dimecres, 31 de gener del 2018

A llarg termini

El professor d'informàtica encara té mare. Una mare major, mos informa, que no sol telefonar-li enmig d'una classe, aixina que la cosa deu ser greu. És cosa dels bancs, de la caixa: li han dit a la dona que no té diners en el compte. El fill la calma. Supose que li ha dit que ell ho aclarirà més tard. Això et passa si encara tens mare —la meua experiència només passa per la mare—, que es fan majors i la societat està disposada a prendre-li el pèl al més feble.

En diran com vullguen, però és el capitalisme desregulat, és la maximització del benefici passant per on calga, fins i tot per la minimització de la concepció de les persones i la societat, que representen tant un risc com una peça de caça per al capitalista depredador. En saben bona cosa: «A llarg termini, tots morts», com dia Keynes. I això no acabem de vore mai de prou a prop.

dimarts, 30 de gener del 2018

Entelats de justícia

No acabem d'entendre si el poder legal de la justícia té a vore amb la legalitat i la justícia o simplement amb la preeminència de l'autoritat i la coerció policial. Més encara, hi ha tribunals, com el constitucional espanyol, que hi ha qui entén que es pot dedicar a dictar, guiar o regular les normes i els comportaments dels parlaments, dels polítics o dels ciutadans. ¿Té cap poder «absolut» perquè és l'intèrpret de la Constitució espanyola? Hi ha persones que pretenen tindre raó només perquè tenen força. Per a això no calia tanta democràcia, ¿oi? Deu ser això.

Sembla que la realitat de la justícia està arribant al punt presagiat pel film Minority report. A pesar del to pamfletari d'algun moment, va estar bé haver vist fa uns dies l'última de Spielberg, The Post. I moltes que caldria revisar (de L'ala oest de la Casa Blanca a Judging Amy) per a recordar que sempre hi ha alternatives vàlides, democràtiques i pacífiques per a resoldre els conflictes polítics. Els devots de l'autoritat de la força no deuen entendre els matisos que calen per a construir l'autoritat del dret. Dels drets, no necessàriament dels tribunals. Mentrestant, això sí, els encausats per la corrupció política, empresarial i bancària estan pregant perquè els poders polítics, en lloc de resoldre els problemes democràticament, mos entelen la mirada amb les banderetes.

dilluns, 29 de gener del 2018

Aprenent sense distraure's

Molta innovació tecnològica o informàtica pareix que només tinga un interés, distraure't, entretindre't. Ixc del curs de macros de Word pensant que almenys eixe instrument del programa de tractament de text no és un volaoret per a encantar-te, sinó que dóna moltes opcions i possibilitats per a millorar la faena. I en trobe un altre en el mòbil o la tauleta, My Library, una aplicació per a anar arxivant la biblioteca de cada u. L'he provada un poc i ha funcionat molt bé. Inclús he vist que permet exportar el contingut a Excel en unes taules comprensibles. Crec que li trauré partit.

Llàstima que el curs de macros de Word només dure quinze hores. S'acaba demà. Amb això arribarem a entendre un poquet més del formulari d'usuari. El cas és que l'aprenentatge és cosa de constància i pràctica, no de trompades i glops impossibles d'assimilar. I això també val moltes coses més que caldria resoldre de la millora manera, tant en l'àmbit laboral —com en la suposada reorganització administrativa de les Corts, que va d'improvisació en improvisació— com en el polític —que va de presó en repressió—. Perquè, ai, per a això no hi ha macros.

diumenge, 28 de gener del 2018

Cita dominical / 480: David Frost

Mirant la veritat amb els ulls entelats.
La clau de Nixon en el fons és la seva desorientada relació amb la veritat.
David Frost, All the president's men, revisited, 01:22:18.

dissabte, 27 de gener del 2018

La proximitat

Eixim a comprar verdures i coses aixina per a la setmana que ve i a pegar una volteta pel centre. Al costat del mercat de Mossén Sorell hi ha les paraetes de venda directa d'uns productors «de proximitat» agrupats en una iniciativa que es diu «tira de comptar» (Per L'Horta; consulta: 27.01.2018 ). A Takse això li recorda els mercats que solem descobrir en els passejos pels poblets de França, que són llocs on descobrixes la producció i les peculiaritats locals.

