Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estàndard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estàndard. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de juny del 2024

A vo si mos apeguem a roda

Per fi cauen quatre gotes de les bones. I amb sarau polític que està removent-ho tot un poc, seria un bon moment per a escampar un poc més la tempesta sociolingüística que s'està coent, segons l'article «De l’autoodi a l’autoestima dialectal: el català occidental es reivindica» de Laura Serra (Ara, 09.06.2024). 🔗 De totes formes, cal estar alerta, perquè pot ser que siguen eixes coses que passen a l'estiu, que tota cuca viu i dura mentres no faça una bona ponentà.

Ara, si no fora habitual, seria cosa de vore com funcionen les antiparres «autonomistes»: «el nou orgull dialectal que va dels Pirineus a l'Ebre»... ¿De veres? ¿Les llengües es reclouen administrativament? Bé, si és per orgull «dialectal», el valencià no és tan nou i deu ser per això que no el tenen en compte. Ara bé, seria bo que que el mercat català estiguera ara enterant-se del valor de la diversitat interna. A vore si per fi deixem l'estàndard dessubstanciat per a les utilitats conjunturals que puga tindre —és una mostra d'empobriment utilitari, per eixir del pas—, i mos dediquem a dinamitzar i fer fluir el conjunt com a instrument de cohesió, de comunicació i d'enriquiment patrimonial.

Amb una miqueta de sort, a vo si els valencians mos apeguem a roda.

dimarts, 21 de juny del 2022

La quantitat pressiona més

L'ús de la llengua millorarà quan augmenten els canals i les ocasions a disposició dels parlants i segons vagen millorant les possibilitats d'exigència dels parlants, independentment de si algú pensa que la seua llengua no és una llengua o de si u accentua aixina i l'altre aixana. Eixe malentés o eixa discordança es resoldran amb l'ús. O no es resoldran, però l'ús salvarà la llengua.

Referint-se a l'estigmatització del valencià general, hi ha qui afirma que a Catalunya, no tenen eixe problema i també perden parlants. Crec que cal matisar que no tinguen eixe problema: a Catalunya tenen eixe mateix problema (i també debaten sobre l'exclusió de l'occidental la marginació dels registres, etc.). Però ho compensaven perquè des de sempre posaven més recursos a disposició de l'ús, de qualsevol ús, i l'ús esmenava —i esmena— la possible estigmatització, cosa que es veu sentint el president actual d'Òmnium Cultural, cantants diversos o membres del govern (en recorde un de fa uns anys que utilitzava el pronom «mos»).

Ara estan vegent que s'han adormit pensant que ho idealitzaven molt i que ja estava tot resolt, però han vist que estan perdent parlants i que, sorpresa, no és cert que el sistema estiguera funcionant. Ho va comentar Carme Junyent en el Faqs (11.06.2022, tv3) 🔗 parlant sobre la mort/salvació de les llengües: no és un problema de qualitat (subjectiu), és de quantitat (objectiu).


Acords i discordances:
  • «Els mitjans i el seu argot» de Pep Ferrer, Diari La Veu,, 20.06.2022. 🔗
  • «Eufòria (TV3). Què en pensa la Filòloga de Guàrdia» (autònim: Aida Roca Redondo), 15.06.2022. 🔗
  • «Les emissores locals: la gran esperança de la ràdio en valencià» de Joan Canela, Diari La Veu, 31.05.2022. 🔗

dilluns, 20 de juny del 2022

El clàssic món d'ara mateix

Més que continuar pensant que la clossa (la normativa o un estàndard sense referent són closses) mos ajudarà a volar, hem de fer l'esforç individual conjunt d'usar la llengua en qualsevol moment i en qualsevol context i amb qualsevol persona; i de reclamar-la sempre que siga possible. Si només férem això els qui compartim l'opinió que l'ús de la nostra varietat és la llengua, crec que avançaríem molt. I la unitat, si és que això és cap variable objectiva, consistiria en l'ús i la comunicació.

La resta —les variacions gràfiques i l'ortoèpia dialectal— em sembla que és decoració. Ara mateix tenim llibres de text, tenim manuals de valencià per als mitjans, tenim propostes estàndards per a parar un carro. Tenim també un estat (o dos, o tres) a la contra i inclús polítics valencians a la contra. Per tant, convé no afegir penalitzacions i estigmes a l'ús general, sinó impulsar-lo, afavorir-lo, jugar amb les variants i amb les possibilitats.

