El ratolí de les idees

El ratolí em provoca un poc de picor en la palma de la mà esquerra. Deu fer massa temps que no li he pegat una torcaeta. No es veu brut, tampoc el gaste tant, però al cap del temps hi deuen haver animalons microscòpics de tot color pul·lulant per eixa superfície de color crema que va engroguint-se.

A algunes idees els passa igual, que anem toquetejant-les sense parar i acaben ranciant-se, van fent-se mostoses i necessiten una rentaeta. Ho exposa l'article «No som un sol poble» d'Enric Gomà (Núvol, 01.07.2026) 🔗 parlant d'una sentència dels últims temps del Tribunal Europeu dels Drets Humans, on sembla que s'està fenyent la idea que hi ha persones que són «migrants» de naiximent i, per tant, tenen un estatus espacial i personal que els convertix en bambolles ambulants... però només quant als drets i deures lingüístics dels ciutadans que els envolten, amb els quals no mantenen cap relació de simetria o equitat. Només d'alienació.

I ara estic jo toquetejant idees sense haver llegit la sentència. Com que no la tinc, m'agarre al que diu Joan Ridao en «El català a l’escola i el tedh: els punts sobre les is» (Ara, 02.07.2026) 🔗, que dona detalls que fan pensar que n'hi han ratolins més castigats que el meu.

Penediment i mortificació

En una pausa en la faena, he sentit una cançó en France Culture i he volgut saber quina era, però no ha pogut ser, les cançons que tenien el fragment «à quoi bon?» que he trobat no coincidien amb la que he sentit este matí. Per contra, la veu de continuïtat de l'emissora ha comentat que els tècnics de so estan de vaga per allà i és per això que la programació de hui consistia només en anar posant música.

Més tard, l'«à quoi bon?» ha esclatat amb les notícies judicials de hui, tant pel fet que al Tribunal Suprem espanyol dictamine que el corruptor que confessa els delictes li deixen la pena reduïda i en suspens, pena que no haurà de complir si no delinquix més: deu ser per a que, pobret, no torne a caure en el delicte que deixen que es quede amb els diners robats. Per contra, a causa d'eixa corrupció i d'eixos diners, han condemnat l'antic ministre «socialista» Ábalos i el seu subordinat Koldo. 🔗

Curiós contrast amb el cas dels diners que els magistrats del tribunal diuen que els independentistes catalans van malbaratar, diners que ningú ha trobat a faltar i que no han desaparegut d'enlloc, però com que els indepes no s'han penedit de ser-ho, els jutges insistixen a fer-los-els pagar.

Bé, hi havia lawfare abans i n'hi ha ara que afecta el psoe. Aixina que, «à quoi bon?», denunciar-ho ara que vos afecta vos retrata com a hipòcrites cruels. El mal és que mos esguita a tots i només amb molt de penediment i sort evitarem la mortificació.

Rovells

La cosa és que Jordi Nieva en «Jordi Pujol i la maleïda "immediació"» 🔗 ha exposat uns quants d'eixos elements que la justícia espanyola manté com si el cresol de la seua existència encara s'haguera de mantindre encés gràcies a les essències del pensament jurídic i social més rancis: la immediació que atribuïx poders psicològics extraordinaris als jutges, la desatenció dels biaixos sociològics, les possibilitats telemàtiques, la concepció del procés penal com a castic o venjança quan ja sabem massa bé que hauria de ser tractament i reinserció. I inclús el dret a defendre's u mateix, com a «romanticisme literari», diu.

I portant-ho més a prop, a la faena de cada dia, veig que ha institucions que necessiten eixir ja dels segles en què van congriar la seua raó de ser si s'han de mantindre en un sistema democràtic avançat i eficient, com seria el cas del parlament valencià, que va ser un element de construcció de la democràcia des del mateix procés de consolidació de la institució, però que ja fa uns anys que té els mecanismes rovellats i complix una funció mecànica que grinyola i ofega tant l'interior de la institució com els processos democràtics de la societat valenciana.

