dissabte, 31 d’octubre del 2020

La foto del sàbat / 14

Fa ja uns mesos, han segat l'arròs, han cremat un poc de palla. Els picaports són un record i un desig per a passar l'hivern.

divendres, 30 d’octubre del 2020

La lectura evita les aŀlèrgies

Este matí he sentit una informació per la ràdio que m'ha fet pensar les ambigüitats lògiques i semàntiques del llenguatge que estem acostumats a resoldre sobre la marxa: «És convenient llegir la informació del producte per a evitar problemes aŀlèrgics»... S'entén, és clar: la lectura evita les al·lèrgies, ¿oi?

Això és el que passa amb algunes actuacions policials i judicials que estem patint. Però al revés: la lectura els provoca encara més aŀlèrgies, principalment relacionades amb la veritat i els drets democràtics, aŀlèrgies ideològiques, si és que això existix. Pareix que els passa un poc com al personatge del Quixot retratat per Cervantes: com més lligen documents que expressen posicions que no coincidixen amb el nacionalisme espanyolista autoritari i excloent, més senten que han d'intervindre —amb les porres o amb les detencions arbitràries i les sentències absurdes— per a tornar la pau al món de les idees polítiques, que ningú arribe a pensar que serà acceptat democràticament pels budells de l'estat espanyol que les idees es puguen convertir en projectes polítics democràtics avalats per les urnes.

Supose que també ho haurem de resoldre sobre la marxa. O canviant-la, i que siga més conveçudament democràtica.

dijous, 29 d’octubre del 2020

Nyaps judicials a domicili

Senc això de la conspiració russa a favor del procés independentista català. Les suposades recerques de la Guàrdia Civil han arribat a detectar que s'havia previst una invasió militar russa de Catalunya (veg. Avui, 28.10.2020) —ja posats, diria jo que també de tota la península Ibèrica.

Com que pareix que és inevitable haver-ho de patir en esta democràcia —que no sabem si està en construcció o en liquidació, com dia aquella—, cal agarrar-s'ho com si fora una sèrie humorística que mira d'alleujar-mos les penositats de la crisi econòmica, de l'emergència climàtica, de la pandèmia del còvid i altres.

És difícil que mos facen riure, però sí que deuen provocar de tant en tant un somriure relaxat, encara que siga perquè mos entra un sentiment de pietat pel patiment d'unes persones sotmeses a eixos deliris. Entre les estrelles del cas, destaquen els guàrdies civils Diego Pérez de los Cobos Orihuel y Daniel Baena Sánchez, que pareix que vullguen ser els Pepe Gotera y Otilio d'esta temporada de pandèmia nacionalista espanyola. Només cal que mos enterem que el magistrat Marchena Gómez fa tires còmiques mentres escolta els juís. Deu ser això.

dimecres, 28 d’octubre del 2020

Doblegats sobre mosatros mateixos

He llegit en diagonal —perquè demana temps i un poc de reedició— l'article «En castellà, per educació» de Jordi Martí Monllau (Núvol, 25.10.2020). L'autor es deu haver cabrejat en algun moment i ha decidit deixar-ho anar tot. Trobe que un poc de contenció i dosificació anirien millor per a la lectura i comprensió de les idees que està tractant d'exposar.

Al cap i a la fi, la idea de fons és clara des del subtítol de l'artice: «Per què hi ha gent que pot doblegar lingüísticament altra gent d’una manera tan fàcil i sense costos?». La resposta supose que també està clara: ¿per què no? Més encara: ¿per què no hi haurien de fer si ho tenen tan a mà?

Seguint el que diu Jordi Martí, si als valencianoparlants no mos hagueren interioritzat que mos hem de sotmetre a l'ús del castellà, si la democràcia es fonamentara sobre el compliment d'uns deures que generen millores per a les persones i per a la societat, que complixen drets i llibertats, és possible que tot el panorama exposat en l'article fora més història de repetició de les edats sociolingüístics que no parem de viure repetides. I aixina i tot, anem fent, el llanterner romanés que em va atendre fa poc em parla en valencià, amb un poc d'esforç i un poquet de bona intenció. Deu ser que també sap parlar rus i romanés i que viu a la Ribera. S'ha inclinat com un jonc i ha recollit la meua simpatia. ¡Vaja!, no costava tant.

