dijous, 16 de setembre de 2021

De Kabul a Nova York

Enllaçant l'actualitat i la història afganesa i els atemptats del 2001 als eua, vegem diversos documentals en diferents cadenes, cosa que és molt recomanable per a estar informat i documentat, però que no ho és gens si vols tindre l'ànim adequat per a continuar amb pau i relax la pausa vacacional.

Casualment, topem amb dos narracions que coincidixen en el retrats que fan de les seues ciutats, Kabul i Teheran, com a ciutats «normals» dels anys xixanta i setanta: Afghanistan: Das verwundete Land de Mayte Carrasco i Marcel Mettelsiefen (2020; emés per tve) i el film Persepolis de Vicent Paronnaud i Marjane Satrapi (2007). Música, festes, vestits «europeus», llibertats i drets en graus diferents, un ambient que alguns podíem creure que no havia existit mai en aquells països que pensem que han estat sempre al caire del precipici de la història.

Coincidixen també les dos narracions en el fet que comenten com es produïx en cada cas un conflicte absurd i suïcida promogut pels interessos (econòmics) foscos que tot ho empastren: la guerra entre l'Iran i l'Iraq (anys huitanta) 🔗 i el conflicte entre els exèrcits mujahidins de Massud i Hekmatyar en la segona batalla de Kabul (1992). 🔗

Per a completar el retrat d'eixos països tan «prejutjats» culturalment ací, podem repassar L'àrab del futur de Riad Sattouf. 🔗

dimecres, 15 de setembre de 2021

Versions de l'estupidesa xenòfoba

Un antic company de faenes i altres romanços em conta que la seua filla ha tingut un problema relacionat tant amb qüestions administratives com amb l'ús del valencià en l'Escola d’Art i Superior de Disseny de València. La cosa grossa per a mi són les administratives, però l'agreujant seria la discriminació lingüística. Espere que els recursos que puguen interposar vagen avant i que la suposada administració democràtica valenciana no afigca una altra rejola per a (di)lapidar l'ús del valencià com a fet normal en qualsevol institució pública.

Per la meua part veig que el web d'eixa escola no tan sols no té versió en valencià, sinó que, per a reblar el clau de l'estupidesa discriminatòria —es veu que el disseny pot ser-ho molt—, sí que han recordat incloure informació en anglés. De moment, els he demanat un «poquet de per favor»:

Veig que el nom del centre està en valencià, Escola d’Art i Superior de Disseny de València, però no localitze la versió en valencià del vostre web en la xarxa. Veig que hi ha informació en castellà i anglés.

Si en teniu, vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la versió en valencià del vostre web.

Espere que em puguen respondre prompte, per tal de fer la queixa corresponent davant del Síndic de Greuges. Mentrestant, informaré l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana (l'escola forma part de la part deficient de la gestió democràtica d'eixa administració), per si tenen interés per preocupar-se i ocupar-se d'eixes coses.

dimarts, 14 de setembre de 2021

Pegar-li la volta a l'error

Els humans som prou de patir malaties periòdiques. Hi ha aquelles malalties que l'edat i la passa fan desaparéixer, però hi ha eixes febrades i infeccions del pensament que no se n'acaben d'anar mai, que es veu que pertanyen a una de tantes possibilitats de vore i entendre què és el millor per a la nostra vida. I aixina, cada cert temps, tenim la sensació d'estar llegint el mateix escrit, fent la mateixa reflexió i escrivint una resposta semblant:

Els qui som un poc escolanets d'amén en filologia, gràcies als embolics terminològics dels nostres predecessors (per no parlar d'ara), mos hem construït una concepció de la pràctica científica prou vacil·lant i insegura en este camp. A més, podem afegir que també topem amb la «ciència» o la «normativa» militant que tant s'estilen encara.

Trobe que va bé que assenyaleu eixos aspectes confusos en tfv i espere que els docents puguen anar contextualitzant i precisant la lectura d'eixes obres d'acord amb dades i interpretacions posteriors més afinades. El fet que no s'haja vist el pòsit aragonés ha donat molts problemes (i molta faena d'aclarida, tal com fea Germà Colón i com fa Emili Casanova).

Quant a l'ús dels termes castellà i espanyol, crec que convé saber-los utilitzar a la contra en el debat sobre els problemes de denominació del valencià. És a dir, crec que, efectivament, no és gens positiu pensar en una falsa «independència» denominativa (¡que no duraria ni nou segons!), però sí que convé recordar que el castellà-espanyol té un fum de noms més per a eixa mateixa llengua (per exemple, ho podem vore en les versions dels subtítols, dels programaris...), sense que actualment s'estiguen utilitzant eixos noms «contra» els castellanoparlants, cosa que sí que es fa contra els valencianoparlants i contra l'ús del valencià.

