Blanquejar la foscor

A banda de fer alguna nova queixa al síndic de greuges sobre els vells hàbits discriminatoris de l'administració valenciana en coses de llengua, dinàmica que no pareix que haja canviat massa, a pesar que estem en la segona legislatura d'uns dirigents que sembla que políticament demanen respecte pels drets lingüístics dels valencians, em quede mosca amb l'informe d'Amnistia Internacional (ai) sobre el juí contra els dirigents independentistes catalans. «Encara» estic apuntat a eixa ong, a pesar que els he demanat que facen més ús del català, però no hi ha mans.

La cosa és que diu ai que la sentència és injusta, que el Codi penal s'ha de canviar per a modificar o eliminar el delicte de sedició, que els Jordis no haurien d'haver entrat en la presó... I també diu, paradoxalment, que el juí ha segut just. Es veu que tenim concepcions molt diferents de justícia.

D'altra banda, m'he quedat pensant en canviar el primer exemple que m'ha vingut al cap, ara que estic llegint un llibre sobre el juí als carcellers i botxins del camp d'extermini de Bergen Belsen: es veu que els experts d'Aministia Internacional hagueren anat al camp, hagueren demanat la llicència d'obres i d'obertura, els certificats de funcionament de les canonades del gas, els contractes dels vigilants, i hagueren dit que el camp funcionava ben correctament. Només que...

Un altra faula exemplar seria el cas d'un cuiner que posara al foc unes quantes costelles i xulles i que, quan mos trau el dinar a taula, mos diu que és un plat de sardines amb ceba. Amnistia miraria que la cuina està neta, que el cuiner té el contracte i l'autorització preceptius i, per tant, el restaurant funciona correctament.

Vaja, no trobe la manera de dir que hi haja assassinats o un fraus justs. Aministia Internacional té més traça que jo per a vore la justícia a cegues. O per a aconseguir, com diu Joan Queralt, blanquejar la foscor.

Places i dones

Entrevistava Jordi Graset fa uns dies Nora Cortiñas, una de les fundadores de les Mares de la Plaça de Mayo argentines (ara escindides en dos grups, que espere que treballen en harmonia). Veig que en la revista d'Amnistia Internacional parlen de Ding Zilin, una de les fundadores de les Mares de Tiananmen, que té una pàgina en la Wikipedia en anglés perquè els voluntaris d'Amnistia l'han escrita.

Crec que el fet de ser «Dones valentes», que és com es diu la iniciativa d'Amnistia per a donar-los visibilitat, no aconseguix superar el masclisme o el sexisme ambiental que encasella eixes iniciatives en un compensació simbòlica realment impossible. Són dones, però haurien de ser «persones exemplars». Supose que han decidit delimitar-ho perquè difícilment podríem entendre que només aparegueren dones en una secció de persones admirables. Si només foren hòmens, en canvi, encara mos semblaria «normal», «còmode»... Els epítets habituals que fan tant de mal. Com el silenci de la plaça xinesa trenta anys després.

Ferum judicial

Maikel Nabil, blocaire i pres de consciència egipci, sotmés a un judici injust flagrant, ha segut finalment alliberat. Maikel Nabil va ser detingut i condemnat per un tribunal militar per criticar l'ús de la força contra els manifestants a la plaça de Tahrir.

Amnistia Internacional

Hauria de comentar com m'ha anat la vesprada amb una macro que em mareja, però encara estic calent d'orella per la «primera» sentència del tribunal suprem espanyol contra el jutge Garzón. Estic segur que Garzón es mereixia alguna mesura de correcció en alguns dels casos que havia dut fins ara —tal com ha recordat Joan Tardà referint-se al cas de la violació dels drets dels independentistes catalans—, però tot este muntatge que li ha caigut damunt quan ha fet bé la seua faena, és senyal que li havia tocat el tendre a algú i ara mos toca respirar la ferum retrògrada. També és temps d'això.

Informació pertinent

Iraq. Qusay 'Abdel-Razaq Zabib, un antic agent de policia iraquià detingut sense càrrecs durant més de dos anys, va ser alliberat en una comissaria de policia de Tikrit, al nord de l'Iraq, el passat 30 de desembre, més d'un mes després que hagueren ordenat el seu alliberament.

Amnistía Internacional, núm. 107, pàg. 14.

És molt rellevant estar informat sobre els polítics que fan ostentació pública de ser catòlics practicants però duen a terme pràctiques contradictòries amb eixes creences en els seus actes privats, tant si es tracta de delictes com si no, com si és que mantenen relacions homosexuals (dins o fora del matrimoni), porten la família a avortar, es divorcien o es deixen subornar; és rellevant saber que l'alcalde que fa ostentació pública de preocupació pel medi ambient i la sostenibilitat es desplaça per la ciutat en un quatre per quatre i no recicla les deixalles de sa casa, a pesar de tindre els contenidors pagats entre tots els seus conciutadas —i que ell ha exhibit en les seues campanyes polítiques— a uns metres de la porta. I, així, hi ha un llarg etcètera de fraus ideològics i polítics que no hauríem de pensar que són admissibles.

Una maranya anormal

Escric i envie unes quantes paraules als presos polítics o de consciència que em proposa Amnistia Internacional. Un mínim per la consciència, un petit gest més que no s'ha de menysprear mai.

Després, mire la «maranya» que ha amollat Morera Català en l'hemicicle. La documenten alguns diccionaris antics, però és veu que no ha passat el sedàs dels més moderns, per ara.

