Llengua d'arròs

En un anunci d'arròs de la marca sos les xiques de l'equip espanyol de natació sincronitzada fan la banda sonora comptant fins a huit en català. Es veu que l'arròs té tirada a l'ús del català, ja que l'arròs La Fallera també en deixava alguna en aquella campanya sobre un valencià que no sabia fer paella. En més de trenta anys de suposada convivència lingüística, això hem avançat en el camp del multilingüisme televisiu. I ara, en la televisió per Internet, mos «deixen» sentir la versió original de Merlí. Poca màgia, en tot cas.

Aprenent en xarxa

Em passa pel cap pegar una mirada arrere. Consulte alguns dels primers missatges d'un dels meus comptes de correu més antics (en Yahoo!). Recula fins a l'octubre del 2003. Abans tenia un altre compte (@usa.net) que em sembla que va desaparéixer de la nit al dia. Fa tretze anys, i ja estàvem fussant en els diccionaris i llibres per a llançar dubtes, propostes i idees a la xarxa. I els debats de les llistes eren pareguts als d'ara, que es veu que mos repetim molt però (¿o perquè?) aprenem poc. Poc, però algunes perles hi ha en la collita que segurament he apuntat en algun lloc. N'hauria de fer un índex, per curt que siga.

Puga ser que la millor lliçó d'eixe caminet en xarxa haja segut aprendre a callar (de tant en tant).

L'alipàparo i els serenatos

D'una manera genèrica una companya de faena fa referència als alipàparos, eixos bovos o babaus genèrics que hi ha a tots els llocs. No recorde ara de què estàvem parlant, de l'aiguabovo, crec, que tampoc apareix en els diccionaris habituals. Em centre en alipàparo i resulta que hi ha ben poques referències en la xarxa sobre eixe terme.

Pel que fa a l'origen, no en trobe cap pista. Només formes semblants que hi podrien tindre alguna relació:

En castellà, páparo (drae): 'aldeano u hombre del campo, simple e ignorante, que de cualquier cosa que ve, para él extraordinaria, se queda admirado y pasmado'.

En nàhuatl, papalotl o papalote: 'papallona' (o també 'catxirulo').

En tagàlog, papero, aliparo i paroparo: 'arbre' (o també 'papallona').

I poca cosa més. Com que no crec que siga res que mos vinga de les Filipines, supose que deu ser cosa de la primera mitat del segle xx, no sé si una obra de teatre o una cançó popular, o qualsevol anècdota prou bona que donara lloc a l'ús del terme. Una cosa com la que pot explicar els xàmbits (o els serenatos de la Vall).

Als peus del Daix

Han tardat un poc per una indisposició de la persona encarregada, però el servei de consultes de l'iec ha respost:

En relació amb la vostra consulta, la forma més habitual en català és Estat Islàmic i la forma d’ús més general internacionalment és l’anglesa Daesh. Si tenim en compte que la sigla remet fonamentalment a Estat Islàmic, resulta estrany adaptar-la i, per tant, no se n’ha fixat una forma pròpia en català. Podeu documentar aquestes formes al portal ésAdir, per exemple, on es recull com a forma principal Daesh i com a secundària Estat Islàmic amb l’objectiu d’aconseguir-ne una identificació ràpida i sense possibilitats de confusió.

És a dir, que no s'han volgut mullar. Perquè, bé, això que «no se n’ha fixat una forma pròpia en català», es deu al fet que, per exemple, l'iec preferix no mullar-se. Mentrestant, podem localitzar cada vegada més la forma Daix (El Temps, tv3) (fins i tot Al-Daix: Wikipedia).

És possible que no calga acabar-ho d'adaptar, ja que es tracta d'un acrònim i no de l'adaptació de possible la paraula àrab comuna que sone més o menys dàïx.

