divendres, 31 de gener de 2020

Reinstal·lant al dia el sistema

Me’n vaig a pegar unes camallaes pel riu: 07:00 + 06:48. L’aire en contra i a favor s'ha notat, i també la caloreta. Veig dos possibles moixetes (Falco tinnunculus) barallant-se al mig del camp de beisbol. Com si una mirara de fer fora l'altra del seu territori.

Torne a casa i em pose algunes peces de Bohuslav Martinů —amb eixe redolí sobre l'última lletra, que fa bonic, però no sé si calia—, començant pel Memorial to Lidice, lligc uns quants articles endarrerits del diari, que em fan conéixer Joke J. Hermsen (filosofia) o Abert O. Hirschman (economia). Per a esmicolar un poc més el temps, em trenque un poc el cap per a instaŀlar el Lubuntu 18.04 en el miniordinador EeePC d’Asus, que em sembla que és del 2007 i encara és ben útil.

Escolte els desficacis de la Junta Electoral Central espanyola, de Pérez de los Cobos en el juí contra Trapero, i acabe de llegir Judici a la democràcia. Frases per a la història, editat per Comanegra. Al cap i a la fi, podem pensar que l'estat de la democràcia ha d'anar millorant a colp de conflictes. Com si estiguérem fent reinicis en el disc dur social per a descobrir com instaŀlar la nova versió del programari a través del port usb, a través de les taules de negociació, dels juís absurds, dels parlaments amenaçats i de les votacions que pugam fer contra els murs d'una democràcia resclosa per la dogmàtica legal.

dijous, 30 de gener de 2020

Silles i meses

Estic obsessionat, diu Takse, amb la confusió que estan estenent els periodistes i polítics (ara mateix, Pere Martí, redactor ¡de Vilaweb!, en Tot Es Mou) que pareix que s’hagen ensenyat en dijous que ara en lloc de taules i cadires per a dialogar i negociar, s’assentaran en meses i silles. A mi m’és prou igual, perquè el que realment fa mal a les orelles és sentir-los després com es lamenten per una suposada poca qualitat del català que es parla i s’escriu hui en dia. Doncs, quant a la qualitat, deu ser la que ells li donen i la que ells hi vullguen voren.

Les llengües no tenen més o menys qualitat, però sí que han de contindre la coherència i consistència de les idees que transmeten. Pel que fa al tema estilístic de la qualitat i el sociolingüístic de l’ús de la llengua, a voltes pareix que eixos conceptes no troben la biga on s'haurien d’aguantar.

dimecres, 29 de gener de 2020

Personal plurilingüe i proficient

Intente comprimir un diccionari de francés en format pdf que ocupa uns quatre-cents megues, però no em funcionen cap dels dos o tres programetes que copie d'internet i faig anar en un terminal de l'Ubuntu. Hui no estic prou inspirat per al maneig dels codis i dels llenguatges del Linux. Un altre dia.

De vesprada, la dermatòloga, per aprofitar el viatge, m'ha cremat unes petites rugositats de l'esquena. Abans, al matí, m'he hagut de renovar el dni, que ara és electrònic i sembla que em permetrà fer gestions amb un lector des de l'ordinador. És molt optimista el funcionari de la policia sobre les possibilitats del nou carnet.

De moment, tanta tecnologia en el local dels policies, tot ple de maquinetes, i no tenen res en valencià en eixes oficines. Però el funcionari té el detall de respondre en valencià. La dermatòloga i la infermera també. Almenys per a això he topat amb personal plurilingüe i proficient. Eixos codis han funcionat un poc millor.

dimarts, 28 de gener de 2020

L'ascenció de la llengua

Fa quaranta anys ja del manifest d'Els Marges. Tal com acabe de sentir en boca de Jordi Turull en la compareixença de hui en el Parlament de Catalunya: la intervenció ha segut un fracàs, però l'autòpsia serà un èxit. Fent un paral·lelisme, en la notícia «Us vam avisar. La salut del català quarant anys després» de Vilaweb (Ot Bou Costa, 26.01.2020) hi ha qui destaca un fragment que correspon a l'autòpsia: «fer servir un català esparracat». D'acord, si així ho valoren, però crec que abans cal centrar-se en la intervenció: cal no «canviar de català a castellà en una conversa quan l’interlocutor parla castellà».

En l'article s'utilitza l'expressió «degradació» del català. Se'n parla molt i hi ha qui la veu a tot arreu, qui la veu per un cantó i qui no la veu enlloc. Els qui solen centrar-se en lamentar els efectes, obliden sovint que la «degradació» de la llengua no és cap dada científica mesurable i contrastada, sinó que és una valoració personal utilitzada per a mostrar disgust sobre les conseqüències de l'evolució de la llengua. I no cal entrar en el fet de si hi ha evolucions «naturals» o no: tot allò que és humà és natural. Una altra cosa és que mos agrade o que l'ésser humà actue contra ell mateix.

