Riuà de lletra

Després de la mamografia, més encara en el cas de les mamelles denses, convé fer com a prova complementària una ecografia. Espanta que et telefonen administrativament per a comunicar-te la cita sense cap més explicació de la causa. Damunt, esta setmana és una d'eixes en què, com diuen, ¿vols caldo? Dos tasses. Entre la prepotència insultant d'uns, les obsessions sulfuroses d'atres i l'estrés acumulat per un clima laboral insalubre, només faltava la tocà inesperà de l'hospital per a reblar el clau i malmetre un poc més els ànims.

Passem per Abacus i carreguem uns quants llibres, a vore si una riuà de lletra pot entintar les idees i que tot siga com un relat que podrem somiar.

Un poquet de gran què

Si el metge t'atén quan li parles, això és un bon senyal que em sembla que alleuja les primeres temors. Si t'entén encara que li parles en una llengua que no és la seua, com ara en valencià, la sensació d'alleujament s'incrementa i permet un poc més de confiança en la professionalitat i el tracte humà que tot pacient deu estar desitjant. I, bé, quan et responen en la teua llengua, això que deu ser tan comú per a milions de persones, per als qui parlem en valencià sempre és com haver entrat al temple on es vetla i es venera el jurament hipocràtic amb candeletes i hurís infermeres que atenen i reconforten els eminents metges barbuts que ha donat la història de la medicina.

L'escena descrita és masclista,🔗 perquè la societat en què vivim encara ho és i, per tant, la medicina encara ho és —tant en l'accés a la professió com en els diagnòstics que fan a les dones—, però en l'estat espanyol té l'afegit que també sol afegir discriminacions i perjuís per altres motius, com ara el lingüístic, en el cas de la imposició del castellà per damunt del valencià, menyspreu accentuat per un mal ús social de la posició de «poder» de la figura del metge davant dels pacients.

Tota una introducció sabuda i patida per qui viu com a valencianòfon normal i corrent al seu país, que accepta petites satisfaccions de tant en tant quan no tan sols no reps mirades estranyes, incomprensions bàsiques —hi ha qui sent «bon dia» i et mira com si parlares en klingon, amb perdó pels— o les expressions de disgust que t'adrecen amb peticions de traducció al castellà, aixina que el dia que t'atenen i t'entenen encara que portes la carasseta —a causa del còvid que torna—, sembla ja un gran què, encara que et responguen en castellà. Si respongueren en klingon, tindria gràcia, però mos entendríem.

Fum a distància

Diu que fumar pot escampar el virus fins a huit metres de distància. És a dir, que eixa oloreta del fum que mos arriba —a pesar de la carasseta— no era prou que fora contaminació per als bronquis, sinó que és el mitjà de transport del còvid. Ara, si les dades científiques indiquen que són «huit» metres, tenim la solució: cal establir una distància social un pèl més ampla. Això, amb un poc d'insistència i dades científiques, ampliant ampliant la distància, és possible que en les Corts arribem al implantar el quasiteletreball. Però insistiran que hem de continuar amb la carasseta posada.

Trobe que la «llicència per edat» que hi ha al Parlament de Catalunya —i que estan mirant d'eliminar ara que s'ha fet públic: et permetia cobrar el sou sancer, no anar a la faena els cinc anys anteriors a la jubilació, continuar en actiu, continuar fent triennis...—, 🔗 ara mateix s'hauria d'entendre com una mesura contra el còvid, sí... Ai, eixe teletreball sí que l'implantarien ràpidament, i sense fumar. No és el cas.

Les mínimes diferències

Un milacre quotidià en un dia entravessat d'ànim, al fer anar un boli amb el tubet de la càrrega i la boleta que he tret d'un altre boli: ¡eren compatibles! No em sol passar això, sinó que generalment hi ha mínimes diferències entre els models que fan que els tubets de la càrrega no encaixen o que no s'ajusten al polsador. O que, quan em ve al cap això de fer el canvi, les boletes i la tinta s'hagen llançat a perdre.

La salut va un poc aixina també, són eixes mínimes diferències que mos fan encaixar alhora entre l'alegria i la temor.

El protocol de la vacuna

Mos ha tocat hui la vacuna de Moderna a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. Prou ben organitzat en la logística, però ha fallat, com quasi sempre, l'existència d'un protocol de gestió lingüística que evite que no tinguen tota la documentació també en valencià, o que les persones que han d'atendre el públic —com ara el personal de seguretat— tinguen les nocions necessàries de valencià. He notat més això que la punxà.

De vesprada, no sé si són efectes secundaris o gossera, me se tanquen els ulls. Ja faré la reclamació sobre la gestió lingüística a sanitat un altre dia.