Mentres comprem bledes, dos dones debaten si es diu «floricol» o «coliflor». S'imposa l'opinió d'una dona que diu que és castellanoparlant, però que ha aprés per la zona de Gandia que es diu «floricol», i aixina ho diu. La xica de la paraeta li sona «més diferent» del castellà i, per tant, millor... La dona de Gandia demana també «espinaques». Va com va.

divendres, 26 de gener del 2018

L'arbre que no deixa vore la corrupció

L'arbre de Puigdemont no mos deixa vore el bosc de la corrupció que rosegat des de fa moltes dècades els principis ètics i polítics (és a dir, econòmics i socials) de la democràcia espanyola. El partit que dóna suport al govern espanyol és incapaç d'interpretar conseqüentment què vol dir «M. Rajoy» en un document de comptes B del seu tresorer, però sí que es dedica a inventar-se que qualsevol prohibició que ells somien i que no haja estat establida en les normes legals s'ha de considerar prohibida.

He passat uns dies de plenes negociacions sindicals i tot això em sona molt a prop. Observe que és habitual la tendència a prendre decisions i adonarnar-es amb bona cosa de palla retòrica no tant en benefici propi com per a mantindre una preeminència o per a encobrir un error.

Damunt, plou i no vaig a córrer. En canvi, eixim a vore (The Post) de Steven Spielberg, un film sobre la propietària del Washington Post, el director del diari i els papers secrets del Pentagon sobre la guerra del Vietnam. Li ha quedat molt ben feta, absorbent, amb un repàs interessant a coses que pareix que sempre s'han d'estar reforçant (les llibertats ideològiques, d'expressió, de premsa...). A pesar d'uns excessos d'èmfasi o solemnitat en algunes ocasions, que voregen un cert ridícul, estic d'acord amb el 7,5 sobre 10 que li posen en IMDb. La societat funcionaria millor amb més diaris arriscats i menys complaents amb els poders econòmics o fàctics.

dijous, 25 de gener del 2018

La tonaeta

El retorn a la faena està sent prou estressant. Sobretot per les reunions laborals i sindicals. A pesar del temps que fa que en faig, no m'acabe d'acostumar a eixe segrest del meu temps. El voluntarisme i l'interés professional me s'estan acabant. La major part del temps de les reunions no són per a treballar i concretar, sinó per a introduccions repetitives, explicacions prosopopeiques, negacions prepotents i altres excuses necessàries per a esgotar l'oponent. Algú ha comentat que convindria limitar el temps de la reunions. Segur que sí. Però, llavors, les exposicions ressonants acabarien menjant-se tot el temps.

Pose gasoil en la Vall. Tornar a sentir la «tonaeta» d'allà m'alegra la vesprada. Toca.

dimecres, 24 de gener del 2018

Numerets per a l'engany

I l'endemà, més. Hi ha qui fingix que es deixa dur pel simbolisme i vol fer creure que l'ideal d'una relació de llocs de treball és una bella combinació numèrica. Contra això no hi ha res a discutir, només podem mirar ds'esbrinar si fem prou cara d'apardalats.

dimarts, 23 de gener del 2018

Idees en assemblea

Toca assemblea. Faig llista de qüestions en discussió i que supose que haurien d'eixir en la meua intervenció. Després, improvise, perquè veig que n'hi ha massa coses i la llista me se queda sempre incompleta, sempre massa curta. Al capdavall, la realitat em desballesta el guió. Costa de casar els punts de vista, les idees prèvies, els prejuís, la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre i la voluntat de no pensar que qualsevol cosa que es diga que parle de tu siga un intent d'ofendre, sobretot si t'ofens amb massa facilitat.

I ja n'hem fet una altra. Segurament hem avançat algun centímetre, però no sé cap a on. Açò no s'acabarà tan fàcilment i n'hem de continuar parlant. I les paraules dites esdevindran retrets. Sort dels silencis i els pensaments matisats per la precaució.

De vesprada, sort, arriba per correu el Keynes de Robert Skidelsky. Lectures per a l'altra vida, diu Takse.

dilluns, 22 de gener del 2018

Tot el que no siga indissoluble

Li faig una nova tramesa d'errades al Síndic de Greuges referents al web de la seua institució. Li propose unes quantes millores referides a ortografia i disponibilitat lingüística. Les institucions públiques no es doten de mitjans i protocols que guien clarament la seua producció lingüística i, per tant, resulta carregós —per no dir ofensiu— haver de llegir o sentir el «respecte» que senten pel valencià i la voluntat que tenen d'utilitzar-lo.