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Un dia per a la correcció

M'he enterat que hui és el dia internacional de la correcció de texts. De casualitat n'he sentit parlar en la ràdio. El cas és que les dos meues possibles faenes com a tècnic lingüístic de l'administració pública valenciana quasi sempre han tingut en comú el terme «corrector -ra» com a segona part de la faena. La primera part, «transcriptor -ra» o «traductor -ra», sempre han segut unes aportacions laborals més pacífiques, però la part de la correcció, en què intervenim sobre una faena prèvia, sempre té una punxa, una possibilitat de discrepància, de conflicte silent o escandalós... Això requerix sovint menys tinta roja i més mà esquerra, cosa que no sempre sabem aplicar —ni correctors ni corregits, és clar.

En les Corts Valencianes això de les errades és el pa de cada dia, i les correccions d'errades van que volen. Moltes correccions d'errades corresponen a decisions polítiques poc curoses, a improvisacions en la redacció o en la gestió dels afers, que a voltes són caçades al vol per a ús polític, com ara:

14.01.2015. «I curiosament la correcció d'errades es publica el dia 2, es registra el dia 2 amb data del dia 30 però es registra el dia 2. M'agradaria saber què va passar ahí com a curiositat.» 03.10.2012. «És més, és tan igual, tan igual, tan igual la proposta, que se'ns va passar canviar la data i hem hagut de fer una correcció d'errades.»

Pel que fa a la part més pròpia de la faena lingüística, la correcció hauria de ser entesa com una millora del text, com una aportació a la qualitat del document. Però no sol ser aixina. Els documents juridicoadministratius, encara que haurien de tindre una voluntat de claredat, simplicitat, concisió i precisió, són massa sovint el camp on alguns funcionaris aprofiten per a deixar anar les seues habitilitats retòriques i les seues ambicions literàries més o menys creatives, més o menys autoritàries. La tasca de correcció, al cap i a la fi, és entesa com un clavill en la imatge que vol representar el poder.

dilluns, 26 d’octubre del 2020

Oficialitat repentinada

Em comenta una companya que per pareix que l'Énova serà oficialment l'Énova i deixarà de ser «l'Ènova», que és com ho van oficiliatzar en fa uns anys, supose que en un moment d'allunamenta normativa d'eixos que conviden a desconfiar de la forma de parlar dels habitants comuns de cada poble.

Els volantins rutinaris de les normes ortogràfiques i gramaticals haurien de ser un instrument conegut i pràctica per a reflectir i recrear la llengua en l'escriptur. No hauríem de pretendre que la llengua encaixara en el motle a força de retalls i malentesos sobre la qualitat i la varietat de les possibilitats expressen la llengua general, el llenguatge comú utilitzat cada dia als carrers. No hauríem de substituir les cames per unes closses.

La meua companya es demana per què degueren obrir l'accent de l'Énova contra l'evidència de la pronúncia real del topònim. Em sona que València patix el mateix problema, que també el patixen altres poblacions i que n'hi han que l'han evitat —encara que hi ha qui deu estar pensant per què Dénia no és *Dènia, que faria més valencià.

Acordem que eixes són les coses que vivim encara com a normalitat, una sensació d'haver de desconfiar i prejutjar com a error o falta els trets dialectals que no s'ajusten al que una normativa «defensiva» i en «estat d'emergència» permanent no ha sabut encaixar de manera sistemàtica, una normativa que ha tractat com a desviació o peculiaritat exòtica que calia evitar els fets lingüístics més bàsics i raonables —com ara l'orde dels pronoms o alguns usos de les preposicions que no solen ajustar-se a un estilisme repentinat.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Cita dominical / 623: Martín Caparrós

Mirant la societat sense religió.
És possible que d'ací a unes dècades este moment es puga definir com a un trencament fort en el devenir cultural de les nostres societats. En la mesura que, per primera volta, una catàstrofe d'esta magnitud va ser enfrotada més enllà de la religió, sense recurs a la religió, que era, en general, la primera ferramenta a què es recorria quan passava qualsevol cosa pareguda a esta.
Martín Caparrós, El viejo periodismo.

dissabte, 24 d’octubre del 2020

La foto del sàbat / 13

En el mur d'eixe portal del centre de València pot paréixer que no, però sí que sembla que serà «pa tant» i «pa més». La dansa alleujarà la tragèdia.

