Passant el temps

Mentres em pense que faig amb alguna de les subscripcions que em sembla que hauria de donar de baixa, tenint en compte els anys que done suport i la poca espenta que han tingut d'estendre l'aplicació de les idees que mantenen també al camp de la llengua, m'arriba un bolletí dels continguts de la revista El Temps. Faig una llista per orde d'aparició dels qui firmen els articles:

• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Violeta Tena
• Miquel Payeras
• Miquel Payeras
• Moisés Pérez
• Víctor Maceda
• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Jaume Fàbrega
• Esteve Plantada
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Xavier Aliaga
• Víctor Maceda
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Eliseu T. Climent
• Eliseu T. Climent
• Miquel Payeras
• Àlex Milian
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Moisés Pérez
• Violeta Tena
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Manuel Baixauli
• Blanca Garcia-Oliver
• Xavier Aliaga

A banda del temps, alguna cosa rara diria que encara està passant. S'intuïx prou clarament que a El Temps passa, o que passa.

Cita dominical / 911: Empar Pellisser

Ara i ací, el 8 de març de 2026, als pobles de la Safor, han aparegut davantals, amb pitrera i tot, de color morat, penjats als balcons. Seré jo l’única que m’espante? M’ho explica una veïna… A això el col·lectiu d’ames de casa li diu feminisme.

Empar Pellisser, «Entre l’odi i l’autoodi està l’oxímoron», Diari La Veu del País Valencià, 13.03.2026. 🔗

Binarismes

Continuen vigents i són molt interessants i complexes les percepcions que tenim dels cossos, de les identitats, de les nostres diferències, però haurien de tindre un valor secundari. Per contra, convindria aclarir per què hi ha d'haver categories masculines i femenines, per què no mos distribuïm tots per pes, altura, sou, patrimoni... En fi, el binarisme continua marcant la pauta. A voltes ho superem de manera anecdòtica —vàters unisex— i més tard patim retrocessos perniciosos —hi ha qui no pretén determinar mai el fet de ser homes, però sí què és una dona... 🔗

Rosa de tomaca i alvocat

El dia dels llibres, el dia de les llibreries i de provar a vendre i promoure la venda, la presència i la simpatia dels qui els escriuen. Aprofite per a fer recompte de presències en el catàleg de primavera-estiu que m'arriba de l'editorial Bromera. Hi ha 50 portades en miniatura que corresponen a 33 autors i 17 autores.

En la primera secció, noveŀla, la cosa sembla que es desequilibra un pèl massa (8 i 4), però després arriba la poesia —passant de la ciència: 2 a 0— i la rima pareix que sí que és cosa de dones (Mercé Estrela Tena i Maria Carme Arna Orts al costat de Josep Ballester). Però continue avançant i en la secció de passatemps, actualitat i teatre, tot són hòmens —«i estem sopant...», com el xiste aquell de Tarzan.

La secció de llibres iŀlustrats comença amb una plana on empaten (4 a 4), gràcies als dos llibrets de Yayo Kawamura, i es manté l'empat en la plana següent, amb la Magalí! de Núria Busquets, però l'impuls final deixa la cosa en 3 de 13, amb Louisa May Alcott, Teresa Broseta i Gemma Pasqual i Escrivà.

Amb una tomaca i un alvocat, una rosa. El dia del llibre té eixes primeres impressions de bon matí.

La renaixença sense dones

La fallida Renaixença valenciana, començant en el segle xviii i acabant en el segle xx, degué fallar perquè no n'hi havia dones pel mig. M'he llegit l'article «L’herència lingüística de la Renaixença valenciana» de Josep Daniel Climent (2007), i fent una llista de tots els qui sembla que han intervingut en el tema, m'ixen:

Personatges:

Pere Miquel Carbonell, Jeroni Pau, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Carles Ros, Manuel Joaquim Sanelo i Lagardera, Joan Baptista Escorigüela, Constantí Llombart, Lluís Galiana i Cervera, Marc Antoni Orellana i Mojolí, Leopold Ignasi Planells, Teodor Tomàs, Miquel Rosanes, Vicent Salvà, Josep Escrig, Josep M. Cabrera, Josep Nebot i Pérez, Francesc Barber i Bas, Josep M. Bonilla, Josep Bernat i Baldoví, Teodor Llorente, Marià Aguiló, Antoni M. Alcover, W. Querol, Josep M. Puig i Torralba, Faustí Barberà, Lluis Fullana, Gaetà Huguet i Breva, Francesc Lliteras, Joaquim Garcia Girona, Roc Chabàs, Frederic Mistral, Menéndez y Pelayo, Bernhard Schädel, Torres i Bages, Lluís Bernat, Jacint M. Mustieles, José Martínez Aloy, Eduard Genovés Olmos, Bernat Ortín, Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Enric Navarro Borràs, Eduard Martínez Ferrando, Artur Perucho, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, Germà Colón.