Les últimes sentències del tribunal suprem espanyol també faran una maranya en els mitjans. Sembla que, a pesar de tot, el tribunal no diu res de l'altre món, segons la versió més pacificadora de la qüestió. En canvi, segons López Tena, o segons Ciutadans, això enterra el model d'immersió. Pel que he pogut llegir, la cosa va més en el primer sentit, tot i que es pot llegir entre línies el desig del tribunal d'acabar imposant la segona interpretació, perquè, segons el diari, tot depén del grau de «normalització» que el govern català puga apreciar. Si és suficient, es veu que caldrà recular cap a la no-normalització. S'ha de mesurar com si el grau de normalització fóra una magnitud física, encara que el tribunal no sap com fer-ho. Coses de la fe patriòtica espanyola.

Deu ser per això, pel grau de normalització, que al País Valencià anem reculant en l'ús del valencià fins a aconseguir l'anormalitat i, llavors, tornarem a començar. És tan divertit i beneficiós que no entenc per què el suprem no imposa això mateix a Madrid o Extremadura: normalitzar l'anormalitat.

Mot català sense ortografia

Una sentència emesa el passat mes de juliol prohibix l'ús d'armes amb dispositius d'energia conduïda —conegudes com a Taser— a la policia metropolitana de Buenos Aires. La jutgessa va acollir el recurs presentat per l'Observatori dels Drets Humans.

Aministia Internacional, núm. 105,pàg. 13.

Hui, fent ús dels meus privilegis de funcionari controlat m'he agafat un dels matí d'afers propis que hem queden encara enguany. Per tant, me s'ha passat el matí fent l'orso i intentant avançar en un matí uns quants mesos de faena. Naturalment, no ha pogut ser.

En resum, me les apanye per a associar la combinació de tecles Alt+majúscula+F per a que em mostre el quadre de tria dels tipus de lletra (pòlisses o fonts) en l'Open Office. Estaria bé que l'Open Office tinguera un poc més d'agilitat —com el Word— a l'hora d'associar les combinacions de tecles. Tot arribarà.

I a banda d'algunes altres manualitats, poc més. Sort que he trobat per damunt la taula —el desastre té eixes coses— La terminologia i la documentació: relacions i sinergies de Jaume Martí i Marina Salse (coord.) —no fan el plural de l'abreviatura— i això em recorda que li he de comentar a un company del Termcat per què no crec que puga aplicar en la meua faena el criteri sobre manlleus que apliquen en la Neoloteca.

Els del Termcat conviden un poc a la confusió quan diuen que inclouen una indicació posposada i entre claudàtors de l'idioma originari en el cas dels mots «catalans» que s'han de pronunciar segons les normes de la llengua de partida. Eixos mots, per cert, no s'escriuen seguint les normes ortogràfiques del català. Llavors, ¿de què estan parlant? De manlleus no adaptats, i d'acord amb els criteris habituals, no són mots catalans. Mots catalans que no són mots catalans. Sembla un poc paradoxal.

En realitat, entenc que el Termcat no utilitze la cursiva per a marcar els mots que no adapta. Però, al capdavall, sí que marca eixos mots en posar-los la indicació d'idioma posposada i demanant que es pronuncien d'acord amb les normes de la llengua d'on provenen. Per tant, jo continuaré marcant-los amb la cursiva, que és un criteri d'ús general més conegut i que evita haver d'explicar que «de minimis» s'ha de pronunciar /demínimis/ tot i que no incloga l'accent en l'escriptura «catalana». Que cada u ho pronuncie com bonament puga, però almenys que veja que el mot té alguna particularitat.

Les cançons dels hòmens

Okunishi Masaru és un pres japonés de huitanta-tres anys que fa més de quaranta-huit anys que està empresonat. Ha passat els últims trenta-huit anys a l'espera de ser executat per l'assassinat de cinc dones en 1961. Segons els informes, va ser torturat i obligat a confessar. Durant la celebració del primer juí es va retractar de la seua confessió i va ser absolt per falta de proves, però el tribunal superior revocà la sentència. Ara mateix ha exhaurit totes les vies de recurs possibles i podria ser executat en qualsevol moment.

Amnistia internacional, núm. 101, pàg. 19.

Em faig una petita llista de cançons en català actuals soltes amb l'Spotify: «El mar» de Manel, «No tinc temps» de Mazoni, «Un tros de fang» de Mishima, «Camals mullats» de La Gossa Sorda, «Temps o rellotge» de Sanjosex, «I tantes figues» d'El Petit de Cal Eril, «Final feliç» de Joan Miquel Oliver, «Las cabres meulen» de Plouem Catximbes, «Alegria» d'Antònia Font (¡és clar!), «Ciutadà normal» de Pepet i Marieta, «Som tots un desgraciats» d'Estanislau Verdet, «Ara vinc d'enlloc» de Gertrudis, «Cuidarem lo que no tenim» de Delên... i fins ací arribe, que m'acabe d'adonar que no n'hi han dones i això em molesta.

Per a estes cosetes és una sort poder estar connectat. Espere que es consolide i generalitze la idea d'Obama d'incloure com a servei públic bàsic l'accés a la xarxa electrònica (d'Internet, «internet» o com es diga en el futur). Gràcies a eixe caminet he pogut vore l'episodi de Damages (Danys i perjudicis ho han titulat en tv3) que em vaig perdre la setmana passada (o el de Polònia), i he pogut botar-me la «liberalitat» censora de president Francisco Camps i la colla feixistitzant que dirigix el pp i moltes de les institucions valencianes.