A més d'això, aprofite el festiu de la ciutat de València per a refer una fitxa sobre l'empitjorament de la norma del guionet que ha redactat l'iec en la seua nova ortografia. Podem continuar recórrer a la norma del 1996 perquè l'avl no ha canviat de criteri. Espere que, tal com han fet al cap de vint anys, no tarden tant de temps a revisar la inconseqüència d'apeŀlar a si una paraula o un sintagma mos pareixen poc, molt o gens «lexicalitzats». Es suposa que són normes ortogràfiques que han de ser tan simples, clares i previsibles com siga possible.

De vesprada, l'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso Cuevillas-Sayrol mos recorda en tv3 que, en el nostre dret democràtica, tot el que no està prohibit, està permés. M'alegre de sentir-ho, perquè últimament semblava que, segons alguns polítics és al revés, que tot està prohibit llevat de la «indissoluble» unitat de la seua (petita) pàtria (mental).

diumenge, 21 de gener del 2018

Cita dominical / 479: Vicent Mengual

Mirant la persecució de les idees.
A Espanya, els poders de l'Estat, actuant en sinergia, reprimeixen, acorralen i empresonen la desobediència civil seleccionant diverses operacions: persecució policial i judicial per als que tenen capacitat executiva, tècniques antiavalots per a la massa de desobedients i intervenció de l'administració per a tothom.
Vicent Mengual, «Per les idees», Diari La Veu, 06.01.2018.

dissabte, 20 de gener del 2018

Construint en el segle XXI

La normativa lingüística té curiositats insidioses. Estava escoltant un vídeo institucional de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i hi ha una moment que la veu que el comenta diu: «Un edifici renaixentista construït el segle xvi». No sé si és que la locutora que posa la veu al vídeo ho diria aixina, però sí que sé que jo diria «al segle». Aleshores em passa pel cap que, si no m'enganye, això que jo diria coincidix amb la pronúncia que farien els parlants del català oriental en eixe cas, dis-ne vocal neutra, si és que ahí podem filar aixina de prim.

La curiositat insidiosa és que no és la primera volta que l'ús de l'ortografia contravé un poc lògica de la llengua general. Tinc present el cas del gotet de beguda aquell, dis-ne colpet, dis-ne didalet, gotet o copeta, dis-ne ¡xopet!... A vore, digues esta última, a vore com la dius. ¡Exacte! Els orientals en diuen «xupet», però els occidental, ¡ai!, resulta que no podem dir el calc evident «xupet», hem de dir i d'escriure un inoït «xopet» per tal que algú aprofite el calc del castellà, ara salvat per una petita manipulació ortogràfica.

En el cas del vídeo, supose que l'embolic prové del fet que la normativa oblida la gramàtica i s'embolica amb l'estilística. En este cas, tal com ho pinten, hi ha un petit manat de previsions o restriccions diferents, segons els manuals, entre les hores, els dies, els mesos, les estacions, els anys, les dècades, els segles, etcètera. Un cas desconcertant és el que permet «A l'abril, cada gota val per mil» o «En abril...», però pretén impedir «A* l'abril d'enguany», amb l'excusa que un és genèric i l'altre és concret (està determinat), com si eixe matís tinguera més importància per als parlants que el fet d'usar la marca preposicional com introductora d'una indicació circumstancial.

Naturalment, la confusió entre criteris es pot donar en més casos, com ara en el cas «En el 2017/En l'any 2017», que hi ha qui considera que no s'ha de dir aixina, sinó sense preposició. I entenc que per eixe camí podem arribar a confondre prou les coses. Llavors, a pesar que en el cas dels segles la cosa està mitjanament clara —les preposicions a o en a introduïxen eixes indicacions circumstancials de temps—, la confusió que generen les restriccions amb poc fonament poden fer que algú acabe llegint: «Un edifici renaixentista construït el segle xvi».

divendres, 19 de gener del 2018

Al tram-tram

També hui reunió de negociacions sense massa sentit. Introducció, nuc i desenllaç esbravat. Seria hora ja que el repertori d'excuses i justificacions sense fonament que arriben a amollar anara acabant-se, perquè pareix increïble que la següent siga encara més estrambòtica que l'anterior. Estic arribant a pensar que per a alguns es tracta només d'una representació teatral que va variant entre gèneres: comèdia inicial, comèdia romàntica fins i tot, drama —sàtira entremig, per a relaxar-se—, èpica que desemboca en tragèdia, noveŀla història, policíaca, teatre costumista, teatre d'avantguarda i, finalment, supose que era inevitable, una barreja de teatre de l'absurd, picaresca, tebeo i contes infantils.

