La cridà que assassina

No és tan sols la informació que obtenen de l'ús que fem dels aparells electrònics, ara els han trobat una funció més interessant encara: són executors portàtils. Han trobat la possibilitat de matar els usuaris dels aparells a distància i sense haver d'enviar botxins o sicaris (reals o de peŀlícula) a fer la faena bruta. Ara es pot fer a través de la xarxa o de les ones digitals, tal com diuen que ha pretés fer l'encara president israelià Netanyahu amb els usuaris d'aparells electrònics que, segons estimaven, havien de ser terroristes.

Si ho mirem seguint les dèries religioses de molts sionistes, sembla que hagen trobat la manera més aproximada a una mà executora divina, un buf electrònic infernal. Han ideat la capacitat de destruir vides de manera selectiva, electiva, delimitada i concreta. Neta, podrien dir-ne inclús, si no fora una aberració grossa recordar la pulcritud a l'hora de pensar en matances.

Ai, les persones amb infundades pretensions d'universalitat ètica podem tremolar sumant una democràcia que s'ha convertit en un estat criminal. Sorpresa relativa: l'Israel de Netanyahu, quan Netanyahu, mentres Netanyahu. ¿I després de Netanyahu? Doncs, més o manco això que diuen de després d'Auschwitz. 🔗

La mort per nacionalitats

Dos periodistes espanyols (un basc, Roberto Fraile; i un navarrés, David Beriain), entre altres persones (Ara.cat, 27.04.2021), han segut assassinats en un atac terrorista a un comboi que rodava un documental sobre la caça furtiva a Burkina Faso. La primera volta que he sentit la notícia este matí en la ràdio també havia mort un irlandés (Rory Young). Després només pareixia que hagueren mort els periodistes espanyols, ja no parlaven de l'irlandés. Sembla que també ha mort un soldat dels que protegien el comboi.

Es trist haver de lamentar la mort de les persones per nacionalitats, però es veu que no donem per a més. Per tant, com que no eren valencians ni m'identifique com a espanyol, ¿me la bufa, no? Bé, eren europeus, això sí que m'arriba. I també, per tant, tinc un sentiment per l'irlandés. El soldat de Burkina Faso, i la resta del país, deuen ser el decorat per a que alguns occidentals puguen esbravar les seues ànsies de depredació, tortura i mort (vegeu Caycam).

Els falciots de la plaça han arribat hui. Fins ara passaven per dalt al cel. Hui s'han decidit a baixar al nivell del carrer. Que vagen a espai.

Cita dominical / 639: Josep-Maria Terricabras i Nogueras

Quan tens jutges tan perspicaços, policies tan eficients i una legislació antiterrorista tan estúpida, els ciutadans normals per força hem de pensar malament de tots ells.

Josep-Maria Terricabras i Nogueras, «L'Èric i l'Exèrcit del Fènix. Dimarts, 14 de febrer del 2004», Idees de combat. Dietari inconvenient.

Eixa part de la democràcia

Si no fora perquè podria arribar a ser reprovable —encara que s'ho diga u mateix—, llegint un article que Julio Llamazares («Héroes y tumbas», El País, 03.08.2019) vaig pensar que no mereixia tant una citació com una coda:

¿Qué enfermedad afecta a todos esos que aplauden a criminales confesos, a auténticos torturadores, sea cual sea su motivación, a esos padres de familia y a esas madres que esgrimen bengalas y banderas patrióticas, a esos niños que aplauden el paso de unos héroes a los que ni siquiera conocen, pues cuando ellos nacieron, ya estaban en la cárcel?

Si lleves el final eixe que parla de la presó, podries estendre la idea de manera no partidista ni dogmàtica a tots l'espectre d'eixa Espanya fosca. En canvi, l'autor només està parlant dels que lloen encara els terroristes etarres. Aleshores es fa difícil no vore que eixa part que fa referència a la presó és molt rellevant: el cas és que el terroriste homenatjat que motiva l'article ha complit condemna en la presó. En canvi, les estructures de l'estat franquista no, i la descendència ideològica i biològica continua condicionant la democràcia espanyola en molts sentits.

Damunt, més avant, Llamazares esmenta els nazis. De nou, la bena del pensament espanyol amaga els quaranta anys de crim franquista baix del tel d'una cortineta a través de la qual s'esquadrinya i malparla sobre com de roïns són els altres. L'etarra va eixir de la presó: forma part de la democràcia. Alerta, els responsables dels crims i les idees del franquisme, també.

Un espanyol amb barba

Me se para un mosquit tigre sobre el genoll. Un moment. L'espante amb la mà. Hi ha instal·lat actualment un debat en els mitjans que pareix un mosquit tigre: va movent-se a trompades sense saber massa bé on parar però amb ànsia de picar i traure suc. Estem assistint a la «preqüela» dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Només falta que traguen un informe on es demostre que el certificat de naiximent d'Obama té el mateix número que la matrícula de la furgoneta de les Rambles. Si els periodistes «interessats» en la qüestió no arriben a explicar la relació entre una cosa i una altra, que li ho demanen a Trump, que segur que té informació de rellevància en menys de 140 caràcters.