No tenim són suport a les aplicacions reals i concretes d'ús, no tenim un ús del valencià com a llengua normal i general en l'administració, en les xarxes, en els mitjans, estic intentant fer la renda i hi ha pàgines de l'aeat que es disculpen perquè no estan en valencià (és un avanç), però puc fer la renda en valencià, cosa que mos hauria de recordar que eixe estat també és valencià, perquè li injectem els nostres diners.

De totes formes, em sembla que no eixirem del «bucle excusa» sobre si hi ha una proposta general, si tenim un estàndard o set, sobre si hem d'accentuar com accentuen els altres, sobre si hem de salvar una unitat que només discutixen els qui la volen salvar... Les meues formes incoatives clàssiques ja les va descriure Pompeu Fabra fa més de cent anys, i encara són les usuals. Per tant, mirant els prejuís, «patuesitzar» (en sentit despectiu) el valencià actual és el que fan els qui es desentenen del valencià «clàssic» (l'actual d'ara mateix) i pretenen tornar a aquell món d'abans més somiat que visitat.

divendres, 17 de juny del 2022

La submissió hipòcrita

Molts d'aquells que podríem dir que «ofrenen noves glòries» a l'estàndard —ho dic fent un paraŀlelisme lamentable: «lamentable» perquè me s'ha ocorregut i perquè té fonament—, fan eixa funció des d'una posició d'allunyament voluntari respecte als problemes reals de l'ús de la llengua general, per no dir que, molt sovint, es tracta d'un aïllament hipòcrita i falsari: he vist que solen ser els primers que practiquen la submissió lingüística, en persona, per escrit o per telèfon.

He de dir que els entenc en part, per la posició de víctima que compartim, però no em sembla acceptable la seua actuació «contra» la llengua que pretenen salvar, perquè actuant aixina tant abonyeguen l'ús amb la submissió com penalitzant a força de «normativa» els registres comuns. Diria, per tant, que més bé deuen voler salvar un estatus de presumpció de poder —la seua presumpció, de fet—, però enganyen o estan enganyats si es pensen que estan salvant l'ús del valencià.


Acords i discordances:
  • «Les actituds lingüístiques», capítol 4 de Contra la planificació de Carme Junyent (1998).

dijous, 16 de juny del 2022

L'ordre i l'existència

A banda de la tristesa i truculència del cas, he sentit la mare de Marta Calvo Burón que dia: «Que te se muera una, vale; pero que te se mueran tres»... La notícia, 🔗 el relat dels crims comesos per l'assassí, són terribles i irreparables... I m'he quedat pensant en l'ordre dels pronoms. Tenint en compte que es tractava d'una xica d'Estivella, la cosa deu vindre del valencià general.

Una de les peculiaritats del valencià és l'ordre en què es posen alguns pronoms en la frase, com ara estos te se. Com que això no es pot «abolir» legalment —espere: fa anys que també ho intenten en castellà i sembla que perviu el «desordre»—, convindria que la normativa pretenguera aclarir i resoldre qüestions problemàtiques (com ara les excepcions innecessàries a les regles generals) en lloc de penalitzar evolucions regulars. Al cap i a la fi, que el ball dels pronoms fa «vulgar» o «lleig» són qualificatius molt subjectius i opinables que no serien arguments massa vàlids per a la tasca científica. Si fora per les idees que tenim sobre la lletjor o la bonicària, les llengües no haurien canviat mai. De fet, si les llengües no hagueren pogut canviar, trobe que ja no existirien.

dimecres, 15 de juny del 2022

La realitat assetjada

Es veu que no els pareix que passe res quan es posen a penalitzar els parlants o a ignorar o rebutjar l'organització dels usos de la varietat general (convenientment devaluada de «general» a «col·loquial», «informal» o «vulgar», si no «dialectal», com si això fora causa d'inutilitat).

La varietat general disposa de registres i variants, però són substituïts per un producte considerat una elaboració més adequada amb un valor que pretenen «estàndard», com si tinguera validesa universal, com si, sense cap requisit de connexió amb la realitat, fora poc menys que necessària i imprescindible. Supose que es pensen que han salvat l'impediment de la realitat començant pel final: han «corregit» la realitat amb l'estàndard, que n'és un, però en poden ser dos o set, tants com vinguen a tomb per a anuŀlar els elements discordants de la llengua.