Govern aleatori

No hi ha hagut acord ni pacte per a conformar un govern espanyol. Per a este cas, en lloc de dur-mos a unes noves votacions —que podrien donar el mateix resultat—, s'hauria de fer un sorteig entre els diputats. Es formaria aixina un govern aleatori entre els membres de la cambra, però que podria estar ben fiscalitzat pel congrés dels diputats i hauria de ser responsable davant de la representació de l'electorat, i no com ara. Al cap i a la fi, es suposa que es tracta d'això, de tindre uns poders que es contrapesen i no de tindre un parlament segrestat per l'interés partidari de disposar del govern, que és el que s'esdevé massa sovint. Podríem fer la prova un temps, a vore si funciona. Però no serà aixina, és clar, farem eleccions de nou i vorem per on cau d'ací a sis mesos més d'angoixa.

Els evasors de la pàtria

Ahir va aparéixer en eixos papers Hernández Mancha —i en més històries que va embolicar ell solet quan volia salvar-se patriòticament— antic —i breu— president del pp als anys huitanta. Hui la dona de Juan Luis Cebrián. Demà, vorem./

Vaig conéixer tot això de les empreses teues que gestionen el lloguer del teu pis o ta casa que els pagues a ells, a eixa empresa teua, doncs, amb el cas de Josep Piqué, a mitjan anys noranta (veg. El País), que tenia una cosa semblant (Loreto Consulting) per motius d'optimització fiscal, que és el motiu que hi ha darrere dels pròcers de la seua pàtria que apareixen en els «papers de Panamà». Dis-ne «optimització», dis-ne «evasió», dis-ne «frau», digues com Samuel Johnson (segons James Boswell):

Patriostism having become one of our topics, Johnson suddenly uttered, in a strong determined tone, an apophthegm, at wich many will start: «Patriotism is the last refuge of a scoundrel.»

Cita dominical / 389: Alexandre Galí i Coll

La frase s'allibera quan el subjecte governa els seus elements d'expressió i els fa jugar al seu gust per dir allò que vol dir, de la manera que ho vol dir.

Alexandre Galí i Coll, «L'alliberament de la frase».

En un GIF

Espere que un llibre i una rosa en una animació gif barrejat amb una foto valga també en un dia com hui. Em costa mitja vesprada de fer amb el Gimp. L'envie pel Hangouts. Per a un xiquet eixes «lectures» sentimentals poden ser molt importants.

El futbet mos retrata

Mos han pegat un repàs en el futbet. Cert que érem hui —com massa voltes últimament— un equipo improvisat de desconeguts i sense porter qualificat. I un a un, no érem inexperts, però hi havia un batibull de caràcters sense lligam. El qui corre sense saber cap a on, el qui no corre a buscar la pilota, el qui s'enganxa la pilota al peu fins que li la furten, el qui sempre tira cap al lloc més embolicat, el qui repartix joc i, per tant, no té mai la pilota, el qui s'espanta de rebre-la, el qui ja no està per a certes coses i no deixa d'intentar-les... Bé, i més que n'hi han. No és cosa de l'edat, sinó de tindre el cap en la faena. I el futbet mos retrata. I no exagere, mos retrata per a jugar a futbet. A fora, segur que tenim més trellat. Malament aniríem.

L'ètica pels ulls

A voltes em demane si deu funcionar eixa declaració d'intencions que et fan firmar abans d'entrar als eua. Supose que no. Amb tot, crec que sí que té un poc de valor ètic o moral, valor que deu reconfortar psicològicament. I això sempre és important. Quan discutixes amb algú que comença a renegar per alguna cosa, a més de mirar-lo als ulls i no vore-hi res, li pots demanar si renega perquè només mira per ell. I podríem buscar en la declaració si havia firmat el punt que diu «no discriminaré ningú injustament».

L'oportunita de Babel

La legislatura està oferint canvis en els hàbits i les pràctiques polítiques que poden ser positius, fins i tot en el cas dels errors. És important encertar-la, perquè això crea una cultura positiva. Però quan es dóna el cas de l'error, cal recordar que per baix hi ha la possibilitat d'encertar: reconeiximent i esmena. Ara mos toca esmenar-li administrativament el nom a la vicepresidenta Mónica Oltra Jarque.