M'ha eixit un fragment massa redó. Fàcil, perquè és una opinió que no ha requerit afegir mostres i documentació. Si ho fera, el rovell s'escamparia com les llavors dels plàtans estos dies, que també serviria per a adobar amb un poc de romanticisme.

Impunitat manifesta

La imatge que adjunte l'ha «plagià» —o com li vullguen dir— una de les versions d'algoritme massiu de la xarxa. Mirant-ho sense massa deteniment, podria condensar un relat de misteri o de por amb alguna d'eixes sentències del Tribunal Suprem espanyol que proclamen que les arbitrarietats i el prejuí són la font suprema del dret penal. Poden sentenciar per violència imaginària o per autoria possible, com si recrearen un plagi del dret democràtic amb informació deficient i impunitat manifesta.

Depuració interessant

Serà bo vore fins a on aconseguixen arribar els elements de la conxorxa de la dreta togada i uniformada. L'estat democràtic podria aguantar, però supose que hauria de ser fent una bona depuració dels malfactors i de les impunitats «legals» amb què actuen. Seria bo que els altres partits polítics feren per reformar, tractar psicològicament o expulsar els masclistes, assetjadors, puters, xenòfobs, maltractadors i corruptes que ara deuen estar aguantant la respiració o inclús indignant-se hipòcritament vegent com va la cosa.

Seria bo que aprenguérem a valorar els elements positius que pot aportar la guerra judicial —aquell lawfare que havíem de creure inversemblant— 🔗 que hi ha latent i parasitant les estructures de la política, la judicatura i la policia. No pareix que pretenga només tombar l'executiu espanyol, perquè ja va començar a actuar fa anys contra polítics com Mónica Oltra, o contra humoristes, podemites i independentistes —circumstàncies sovint compatibles—, però com els del psoe es pensaven que els afectava —deuen citar molt el poema de Niemöller—, pont de plata.

Almenys els del psoe de Pedro Sánchez pareix que estiguen aprofitant l'ocasió per a fer reestructuració, neteja i depuració d'idearis i pràctiques. No combregue amb moltes de les seues idees, habitualment més oportunistes que progressistes ‐feminisme inclòs—, però és interessant vore que, si convé, esta volta han pres decisions rigoroses i positives.

Entendre els embolics

Tracte d'escoltar la tertúlia de la ràdio al matí per a arribar a entendre quina polèmica hi ha amb eixa aplicació de la directiva europea sobre el compliment de les condemnes, i no ho acabe d'entendre, perquè uns ho veuen necessari i just i uns atres entenen que la norma —excepcional— actual ja estava bé i que la redacció proposada fa un favor a uns terroristes. El cas és que són periodistes i politòlegs, aixina que no acabe de desxifrar fins a on entenen de dret, fins a on emboliquen o fins a on emboliquen perquè entenen de dret. En fi, és una tertúlia i tampoc mos hem de creure res del que diguen.

D'això es tracta, de no creure, de contrastar la informació i de pensar i reflexionar a partir dels nostres coneiximents i valors ètics. Agarre un número de fa dos anys de la revista d'ElDiario.es titulat Las mentiras (y la guerra) que amenazan la democracia, 🔗 que tenia encara per llegir. És un suport per a recordar moltes de les mentires i manipulacions amb què hem de conviure i que hem de contrarestar en l'esfera pública. N'hi han per a tots els gusts, sobretot casos estrangers, perquè això facilita la reflexió i fa més difícil l'evasió partidista. Al País Valencià hem caigut ara que quan arribes a un càrrec públic és possible bavejar combinant la llibertat de decidir amb la despreocupació de no haver de decidir: la decisió oficial t'evita l'esforç i el maldecap.

Això mateix passa amb els sentiments i les emocions: tant si vols com si no vols, te les poden dictar. Hui toca una bandera que es va imposar assassinant o esclavitzant els habitants d'este tros de terra; demà que si els immigrants mos la volen furtar.