Mentrestant, estic en silenci, me s'unfla la vena i faig el meu discurs sobre les inconseqüències que estic escoltant. Acabe amb el cap com un bombo. Sé que n'hi ha moltes solucions per als problemes, que no sempre són problems i solucions senzills, però que tenen remei. No volen vore-ho i sentir-ne parlar. De fet, veig que les marginen conscientment. És possible que tinguen interessos que desconec que els induïxen a tot eixe repertori de palla inteŀlectual. I també podem triar entre l'estupidesar i els prejuís. Ah, i les malíccies, factor que oblide massa fàcilment.

Me'n vaig a suar-ho pel riu: 07:12 + 07:13 + 07:11 + 07:15. Al tram-tram, expressió que encara no apareix en el diccionari, però hi anem anant.

dijous, 18 de gener del 2018

Humor indignat

Hui els ha tocat als decrets de canvi de denominació. Després de dos reunions sindicals seguides des de mitjan matí, cadascú es relaxa com millor li va. M'indigne amb els debats de la televisió o els comentaris de la ràdio sobre la independència de Catalunya, m'alegre la indignació amb l'Està Passant i, vaja, això em desemboira la indignació personal i sindical dels debats inversemblants de la faena. Però no me la lleva, la indignació, encara que sí que permet vore que convé acceptar les coses que no pots evitar amb humor.

dimecres, 17 de gener del 2018

En segon lloc

Com sempre, tinc massa coses encetades o a mitges, si damunt pretenc vore algun film de tant en tant. Bé, veig peŀlícules quan els ulls no donen per a més, que sol ser a última hora de la vesprada, quan ja es fa fosc. Aleshores em centre en una pantalla o altra. Si és l'altra, doncs, els escric als de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, perquè em sembla que alguns dels qui componen el consell rector de la institució tenen la mateixa idea de gestió lingüística que jo de dret eclesiàstic. No em sorprén, l'ocupació en eixa qüestió requerix pràctica, constància i coherència, no tan sols oportunitat o ocasió d'ocupar un lloc on mostrar un interés més o menys militant.

En fi, com que el síndic de greuges ja va gestionar una queixa referida a una actuació poc curosa —ho van admetre, però va dir que era «una errada»—, ara els escric directament:

Observe que els models de documents que feu servir per a difondre les puntuacions definitives de les borses d'À Punt mostren en primer lloc la versió en castellà dels epígrafs i el valencià en segon lloc. Per exemple, on diu:

DOCUMENTO INTERNO (SAMCCV) / DOCUMENT INTERN (SAMCCV)
Hauria de dir:
DOCUMENT INTERN (SAMCCV) / DOCUMENTO INTERNO (SAMCCV)

I aixina en tots els epígrafs dels models de documents.

No cal que vos recorde quina és la importància d'aplicar correctament els procediments per a afavorir l'ús i reconeiximent del valencià i com enllaça això amb les finalitats de la CVMC ni què indica el Decret 61/2017 sobre l'ús de les llengües en este àmbit.

Encara que és preocupant que no siga la primera mostra de descurança en la gestió lingüística de la corporació (queixa número 201713531 al Síndic de Greuges), vos anime a que milloreu i esmeneu les pràctiques que provoquen que el valencià aparega en segon lloc en la documentació de la institució.

A vore com responen.

dimarts, 16 de gener del 2018

El mal arxiu

Em quede un poc torbat intentant completar la pàgina sobre l'històric de queixes que he presentat davant el Síndic de Greuges. N'hi han un fum i només l'òmplic una miqueta més. Es veu que no puc confiar en l'arxiu de la institució, perquè és un petit desastre: tenen molts buits i moltes pàgines inexistents, sobretot amb les queixes anteriors a l'any 2003. La gestió de la institució devia ser tal com la imaginava quan els enviava la documentació. A més, veig en el web que les meues queixes estan classificades amb temes realment curiosos que no tenien res a vore amb les queixes. Un bon nyap de gestió, trobe, que espere que estiguen apanyant.

Em costarà regirar les meues carpetes i escanejar els documents, cosa que es veu que el síndic només ha fet a partir del 2004 o 2005, almenys en el cas de les meues queixes.

dilluns, 15 de gener del 2018

La república com a cloenda

Un esborrany de debat entre Marina Garcés, Sònia Andolz i Cristina Sánchez-Miret al final del programa d'anàlisi dels fets de l'1-O en tv3, Veus de l'1-O, dissabte passat, em sembla que va ser la millor pinzellada per a acolorir amb bones idees el quadre d'una societat crítica moderna i democràtica, no sols catalana, sinó també europea, tant per les reflexions que van fer com per la manera d'exposar-les. I fins i tot la síntesi necessària de Marina Garcés al final va tindre el seu punt d'emoció: «república» va dir que era la paraula que triava, entesa en el sentit llatí de cosa pública (res publica), com a expressió que havia de condensar la necessitat de revisar el funcionament de la societat i l'estat de dret. Ja eren vora les dos de la nit i em va paréixer que mos feren patir un poc massa de son. Tot siga pels somnis republicans.

