D'ofici

A pesar de l'embolic que és intentar posar una queixa davant de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana —no és tan embolicat com davant l'INSS, però ho estan intentant—, creme els últims minuts del dia de faena explicant-los que l'Institut Cartogràfic Valencià té clar el nom, però no la llengua en què ha de respondre els missatge de qui els escriu en valencià: m'han respost en castellà.

I per un altre costat insistixc a demanar-li al Síndic de Greuges valencià una cosa que ja vaig demanar el dia 11 de juny passat: que la conselleria li està prenent el pèl —a mi i a la ciutadania valenciana en general, també—. Ho fea fa més de tres mesos i ho continua fent. Espere que a la segona la sindicatura prenga un poc d'interés pels drets lingüístics dels valencianoparlants.

Parlat d'això de la discriminació pel que fa a l'ús del valencià, en l'informe del 2020 del síndic, 🔗 de les 56 queixes iniciades, en ressalta només dos: són sobre l'incompliment de l'administració pública de l'ús del castellà. Supose que el síndic ha ponderat la utilitat de simular un possible símptoma de «normalitat» pel que fa a l'ús del valencià: ara els discriminats són els qui reclamen l'ús del castellà, ¿oi? Deu ser cosa de la simbolització compensatòria.

Mirant més amunt, veig que l'informe del Síndic de Greuges català 🔗 estudia «la vulneració del dret a rebre l'ensenyament universitari en català a les universitats catalanes». ¡I ho fa d'ofici! No pareix que al síndic valencià tinga «ofici» per això.

Mosquits i gallines

Flite el vàter, tanque la porta ràpidament i me'n vaig. Al poc, Takse em diu que hi havia un mosquit tigre surant en l'aigua. Ho he encertat. Ja no fa tanta calor, però els mosquits s'ha naturalitzat i mos volen amargar l'entretemps al centre de València. Un company em diu que fa uns dies no podien obrir les finestres del despatx de les Corts Valencianes, perquè al poc te'ls veies amenaçant els braços.

La «modernitat» del mosquit tigre sí que ha arribat a la institució. En canvi, la modernització de l'administració la deixaran per a la pròxima pandèmia o plaga —o per a l'altra—, si l'emergència climàtica ho permet. Mos han llevat d'una «revolà» el teletreball, continuen sense atendre els casos d'abús de temporalitat en les interinitats, trauen temaris d'oposicions com si la faena dels tècnics lingüístics consistira a fer classes de normativa o a redactar estudis jurídics, impedixen les opcions que facilitarien la promoció professional del personal de la institució, els procediments administratius seguixen la màxima que la gallina de dalt li caga a la de baix...

Mosquits i gallines, la natura no sempre facilita les faules alliçonadores.

Llicències de ficció

Un company em mostra un dels últims treballs de Paco Roca, el dibuixant de còmics valencià. Està en anglés —també hi ha versió en castellà a la venda—, perquè és un especial sobre Batman en què han convidat els dibuixants a crear una historieta amb eixe personatge, cadascú amb el seu estil. 🔗 La historieta de Roca es titula «Closed for the holidays». Hi ha poc de text, aixina que es pot seguir sense massa problema, perquè les bafarades del guió contenen un text curt i prou simple. I la curiositat és que és Batman a Benidorm. Tal com em dia el meu company, molt original i divertit.

Li comente al meu company que estic esperant que ixca en valencià l'últim llibre de Paco Roca, que em diu que és no sé què de l'edén. Doncs, això, Batman ha pogut enfilar-se en un anunci del bou eixe a Benidorm —no ha pogut véncer eixe nyap ideològic que ha omplit eixa «Espanya»—. No està malament la llicència. Em toca esperar que continue el milacre i que l'edén de Paco Roca tinga també un lloquet per al valencià. Són llicències de ficció que modelen i dibuixen les realitats reals i somiades.