Sí, l'error estava a considerar que això del valencià és una cosa religiosa i que cal mostrar la fe del convers per a participar-hi. No, no passa res si et dius Mónica, José, Nathalie o Matthew. No, no és cap tema del valencià, sinó una qüestió de dret fonamental, de legislació valenciana, estatal i europea i, en conseqüència, de riquesa cultural i lingüística. Si és que reconsiderem Babel com a oportunitat en lloc d'entendre-la com a maledicció.

Serveis lèxics

Em van respondre ràpidament els del Termcat sobre això del Dàïx (daix; o daesh, en anglés), encara que fóra per a dir-me que ells no s'ocupaven dels noms de les organitzacions —criminals o no—. Em recomanaven que enviara la consulta a l'iec. I es veu que ací caldrà tindre paciència. Al cap i a la fi, fa no sé quants anys que tenen una gramàtica provisional penjada en la xarxa (diuen que conclouran enguany, d'ací a unes setmanes o mesos). Tenint en compte el temps que han estat pegant-li voltes, espere que s'hagen adonat que mentres ells badallaven la llengua anava fent camí.

Parlant de fer camí, els he demanat als de l'avl que incloguen càtering (adaptat aixina en el gdlc, l'Ésadir i diversos llibres d'estil periodístics) en el dnv, on encara apareix com a terme anglés i on no apareix encara el sinònim servei d'àpats. Amb estos serveis de suggeriments, anem farcint els diccionaris.

Música per a xiquets

La Siciliana de Fauré m'ha ocupat la vesprada. Totes les versions són la mateixa peça, però és cosa de vore com unes i altres arriben de manera diferent. Els xiquets practiquen la flauta en el conservatori perquè fer música encara es considera que és una activitat formativa positiva per a la societat. Penses que quasi pareix mentira mentres et preguntes quan comença a anar el carro pel pedregar. El cambrer jove del restaurant xinés, supose que fill dels amos xinesos, mos atén en valencià. El carro dels pobles, que encara que també travessa pedregars, va avant.

Cita dominical / 388: Paul A. Baran

Un sistema econòmic que presenta uns costos socialment necessaris de la classe d'aquests, ha deixat de ser, ja fa temps, un sistema socialment necessari.

Paul A. Baran, «La publicitat», dins de Llegir l'economia. De Keynes fins ara, a cura de Francesc Roca, traducció al català de Ricard Torrents.

L'altra cara

Una de Benimarfull, un d'Eliana, una de València i un d'Elx. És un acudit que sabem per què comença aixina i acaba que s'acaben de conéixer mentres dinen en un restaurant ne taules veïnes. Tots viuen en Elx des de fa uns anys. La de Benimarfull reconeix que parla en valencià amb la família. I no cal que avancem més la història, perquè no la vaig acabar de sentir. La carta del restaurant tampoc no tenia versió en valencià. Ah, també són una part important de la imatge i dels valors del nostre país. Tan simple com encomanar que per l'altra cara hi haja la versió en valencià.

Gota a gota

Repassen en La Sexta Columna els vint anys de l'aznaritat. No sé sé calia, hui que ha renunciat a les seus funcions actuals el ministre espanyol «en funcions» Soria. Se'n va i en pau, amb cara de tindre tota la raó, i això que segur que ell sap tota la veritat. I sembla que els molesta a alguns el goteig amb què mos subministren els periodistes la informació dels papers de Panamà, hi veuen un poquet de falta d'ètica i un pèl de manipulació per a causar més efecte en la societat. Doncs, sort que graduen la informació, perquè si mos la posaren tota de colp, no sé si rebentaríem o mos quedaríem més allà que ací.

L'aznaritat sí que era un goteig i va fer un bon clot.

Eficiència sense papers

Mos enterem per la premsa que hi ha una denominada iniciativa per a aconseguir el «paper zero», sintagma que pareix que indique un tipus de paper o una grandària, però que es referix a estalviar paper en la tramitació administrativa. És una iniciativa política necessària i que s'hauria d'aplicar prompte i àmpliament. Ja posats, n'haurien pogut dir «administració sense paper», «estalvi de paper» o també, vaja, «sense papers», «cap paper», «zero papers»...