diumenge, 14 de gener del 2018

Cita dominical / 478: Joan Burdeus Soler

Mirant les nacions democràtiques.
Si Catalunya aconsegueix el reconeixement que demana primer, i la independència després, la Constitució de la República faria bé de donar exemple i regular mecanismes de secessió o de cessió de sobirania en termes raonables per, arribat el moment, guanyar-lo o perdre’l a les urnes, escoltant i seduint als ciutadans. L’alternativa és l’essencialisme, que sempre acaba amb porres.
Joan Burdeus Soler, «Què podem aprendre de Tabàrnia?», Núvol, 29.12.2017.

dissabte, 13 de gener del 2018

A temps i a destemps

Un «molt bé» deixat anar a temps fa aparéixer la lleidatana que regenta el local en Madrid, La bodega de los Secretos, situat en un antic celler que després va ser refugi durant la guerra civil espanyola. Una cuina ben elaborada de receptes tradicionals amb les innovacions habituals pel cantó dels peixos.

El local és sorprenent i cal un recorregut pels passadissos del celler amb capelletes per a tauletes en la intimitat. Bon ambient i servei eficient.

Al Caixafòrum madrileny òmplic l'enquesta amb satisfacció i aprofite per a demanar retolació en català. Que no siga perquè ningú els ho ha demanat, però sé que això tindrà menys efecte que el «molt bé» a temps. Les llengües dels «altres» espanyols sempre cauen a destemps en eixa Espanya.

divendres, 12 de gener del 2018

La banalització de la presó preventiva

La banalització de la presó preventiva s'ha instal·lat en un cert discurs polític i periodístic. Ja tan sols falta ja que demanen la presó preventiva perpètua contra els polítics que algú (polític contrari o jutge...) puga sospitar que són «desafectes» a la Constitució espanyola o a l'ordenació legal vigent.

A més a més, tal com estan les coses, sembla que Catalunya deu estar entrant en la condició de colònia rebel, ja que té el jutge del suprem espanyol que denega les peticions de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart —com més va més políticament presos— atén precisament a la seua condició política de líders socials. La concepció democràtica del nacionalisme espanyol és tan dubtosa que és capaç d'aplaudir la repressió preventiva d'una possible decisió d'independència catalana democràticament votada. Més encara, el jutge considera adequada la presó preventiva dels qui podrien estar pensant alterar socialment l'statu quo institucional amb la idea de construir un nou estat per mitjans democràtics.

En el rerefons ideològic sembla que hi ha la consideració que els estats creats i sostinguts amb la força dels exèrcits i les policies que han de defendre el «mapa» territorial i que han de reprimir amb l'ús de la violència els seus ciutadans, tenen dret i legalitat. Naturalment, un estat que es constituïx aixina no li ho pot posar fàcil a una democràcia pacífica. Contràriament al que diuen que va dir Churchill, a voltes sembla que encara estan pensant que no van guanyar la guerra per a que els ciutadans triaren democràticament.

dijous, 11 de gener del 2018

«Bica-me o cu»

Estava fent una fitxa sobre el gest que es fa amb el «digitus impudicus», que habitualment en la meua contornada era un element que acompanyava l'expressió «puja ahí dalt i voràs a ta uela» i, per tant, propose que se'n diga puja-ahí-dalt. Em molesta tant de guionet, però supose que tot és començar, vorem com va i podríem acabar llevant-los. La fitxa eixirà demà de matí, i m'estalvie el gest ara mateix, però vos en deixe una imatge.

Bé, la cosa és que això m'ha fet vore que eixa expressió és equivalent de «besa'm el cul» (diccionari d'Espinal; consulta: 11.01.2018) i, vaja, això m'ha recordat una expressió que dien les filles franceses d'uns amics gallecs dels meus pares quan jo era menut en París: com a resposta a l'agraïment tradicional francés «merci beaucoup» elles responien rient «bica-me o cu». Fa d'això molts anys, vora quaranta. Uf.

dimecres, 10 de gener del 2018

Bou o vaca

No he aconseguit trobar en el web de la cadena ser qui estava parlant poc abans de les onze que ha amollat: «Preferixc ser un bou espanyol que una vaca holandesa». Algú ha aplaudit la idea, com si eixa frase tan «enginyosa» —de l'estil d'aquell Felipe González que va dir que preferia el risc de morir apunyalat al metro de Nova York que d'avorriment al de Moscou— reforçara la validesa humana de les corregudes de bous i, per contra, desmuntara els arguments dels qui consideren que les corregudes són un acte violent, injust i recriminable, si no criminal.