En tot cas, malament evitarem eixa suposada «degradació», si no canviem les causes que porten a eixe resultat. Espere que, en eixe sentit, la negreta del paràgraf «Corregir els parlants per evitar el deteriorament» no despiste massa els lectors, perquè el contingut del paràgraf proposa justament el contrari: «no corregir...».

Això sí, em centraria en el fet que, al cap dels anys encara cal, com fa Carme Junyent, encarar-se «a l’oficialisme que renega de les dades». Els oficialismes que fan això no actuen amb coherència i consistència, sinó a remolc de percepcions sobre la seua visió de la qualitat i la suposada «degradació» o «ascenció» de la llengua. En sabem bona cosa d'això al País Valencià.

dilluns, 27 de gener de 2020

Un poc de pau

Estava  escrivint estos apunts amb el teclat sensefils Silver Crest SBT 3.0 A1, un teclat planet, lleuger i, a més, de gris clar; ho teclege amb el programa W+ en l'Onyx Boox Note. El tecleig apareig en pantalla amb un cert retard, però és un retard semblant al dels meus ulls i, per tant, no és tan problemàtic com em temia abans de posar-m'hi. Hui innove un poc i utillitze el programeta del Wordpress per a fer l'esborrany. Ací sí que puc posar les cursives directament des del teclat (Ctrl+i), cosa que no era possible amb el W+. Les cometes baixes, en pantalla, ai.

A més de l'anècdota tecnològica, hui hauria de respirar un poc de llibertat literària, després d'haver conclòs La guerre et la paix de Lev Tolstoi. Hauria de mirar els diaris on anote coses d'eixes com el dia que vam anar a tal lloc o el dia que vaig començar a llegir algun totxo, com ara este. Deu fer tres anys i, per tant, l'última pàgina ha segut un petit alliberament. M'ha sabut mal que s'acabara, perquè ara que he pogut llegir més seguit, havia agarrat el fil, tot i que els últims capítols d'elucubracions sobre la història, la llibertat i la necessitat m'han despistat un poc. En fi, una gran obra amb meandres, tossals i esvorancs literaris que demana tenacitat.

Ara torna a tocar la part difícil de decidir-se a caure en un altre totxo que, malauradament, em podria durar anys. I no voldria fer-ho dramàtic, però si la gràcia de llegir és rellegir, com diuen, em sembla que no arribaré a temps.

diumenge, 26 de gener de 2020

Cita dominical / 584: Julio Llamazares

Mirant les llengües nacionals.

La meua opinió és que en Espanya hi ha tantes nacionalitats com llengües, és a dir, quatre, i que la resta són regions que pertanyen a una o a altra.
Julio Llamazares, «¿Autonomía para León?», El País, 04.01.2020.

El cortisol per les celles

Lligc coses sobre l'ambient en la faena, sobre combinacions de caràcters, interessos, escrúpols i fins i tot desequilibris mentals i com tot això condiciona tant l'ambient del departament on treballem com també afecta la nostra salut, el nostre estat anímic i el mateix rendiment laboral. Ho llegim de passada en els suplements del diaris, ho patim en general amb impotència i sentiment de frustració i continuem vivint fins que arriba l'hora.

Perquè es fan cursos, cursets i jornades sobre eixes coses, però observem cada dia en l'oficina que hi ha persones que no arriben mai a resoldre la incoseqüència que hi ha entre les idees que expressen i les decisions i actituds reals que adopten.

Molts dies he arribat a tindre jo els nivells de cortisol per les celles, total perquè hi havia prevista una reunió tècnica per a debatre i acordar alguna cosa. Es veu que la discordança que hi sol haver en eixes reunions entre debat i arguments em posa molt tens. No puc evitar que encara em moleste confirmar la situació que assenyala l'article: «el comportament d'un individu s'avalua segons les normes i valors del seu grup». L'administració de les Corts Valencianes s'informatitza, canvia els llums quan es trenquen i rega les plantes, però encara es gestiona amb la cultura d'una administració tan prototípicament espanyola com la de les cessanties del segle XIX.

Tal com ho expressa l'article de M. Victoria S. Nadal «Compañeros de trabajo tiranos: los mecanismos psicológicos detrás de la falta de ética» (El País, Retina, 25.01.20202): «Després d'adaptar-se inconscientment a l'entorn hostil en què es mouen, arriba la negligència justificada, quan les persones no es queixen d'eixos comportaments perquè estan pensant en recompensesmés immediates, com ara matindre's al costat dels caps o de qui tinga més poder.»

Doncs no, no hi ha mans que m'hi acostume.

divendres, 24 de gener de 2020

Apoltronats en escons i tribunals

Estem convençuts i acostumem a tindre en compte com a referència important per a la implantació del nazisme (i d'altres règims o ideologies inhumanes i totalitàries) que l'ús del llenguatge era un instrument molt rellevant per a orientar i condicionar la mentalitat de les persones. Se n'ha escrit prou, però uns dels llibres de referència més dramàtics seria LTI. Notizbuch eines Philologen de Victor Klemperer. A partir d'eixa i altres lectures (no puc evitar tornar a associar a esta qüestió el llibre Lingüística i qüestió nacional de Sebastià Serrano), crec que hi ha un fragment de l'article «Teoria i pràctica de la bola de neu» de Manel Rodríguez-Castelló en el nou Nosaltres La Veu (22.01.2020):

El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’Estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals.