La neura del «cos present»

Li demane a la secretaria general que mantinga el teletreball i els torns reduïts de presentisme —presencialitat seria si fora necessari; és presentisme perquè només ho fan per vore-mos allà «de cos present»—, si més no, fins que tingam la vacunació suficient per a generar la immunitat de grup. No m'esperava que em respongueren, però ho ha fet. Per a negar-s'hi.

No ha adduït cap raó tècnica sobre un mal funcionament del teletreball o sobre incompliments laborals. Tan sols entenc del que diu que tenen eixe desig, que pretenen anar tornant a la «normalitat». Diu que adopten mesures de seguretat i que seguixen les recomanacions del comité de seguretat i salut. La recomanació és una pauta del 80 per cent de presència física. Es veu que té igual que siga una presència innecessària quasi sempre, ja que estem fent la faena en remot. I tampoc expliquen si eixa presència es calcula cada dia o es calcula setmanalment; ni tampoc si la densitat i la distribució del personal en els espais entra de cap manera en el càlcul de presències i absències.

Pel que mos expliquen per un altre costat, es tracta de satisfer les percepcions dels polítics. És a dir, pam dalt, pam baix, continuem allà on Larra ho va deixar amb el «Vuelva usted mañana» en 1833, ni més ni menys. No ho alleujaria que fora una versió en valencià, «torneu demà»... Però ni això.

Aplec simbiòtic

Em comenten que han detectat un company de faena asimptomàtic perquè la dona ha caigut malalta del còvid. Els companys de la conselleria han estat esperant uns quants dies que els telefonen per a dir-los què han de fer. Encara no s'han posat en contacte amb ells des de divendres. Les instruccions per a estos casos —segons trobe en el document «Actuacions i mesures preventives enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-COV-2) per al personal empleat públic del sector justícia»— indiquen la quarantena:

Es considera contacte estret qualsevol personal empleat públic que haja estat en contacte amb un cas confirmat, bé durant la cura d'aquesta persona amb coronavirus o amb sospita de coronavirus, o bé si ha mantingut una relació pròxima en el lloc de treball amenys de 2 metres durant un temps d'almenys de 15 minuts.

S’ha d’establir una identificació d'aquests casos, i enviar-los al seu domicili perquè establisquen una quarantena domiciliària durant 14 dies.

S'escriuen i es pengen les instruccions en la xarxa, aixina que es pot establir amb prou coneiximent de causa i aproximació qui convé que faça quarantena i qui no. La cosa és que si no et telefonen per a aclarir la situació, tal com ha passat, és fàcil que al cap de tres dies et diguen de tornar a la faena. El presentisme i el còvid són infeccions diferents que acabaran convivint en simbiosi.

«Com menys serem, més salut preservarem»

M'entretinc intentant dialogar amb la paret. A voltes és més productiu que intentar-ho amb moltes persones. A voltes hi ha persones que ressonen com si foren una paret de frontó. L'última del cas com un cabàs de les Corts Valencianes és que la setmana que ve em diuen que he de tornar físicament al meu lloc de treball per a fer unes quantes hores allà.

La qüestió és que les Corts no han regulat encara el teletreball i ja estan passant no les setmanes, sinó els mesos. Fins ara, amb un poc de bona voluntat i molta improvisació, molts treballadors i treballadores de les Corts estem utilitzant els nostres mitjans privats per a salvar les necessitats de la institució amb el treball a distància. L'estat d'alarma i el confinament no permetien altra cosa, tot i que sí que permetien anar pensant en el futur de distanciament que s'acostava.

Ara que estem «desescalant» d'eixa situació, i la Mesa de les Corts ha arribat a l'acord de fer tornar el personal a poc a poc, però amb criteris que no pareixen molt coherents. En principi, d'una banda van dir que mantenint a casa el personal que està treballant a distància, però al mateix temps van dir que hi havien d'anar «persones» del servei tal o qual...

Ho aclariré, no tan sols demanaven els tècnics i tècniques, uixers i uixeres, lletrats i lletrades necessaris per a complir les funcions que no es podien fer a distància, sinó també «persones» de determinats departaments, independentment que hagueren de fer la mateixa funció que podrien fer a distància. Tinc quimera que van tirar de braç dient: anem a evitar les enveges entre departaments, tots empastrats.

Per exemple, en el Servei de Publicacions hi ha «persones» amb funcions diferents com a funcionàries. Per tant, és una temeritat fer anar «dos persones» si no han de complir les funcions requerides per a l'activitat parlamentària. Crec que això és un símptoma de falta de rigor en algunes decisions.