divendres, 23 d’octubre del 2020

Suprem absurd

El Tribunal Suprem torna a cobrir-se de glòria —per dir-ho finament— quan es tracta d'interpretar els deures i d'emparar els drets i les llibertats sobre els quals es fonamenta la democràcia. Ni més ni menys que continua reculant als anys de la Transició anteriors a la Llei 4/1983, quan intentar parlar en el la delegació del govern espanyol en València podia ser quasi un intent de sedició. Encara recorde que més d'una volta em van amollar una variant d'això d'«estamos en España», com si eixa constatació validara segles d'imposició, xenofòbia i rancietat que havien de ser vàlids per a sempre.

Diu Europa Press («La Generalitat treballa en les vies judicial i política davant les decisions del TS sobre el valencià i els concerts», 21.10.2020) que per fi pareix que algun polític valencià o algun governant està pensant de refer els nyaps legislats pels antecessors que anaven de guais i per això els havien d'aplaudir. Ja seria hora que la política lingüística espanyola s'adaptara a la Carta europea de les llengües i a repensar la diversitat democràtica en totes les llengües possibles, començant per les «retòricament» dites espanyoles:

«Si el que s'interpreta és que hi ha normativa estatal que impedeix la comunicació en la llengua compartida entre territoris que ho accepten o que regulem les comunitats autònomes sobre concerts, cal un canvi normatiu a nivell estatal», ha argumentat el conseller, que ha agregat que hi ha grups parlamentaris en les Corts Generals «que estan estudiant els canvis i en quines normatives es podrien aplicar perquè puga ser factible».

A pesar que hi ha mitjans i partits que es pensen que negant l'ús del valencià en igualtat amb el castellà lluiten contra un fantasmagòric «pancatalanisme», el fet real és que sí que difonen la idea d'un «pancastellanisme» excloent, hostil i defensor dels privilegis lingüístics adquirits dictadura rere absolutisme. Fan fredat.

dijous, 22 d’octubre del 2020

Democràcia lleu

No seguixc massa els mitjans espanyols de més audiència. Els caps del setmana mantinc la subscripció al diari El País, per tradició familiar, podríem dir, i poc més. Escolte un poc la cadena ser —conduint preferixc les públiques Radio 3 o Radio 5—. La resta m'arriba per la tv3 i la premsa en xarxa (Eldiario.es, Núvol, Nosaltres La Veu, Ara.cat, Vilaweb, El Temps...).

A banda de la pandèmia del còvid, que és el tema inevitable, supose que la majoria dels mitjans espanyols més coneguts i difosos, tant els suposadament progressistes com els evidentment retrògrades —si és que en eixe tema tenen cap perspectiva democràtica— deuen estar estudiant la sentència de l'Audiència Nacional espanyola que ha absolt la cúpula dels Mossos d'Esquadra catalans. Segur que la deuen estar comparant amb la del Tribunal Suprem espanyol que va condemnar els presos polítics catalans pel referèndum independentista de l'1 d'octubre del 2017.

Després de llegir que també es pot descriure la realitat en Espanya d'una manera lògica i acostada als fets, evitant les tendencioses llicències nacionalistes autoritàries o les perverses fantasies inquisitorials, és possible que els mitjans espanyols (començant per La Sexta, passant pel diari El País o... i acabant per..., o sense acabar, que això de ser recalcitrant té mal apanyo) estiguen revisant els seus codis deontològics i els fonaments del dret i del periodisme.

Jo no ho voré, però espere que ho facen. Les llibertats i els drets, com ara els que exercia i va perdre Samuel Paty, es malbaraten quan les connivències ideològiques s'apoderen dels periodistes i convertixen la seua tasca en la reemissió de propaganda falsària al servici dels fanatismes i dogmes polítics o religiosos. La democràcia es fonamenta lleument en la fermesa dels ideals humans.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

Ambient judicial violent

Plou i fa sol al mateix temps. Això és possible. En canvi, no hauria de ser possible que els tribunals dividixquen les causes i se les repartixquen, perquè el resultat és que allà on un jutge veu l'exercici de la llibertat d'expressió, un altre vol vore violència ambiental, tal com pareix que ha passat entre la presó dels polítics independentistes en el Tribuna Suprem espanyol i l'absolució de la cúpula dels Mossos d'Esquadra en l'Audiència Nacional espanyol. (Cal dir que són «espanyols», perquè això hauria de significar alguna cosa.)