Tant en sabien uns i altres, l'alcalde del Vilvoorde, la cia, la policia espanyola... Ara de colp tots ho sabien tot. Només els cal afegir que li se vea en la cara a l'imam... Llavors, ¿quina conclusió hem de traure?: que la cup són el dimoni amb cua i, a més, maleducats, que un estat independent català és impossible i que la mare de déu de l'amor que Fernández Díaz va condecorar ho haguera impedit si ell continuara sent ministre: la verge ho veu tot també, però ningú no li pregunta ara.

Fa unes setmanes un turista que anava en un quatre per quatre em va demanar per l'autopista cap a Madrid. Parlava en castellà i tenia trets «espanyols» (però amb barba). No sé si professava cap religió, si era de Carmena o de l'alcalde masclista d'Alcorcón. N'hauré d'informar.

Exportació de roses

Takse riu de vore com els manifestants de Barcelona estan omplint una furgona de la policia de roses roges, grogues i blanques. Quasi que no es poden moure, perquè el personal no para d'afegir roses en les reixes de protecció de la furgona. Roses de protecció de les llibertats... Ingenuïtat, segurament. Amb tot, caldria provar a fer que el rei espanyol i els polítics amb competències en negocis d'armes amb estats dictatorials i terroristes hi afegiren una rosa de rectificació, perquè tot el sentiment exhibit i les bones paraules que han mostrat en la manifestació no siguen només la façana que amaga el cinisme habitual.

Esperem que els titulars de la premsa puguen mostrar alguna cosa diferent del que hem de llegir actualment (Vilaweb, 22.08.2017):

L'estat espanyol va exportar armes per valor de nou-cents milions al règim saudita entre el 2014 i el 2016, malgrat les violacions de drets

Miratge d'analistes

Cal agrair a alguns experts que ixen en la televisió —he vist La Sexta, en concret, amb analistes competents coneixedors dels països àrabs, de l'Àfrica o del Pròxim Orient— que hagen tingut ocasió de comentar les possibles raons i desraons dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Començant per una crítica ben feta a les nostres «innocències» institucionals.

El contrast, però, trobe que va començar amb una pregunta al conseller d'Interior català que li demanava si s'havien comportant com un estat. El conseller va dir que sí, però ni més ni menys que fent ús de les competències estatutàries. Tot i que la pregunta ja respon, a algú li degué coure això.

A les poques hores o dies, després dels elogis a les forces policials, en esta ocasió, «catalanes», hem arribat al punt de l'empastre ideològic nacionalista i gens democràtic: dirigents polítics i policials que parlen en català, «tolerància» i «ajudes socials» per als musulmans, «excés» de musulmans en algunes ciutats... Segons Pedro Pitarch, Guifré el Pilós no entendria què és això de la democràcia. No cal recular tant, ¿oi? La llegenda diu que ell també en sabia del nom de Déu i la pàtria en la boca.

Sobrecàrrega sentimental

Si els periodistes i els telenotícies mos relataren tots els atemptats terroristes d'arreu del món amb el mateix detall: identitats, biografies, comentaris dels familiars i de les amistats, costums, aficions..., és possible que no mos sentírem tan llunyans i freds respecte a les víctimes dels crims que passen de fora del nostre país o del veïnat europeu. Supose que la quantitat sempre insensibilitzarà algú respecte a eixes notícies, però diria que la «qualitat» de la informació seria una sobrecàrrega ètica i moral tal que possiblement mos obligaria a no acceptar les simplificacions i banalitats malvades que acompanyen el racisme i la xenofòbia més o menys subtils. O el cinisme i la hipocresia dels polítics tan habituals, explícits i acceptats.

Llibres atropellats

Hui, ara que ja ha passat un poc la tempesta grossa, fem la primera eixida a Abacus, a vore què comencem a peixcar per a diumenge que ve, els regals del dinar de Nadal. Com sempre, em sap mal que no hi haja versions en valencià d'alguns còmics que m'interessen. Això m'obliga a espigolar més encara, i fins i tot a endur-me un exemplar d'algun —còmic— només perquè no n'hi ha cap més. Al final resulta que n'hi han prou i que s'ajusten a les edats dels meus nebots. Fins i tot un peluix per a més menut, que encara no fa cas de res, però també li toca.

Me'n deixe molts per a una altra ocasió. Però encara agafe la traducció al català de La septième fonction du langage (La setena funció del llenguatge, traducció de Jordi Alemany). Quan arribem a casa, nou víctimes mortals atropellats per un camió a Berlín. Programació especial en la televisió. La sinopsi del llibre comença:

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta.

Hui també, l'ambaixador rus a Turquia és assassinat davant les càmeres per un policia. Les funcions del llenguatge es queden curtes.

