fa a València, però no sé si té el mateix nivell d'èxit segons la percepció dels periodistes.

En eixe mateix sentit, i com a fet positiu més anecdòtic, en la pel·lícula Capote (o Truman Capote, com es diu per ací), que he vist en versió espanyola, hi ha un moment d'un estiueig per algun lloc de Catalunya en què han respectat un «adéu!» de comiat que feia Truman Capote. Hem bavejat, podríem dir si exageràvem un poquet.

Com a pel·lícula no m'ha dit massa res Capote; per contra, vaig trobar molt més interessants, tot i que no n'hi van assoltar cap en català, Crash o Caché, molt diferents, però inquietants i amb ingredients suficients per a la reflexió en les dos.

I per comentar la foto del carrer del Marqués del Túria (València), una citació: «És propi de la natura de l'evidència que passe desapercebuda» (Jean Paulhan); i, així, per què he fet la foto del garatge?

dimecres, 22 de febrer del 2006

La temptació nacionalista en El País

Pel carrer de la Llanterna
Estic molt satisfet. Per fi El País i jo coincidim en el rebuig a un cert nacionalisme. Amb un matís: jo el rebujaria encara que fóra el que suposadament em correspondria; El País no ho fa. I com diuen al meu poble en ocasions com esta: «Li diu el mort al degollat».

La notícia és que Jordi Pujol no tan sols era nacionalista, sinó que utilitzava de manera partidista els mitjans públics. Pitjor encara: «Sobre els continguts nacionalistes [...] que un dels personatges infantils més populars de TV3 anomenat Petri divulgue missatges relatius a Catalunya, a l'amor al país i a la necessitat de parlar català»...

Això és titllat pel diari d'«ideari nacionalista». No diré pas que no ho puga ser. De fet els nazis foren uns abanderats de la lluita contra el tabaquisme. Ergo: hi ha algú fent el nazi per can Zapatero? Estic esperant ara un estudi que desemmascare el nacionalisme de les cròniques esportives, de les receptes de cuina aragonesa o del fet que no permeten les cartes en català dels lectors en l'edició del País Valencià i, per tant, les traduïxen a l'espanyol per a publicar-les. A ells, tot això els deu semblar un cert nacionalisme.

Una vegada més el nacionalisme propi els és com l'aire per a respirar o com l'aigua per als peixos. Acabarem amb La Bruyère agafant-lo per les fulles: «Tot és temptació per a qui la tem».

dimarts, 21 de febrer del 2006

Bretonejant el valencià

Vents bretonsN'han dit dels valencians tant com n'han dit d'altres, abans o després, i no ens hauríem de recrear tant sentint-mos excelsament (o «imperialment») perseguits.
«El que és francament irritant en el cas dels jacobins en fase terminal és que ens esforcem debades per tal de deixar-los en ridícul oferint-los les idees més idiotes: aconseguixen sempre trobar-ne de pitjors.» (Erwan Vallerie i Nono [parlant d'un ministre francés d'educació], Ils sont fous ces bretons, ed. Coop Breizh, 2003)

dissabte, 18 de febrer del 2006

L'estrany viatge de Ferrer i Gironès

Pot de Plom
Ha mort Francesc Ferrer i Gironès, que deixa una gran faena feta. De segur que ha començat un nou i estrany viatge a un cel on no serà perseguit per haver volgut ser un catalanoparlant lliure.

«Existeix una relació directa entre la política i la llengua catalana. S'ha demostrat que el tracte que rebem lingüísticament els catalans sempre depèn de les nostres exigències polítiques. Encara que la "normalització" total i absoluta de la llengua catalana està condicionada al que ens deixin fer des de l'Estat central, és indiscutible que nosaltres hem de fornir la força i l'empenta des de la reivindicació constant i des de la "normalització" efectiva en el camp intern que depèn exclusivament dels catalans. Res no se'ns donarà gratuïtament. [...] Hem avançat un pas, però encara ens cal molta lluita fins a arribar a la plenitud lingüística. I això, malgrat tot, depèn de nosaltres.» (Francesc Ferrer i Gironès, fragment de la «Introducció» a La persecució política de la llengua catalana)


Hui sí, en versió original: «Les collectivités ne pensent point» (Simone Weil).

dimecres, 15 de febrer del 2006

La persecució espanyola equívoca

Un vi espanyol
Dilluns passat Mònica Terribas (La Nit al Dia - TV3) entrevistà Mariano Rajoy. El dirigent del Partit Popular va fer classe sobre el que entenen que és la política: scripta manent, politica volant. És a dir, que no et puguen interpretar mai correctament. De fet, va estar negant tot el que el sendemà va afirmar davant una audiència més favorable que no l'escrutini públic democràtic de la TV3. En un gran exercici periodístic, Mònica Terribas no se'n va estar de mostrar dimarts la impostura de Rajoy... Good night and good luck.

Ara diuen els dirigents del PP sense vergonya ni sentit del ridícul que l'espanyol està perseguit a Catalunya. Com a mostra, Rajoy va exposar un exemple dos o tres vegades en l'entrevista amb Mònica Terribas —es veu que no en sabia més —: ell podria obrir una botiga retolada en qualsevol llengua a Suècia o a Extremadura i ningún li imposaria cap mena de restricció o sanció. Amb això pretenia atacar l'obligatorietat de retolar en català a Catalunya. Naturalment, no va esmentar el fet que l'espanyol és la llengua que els ciutadans espanyols tenen el «deure de conéixer» (art. 3 CE) —i això que va proclamar que era contrari a la regulació i partidari de la llibertat, vella fal·làcia feudalitzant—, que l'etiquetatge de tots els productes ha de ser en espanyol a tot l'estat, que l'administració d'Extremadura només t'atén en espanyol, etc. Per cert, a Catalunya els hispanoparlants espanyols tenen tots els drets, fins i tot el d'aprendre català!