Quant a això de les dones que dia, hi afegiria els bous, perquè són dos crims que van de baixa, però que no acaben d'abandonar-se socialment. Diria que els dos deuen dependre d'un mateix factor atàvic, rutinari, de la mateixa desídia intel·lectual. I allà on mires, vaja. Amb tot, no he acabat d'entendre com va poder Vicente Sanz, antic cap de no sé quantes coses en rtvv... ¿No ho sé? Algunes precarietats laborals tenen molta utilitat.

A última hora trobe Ivette Nadal.

Signes

Argentina. La comunitat indígena dels Chuschagasta, en la província de Tucumán, està amenaçada de desallotjament il·legal. Un terratinent va atacar la comunitat mentres intentava expulsar-la de les seues terres ancestrals i hi va deixar un mort per trets i quatre ferits.

Amnistia Internacional, núm. 100, pàg. 9.

Massa alternatives d'apunt per a un dissabte. Tres: polítics que «generalitzen» en la ràdio les bondats de les suposades faenes que fan fora dels plens parlamentaris, però que no expliquen per què sobren tots en eixos parlaments, llevat d'un que vote per llista electoral; articulistes i escriptors de la reivindicació lingüística a qui han «venut» la idea que fer un article, un llibre o un diccionari és millor per a l'ús de la llengua que fer queixes a les empreses, a les administracions o al síndic de greuges; finalment, l'última, banalitats i falsedats que conformen la veritat que u és per als altres, sobretot per a alguns que estan interessats a absoldre's d'alguna contradicció entre el que diuen, el que fan i el que diuen que fan.

No ho resoldrem hui, és clar.

Paranys i paixarells

El Tribunal Superior de Delhi va anul·lar el passat 2 de juny una llei colonial britànica del segle xix que prohibia les relacions sexuals consensuades entre persones del mateix sexe perquè les considerava «contràries a l'ordre natural». Eixa llei s'utilitzava per a reprimir la tasca de les organitzacions que treballen en la prevenció del vih/sida a l'Índia. El tribunal la ha anul·lat perquè la considera discriminatòria i «contrària a la moral constitucional».

Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 13.

Elimine de la taula una citació que em recorda una idea bàsica que és que no s'ha d'oblidar mai que la bona voluntat no ho és tot («El tsj arxiva la denúncia per prevaricació contra Font de Mora», El País, 01.10.2009):

Però el ple de la sala civil i penal, després de rebre la causa del Jutjat d'Instrucció número 17, ha considerat que no hi ha motius per a entendre-hi ni la prevaricació ni el desacatament. En essència, perquè les convocatòries estan emparades per una norma en vigor, perquè sobre eixa norma no s'ha sol·licitat cap modificació i perquè els tribunals de les convocatòries no s'han dirigit tampoc al conseller observant-hi cap irregularitat. Per tant, s'arxiva la causa.

És a dir, que abans de fer un ou caigut, cal preparar la paella. Però a voltes sembla que la bona voluntat, el voluntarisme, la bona intenció, els desitjos faran el miracle i l'ou eixirà fregit de la closca. No és el cas («El cas Gürtel protagonitza el 9 d'Octubre», El País, 10.10.2009):

Però el gran moment de tensió es va viure en la plaça de l'Ajuntament, quan un centenar d'afiliats i simpatitzants del Bloc va veure impedit per ultradretans el seu intent de participar en la processó. Els ultres els van amenaçar i els van llançar ous fins a traure'ls de la marxa. La policia, va contar Enric Morera, líder de la formació i diputat en les Corts, els va aconsellar que s'incorporaren al recorregut més endavant. Els nacionalistes es van dirigir al Parterre i els ultres els van seguir fins a allà. «En van arribar uns cinquanta corrent, amb indumentària feixista, a agredir-nos. La veritat és que he sentit por. I hem hagut de replegar-nos. Avui s'ha vulnerat el dret d'un centenar de persones a manifestar-se amb la senyera». Morera va agrair la faena de la policia però va preguntar al delegat del Govern, Ricardo Peralta, quantes detencions s'havien produït. «Em tem que cap», va afegir. Els ultres van cobrir el recorregut de la processó cívica, a uns centenars de metres de les autoritats.

Per cert, Morera i Català i Pañella Alcácer (que no Panyella Alcàsser, per ara) van votar (en les Corts) a favor de la caça amb parany (en les Corts). Trieu el lloc més adient per al circumstancial, perquè si els dos senyors del Bloc practicaren eixa «art» en l'hemicicle, sí que caurien bons paixarells...¡I que no s'hi enviscaren ells mateixos! Després d'això, que hi amollen un bou embolat i, llavors, el parlament sí que ofrenaria alguna cosa més que glòries més o menys ràncies.

Caixons i calaixos

Gaza. 27 de desembre del 2008. 11:30 am Israel iniciava l'operació «Plom fos», una devastadora campanya de bombardeigs contra la franja de Gaza que es va cobrar 1.400 morts, entre els quals 300 infants i al voltant de 5.000 ferits.
Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 34.

El diputat Sanmartín Besalduch (pspv) reclama als populars una llei que el govern valencià té amagada en un «caixó». La diputada Barrieras Mombrú (ppcv) li respon:

Parla d'una llei, una llei d'educació, que si la té amagada al calaix... ¿A quin calaix ha de tindre amagada una llei d'educació?

