dimarts, 31 de maig de 2022

Faena, acosta't

Hi ha variants formals d'algunes paraules que són simptomàtiques, perquè hi ha qui les considera símbols, hi ha qui pensa que són com una garantia de qualitat o com la roba dels diumenges. Pel que sembla, entre molts valencians, quan es tracta de parlar de faena, es veu que per a quedar bé o per a que semble que saben parlar o escriure, han assimilat en l'ensenyament que han de dir la forma «feina», i hi ha inclús qui diu «feïna» i es queda més ample que llarg. ¿Que no coneixen la dita «faena, fuig; menjar, acosta't»?

No sé massa bé d'on s'han tret que eixa forma —no tan antiga i igualment dialectal d'altres llocs— és més bona o més correcta que la pròpia i general en valencià faena. És Takse qui m'ha dit que això és cosa de l'ensenyament, però jo no recorde que eixa eixa parella de variants dialectals (faena/feina) fora cap emblema per a mi en aquell moment. Però tot això és possible en la normativa de manualet que mos van ensenyar i que havíem de repetir en aquella època parlant i per escrit si volíem estar al nivell de l'«esmerçar-se en la recerca del mots escaients», com dia algú per riure —uf, a mi em semblava que fea broma.

Pareix que la cosa continua aplicant-se en l'educació. En lloc de promoure l'amplitud de mires i d'horitzons sobre les possibilitats de la llengua a partir de l'ús de les variants de proximitat, s'establixen unes quantes regles diglòssiques i s'amplien els prejuís sobre la pròpia llengua davant del castellà afegint-hi prejuís sobre la pròpia varietat dialectal.

Entenc que això s'ho agarren acríticament i sense que els provoque cap remordiment els qui parlen en castellà quotidianament. És comprensible que usen el valencià per a parlar amb segons qui i en segons quins llocs, fingint sempre un domini incert però recarregat de pulcritud llibresca. Ara bé, que hi haja tècnics lingüístics que no sàpien per a què servixen els registres o que hagen oblidat que l'ús de la llengua no es promou transmetent que els sembla ridícula, menyspreable o lletja la varietat del seu poble o de la seua comarca —en qualsevol dels registres, si és que recorden dels llibres que hem llegit que qualsevol varietat dialectal té registres diferents per a cada grau de formalitat o de festivitat amb que s'utilitzen totes les llengües vives. Si és que recorde que cada dialecte és la llengua i que la llengua s'expressa en els dialectes.

Tot és qüestió de grau i de preferències, però deu ser molt traumàtic creure i evitar com a erronis, menyspreables o de mala qualitat l'apitxat, l'harmonia vocàlica, els pronoms mos, mosatros, natros..., els demostratius este, eixe, els incoatius amb -ixc, -ixca, els participis acabats en -it, -ida, els infinitius vore, tindre, valdre i altres característiques del valencià dialectal —la forma faena inclosa—. ¡Quin patiment!, i quines energies més malbaratades i estèrils, a més de contraproduents, si la finalitat d'eixe assotar-se religiosament era aconseguir la salvació de la llengua.

Inclús Joan Fuster, ara que haguera fet cent anys, raonava de jove a Sanchis Guarner d'una manera que cal agarrar amb pinces: «¿No és aquesta transformació d'-eix en -ix una degeneració dels nostres parlars? Supose que els filòlegs fareu alguna distinció entre degeneració i evolució.» Em sembla ningú no li va fer vore que eixa concepció tenia més a vore amb prejuís i concepcions racistes o classistes que amb ètica i ciència democràtiques. Ell mateix devia saber massa bé que els seus petits plaers estilístics podien enterbolir «la mesura de totes les coses» valencianes.

dilluns, 30 de maig de 2022

Bad guys

Per fi he sabut quina i de qui era eixa cançó que m'entusiasmava quan la sentia: Bad guy de Billie Eilish. La primera volta que la vaig sentir va ser com a tema musical d'un gran gag del Polònia del febrer del 2020, 🔗 però no vaig saber de qui era la cançó. Fins ara. Té eixa «tonaeta» (un synthesizer riff diu la Wikipedia) 🔗 que m'hipnotitza 🔗 no sé per què. Però això sol passar, com quan senc els teclats de Ray Manzarek 🔗 en les cançons dels Doors. 🔗

Amb això desconnecte del matí i les coses laborals que haurem d'anar tractant d'ara en avant, 🔗 no tant perquè tinga interés d'assegurar-me una situació millor, sinó pel fet que l'administració no està complint els seus deures amb les normativa europea, amb la reducció de l'abús de temporalitat i, a més, com quasi sempre, pretén —amb la coŀlaboració dels nous sindicats verticals governamentals— carregar les conseqüències i la càrrega en els treballadors afectats per l'abús de temporalitat. Bad guys.

diumenge, 29 de maig de 2022

Cita dominical / 706: Vitali Manski

Mirant la ingenuïtat dels testimonis.

Hi ha el preu que vaig haver de pagar per pensar ingènuament que jo tan sols era un testimoni. Però la vida m'ha demostrat que el consentiment tàcit converteix els testimonis en còmplices. Així que tots ens hem convertit en ostatges voluntaris de la persona que ens guiaria cap a un futur gloriós, i que tant s'assembla al nostre passat fosc.