Conseqüències de la lògica

Molt sovint els enganys consistixen a trossejar les dades i la informació per a difuminar i emmascarar unes obvietats contradictòries. Sense massa esforç n'he recopilat uns quants exemples per a fer un comentari en Núvol 🔗 a propòsit d'una entrevista de Joan Burdeus a Gerard Furest:

Parlen en castellà i pretenen que augmente l’ús del català, amplien aeroports i pretenen que baixen les emissions de gasos nocius, fan que atraquen més creuers turístics i pretenen salvar la posidònia, depuren l’aigua i continuen omplint els camps de nitrats… No és una emergència climàtica ni lingüística, és una conseqüència lògica i, certament, pragmàtica.

Això ho hauran d'apanyar els verd alemanys, perquè ací pareix que estem més entre els botellons i la depredació mediambiental en benefici del negoci turístic.

Cita dominical / 671: Antoni Marí Muñoz

Això de les crisis de la poesia, de la noveŀla... però si això ja ho deia Petrarca, que estam en crisi! I, a més, el seu estat és aquest: estar en crisi sempre.

Antoni Marí Muñoz, segons l'entrevista de Marta Nadal Brunès reproduïda en Converses literàries (1991).

La foto del sàbat / 61

Em pensava que la vespa no s'havia decidit a fer el niu, però sí. Ha omplit el rebost i ha tancat l'entrada amb fang.

Erupció a l'Alguer

Em semblava que la detenció eruptiva de Carles Puigdemont a l'Alguer que havia de dur avant la «justícia» espanyola mos donaria més joc i que ja mos passaríem unes quantes setmanes entretinguts cara al pandero. Però no, la cosa no ha segut volcànica, només cutània. Es que veu la idiosincràsia de les altes esferes judicials espanyoles pareixen un pèl estrambòtiques vistes des de fora. Com sol ser massa habitual, no hi ha manera que responguen a paràmetres acceptables de respecte legal i democràtic. Paràmetres acceptables per a l'Europa que desitgem alguns que no som magistrats de cap alt tribunal ni alts funcionaris amb accés als embornals del dret. De fet, eixes actuacions mos iŀlustren sobre els paràmetres de neofeudalisme nacionalista autàrquic espanyol en què viuen eixes magistratures. Fins a l'aministia final, doncs.

Ho deixarem córrer per a futurs episodis més còmics encara —espere que, si més no, mos facen somriure—. Torne al volcà de La Palma i a les especificacions del Raspberry Pi 400, que són distraccions que mos cremen un poc menys les neurones.

Incitem a l'odi

Incitar a la discriminació és un dels aspectes que poden conformar la incitació a l'odi. Quan algú promou un «sentit positiu d'identitat de grup», 🔗 no fa una expressió d'odi. A pesar d'això, quan algú o un govern prepara normes que discriminen persones i coŀlectius per motiu de llengua, encara que siga per omissió en un estat multillingüe —seria el cas d'un munt de normes estatals espanyoles, com ara l'avantprojecte de llei de l'audiovisual espanyola que s'ha conegut (veg. Vilaweb), està fent ús d'eixes facetes marginals del delicte d'odi.

En eixe sentit, encara que ho tenim interioritzat i estem acostumats a sentir parlar en castellà els «nostres» representants polítics en les cambres estatals, el fet que encara ara estiga «prohibit» l'ús de les llengües oficials diferents del castellà-espanyol en el parlament i el senat espanyols, no sé si massa bé si és una conseqüència o una causa de l'efecte d'eixe vessant de la incitació a l'odi que és la incitació a la discriminació. Deu ser un cercle viciós.