Autors reportats en la bibliografia:

Ferran Archilés, Manuel Martí, Josep Ramon Segarra, Antoni M. Badia i Margarit, Francisco Barber y Bas, Ricard Blasco, Josep Daniel Climent Martínez, Germà Colón, Alfons Cucó, Antoni Ferrando Francés, Teodor Llorente Falcó, Joaquim Martí Mestre, Francesc Pérez Moragón, Vicent Pitarch i Almela, Adolf Pizcueta, J. Rafael Ramos Alfajarín, Rafael Roca Ricart, Carles Ros, Vicent Salvador.

Llevat que algun nom corresponga al pseudònim d'una dona, ni una. De totes formes, n'hi havien, si fem cas de l'article «Dones renaixencistes» de Vicent Josep Escartí (Saó, 26.01.2021), 🔗 on Escartí rescata algunes autores conegudes i citades per Constantí Llombart: Maria Orberà i Carrion, Manuela Agnés Rausell, Lluïsa Duran de Leon i Magdalena Garcia Bravo. En el mateix sentit, l'historiaor Vicent Baydal va participar en un programa d'À Punt: «"Un passeig per la història" i les dones en la Renaixença valenciana», on va exposar que tant Magdalena Garcia Bravo com Manuela Agnés Rausell no van ser gens anònimes en l'època. 🔗

Ficcions genèriques

Els de l'Fnac de França —que supose que deuen estar patint una subordinació a l'anglés pareguda a la que apliquen ací contra el valencià— m'inciten a la lectura de ciència-ficció, i em sembla que deu ser la cançó i l'estivalitat que m'ho fan atractiu aixina, de colp:

• Histoire du futur de Robert Heinlein (1939-1987)
• Rendez-vous avec Rama d’Arthur C. Clarke (1973)
• La trilogie martienne de Kim Stanley Robinson (1992-1999)
• L’anneau-monde de Larry Niven (1970)
• Le problème à trois corps de Liu Cixin (2008-2010)
• Isolation de Greg Egan (1992)
• Vision aveugle de Peter Watts (2006)
• Dans la toile du temps d’Adrian Tchaikovsky (2015)
• Étoiles mourantes d’Ayerdhal et Jean-Claude Dunyach (1999)
• Tau Zero de Poul Anderson (1970)

El tal Lucas que fa la nota, llibreter de l'Fnac, justifica la seua antologia acostant-se a la ciència:

Sovint obra d'escriptors que també són investigadors en física, matemàtiques i/o cosmologia, aquest moviment es distingeix pel seu desig d'explicar fenòmens extraordinaris de manera racional.

Pel que siga, no n'hi han dones en la llista.

El geni del gènere

Pegant cabotaes durant el plemigjorn veig en el reportatge «La lanngue française doit-elle avoir un genre?» que els francesos estan molt avançats innovant en això del gènere gramatical.

Els lingüistes es suposa que tenen clar que el gènere gramatical no hauria de tindre cap relació amb el sexe o el sexisme, però els sociolingüistes saben que el gènere gramatica també és un fet social —tal com escrivia Vallverdú fa anys— 🔗 i que l'han d'entedre i d'atendre. Una altra cosa serà que la caligrafia arribe a incorporar cada sentiment personal, geniüt, animós o calmós, en un diacrític, una mossa o un encenall que els tipògrafs puguen fer créixer a les lletres.

Cita dominical / 781: Pau Francesch Sabaté

Si el fenotip o l’ètnia estiguessin codificats en el sistema flexiu, ja seria tota una altra cosa.

