La humitat

La calor és la humitat. Si la humitat relativa baixa al 17℅, aleshores 31 graus són un dia agradable de primavera. Un poc de fresca fa ambient de vacances, tardanes, però agraïdes. L'apartament turístic pirata de d'enfront perboca els exòtics inquilins de bon matí. Ironies amb poca dialèctica.

L'amiga de Nàpols

Cama ací, cama allà, tombat i aguantant la blamor dels carrers i les places dures —els tendals de la plaça de la Reina haurien de ser plaques solars, i no arriben a fer el paper dels arbres—, a mitjan camí del desig d'un lloc més al nord on diuen que fa més frescor. Abans d'eixir encomane un llibre d'Elena Ferrante, L'amiga genial, a vore si arriba en bon estat i pot ser un obsequi per a un xica que ha tornat d'un any d'Erasmus a Nàpols.

Mentres arriba eixe, canceŀle la compra d'un llibre en una llibreria de Màlaga, perquè no el troben i no troben cap exemplar en els distribuïdors. Mantinc la comanda de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, que sí que me'l poden enviar. Els escric en valencià i m'atenen amb amabilitat, sense eixos escarafalls que sabem possibles i que hem patit alguna vegada quan hem mantingut correspondència amb les Espanyes. En este cas, tal com l'amiga de Nàpols, genial.

No tan delicats

Una part de la meua família és de festejos llargs, segons em van contar. Onze anys van haver de festejar els meus tios majors per a fer-se el dot, tindre faena i una casa on viure. Això eren els anys cinquanta i xixanta del segle passat. Una reunió familiar d'estiu improvisada dona per a això i unes quantes anècdotes més. Aixina constate que dic «pòu» perquè és el que diuen en Carcaixent, en lloc de dir «póu» com a la Vall. En canvi, dic «cullerot» com a la Vall, en lloc de dir «cabot» com dien els meus tios de Carcaixent. I no conte que feen quan eren menuts amb mosques, cullerots, granotes, renocs i cavallets, perquè quasi mereixeria un juí per crims de lesa animalitat.

Altres temps, diuen, però no sé si consideren que ara es fan les coses millor o si pensen que ells van sobreviure a les polvoritzades indiscriminades i que ara mos hem fet molt delicats. De totes formes, no pareix que aquells temps foren molt diferents dels actuals, amb la mar plena de plàstics, Putin cremant gas, per ací incendiant els bocs... ¿Delicats? No tant.

Cita dominical / 719: Bernat Puigtobella

El procés ha cremat una fantasia política, la fantasia de la independència, que vam portar a un punt d’ebullició tan gran que literalment es va evaporar. La fantasia d’uns Països Catalans unificats és igualment inviable políticament, però conserva encara aquella palpitació de les coses impossibles però carregades de sentit.

Bernat Puitobella, «Mea culpa, Països Catalans», Núvol. 🔗

La foto del sàbat / 109

Com que el grafit el firma Sunra i no Banksy, la paret del carrer d'En Pina no corre perill.

L'aroma del llibre cadavèric

Arriba a casa el llibre d'una llibreria de segona mà: Un bellíssim cadàver barroc de Josep Piera. Takse diu que ha arribat tan cadavèric que ha hagut de tocar-lo amb alcohol de neteja. Ai, espere que l'alcohol no li haja llevat l'encant dels llibres vells que han passat per les mans de diferents lectors. De totes formes, és un llibre que hauria de ser un regal i no sé si tindríem prou poder de convicció per a que la possible lectora aprenga o accepte que els llibres vells també són un regal valuós. Molt sovint més valuós que un llibre acabat d'imprimir. Ai, aquella oloreta de vainilla...    

Malvasia i trastos

Doncs, no, de moment no és possible, l'Onyx Boox NotePro no vol deixar-se connectar per l'ordinador, ni en Ubuntu ni en Windows, ni amb el «debugging» de l'usb ni sense. He tirat arrere el microprogramari, l'he tirat avant, però tampoc. Diuen per internet uns quants que han tingut el problema, que li han trobat la solució, però a mi no em funciona, llevat que em pose en mode «expert» que és una cosa que no soc i que preferixc no tocar. L'última possibilitat que tinc és que el cable no siga bo. La que passa és que per ara no tinc cap altre aparell que gaste l'usb C i, per tant, no puc comprovar-ho.