Gleichschaltung

En la cadena Arte.tv es poden vore documentals que analitzen des de diferents punts de vista l'ascens i la instauració del nazisme a l'Alemanya del primer terç del segle xx. 🎬 I vivint els temps que vivim, és cosa de vore com la història ressona encara en la cúpula del sistema judicial espanyol, com ara eixa política de «gleichschaltung»^W que van implantar a partir de l'any 1933 a Alemanya, i que ací podem vore com es va practicar contra els qui fomenten i porten a terme polítiques per a independitzar-se d'Espanya. Es practica quan cal «marcar el pas» de la «unitat de la nació espanyola» encara amerada del franquista constitutiu i consecutiu que patix —o que celebra, que n'hi ha de tot.

Medalles de demèrit

Esperant per on apareixerà Puigdemont, mos arriba el cap de setmana en que acabaran els Jocs Olímpics de París, aixina que encara seria possible que apareguera per allà, si l'«escapisme» fora olímpic. No ho és, però segons alguns periodistes i opinadors no sé si més acrítics o més «espanyolistes», l'expresident català no fa més que fugir. Em sembla xocant que no tinguen en cómpter el detallet que Puigdemont està localitzable al seu domicili i que es presenta a totes les citacions judicials que li envien pels conductes legals que pertoquen. Clar, alguns jutges preferixen anar de cacera, botant-se els tràmits administratius i legals. Medalla d'or al demèrit judicial, si n'hi haguera.

Són uns quants jutges i polítics espanyolistes els que mos fan vindre ganes de fugir també, però per no aguantar com manifassegen la legalitat, la justícia i la democràcia.

Gira el món

A la Universitat Jaume I es mouen contra la massacre de palestins en Gaza, 🔗 diverses propostes perquè el valencià-català s'incorpore a la Unió Europea han segut assumides per diverses candidatures, 🔗 i alguns jutges amb idees gens democràtiques es dediquen a perseguir per terrorisme periodistes i qualsevol que actue contra l'ideari nacionalista espanyol. 🔗

La sensació que el món gira sempre en el mateix sentit és inevitable, i és cert tant astronòmicament com humanament. I convé posar-li una música d'eixes que mos du al futur i al passat alhora, la banda sonora 🔗 de Jerry Goldsmith per a Planet of the apes. 🔗

L'efecte amb tota la intenció

El lawfare 🔗 fa efecte encara que t'absolguen. Mirant com va el juí contra Laura Borràs i Castanyer s'aprecia que s'aconseguirà l'efecte encara que es note la intenció —la dita dia que no s'havia de notar, però els té igual—, 🔗 tal com exposa el seu advocat Gonzalo Boye en l'entrevista que li fa Xavier Graset. 🔗

Precisament hui he estat topat casualment amb una conversa de funcionaris en què discutien que faltaven unes firmes per a aprovar un gasto... Ja, però es va acordar un protocol entre les dos institucions... Un protocol i tot el que tu vullgues, però açò és un document comptable no un acte protocoŀlari... ¡Si els llibres ja han arribat!.. ¿Què em dius?, ¡s'està fent la gestió començant pel final!... ¿On diu que eixe pagament és correcte i està autoritzat? ¡No ho diu!...

I més coses d'eixe estil. Ací ara mateix no hi ha perill d'independentisme, aixina que no demanaran una condemna a galeres per a ningú per això que sembla una irregularitat. Ara, si calguera un poquet de pressió, podrien muntar un cas per a tindre'ls entretinguts en els jutjats durant uns anys. Fins que el tribunal europeu corresponent ho tombe tot. I sant tornem-hi.

Cal evitar les animadversions inexistents

L'advocada Anna Boza va explicar en el programa Tot es Mou (16.06.2022, cap a l'hora i tres quarts) 🔗 que la llengua que s'utilitze en un tribunal, valencià-català o castellà-espanyol, no fa que guanyes o pergues un juí. Però va dit també que la llengua la marca el magistrat, que sol ser el castellà, i com que els advocats no volen que hi haja cap obstacle de comunicació, utilitzen el castellà. Segons ella, els magistrats no tenen cap animadversió cap al català i, a pesar d'això:

Si a mi els magistrat se m'adreça en castellà, no ho dubtaré i ho faré en castellà. [...] L'idioma no vols que sigui un obstacle. Després, si has de recórrer, i vas a instàncies superiors i vols arribar al Tribunal Suprem..., penses: «Si hi ha algun magistrat que no entengui el català, jo vull que a mi se me entienda claro y perfectamente, no vull que l'idioma sigui un obstacle.