No cal dir que resulta trist sentir persones intel·ligents que s'entretenen i pareixen molt pagades amb frases com eixes, tan ocurrents com faŀlaces, com si les úniques opcions del món en què vivim foren morir decapitat en la França del 1977 —quan Felipe va anar a Moscou, per cert— o gasejat a l'estat que siga dels eua. I podem anar adaptant el fals dilema, tal com es fa des de sempre, però això no lleva que siga fals i que tinga més mala intenció que validesa intel·lectual. Llevat que l'única opció vital que tenim és triar de quin mal hem de morir. I bo, si puguérem triar. Podríem triar també la vida, ¿no? Llevat que sigues bou o vaca, que no podràs triar mai, pel que sembla.

dimarts, 9 de gener del 2018

Monòxid en un got

L'osmosi, l'entropia i el segon principi de la termodinàmiques em maregen una miqueta. Estava repensant com podia fer un minirelat de ciència-ficció, però més que ficció científica només arribe a fer ficció de cames curtes. Em pensava que trobaria alguna anècdota respecte al físic Richard Feynman i el monòxid de dihidrogen, però es veu que degué ser una versió meua d'alguna altra cosa que els devia explicar als seus alumnes brasilers. Després veig que el fet d'ofegar-se en un got de monòxid de dihidrogen no és res que haja inventat jo per primera volta. Això passa, que qualsevol fabulació que faces sempre l'ha millorada algú fins i tot abans que l'hages pensada.

dilluns, 8 de gener del 2018

Una abraçada presa

Vullc donar-los suport amb una missatge i fer-los una gràcia als «presos polítics» o «polítics presos» de la indissoluble unitat nacional espanyola —fantasia teleològica retrògrada que espere que no coincidixca del tot amb això que diuen l'Espanya democràtica—, però em deixe anar i els envie quasi el discurs d'un míting:

Vos agraïxc l'actitud coherent i ferma en la defensa dels procediments polítics pacífics i democràtics. Vos ho agraïxc més encara pel preu personal que vos està fent pagar la utilització retrògrada, nacionalista i antidemocràtica de les forces repressives del govern i els tribunals de l'estat espanyol, un estat que ara mateix està mostrant que és un instrument per a restringir i contravindre els drets humans i les llibertats polítiques en lloc de servir per a ampliar les opcions democràtiques d'estructuració social i política dels ciutadans que el componen.

No crec en la independència de Catalunya com a objectiu de caràcter nacionalista i identitari. Eixa independència ha de ser un instrument de denúncia democràtica de l'actuació immobilista i repressiva de l'estat espanyol, actuació que caldrà salvar per a impulsar el camí d'una integració política intensa que reforme i amplie l'entitat política i social de la Unió Europea.

Espere que una experiència tan injusta com la que esteu patint es convertixca en una oportunitat personal i humana per al futur.

Des del País Valencià vos envie una abraçada ben forta.

Sort que me s'ocorre mitigar-ho amb una abraçada. Molts polítics, opinadors i teletubbis ho hagueren dit millor i sense tantes pretensions iŀluses, però la meua abraçada té l'esperit pacifista i reivindicatiu dels ninos.

diumenge, 7 de gener del 2018

Cita dominical / 477: Adolf Beltran Català

Mirant els fanatismes nacionals.
La veritat és que l’espanyolisme navega ara mateix entre la bel·ligerància pseudofeixista de l’«a por ellos, oé» i la ràbia patètica de la Tabàrnia (alguns fins i tot fan el ridícul argumentant en nom d'una hipotètica balcanització que cal prendre's seriosament la broma)”, mentre els apòstols de la secessió tanquen files i fan proclames de fe sense assajar la més mínima autocrítica.
Adolf Beltran Català, «La contrareforma de Rajoy i els seus costos», Eldiario.es, 30.12.2017.

dissabte, 6 de gener del 2018

Vivint, vixquent i vivent

Havia de comentar què em sembla la decisió del tribunal suprem espanyol sobre l'empresonament «preventiu» d'Oriol Junqueras (i companyia), però ho ha comentat amb perspicàcia Vicent Mengual en «Per les idees» (Diari La Veu, 06.01.2018). Per les idees i pels somnis.