Ah, és clar, relacionat amb això, a alguns diputats els haurien de fer la raó per a assenyalar-los que és ben poc alliçonador i pareix més aviat una mostra de filibusterisme aigualit, però filibusterisme en el fons, això que fan de repetir cinc-centes i tantes vegades la mateixa pregunta per a referir-la a cada poble del País Valencià. Estalviaríem paper, llum i recursos administratius que simplement facen una pregunta que val per 542 com a mínim: «¿Quantes aules de primària n'hi ha a cada poble del País Valencià?».

Qualsevol cosa

Un company becari informàtic es pensava que no li donarien la beca perquè no sabia prou valencià. Li l'han donada. Certament, no en sabia prou. Ara pensa que el valencià sobra, que amb el castellà ja n'hi ha prou. És a dir, com això que diu Bertín Osborne: que tots faríem qualsevol cosa per pagar menys imposts, per no haver d'aprendre llengües, per no haver-te d'alçar cada matí... Hi ha gent que troba una solució molt fàcil per als seus problemes: que els tinguen els altres.

L'estudi del requisit

Estava buscant un article de Josep M. Mestres en els volums de la Revista de Llengua i Dret d'inicis dels noranta —volia trobar on es parlava d'indicar el femení de les paraules repetint l'última lletra que no variava respecte del masculí— i vaig topar amb un fum d'articles sobre el requisit lingüístic. I estan tornant a parlar d'eixa matàfula que encobrix la discriminació lingüística dels valencians com si no s'haguera escrit ni estudiat ni revisat ni regulat res durant vora trenta anys. Podríem començar pels articles detallats i raonats de Jesús Prieto de Pedro i acabar amb la llista de normes i proves que imposen el coneiximent i l'ús dels castellà per damunt dels suposats drets dels ciutadans a fer ús de les altres llengües «vernissades» d'oficials.

El requisit de la polèmica

Dien dos opinadores de la cadena ser de València que això d'introduir el requisit lingüístic per a ser treballador de l'administració pública és molt polèmic. Curiosament, no explicaven com era possible que, si tan polèmic era, estiguera instaurat en castellà.

Cita dominical / 387: David Paloma Sanllehí

Diuen els entesos que la història està farcida de victòries enganyoses per als qui es creuen vencedors.

David Paloma Sanllehí, «Pírric», Personatges convertits en paraules.

La confiança panamenya

Estic esperant que ixquen els àugurs i taumaturgs de capçalera a profetitzar les catàstrofes econòmiques, borsàries i financeres derivades de la confirmació «panamenya» que les elits no tan sols són extractives, sinó que són evasores fiscals..., uns lladres, sintetitzant. ¿O és que la inseguretat i la desconfiança dels «mercats» només la provoquen els comptes clars, el dret de vot, la redistribució de la riquesa, la justícia social, l'abolició de l'esclavitud, la regulació dels fluxos migratoris, el dret d'asil, el control democràtic, la separació de poders, la igualtat de dones i hòmens i tots eixos valors de gent massa malpensada?

Estats de ficció

La ficció cruel de les retallades socials i el dèficit immoral, el milacre de la violació impune dels drets humans contra els immigrants i els refugiats, els aforaments somiats i els sobresous interminables, la desigualtat privilegiada, tot això s'ha de pagar i es finança amb els imposts. Amb els diners dels afectats que s'ho miren per la televisió; els dels que suren, que ni tan sols s'ho miren, al Panamà.

Temors etimològiques

Hui mateix ha aparegut en les Corts una iniciativa parlamentària que esmenta un dels noms d'una organització terrorista que en té diversos. En versió anglesa, Daesh. Els he demanat als del Termcat si preferixen Dàïx (transcripció meua del que lligc en àrab), si en preferixen un altre o si mos quedem amb la versió anglesa.