Compartixc el fons de l'article i la denúncia d'una situació en què, precisament, els sectors socials i judicials assenyalats no tenen tants escrúpols com jo, però crec que eixa hauria de ser també una diferència per a poder-los denunciar amb tranquiŀlitat de consciència: parasiten i desvien les estructures dels poders democràtics per als seus interessos personals (tant lucratius com ideològics, que és més o menys el mateix), però no són elements estranys al cos social ni a la humanitat (ni són gens solitaris). Malauradament, són el producte i la conseqüència de l'actuació de la societat en conjunt, on cadascú hem d'aprendre a fer valdre i utilitzar el nostre esforç i la nostra responsabilitat personal i col·lectiva per a millorar el funcionament dels mecanismes democràtics.

La figura literària és gràfica i transmet una repulsa ben evident. Però hem d'aprendre que això també forma part del nostre esforç de respecte democràtic: no cal que expliquem sempre les coses tal com les sentim.

dijous, 23 de gener de 2020

¡El ravanell al diccionari!

Dinem una ensalada de ruca (en bossa del súper) i ravanells (collits fulla a fulla del jardí) que fa Takse amb ou dur, panses i trossets de pernil. La combinació està molt bé, el ravanell (Diplotaxis erucoides) aporta un puntet de caloreta picanteta suau a la punta de llengua. Veig que el diccionari de l'avl només inclou la forma ravenell i li posa com a nom científic Rapistrum rugosum (o ravenissa i diu que és Raphanus raphanistrum), que em sembla que no correspon a la mateixa planta que té tantes denominacions al País Valencià (i no sé si cap amunt), variants que els acadèmics no pareix que hagen recollit encara. Els ho envie ara mateix (que no recorde haver-los-ho dit).

dimecres, 22 de gener de 2020

L'obligació de ser un terròs

La generació del baby boom dels anys xixanta es veu que hem eixit una miqueta justets d'enteniment perquè, si mos guiem pels polítics i periodistes que hem de sentir en democràcia, pareix que estem abonats als enganys, als dogmes, a la demagògia complaent i, per contra, pareix que rebutgem l'esforç de pensar, argumentar, reflexionar, analitzar, llegir, informar-se, documentar-se, i tornar a pensar... Segons un tio meu ―que ja ha passat la huitantena―, la democràcia és massa complexa.

Els que hem vingut darrere, que l'hem vixcuda des del principi, hem heretat els instruments ideològics de la dictadura, els vam rentar un poc, els vam posar una mà de pintura per damunt i els vam deixar treballant com si no hi haguera més opcions de colors i acabats. Des de fa anys, de tant en tant, per un foradet o altre ix el rovell que no vam netejar.

Si mos atrevim a fer l'esforç que requerix millorar la democràcia, hi ha mitjans, periodistes i experts en matèries diverses que intenten aportar arguments i dades que permeten pensar i entendre. Per exemple, «Las mentiras de PP y Vox sobre el veto parental» (Eldiario.es). Tant si es tracta de l'emergència climàtica, del referèndum ―iŀlegal sí; pacífic, també, fins que van arribar els policies pegant porrades i patades contra la ciutadania― del 2017 a Catalunya com si es tracta de la penúltima pallola reaccionària revestida de veto parental, fent un mínim esforç podem arribar a conclusions absurdes i ocurrents alhora: decididament, si el barranc sempre l'he vist sense aigua, puc construir-hi ma casa. I les dones tenen les mans més menudes, per això... Bé, la democràcia també seria això, el dret al mínim esforç. Però no l'obligació de ser un terròs.

dimarts, 21 de gener de 2020

Ja, ja

Es repetix l'espectacle dut avant per la fiscalia en el Tribunal Suprem, ara en l'Audiència Nacional, eixe jutjat que es veu que la majoria de jurites dirien que és incompetent per a jutjar el cas de l'actuació dels caps dels mossos d'esquadra del 2007, però on a més sembla que la fiscalia —el fiscal dels casos d'Altsasu, Tamara Carrasco i altres absurds judicials— vol deixar ben clar que sí que ho és, d'incompetent, a l'hora defendre l'interés públic. Arriba a fer vergonya sentir les tergiversacions, els errors fàctics o les dades falses deixades caure amb desídia i amb interés insidiós prou evident.