És cert que han aconseguit, per contra, que vejam com a «cercle virtuós» que els parlamentaris catalans-valencians mos parlen en valencià ací, però en castellà quan parlen des de la tribuna parlamentària o inclús a través dels mitjans d'informació estatals, «normalitat» imposada que podria fer creure que els espanyols-castellans tenen alguna aŀlèrgia a sentir parlar o a llegir en altres llengües, tot i que el fonament és un altre: la imposició del castellà i de la identitat que hi puga anar aparellada. I com que ni tan sols reclamen eixe dret en cada discurs o entrevista que els és negat en la seua llengua, arribem al cercle viciós de pensar que no ho estan impedint, ja que mos hem acostumat a creure que cal parlar allà en la llengua que mos imposen.

El cas és que en lloc d'una promoció d'un «sentit positiu d'identitat de grup», es fa una imposició castellanoespanyola a través de la discriminació lingüística negativa. Amb eixes bases ideològiques i fàctiques, és lògic que sigam «odiosos» els qui no parlem en castellà-espanyol. Incitem a l'odi, és a dir, els el provoquem.

«Temporà» de ravanells

Els primers ravanells de la temporà, barrejats amb un poquet de timó sorià, sàlvia i les últimes verdolagues, li donen un toc especial a l'ensalà de cigrons — també sorians— i tomaca. L'estiu s'acaba, però s'acaba bé.

Això de «temporà» i «ensalà» hauria de ser una opció prevista per la normativa per a ús dels registres valencians (i més enllà, és clar). Si la normativa la feren més tenint en compte la llengua, que sobretot és oralitat, i no tant la reverència del «subproducte» escrit, podríem dotar este derivat simbòlic de més recursos i, per tant, també tindríem una llengua amb més possibilitats expressives en mitjans i registres.

La versió escrita de la llengua avança més lentament, més encara en situacions d'indecisió, prepoderància o temors... És a dir, quasi sempre. Però podem vore en el diccionari de l'avl que va pel camí d'oferir recursos a l'expressivitat autòctona, sobretot festera:

apuntà (o apuntada), arreplegà (o arreplegada), cordà (o cordada), cremà (o cremada), dansà (o dansada), despertà (o despertada), disparà (o disparada), filà (o filada), mascletà (o mascletada), mocadorà (o mocadorada), plantà (o plantada), xocolatà (o xocolatada)...

Seria més simple i útil regular i adoptar possibilitat ortogràfica de manera general, i que cada u trie l'estil que preferix, en lloc de posar-ho en el calaixet on trobem barrejats els prejuís, les excentricitats i les submissions més o menys panxacontentes.

«Halez-òres»

Un altre dia hauré de tornar a mirar com és que els acadèmics que han llevat els diacrítics —però no del tot, sense explicar on cal consultar-los en eixes ocasions excepcionals en què els volem mantindre— han decidit al mateix temps eliminar l'apostrofació d'una paraula (un topònim que ha tingut una certa «anomenà» no fa massa), de manera innecessària i sense explicar per quin motiu han decidit anar contra la regla general d'apostrofació en un cas i no en tots els casos pareguts.

Per exemple, si escrivim el nom de la ciutat holandesa on hi ha un tribunal famós, podem evitar l'arbitrarietat i seguir la simplicitat, la coherència i la predictibilitat exigible a una regla ortogràfica i escriure «el tribunal de l'Haia», tal com fem quan escrivim «l'aura, l'oli, l'haca, l'afona, la parta, l'arregla, l'IVA, l'assota, (de) l'Iran» i milanta gracietes més que mos se podrien ocórrer.

Per contra, un interlocutor pretén que hi ha uns motius que fonamenten que «l'Haia» s'haja d'escriure «la Haia»:

1. Aquesta grafia reflecteix la pronúncia general d’aquest topònim en català.
2. En el cas de la Haia l’article forma part del topònim originari (Den Haag) i és, per tant, etimològic (de manera diferent de casos com el de l’Índia, en què l’article s’ha generat en català).
3. No és una excepció única, ja que es mantenen sense apostrofar la host, la ira i la una per evitar l’ambigüitat.
4. Encara que en les obres de la Secció Filològica s’ha abandonat la pràctica de no apostrofar l’article femení davant noms començats pel prefix negatiu o privatiu a-, en aquest cas la (H)a inicial del topònim la Haia no té res a veure amb el dit sufix a- negatiu o privatiu.
5. És la forma que presenta un ús més general segons la informació bibliogràfica i d’Internet.