L'expressió «violència ambiental» apareix en les normes contra la violència masclista, com ara en l'article 5 de la Llei 4/2018 de Castella-la Manxa:

Violència ambiental: qualsevol acte o conducta, no accidental, que provoque un dany a l'entorn de la víctima, inclosos els animals de companyia, per tal de produir un maltractament psicològic i emocional.
Es veu que el jutge Marchena té tirada a això de la creativitat doctrinal. Fantasiosa, és possible, i més encara ideològicament orientada, cosa genera suport corporatiu. El plaer estètic de la prepotència. Quico Sallés fa un any (El Món, 24.09.2019) hi afegia el plaer multiús:
Aquesta nova teoria jurídica articulada per Marchena és per alguns advocats de l’Associació de Municipis per la Independència com una nova eina per mantenir fermats els càrrecs públics. De fet, creuen que és equiparable a la «violència ambiental» que es va definir amb la sentència del setge al Parlament. O «precursors d'explosius» i «accions violentes» per acusar de terrorisme. Nous conceptes que converteixen el codi penal en una navalla suïssa que pot servir per tot.

dimarts, 20 d’octubre del 2020

La mentira adoba la ficció jurídica

Hem d'assimilar que la mentira i la ficció són maneres diferents de narrar, encara que el relat puga ser el mateix. Els alts tribunals espanyols ho practiquen massa sovint per a imposar les seues ideologies fantasioses i omplin les seues sentències de mentires o de ficcions, alternativament, segons els interesse per a omplir la fantasia ideològica. La fantasia és la coartada per a fingir que les mentires poden ser «fets alternatius» suficients per a condemnar en les seues sentències.

S'ha filtrat que l'Audiència Nacional espanyola ha absolt Josep Lluís Trapero i la resta de la cúpula dels Mossos del 2017. Eixa absolució —i la de Mireia Boia, absolta en la sentència que condemna els seus companys de parlament— deu ser un «fet alternatiu» que pretén entelar la resta de condemnes. La mentira s'adoba en les sentències que conformen relats de ficció jurídica.

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Una traductora búlgara

Anote en un article de Vargas Llosa («La historia omitida», 18.10.2020) un descuit en l'escriptura que mostra o suggerix més del que crec que l'escriptor volia dir. Es tracta d'un tret de la redacció que també demana que la persona que llegix tinga uns interessos i una perspectiva enfocada en un cert sentit per tal d'arribar a pensar tan malament com jo:

La conversación se frustró, porque ella habla sólo ruso, además del bielorruso, y andaba con una traductora que era búlgara, lo que no facilitaba las cosas.

Mos passa a molts el que li passa a Svetlana Aleksiévitx, que només parlem com no toca. I, més gros encara, hi ha qui va pel món amb una ¡«traductora búgara»! ¡Quins collons!, que dia aquell (versió humorística del Polònia). Algú s'ho hauria de fer mirar, per deixar la sociolingüística pedestre per a un altre dia.

diumenge, 18 d’octubre del 2020

Cita dominical / 622: María Antonia Sánchez-Vallejo

Mirant el masclisme.
És molt notable l'anunci que el nom de les dones apareixerà per primera volta en el carnet d'identitat al costat del nom del pare.
María Antonia Sánchez-Vallejo, «Maneras de llevar el burka», El País, 03.10.2020.

dissabte, 17 d’octubre del 2020

La foto del sàbat / 12

El paneret morat sobreviu a la sequera i a les xafades dels qui passem sense mirar on posem els peus. Si ploguera un poquet, s'escamparia.

divendres, 16 d’octubre del 2020

El requisit democràtic

Ara mateix pareix que reviscola el monstre de la manipulació dels sentiments alienants a compte de la capacitació lingüística dels funcionaris públics. Els arguments suats de sempre contra l'ús i l'aprenentatge del valencià, els conflictes de sempre. Un país separat mentalment per una llengua oficial (estatal) que pretenen totalitària, excloent i exclusiva en els àmbits públics del poder i la capacitació. És una pretensió que invoca el monstre de la xenofòbia nacionalista espanyola més rància i regurgitada per a arrapar vots de malíccia i odi contra el pòsit cultural i lingüístic valencià, que voldrien sempre subordinat i silent. El requisit no és lingüístic, és democràtic.