A tot això s'afig l'anècdota que em comenta Takse en to graciós: el fiscal que està acusant a partir de documentació en català no té la més mínima noció d'eixa llengua i llig un «ja» català com si fora una interjecció «ja» riallera del castellà (Elnacional.cat, 21.01.2020). M'acalore només d'imaginar què deu pensar eixe fiscal d'ell mateix en estos moments. Deu estar pensant, amb molta raó, que els mossos d'esquadra es comuniquen en un llenguatge secret. Me l'imagine sospitant mirant-se les punyetes «ya, ya, ¡ja!, ¡lenguage de delincuentes!, ¡germanía!, ¡jerigonza!, ¡lunfardo!», a ell no l'enganyen. Ja.

dilluns, 20 de gener de 2020

Combinacions de tecles estranyes

Un altre apunt amb el Boox Note, per distraure'm del temporal que està colpejant les finestres. Torne a utilitzar l'app Writer+. Em falta trobar la manera de fer anar la tecla de suprimir («Del») i les cometes baixes. Esta volta sí que funcionen els accents. Sense voler active la tecla NumLk i descobrixc que el punt volat està en la combinació xift+L (això de xift és per aclarir-me jo). Però no trobe que hi hagen cometes baixes.

Ha començat en Barcelona un juí estrambòtic contra els caps dels mossos d'esquadra dels dies del referèndum del 2017. Sembla prou grotesc que, una vegada el Tribunal Suprem espanyol ja ha dictat sentència sobre el cas, un tribunal inferior en l'escala de la justícia puga estar jutjant el mateix cas i puga arribar a dictar una sentència diferent. Però com que la cúpula del sistema judicial espanyol està farcideta de personatges, pareix que els serial continua assegurat i mos deixarem abduir, tal com vam fer amb el juí als dirigents politics.

I a espai, perquè ací tot són combinacions de tecles estranyes i sistemes operatius rancis que no s'han posat al dia des que van traure la màquina d'escriure elèctrica. El fiscal li demana a Trapero per què no van precintar tots els centres públics docents dies abans de l'1 d'octubre i aixina no shi hagueren pogut posar les urnes... La idea aquella que per a impedir un mal ús de la democràcia cal prohibir-la encara té representants en llocs on caldria haver demostrat un poc més de capacitat lògica i democràtica. Vore ací com es combinen les tecles.

diumenge, 19 de gener de 2020

Cita dominical / 583: Maxwell T. Boykoff

Mirant de salvar els dogmes.

En un altre cas nord-americà, s’ha observat que alguns individus que s’identifiquen com a republicans donen suport a les energies netes i renovables perquè donen beneficis econòmics, no perquè ajuden a parar el canvi climàtic.
Maxwell T. Boykoff, «Comunicacions “climàtiques” creatives. Vies productives per a la ciència, la política i la societat», Mètode, 103, 2009.

dissabte, 18 de gener de 2020

La interfície planetària no té remei

Havia de parlar dels ravanells que he collit hui, que faran una bona «ensalà», i de la lleterola (iuna de tantes del gènere Euphorbia) que he descobert en el jardí, que m'ha recordat la lletrenera que mos va descobrir fa uns dies Víctor en Dénia, perè em decante per la nova interfície del Blogger per a aparells Android: ja era hora. Sembla que han fet un petit esforç de posada al dia. No fa més milacres ni té més romanços que l'anterior, però sembla que ara sí que funciona amb més agilitat i seguretat. Conté errades xorres que no sé perquè no tenen en compte. Com ara que li continua faltant una opció per a poder introduir els codis HTML, ja que el repertori gràfic contiunua senti limitat: no veig la manera de clavar les cometes llatines («»), que són les que li van bé al valencià i les que utilitzaríem, si no fora que els teclats no les inclouen de sèrie, com caldria. He d'activar el teclat de la pantalla per a poder-les posar aguantant el ditet en les cometes saxones fins que apareix tot el repertori de cometes.

Per la resta, relacionat també amb els pardalets, he al·lucinat quan he sentit un petit debat en Més324 entre Vivas i Condeminas en què, parlant de l'emergencia climàtica i els factors econòmics que hi ha en joc a Barcelona, mentres Vivas destapava la falsa sensibilitat mostrada per un conseller que dia que pretenia lluitar contra la contaminació i l'emergència climàtica, però que estava proposant ampliar l'aeroport, el port, les carreteres..., m'ix Condeminas dient que Barcelona hauria d'estar comunicada per avió amb Tòquio. Ho tenim pelut. Els culrojos o calderers (Phoenicurus ochruros) que encara s'acosten al jardí, espere que sobrevixquen quan la humanitat abandone el planeta.

divendres, 17 de gener de 2020

Tecles diverses amb ocells

Uf, trobe el lloc del Fire on puc canviar la disposició del teclat físic Silver Crest que estic utilitzant. Ara em posa els accents i les lletres com toca. Em pensava que em costaria una hora haver de desistir i anar a parar al teclat en pantalla. Han segut només uns minuts. I ara, al cap i a la fi, m'adone que el dia no ha donat molta novetat, les tertúlies de sempre entre defensors de la justícia espanyola, per espanyola; i els contraris, per injusta. ¿O és que els dos oponents en una tertúlia havien de ser simètricament prejudiciosos, tendenciosos i enganyosos?