Caixons i calaixos podrien ser objecte d'un d'eixos debats que es donen de tant en tant en les Corts Valencianes i que no tenen més objecte que declamar sobre lletjors i bonicàries, unitats i secessions... Allò humà i allò diví, en resum. Talment com si pensaren en dedicar-se a fer la llista de totes les entrades del diccionari amb dièresi en la u (veg. el fantàstic bloc Catralan-Català):

abaixallengües ablaürat abriüllar abriülls aigüer aigüera aigüerada aigüerol aigüerol aigüerola aigüeroles aigües aigüesser altiloqüència altiloqüent ambigüitat antidiürètic aqüeducte aqüeo- aqüícola aqüicultura aqüífer aqüífug argüible argüició argüidor argüir arreüssar arxillaüt ataüllar audiofreqüència aürt aürtada aürtar baül baülada baülaire baüler bilingüe bilingüisme blaüra blaürar branquiür braquiür consegüent consegüentment conseqüència conseqüent conseqüentment contigüitat corniülls delinqüència delinqüencial delinqüent deliqüescència deliqüescent demiürg desaigüe desembaülar diüresi diürètic diürn diürnal diürnal diüturn diüturnitat dulciaqüícola egüer eloqüència eloqüent eloqüentment enagües eqüestre esgüell esgüellar etnolingüístic etnolingüística exigüitat exsangüe extralingüístic faüllada flaüta freqüència freqüencial freqüencímetre freqüent freqüentació freqüentador freqüentar freqüentat freqüentatiu freqüentment friülés garfiüt geniüt geolingüístic geolingüística grandiloqüència grandiloqüent güelf güell güellar hiperfreqüència inconseqüència inconseqüent ineloqüent ineloqüentment infreqüència infreqüent infreqüentat infreqüentment inqüestionable inqüestionablement interlingüística lingüiforme lingüista lingüístic lingüística liqüefacció liqüefer liqüescència liqüescent llaüt llaütista llegüina llengüeta llengüeteria maüix mesclantaigües metalingüístic metalingüística microlingüística miür monolingüe monolingüisme multilingüe multilingüisme neolingüístic neolingüística nerviüt nicaragüenc nicaragüeny noümen noümenal noümènic obliqüitat obriüllar obriülls obseqüència obseqüent oriünd oxiür paliür paraigüer paraigüeria paraigüets pasqüeta pasqüetes paül paüra peüc peüll peülla peüllar peüngla pingüí pingüícula pingüinera piragüer piragüisme piragüista plurilingüe plurilingüisme predelinqüència predelinqüent propinqüitat psicolingüista psicolingüístic psicolingüística qüern qüerna qüestió qüestionable qüestionador qüestionament qüestionar qüestionari qüestionejar qüestor qüestura rabiüdament rabiüt radiofreqüència redargüir resaigües reüll reüllar reüllós saltaülls saragüells saüc saücar saüllada saüquer saüquera següent semidiürn seqüela seqüència seqüenciació seqüencial seqüenciar seqüestració siliqüiforme sinagües sociolingüista sociolingüístic sociolingüística subsegüent subsegüentment subseqüent subseqüentment taül taülalla taülejar taüt terraqüi teürg transeünt traüll traüllar traüt trencaaigües trilingüe ubiqüisme ubiqüista ubiqüitari ubiqüitat ungüent ungüentari ungüenter unilingüe würmià

Avançar, no sé si avancem gens amb això, però entre la primera pedra que acaben de colgar en el solar del carrer de la Llibertat —«...la picaren», cantava Paco Muñoz– i els pastissets amb què ho celebren al pati del palau de Benicarló, el passeig seria una festa bilingüe, etnolingüística, extralingüística, geolingüística, interlingüística, lingüiforme, lingüista, lingüístic, lingüística, metalingüística, microlingüística, monolingüe, multilingüe, neolingüística, plurilingüe, psicolingüística, sociolingüística i trilingüe... Sí, també, trilingüe. ¿Qui ho dubta? Paraula de Font de Mora Turón, conseller d'Educació.

Al cap i a la fi, per a això estan els polítics, que són humans, i la política té en la polèmica un dels recursos per a justificar la seua activitat. Per exemple, jugant amb les paraules en sentit positiu es pot fer el Corpus toponímic valencià, coordinat per Emili Casanova i que es presentà ahir a ca l'avl —no hi vaig poder anar, que em tocava picar gallinàciament—, però també es pot jugar amb el topònim gallec de la Corunya (A Coruña) (El País, 01.10.2009: «A Coruña reabre la guerra del topónimo»), que estava finalment fixat en gallec, posant fi a massa anys de manipulació aculturitzadora a mans de l'alcalde socialista (afiliació que cal retindre) Francisco Vázquez. Alguns polítics, del pp i del psoe, han pensat que la seua faena real és crear problemes i polèmiques, i aixina poden justificar la seua existència, que seria intentar resoldre eixos mateixos problemes.

No res, que en tindrem per a omplir caixons i calaixos.

F1

La població del delta del Níger patix abusos contra els seus drets humans a mans de les empreses petrolieres [Shell, per exemple], a les quals el seu govern no pot o no vol obligar a retre comptes.

Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 30

Intente fer anar el Termstar NXT, però no aconsguixc configurar o trobar cap interfície simple per a introduir termes. Innombrables opcions i un manual en pdf, però no hi ha la típica resposta d'ajuda en tocar f1 que sol aclarir el contingut dels botons i els quadres de tria que tens en pantalla. (Això, la tecla f1 i no la fórmula 1, que això són altres tecles.)