En això també trobem la inestimable col·laboració d'alguns que diuen estimar-se la llengua i que l'amaguen o impedixen que s'aprenga i s'utilitze com una part més de la vida quotidiana del país, com l'aire i l'aigua, sense pensar-hi, com eixos músculs que mos ensenyen anar en bicicleta per a tota la vida. En positiu o en negatiu, no la deixen mostrar-se com a llengua, sinó que la fan sempre un símbol, un senyal ideològic.

El llanterner que va vindre a casa, va arribar practicant la conversa monolingüe que li proposava la interlocutora valencianoparlant i va eixir havent experimentat la conversa bilingüe amb mi. Fins i tot va fer ús del valencià que va aprendre a escola.

El cas és que en valencià també es podrien les mateixes barbaritats i estupideses que es diuen sobre qualsevol tema. Llàstima que als retrògrades de la contornada només els anime el castellà. Les banalitats i estupideses més alambinades també les poden dir en valencià —este bloc n'és una mostra, ¡ei! per exceŀlència, sense cap dubte.

dijous, 15 d’octubre del 2020

Sol solet

L'equip de Xicoteta Energia (dos xics i una xica) fan la instal·lació de les huit plaques fotovoltaiques en un dia, des de poc després de les huit del matí fins a vora les sis de la vesprada. El que més temps els ha restat de la previsió que tenien ha segut un dels entrebancs inexplicables, però previsibles: el conducte que va deixar l'electricista de l'obra es resistix a deixar passar el cable. Ja li va costar al l'electricista mateix i ara els ha costat als de Xicoteta, però ho han aconseguit quan ja podia paréixer que tocaria buscar alternatives.

Els de Xicoteta Energia parlen en valencià els tres, cosa que mos relaxa. Espere que eixe relax no siga ofensiu per a ningú d'eixos que s'alteren perquè pareix que no conceben que parlar en valencià és un producte cultural aprés, quotidià i compartit en societat. Sentir parlar en valencià pot ocasionar moments de goig i plaer. Certament, això passa amb totes les llengües de cada u —que són totes—, i no tant amb el castellà que mos imposen als espanyols com si tinguérem cap obligació de ser-ne devots o aficionats. És possible que en sigam captius. L'estat espanyol es conforma aixina, amb presons mentals i adhesió lingüística obligada i uniforme. Podria ser una suma enriquidora de diversitats, però no ho és, per ara. Mentrestant, molta energia xicoteta del sol solet.

dimecres, 14 d’octubre del 2020

L'alcavota proverbial

«Al meu país la pluja no sap ploure», cantava Raimon. Deu passar en molts llocs del món, si tenim en compte com va això de l'emergència climàtica. Però la cosa és que al País Valencià encara no tenim aquella pluja fina que fa anys que pensàvem que vindria també amb els núvols fructífers de la democràcia. No es tracta del clima, tot i que alguna relació hi deu tindre la cosa, sinó de les decisions polítiques que s'han plasmat en els discursos i els papers que han arribat massa sovint a convertir-se en fets absurds i contradiccions aberrants. No tornaré ara amb la suposada «potenciació del teletreball» que consistix a reduir el teletreball —tal com s'està practicant en les Corts Valencianes actualment, amb una direcció suposadament «propícia».

Una companya de faena troba a faltar llibrets infantils —d'eixos que ni tan sols tenen text— que adapten les rondalles d'Enric Valor de manera que els xiquets coneguen abans, si és possible, els personatges de la cultura popular valenciana que no Dumbo o el ratolí Mickey. Parlant parlant, em comenta el cas del referent que donaríem per a parlar d'una alcavota, i mos ve al cap directament el personatge «la Celestina» de l'obra castellana. En canvi, es veu que no li s'acudiria a ningú parlar del personatge Plaerdemavida del Tirant lo Blanch.

Encuriosit, busque en la Viquipèdia la paraula alcavot -ta i trobe que arriben a dir que és una «celestina», que la paraula valenciana es documenta al 1251 i que apareix ¡en el Quixot!... Ja posats, intente aportar dades un poc més coherents sobre la figura en valencià i, sense llevar l'exemple castellà, aporte el cas de Plaerdemavida.