Pau Francesch Sabaté, «El quart gènere», Núvol, 01.11.2023. 🔗

Les emocions dels morfemes

L'intercanvi de missatges de l'aoetic 🔗 sobre el tema del document de llenguatge inclusiu de l'iec manifesta que la tendència més clara és que convé regular les possibilitats de la llengua per a afavorir l'ús abans que per a mantindre convencions normatives per comoditat o immobilisme. Es tracta tant de la qüestió del sexe i el reflex en els gèneres tradicionals, com d'incorporar les possibilitats no-binàries.

En tot cas, mentres es consolida o es generalitza alguna marca en l'ús, si és que realment és tan necessari exposar la condició o identitat sexual —tots necessitem exposar alguna cosa, i uns més que altres—, vorem provatures diferents combinades amb els usos tradicionals, i confusions en l'associació de morfemes amb preferències o identificacions concretes.

La disponibilitat i la difusió són els mecanismes que marcaran el camí, en oposició i complementant la certesa de la normativa i la incertesa d'eixir-se'n. A mi em diuen Miquel i m'identifique amb eixe nom només pel sentit utilitari que puga tindre: però jo no em dic Miquel. El nom o els morfemes no fan la cosa, però la cosa condiciona les emocions que mos provoquen els noms i els morfemes.

El gènere visible i invisible alhora

La Secció Filològica respon algun dels meus dubtes d'estes setmanes sobre Hamàs, Yitshaq Rabín i Sukkot o Sucot —les dos són bones—. En contrapartida, estic mirant què han escrit sobre això que es denomina «llenguatge inclusiu» 🔗 i estic anotant les mancances o contradiccions que trobe en el document i que hauré de raonar, si pretenc aportar res que servixca de complement o que ajude a millorar la reflexió sobre el tema. Aplaudixc que s'hagen expressat amb comprensió i que ho hagen fet sense expressions de condemna ni desqualificacions o malfiances massa grosses. Però convé no aplaudir acríticament entapissant els carrers per on passa el carro de l'«autoritat» normativa.

Com a matís del que li falta la document, convindria que hagueren explicat per què els gèneres gramaticals tenen els noms que tenen —masculí i femení; no hi ha neutre ni animat ni inanimat, personal, no personal, absència de gènere...—, que es veu a una hora de camí que els noms fallen per la base, per l'origen dels noms.

Però també hi ha detallets que trobe millorables, com ara quan s'afirma que la marca valorativa «en recessió» del diec fa referència al gènere, perquè jo diria que es referix al sexe d'eixa persona (alcaldessa com a 'muller de l'alcalde'). El document diu també que les formes dobles permeten fer «visibles» les dones, de la qual cosa s'ha de deduir que no utilitzar les formes dobles torna a fer «invisibles» les dones i, per tant, pot implicar una «voluntat d’ocultar la presència de dones en un determinat col·lectiu»... Algú, amb idees d'eixes que tendixen a la «manipulació conscient de la gramàtica» —tal com ho expressa l'iec per a referir-se als que volen fer-la anar com a instrument de canvi de la realitat—, podria pensar que imposar alguns usos lingüístics té efectes sobre la realitat social... Vaja, per fer una comparació que coneixem: ¿que mos prohibixquen o impedixquen aprendre o parlar en valencià no té cap efecte en la realitat? ¿Vols dir?

En fi, això sí, fan de no voler xafar-se els dits, les «estratègies per a evitar la discriminació en el llenguatge poden ser innecessàries o artificioses» i són «tries individuals o corporatives que, com a tals, ni s’haurien de prohibir ni s’haurien de fer obligatòries», al capdavall, «les conquestes socials en el terreny de la igualtat dels sexes han fet evolucionar la llengua. El camí invers, en canvi, és més aviat incert», és cert, incert i, per tant, possible. Per a bé o per a mal, vaja, serà cosa de vore-ho.

Cita dominical / 775: Joan Canela i Barrull

Del feminisme hem après que no cal ser dona o negra per oposar-se activament al masclisme o al racisme. Però pareix que aquesta interseccionalitat, que inclou la classe, el gènere, l'ètnia, l'orientació sexual o l'expressió de gènere, encara no ha arribat a la llengua.

Joan Canela i Barrull, «El valencià i la perspectiva interseccional», Diari La Veu, 03.09.2023.