Doncs, no, eixa hauria de ser una lliçó que hauríem de recordar: encara són possibles les controvèrsies en què uns cauen bé i són graciosos, però mentixen més que parlen, o estan encegats per l'emoció i els desitjos. I és possible que els altres simplement tinguen raó, encara que siguen grans oradors o, per contra, encara que facen botiges. Contra el que alguns pretenen, quan hi ha dos posicions confrontades, les opinions no són igualment respectables (les persones, sí) ni tenen el mateix valor.

Passem per la marjal i vegem culrojos, garsetes, uns quants soriguers, uns rapinyaires més grossos (no sé si aligots), uns quants centenars de picaports, uns quants agrons, gavines, cueretes, pardalets diversos, alguna corba de llunt, unes polles d'aigua i alguna au més que hauré d'aclarir a partir d'una foto moguda que li he pogut fer. Molta controvèrsia també entre els picaports, que feen un núvol impressionant quan s'espantaven. Ha fet un airet càlid, com de ponentada suau.

Despús-ahir, pel, fresca i solet: 06:55 + 06:48. Amb ritme, a pesar dels torrons.

dijous, 16 de gener de 2020

Els vols barats que ixen cars

Takse em comenta que ha llegit un article antològic d'Elisa Beni: «Sediciones y otras zarandajas» (Eldiario.es, 15.01.2020). I, sí, la comparació de les suposades «sedicions» o els casos de justícia a la carta que apliquen els poders fàctics de l'estat, deixa un retrat ben perfilat del país que en què continuen mantenint excessives quotes de poder i de preeminència els seguidors pertinaços de la tradició cavernària retrògrada. Hi ha qui adduïx que eixes persones eren xiquets quan va morir Franco, però eixe argument intenta maquillar que eixe franquisme ideològic va quedar en herència i inserit en l'estructura mental i orgànica de l'estat espanyol.

La lluita entre concepcions de model de societat no és cap novetat, és la lluita permanent de la humanitat entre els competidors i els coŀlaboradors, entre la supervivència egoista dels forts o la solidaritat temerària dels qui s'ho juguen a combatre la por amb reflexió i cultura, entre els qui fan tot el que poden i els qui apliquen la contenció de no fer tot el que siga possible, sinó tan sols el que faça falta.

A pesar de Greta Thunberg, dels incendis d'Austràlia i de l'emergència climàtica, encara és més barat anar a Roma en avió que en tren. La cultura seria això, saber que hi hem d'anar, a Roma o a Dénia, perquè eixe moviment també forma part del coneiximent, però que ho hauríem de fer de la manera menys lesiva per a mosatros mateixos com a espècie. El titular del mateix diari (Eldiario.es, 15.01.2020) ho diu:

Canviar els viatges en avió entre Madrid i Barcelona pel tren com suggerix Ada Colau estalviaria quasi un 90% de CO2


Però no, en estes coses de la contaminació, paguem barat el que mos ix més car.

dimecres, 15 de gener de 2020

Les lleixes es garsen

Les lleixes de les Billy de l'Ikea van garsant-se amb les fileres de llibres —es nota com ha baixat la qualitat respecte a les primeres que vam comprar—. Vaig fent la segona filera en diversos estants, que ja estaven garsats amb la primera. Supose que aguantaran, tot i que la fletxa és manifesta. Segur que en el cap mos passa alguna cosa semblant, però només ho notem quan ja estem a mitjan llibre rellegit i trobem que mos sona molt. Per sort, com que els ratlle, encara que no recorde del tot què diuen, em tranquiŀlitza saber que els he llegit alguna volta. És el que mos passa quan hem carregat massa la lleixa. Això de l'edició és un sector que no té cap sensibilitat pels problemes del mobiliari.

Ah, les sentències del procés no cal que les editen, que les tinc en pdf i en el lector electrònic. I el tema es veu que ha de donar encara per a molt. La justícia nacional espanyola pareix que siga de la tanda d'estes Billy, ben garsada, però segur que els aparells xinesos ho aguanten això molt bé.

dimarts, 14 de gener de 2020

La llengua d'ús de la Júlia

Ahir va morir Isabel-Clara Simó i Monllor. La seua noveŀla Júlia és l'única obra que he llegit fins ara d'ella. Ja fa molts anys i em va agradar molt. L'hauria de trobar, perquè no sé on la tinc alçada. Crec que no va ser la primera edició i, per tant, és possible que li trobara eixe regust de llenguatge popular que sembla que les primeres edicions havien maquillat, com és habitual entre els autors valencians d'aquells temps i d'estos, sempre pendents de no oblidar que els valencians parlem malament.