Com anècdota sobre l'ús del català, va explicar que una volta que el magistrat s'expressava en català i ella va parlar en català, però un altre advocat va decidit continuar en castellà perquè dia que s'expressava millor i no hi va haver cap problema. I aleshores explica:

Vull dir, que si el magistrat mana i imposa la llengua, tots ens apleguem perquè el que mana és el magistrat i, al final, la sentència... El que també tens raó és..., una cosa, que els català o castellà no fa que guanyis el pleit... Vull dir, que no és una animadversió.

¡Vaja!, una peça que convindria analitzar en seminaris de dret, psicologia i sociolingüística. La submissió lingüística és capaç de fer-mos vore el món des del punt de vista dels qui practiquen monolingüisme castellà-espanyol i, damunt, que busquem mosatros a soles la manera de justificar-los, sense arribar mai a comprovar si realment hi ha animadversió i es poden perdre o guanyar juís per motius lingüístics, és a dir, ideològics... ¡Ai, que això sí que ho sabem!, més encara després del juí contra els dirigents independentistes.

També pot ser que simplement es deu tractar del fet que els qui parlen en català s'expressen millor en castellà —encara que els semble el contrari—, llevat que el magistrat utilitze el català, perquè aleshores s'expressen millor els qui parlen en castellà i, pel que sembla, eixos no tenen cap obligació de seguir el mateix criteri que diu que qui mana en el tribunal és el magistrat.

Si el magistrat parla en valencià-català —eixa llengua que pot ser un obstacle de comprensió, quan el magistrat s'expressa en castellà—, el castellà-espanyol no és cap problema de res per a ningú i el magistrat ha deixat d'imposar gens pel que fa a eixa qüestió.

El castellà és la llengua prèvia a Babel. ¿O va ser la causa de Babel? Segons explica Carme Junyent (Contra la planificació), a Nou Mèxic hi havia el mite que la deessa Iatiku «va fer que els humans parlessin moltes llengües perquè així no es barallessin tant». Babel no era un tribunal de justícia espanyol, però és possible que convinguera debatre un poc més i aclarir això en els tribunals, perquè evitar animadversions inexistents pareix malaltís.

De barret a sentència

Escriu Jordi Nieva un article 🔗 sobre la fantasia del 25% que s'han tret de la màniga en el Tribunal Constitucional espanyol en una decisió que Nieva considera política i ben poc pròpia del que hauria de ser la funció d'eixe tribunal —i de tota la resta.

Però hem d'assumir que eixe és el funcionament d'esta democràcia: hi ha persones ben assentades en alguns cadirots institucionals que poden fer qualsevol destrellat fora de les seues atribucions i allà ho tens, sense que semble possible esmenar eixes pixarrades fora de test de calibre superior, tal com assenyala Nieva:

El que no podia fer el Tribunal Constitucional és elevar el caràcter vehicular ni més ni menys que a la categoria de “principi” –gairebé es podria dir dogma– [...].

¿De veres que «no podia» fer-ho? Doncs, es veu que sí, i que un dia poden decidir que, vist que tenim l'obligació de conéixer el castellà-espanyol, tal com indica la carta magna del 1978, tenim l'obligació de demostrar-ho parlant-lo com a mínim un 25% del temps que dediquem a cada barret que pugam fer durant les nostres ben constitucionals jornades xarradores. Aclarixc que «fer un barret» és sinònim de tindre una conversa sense pretensions xarrant amb algú. 🔗 A voltes, eixes converses, sabem massa bé per quin milacre indegut, passen de ser barrets a convertir-se en sentències, i sí que pot ser.

«Mos ham petat aquesta llei»

L'Antoni Gelonch de dijous passat, 28.10.2021 en el Més324 de Jordi Graset Forasté (minut 26 en avant), 🔗 estava d'una banda alegre i quasi eufòric per la repercussió del fet de presentar el seu llibre sobre Napoleó a París (cosa que havia comentat a l'inici del programa), però d'una altra es va vore en la necessitat de fer un aŀlegat d'activisme democràtic i contra la condescendència de la falsa prudència de la precaució quan es tracta de resoldre el conflicte entre els drets i la protecció dels poders públics, sobretot quan estos poders són desviats per a convertir-se en privilegis. Una intervenció ben interessant, encara que al final, al llarg del programa, pareix compartir també la frase de Takse «ez dago zer eginik».