Per tant, canvie un poc de tema, però no d'idees: per ara, la gramàtica de l'AVL dóna les indicacions següents sobre les formes velaritzades del gerundi:

Observació: És convenient recordar que no és acceptable normativament cap gerundi amb increment velar (–guent o –quent). Així, gerundis com ara diguent, vinguent o visquent han de ser substituïts pels tradicionals i vius en la major part de parlars valencians dient, venint o vivint.

Observació: Les formes sense i són les clàssiques i es mantenen en el valencià meridional, en el valencià septentrional i en tortosí. En el valencià central, en canvi, en lloc de les formes amb i s’han adoptat formes velaritzades o palatalitzades del tipus caiguem, caigueu, caiguent; vegem, vegeu i vegent. Les formes velaritzades i palatalitzades no són acceptables. Pel que fa a les altres variants, les formes amb i són les més generals en l’actualitat en els registres formals.

Concorda la nova gramàtica de l'iec en eixa recomanació: «Aquesta tendència, que varia segons els parlars i no té la mateixa intensitat en totes les formes, no és acceptable en els registres formals.»

Seria bo que eixes institucions feren periòdicament una certa revisió sobre què consideren que és «formal». Em sembla que, tal com sol ser comú en escola —i més amunt: institut, universitat...—, no estan aplicant un concepte sociolingüístic sinó un prejuí literari. Tal com diu el Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana: «Aquest quatre factors [tema, grau de formalitat, canal de comunicació i intencionalitat] es poden combinar de maneres molt diverses que produiran un ventall amplíssim de registres». Aixina fóra.

De totes formes, acabarà passant el que podem preveure: a força de repetir-ho, els quatre valencians que quedaran parlant en valencià és possible que no velaritzen. O és més possible encara que sí que velaritzen i, a més, que lamenten bona cosa la insistència a posar entrebancs normatius als registres i la falta d'espenta a l'hora d'usar la llengua amb normalitat i en tots els registres —no tan sols per a complir amb el manualet que van haver d'estudiar per a l'examen que fóra.

A pesar de les restriccions estilístiques recomanades per als registres formals (més suposats que reals), el gerundi «caiguent» és usual a tot el domini lingüístic català (llevat de l'Alguer; veg. dcvb), encara que ja fa quasi un segle que a Pompeu Fabra li semblava malament tant de gerundi velaritzat. I aixina continua vivent, vivint i vixquent la llengua.

divendres, 5 de gener del 2018

Que en venguen molts

Amazon m'envia un missatge —l'ham per a que compre alguna cosa— amb els llibres electrònics més venuts en català:

  • Les set caixes de Dory Sontheimer
  • Operació Urnes de Laia Vicens i Xavi Tedó
  • La noia del vestit blau de Laia Vilaseca
  • Pa amb xocolata de Teresa Roig
  • Origen de Dan Brown
  • Ocell blau de Benet Martín
  • L'elefant blanc de Rubén Chapela
  • El noi del Maravillas de Lluís Llach
  • Herr Pep de Martí Perarnau
  • El secret dels bons homes de Xavier García Asquerda
  • Els vells amics de Sílvia Solera
  • Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana
  • Transforma la teua salut de Xevi Verdaguer
  • Una columna de foc de Ken Follet
  • Un país en joc d'Albert Gener
  • Mestra d'L. S. Hilton
  • No tinc cap referència sobre la qualitat i l'interés de les obres, llevat del llibre del Llach, que em sembla que algú dia que estava bé. Es veu que n'hi ha diversitat en els gustos. Em sorprén que continue apareguent el diccionari, ja que es pot consultar en línia. En tot cas, no és la meua llista per a enguany. De moment, no havia pensat en cap d'eixos llibres, tot i que el de Les set caixes el vaig tindre fa uns mesos en les mans i quasi el vaig agarrar per a regalar-li'l a Takse. Supose que acabarà caiguent.

    dijous, 4 de gener del 2018

    Metamorfosi climàtica

    M'arriba la revista d'Eldiario.es, que va del poc de temps que mos queda sobre el planeta en condicions mínimament saludables. Hui pensava anar a córrer pel riu, fa bon dia. Tenint en compte, però, el temps que fa que no plou com toca, no sé si estic fent esport i millorant la meua salut o augmentant la càrrega de partícules nocives en el cos. Perquè el problema de la contaminació i el canvi climàtic no és que siga roín per a la natura —a la natura li tenen igual la radiació gamma, la beta o l'àcid sulfúric—, és que és roín per a la salut de les persones. I eixa és la gran estupidesa de la societat que tant de «progrés» injust i desequilibrat mos ha proporcionat.