Quant a això de parlar en valencià, pau em donava el fet que la carta del restaurant estiguera en valencià i pau em dona també sentir les treballadores del mini supermercat que hi ha al carrer dels Serrans de València, que també entren parlant animadament (trobe que una té accent de la Safor). És només un moment, però en la selva idiomàtica valenciana, que el valencià encara puga ser una llengua d'ús en un context normal, és un fet que està a l'abast de totes les orelles. Però en això també hi ha ni escolta ni voldria sentir-ho. Isabel-Clara Simó es va fer sentir i convenia escoltar-la.

dilluns, 13 de gener de 2020

El valencià en pau

Vam fer via cap al Pont Sec de Dénia. El company Víctor convidava. El lloc es va complir i hi havia bon ambient: dos aniversaris entre la cinquantena i la xixantena. Fea aire fresquet i solet a fora, al camp d'ammetlers, que es vea preciós des del la finestreta del vàter. Coques delicioses, paella de polp, tomaca seca i alls tendres al punt, pa fantàstic, ambient casolà... Ah, ¡carta en valencià!, cosa que no és tan habitual com podria ser i que sempre mos dona pau.

Peguem una volta després per la ruta de l'antiga via de tren cap a Carcaixent, que s'ha adaptat a trossos per a passejar i anar en bici. Els faig tastar els ravanells —el wasabi mediterrani, com mos va dir un el cuiner de L'Escaleta de Cocentaina—. Víctor mos mostra un camp de paulònies incipients, uns arbocers plantats a la vora del camí i les «lletreneres» (com diuen a la Vall de Gallinera), sobre les quals mos avisa que espai amb la llet que trauen quan les trenques.

Un soriguer de llunt sobre els cables de la llum. S'envola quan estem arribant. El sol s'amaga i cau la «rosà».

diumenge, 12 de gener de 2020

Cita dominical / 582: Salvador Almenar

Mirant la sociolingüística del carrer.

Hi ha gent que valora molt que s’adrecen a ella en la seua llengua en un hotel o en un banc.
Salvador Almenar, segons l'entrevista que li va Víctor Maceda, El Temps, 24.12.2019.

dissabte, 11 de gener de 2020

Oh, Europa

Per fi pareix que el conflicte institucional ha passat realment els Pirineus cap amunt, tant per la via judicial com parlamentària. Encara que siga a bacs amb avanços i reculades (com ara ha fet el Parlament Europeu).

Seria bo que les alternatives espanyoles no confessionals piularen un poc més i amb decisió republicana. Perquè el cas és que no deuen ser residuals estadísticament, però les seues veus no acaben d'arribar amb prou ressò i pes polític.

Anem refent el camí d'aquell Oh, Europa amb què Dagoll Dagom mos va acostar a una altra possible pàtria, possiblement democràtica i més «gran i lliure» que el vol gallinaci de la nació espanyola amb què encara es suposa que hem de combregar i passar el rosari. Per a rebaixar i aigualir eixe component religiós catòlic repatani, caldrà humor i perserverança.

divendres, 10 de gener de 2020

A soles o en companyia

Mos estem enterant d'on van anar a parar els principis fonamentals —d'aquell moviment franquista— i la concepció patriotera de la societat en què mos vam educar. Pareix que vullguen salvar-mos de nou d'una democràcia que a poc a poc estava diluint les seues falòrnies a força de drets, deures i llibertats. Llibertat sense llibertinatge, com es nota que no heu passat una guerra... Velles cançons.

El mal és eixe, que no se l'han guardada —aquella ideologia— per a confort espiritual de les seus parròquies o lògies, sinó que s'han llançat a exhibir-la com si fora l'instrument i l'argument de les decisions d'un poder judicial sumari, impune i arbitrari.

Si no fora perquè existixen altres roïns més de peŀlícula o per antonomàsia, el Tribunal Suprem espanyol —Marchena, en concret—, i alguns jutges —Llarena, sol o en companyia de polítics i periodistes—, estan maniobrant per a fer-se ben odiosos, no tant pel que fan com per la sensació que no ho podrien explicar sense cometre més delictes que indiscrecions.

dijous, 9 de gener de 2020

Descosits judicials

Que un dels poders de l’estat no tinga límits ni més arguments que l’arbitrarietat, deu ser un símptoma de corrupció de l'estructura de l'estat. A més, és el Tribunal Suprem espanyol que utilitza subterfugis interpretatius per a trasbalsar tota la lògica jurídica i mantindre empresonada una persona sentenciada a pesar que no devia sentenciar-la.

Perquè l’ha sentenciada, tot i que no podia, però l’ha sentenciada. Vaja, si li hagueren aplicat la pena de mort, seria un argument irrebatible: ja l’hem executat, encara que no devíem haver-ho fet. «En rebeŀlia», com diu hui Gonzalo Boye.