Eixos possible motius de l'iec no tenen cap fonament que justifiquen per què cal apartar-se de la regla general d'apostrofació. Com a rèplica a cada suposat motiu podríem dir:

1. Si fora per la pronúncia que es fa en cada cas, no hi hauria regla d'apostrofació per a les paraules femenines, ja que podem sentir com es pronuncia l'article complet a tort i a dret en casos d'apostrofació.
2. Que en holandés hi haja un article no té cap rellevància per al cas.
3. Que no siga una excepció «única» no justifica que anem afegint excepcions al gust.
4. Motiu absurd, atés que ningú pretenia apostofrar eixes paraules que han deixat de dur apòstrof ni equiparar el topònim amb eixes paraules. De fet, les paraules que s'apostrofen i que no tenen un prefix a- de valor negatiu seguixen la regla general.
5. Este suposat motiu estadístic és el mateix punt 1 amb una altra disfressa.

Això sí, estic tranquil perquè podrien haver dit que «de més grosses se n'han fet» en toponímia, que també és un motiu estadístic que podrien fer servir, seguint un argument del mateix institut: «una bona part de l’ortografia és arbitrària». 🔗 Tenint que com va això de l'arbitrarietat 🔗, podrien haver concretat quina és eixa part que diuen «arbitrària» i aixina cadascú hi aplicaríem el lliure albir o el capritx propi. Sí que seria simple i senzill «halez-òres».

La frivolitat del benefici

Hi ha dos idees que crec que no han arreplegat els autors de Molt a favor 🔗 per a mantindre i augmentar l'ús de valencià que m'han vingut al cap no sé per què (o sí):

• Quan reproduïm alguna cosa que mos han dit, hauríem de reproduir-la en valencià encara que mos l'hagen dita en ànglés, en castellà o en la llengua que siga. Si és rellevant, podem indicar de passada que mos ho van dir en aquella llengua. Per tant: «Em va dir, en francés, "torna quan vullgues"».
• No hauríem de comprar llibres en castellà. Ni tan sols els hauríem de furtar.

Certament, la segona idea no té més fonament i explicació que la malíccia que tinc i el fer com fan —que diuen que no és pecat—. És que fea temps que no anava a l'Fnac de València i m'he posat negre al vore amb quina delicadesa alternen la hipocresia d'uns suposat interés per la cultura i la pràctica de la marginació del valencià.

A mi me se passarà la malíccia —de fet, m'he comprat Empresas y tribulaciones de Maqroll, el Gaviero 🔗 d'Álvaro Mutis—, però està clar que el capitalisme de les desigualtats i l'exclusió és un ideari que contamina inclús els sectors culturals que pretenen estar actuant a favor de la cultura, les llibertats i dels drets, però es queden en la justificació frívola del benefici econòmic.

Per cert, no cal furtar llibres, que n'hi han per a tots.

Cita dominical / 670: Maria-Aurèlia Capmany Farnés

Sempre dic que en Fabra, que era un professor contemporitzador, amable, disposat sempre a entendre-ho tot, a no donar mai solucions dogmàtiques, es va convertir en un sant de retaule. Opinar una cosa que no l'hagués dita en Fabra era, gairebé, com fer professió de franquisme.

Maria-Aurèlia Capmany Farnés, segons l'entrevista de Marta Nadal Brunès reproduïda en Converses literàries (1991).

La foto del sàbat / 60

Si no m'enganya la frescor del matí, un Parasola plicatilis matiner i efímer devora matèria orgànica.