Els problemes de les maquinetes no sé si deixaran molt de rastre en la història. Seguint un altre rastre, el de la malvasia de Càndia 🔗 —em sembla que cal escriure-ho amb accent, cosa que no fan sempre les edicions del Tirant que he vist—, sí que he trobat un poc d'història del comerç d'eixe vi que provenia de Creta (de la ciutat de Càndia) 🔗 tan cotitzat en el món medieval. I li va passar com al «meló d'Alger», que es cultiva a molts més llocs fora d'Alger. Com ara a les Canàries o a Itàlia —Leonardo da Vinci, diuen que en va arribar a tindre a la seua vinya. 🔗

Al marge d'eixes realitats tan parceŀlades, ha començat a ploure de tant en tant en València. Si dura prou, és possible que a la tardor refresque, perquè per ara no fa més que generar més humitat i basca. Amb un glopet d'aquella malvasia segur que em despreocuparia dels trastos informàtics.

Neteja de bits

Recorde aquell escalèxtric —en realitat era d'una altra marca, no era Scalextric— 🔗 enorme dels anys setanta que fea un huit que omplia l'habitació. L'havíem heretat d'algú a qui le fea nosa i el vam dur de França cap ací. Un bon dia, en un d'eixos rampells de «neteja» acrítica i ofuscada que provoca l'acumulació de trastos, va anar a parar al fem de la Vall. Espere que algú l'aprofitara. Vaig salvar un Renault de carreres, per somiar que mai m'hi torne a posar. 🔗

Esta volta la neteja volia ser informàtica. He eliminat paperassa i fullaraca. Inclús en format digital sap mal haver-la de fer desaparéixer. Totes eixes còpies i versions dels mateixos documents en què he treballat editant-los o canvinat-los el format, els articles, els facsímils, les imatges... Tot arriba a ocupar interminables gigues de pàgines i materials que no sé si mai podré ordenar i aprofitar.

A més de la calor, em torbe comprimint i fent còpies de seguretat. Ocupen massa, n'hi ha massa brossa i costa molt fer una netejar que després no hages de lamentar. A més, no sé què ha passat, però l'Onyx Boox, 🔗 que havia de ser el refugi de molts d'eixos documents, no vol connectar-se amb l'ordinador a través del cable i no trobe cap opció de configuració del port usb en el menú de l'aparell. Mentres ho resolc, busque alternatives en la tauleta Fire o en llapisseres de tot pelatge..., que quasi no utilitze, però que no he tirat encara al reciclatge. Algun dia de neteja.

Massa bravures

Avance un poc més en l'edició del Tirant lo Blanch 🔗 en el format per a la xarxa de Wordpress. Regirant un poc la xarxa trobe una edició del 2019 (amb el text de Cervantes Virtual), editada amb el Latex 🔗 per Joan Quintana, 🔗 que mirava de fer pràctiques d'edició amb eixe programa. La cosa li ha eixit prou bé, tot i que li falta aplicar les revisions d'edició que es veu que la transcripció de Cervantes no incorpora. En el seu bloc, Joan Quintana ja explica que el seu interés és un altre, però ha deixat una bona mostra de les possibilitats d'edició amb Latex.

Canviant d'àmbit, per no perdre punt i per anar embolicant-me sempre en massa coses, localitze un fum d'articles interessants sobre llengua i societat en la revista peruana, precisament, Lengua y Sociedad. 🔗 A pesar de la tranquiŀlitat estiuenca, no m'ho acabaré, està clar. Ni encara que em jubilara ara mateix.

I per aportar alguna coseta més, faig una fitxa sobre el verb fronterejar, que té ara mateix una accepció antiga ('fer frontera'), una actual en el camp del comerç ('avançar els productes a primera línia en l'estant') i una que espere que siga futura, per estar a la moda musical i argòtica, 'faronejar'. 🔗 Es veu que ara frontegen més que fanfarronegen. En fi, fem versions: «vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades», diríem.

Els codonys per davant

Una sorpresa agradable dels jocs europeus que vam vore esta setmana passada va ser que en les competicions de marxa les distàncies per a hòmens i dones eren les mateixes: 35 i 20 quilòmetres. Va ser agradable i va ser una sorpresa que va durar poc, perquè després tornem a vore els destrellats de sempre, que els comentaristes de la televisió encara no són capaços d'entendre ni d'explicar, per ara. Algú va demanar per què els hòmens corrient 110 metres tanques, mentres que les dones en corrien 100. El xic no es va traure la pasta dels dits, va començar a raonar no sé què de la morfologia, però va tirar per l'anècdota i va explicar l'origen històric de les dos competicions, que una venia d'Anglaterra i l'altra de França.