Me l'alce apuntant-la ací, per a recordar-la amb l'explicació prèvia quasi en rap del Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, sobre la llei belga del 1847 que el seu cas ha ajudat a derogar («mos ham petat aquesta llei», diu Valtònyc) 🔗: i que, basant-mos també en la jurisprudència europea, caldria derogar a Espanya també, només per ampliar i refermar les llibertats i la democràcia.

La reversió irrevocable

Sort que ho han aclarit Joan Queralt (Més324) i Elisa Beni (Tot es Mou): no hi ha indult reversible, sinó que la llei de l'indult del 1870, 🔗 establix que és irrevocable. A més, això ho ha comentat Elisa Beni que ho havia llegit la vespra en un article d'un antic ministre socialista (De la Quadra Salcedo), els indults per als delictes de rebeŀlió i sedició no necessitaven eixe informe del Tribunal Suprem espanyol (cal llegir el Codi penal del 1973) que mos han venut com a «preceptiu», però no vinculant... Doncs, ni preceptiu ni vinculant, però útil per a marejar. 🔗

Sort d'eixos aclariments, perquè mo n'estan donant per dalt i per baix amb mentires insidioses sobre este tema, i això que un indult és un «placebo» de l'amnistia que hauria d'arribar —que no arribe abans un estat federal o la independència, ja vorem—, si no es vol tindre condemnats per injustícies legals i actuacions antidemocràtiques en un estat espanyol que alguns entenen més com una presó ideològica que com una forma d'organitzar la societat de la manera més eficient i beneficiosa possible.

Però hi ha molts falsos «liberals» i falsos «socialistes» aficionats a organitzar la societat amb dogmes, xantatges i imposicions predemocràtiques —i antidemocràtiques, si els convé—. No cal dir que es fa ben trist i lamentable comprovar la muntanya de mentires que amagaven els progres de la panna d'aquells anys huitanta (evidentment, començant per Felipe González i Alfonso Guerra) en què començàvem alguns a educar-mos políticament (en les mitges veritats i les falsedats sanceres).

Cita dominical / 648: José Álvarez Junco

La judicatura va ser totalment depurada pel franquisme. En 1939, digam que no quedava ni un sol jutge que no anara a missa. Eixa judicatura va passar després la Transició sense cap porga i això provoca que hui siga un un cos de l'estat, en general, tan endarrerit i conservador.

José Álvarez Junco, segons l'entrevista que li fa Natalia Junquera, «Donde hay secreto, prospera la impunidad», El País, 11.04.2021.

Assetjant la discrepància

En l'article de Rosa Montero «Vengan de donde vengan» (El País, 21.03.2021) tope amb el frament següent:

El cas Tóth és una campanya típica i modèlica d'assetjament el diferent i és un bon exemple de com la barbàrie i la intolerància governamental piden anar silenciant a poc a poc un país i pervertint els seus valors democràtics.

El «cas Tóth» té a vore amb l'assetjament que està patint l'escriptora Krisztina Tóth pel fet d'haver optat en un formulari d'una revista digital per retirar del pla de lectures escolars un llibre de Mór Jókai.

El que m'ha sorprés no és la defensa que fa Rosa Montero de l'escriptora. La cosa és que eixe fragment m'anava de perles per a pensar en el cas Hasél, però he vist que l'única relació que he trobat entre Rosa Montero i Hasél és esta (Twitter, 19.02.2021):

Pot ser que s'haja de llevar el delicte de presó, no de multa, i no ho sé quan demanen assassinats concrets amb noms i cognoms, i quan hi ha delictes de violència directa (agressió a periodista, etc.) però, vaja, per descomptat no cal donar-li suport com a màrtir de la llibertat d'expressió.