Es fa molt costa amunt entendre que l’estat no tinga arguments per a proposar-se com a garant de les llibertats, o per a intentar justificar-se com a entitat política i de dret. El cas és que recorre al mateix soroll de la caverna en què vivíem fa quaranta anys. Un soroll que encara mos volen fer creure que és la música del paradís perdut. L’estat es perd pels descosits de les punyetes judicials.

dimecres, 8 de gener de 2020

Baix taula de nou

Takse em fa vore que, en la confusió que s’ha generalitzat sobre els termes composts de taula, com ara taula de diàleg, taula de debat, taula de negociació, etc. i els usos del castellanisme mesa en l'àmbit parlamentari per a designar el conjunt de persones que dirigixen una corporació o assemblea, han tingut un paper rellevant els diccionaris generals (diec, gdlc) i la tendència dels doctes a embolicar usos que els parlants han utilitzat tradicionalment amb claredat meridiana. Tal com explica Bibiloni («Terminologia electoral», 11.12.2010):

Fabra creava una distinció semàntica (taula/mesa) que té el seu interès, però tot no deixa de ser subordinació a l'espanyol: cap altra llengua no ha fet el mateix canvi metonímic que ha fet l'espanyol ni ha recorregut al mot llatí mensa per a crear un neologisme amb el significat actual del català mesa. Les persones que dirigeixen una assemblea o corporació es diuen simplement la direcció o la presidència. I així podria ser també en català.

Això de la «subordinació» no ho resoldrem canviant els diccionaris, sinó que és un camí polític que algun dia és possible que arribem a explorar. O no. La cosa lexicogràfica és que, a partir d'una accepció «culta», hem tirat darrere els tècnics papistes habituals i, com més sucre, més dolç, de colp mos venien menudes les taules. Com mos passa massa sovint, mo s'oblida esmolar de tant en tant la navaixa d'Occam.

Ara cal que els diccionaris (el dnv ja ho fa, els lingüistes de l'Ésadir i del Parlament de Catalunya hi han parat atenció també) deixen sobre la taula el fet que aquella taula elevada a «mesa» (dels parlaments, assemblees i comissions) no hauria de deixar de ser també una taula de negociació, de diàleg i de debat.

dimarts, 7 de gener de 2020

Les garrotades dels compatriotes

Els deliris polítics d’alguns pretenen exaltar els sentiments ciutadans amb la idea que més convé una pàtria i una bandera amb què embolcallar-la que un salari just i unes condicions de treball saludables. Hi ha qui pretén fer-mos acceptar que les garrotades administrades per un «compatriota» són agradables i beneficioses, mentres que un debat polític que arribe a un pacte entre persones de nacionalitats i ideologies diferents que redistribuïxca costs, sostenibilitat i beneficis de manera equitativa entre treballadors i empresaris, és poc menys que un crim contra la humanitat.

Eixos convenis és possible que siguen considerats crims contra algunes pàtries, però aleshores és que eixes suposades pàtries són tan sols una enganyifa sentimental i un frau social, polític i judicial. El patrioterisme heretat del falangisme masclista (La República, 27.12.2019) i nociu, en sap alguna cosa.

Un poc de tot això pareix que serà esta legislatura en Espanya, pel que hem vist en el parlament espanyol, abans de l'elecció dels voluble Pedro Sánchez. Encara que el parlament es convertixca en un combat d'emocions més que en un diàleg amb raons, esperem que els polítics del govern tinguen un bon fons de convenciment i uns valors democràtics sòlids. Ai.

dilluns, 6 de gener de 2020

Esbós esborrifat

Estem començant una dècada amb Trump assassinant impunement —ara podria complir allò de disparar en la Cinquena Avinguda—, la cop25 de Madrid produint residus sense reciclar i dien que estaven preocupats per l’emergència climàtica o tancant el Diari La Veu per falta de vendes i de política de suport als mitjans en valencià —i no tan sols als mitjans en castellà per a que fingixquen que fan res en valencià—. I la supercopa de futbol dels xicons, ¡a l’Aràbia Saudita! Els diners que han d’enriquir a alguns convaliden la discriminació institucional de les dones en aquell país. Mal esbós d'inici.

diumenge, 5 de gener de 2020

Cita dominical / 581: Pilar Bonet Cardona

Mirant la justícia d'alguns sistemes.

Este és un sistema on els jutges es van negar a examinar proves concloents d'innocència.
Pilar Bonet Cardona, «La “ideologia del futur” que la Rusia de Putin exporta al mundo», El País, 22.12.2019.

dissabte, 4 de gener de 2020

Santets de la infàmia

Hi ha mitjans i periodistes que es referixen a l’«assassinat» del general iranià (Qassem Suleimani) comés per l’exèrcit dels eua seguint les ordres dels president Donald Trump. Ho podrien anomenar d’una altra manera, però trobe que, si en diuen «assassinat», algun tribunal hauria d’intervindre per a jutjar eixe fet i detindre i condemnar els culpables d’eixos crims. La tragèdia és més greu, perquè l’exèrcit americà no ha «assassinat» només una persona —que consideraven terrorista o culpable de crims—, han «assassinat» entre cinc i huit persones més, segons els mitjans.