Segurament la diferència té un fonament clau que me s'escapa, però actualment, «en ple segle xxi» —podríem dir posant-hi prosopopeia—, em sembla possible entendre que si no tan sols es fan competicions separades per sexes, sinó que es mantenen regles, distàncies, altures i pesos diferents per motius de sexe, és que estan mantenint la lògica patriarcal contra la igualtat de les dones.

Com a mostra eloqüent tenim que han introduït una competició de salts des d'una plataforma. Les dones han de botar des de 20 metres. ¡Els hòmens des de 27! ¿Eixa és la distància que satisfà el masclisme? Segons la Wikipedia, 🔗 habitualment les competicions permeten uns ventalls d'altures: de 22 a 27 metres per a hòmens i de 18 a 23 per a dones. Vaja, es veu que el 23 era un punt d'interseccció massa igualitari.

Les dones han d'entrar amb els peus per davant a l'aigua, i els hòmens... també. Torbe que és una posició «equidistant» poc sexista que deu voler blanquejar un poc el tema. Xe, ¡els codonys per davant, home!

Cita dominical / 718: Jesús Tuson Valls

L'única solució, doncs, és una solució difícil, tal vegada inviable: treure's de sobre els prejudicis i els complexos i mantenir la llengua sempre que això sigui possible, sense menystenir les capacitats comprensives dels nostres interlocutors. O això, o la dimissió per la via ràpida.

Jesús Tuson Valls, capítol 17, «Bilingüisme passiu», Històries naturals de la paraula.

La foto del sàbat / 108

Esdeveniments al carrer «de les Danses», que vaig llegir en algun lloc que devia ser «des Danses», pel cognom d'una família.

Les excepcions enganyoses

Tanquem la setmana laboral amb dos talls de llums, a l'inici i al final del matí. Entre els talls, m'interesse per saber per què no han apostrofat «l'ume» en el Diari La Veu, ja que es tracta d'una vocal inicial tònica. Els escric per a dir-los-ho i, de pas, recorde en l'aoetic que, si no és necessari per algun motiu positiu, es suposa que és millor aplicar les regles ortogràfiques sense introduir excepcions imprevisibles, com ara la que han fet al pretendre ampliar els casos de «la ira, la una i la host» amb un altre cas: «l'Haia > la Haia».

En lloc de mirar de reduir les excepcions, com ara això de «la host» que no veig quin problema resol respecte a «l'host», van i n'afigen una. A pesar de l'estiu, els insistixc, per si de cas s'ho repensen, tot i que ja preveig que poden passar cent anys fins que algú decidixca que ka n'hi ha prou d'anar creant un dubte i una «falta» amb una excepció que no cal.

«L'hola», «l'aura», «l'oli», «l'arregla»... La calor ha acordat una treva excepcional, enganyosa.

En ebullició creativa

L'any passat ja ho van fer, i enguany el Diari La Veu torna a recordar una de tantes efemèrides de la recuperació dels drets lingüístics dels valencians: ¡l'oportunitat de barallar-mos en valencià i pel valencià!, ara també en la tele. Va passar en 1990, 🔗 però encara pareix que siga despús-demà.

De totes formes, si han d'anar repetint la informació sobre el succeït, seria cosa que miraren de posar al dia la informació, perquè em sembla que estan repetint un article elaborat quan els ànims estaven massa calents per a parar-se en brosses. Els ho demane:

Vos garaïxc moltíssim que hajau tornat a publicar la famosa llista de recomanacions estilístiques elaborada per Amadeu Fabregat per a Canal 9. Supose que la llista és autèntica.

Amb tot, trobe que l'article que la comenta s'hauria de revisar, ja que algunes de les coses que diu corresponen a prejuís de l'època de la llista (tal com la polèmica que es va generar), cosa que es pot comprovar al cap dels anys. I encara mereix més una revisió, si l'aneu repetint en estiu.

Per exemple, això de «les teories idiomàtiques defensades per sectors de la dreta regional» no té ni cap ni peus, si no s'aclarix a què es referix. La dreta de l'època, com l'actual, té la mateixa teoria que molta esquerra d'aleshores i d'ara: despenalitzar el valencià, però procurant que el castellà continue estenent-se i fent desaparéixer el valencià. A més d'eixa teoria, certament, n'hi han de pitjors.