La cosa de pegar-li la volta a l'error va per a llarg. Esperem-ho, tal com continua estant la gestió lingüística en este país, mala cosa seria si la solució estiguera a tocar.

dilluns, 13 de setembre de 2021

Una incertesa sòlida

Hauríem de tancar la «paraeta», és la conclusió que vol Takse que tragam després de vore uns quants documentals sobre els atemptats de l'11-S i com els van finançar els mateixos que es suposava que els volien evitar, sobre les campanyes de difamació i mentires que s'organitzen en relació amb el canvi climàtic, el tabac, les energies renovables, sobre el sucre en les begudes o fins i tot sobre la regulació del capitalisme.

Bé, som aixina, religiosos, emotius i fantasiosos per inèrcia i comoditat; encara que, de tant en tant, hem de ser raonables, reflexius i científics amb la gratificació que prové de l'esforç i d'una incertesa més sòlida.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Cita dominical / 669: Enric Sòria Parra

Mirant les possibilitats de futur.

El problema és que el que era el seu privilegi pot acabar convertint-se en el seu destí.

Enric Sòria Parra, «Una jove promesa», En el curs del temps.

dissabte, 11 de setembre de 2021

La foto del sàbat / 59

Fruits maürant de la rosa silvestre, al sol que busca la tardor vora el Duero.

divendres, 10 de setembre de 2021

La natura del passat

La ciutat del medi ambient soriana va convertint-se en una descripció del medi humà: les ruïnes del futur humà engolides per la natura «inhumana» del passat. I la humanitat fent més fonda la sepultura. Si s'ho proposen, hi podran atracar els creuers, per a rematar-ho de runa de «mar i muntanya».

dijous, 9 de setembre de 2021

La mateixa aigua

Algun home clàssic dia que no entrem mai al mateix riu. Si no haguera segut home, no haguera segut clàssic i la frase se l'haguera enduta eixe altre mateix riu que encara mos ofega. Amb la mateixa aigua.

dimecres, 8 de setembre de 2021

dimarts, 7 de setembre de 2021

Els hòmens coquets

A pesar que en francés la paraula coquet -ette (adjectiu i substantiu) té flexió de gènere, per algun motiu que fàcilment podem intuir, en valencià no pareix que els diccionaris hagen volgut introduir eixa possibilitat fins ara. La pràctica habitual pareix que accepte feminitzar els suposats valors i atribucions masculins i, en canvi, anar ben a espai mirant de no estendre als hòmens eixes coses que fan —o que són— les dones.

M'ha cridat l'atenció en el llibre En el curs del temps d'Enric Sòria Parra (2010) que totes les referències a la «coqueteria» eren referides a escriptors hòmens. El mateix Sòria utilitza el masculí de l'adjectiu en un llibre seu posterior (2013), Mentre parlem, 🔗 per a referir-se no a una persona sinó a un cementeri.

Trobe més usos del masculí en articles de la revista D'ací i d'Allà (1918-1936), 🔗 l'utilitza Lluís-Anton Baulenas en Alfons xiv: un crim d'estat (1997) 🔗 i localitze alguns casos més (El Guti de Txema Castiella, 2020...). Curiosament, en 1905 l'arreplegava el Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (Cosme Vidal i Rosich) 🔗.

A pesar que en algun moment algú degué pensar que, vaja, és cosa de dones, sembla que això de voler agradar als «hòmens» —veg. el diec: 🔗 «Dona que cerca de plaure als homes.»— s'hauria d'entendre d'una manera més ajustada i «genèrica», és a dir: es tracta de voler agradar a les altres «persones», ¿oi?

dilluns, 6 de setembre de 2021

Itineraris i perspectives

El llibre En el curs d'el temps d'Enric Sòria du un subtítol que explica un poc l'abast de les lectura i l'ambició crítica —crítica de taller, com ell mateix la denomina— de l'autor: «un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana». Cal dir que també hi ha alguns trams que travessen la literatura —la poesia, en concret— en castellà.

El llibre arreplega treballs diversos en un volum. Com que estan datats, pots tindre la sensació que perceps l'evolució en el tractament dels temes i en l'estil amb què s'expressa l'autor, que manté un to assaonat i perspicaç, ompli les pàgines amb adjectius inesperats que intenten reconstruir en les pàgines de la ressenya les sensacions i els pensaments que han acompanyat la lectura. A més, és un itinerari històric ben organitzat que no dona compte de tot, però que contextualitza les obres i els autors en cada època de manera que ajuda a pensar sobre sobre el contrast o l'ajust entre els interessos, els progressos i les limitacions de les obres respecte a les societats coetànies.

Malauradament, podem intuir, si tenim interés en això, que les dones i les seues obres estan en l'apartat de les absències, de la menció casual o de la visita obligada: Ingeborg Bachmann, Maria Beneyto, Karen Blixen, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Greta Garbo, Encarna Garcia Monerris, Maria Girona, Billie Holiday, Laia Marull, Anna Murià, Rosa Leveroni, Imma Monsó, Anna Montero, Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i algunes més: en tot cas, una gran proporció d'absències entre vora mil noms.