I aixina, han arribat al final del camí, han elaborat l'estàndard (o els estàndards) i ja poden coaccionar i penalitzar els parlants que sobrevixquen en eixa realitat sense mitjans d'informació ni xarxes socials, sense cinema, sense teatre, sense fullets d'instruccions, sense que els atenguen amb amabilitat ni normalitat, sempre patint per la persona de la finestreta, del taxi (convé escoltar els exemples exposats per Carme Junyent en el Faqs 🔗 de dissabte passat) o de l'hospital, sense saber si eixa persona desconeguda que els atén o que els interpel·la els amollarà amb mala cara que li parles en castellà. Exposats, infeliços i insegurs.

La nostra realitat de cada dia no és estàndard, sinó que combina tons, llengües i intencions diferents. Per això la realitat i els problemes que du incorporats es deixen sense tractar. Són la llengua, però preferixen la comunicació amb la versió estàndard, amb un codi comunicatiu especialitzat i estèril que filtra i elimina els elements pertorbadors, ambigus i vaciŀlants que conformen la llengua.


Acords i discordances:

  • «Assetjament lingüístic» de Maria Cucurull Canyelles (Ara Andorra, 03.12.2018) 🔗
  • «"I damunt ve ací i em parla en valencià!": una zeladora obliga una ciutadana a parlar-li en castellà» (Diari La Veu, 23.05.2022) 🔗
  • «El futur del català», Sense Ficció, 14.06.2022. 🔗

dimarts, 14 de juny del 2022

La llengua abans que l'estàndard

Pel que jo entenc, el punt d'arribada per a la creació d'un estàndard és la confecció de llibres, manuals i articles que documenten quin és eixe estàndard, sempre després d'observar les dades que proporciona la realitat. Eixa segona part és el problema perquè els estàndards ací sempre s'han fet abans d'observar i atendre la realitat.

Va, accepte que sí que s'observa la realitat. Però em sembla que, vist que no coincidix amb els desitjos previs, no s'accepta la realitat i tallen el camí. És a dir, no es reclamen ni es posen en marxa mesures per a fomentar l'ús de la llengua i la producció en totes les ocasions, no es facilita la producció i l'ús general, sinó pretenen fer camí a través de la correcció gramatical, l'esmena ortogràfica i la penalització lingüística.

És a dir, s'elabora un estàndard independent de la realitat i per a coartar-la. I aixina, eixe suposat instrument facilitador forma part del problema: s'afig a la coerció i a l'autodegradació ambientals davant la normativa, que és un reflex més de la submissió davant del castellà. Aixina, s'empitjora la creació en general i, en concret, es bloqueja la difusió de varietats i registres.


Acords i discordances:
  • «¿Tinc drets a escriure l'examen en tortosí?» d'Albert Pla Nualart (Ara, 09.12.2017). 🔗

dilluns, 13 de juny del 2022

Revisió de la realitat

Comentava Máriam Martínez-Bascuñán («La izquierda y el fetiche de la paz», El País, 05.07.2022):

El que és pitjor és el silenci dels qui tantes voltes mos martellegen amb la seua imparable eloqüència davant les injustícies, però que hui, quan les bombes cauen en un país amic, no volen parlar d'Ucraïna ni de Putin ni de Rússia, no fora cas que la realitat els obligue a dubtar i a revisar els seus impoŀluts ideals.

Cada dia hem d'aprendre a engolir-mos mostres de la mateixa circumstància. Un company que vol fer reivindicacions sindicals, només si l'afavorixen ad ell, però no si qui en trau profit és algú altre; uns tècnics lingüístics que pretenen que la llengua és només la versió reduïda i delimitada de la normativa que ells han memoritzat i que la resta són errors i variants que no són acceptables; feministes que es pensen que han descobert que poden abolir els problemes que no volen atendre. I etcètera.