📜

Ni en una llista de mostra

Em reserve un article que m'enllaça Takse sobre un possible llegat de Carme Junyent —que va faltar diumenge passat— en forma de deu punts molt rellevants per a l'ús del valencià-català que apareix en el diari Ara (04.09.2023) 🔗, perquè lligc un article sobre l'experiència docent i literària compartida per J. M. Codina Tobias amb Toni Sala, segons l'article del primer «Professor Toni Sala, que ens ho podria repetir?» (Núvol, 04.09.2023) 🔗. No és que aspire ara a la docència, però l'educació es suposa que és la base sobre la que s'aguanta la resta —bona o roín—, A més, és una font de coneiximent de la natura humana i d'anècdotes sobre els xiquets i els grans.

Llegint l'article apareix un enllaç a un manifest 🔗 del Coŀlectiu Pere Quart, que defén «la literatura catalana a les aules». La iniciativa és contra el Decret 171/2022 del govern català. El manifest no és molt llarg i conté unes quantes crítiques al departament d'educació i al decret. Però hi ha un detall que no deixa d'inquietar-me en un col·lectiu que ha tingut temps per a pensar-se les coses: hi ha una llista oberta d'escriptors i escriptores que representen una mostra d'«una llista de clàssics de la literatura catalana dels segles XX i XXI per a la matèria de modalitat de literatura catalana que inclogui poesia, narrativa, teatre i prosa no ficcional d’arreu dels Països Catalans». Sense entrar en més anàlisis per territoris, estils o varietats dialectals, hi ha un factor que s'haguera pogut equilibrar sense cap problema, però les rutines poc educatives inclinen de manera sexista:

1. Vicent Andrés Estellés  ☺  Montserrat Abelló
2. Manuel Baixauli  ☺  Maria Àngels Anglada
3. Sergi Belbel  ☺  Aurora Bertrana
4. Josep M. Benet i Jornet  ☺  Núria Cadenes
5. Prudenci Bertrana  ☺  Maria Aurèlia Capmany
6. Joan Brossa  ☺  Víctor Català
7. Zoraida Burgos  ☺  Lluïsa Cunillé
8. Jaume Cabré  ☺  Rosa Leveroni
9. Pere Calders  ☺  Maria-Mercè Marçal
10. Josep Carner  ☺  Dolors Miquel
11. Jordi Pere Cerdà  ☺  Anna Murià
12. Antoni Clapés  ☺  Maria Antònia Oliver
13. Martí Domínguez  ☺  Teresa Pàmies
14. Josep M. Espinàs  ☺  Carme Riera
15. Salvador Espriu  ☺  Mercè Rodoreda
16. Lluís Ferran de Pol  ☺  Montserrat Roig
17. Gabriel Ferrater  ☺  Carmelina Sánchez Cutillas
18. Vicent Flor  ☺  Cèlia Suñol
19. J. V. Foix  ☺  Maria Teresa Vernet
20. Josep Franco  ☺  Antònia Vicens
21. Joan Fuster
22. Pere Gimferrer
23. Marc Granell
24. Àngel Guimerà
25. Ignasi Iglésias
26. Joan-Lluís Lluís
27. Josep Lozano
28. Joan Maragall
29. Joan Margarit
30. Miquel Martí i Pol
31. Manuel Molins
32. Terenci Moix
33. Jesús Moncada
34. Quim Monzó
35. Joan Navarro
36. Joan Oliver
37. Vicenç Pagès Jordà
38. Josep Palau i Fabre
39. Manuel de Pedrolo
40. Josep Piera
41. Josep Pla
42. Josep Sebastià Pons
43. Baltasar Porcel
44. Carles Riba
45. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
46. Santiago Rusiñol
47. Josep M. de Sagarra
48. Màrius Sampere
49. Rodolf Sirera
50. Jordi Teixidor
51. Màrius Torres
52. Enric Valor
53. Llorenç Villalonga
54. Joan Vinyoli

N'hagueren pogut deixar vint a cada banda, com un senyal i una incitació sobre el camí docent que convindria fer quant al sexisme social i literari. Però no, ni en una llista de mostra.