D'altra banda, escriure «plata» no és escriure en castellà, sinó en valencià, atés que la paraula ja és corrent en valencià des de l'Edat Mitjana. Una cosa semblant passa amb «bolletí», «deport» o «vacacions», on pareix que pesen molt les rutines dels manuals de l'època sobre suposats errors i barbarismes.

Finalment, l'incís que hi ha en el penúltim paràgraf, no sé què vol dir.

Espere que l'any que ve pugam haver entés que la mala praxi d'Amadeu Fabregat al davant de l'ens televisiu no invalida la possibilitat que el valencià general haja de ser la llengua d'ús. És mirant l'ús real i quotidià en valencià on trobarem què correspon a un registre i què correspon a un altre registre, les interseccions, les connexions, les infraccions intencionades, les variacions voluntàries. Tot el que permet tindre una llengua d'ús creativament «en ebullició» —com dia aquell fa uns anys. 🔗

Fa massa temps que hem comprovat que les rutines estilístiques dels manualets que confonen dialectes i registres —un reflex de la imposició del castellà, que mos fa confondre registres i llengües—, i que persones que apliquen i transmeten la submissió del valencià davant del castellà —que és el que li retreen al president de la Generalitat Valenciana a Elx fa uns dies— 🔗 no poden ser la referència comunicativa i expressiva per a impulsar l'ús de la llengua, el compliment dels drets lingüístics i l'autoestima lingüística dels parlants efectius i possibles.

Afinant «lo» codi

Continue afinant el codi css per al bloc del Tirant lo Blanch. 🔗 Li he rebaixat el fons rogenc respecte a la versió que tinc penjada en web. 🔗 Com que encara hi ha més detalls solts de visualització, no m'he pogut posar a alimentar el fons amb la substància que l'obra fonamental de les lletres clàssiques valencianes hauria de tindre. Hauria de dir «suposada», perquè està clar que és una obra més per a estudiosos de la llengua, la literatura i la història. I per això és un monument, no un divertiment per a lectors de ficció.

Els estudiants de filologia hi hem passat de puntelletes —una companya de curs «es botava les batalles»— i hi recorrem per a poar lèxic, morfologia i sintaxi que donen solera als trets valencians, que també en això és una obra fonamental que dona molt de joc per alimentar l'autoestima dialectal i lingüística, i per a evitar manies, malentesos i prejuís d'alguns devots de la normativa excloent.

Mos entretenim

M'incendie un poc amb el codi del Wordpress, però vaig apagant-ho a força de ginys (widgets). Com ara un que em torna l'editor clàssic per al lateral del blocs. La cosa és desactivar el Gutenberg. Hi deu haver gent desvanida i satisfeta amb eixe editor que pretén emular les caixes de text de les impremtes antigues, com si una emulació digital d'una antiga necessitat analògica haguera de ser millor per cocos.

Desactive l'editor Gutenberg amb un giny que hi ha per a això —no dec ser l'únic que té eixa necessitat—, i la part més rellevant de l'edició de hui del bloc del Tirant lo Blanch és que tracte d'eliminar els accents diacrítics que la normativa va fer que caducaren. I un que algunes edicions havien afegit un poc incoherentment: el participi de metre apareixia amb la forma mès, cosa que no s'ajustava a l'accentuació occidental que li correspon a la llengua de la València —algun dia li haurem de tornar l'e tancada també a eixe topònim, Valéncia— d'aquell moment i d'ara. Ho deixe en mes marcat amb un title que fa eixir un missatge emergent —una bufa o brafà, posant-mos tècnics i argòtics alhora.

El foc dels incendis, la flama del turisme, les cendres de les guerres, de l'any que fa que les dones són esclavitzades a l'Afganistan —i la pau que diuen alguns que respiren en les zones rurals d'aquell país quan no hi ha guerra, però sí sotmetiment—, de l'atemptat contra Salman Rushdie —que es recupera—, 🔗 i anem jugant amb els codis. Des de Plató (la caverna) 🔗 fins a Philip K. Dick (Electric Dreams) 🔗 no mos ho expliquem, però mos entretenim.

Sentiments lingüístics contraposats

Com que la cosa és del meu poble, m'interesse per la reacció atemperada i serena amb què una regidora socialista, Lara Romero Giner, va «atendre» la petició intempestiva d'una dona que demanava a crits que la regidora fera la seua intervenció «¡en español!», una exigència lingüística i sentimental desbocada en aquell moment i lloc. 🔗 La regidora va respondre pel cantó emotiu i de les normes d'urbanitat. Cert que tenia el micro i ha imposat la seua veu, però ha intervingut per a respectar inclús la veu irrespectuosa, i per a demanar respecte i reciprocitat en el tracte.