Això de revisar, analitzar i comprovar és cansat, i la realitat és sempre un fet alternatiu.

dijous, 22 de setembre del 2016

Té dallonses

Recorde que per a les classes de castellà de l'institut, quan era menut, m'entretenia mirant d'aprendre paraules que apareixien en el drae i que no eren gens usuals, simplement per la pedanteria de demostrar-li al mestre que jo també tenia idea de tot això. No em van dir mai res sobre l'estàndard castellà ni van pretendre tombar-me per utilitzar formes que apareixien en el diccionari, per poc «estàndard» que foren. Això sí, un dia em va cridar a l'ordre el director d'aquell moment, el professor de filosofia i informàtica, per a comentar un escrit de protesta en què havia inclòs —pretenent fer un joc de paraules ocurrent— la paraula uebos. Em va renegar, tot i que no em va poder enganxar en falta, a pesar de l'escàndol de vocabulari.

dimarts, 29 d’abril del 2014

Estan dards...

L'ús de la llengua s'ha de referir a tota la llengua, no a l'ús del registre l'estàndard (que no és cap llengua). I el problema que tenim, almenys els valencians, no és d'estàndard, sinó d'ús de la llengua. Tenim gramàtiques per a parar un carro, diaris i butlletins oficials, diccionaris per dalt lo cap, dos institucions normatives oficials, universitats poc o molt interessades en elaborar propostes normatives i en estudiar la llengua, fins i tot a voltes la fan servir en la docència... No, no tenim un problema d'estandardització, sinó de desús, i la solució del desús és l'ús (de la llengua) i no que escrigam com si fórem funcionaris (en registre estàndard o en registre juridicoadministratiu).

En fi, convé recordar, certament, que l'estandardització implanta «l'estàndard en els àmbits d'ús que li són propis». Això requerix «una operació de planificació lingüística i, per tant, el control del poder polític per a prendre decisions i aplicar-les» (cites del Diccionari de sociolingüística de Ruiz i San Pascual, Sanz i Ribelles i Solés i Camardons). Eixa és la qüestió, i encara sort que «a Pollença no salen, a Sineu diuen "pèsols", a Manacor "xítxaros" i a Felanitx "estiraguissons"» (tal com afirma una companya balear de la llista Migjorn), perquè si ja només digueren «guissantes», no seria ben bé el mateix.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Cita dominical / 250: Albert Pla Nualart

Mirant l'evolució de la política lingüística.
Que s'arribi algun dia a un sol supradialecte o a més d'un dependrà del grau d'unitat política o d'acord dels territoris de parla catalana, i del poder polític real que hagin assolit.
Albert Pla Nualart, «L'estàndard composicional: un ideal esperantista», Això del català.

dimecres, 24 d’abril del 2013

A l'ampla

M'apanye dos articles d'Emili Casanova per al Kindle. Un és sobre els demostratius (1991) i l'altre sobre les conjuncions finals en català, particularment sobre «per a que» (1988). M'he llegit el segon de moment, perquè encara he de completar la fitxa sobre la qüestió (vegeu «Per a que mos ho pensem»). Passen els anys i la normativa actual continua ignorant la forma bandejada inicialment per Fabra, forma que documentem històricament —més del que sembla, fins i tot a partir del segle xv— i que dialectalment és ben present, i més encara en l'ús de cada dia.

Quant a les qüestions tècniques de l'adaptació, l'adaptació consistix a traure les imàtgens de l'article de Google Books amb el Google Book Downloader i apanyar-les amb el Gimp i encaixant-les amb l'Open Office en un document per a fer un pdf amb fulls de format b6 (o menors) —per a que càpien en l'aparell—. Si no es llig bé a la llarga, perquè el cos de la lletra és massa menut, es pot llegir perfectament a l'ampla. Ve a ser com la normativa, que si la mires a l'ampla, sol adaptar-se millor a les circumstàncies.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Plou perquè obrim els paraigües



I va i diu que no sap si el xiquet parlarà en valencià, perquè ell i la seua parella parlen en castellà amb els pares d'ella i entre ells en casa. En el poble hi ha un entorn valencià, diu... És a dir, compra tots els números per a emetre en casa el missatge de la subordinació lingüística al castellà —per si no en tenim prou amb les televisions, les ràdios, els diaris, l'administració pública, la privada—, però la seua preocupació inicial era si li havia de parlar en valencià familiar, col·loquial, la varietat del poble, o si li havia parlar en estàndard (i ja sabem quin estendard és eixe). Tal com dirien en el poble de Takse, «¡ah, blau!». Hi ha qui es pensa que plou perquè obrim els paraigües.