Aixina no fem res respecte a la pluja que caldria per a fer saó, però espere que l'arruixonet faça aparéixer alguns plantatges.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

Alimentant la humanitat

La revista Mètode (número 106), com quasi sempre, és una de les fonts de dades científiques i saviesa en revisió i evolució constant que m'atrau més com a lector (tot i que em tomba de tos quan òbric el plàstic en què la tanquen; la primera nit la passa al balcó). Este mes també, inclús tocant el tema de l'alimentació, que no seria inicialment molt atractiu per a mi.

Em pega per mirar els crèdits i anar sumant: 39 hòmens i 18 dones, si ho he mirat bé. Recompte els noms de les persones que firmen els articles: 12 dones i 8 hòmens. Vaja, si es toca d'alimentar la humanitat, el tema demana dones.

En els dos números anteriors els articles estaven firmats per 4 dones / 9 hòmens i 6 dones / 11 hòmens. La ciència encara té estes coses.

dilluns, 12 d’octubre del 2020

Segons convinga

De tant en tant tinc la sensació que em moc com un peixet fora de l'aigua, alenant i pegant bots estirant el cos esperant caure de nou en el medi mitjanament saludable que em permet respirar i viure sense estar pendent de respirar. Botet a botet, torne a entrar en el medi vital conegut. Me se queda sempre la sensació de desplaçament i de resignació.

Ara que estem lluitant —això mos diuen i mos alarmen— contra la pandèmia del còvid, mitjans i institucions (com ara les Corts) repetixen i insistixen en les recomanacions i propostes sobre el teletreball. Però que ni el regulen ni l'acaben de concretar i assegurar, sinó que cada setmana hem d'estar pendents de si anem o no anem al despatx i quantes hores, sense que acabem de saber per què, ja que en realitat no és necessari per a molts llocs de treball, perquè estem fent eixa mateixa faena a distància des de casa.

Aleshores me n'ixc del medi rutinari. Faig escrits per ací i per allà, i comence a notar que em falta no tant l'aire natural —poc o molt contaminat— que hem de respirar a les ciutats, sinó el de la congruència, la coherència i la racionalitat que permeta entendre que és possible assegurar una cosa i la contrària, com ara treballa a casa i vine al despatx; no et mogues innecessàriament, però vine a la faena a fer això mateix que estàs fent a casa... Qualsevol dia inventaran el treball a distància sense distància. És el que pareix que pretenguen aconseguir cada dia algunes persones que treballen i dirigixen les estructures polítiques i funcionarials.

Esta setmana toca anar al despatx. ¿Per què? Perquè hem d'evitar moure-mos de casa. I aixina una darrere una altra. O totes alhora, segons convinga.

diumenge, 11 d’octubre del 2020

Cita dominical / 621: Albert Roig

Mirant els dialectes prejudicats.
Si convé, escric: lo riu, los jóvens, los hòmens, i ho publico així i no passa res, vull dir que sé que no rebré cap premi, cap consideració oficial.
Albert Roig, «La llengua o l’actor? Aquest és el problema», Núvol, 27.08.2020.

dissabte, 10 d’octubre del 2020

La foto del sàbat / 11

La normalitat acabarà passant-mos desapercebuda, encara que responga a una rutina que desitjàvem tant. La d'un poble consevol, amb horaris comuns per al pa de cada dia. Gràcies.

divendres, 9 d’octubre del 2020

Murti-Bing es va tirar de dalt d'un pont

Hi ha tècnics lingüístics que estenen la idea que no és bo usar «faena», «cego», «segut», accentuar a l'occidental («conéixer», «interés»), «establit», el pronom «mos», etc, sinó que són «millors» i que aporten més nivell, més prestigi i més beneficis d'algun tipus (educatiu, cultural) les formes alternatives privilegiades pels anys de coentor normativa o de normativa «defensiva» que hem vixcut i que encara donen caliu en alguns braserets lingüístics.