Les emocions i les adhesions sentimentals s'han de posar en pràctica i s'han de mostrar en actes privats, i més encara en actes públics, amb paciència, suavitat i normalitat —i sense haver de demanar permís ni perdó—, i això és possible sobretot gràcies a la protecció anímica i legal que proporciona la democràcia i més encara gràcies als drets lingüístics de què disposem i que cal exercir quotidianament, si no volem que les veus intolerants i autoritàries els xafen a força d'exigències xenòfobes i d'imposicions estridents.

Eixes actituds i raons no convençeran els hostils, però segur que alleugen i faciliten el convenciment que la consciència cívica i democràtica en valencià és possible i productiva.

Cita dominical / 717: Gerard Furest i Dalmau

No està científicament demostrat que calgui ser un estat per salvar el català. Per ser una col·lectivitat que es retroalimenta a ella mateixa no et cal un estat, el que cal és molta més fermesa que la que tenim.

Gerard Furest i Dalmau, segons l'entrevista que li fa Joan Burdeus en Núvol, 🔗

La foto del sàbat / 107

Al Cabanyal, un caixó decoratiu de fusta^[*] amb la persiana de lameŀles que corresponia a l'època.

---

* Un llambrequí.

Informàtica bascosa

Encara no he acabat de donar-los l'aspecte que vullc que tinguen els apunts del bloc del Tirant. 🔗 La pàgina amb la noveŀla funciona i té més o menys l'aspecte que havia pensat, però els diversos documents de configuració que intervenen i els codis que cal tocar em tenen un poc marejat. Tot va agarrant forma, però quan només tens una idea lleugereta d'estes coses del Wordpress, el css i l'html, les combinacions i els efectes no sempre ixen com vols.

De moment he fet l'apunt inicial, per vore com queda i per a decidir com vaig posant els enllaços als apunts, que supose que ho faré alternant crides dins del text i deixant fora un menú d'apunts, caregories i etiquetes.

A banda d'això, l'actualització de l'Ubuntu també demana pa, aixina que pareix que estos marejos informàtics em refrescaran estos dies bascosos.

Que lo cavaller sia clar en sos fets

La solució final —per ara— ha segut agarrar el Wordpress que tinc instaŀlat en les fdt, 🔗 llevar-li l'arxiu «wp-config.php», penjar-ho en l'espai per al nou bloc —on ja he creat una base de dades buida— i activar la instaŀlació. Oli en un llum. El text del Tirant lo Blanch està disponible ara també en un espai creat amb el Wordpress. 🔗

La idea que continue tenint al cap dels anys —després d'estar penjant versions en un altre lloc 🔗 més rígid per a estes coses— és enriquir l'edició amb notes emergents que es poden consultar durant la lectura, i també amb anotacions de contingut que es podran consultar en els apunts del bloc.

Si no em disperse massa —que sol passar que sí—, espere traure un poc de trellat de tots estos embolics informàtics i estilístics. De moment, he aprés a posar un color de fons amb una opacitat rebaixada, cosa que ja és un detall de mèrit per a mi. No crec que canvi el Hipwords per un altre tema, però sí que hauré de mirar les adaptacions per a millorar l'aspecte i la llegibilitat. La imatge de la capçalera supose que anirà canviant, però no ho tinc clar encara. En tot cas, amb paciència i una canya, espere «que lo cavaller sia clar en sos fets».

Extensions de la calor

A pesar de la calor, em vaig calfar un poc més el cap per a resoldre el misteri dels blocs desapareguts de què parlava ahir, glossant una de les meues clavaes de pata tradicionals. Efectivament, d'això es tractava, en lloc de crear un subdomini en el servidor —com em pensava que estava fent— vaig crear una redirecció de la pàgina principal a un lloc que encara estava buit. Per això tot el contingut dels dos blocs afectats —subdirectoris i subdominis de l'adreça principal— va desaparéixer de la xarxa. Va ser cosa d'un minut resoldre-ho, però el maldecap va durar tot el dia.

Ara que ho he resolt, em sembla que la idea inicial que vaig tindre de traslladar el text del Tirant lo Blanch 🔗 a una pàgina de Wordpress no era tan encertada com em pensava. L'extensió d'eixa pàgina pareix que sobrecarrega el servidor. L'alternativa serà deixar la pàgina web on està —que funciona, tot i que l'edició siga un poc carregosa a causa de la configuració de Verizon (abans Yahoo!)— i fer les anotacions, comentaris i ampliacions en el bloc nou.