A banda d'això, com és habitual, no puc evitar vore que, amb unes poques excepcions —que atribuïxc a intervencions correctores innecessàries o a descuits estilístics—, en més de cinc-centes pàgines només he trobat dos conjuncions però dislocades i menys de deu per a que han perdut la porció «a» innecessàriament. Ah, i un «sigut» que m'ha sorprés en la pàgina 439 (en lloc de l'«estat» immisericorde). Hi ha molts més detallets interessants en un llibre molt ben editat a Mallorca (Editorial Moll) i d'interés global per als lectors valencians en sentit extens (del nord, del sud i inclús de vora l'aurora boreal), però el que trobe essencial és l'amplitud de les possibilitats de l'adjectivació, que ensenya les possibilitats d'anar més enllà d'un «interessant» a voltes ben sospitós.

Me l'he llegit amb deu anys de retard. Doncs, no està malament, si tinc en compte el que acumule per llegir allà on mire. Per exemple, seguint la línia d'interessos, me n'agarre un de l'any 1991: Converses literàries de Marta Nadal i Brunès. En cinc pàgines, la poeta d'Ivars d'Urgell s'enrecorda d'Anna Montero i Bosch, Mireia (Carulla) Mur, Dolors Oller i Rovira o Margalida Pons i Jaume. Itineraris i perspectives.

diumenge, 5 de setembre de 2021

Cita dominical / 668: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant el règim franquista.
La mentira d'aquell règim era visual, visual per damunt de tot i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjunten a la seua escriptura analítica la imatge d'aquells comediants sagnants.
Manuel Vázquez Montalbán, Autobiografía del general Franco, 1992.

dissabte, 4 de setembre de 2021

La foto del sàbat / 58

Resolc amb una versió d'Estellés-Plensa filtrada per mi la Festa Estellés compromesa amb Lozano-Greus:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi, són un poble, Françoise.

Vicent Andrés Estellés, «viii», L'hotel París.

divendres, 3 de setembre de 2021

Un cudolet de poesia

Toca ser constant i persistent. Josep Lozano i Àlan Greus mos tornen a convidar a la Festa Estellés —em ve al cap el professor de llatí vulgar de la facultat que m'agradava—, el dia del naiximent del poeta de Burjassot per exceŀlència i antonomàsia.

Hauré de pensar de penjar un poema o uns versos seus per a demà, en lloc de la foto de relax del sàbat. O ja vorem. El cas és sacsejar poèticament l'estany literari, encara que tan sols siga deixant caure un cudolet que faça unes quantes ones làbils i concèntriques de poètica valenciana que muiguen com un tramús a la boquera.

I supose que es nota que amb això he suat per a fer un exercici indegut d'emulació tòpica i «desmanotà».

dijous, 2 de setembre de 2021

Miriàpodes i odonats

La ploguda d'ahir, amb rellamps i trons, va servir per comprovar amb un poc de malíccia en quines portes i finestres cal revisar els rivets i el màstic per a que no passe l'aigua, ni l'aire gelat de l'hivern. Mentrestant, en una pausa de la lectura, alce el cap i veig un Ommatoiulus que fuig cap a la brossa per la vora dels taulells. Aconseguix no entropessar amb les formigues. Comprove que el dnv conté el terme miriàpode, però no arreplega cap nom per a este gènere tan comú a la península Ibèrica.

L'entomologia em donaria molt de joc hui, però deixe el comentari sobre l'arbitrarietat i la desídia en l'administració pública per a un altre dia. Passen un llangostí i una uela, que es com denominen en Sollana els parotets del subordes anisòpters i zigòpters, respectivament. El funcionariat de la natura està molt viu i animós amb el solet de després de la tempesta.

dimecres, 1 de setembre de 2021

La continuació dels temps

Ja estic en l'últim tram del llibre En el curs del temps d'Enric Sòria. Tal com ell té costum de qualificar algunes obres que ressenya, diria que és una obra «feliç», però sobretot per la felicitat que em produïx amerar-me un poc del món literari i artístic del seu autor, que ho explica amb una prosa intensa, amb qualificatius molt ben trobats. Eixamorar-me, més aïna, seria la sensació que m'és m'apanya.

Això sí, faré un recompte de les «autores» que apareixen en el llibre. Pel que he vist a ull, apareixen amb comptagotes i de manera més breu i de passada que la resta d'autors dels quals parla. Com que això també em deu passar a mi en este bloc, no dubte que no és intencionat, sinó que continua sent un reflex de la difusió i la presència de l'obra dels mascles en este àmbit cultural valencià (i en qualsevol àmbit de la societat valenciana). Tal com sabem massa bé pel que mos afecta en sociolingüística, cal fer un esforç per eixe costat i evitar el mal hàbit social d'excloure eixa part de la «creació».

Una cosa que crec que hauré de repensar és la consideració que arreplega Enric Sòria de Valentí Puig sobre la suposada «mutilació» que practiquen els valencians que no tenen en compte la creació en castellà. Dubte que els valencians mos pugam «amputar» la creació en castellà. Em sembla més possible que hi haja qui intente que puguen traure el cap les creacions en valencià, en lloc de contribuir a la pressió del castellà per tots els mitjans, encara que també sabem que la literatura també és la continuació d'eixa «guerra» —seguint la idea de Clausevitz.