dijous, 13 de setembre del 2012

L'estendard de l'estàndard



Uns missatges em Mgjorn em recorden que, a pesar del que encara i sempre semblen proposar alguns, la llengua és molt més que això que denominem «llengua estàndard». Per tant, fora del context en què eixa varietat és útil, procure ser poc estandardista. Perquè la «llengua estàndard» no remet a un tipus de llengua, sinó a una simplificació funcional de la llengua per a uns usos comunicatius d'abast general. Quan aprenem això de l'estàndard —en la majoria de les llengües que aprenem en els centres educatius— aprenem el context on eixa varietat és útil i sabem distingir on cal fer-la servir i on cal fer servir la resta de la llengua que hem aprés en altres contexts. Malauradament, la discriminació lingüística que patim els valencians mos ha impedit i mos pretén limitar encara molts contexts per al valencià. Però la solució no és convertir la llengua en un simple «estàndard» —ni tan sols en un estendard—, sinó aconseguir la disponibilitat de tots els contexts on els parlants puguen fer ús dels registres i variants de la llengua. La llàstima és que això és més complicat, és política, i ací, fins ara, votem el que votem.

dissabte, 5 de maig del 2012

¿I l'ús?

Cuina lingüística

No són censures ni autocensures el que necessitem, ni destil·lats tautològics de la normativa amb suposades virtuts nacionalitzadores. La llengua són les persones que la fan servir, i això mos hauria de permetre fugir de les contraposicions negatives entre les possibilitats d'ús de les variants de la llengua i, per paradoxal que puga semblar —però això també s'explica—, el rebuig dels parlants a l'amplitud d'ús d'eixa mateixa llengua. És justament la tensió entre eixos extrems de l'ús el que crea l'estàndard.

Però, ¿on hem deixat l'estàndard al País Valencià? Doncs, s'ha quedat pel camí, ballant atrafegat entre la normativa (que el retalla) i el desús (que l'ofega). Si l'estandardització és una conseqüència, tal com indicaven Mollà i Viana (Curs de sociolingüstica,3), és una conseqüència que patim, perquè no la tenim a l'abast, atés que el procés de què depén es dóna de manera deficitària, erràtica, incapaç de confrontar la normativa (literària) que s'ensenya, els registres coŀloquials i informatius que s'haurien d'estendre en els mitjans d'informació i comunicació i les aplicacions als diversos espais comunicatius que haurien d'atendre. I tot això és el resultat de la política lingüística pública de la Generalitat valenciana, aplicada en la conflictivització de l'ús, la interposició sistemàtica del castellà i la imposició de la traducció al valencià com a mitjà normal de producció.

divendres, 4 de maig del 2012

Estàndard caní


Font en estàndard


M'encén una espurna canina «L’estàndard és l’estàndard: sobre gossos i llengües» (29.04.2012) de Joan-Carles Martí Casanova, em ve al cap que la llengua és com un gos i la normativa (i més encara l'escrita) és com el pedigrí: tot això són creacions humanes, però l'essencial per a mi és la part —diríem— animal. L'altra part, la part normativa —el dret, el poder— i la del pedigrí —una perversió de la injustícia humana envers els animals—, són institucions socials, regulacions que pretenen assegurar el manteniment d'unes estructures enfront de la variació permanent i la recreació constant que observem en la natura. També en la nostra.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Jocs amb estàndards


¿Què, sinó?

Jo no em dedique massa als jocs, però lligc en el diari que hi ha un programeta per a jugar amb les paraules que ha tingut molt d'èxit en Internet: Aparaulats. Sí, té versió en català, i segons Máximo Cavazzani, fundador de l'empresa Etermax, que ha creat el programa, «Cada idioma té el seu criteri. Per norma general busquem un estàndard en cada un. En l'espanyol fem servir el Diccionario de la Real Academia Española, sense tindre en compte prefixos, sufixos i pronoms enclítics i afegint-hi plurals i conjugacions de verb».

Va bé per a algunes coses la producció estàndard. A voltes, per no dir que no en sé més o que el negoci està en el control del producte, doncs, recorrem a la simplificació de l'estàndard. La indústria de la llengua també ha de tindre uns marges de benefici. En qualsevol cas, els programes són revisables i supose que ampliables, i la clientela hauria de marcar la tendència sobre eixe estàndard. Això és el que ha marcat la línia de treball del corrector ortogràfic de Softcatalà:

Els programes s'hauran de modificar per generar versions valencianes del diccionari. Principalment, han de permetre al corrector reconèixer paraules amb l'accent diferent del que s'empra comunament. El lèxic propi valencià (tret que siguin variants que es prestin a confusió) ha d'anar dins els fitxers generals.