Encara faré alguna cerca més abans de decidir-me, per si de cas algun dels temes de Wordpress em proporciona alguna opció millor que continuar amb el meu conegut Hipwords, 🔗 que serà el recurs més probable, tot i que estic vegent que no acaba de mostrar algunes de les extensions que tinc instaŀlades en fdt, com ara el menú d'edició clàssic, o les opcions de l'extensió de l'Advanced Editor Tools, que per ara no volen aparéixer en la interfície d'escriptura. Una possibilitat és provar amb una versió anterior de Wordpress.

¡Mare meua, quina calor!, s'acosten més clavaes de pata.

La clavà de pata tradicional

Alguna cosa no va funcionar ahir, mentres estava toquetejant l'espai en el servidor d'Strato per a incorporar un bloc de Wordpress dedicat al Tirant lo Blanch, per tal de substituir i millorar la versió que tinc en web en Yahoo! 🔗

I sort que vaig crear un subdirectori per a instaŀlar-lo, i aixina es suposa que no m'he carregat res, però el cas és que els altres dos blocs que tenia en eixe servidor han deixat de funcionar. Hauré de fer una còpia de seguretat de les taules d'eixos blocs. Una volta ho tinga alçat, provaré a fer una netejar i a tornar-a instaŀlar els tres blocs en tres subdirectoris. Fins ara això havia funcionat, però ahir se'n va anar tot a fer la mà. Supose que amb eixa nova instaŀlació hauré de recordar i tornar a posar totes les extensions que tenia actives.

L'única cosa que podria pensar que va originar el problema, pense que va ser que vaig activar el php 8.0. Més tard, quan vaig vore que la cosa no funcionava, vaig tornar al 7.4, però el canvi no va fer efecte. Llevat d'això, la resta va ser la creació del subdirectori (també d'un subdomini, que no es va activar) i la càrrega del Wordpress amb el FileZilla. Es va carregar, però ja no em va deixar posar en marxa la instaŀlació.

Com és habitual cada estiu —i anem a deixar-ho en eixa estació—, quan tinc un poc de temps lliure en faig una o altra amb l'ordinador. La clavà de pata de rigor.

De l'Alger a Estocolm

El criteri que seguix el diccionari de l'avl en cas de «meló d'Alger» 🔗 no és el criteri general que s'aplica a estes denominacions que porten la preposició de seguida del nom propi o d'un topònim que indica l'origen (real o atribuït), ja que esta última paraula sol conservar la majúscula inicial.

Podem vore que en el Manual de documentació administrativa (2016) l'acadèmia exposa este criteri d'una manera imprecisa, ja que no explica per què es separa del criteri general, inclou exemples de paraules que són térmens comuns (xeviot, caixmir, angora) i apel·la a una poc concreta «consciència dels parlants»:

En altres casos, els topònims es mantenen com a comple ments del nom, amb una vetlada referència al lloc d’origen, però en la consciència dels parlants no designen la procedència del producte, sinó que han esdevingut noms comuns, i per això també s’escriuen en minúscula.

Tractant-se d'un criteri que divergix del criteri general, convindria un poc més de precisió per tal que els usuaris puguérem aplicar el criteri més enllà de la llista d'exemples que heu publicat. Cal tindre en compte que el diccionari sí que du «síndrome de Down», «síndrome de Diògenes», «síndrome d'Estocolm», «foc de Sant Elm», «cebeta de Sant Jaume», «porquet de Sant Antoni» «conillet d'Índies», «dimoni de Tasmània», «arc de Sant Martí», «ball de Sant Vito», «tindre la bossa de sant Tomàs»... ¿Com ho hauríem d'aplicar al «cotonet de Sud-àfrica» o al «cotonet de les Valls»?

Per cert, segons el diccionari Tresor del valencià meridional, a Benilloba en diuen «meló de Saix» del meló d'Alger. La consciència dels del Benilloba deu tindre algun dubte vegent el diccionari de l'AVL. Els he demanat als acadèmics que facen un pensament, en consciència.

Cita dominical / 716: Sebastià Serrano Farrera

El signe més visible d'una bona competència comunicativa rau justament en la capacitat d'escoltar. Qui sap escoltar posa un signe de qualitat a les relacions. I saber escoltar vol dir ser capaç de fer-ho amb tots els sentits, amb els ulls, la cara, les orelles, les mans i tot el cos, i vol dir parar esment de totes les expressions corporals, facials i vocals de la persona amb qui conversem.