Passant pel Panjxir

Passant pel Panjxir... O no, que pareix que en este cas hi ha qui no vol aplicar el criteri de la transcripció de les grafies àrabs —de la llengua paixtu o darí— al valencià-català. Eixes convencions, encobertes amb l'excusa de la «grafia internacional», s'haurien de regular un poc més i d'una manera més clara, ja que d'una banda no es vol transcriure «Panjshir», però sí que es transcriu «Massud», encara que hi ha qui preferix mantindre la transcripció francesa «Massoud». Del persa tenim Mahmud Ahmadinejad, però Mir Hussein Moussavi que combina «u» i «ou» quan es tracta de reflectir el mateix so.

En fi, podem pensar que en algun temps Chicago quasi va ser «Xicago», però ací pareix més clar que no cal anar alternant tant i s'ha optat per mantindre, en general, la grafia que prové dels compares i comares llatins.

De Kabul a Nova York

Enllaçant l'actualitat i la història afganesa i els atemptats del 2001 als eua, vegem diversos documentals en diferents cadenes, cosa que és molt recomanable per a estar informat i documentat, però que no ho és gens si vols tindre l'ànim adequat per a continuar amb pau i relax la pausa vacacional.

Casualment, topem amb dos narracions que coincidixen en el retrats que fan de les seues ciutats, Kabul i Teheran, com a ciutats «normals» dels anys xixanta i setanta: Afghanistan: Das verwundete Land de Mayte Carrasco i Marcel Mettelsiefen (2020; emés per tve) i el film Persepolis de Vicent Paronnaud i Marjane Satrapi (2007). Música, festes, vestits «europeus», llibertats i drets en graus diferents, un ambient que alguns podíem creure que no havia existit mai en aquells països que pensem que han estat sempre al caire del precipici de la història.

Coincidixen també les dos narracions en el fet que comenten com es produïx en cada cas un conflicte absurd i suïcida promogut pels interessos (econòmics) foscos que tot ho empastren: la guerra entre l'Iran i l'Iraq (anys huitanta) 🔗 i el conflicte entre els exèrcits mujahidins de Massud i Hekmatyar en la segona batalla de Kabul (1992). 🔗

Per a completar el retrat d'eixos països tan «prejutjats» culturalment ací, podem repassar L'àrab del futur de Riad Sattouf. 🔗

Versions de l'estupidesa xenòfoba

Un antic company de faenes i altres romanços em conta que la seua filla ha tingut un problema relacionat tant amb qüestions administratives com amb l'ús del valencià en l'Escola d’Art i Superior de Disseny de València. La cosa grossa per a mi són les administratives, però l'agreujant seria la discriminació lingüística. Espere que els recursos que puguen interposar vagen avant i que la suposada administració democràtica valenciana no afigca una altra rejola per a (di)lapidar l'ús del valencià com a fet normal en qualsevol institució pública.

Per la meua part veig que el web d'eixa escola no tan sols no té versió en valencià, sinó que, per a reblar el clau de l'estupidesa discriminatòria —es veu que el disseny pot ser-ho molt—, sí que han recordat incloure informació en anglés. De moment, els he demanat un «poquet de per favor»:

Veig que el nom del centre està en valencià, Escola d’Art i Superior de Disseny de València, però no localitze la versió en valencià del vostre web en la xarxa. Veig que hi ha informació en castellà i anglés.

Si en teniu, vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la versió en valencià del vostre web.

Espere que em puguen respondre prompte, per tal de fer la queixa corresponent davant del Síndic de Greuges. Mentrestant, informaré l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana (l'escola forma part de la part deficient de la gestió democràtica d'eixa administració), per si tenen interés per preocupar-se i ocupar-se d'eixes coses.