Millorar els somnis i aprendre'n

Per a passar del masclisme a la xenofòbia no cal travessar cap frontera natural, municipal o estatal, ni tan sols una frontera mental: es tracta de la mateixa finalitat amb objectius diferents. Per això és fàcil d'entendre que el problema de Luis Rubiales amb el masclisme i el problema del Partit Popular i Vox valencians amb el castellanisme destructor són el mateix: patixen una barreja d'educació antidemocràtica, de complex de superioritat, de prejuís classistes, de ressentiments oportunistes, tot en graus variables, però ben adobats amb les tècniques dels assetjadors sexuals o emocionals. Convindria mirar què els va passar quan eren menudets, seguint el tòpic atribuït a Freud, no tant per compadir-los, sinó per entendre'ls.

Els instints psicològics o biològics, incloent-hi l'instint polític, són elements de la nostra evolució humana i, per tant, mos condicionen per a ser com són. L'educació i la socialització que rebem faran la resta, que això siga positiu o negatiu per a l'individu i per als grups —per a la societat, en general— Des de menudets, aprenem imitant. 🔗 Per tant, si sentim un discurs d'un masclista o d'un castellanista excloent, podem pensar que sempre hi ha gent per a tot i que ja s'ho trobarà, que té faena per davant per a aprendre. Però si sentim les expressions de grups de persones organitzats aplaudint el masclisme o la imposició excloent de l'espanyol, hem de pensar que l'educació i les normes socials no estan tan bé com voldríem. Cosa que ja sabem.

Aixina que, el treball ha de ser conjunt i global, i no hauria de ser acceptable que hi haguera entitats feministes que militaren en la glotofàgia, o no hauria de poder ser que la lluita contra l'emergència climàtica, la destrucció de les praderies de posidònies, la contaminació de l'aigua i de l'aire pretenga fer-se continuant amb l'incrementa del turisme en avió, ampliant els ports per a rebre més creuers turístics o barcos amb productes que contaminen o que importen aliments que destruïxen l'entorn d'altres països, incrementant el regadiu on no hi ha l'aigua que cal, construint depuradores que desaprofiten l'aigua, omplint els camps de pesticides... Mentrestant es paraŀlitzen o s'impedixen els projectes que aporten millores al medi ambient, a la salut, a la cultura, i a la democràcia.

Són actituds apreses, no és la natura. A la natura li té igual. La humanitat hauria de millorar els seus somnis i aprendre'n.

I quin goig de matxada

Vegent alguns trossos de la retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest tinc l'ocasió de sentir de nou el terme castellà machada per a qualificar l'actuació d'una atleta. Eixa paraula és un d'eixos termes que va apareguent i desapareguent del vocabulari dels periodistes esportius castellans. De fet, trobe que més que modes, patixen passes —per no dir-ne pandèmies verbal—. De tant en tant hi ha la passa d'«estar en la pomada», la d'«otro dia en la oficina», altres voltes és una altre expressió més o menys ocurrent o absurda, com ara «hora menos en Canarias»... No seguixc massa els esports, ni en castellà ni en valencià, i segur que m'estic perdent moltes més perles lèxiques i ideològiques. Com que es tractava de la televisió pública espanyola, m'he decidit a enviar-los un comentari sobre la qüestió:

El DRAE 🔗 considera que el substantiu «machada» significa 'acción valiente', però altres diccionaris (el Gran diccionario del español actual, el Diccionario del español actual o el diccionari de María Moliner) aclarixen el significat i els matisos complets de la paraula: acció pròpia d'un mascle. L'associació amb la paraula «macho» és molt transparent, tot i que la RAE evite esta relació amb una definició neutra.

La retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest em sembla de gran qualitat. Per això em va sorprendre que un dels locutors utilitzara el substantiu «machada» durant la narració dels 35 quilòmetres marxa en referència al mèrit d'una atleta, Cristina Montesinos.

El terme «machada» és poc usual actualment en les retransmissions esportives en castellà, per això xoca encara més que s'utilitze en referència a les dones esportistes. Este ús connota el mèrit de l'esportista en relació amb un nivell propi del mascle.

Crec que seria preferible que no s'utilitzara este terme en les informacions esportives. De fet, no es fa servir en altres àmbits informatius quan es comenta una «acció valenta» (cosa que evidencia la insuficiència de la definició del DRAE).

Estic convençut que el comentarista ha fet servir el terme per inèrcia. Segur que, amb una informació més àmplia sobre el valor d'esta paraula, preferirà evitar este terme sexista i masclista.