Sebastià Serrano Farrera, El regal de la comunicació.

La foto del sàbat / 106

Possibles efectes lngüístics del mercat de les llengües. (Gentilesa de Fruilomar)

Un bancal de preposicions i adverbis

Em passe el matí torbat —com diuen les meues cosines de l'Alqueria— mirant d'entendre si les preposicions són preposicions, adverbis o alguna altra cosa, que pareix que no mos aclarim entre unes gramàtiques i altres. Ni tan sols en la Gramàtica del català contemporani—, 🔗 on ho exposen des de punts de vista diferents. Per sort hi ha un passatge de Pelegrí Sancho Cremades que exposa un poc eixes discrepàncies, encara que pareix que es queden sense concloure del tot.

La qüestió és que si la cosa no està clara, no sé com és possible que adopten decisions normatives que desqualifiquen o condemnen els usos habituals de la llengua general. Si fora per les gramàtiques i els diccionaris, la preposició baix no tindria quasi cap ús en valencià. I el cas és que seria paradoxal, ja que baix ha substituït davall de manera generalitzada, 📒 però la normativa rebutja tractar-ho i inclús arriba a negar-ho, com podem llegir en la gnv («observació» en 27.4.2.3): 🔗

Es tracta d’un ús que no es documenta en la llengua clàssica ni en la majoria de parlars actuals.

---

[Nota. La negreta és meua.]

En canvi, el llibre Els parlars valencians de Beltran Calvo i Segura-Llopes (9.2) diu:

Davall té poca vitalitat en val.: és viva almenys en part del val. merid., tendeix a substituir-se per baix.

En este cas, la gramàtica de l'acadèmia —i la de l'Institut d'Estudis Catalans— ha de mirar de més a prop si explica la realitat. És possible que no calga fer patir els parlants amb els marejos que provoca no saber si estem parlant d'una preposició o d'un adverbi, és a dir, si és possible tindre una bassa i un mas en un mateix bancal:

(gnv) Com a paraŀlel de dalt, es pot usar en aquells casos en què pren un complement i té el valor de ‘en una part més baixa’:
Baix del bancal hi ha una bassa, i dalt (del bancal), un mas.

Un adverbi en la gnv i una preposició en el diccionari. 🔗 Un bancal gens planer.

Sense exèrcits, hi ha la llengua

Faig un poc de recerca i, a pesar que està escrit en hebreu, gràcies al traductor de Google localitze el text original d'eixa dita atribuïda a Weinreich (i al mariscal francés Lyautey per un altre costat, este sense documentació) 🔗 sobre què és una llengua. Ho apunte en l'entrada dialecte de la Viquipèdia, 🔗 es tracta de l'article «The Yivo faces the post-war world» de Max Weinreich, en la publicació Yivo Bleter, de 1945 (pàg. 13).

En realitat no dona eixe concepte en forma d'aforisme propi, sinó que relata una conversa que va tindre amb un assistent a una conferència o xarrada. Eixa persona és qui li va dir que tenia una definició millor per a una llengua:

‫א‬ ‫שפראך‬ ‫איז ‫א‬ די‫אלעקט‬ ‫‬‫מיט‬ ‫אן‬ ‫ארמיי ‫און‬‬ ‫פלאט
('una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina')

Es suposa que això està ben escrit en ídix. Ho he tret del pdf de la revista, perquè m'ha pegat per anar a les fonts originals, però podia haver-ho copiat de la Viquipèdia. 🔗 No res, hui m'ha pegat per comprovar les dades, que sembla que eren correctes. I dic que sembla, perquè no tinc ni idea d'ídix.

De totes formes, eixa concepció de llengua val també per a moltes altres coses que no són acceptables i que mos hem d'engolir. I aixina es fa i es desfà la humanitat. Si no hi hagueren exèrcits i marines, possiblement hauríem arribat a una conclusió diferent sobre què és una llengua: com les races, que en realitat només n'hi ha una, és a dir, no cap. Hi ha la llengua.

Llibres entre la runa

Una afluència nombrosa i constant d'holandesos, des de fa uns anys. Inclús veïns i coneguts. Al costat d'uns contenidors, Het behouden huis de Willem Frederik Hermans, 🔗 es veu que va ser un autor important, però no pareix que l'hagen traduït encara al valencià. Per contra, Zeven perfecte dagen de Rosie Walsh (en la verisó anglesa original: The man who didn't call), que estava al mateix lloc per terra, sí que té una traducció al valencià: El noi que no va trucar (traducció d'Anna Llisterri i Boix, 🔗 també companya bloguera).