    En fi, tal com diuen els còmics més clarividents, mos hauran d'eixir ganyes, filtres contra pols, fum, partícules nocives i radiacions diverses i qualsevol d'eixes substàncies que tan alegrement inventem i deixem anar al medi. O desapareixerem com a espècie i els fem un favor a la resta d'animals.

    El company Víctor s'ha pogut tombar enguany, més content que un gínjol, sobre el gel de la llacuna «Helada» a Urbión. Espere que ho pugam fer encara uns quants anys més.


  • M'arrisque amb la contaminació i reprenc la rutina esportiva amb mesura (28:43): 07:14 + 07:01 + 07:37 + 06:51.
  • dimecres, 3 de gener del 2018

    Il·luminar i encegar

    Debaten en Catalaunya Ràdio, hui de matí, si l'estat espanyol té algun dèficit democràtic. El cas és que hi ha qui ho nega. I sembla clar que ho nega perquè la qüestió està relacionada amb el procés inconclús d'independència de Catalunya. Pareix que pense que reconéixer els dèficits democràtics justificaria l'escissió. Trobe que un demòcrata ha de saber que les democràcies sempre són deficitàries. Una altra cosa és que eixos dèficits poden ser d'estructura o de complements, com ara de separació de poders o de renda mínima. I tampoc no és el mateix fer eleccions i fer referèndums.

    Certament, el procés d'independència de Catalunya ha mostrat uns quants dèficits de l'estat espanyol. Pretendre que els independentistes no tenen raó perquè l'estat espanyol ha esdevingut una democràcia perfecta, és quasi com donar la raó al desig d'independència: cap democràcia no és perfecta i, pitjor encara, l'estat espanyol ha estat condemnat en més d'una ocasió (sense buscar massa: 2004, 2013, 2017) pels tribunals de drets humans.

    Els debats «democràtics» també contenen moltes faŀlàcies. Com ara que hi haja coses que no es poden votar. La democràcia s'hauria de pensar com la ciència: la podem utilitzar per a fer bombes o per a generar electricitat. Per a iŀluminar o per a encegar.

    dimarts, 2 de gener del 2018

    Espenta lectora i reculada informàtica

    El primer dia de moscós de l'any i pegue una petita espenta —un capítol només, però llarguet— al Guerra i pau de Tolstoi. L'estic llegint en francés en el Kindle (un pdf mig editat per mi). M'està costant avançar com de costum quan es tracta de noveŀles llargues. Amb tot, ja m'he marcat un punt d'arribada per a canviar la versió d'Irène Paskiévitch que tinc en l'aparell per la versió en paper de Boris de Shclœzer (Gallimard, 1960). He llegit que és més completa. I podré ratllar el paper roïnet de l'edició Folio.

    En canvi, pel cantó de les mamonades, me s'ocorre posar al dia el Lubuntu de l'Asus Eee PC-1000H i es veu que li faig engolir una versió massa moderna al miniordinador. No està per a eixes càrregues. Deixa de funcionar correctament, aixina que li torne a endollar la llapissera on tinc la versió 16.10 que li vaig instal·lar l'última volta. «Tank you for choosing Lubuntu». Funciona. L'any promet.

    dilluns, 1 de gener del 2018

    L'inici dels interrogants

    El dia 28 passat una broma del dia era la suposada recomanació de la Fundéu per a utilitzar només els signes d'interrogació i admiració inicials. En eixe sentit, en català vivim en una broma semblant permanent: per tal de fugir de semblar-mos més del compte a la normativa del castellà hi ha qui es conforma fent servir només el signe del final. Estava tan satisfet llegint una frase d'Aldolf Beltran que només el final m'ha deixat un poc decebut:

    Es va trencar el pacte que va fer possible la Transició a la democràcia quan la dreta i una bona part de l'esquerra van posar la proa amb tanta virulència a l’intent d’un govern de la Generalitat transversal, de nacionalistes i no nacionalistes, com el que encapçalava Pasqual Maragall al començament del segle?
    Bé, he de dir que la posició inicial del verb ja em va fer sospitar i vaig haver de mirar cap avall per a comprovar si era una afirmació o una interrogació. Supose que no era eixa la intenció de l'autor. Per tant, crec que no té cap interés el fet de regatejar-mos el signe d'interpretació del sentit des de l'inici. Com a broma, vaja, ja fa massa temps que dura i no fa tampoc tanta gràcia.