Evidentment, a banda del comentari sobre el lèxic sexista, els escric en valencià, a vore com responen, si és que ho fan. L'aŀlofòbia, la xenofòbia, la discriminació lingüística, el masclisme, el sexisme, són variants del mateix tema, encara que massa voltes mos oferixen la informació tan parceŀlada que s'esborren les implicacions i les incongruències. Un amic meu periodista, Vicent Mifsud Estruch, té molta habilitat per a fer-les vore: 🔗

El neonazi que va atacar amb un artefacte incendiari la seu de Múrcia d’un dels partits que governa Espanya està en casa per decisió judicial llegint com un jutge imputa per terrorisme 13 persones per les sospites que hipotèticament pogueren fer algun explosiu per atacar algú.

Per cert, en valencià, una matxada no ha adquirit l'accepció masclista, però sí les altres que té en castellà: 🔗

matxada
1. f. RAM. Conjunt de bèsties mulars i cavallines.
2. f. Dita o acció faltada de bon sentit, feta per estupidesa o per a impressionar.

Amb uns mitjans suficients i apanyats en valencià, el masclisme —esportiu o recreatiu— també donaria bons comentaris i titulars. I quin goig seria poder replicar i esmenar-los.

Un beset al trofeu

Ahir dubtava jo sobre si era delicte l'abús labial amb què el president de la federació espanyola de fubtol Luis Rubiales va forçar una besà als morros de la futbolista Jennifer Hermoso —agafant el cap de la jugadora amb les mans—. La qüestió és que encara que no siga cap delicte amb conseqüències penals —a més, comés a Austràlia, busca qui t'ha pegat...—, eixe gest forma part d'una gestualitat sexista i agressiva, ja que el mateix Rubiales va fer ostentació gestual dels genitals durant el campionat. Això és llibertat d'expressió, per bròfega, absurda o desagradable que siga.

Però no tot el que és legal es convertix en acceptable o admissible. Ben al contrari, els codis de conducta mos obliguen des que som menudets, i són codis de comportament que s'establixen per a arribar o mantindre's en els càrrecs de moltes institucions. I no cal afegir més rotllo a la qüestió, ja que Takse m'ho ha aclarit immediatament: si en lloc d'un home haguera segut una dona i s'haguera alçat la samarreta per a ensenyar les mamelles —amb sostenidors o sense, un gest típic en celebracions, reivindicacions o protestes— estic «quasi» segur que no hi hauria polèmica i que ja l'haurien destituïda. Trobe que el càrrec li hauria volat immediatament i no hauria arribat a poder-li pegar cap morrejà a cap jugadora. Ni un beset al trofeu.

Els codis agradables

M'he despistat, m'he concentrat i, després d'esborranys i proves, he redactat el codi css per a fer que la bibliografia 🔗 tinga unu format un poc més agradable:

/*22.08.2023. Estils per a la bibliografia*/ ul.bibl { list-style-position: outside; list-style-type: none; margin: 20px; padding: -10px; text-indent: -40px; } div.bibl { text-align: right; margin-top: -10px; margin-bottom: 20px; padding: 5px; } .cogn { font-variant: small-caps; }

Fent això me s'ha passat pensar en un altre format que també hauria de ser més agradable per als drets, els sentiments i les emocions: a més de masclisme rutinari, no sé si és una agressió sexual que l'home que presidix una entitat esportiva li pegue un bes en els morros a una subordinada, encara que ella no es considere agredida pel gest i no li done importància perquè l'emmarca en el moment de celebració de la victòria en una competició esportiva. 🔗 ¿És agressió si l'agredida no es sent víctima ni actua com a denunciant? Correcte no va ser, però les «incorreccions» del poder tenen excusa, coartada i advocats.

La cosa serà una de tantes polèmiques amb què refresquem l'estiu. El «¡viva Espanya!» és també un codi «agradable» compartit per Luis Rubiales i Jenni Hermoso, i supose que servirà per a tapar-ho tot.