Naturalment, això és habitual en la institució, i pots pegar cabotades contra la paret pensant que les Corts Valencianes no haurien de mantindre la situació d'improvisació i desregulació del treball a distància amb què s'ha conformat fins ara. La institució hauria de ser més proactiva i previsora... Bonic, però del tot retòric en una institució que cada dia s'està fent més feudalitzant interiorment que democratitzadora.

En suma, s’està produint un retorn físic al lloc de treball, però convindria assegurar-se que siga un retorn objectivament necessari que evite al màxim el risc per a la salut. Si eixe és l’objectiu, pareix incongruent que hi haja d’haver «dos persones» en el Servei de Publicacions per a fer allà la mateixa faena que estan fent en la modalitat de treball a distància.

La setmana que ve m’han dit que he d’anar quatre dies al despatx, però no acabe de vore quina és la necessitat que he de cobrir que compense el risc en què em posen i en què posen les «persones» que puguen entrar en contacte amb mi. En el cas d'esta pandèmia, caldria refer una famosa dita: «com menys serem, més salut preservarem». I sí, més riurem, possiblement.

Complexitat endolcida

Ser just i equitatiu és complex, perquè reduïx la satisfacció possible, eixa satisfacció interminable dels somnis polítics. Les polítiques d'esquerres sempre són complexes i insatisfactòries. Però voten Trump o Rajoy, glucosa política. Mos ensenyen a procurar-mos el dolç, no la salut. La salut, ai, és complexa, sempre acaba malament.

Latrines parisines

Vaig topar amb la runa i condicionament deficient dels vàters del bars i restaurants de París i, vaja, després he topat amb l'article «Letrinas» de David Trueba (El País, 13.01.2013), que em reconforta amb mi mateix i amb la idea que tinc de la importància dels vàters i que habitualment es veu defraudada per les realitats del fons a la dreta, diríem.

Trueba comenta el cas de l'entrenador anglés de futbol Bill Shankly, que començà la seua carrera llegendària com a entrenador del Liverpool amb l'exigència de modernitzar i dignificar els vàters de l'estadi. I enllaça amb l'actualitat:

Quan pensem en la felicitat del govern per la millora de les dades macroeconòmiques i la solvència bancària, mentres les seues reformes asfixien les famílies i la desocupació ofega la solvència de les classes menys afavorides, percebem que el ciutadà anònim, llunyà i modest està condemnat a caminar a soles. Que arreglar-li la latrina no és una prioritat, sinó que estan centrats en millorar la comoditat de les llotges i els despatxos directius.

En París, fa unes setmanes, els preus pels núvols. I fins i tot el vàter del cementeri de Père Lachaise va ser una experiència profundament escatològica —¿en els dos sentits?

La sénia de la personalitat

Té nom, no és només una cosa d'inseguretat i desequilibri anímic. La nostra psicòloga de capçalera mos proposa, xarrant en la terrassa mirant les muntanyes de l'oest de Canet lo Roig, la possibilitat del trastorn histriònic de la personalitat, que explica molts dels fets que li expliquem. Això és el que sembla que estem compartint cada dia en les Corts. Com que la persona afectada és l'última a adonar-se'n —si és que se n'adona, que sembla que no—, no hi ha cap problema que lligga açò, com em sembla que fa, perquè no pensarà que parle d'ella. Ara estem de pujada anímica. Vorem fins a quan.

Temps de canvis

Evidentment, als dos dies encara no havia començat la gravació de les cintes del ple de l'aigua —no de l'estalvi d'aigua, sinó del transport i consum, naturalment—. Hi ha encara molt de personal de vacances a les Corts. Dilluns tindrem les paraules dels diputats en les cintes de quinze minuts. Dilluns, l'últim dia de faena del cap de Publicacions, que es jubila... I que es jubilarà sense haver-nos comunicat que hi ha nova coordinadora, sense haver dit res sobre si el concurs per a proveir el seu lloc de transcriptora està tramitant-se, sense haver-nos dit ni tan sols que es jubila... Evidentment, parle només dels transcriptors, l'últim esglaó de la roda de la seua maquinària mental.

S'acosten, doncs, temps de canvis. Hi haurà cap de Publicacions interina, haurem de reajustar els espais si aconseguim que els transcriptors facen les seues funcions sense que l'ogp —que ara ha volat a millors destinacions interines— aprofite no sé quin privilegi per a taponar-nos la millora laboral. Vorem també si la coordinadora interina aconseguix tindre dos espais de treball, el despatx del corredor per a treballar i el seu lloc actual per a socialitzar-se. O tempora...

I altres baralles inútils a què ens convoquen, com la pugna per aconseguir cadires ergonòmiques, l'arbitrarietat en els concursos o que es resolguen les deficiències de seguretat i salut laboral, en pròxims episodis.