Hi ha qui ho constata com si ploguera, com ara la gramàtica de l'avl: «en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de» tal o qual cosa... Com diria ma mare, si els escriptors es tiren de dalt d'un pont, ¿tu també et tires? Doncs, es veu que això que no valia d'excusa per a espolsar-mos les puces i carregar-li la culpa d'alguna malifeta a un amic, sí que ha servit per a la vida social i acadèmica.

L'excusa de la situació sociolingüística podia ser comprensible durant la dictadura franquista, amb un país arrasat i sotmés al Murti-Bing que denunciava Czesław Miłosz, però ja tenim massa anys de democràcia a l'esquena per a continuar pensant que l'educació lingüística ha de continuar dependent dels dogmes i de la simbolització compensatòria.

dijous, 8 d’octubre del 2020

Pinzellades en evolució


Visite l'exposició d'aquareŀles de mon tio Mariano Mosquera Mata. Al palau de la Marquesa de Montortal de Carcaixent. N'hi ha una antiga de 1984, que servix de contrapunt tècnic per a observar l'evolució en l'ús del color i dels contrasts, que ha tendit a agarrar força expressiva i càrrega de pigment de manera precisa i, segons mon tio mateix, «atrevida», perquè la pinzellada de l'aquareŀla ferix, i si en poses una de més, el quadre mor.

Com és habitual, comentem coses de dialectologia i sociolingüística. Al mateix temps que és fàcil pensar que els jóvens parlen traduint del castellà, solem aportar «nivell» a l'expressió amb paraules de «prestigi» (variants literàries, formes prioritzades per la normativa docent, geosinònims catalunyesos...), reproduint aixina un prejuí que devalua el comentari sobre la pobresa del llenguatge juvenil.

Mon tio i la meua família, en general, són un pou de riquesa lèxica, sobretot quan no noten que els estic escoltant. Per tant, aprofite per a interrogar-lo per coses de les fitxes lingüístiques, com ara això que demanava un collistaire l'altre dia i que jo no coneixia: «atenta't bé»,* que sí que coneix, que pronuncia aixina i que corrobora que vol dir «ves espai, assegura't». En canvi, allà no és terra de bous i diu que no coneix això de «tindre un bon bovalar». A banda d'això, encara que tampoc coneix la paraula favaloi, em conta l'anècdota del malnom d'un tio seu, el tio faveta, que prové d'una personatge que va interpretar al teatre del poble.

Em palpe les vestidures, per si de cas hi ha rastre del còvid, i me'n torne a casa.


* Per no complicar l'escriptura, crec que seria millorar pensar en «atent» i escriure-ho «atentar-se», tal com arreplega el Tresor del valencià meridional de Tormo, Carbonell i Colomina (2012).

dimecres, 7 d’octubre del 2020

Atentar-se d'esperar

M'ocupen la vesprada «tindre un bon bovalar», «atenir-se a les conseqüències» i atemptar-se en el sentit 'assegurar-se'. Això del bovalar em sembla creatiu i graciós per a indicar que algú té un bon passar, que li plouen del cel o, com dia Fuster, que viu de rendes.

Quant a l'«atindre's» o «atenir-se», veig que també fan una construcció pareguda en italià amb attenersi i pròxima en francés amb s'attendre, aixina que la cosa deu vindre de les profunditats del llatí, tot i que la interferència permanent del castellà sempre mos induïx a creure que el valencià no és una llengua, sinó una traducció «demanotà». A voltes ho és, però això té més a vore amb els dogmes normatius que mos han de salvar.

Quant a l'atemptar-se,* el reclamava Eugeni Reig per al dnv amb el sentit 'assegurar-se'. Jo no l'havia sentit mai, perquè hi ha coses que van deixant de dir-se per barris. Trobe que encara deu ser comú a Oliva, perquè hi ha qui ho diu en l'ajuntament (2013):

I per molt mal que li sàpiga, si vosté no ha sabut fer-ho, que li corresponia, és el seu problema. Però hauria d’atemptar-se un poc.

També hi ha en castellà «tentarse la ropa», que té a vore amb assegurar-se, però venim d'on venim i abans del llatí hi havia els etruscs.


* Per no complicar l'escriptura, crec que seria millorar pensar en «atent» i escriure-ho «atentar-se», tal com arreplega el Tresor del valencià meridional de Tormo, Carbonell i Colomina.

dimarts, 6 d’octubre del 2020

Solteria lèxica

Consultant el diccionari, em sorprén que les paraules solter -ra i solteria no apareguen en la versió en línia del de l'acadèmia (dnv). Per si de cas és un descuit o hi ha un codi malament en la programació, els envie la proposta que les incloguen. No estem tan bé que mos sobren les paraules.