I en un altre moment Montero considera que hi ha qui no el defendria si Hasél haguera dit el mateix, però fora militant de Vox. Segurament Montero té raó i hi ha qui no el defendria, però llavors és quan estaríem caiguent en la incongruència (això que ara hem descobert que cal denominar «dissonància cognitiva») i alimentant el braseret que està cremant les pàgines on venen els drets i llibertats de la Constitució espanyola.

Mos l'hauria de bufar que Hasél siga més o menys destarotat. La cosa és que els jutges han segut capaços d'admetre la causa i de condemnar-lo com a mesura d'assetjament —l'estratègia del desànim— tal com estan fent alguns a Hongria amb Krisztina Tóth. Encara que ara descobrírem que Krisztina Tóth ha defraudat a hisenda o li pega al gos, ¿ja no estarien assetjant-la? Denunciar l'assetjament que patix algú ¿és convertir-lo en un màrtir de la llibertat d'expressió quan les seues idees concorden amb les nostres o quan no hi concorden?

No conec a Hasél de res i les poques voltes que l'he sentit parlar, em sembla dogmàtic i amb idees tan reaccionàries com les que diu combatre. És diferent... de mi, i també a pesar d'això cal que s'expresse lliurement, perquè convé saber amb qui compartim el viatge. Aixina podrem evitar alguna volta que mos sorprenguen tan sovint els mentirosos que prometen democràcia, diàleg, drets lingüístics, equitat i igualtat fent ús d'una llibertat d'expressió que només permet parlar entre línies. Com si haguérem tornat als anys que enyoren els magistrats que van jurar els drets fonamentals del franquisme. I els que no els van jurar, perquè no tenien l'edat, però ja veus.

Cita dominical / 643: José Antonio Martín Pallín

Si algú es llig una sentència del Tribunal Suprem nord-americà, vorà que cap en absolut és per unanimitat. La unanimitat ja és un símptoma molt preocupant de dictadura.

José Antonio Martín Pallín, Tot es Mou, 04.03.2021.

La foto dels sàbat / 32

La imatge de hui no és meua, és d'Òmnium Cultural i dels magistrats que violenten la justícia i fan possible la broma. Fa gràcia com a vinyeta, però fa temor riure, per si de cas...

Spain, 14 - Iran, 13

El fet que hi haja polítics a Espanya que tenen actuacions lamentables o ridícules, i que fins i tot van pel món fent gags del seu espectacle ideològic, com ara Josep Borrell que va reclamar a Rússia —¡culpable!, que va cridar Serrano Suñer— que fera el contrari del que ell i els poders de l'estat fan en Espanya, no impedix que les dades objectives mostren clarament que no casen del tot amb la propaganda democràticament panxacontenta de l'Espanya nacional, tal com iŀlustra Freemuse:

Esta setmana en tancaran un altre —Pablo Hasél—, perquè el campionat infame continua i els «espanyols» hi tenen tirada.

La lectura evita les aŀlèrgies

Este matí he sentit una informació per la ràdio que m'ha fet pensar les ambigüitats lògiques i semàntiques del llenguatge que estem acostumats a resoldre sobre la marxa: «És convenient llegir la informació del producte per a evitar problemes aŀlèrgics»... S'entén, és clar: la lectura evita les al·lèrgies, ¿oi?

Això és el que passa amb algunes actuacions policials i judicials que estem patint. Però al revés: la lectura els provoca encara més aŀlèrgies, principalment relacionades amb la veritat i els drets democràtics, aŀlèrgies ideològiques, si és que això existix. Pareix que els passa un poc com al personatge del Quixot retratat per Cervantes: com més lligen documents que expressen posicions que no coincidixen amb el nacionalisme espanyolista autoritari i excloent, més senten que han d'intervindre —amb les porres o amb les detencions arbitràries i les sentències absurdes— per a tornar la pau al món de les idees polítiques, que ningú arribe a pensar que serà acceptat democràticament pels budells de l'estat espanyol que les idees es puguen convertir en projectes polítics democràtics avalats per les urnes.

Supose que també ho haurem de resoldre sobre la marxa. O canviant-la, i que siga més conveçudament democràtica.