La sopa de les lletres

Botant ací i allà per la xarxa valenciana, inicialment per trobar material sociolingüístic i de política lingüística relatiu a les dos legislatures passades del Botànic, i després per vore què ha escrit qui siga dels noms més recurrents sobre qualsevol tema que els puga interessar, tope amb el web País Valencià, Segle XXI 🔗, que té una bona llista de col·laboradors (140):

Pau Alabajos, Manuel Alcaraz, Joan del Alcázar, Xavier Aliaga, Vicent Alonso, Ferran Archilés, Carles Arnal, Doro Balaguer, Enric Balaguer, Marc Baldó, Josep Lluís Barona, Carles Barquero Genovés, Francesc Bayarri, Vicent Baydal, Adolf Beltran, Josep V. Boira, Emèrit Bono, Joan Borja, Dídac Botella, Francesc de P. Burguera, Núria Cadenes, Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Neus Campillo, Pau Caparrós, Juli Capilla, Joan Carles Carbonell, Sebastià Carratalà, Rafael Castelló, Agustí Cerdà, Alfons Cervera, Javier Cid, Santi Cortés, Josepa Cucó, Antoni Defez, Francesc Devesa, Carles Dolç, Martí Domínguez, Vicent J. Escartí, Maria Josep Escrivà, Francesc Esteve, Francesc Felipe, Carmel Ferragut, Adelaida Ferre, Enric Ferrer Solivares, Vicent Flor, Gerard Fullana, Vicent Galiana, Ernest Garcia, Gabriel Garcia Frasquet, Rubén Garrido, Amanda Gascó, Emili Gascó, Andreu Ginés, Xavier Ginés, Joan Carles Girbés, Diego Gómez, Neus Gómez Palao, Víctor Gómez Labrado, Josep Lluís Gómez-Mompart, Marc Granell, Tobies Grimaltos, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Xavier Hervàs, Joan Iborra, Manuel S. Jardí, Ramon Lapiedra, Víctor Maceda, Maria Josep Martínez, Vicent Martínez, Laia Mas, Lluís Messeguer, Francesc Miralles, Joan Francesc Mira, David Miró, Pasqual Mollà, Toni Mollà, Anna Moner, Ignasi Mora, Àngels Moreno, Vicent Moreno, Carles Mulet, Jordi Muñoz, Elena Navarro, Enric Navarro, Sandra Obiol, Vicent Olaso, Anna Oliver, Vicent Olmos, Josep Palàcios, Vicent Partal, Juli Peretó, Jaume Pérez Montaner, Francesc Pérez Moragon, Laura Peris, Marc Peris, Ricard Peris, Josep Piera, Vicent Pitarch, Anaclet Pons, Antoni Prats, Àlex Raga, Miquel Ramos, Joan Ribó, Antoni Rico, Faust Ripoll, Isabel Robles, Mateu Rodrigo, Joan Romero, Aquil·les Rubio, Antoni Rubio, Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador, Hèctor Sanjuan, Biel Sansano, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Xavier Serra, Rosa Serrano, Rosa Solbes, Vicent Soler, Josep Sorribes, Ferran Suay, Violeta Tena, Pau Tobar, Vicent Torrent, Nathalie Torres, Ricard Camil Torres, Vicent Usó, Josep Vall, Isabel Vallet, Salvador Vendrell, Feliu Ventura, Francesc Viadel, Francesc Vila, Jordi Vila, Josep Villarroya, Moisès Vizcaíno, Rafa Xambó

Si vos heu fixat en les negretes que he posat és perquè han fet la funció tipogràfica que han de fer, destacar. El codi html per a marcar-ho en el navegador és <b>, abreviatura de la paraula anglesa bold que té diversos significats relacionats amb l'atreviment, la intrepidesa, la prominència, etcètera. 🔗 En són 20, de 140 (sense comptar els sis coordinadors: Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Juli Capilla, Guillem Chismol, Gustau Muñoz, Pau Viciano: sense cap negreta), les dones que apareixen com a col·laboradores d'esta publicació, no arriben a ser el 15 % del total.

La publicació està oberta a més coŀlaboracions, aixina que la nònima pot anar canviant. De moment, en ple segle xxi en este País Valencià —i deixe de banda les eleccions passades, encara que són un símptoma preocupant— anem bollint i rebollint la mateixa sopa sexista.

El punt ressona en el contrapunt

Com que no m'havia enterat de res, em demanava —i li demanava a Takse— quines declaracions o opinions li retreen a Najat El Hachmi diversos «coŀlectius» com ara l'Observatori Contra l'Homofòbia, Unitat Contra el Feixisme i Racisme o la Plataforma Trans Estatal 🔗 i no he pogut aclarir res, perquè sempre són «diuen que va dir», «diuen que va manifestar », «diuen que opina», etcètera. Després de llegir l'article d'Isaias Fanlo 🔗 —que fins ara no sabia qui era—, he pogut llegir un article d'El Hachmi, «Preguntes sobre la llei trans» 🔗 que pareix que té relació amb tota la polèmica que li han volgut crear a l'escriptora.