En realitat tampoc mos en falten, perquè en tenim per a tot, llevat que a voltes les oblidem o les confonem. Per ara encara no s'han enterat els sindicats i alguns gestors de la Generalitat valenciana que quan seuen a dialogar i negociar, estan asseguts en cadires i conformen una «taula» de negociació. Igual que està passant amb la tauleta de nit que hi ha al costat dels llits habitualment, que encara n'hi ha qui està convençut que és una «mesita», qualsevol dia no trobaran prou còmoda la cadira i, per no deixar-la soltera, la convertiran en «silla». Aixina els deu semblar inclús més ergonòmica.

En canvi, el diccionari acadèmic sí que du la quiŀlaia (Quillaja saponaria), que hi ha qui diu (El Ágora, 14.09.2020) que té algunes propietats contra el còvid. En este cas la novetat botànica mos agarra ben assentats en el diccionari.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Camins diferents

Hi ha una baixant de la finca que perd, però la posició més simple i còmoda és «concloure» que el sinistre el van provocar fa «deu» anys els llanterners que hi van connectar la pica de la cuina. És possible, però el pèrit ho veu poc probable. Ai, si ja havíem conclòs que teníem el responsable, quina manera de marejar. Diferents camins.

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Cita dominical / 620: Rasim

 Mirant el perdó.
El ressentiment i la memòria han de perdurar per restablir la veritat. No pot haver-hi ni oblit ni perdó sense restablir la pau interior dels innocents.
Rasim, personatge de la noveŀla Vidres en la moqueta de Rafa Gomar.

dissabte, 3 d’octubre del 2020

La foto del sàbat / 10

L'andragó s'ha deixat retratar. Estava quetet, massa quet, la tardor el devia haver posat trist. 

divendres, 2 d’octubre del 2020

Dies d'amén

Acaba la setmana amb un poc de «tronaeta» tant meteorològica com laboral. Mos fan fer una prova de capacitació. Les bases diuen que té relació amb la faena que hem de fer en el lloc (traduir i corregir). És un lloc d'assessor lingüístic on tenim els bolis llançant a perdre la tinta per falta d'ús i mos fan fer la prova a tota virolla i a mà. En acabar, mentres m'embolique la mà en gel —és un dir— demane que eixes proves es modernitzen un poc i que les fem amb els ordinadors que hi ha en eixa sala mateix, la de formació informàtica. Somriuen i amollen algunes excuses.

El paper és molt dúctil i agraït, servix per a proclamar el teletreball, la gestió per objectius, la innovació, la modernització, tot entre exclamacions rimbombants, però ara mateix, en les Corts Valencianes, els qui ho han de dur a terme encara reivindicarien el lacre, el pergamí, les plomes d'oca o d'ànec i l'escolania d'amén si tingueren ocasió. A mà mos ho han fet fer, i damunt volien que férem bona lletra.

A pesar de la previsió d'ahir, no va arribar la sang al riu, va ser només el patiment de la incertesa. Vaig haver de fer un reinici de l'aparell, l'Ubuntu va detectar que hi havia una instaŀlació a mig fer i va posar en marxa el procés per a completar-la. Estic ara en Ubuntu 20.04 LTS, però encara no he notat més que una petita variació gràfica en algunes icones i missatges emergents. Hauré de mirar quines possibilitats té, com ara per a canviar la franja de l'acoblador (on hi ha les icones dels programes), que no m'ha agradat mai el funcionament i les opcions que té i encara enyore alguna versió anterior. Amén també.

dijous, 1 d’octubre del 2020

Patiment per estar al dia

Me s'ocorre la (in)feliç idea d'acceptar l'oferiment de posar al dia l'Ubuntu, és a dir, passar a 20.04 LTS. Es veu que he provat una opció que no convenia a una pregunta que em fea i estic ara un poc penjat esperant que continue la instaŀlació, que no avança amb el paquet «openssh-server».

A més, intente tallar la posada al dia, i m'amenaça que això pot inutilitar el sistema. Em sembla que patirem esta nit.