No fa massa dies un lector d'El País sospitava alguna cosa lletja del fet que cap diputat intervinguera mai en espanyol en el Parlament català —ni els del PP ho fan—. En canvi, no va fer cap observació sobre el fet que al Congrés dels Diputats estatal està prohibit expressar-se en cap altra llengua que no siga l'espanyol. Deu ser que Suïssa, el Parlament europeu, Bèlgica, Canadà i tants altres països encara estan en les beceroles de la democràcia i el respecte a les llengües i les cultures.

Busque una cita d'algú per cloure tant de destrellat: «S'esdevé que l'error s'equivoca» (Georges Duhamel).

diumenge, 12 de febrer del 2006

Privilegis nacionalistes

Kemper
Escriu el president de les Corts, Julio de España Moya, en El País d'ahir (ds. 11.02.2006) que no està d'acord amb algunes coses del nou estatut valencià:

«[L]a regulació del règim lingüístic, que privilegia clarament el valencià en una comunitat territorialment i socialment bilingüe, entre altres.»

Llegit això, aquells que consideren que la generalització de l'expressió «idioma valencià» en el nou estatut establix una nova llengua deuen pensar que, damunt, eixe «idioma» està privilegiat, no?

En canvi, la realitat és que ni l'expressió «idioma valencià» establix res de nou, ni els suposats privilegis per als catalanoparlants existixen més enllà de la fabulació que vol vendre el president de les Corts, per a qui és excessiva qualsevol exigència lingüística diferent del deure constitucional de «conéixer» l'espanyol. Pel que diu, deu pensar que «ser espanyol» és realment aquella uniformitat de destí que predicaven els nacionales.

Com va afirmar José Antonio Primo de Rivera contra els nacionalismes —...altres que l'espanyol—, tenint en compte la poca serietat de les paraules de Julio de España podem afirmar que ni tan sols passaria l'adreçador de l'espanyolitat, si no fóra pel seu primer cognom tan precís.



Nota d'última hora: Com a resulta d'alguna política lingüística secreta duta a terme en els caus de la marginalitat extraparlamentària, una empresa d'Onil comercialitza una nina que parla en català, segons informa Vilaweb. Els ninots de falla no estan sols!

divendres, 10 de febrer del 2006

Les amargors estatutàries i religioses

Las amarguras del sino
Dia jo dissabte passat que un estatut per a no-ningú, cosa que seria una bona qualitat si fóra un estatut per a tots (hauria d'haver escrit tothom, segons devoció de Josep Murgades, Llengua i discriminació), però en realitat és un estatut que patirem tots, com l'anterior, sense que el nou haja estat fet pensant en millorar la societat valenciana, sinó pensant només en els resultats de les corporacions més o menys teocràtiques —com li he comentat a la Berta anteriorment— que ens alicaten i burocratitzen la societat.

Evitem, però, la mania d'autodestruir-mos, com inevitablement ja han fet uns quants herois desaprofitats del nostre temps en assabentar-se d'això de l'«idioma valencià». El terme no és cap novetat, apareixia en l'anterior estatut i, fins i tot, en lectura intel·ligent de Gabriel Bibiloni, dóna molt de joc —tot i que també és una nova oportunitat per als legal·listes cal·ligràfics.

Continuant amb les burocràcies, ja tenim l'escàner Xerox Workcentre 24 connectat al Servei de Publicacions. Si compte els disgusts i la insistència que ha costat, no sé si me n'he d'alegrar molt. Però sí, vaja, una mica. I la conclusió que més d'u deu haver tret és que sóc un pèl —diguem-ne— «inconformista», eufemisme substituïble per moltes altres connotacions i «penjaments», que dia Coromines. Els informàtics m'han insinuat que em canviaran l'ordinador —el meu és el més vell del servei—, però no m'han dit encara si em permetran navegar amb Mozilla o em condemnaran sumàriament a l'Internet Explorer. Ja ploro per les pestanyes i les extensions del Firefox.

I pel que fa a les caricatures de Mahoma, no repetiré el que digué Voltaire sobre la llibertat d'expressió, però si que citaré André Gide: «La crueltat és el primer dels atributs de Déu».

dissabte, 4 de febrer del 2006

Paiarrop per a la llibertat d'expressió

Paiarrop

No hi ha un dret a ferir els sentiments religiosos, diuen alguns polítics demòcrates de baixa intensitat arran de la persecució contra la llibertat d'expressió liderada per règims teocràtics —amb Bush i la CNN col·laborant-hi— després de la publicació de caricatures diverses de Mahoma en un diari danés i en alguns diaris europeus.

Com que no hi ha un dret a ferir els sentiments amorosos, s'acosten moltes altres prohibicions, amb l'ús d'armes de calibres diversos i d'altres recursos de l'amor.

Paiarrop, en canvi, ens aporta la dolçor de l'albercoc en valencià. Ací tenim molt d'amor, i no cal dibuixar les caricatures polítiques, ja que els personatges fan rodes de premsa per exposar els acudits que tanta gràcia ens fan. Si no és González Pons, conseller contra algú, són Francisco Camps o Joan Ignasi Pla, els reis del comú —quan no hi ha ningú— i del nou estatut... per a no-ningú.