Supose que continuarem una temporadeta fent anar el Wordpress per a estes coses, fins que vinguen i mos aclarixquen els avantatges de l'altre programa ben detalladament. Total, per a posar una entrada, una definició, un enllaç, l'autor, la data i unes quantes marques (categories i etiquetes, segons el vocabulari dels blocs), no cal recórrer a eines tan avançades.

I ara, canviant de tema i forçant un poc les interpretacions, la imatge quevaig trobar passejant pel centre de València em suggerix ben oportunament una barreja de sensacions, com ara les que deu sentir un assessor del psoe-pspv (ells s'aclarixen amb les sigles; la resta n'hauríem d'estar ben farts ja) en les Corts que em diu que l'elecció de l'alcalde socialista de Benidorm —amb el suport d'un antic regidor independent de la llista del Partit Popular— ha estat un «fiasco», que han perdut la ciutat per a sempre... No sé, s'estava posant la tireta abans de la ferida, perquè no crec que em pretenguera convéncer que tenien eixa alcaldia guanyada. O sí, que en són molt, de descarats. De totes manera, tampoc he trobat ahí la tecla f1 d'ajuda.

Nacionisme sense ànima

La competència de l'Audiència Nacional [espanyola] en casos de jurisdicció universal estarà limitada a aquells casos en què hi haja víctimes de nacionalitat espanyola, es contraste algun vincle rellevant amb Espanya o els presumptes responsables estiguen en territori espanyol i, en tot cas, s'acredite falta d'investigació o persecució efectiva en el país competent o per part d'un tribunal internacional. Això podrà facilitar el frau a la justícia.

«Coto a la jurisdicción universal», Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 22.

L'extensió del Firefox Longurl Mobile Expander (versió 2.0.0.) provoca l'aparició d'un avís d'error en algunes pàgines (a mi me les provoca en les locals): «error: current_domain is null». Per a resoldre-ho només cal instal·lar la versió 2.0.1. de l'extensió, que podeu trobar encara en fase de proves ací. Em sembla que funciona bé, i supose que dins de poc l'extensió estarà en el rebost general.

Traguent el cap dels avisos d'error, m'escabusse en un debat de Migjorn on tope amb el terme nacionisme, terme que no em sona haver llegit mai en les meues referències sociolingüístiques habituals. Veig que el féu servir ocasionalment Joan Fuster, però que el concepte s'associa amb Fishman. Segons Josep J. Conill (Del conflicte lingüístic a l'autogestió), consistix «a percebre les llengües en funció de la seva eficàcia, utilitat i perspectives de promoció social». Hauré de mirar si és que d'això no n'hem sentit parlar amb un altre terme en la sociolingüística catalana.

Entre les citacions sobre la qüestió que he trobat, una que m'ha deixat pensarós (Teaching English overseas: an introduction):

D'altra banda, si les polítiques lingüístiques es basen en el nacionisme, amb poca consideració pel lligam emocional que les llengües poden tindre, la planificació lingüística pot generar una gran hostilitat entre alguns membres de la societat. Per tant, tot i que pot ser més eficaç tindre una llengua parlada a tot un país, esta decisió pot trobar una gran resistència en els que parlen i estimen una altra llengua.

El sociolingüistes, talment com els economistes que mos han de guiar enmig de la crisi permanent, prediuen a partir d'esdeveniments passats. Però, ¿ha de ser sempre igual? Ho podem millorar, segur. Sobretot si millora eixa ànima política amb que copsem el món. I llavors em ve al cap les fotos de la moció de censura de Benidorm en el 1991 amb què tant van gaudir Zaplana Hernández-Soro, Maruja Sánchez i Marian Rajoy.

I, per cloure-ho, resolc que allò que els polítics socialistes i populars denominen «pacte contra el transfuguisme» és un pacte per a emblanquinar la façana mentres els tèrmits roseguen la casa per dins. Li ho dic a Takse i em mira amb cara de circumstàncies. Va, vés i gita't.

Neteja del Firefox

Daka Asani, de la comunitat romaní de Kosovo, va ser segrestat en 1999 en el mercat d'Urosevac/Ferizaj. En el 2000 van exhumar el seu cadàver d'una fossa clandestina prop de Pristina. En eixe mateix lloc aparegueren les restes de 176 persones albaneses, sèrbies i romanís. En desembre del 2006 van entregar les seues restes als familiars, als qui van dir que la seua mort fou causada per múltiples ferides d'arma de foc en el cap i el tos.

[...]

A pesar de les reiterades peticions dels seus familiars, no s'ha investigat el segrest i la mort de Daka Asani.

Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 14.

Este mes toca mirar els rossinyols (Luscinia megarhynchos), segons indica el calendari de Guardamar del Segura d'enguany (gentilesa de Joan-Carles Martí Casanova). He de reconéixer que m'he botat el verderol o verdum (Carduelis chloris) i la cadernera, cagarnera o carganera (Carduelis carduelis) del mesos de juliol i agost. En resum, que faig neteja, començant pels enllaços del navegador Firefox, eixe que use en l'ordinador la faena —mig clandestinament, i ara no ho tornaré a explicar.

En tot cas, faig neteja, però només una miqueta, perquè la quantitat d'enllaços útils i inútils que arribes a acumular dóna per a unes quantes jornades de reflexió i de dubtes. Sort que amb l'extensió Xmarks (l'antic Foxmarks) la neteja i la reordenació em servix en qualsevol ordinador on use el navegador.

El mal de fer neteja és que topes amb enllaços interessants que no recordaves i que et tornen a replantejar vells dubtes. És el cas del Textpattern, un gestor de continguts que vaig estar a punt de fer servir. Bé, ho tornarem a estudiar, si les eventualitats polítics i laborals no me se tiren damunt.