Obsessions instrumentals

Pareix que qualsevol allunat ha descobert la manera de rendibilitzar les seues obsessions apuntant-les a una ideologia. No és massa estrany això, atés que el capitalisme, el comunisme, el liberalisme, la llibertat, «tot el poder per als sòviets», la nació, el poble i altres figures abstractes es convertixen en allunamentes generals per a amagar les obsessions particulars d'alguns per la riquesa, la desigualtat, el privilegi, la desídia, la gossera i tantes varietats d'abús d'uns contra els altres. I un déu qualsevol sempre en silenci.

Les víctimes de l'estupidesa

En primer lloc pensem en les víctimes del terrorisme. I després, convertim els assassins en «monstres» o, quan provem a racionalitzar-ho, els convertim en «soldats», «activistes» o «gihadistes», conceptes que, no perquè jo ho pense, sinó per la literatura encomiàstica que se n'ha fet en els corresponents àmbits ideològics, estan associats a valors positius i fins i tot sobrehumans, heroics. Tanmateix, els hauríem de considerar essencialment unes víctimes, víctimes en un sentit commiseratiu, perquè són víctimes de l'estupidesa, la pròpia estupidesa, víctimes de les pròpies males idees. I, sí, unes víctimes que fan mal.

Ara bé, això seria posar-mos en una posició de superioritat moral que, pel cantó polític i societari, és molt discutible. Però no es tracta de cap competició de civilitzacions, sinó de mirar pels drets humans i pels valors democràtics. Si les persones són les víctimes, també els terroristes són víctimes. Sí, i encara que es creuen tot lo del món, encara que voldrien ser alguna cosa més, només són persones.

Son de plemigjorn

Hui no peguem la becada del migdia. Veig que això del Dàïx s'ha convertit en Daech en francés (segurament adaptant-se a l'anglés Daesh, tot i que podria ser Daich, tal com expliquen uns lectors de Langue Sacuce Picante) i Daaisch en alemany (en la cadena Arte).

Per no marejar-me més, deixaré estar confusió entre mahometà, musulmà, àrab i islamista, que més o menys és com si ficarem al mateix sac cristià, catòlic, llatí i retor, i provaré a fer la controra (allà a quina hora, segur), que sembla que és un equivalent italià de la becadeta del migdia (el plemigjorn o migdiada, segons uns llocs o altres), encara que també arrepleguen en els seus diccionaris la siesta castellana.

Hi hauria d'haver una dita amable que començara «qui fa el plemigjorn...». Llàstima.

L'estat del Dàïx

Les vesprades es fan cada volta més curtes i el diari me se fa cada dia més llarg. I això que amb els titulars ja en tinc prou en la majoria de les notícies. I més ara, en què l'atemptat de París ompli i ompli planes impossibles de llegir, perquè el detall de cada tret disparat no afegirà cap claror al lector que intenta comprendre d'on naix eixa crueltat.

Ara ja comencen a dir-ne «Dàeix» més sovint (segons la transcripció anglesa Daesh). Em sembla que la transcripció més adequada de l'acrònim seria dàïx, que pot paréixer ortogràficament forçada, però Dolors Bramon comenta que «la sigla» hauria de ser «daix». Com que la primera vocal no és la inicial de la paraula sinó la segona «lletra» (amb vocalització) de دولة... En este cas, l'ortografia també mos complica la vida.

Impossibles que són

Hi ha coses que són impossibles, que no poden ser, i són. El mal mos acompanya, mos fa una companyia desgradable, angoixant, impossible, però inevitable. La llibertat, la igualtat i la fraternitat mos les hem de guanyar cada dia.

Una gàbia

A una banda, el govern de l'estat social i de dret que deixa morir els malalts d'hepatitis C. A l'altra banda... Doncs, ja té igual, després d'això que passa en el que diuen primer món, ja no et pots estranyar de res. Encara que hui hages vist que li botaven foc a un pobre xic jordà tancat dins d'una gàbia. Una altra gàbia.

Cita dominical / 66: Sarah Kershaw

1. El camí cap a la violència
Tot i la manca d'un únic perfil de terrorista, els investigadors han arribat en gran part a un acord sobre els factors de risc. Entre eixos factors hi ha el que Jerrold M. Post, professor de psiquiatria, psicologia política i relacions internacionals de la Universitat George Washington, anomena «transmissió generacional» de les creences extremistes, transmissió que s'inicia de ben jovenet: una forta sensació de victimització i d'alienació; la creença que les violacions morals de l'enemic justifiquen la violència per una «causa moral superior»; la creença que el grup ètnic, religiós o nacionalista del terrorista és especial i està en perill d'extinció i que no tenen poder polític per a fer el canvi sense violència.

Sarah Kershaw, «The Terrorist Mind: An Update», The New York Times, 09.01.2010.

¡Uf!, que naixem estrellats, vaja.