Pel que fa als jocs de paraules, també hi ha en català un diccionari per als interessats en l'Scrabble: el danosc de Joan Montané i Camacho. Per ara es nodrix dels diccionaris de l'iec, però continuen treballant-hi i supose que aniran ampliant-se, perquè els jocs de paraules tenen eixe interés si recullen la riquesa, i per ahí és ben difícil que mos simplifiquem, que mos banalitzem, que mos estandarditzem.

dilluns, 15 de novembre del 2010

El model lingüístic d'una revista

Llampec lingüístic

El debat en Taula de Filologia Valenciana (tfv) sembla que serà l'eina per a perfilar cada un dels posicionaments polítics, lingüístics o fins i tot estilístics que han de conformar la nostra activitat. No sé si les conclusions i les accions seran del tot encertades, però l'animació inteŀlectual està garantida.

Ara hem encetat el debat sobre el model lingüístic de la revista que estem preparant, Aula de les Lletres Valencianes —no explicaré en este apunt fins on m'agrada el nom o no: és el que n'hi ha, qüestió de noms—, i espere que no mos pergam analitzant si el Noucentisme o el valencianisme dels anys quaranta van fer una cosa o altra, perquè això no ha de ser excusa o rèplica per a la tria de model que fem ara, per molt que pugam arribar a valorar si aquelles persones, que van intentar fer valdre el seu sentiment polític i lingüístic en un moment en què això estava prohibit, van optar per uns models que ara sabem que van fer bollir l'olla d'aquells anys —i això és un gran què—, però que podem dubtar que siguen els models que necessitem en l'actualitat per a... ¿Per a què era? ¿Per a fixar un model lingüístic? Espere que no confonfam de nou causes i conseqüències.

El model lingüístic pretén no ser elitista i ser «identificador i assimilable», però serà tot això només si té ús, i tindrà ús si tenim mitjans de difusió, i tindrem mitjans si tenim mitjans econòmics, i tindrem mitjans econòmics si tenim patrimoni social, empresarial i polític, i si no m'enganye, no tenim res de tot això, almenys en la quantitat suficient que faça que l'ús del valencià no continue reculant a pas de puça o a pas de pardal. És a dir, que serà elitista o no serà.

Per tant, qualsevol tria que fem serà bona, si així mos ho sembla i s'ajusta als nostres principis o criteris, però no cal que hi posem més retòrica hiperbòlica sobre les seues virtuts, que malament arribarà a ser res més que una de les diverses propostes que van ser i no seran mai més.

En resum, que podrem posar-hi els flocs que vullgam, que els calbots que mos voldran pegar amb raó, però sobretot sense, estan garantits. És el que n'hi ha.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Més del que pareix



Hi ha quelcom més del que pareix, quecolm put... Bé, una infeliç expressió d'un collistaire per a mirar de concloure un debat sense afinar massa els arguments i passant al menyspreu personal, al debat d'intencions i a la sembra de sospites. N'hi ha d'especialistes, com aquell del còmic d'Astèrix La zitzània, però tots en coneixem algun (no cal dir que he notat que en les Corts, a més dels polítics, es veu que això ha arribat a apegar-se'ls a alguns funcionaris).

El debat són les intencions «fosques» de Pla Nualart. Jo vote per que es vol apoderar de l'or valencià, tal com ha denunciat el pp valencià en l'hemicicle, un or incommensurable si parlem de les obres de Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena, Jaume Roig i fins i tot Xavier Casp o els trobos del meu amic Aureli de Càlig. Perquè, per al pp valencià, eixe or és per a tindre'l en una capceta, no per a llegir-lo, conéixer-lo i difondre'l, no, es tracta més aviat de posar-los en formol i tancar el pot. Això és la llengua eixa per a la major part d'ells, i per als del pspv, pam dalt, pam baix.

I això és el que no volen entendre, que el que put és molt simple i ja ho diu Albert Pla Nualart: que no aconseguirem una llengua d'ús generalitzada amb varietats cultes i de prestigi simplement perquè es tracta d'una qüestió de dret i d'economia, i per les dos bandes mos peguen bons calbots, i més encara als valencians.