Finalment, descansant de la neteja i altres receptes que em toca fer, em sorprén un fragment de Paul Krugman (The New York Times, 27.08.2009):

Segons les projeccions de la Casa Blanca, cap al 2019, el deute federal net serà de prop del 70 % del pib, que no és bo, però que està dins d'un marge que històricament ha demostrat ser viable per als països avançats, fins i tot els que tenen governs relativament febles. A la primera dels noranta, Bèlgica —que està molt dividida per fronteres lingüístiques— tenia un deute net del 118 % del pib, mentres que Itàlia —que és..., bé, Itàlia— tenia un deute net del 114 % del pib. Cap dels dos feia front a una crisi financera.

Tal com clou l'article, no es tracta de lingüística: «Instead, it’s the politics, stupid.» Però no hi ha mans.

Botànica lingüística

Les seues opinions [dels habitants de l'assentament precari de Korogotxo] són recollides per Amnistia Internacional a través d'un servei de missatges sms i del web de la campanya «Exigix dignitat». L'objectiu és donar veru a eixes persones que viuen enmig de la pobresa i que patixen a diari greus violacions de drets humans. Amb motiu del Dia Mundial de l'Hàbitat, que es celebra cada any el primer dilluns d'octubre, Amnistia Internacional presentarà al govern de Kenya els missatges recopilats en els barris marginals.

Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 4

Vaja, no sé si pel que fan a Kenya o per què, però passege pel jardí botànic de València i em trobe l'endemà o l'altre escrivint i enviant este missatge:

M'adrece a alguns membres de directori del jardí botànic perquè no sé massa bé a qui adreçar-li la petició.

En primer lloc, vullc felicitar-vos per la tasca de conservació que feu del jardí, que supose que deu ser molt treballosa. Sempre que hi passege descobrixc plantes en un estat o altre d'evolució o fins i tot de desaparició, perquè el clima valencià té eixes limitacions. En tot cas, és una passejada ben recomanable per la tranquil·litat del lloc i fins i tot per la cultura botànica que s'hi pot adquirir.

Dit això, un inconvenient que he trobat és que la retolació no està sempre en valencià (en cartellets antics que encara no s'han substituït), o inclús no ho està gens com és el cas dels fulls plastificats que hi ha en la secció de fruiters i hortalisses (tomaques, pebres, fesols, taronges...), que només es poden llegir en castellà.

Vos agrairia que féreu les gestions oportunes per a resoldre eixes deficiències en la gestió lingüística que una institució com la Universitat de València hauria de ser senyera a l'hora d'aplicar.

Bé, tot siga per l'ecologia lingüística de les plantetes.

Reguinys que humixen

[França] En un clima on poden perpetrar-se sense traves abusos policials, el panorama d'impunitat de fet és inacceptable. La tendència —creixent— és acusar de delictes com insultar o agredir els agents («ultratge» i «rebel·lió») a persones que han segut víctimes o testimonis dels maltractaments.

Amnistia Internacional, núm. 97, pàg. 35

He fet uns quants viatges amunt i avall, aixina que he parat poc davant de l'ordinador. Al llarg del dia he tingut ocasió d'apuntar humir, verb pronominal, en una frase semblant a esta: «Les parets es tornen a humir.»; i reguiny amb el significat 'recel', que en el valencià riberenc no volen dir 'tedi' ni 'malfiança', que és el que diuen els diccionaris, sinó 'desig', 'interés per satisfer un desig'.

I al final del dia he vist la resposta de la secretària general del síndic de greuges al meu avís que la versió en valencià de la interfície de queixa no funcionava:

Li comuniquem que el problema del web en valencià consistia en una qüestió tècnica del nou servidor i que ja ha estat solucionat. Per tant, la pàgina en valencià ja funciona correctament.

Tanmateix, volem agrair-li especialment que ens ho haja comunicat, ja que només podem assabentar-nos que no funciona la pàgina per a enviar queixes quan algun ciutadà ens ho diu.

Li demanem disculpes per este problema involuntari i el saludem atentament,

El cas és que ahir vaig enviar una altra queixa a causa de diverses pàgines de la Generalitat valenciana (conselleria de Justícia) que no estaven en valencià. Ho vaig haver de fer des de la interfície castellana i, després, els vaig avisar. Ho han resolt ràpidament i sense reguinys.

Un cert sentit de la realitat

[Angola] José Fernando Lelo complix dotze anys de condemna, acusat d'instigar una rebel·lió. Amnistia Internacional el considera pres de consciència, jutjat sense les garanties degudes i declarat culpable per expressar pacíficament les seues opinions.

Amnistia Internacional, núm 97, pàg. 14

Pensant pensant i refent esborranys sobre l'existència (suposada) i la tasca (real) dels tècnics lingüístics de les administracions públiques valencianes, me s'ha passat el dia i me se n'ha anat el sant al cel. I no és que no haja escrit res, sinó que ho he de condensar i he de fer que s'entenga on estem i cap a on hauríem d'anar, perquè el meu sentit de la realitat —pertorbat però mitjanament lúcid, espere— em diu que ens convenç molt més un cert grau de fantasia.

---

Córrer: sempre amb un recorregut diferent, aixina que no sé a què correspon el 13:08 de hui. A la calor, segur.

La xitxarra i la perplexitat

Els prejuís i estereotips sobre els estrangers i els grups ètnics i religiosos diferents, comuns en la societat, no poden tindre lloc en les estructures encarregades de fer complir la llei. Però, en la pràctica, Àustria té un sistema de justícia de dos nivells.