La mort d’un general seria una idea teatral o noveŀlesca, però quan s'esdevé en el món real, deixa de ser un concepte de ficció èpica o romàntica, es convertix en un testimoni de càrrec contra els valors i els drets humans. Pijtor encara, això ho fa un estat democràtic que admet que qui ho ordena siga impune. Si les institucions internacionals tampoc tenen res a dir ni hi ha cap possibilitat de jutjar eixos crims d’estat, podem compartir que la història no mos aporta lliçons, només santets per a la coŀlecció de la infàmia amb què els humans mos maltractem d'ençà que creiem que tenim consciència.

divendres, 3 de gener de 2020

El conjunt aterrossat

La Plataforma per la Llengua demana firmes «contra la fragmentació del català». Segons diuen:

Només el 2 % de les pàgines web vinculades a l'Administració General de l'Estat tenen versions completes i plenament operatives en llengua catalana, i gairebé la meitat practiquen la fragmentació lingüística i tracten el català i el valencià com si fossin llengües diferents. [...]

Darrerament hem pogut constatar que la denominació valencià, emprada oficialment al País Valencià, ha servit de pretext perquè l’advocacia de l’Estat espanyol considerés que la llengua pròpia d’aquest territori no és la mateixa que la de Catalunya o la de les Illes Balears. Així mateix, dia rere dia observem astorats que el Govern espanyol ofereix les opcions lingüístiques de català i valencià separadament —com si fossin llengües diferents— a les respectives pàgines web de ministeris i ens estatals, amb els costos addicionals, tant econòmics com d’oportunitats, que això suposa per al ciutadà. Aquest fenomen s’ha reproduït mimèticament en els serveis d’atenció i difusió comercials d’algunes empreses —com ara supermercats, grans superfícies o entitats bancàries—, que diferencien entre català i valencià.

Doncs, realment la fragmentació no és cap problema, sinó que per a alguns malicciosos espanyolistes és un al·licient afegit a l'entreteniment de fer mal per poc cost per al pressupost comú. Realment, ¿la mitat del 2 % què és?, ¿un «cost addicional» que du maldecaps? Ben al contrari, una gràcia: només fan un 2 % de webs en valencià i es suposa que mos hem d'entretindre en si ho han repartit a mitges entre Catalunya i el País Valencià... El que és inacceptable no és haver d'anar apegant els fragments per a compondre eixe tot aterrossat que compartim, sinó eixe 2 % de webs en valencià que hauria de ser un 100 %, si realment es creuen això de la democràcia i la riquesa d'eixe seu imaginari «estat nació».

De fet, no m'estranyaria que si les administracions de l'estat hagueren de fer el 100 % dels webs, o el 50 %, no podrien justificar alegrement això d’anar fent dobles versions per interessos insidiosos o per entretindre’s escampant la zitzània entre la ciutadania. Vist aixina, no tan sols hauríem de demanar més percentatge d'ús de les llengües de l'estat, sinó versions en castellà, en espanyol, en andalús, en riojà... O, exagerant, un poc de trellat, perquè amb Forcadell, Junqueras i companyia tancats a la presó, el trellat cotitza a la baixa entre els membres dels poders fàctics espanyols. Com quasi sempre, vaja, com pensaria Larra.

dijous, 2 de gener de 2020

Transparència amb ocells

Abans de tancar l'any vaig tindre temps i em quedaven ganes d'enviar un suggeriment d'esmena al Consell de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern (CTAIPBG) del País Valencià. La pàgina inicial de la versió en valencià del seu web mostrava informació únicament en castellà; a més, el web contenia algunes mancances pel que fa a la coherència a l'hora d'aplicar els criteris lingüístics de la Generalitat valenciana. Això segon no és greu, però no sembla respondre a una pràctica de bon govern, que en un sistema democràtic hauria de ser el contrari del típic «fes el que dic, no el que faig» en què mos han educat majoritàriament.

Fa fred, però hem començat el nou calendari per a enguany que han fet l'estudiants en pràctiques de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València (Marta Herrera) en les Corts: va de pardalets. El gener l'han iŀlustrat amb el reiet, reiet coronat, safranet o reiet safraner (Regulus ignicapilla o Regulus ignicapillus). L'EASD és un centre públic, però el seu web no té versió en valencià, eixe pardalet encara no els ha refilat per allà.


Pel riu, els pardalets hivernants, a pesar de la humitat i la frescor, canten amb el solet del migdia: 06:59 + 06:46.

dimecres, 1 de gener de 2020

Faltes sense parlar

Vaig tancar l'any amb un petit recordatori sobre causes i conseqüències en sociolingüística, perquè sembla que tenim molta afició a intentar resoldre les conseqüències carregant contra els qui les patixen, com ara intentar que l'ensenyament resolga per la via del coneiximent el desús del valencià fora de l'aula, com si no hi haguera gent amb títols acadèmics que ha oblidat com es fan les arrels quadrades.

En canvi, hui de matí anem a vore el ginkgo de l'Hort de Romero. Encara manté uns quants grapats fulles grogues que esperen la ventada que les tombe. Està tancat, aixina que tirem cap al parc Central. De camí, ix el sol després d'unes hores de boira. Els cartells del jardí del parc Central tenen errors de traducció i faltes que podríem dir que tenen a vore amb la desídia i la mala gestió lingüística de l'Ajuntament de València. I té a vore més encara amb el desús. Cal corregir les faltes, però parlar i escriure directament en valencià, és imprescindible. Hauria de ser-ho.