Mentres sona «El pi de Formentor» de Maria del Mar Bonet em demane perquè hi ha paraules que em provoquen una temor fosca només de pensar-les. I damunt t'has d'entretindre fent-ne l'etimologia i la transcripció.

L'opinió de l'herbeta

N'hi ha un poc de rebombori amb el manifest del grup Koiné. Mirant els noms que firmaven el manifest, esperava un poc més de consistència tècnica i argumental. Al cap i a la fi, es suposa que l'objectiu està clar i és compartit per tots els qui mos peguem carxots en algunes llistes d'Internet, tot i que comence a dubtar-ho quan la crítica o el contraargument es resumix en «¡ja et conec, herbeta, que et dius marduix!» Les persones s'haurien de respectar; les opinions, són molt discutibles, canviants i no han de ser respectades.

Govern deslocalitzat

El govern espanyol de Mariano Rajoy es deslocalitza davant el parlament: no és un govern en funcions, és un testaferro panameny. Algun dia mos ho hauran de dir clarament algun dia els qui porten els comptes públics: tots tenim alguna empresa deslocalitzada en Panamà. I com més pobre sigues en Espanya, més en tens en Panamà. Allà tampoc no responen.

Els papers

Mos vam quedar atents a la pantalla, perquè l'anunci de l'exclusiva que mos venien per La Sexta va fer efecte. I a poc a poc anàvem sentint de nou aquella indgnació i aquell malestar, tot barrejant-hi esta volta molta més tristor —enlloc de l'alegria de l'encert— per la dimensió social dels implicats: els papers de Panamà. I ara toca esperar, altra volta, sorpresa, grandiloqüència, silenci i oblit. Enmig de la mar en una pastera o en vaixell d'esclaus, entre els casups d'immigrants entre tarongers d'ací o de refugiats d'allà on siga, hi ha negoci: els euros es coven en la misèria i arriben al paradís.

I encara havíem de vore l'entrevista d'Évole a Mariano Rajoy Brey, president del govern espanyol en funcions. El recull de tòpics i males cares que va deixar anar Rajoy són ben descriptius i haurien de ser suficients. Esperàvem molt més de Jordi Évole, moltíssim més, ¡ho esperàvem tot!, com ara que aconseguira que Rajoy ¡dimitira eixa mateixa nit! I no, això hauria de ser cosa del trellat de cada u.

Cita dominical / 386: Cesare Segre

El fet fonamental és que cada model del món implica un antimodel.

Cesare Segre, Principios de análisis del texto literario, a partir de la traducció castellana de María Pardo de Santayana.

Moments desmanotats

Ahir vaig tindre un moment desmanotat i em vaig carregar el contingut d'una pàgina del web. Anava a fer-ho tot pols..., i quasi. Naturalment, no tenia còpia de seguretat a mà. Dimarts que ve, en l'altre ordinador. Això em fa pensar que, per tal de resoldre la gestió de tantes pàgines, tants webs, tants blocs independents, hauré de començar a pensar i a provar la integració de tot Eines de Llengua (web i dtl, fdt i el possible bloc sobre el Tirant) en una única instaŀlació de Wordpress, que té una versió multisite per a eixes necessitats. Ho pinten fàcil els qui ho recomanen, però no va ser tan simple adaptar el tema Hipwords per a l'fdt. A vo si la setmana que ve comence les proves en el meu ordinador (localhost).

El ritme accentual

Pel riu, vora catorze minuts. El futbet lleva velocitat de creuer. Ja queda no queda temporada i prompte haurem de tornar a fer un poc polseguera per la pista. La idea és mantindre el ritme. Segons per a què, això és positiu. Segons per a què, fa vindre ois. La diferència entre pensar en l'accentuació del nom de la vicepresidenta Mónica Oltra Jarque, que acaba de reivindicar en la premsa que du accent tancat, i la possibilitat que mos tornem a agarrar amb el nom de la ciutat de València. És clar, hauria de ser Valéncia, però tenim tanta neura enganxada en eixe accent.