Pegar-li la volta a l'error

Els humans som prou de patir malaties periòdiques. Hi ha aquelles malalties que l'edat i la passa fan desaparéixer, però hi ha eixes febrades i infeccions del pensament que no se n'acaben d'anar mai, que es veu que pertanyen a una de tantes possibilitats de vore i entendre què és el millor per a la nostra vida. I aixina, cada cert temps, tenim la sensació d'estar llegint el mateix escrit, fent la mateixa reflexió i escrivint una resposta semblant:

Els qui som un poc escolanets d'amén en filologia, gràcies als embolics terminològics dels nostres predecessors (per no parlar d'ara), mos hem construït una concepció de la pràctica científica prou vacil·lant i insegura en este camp. A més, podem afegir que també topem amb la «ciència» o la «normativa» militant que tant s'estilen encara.

Trobe que va bé que assenyaleu eixos aspectes confusos en tfv i espere que els docents puguen anar contextualitzant i precisant la lectura d'eixes obres d'acord amb dades i interpretacions posteriors més afinades. El fet que no s'haja vist el pòsit aragonés ha donat molts problemes (i molta faena d'aclarida, tal com fea Germà Colón i com fa Emili Casanova).

Quant a l'ús dels termes castellà i espanyol, crec que convé saber-los utilitzar a la contra en el debat sobre els problemes de denominació del valencià. És a dir, crec que, efectivament, no és gens positiu pensar en una falsa «independència» denominativa (¡que no duraria ni nou segons!), però sí que convé recordar que el castellà-espanyol té un fum de noms més per a eixa mateixa llengua (per exemple, ho podem vore en les versions dels subtítols, dels programaris...), sense que actualment s'estiguen utilitzant eixos noms «contra» els castellanoparlants, cosa que sí que es fa contra els valencianoparlants i contra l'ús del valencià.

La cosa de pegar-li la volta a l'error va per a llarg. Esperem-ho, tal com continua estant la gestió lingüística en este país, mala cosa seria si la solució estiguera a tocar.

Una incertesa sòlida

Hauríem de tancar la «paraeta», és la conclusió que vol Takse que tragam després de vore uns quants documentals sobre els atemptats de l'11-S i com els van finançar els mateixos que es suposava que els volien evitar, sobre les campanyes de difamació i mentires que s'organitzen en relació amb el canvi climàtic, el tabac, les energies renovables, sobre el sucre en les begudes o fins i tot sobre la regulació del capitalisme.

Bé, som aixina, religiosos, emotius i fantasiosos per inèrcia i comoditat; encara que, de tant en tant, hem de ser raonables, reflexius i científics amb la gratificació que prové de l'esforç i d'una incertesa més sòlida.

Cita dominical / 669: Enric Sòria Parra

El problema és que el que era el seu privilegi pot acabar convertint-se en el seu destí.

Enric Sòria Parra, «Una jove promesa», En el curs del temps.

La foto del sàbat / 59

Fruits maürant de la rosa silvestre, al sol que busca la tardor vora el Duero.

La natura del passat

La ciutat del medi ambient soriana va convertint-se en una descripció del medi humà: les ruïnes del futur humà engolides per la natura «inhumana» del passat. I la humanitat fent més fonda la sepultura. Si s'ho proposen, hi podran atracar els creuers, per a rematar-ho de runa de «mar i muntanya».

La mateixa aigua

Algun home clàssic dia que no entrem mai al mateix riu. Si no haguera segut home, no haguera segut clàssic i la frase se l'haguera enduta eixe altre mateix riu que encara mos ofega. Amb la mateixa aigua.

Alteracions

El moviment altera el paisatge. 

Els hòmens coquets

A pesar que en francés la paraula coquet -ette (adjectiu i substantiu) té flexió de gènere, per algun motiu que fàcilment podem intuir, en valencià no pareix que els diccionaris hagen volgut introduir eixa possibilitat fins ara. La pràctica habitual pareix que accepte feminitzar els suposats valors i atribucions masculins i, en canvi, anar ben a espai mirant de no estendre als hòmens eixes coses que fan —o que són— les dones.