Fa riure, per no plorar, que hi haja qui pense encara que els morfemes o els pronoms són intrínsecament cultes, populars, coŀloquials, prestigiosos... Xe, això és com menjar abadejo, que abans era menjar de pobres i ara te'l trobes a preu de criatura. Doncs, amb els morfemes passa el mateix, que si els diu la que neteja l'escala, són populars, però si els diu el tararot que presidix un tribunal, són jurídics, i si els amolla el president de la falla, doncs, com si foren paraula d'algun déu.

De la mateixa manera que les classes d'educació física són un recurs molt més interessant i àgil per a aprendre una llengua que deu classes de llengua, doncs, tindre mitjans d'informació i comunicació (¿quants diaris tenim en valencià?), relacions comercials, econòmiques i culturals, són les formes com es modulen i recreen això que diem llengües. Ja podem fer gramàtiques i llibrets sobre l'estàndard unitari o desconjuntat, que si no mos toca la loteria, els diners —sí, els nostres també— els tenen els de la rae i els de l'espanyol, que és una llengua amb valor econòmic —i conforme ho afirmen, sembla que la resta de llengües provoquen fallides comercials... Bé, la responsabilitat i les possibilitats estan on estaven, en la boca i en les mans dels catalanoparlants.

dimarts, 11 d’agost del 2009

La sàtira conserva

Mar grisa

Discutíem fa poc sobre l'estàndard i el meu interlocutor adduïa el cas de l'italià com si fóra una demostració de l'estandardització espontània no dirigida per les classes dirigents. Amb tot, d'una forma ben contradictòria que no sabia o no volia vore, dia que eixa espontaneïtat es «personificava» en Dant, Petrarca i Boccaccio. Com ja vaig explicar, el meu interlocutor menyspreava la sociolingüística —tot i que pretenia debatre sobre un terme ben sociolingüístic, l'estàndard— i per a ell l'estàndard només tenia una valor «industrial», podríem dir. Bé, ho vam deixar córrer.

Ara Takse em localitza un fragment de Moreno Cabrera (El nacionalismo lingüístico) sobre els banquers florentins:


De fet, segons Burke, s'ha assenyalat que el suport dels banquers florentins fou decisiu per a l'adopció del toscà com a base de la llengua italiana estàndard. En efecte, tal com afirmen Gil Esteve i Rovira Soler:

[L]'ús escrit està presidit conceptualment pel d'una determinada franja sociocultural que posseïx la força econòmica i política. En ambdós moments s'exclou la llengua no hegemònica de la praxis de poder en la unitat i se li atribuïx la categoria de no culta. Perquè cultura i hegemonia s'identifiquen.



D'altra banda, faig una mica de troballa casual pel meu compte en Cartes a l'Helena de Gabriel Ferrater:

Potser no era del tot àulica, no com la literatura francesa i l'alemanya; per a Itàlia, encara al segle xix el problema de la llengua no està resolt. El de no reeixir a tenir una prosa popular, com la de Balzac.


Finalment, en el llibre de Ferrater trobe uns quants fragments ben interessants, entre els quals:

El fet que els homes «pràctics», els polítics per exemple, són molt pitjors que nosaltres, no ens hauria d'excusar de veure com nosaltres som: i de creure que ens excusa és una de les fantasies morboses a què em refereixo.

[...] Joan Fuster, un literat capaç de pensar.
«Les dues cultures»


La sàtira implica que hi ha una societat de judicis morals perfectament ferms i establerts i que l'autor exposa, simplement aquest judici social i sol·licita l'aprovació dels altres membres de la societat. Dit d'una altra manera, d'una manera més simple: la sàtira, normalment, la bona sàtira, és sempre conservadora.
«Guerau de Liost»



Entre les lectures i la música de l'Ipod —m'ha sorprés conduint el danés Allan Olsen— em permet entropessar amb els locutors de les notícies de Canal 9, que és evident que participen en un concurs sobre qui de tots encerta més voltes l'obertura de les vocals. I un altre concurs paral·lel amb premi de consolació deu tindre a vore amb altres vessants més creatius, com ara quan diuen que han trobat «un cotxe envoltat en flames». Naturalment, ja ho dia Ferrater, és una sàtira. I de la bona.