Amnistia Internacional, núm. 97, pàg. 34

Vam vore ahir per primera volta en la vida una xitxarra —suposem que ho era—, eixes companyes incansables de l'estiu. Se'ns va aparéixer una cosa aixina com Francisco Camps Ortiz, Ricardo Costa Climent o Bustamante Bautista, fent lluir el corfoll amb acompanyament musical. Allà estava en un arbret jovenet escanyolit movent la cua i les ales i bastant en perill, si no és que som persones asserenades que ens limitem a fer cacera fotogràfica. Unes turistes angleses es van parar un moment i vam exclamar exactament això, que era la primera volta en la vida que veien l'insecte.

També Cholbi Diego, el nou síndic de greuges valencià, que també té molts corfolls, però deguts a una carrera política oposada a la de la xitxarra, la de grinyolar poc, va deixar caure una pinzellada de serenor en reunir-se amb el síndic de greuges català (El País, 11.07.2009) dins dels actes d'unes jornades de síndics universitaris de la Xarxa Vives d'Universitats. Algú ha cregut important destacar de l'article:

Ribó parlà en català i Cholbi en valencià amb un to d'afecte

És un ressalt que tracta d'atrapar la nostra atenció i ho aconseguix. Però, la veritat, no sé per què pensen que cal ressaltar-ho. Dins de l'article diu que ho feren «amb tota normalitat»... ¿Això és notícia? Dos parlants de dos varietats diferents d'una mateixa llengua que parlen amb normalitat. Llavors, quan dos parlants de dos varietats de dos llengües diferents parlem «amb total normalitat», això ja deu ser la rehòstia, per dir-ho religiosament. Bé, a molts castellanoparlants que parlen amb mi els passa cada dia, «amb total normalitat» valenciana.

Si tan sols els vint mil espectadors de La Gira, els festival itinerant de música en valencià feren ús d'eixa «total normalitat», segurament també seria notícia, i potser un altre gall cantaria també en valencià. Per contra, lamentablement, tenim «Democràcies perplexes» (José Vidal-Beneyto, natural de Carcaixent, El País, 11.07.2009), que són una extensió d'aquell país perplex que retratava Josep Vicent Marqués i González. Segons Vidal-Beneyto:

La lluita per la contrahegemonia que és el nostre objectiu permanent ha de començar per ahí [Gilbert Rist i Amartya Sen], oblidant un poc les lluites de poder dels partits, i insistint cada vegada més en el fet que el problema no és a qui votar, sinó per a què votar, cosa que exigix arrelar-se en la ciutadania.

Tal com està el patí, segur que aconseguir un cert grau de perplexitat serà un gran què.

L'embús de la subordinació

L'informe [de la Comissió per a l'Aclariment Històric] llançava xifres devastadores. Durant el conflicte, unes dos-centes mil persones van ser víctimes de desaparició forçada o van ser assassinades, i es perpetraren almenys 669 massacres, la majoria en pobles indígenes. La comissió va concloure que l'exèrcit de Guatemala i els seus aliats havien segut responsables de la majoria dels abusos i que alguns casos havien constituït genocidi.

Aministia Internacional, núm. 96, pàg. 27

Carolina Tubau mos ha descobert hui en el telenotícies una nova peŀlícula d'Ang Lee: La «turmenta» de gel, de fa dotze anys. La veritat és que els periodistes de tv3 són un grans professionals per a moltes coses, fins i tot per al domini de la llengua en què treballen, però es veu que tenen el vici de viure subordinats també a l'ús d'una altra llengua, el castellà.

Això és una de les explicacions possibles per a errors en català en termes tan bàsics per a qualsevol periodista. Puc fer moltes suposicions sobre els fets que determinen eixa subordinació innecessària i poc professional, però són massa conegudes. En tot cas, el contacte amb altres llengües és una via per a la renovació i ampliació de la pròpia, i per ahí apareixen paraules i canvis en tots els àmbits de l'ús de la llengua.

El cas és, però, que les vies d'accés a altres llengües estan embussades per aixa subordinació. Altrament, podríem esperar de tant en tant que la locutora diguera «tempeta» o «storma». Però això no anirà aixina, per ara.

Per sort, Acció Cultural del País Valencià (El Butlletí, 139) diu que acaba de crear l'Institut de Política Lingüística, un institut ple de professors universitaris i de secundària però sembla que sense cap tècnic lingüístic de la Generalitat ni municipal, ja que no els esmenten. Supose que més avant els tindran en compte, perquè si «continuem» aixina...

L'estat de les llengües

El conflicte de Colòmbia ha deixat comunitats senceres aïllades, sense poder accedir a aliments ni medicaments a causa dels combats o de les restriccions de transport. Entre tres i quatre milions de persones s'han vist forçosament desplaçades per la violència. Eixa xifra situa Colòmbia en segon lloc després del Sudan.

Amnistia Internacional, 96, pàg. 32

No parem de repetir i de veure escrit, mos ho hem cregut i n'estem completament convençuts: el català és una llengua sense estat. Ja podem ser víctimes ben a gust. I més encara, ja que el subjecte afectat, la llengua, no és res en concret, sinó un ens racional que hem convingut i que diem llengua catalana (catalunyesa, valenciana o balear). I el cert és que mentres eixa llengua no es corporeïtze en persona física, com diria Quevedo, «ahí me las den todas», que no sé com ho diria Shakespeare, que segur que també ho sabia dir.