M'ha cridat l'atenció en el llibre En el curs del temps d'Enric Sòria Parra (2010) que totes les referències a la «coqueteria» eren referides a escriptors hòmens. El mateix Sòria utilitza el masculí de l'adjectiu en un llibre seu posterior (2013), Mentre parlem, 🔗 per a referir-se no a una persona sinó a un cementeri.

Trobe més usos del masculí en articles de la revista D'ací i d'Allà (1918-1936), 🔗 l'utilitza Lluís-Anton Baulenas en Alfons xiv: un crim d'estat (1997) 🔗 i localitze alguns casos més (El Guti de Txema Castiella, 2020...). Curiosament, en 1905 l'arreplegava el Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (Cosme Vidal i Rosich) 🔗.

A pesar que en algun moment algú degué pensar que, vaja, és cosa de dones, sembla que això de voler agradar als «hòmens» —veg. el diec: 🔗 «Dona que cerca de plaure als homes.»— s'hauria d'entendre d'una manera més ajustada i «genèrica», és a dir: es tracta de voler agradar a les altres «persones», ¿oi?

Itineraris i perspectives

El llibre En el curs d'el temps d'Enric Sòria du un subtítol que explica un poc l'abast de les lectura i l'ambició crítica —crítica de taller, com ell mateix la denomina— de l'autor: «un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana». Cal dir que també hi ha alguns trams que travessen la literatura —la poesia, en concret— en castellà.

El llibre arreplega treballs diversos en un volum. Com que estan datats, pots tindre la sensació que perceps l'evolució en el tractament dels temes i en l'estil amb què s'expressa l'autor, que manté un to assaonat i perspicaç, ompli les pàgines amb adjectius inesperats que intenten reconstruir en les pàgines de la ressenya les sensacions i els pensaments que han acompanyat la lectura. A més, és un itinerari històric ben organitzat que no dona compte de tot, però que contextualitza les obres i els autors en cada època de manera que ajuda a pensar sobre sobre el contrast o l'ajust entre els interessos, els progressos i les limitacions de les obres respecte a les societats coetànies.

Malauradament, podem intuir, si tenim interés en això, que les dones i les seues obres estan en l'apartat de les absències, de la menció casual o de la visita obligada: Ingeborg Bachmann, Maria Beneyto, Karen Blixen, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Greta Garbo, Encarna Garcia Monerris, Maria Girona, Billie Holiday, Laia Marull, Anna Murià, Rosa Leveroni, Imma Monsó, Anna Montero, Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i algunes més: en tot cas, una gran proporció d'absències entre vora mil noms.

A banda d'això, com és habitual, no puc evitar vore que, amb unes poques excepcions —que atribuïxc a intervencions correctores innecessàries o a descuits estilístics—, en més de cinc-centes pàgines només he trobat dos conjuncions però dislocades i menys de deu per a que han perdut la porció «a» innecessàriament. Ah, i un «sigut» que m'ha sorprés en la pàgina 439 (en lloc de l'«estat» immisericorde). Hi ha molts més detallets interessants en un llibre molt ben editat a Mallorca (Editorial Moll) i d'interés global per als lectors valencians en sentit extens (del nord, del sud i inclús de vora l'aurora boreal), però el que trobe essencial és l'amplitud de les possibilitats de l'adjectivació, que ensenya les possibilitats d'anar més enllà d'un «interessant» a voltes ben sospitós.

Me l'he llegit amb deu anys de retard. Doncs, no està malament, si tinc en compte el que acumule per llegir allà on mire. Per exemple, seguint la línia d'interessos, me n'agarre un de l'any 1991: Converses literàries de Marta Nadal i Brunès. En cinc pàgines, la poeta d'Ivars d'Urgell s'enrecorda d'Anna Montero i Bosch, Mireia (Carulla) Mur, Dolors Oller i Rovira o Margalida Pons i Jaume. Itineraris i perspectives.