Tal com diu Fanlo, «el problema no és fer-se preguntes, com fa Nachat El Hachmi, sinó pensar què hi ha darrere d’aquestes preguntes». Em sembla que darrere de les preguntes d'El Hachmi hi ha els seus dubtes i trobe que és bo que els expose en forma de preguntes i no en forma de conclusions i sentències condemnatòries o recriminatòries. El problema cultural i social complex que lliga el racisme, el masclisme, el classisme, el capitalisme d'amiguets i les oligarquies, els dogmes i les religions no es pot ventilar amb una llei que pretén pal·liar unes conseqüències però que no resoldrà els problemes de la societat.

Em sap mal haver-ho de llegir i de sentir, però trobe que un dels comentaris que ixen en l'Ara s'acostaria prou a encertar la paradoxa en què també acaben molts ideòlegs que acaben sent el contrapunt «als intolerants, contraris a la llibertat ideològica i d'expressió»... Es massa comú trobar que el pretés contrapunt intenta ressonar amb la intensitat i la qualitat del punt.

Pel pacifisme feminista

El parlament valencià contra la violència masclista./Foto: Corts Valencianes.

Els diputats i diputades de les Corts Valencianes —i diversos funcionaris— s'han tornat a concentrar este matí a la porta de l'edifici:

LES CORTS CONTRA LA VIOLENCIA MASCLISTA

Hi havia la llegenda que escrivint en majúscula no calia posar accents. A més, aixina, com que el valencià és un castellà llevant-li els accents, tenim un cap de paraules —«cap» en el sentit de 'macedònia' (que encara no apareix en el dnv—, i això anima els de l'embolica que fa fort.

Podríem pensar que no ho han fet a dretes, que seria un xiste 🔗 fàcil, però el cas és que «a dretes» vol dir «ben fet» en el Tresor del valencià meridional mentre que segons el diccionari d'Espinal vol dir «a posta». De totes formes, ni una cosa ni l'altra, poc que pancartisme, i encara gràcies si no reculem o mos quedem a la vora, com s'ha fet tota la vida —com fa en esta primera ocasió la nova presidenta del parlament valencià.

Com a proposta per a eixir d'un «no, no no» que té poc recorregut, en lloc de d'estar en contra de la violència masclista hauríem d'estar ja a favor de la pau feminista. La «defensa» pressuposa que acceptem estar rebent violències. El capitalisme neoliberal promou la depredació, la violència utilitària, els dogmes que resolen les discrepàncies, el silenci davant la victòria de les majories. Rebutgem-ho oferint discrepància i controvèrsia ferma i pacífica. És complex, cal aprendre, però sembla més necessari, efectiu i útil. Els «hòmens» no naixen ensenyats. Les dones, tampoc.

Gai avinent

L'excusa de la grafia o la forma «molt fixada internacionalment» o simplement «fixada internacionalment» hem comentat que semblava una excusa per a conformar-se o per a no xafar-se els dits. En este cas es tractava de deixar el terme «gay-friendly» tal qual, en anglés, segons comenta Termcat. 🔗 Mos ha passat pel cap que no és fàcil encaixar ací els «adaptat», «obert», «acceptem» habituals per a altres conceptes.

Però pensant-hi un poc més, no caldria deixar-ho en anglés si recorrem a una expressió comuna i habitual: «benvinguts»... Encara que ara tenim el fals problema de la concordança gramatical del participi en plural masculí, però aleshores podem pensar en reviscolar l'adjectiu «avinent» ('de bon tracte') per a «gai avinent». Pulcre, un poc docte si vols, però que encaixa bé i el final «-ent»també li dona un aire «internacional».

Finalment, podem pensar en una altra altra opció —tal com li s'ha acudit a la meua companya Rosanna—, que seria adaptar el cartell icònic antinuclear i convertir-lo en «¿Gais? ¡Sí, gràcies!». Podria quedar bé, inclús un poc millor que una adaptació que trobe en Pueblo Comunero («Maricón, si gracias», 11.10.2018). 🔗