La calor, el turisme, les mudances, els qui no saben on estan els contenidors del fem ni fan per saber-ho i tiren les bosses de qualsevol cosa i de qualsevol manera en les papereres, al voltant per terra o als contenidors d'obra. Segur quan arriben a topar amb el contenidor, com ara al costat de les torres dels Serrans, lamenten molt haver enrunat el carrer. O ni veuen els contenidors ni s'enrecorden de la runa que han deixat darrere. Bé, a voltes la sort fa que vora els contenidors no tot siga runa.

Planter semat

Un company collistaire —i millor persona i lingüista— es preocupava per la baixa audiència que havia vist que tenia À Punt. No tinc una idea clara del problema d'eixa televisió pública dels valencians que no acaba mai d'arrancar ni de fer el paper que hauria de fer, encara que no siga amb audiències miŀlionàries.

Conec un poc l'administració valenciana per dins, inclús conec un poc l'actitud (i l'interés nul per l'ús del valencià) del lletrat de les Corts Valencianes que fins fa poc va ser el cap del consell rector de l'ens. La sensació que tinc és que és una sort que encara existixca À Punt. Em sembla que van crear eixa televisió per a tindre-la sempre ofegant-se i que no alce pols ni remolí. I possiblement per nostàlgia d'aquell Canal 9 que van crear d'aquella manera quan eren jóvens aquells soi-disant socialistes.

Anote una curiositat sobre els periodistes televisius en valencià: els periodistes valencians que treballen en tv3 parlen amb un to, unes expressions i un ritme que em fan creure que parlen quotidianement en valencià (Pepa Ferrer; Empar Marco abans). Per contra, els més visibles dels que treballen en À Punt em fan pensar (i en alguns casos ho podria confirmar) que només parlen en valencià per a eixir en la pantalla. I els ix com els ix.

A banda d'això, hi ha unes quantes veus i diccions en À Punt que saben expressar-se professionalment, però són sobretot els qui fan les connexions des de fora dels estudis.

¿Per què no triomfa À Punt si jo la trobe tan roín?, no ho acabe d'entendre. He de dir que, essencialment, només veig TV3, però triant els programes (Faqs, Sense Ficció, 30 Minuts, Tot es Mou, Els Matins, Està Passant, Polònia) i els periodistes que m'agraden (Xavier Graset, Helena Garcia Melero, Lídia Heredia, Xavi Coral, Toni Cruanyes, Carles Prats, Toni Soler). També n'hi han que no m'agraden (i alguns em sembla que estarien en la línia de poder ser fitxats per À Punt per a mostrar que també es poden fer les coses malament a consciència).

En fi, també hi ha Poblet.info, que mostra que n'hi ha planter. I que alguns polítics de l'administració valenciana procuren semar-lo.

La suor de quan t'hi fixes

Estos apunts apareixen amb un bon grapat d'errors de picatge, que també són errors sintàctics, i també de redacció. A cal sabater, ja ho sabem, sabates de paper. Per sort, a voltes ve per darrere Takse i em pega un toc. Però tampoc en té cap obligació ni ha de tindre cap devoció per fer això. Va com va. Aixina que la faena de sapa vaig fent-la a poc a poc, quan em pose un poc nostàlgic o quan em pense que he d'ordenar les coses, pel que puga passar... —sense dramatismes, és una manera tòpica de dir-ho, una gracieta.

Un agreujant a la poca netedat habitual és la calor que està fent este estiu. Diuen que és semblant al del 2003, però no tinc jo cap record d'una càrrega tan constant de calor i humitat a València ciutat. ¡En la vida!, diria, encara que sé que els records són molt fantasiosos. Hauria de mirar els apunts en els blocs de paper d'aquella època, però suposa que encara no s'estilava estar tan convençuts que ja tenim el desastre climàtic damunt, mos devíem pensar que encara ho podíem resoldre.

Amb l'agost es nota que ha començat eixe ritme calmós i relaxat de les vacances. I la calor encara ho fa tot més tou i xop. Les relacions laborals adquirixen distància i mantenen la frescor, per ara, fins que ordenen tallar l'aixeta del termòstat —aleshores supose que vindré amb pantalons curts, un poc com quan treballava al locutori de la platja. Ací també tinc un ventilador, per a que córrega l'aire. Però l'aire no s'emporta les errades, això només ho fan les gotetes de suor de quan t'hi fixes un poc.