Cita dominical / 668: Manuel Vázquez Montalbán

La mentira d'aquell règim era visual, visual per damunt de tot i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjunten a la seua escriptura analítica la imatge d'aquells comediants sagnants.

Manuel Vázquez Montalbán, Autobiografía del general Franco, 1992.

La foto del sàbat / 58

Resolc amb una versió d'Estellés-Plensa filtrada per mi la Festa Estellés compromesa amb Lozano-Greus:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi, són un poble, Françoise.

Vicent Andrés Estellés, «viii», L'hotel París.

Un cudolet de poesia

Toca ser constant i persistent. Josep Lozano i Àlan Greus mos tornen a convidar a la Festa Estellés —em ve al cap el professor de llatí vulgar de la facultat que m'agradava—, el dia del naiximent del poeta de Burjassot per exceŀlència i antonomàsia.

Hauré de pensar de penjar un poema o uns versos seus per a demà, en lloc de la foto de relax del sàbat. O ja vorem. El cas és sacsejar poèticament l'estany literari, encara que tan sols siga deixant caure un cudolet que faça unes quantes ones làbils i concèntriques de poètica valenciana que muiguen com un tramús a la boquera.

I supose que es nota que amb això he suat per a fer un exercici indegut d'emulació tòpica i «desmanotà».

Miriàpodes i odonats

La ploguda d'ahir, amb rellamps i trons, va servir per comprovar amb un poc de malíccia en quines portes i finestres cal revisar els rivets i el màstic per a que no passe l'aigua, ni l'aire gelat de l'hivern. Mentrestant, en una pausa de la lectura, alce el cap i veig un Ommatoiulus que fuig cap a la brossa per la vora dels taulells. Aconseguix no entropessar amb les formigues. Comprove que el dnv conté el terme miriàpode, però no arreplega cap nom per a este gènere tan comú a la península Ibèrica.

L'entomologia em donaria molt de joc hui, però deixe el comentari sobre l'arbitrarietat i la desídia en l'administració pública per a un altre dia. Passen un llangostí i una uela, que es com denominen en Sollana els parotets del subordes anisòpters i zigòpters, respectivament. El funcionariat de la natura està molt viu i animós amb el solet de després de la tempesta.

La continuació dels temps

Ja estic en l'últim tram del llibre En el curs del temps d'Enric Sòria. Tal com ell té costum de qualificar algunes obres que ressenya, diria que és una obra «feliç», però sobretot per la felicitat que em produïx amerar-me un poc del món literari i artístic del seu autor, que ho explica amb una prosa intensa, amb qualificatius molt ben trobats. Eixamorar-me, més aïna, seria la sensació que m'és m'apanya.

Això sí, faré un recompte de les «autores» que apareixen en el llibre. Pel que he vist a ull, apareixen amb comptagotes i de manera més breu i de passada que la resta d'autors dels quals parla. Com que això també em deu passar a mi en este bloc, no dubte que no és intencionat, sinó que continua sent un reflex de la difusió i la presència de l'obra dels mascles en este àmbit cultural valencià (i en qualsevol àmbit de la societat valenciana). Tal com sabem massa bé pel que mos afecta en sociolingüística, cal fer un esforç per eixe costat i evitar el mal hàbit social d'excloure eixa part de la «creació».

Una cosa que crec que hauré de repensar és la consideració que arreplega Enric Sòria de Valentí Puig sobre la suposada «mutilació» que practiquen els valencians que no tenen en compte la creació en castellà. Dubte que els valencians mos pugam «amputar» la creació en castellà. Em sembla més possible que hi haja qui intente que puguen traure el cap les creacions en valencià, en lloc de contribuir a la pressió del castellà per tots els mitjans, encara que també sabem que la literatura també és la continuació d'eixa «guerra» —seguint la idea de Clausevitz.