En algun moment eixa figura metafòrica o eixa estratègia descriptiva —o victimista, si és vol— degué semblar positiva i que podia reportar alguna mesura de compensació, de correcció de la situació... Però, ¿de quina situació? Ara que tenim fins i tot dos acadèmies oficials (iec i avl), tres ens normatius (els ens i la uib), ¿continuem, però, sent una «llengua sense estat»?

Continuar per eixa via sense estat que ens l'asfalte, naturalment, hauria de dur a algun lloc positiu, però no ho he sabut vore fins ara. Sembla més aviat que és un simple lament que entra en l'espiral enunciada en el teorema de Thomas: acabem patint i acceptant els efectes d'eixa mancança, un simple victimisme paralitzador. Almenys això sí que és el que he vist fins ara, que no crec que la independència i la composició d'un nou estat català, valencià o balear estiga al girar el cantó ni tan sols cap al 2014.

Crec que convindria que mos adonàrem que no som una llengua (amb estat o sense), sinó que som ciutadans catalanoparlants amb drets (lingüístics) i que hem d'exigir a l'estat, el nostre estat espanyol, el nostre estat francés, el nostre estat italià, els estats que paguem, les seues obligacions lingüístiques, que són la condició equivalent del compliment dels nostres drets.

L'estat espanyol actual —en qualsevol de les seues modalitats de distribució: central, autonòmica o local— té unes obligacions lingüístiques que ha de complir tant per al castellà-espanyol com per al gallec-portugués, el basc i el català-valencià, si més no. I els ciutadans tenim el deure de fer funcionar la democràcia, almenys si volem continuar tenint-ne. Al cap i a la fi, la democràcia és com la llengua: no existix —no té estat—, si no en fas ús.

El foc i el punt de vista

La decisió del Tribunal Penal Internacional (tpi) de dictar una ordre d'arrest contra el president del Sudan, Omar-al-Baixir, per crims de lesa humanitat i de guerra en Darfur ha suscitat una forta polèmica internacional. Per a Amnistia Internacional es tracta d'una decisió de molta importància, no tan sols per a Darfur, sinó també per a la resta del món: indica que les persones sospitoses de violar els drets humans seran jutjades, no importa com siguen de poderoses.

Amnistia Internacional, 96, pàg. 38

Els falciots han acabat d'arribar ja del tot al centre de València. La calor del sol de la vesprada comença a notar-se per baix de les teulades. I continua la calentor generada pel misto d'Emili Casanova i tota la palla posterior. Al cap i a la fi, aquell tenia un misto, però el cas és que hi havia material inflamable a prop. I el cert és que jo em pensava que havíem aïllat amb alguna cosa que podríem denominar tefló constitucional el nom que mos rote donar-li a la llengua i els noms amb què es denominada i coneguda en qualsevol àmbit. Però, no, encara hem de cremar més palla en eixa foguera. Ja s'acabarà, i espere que siga quan encara algú sàpia i tinga ganes de parlar en valencià amb algú altre, conegut o desconegut.

No fa massa, un matí l'endemà d'una festa, un xicon que conduïa més allà que ací va parar i va voler fer una gràcia demanant-li foc a Takse. La resposta en valencià el va deixar sorprés i li ho va dir, perquè considerava que no era gens habitual per a ell sentir parlar en valencià pel centre de València. Espere que el comentari de Takse li arribara al centre del cervell, cosa poc segura: «Bé, si tu parlares en valencià, descobriries que n'hi ha molta més gent que t'entén, i és possible que, a més a més, també el parle.»

Certament, jo vixc en valencià al centre de València, precisament allà on valencianíssims usuaris de la llengua acostumen a parlar en castellà per motius diferents, un dels quals és un prejuí ben fort que els diu que ací «ningú no parla en valencià». No s'adonen que per a arribar a eixa conclusió han segut els primers incitadors a parlar en castellà.

Encara més, eixos «observadors militants» mostren l'altra part del problema: la incapacitat induïda a l'hora de mantindre amb tranquil·litat una conversa bilingüe. Certament, hi ha gent maleducada a tot arreu i que et assoltar qualsevol imbecilitat —i en tinc un cas, ¡ei, només un!, documentat—, però per això mateix no els hauríem de satisfer eixa «mala educació» amb la subordinació que mos han ensenyat. Ho dia Sterne:

The mind sits terrified at the objects she has magnified herself, amb blackened: reduce them to their proper size and hue, she overlooks them.

I pel que fa al punt de vista o a la perspectiva, que és un tema sobre el qual haurem de tornar per a repensar els termes «tribu», «autonomista» i «integracionista» que usa Pradilla en La tribu valenciana, em sorprengué molt el diputat Subías Ruiz de Villa reconeixent en les Corts que els del pp els havien xollat amb allò de les compareixences per a explicar els contractes de les conselleries amb les empreses del cas Gürtel. No ho va reconéixer tan clarament, fins i tot pot ser que ni ell se n'adonara, per les paraules eren clares per a qualsevol possible votant: estos del psoe estan apardalats.

I tot això després del numeret en què van votar amb el pp contra Compromís per a no instar la Generalitat valenciana a participar en l'Institut Ramon Llull. Vots: 14 contra 1. Sorribes Martínez diuen que està ingressada del disgust que va tindre i no sap si deixar-s'ho. Bé la tasca política és ingrata, però pitjor és la renúncia, ¿no?

El resultat, en les urnes, és clar. «És clar», podria rematar el Montilla del Polònia.