Vitali Manski, segons els subtítols de l'emissió en tv3 del documental Els testimonis de Putin. 🔗

dissabte, 28 de maig de 2022

La foto del sàbat / 96

Ja ho dien els clàssics, «si vis pacem, dos tasses». És el que mos sol passar. Projectem una estranya herència cap al futur.

divendres, 27 de maig de 2022

Evacuem sense escarotar

Més val que acabem la setmana, perquè un dia més i algú reclama reintroduir el dret de cuixa. 🔗 Els lletrats i els representants sindicals acorden en les Corts malinterpretar o interpretar esbiaixadament en favor de la seua visió patriarcal retrògrada la directiva europea i les sentències sobre l'abús de temporalitat. Per tant, caldrà anar a juí per a traure un poc de trellat. Això no és cap garantia, però és el recurs que mos deixen.

Per altra part, la cap d'un òrgan administratiu exposa que no mos podem deixar condicionar pels destrellats d'un polític i, ¡en conseqüència!, anem a deixar-mos condicionar per... Sí, perquè vivim en un país «anormal» —encara hi ha qui es pensa que això és cap argument objectiu— i, pel que sembla, hem d'esperar que tot siga perfecte per a actuar correctament i amb professionalitat. Els despropòsits s'aguanten perquè la jerarquia a voltes només té eixe valor. Convé evitar les discrepàncies i les polèmiques estèrils. Per tant, un poc de Bartleby 🔗 i un poc de «¡sí, senyor!» 🔗

La cirereta ha segut que en el simulacre d'evacuació per incendi l'alarma no ha sonat. Mos hem salvat tots amb calma i amb un fumet d'efectes especials que fea bona oloreta. D'ací a poc farem vacances. 🔗

dijous, 26 de maig de 2022

Incoació de llonganisses

Hi ha més dies que llonganisses, que diu Takse, i hui m'he embolicat amb la llonganissa dels incoatius de la tercera conjugació. Les reflexions i la documentació són abundants i la meua voluntat de síntesi es veu fàcilment superada per la temor de birbar més del compte. Me se fa quina hora i vaig repassant què en dien Josep Giner, Joan Fuster, Sanchis Guarner, per la part antiga, i els seus coŀlegues més moderns i actuals.

Una curiositat denominativa per als verbs no incoatius que tenen l'infinitiu acabat en -ir: Josep Giner en va dir en algun escrit «tercera conjugació curta». És una opció més objectiva i prudent que la denominació «pura» que s'utilitza encara actualment. La «llarga» seria la incoativa. «Agusaes» que és llarga la cosa.

dimecres, 25 de maig de 2022

Les molles del pa sancer

Encara que sempre estem immersos en la defensa i la supervivència, una bona part de la vitalitat subterrània i social de la llengua, com una petita bossa de magma que encara manté el caliu, són algunes iniciatives que pareixen escasses i insuficients, però que són part de l'impuls que necessita l'ús de la llengua, com ara la notícia aparentment trista que he trobat en el Diari La Veu (10.05.2022): 🔗

À Punt, l’únic gran altaveu del valencià en una graella quasi monolingüe

La no implementació de la reciprocitat, la testimonial presència de la llengua pròpia en tve i en els canals privats autonòmics o la poca audiència de les cadenes comarcals invisibilitza el català

Els factors d'invisibilització i desús són coneguts. I per ara no som capaços políticament i socialment de canviar-ho, aixina que convé promoure i valorar positivament els factors que ajuden a avançar democràticament en l'ús de la llengua, com ara mitjançant la millora d'À Punt —lamentablement en mans de gent que pensa que el valencià és un destorb en l'administració, com ara la consellera Bravo—, 🔗 o aprofitant totes les possibilitats de la xarxa, com sembla que fa la iniciativa Poblet: 🔗

«Poblet, el portal web on trobar tot el contingut en valencià de les xarxes socials»

Amb les molles encara mos alimentarem i farem un pa sancer i tot.

dimarts, 24 de maig de 2022

Picaports pel centre

Veig passar dos picaports (Plegadis falcinellus) 🔗 pel centre de València lluitant amb el vent. Després d'un dia de calor i solana, de vesprada està núvol, fa airades de ponent i pareix que vullga ploure, però de tant en tant tornar a eixir el sol. Vegent eixos fenòmens vora les ruïnes de fa mil anys 🔗 que estan escarbant «els del pinzellet» —com els dia l'amo del bar on almorzàvem fa uns anys—, em pose miŀlenarista. 🔗

dilluns, 23 de maig de 2022

«Nyànyeres en conserva»

M'arriben hui les samarretes de Lola Terreta, 🔗 que no sé on les fan —no tenen etiquetes— però que serigrafien en Elx amb uns gràfics que mostren un poc del lèxic més o menys peculiar dels pobles valencians. Em fire les del meu entorn més familiar. Això em permet recordar que a la Vall els dien «guaiaves» als caquis. Els falta segur el «nam sistot», que no volia dir res, però que va ser recurrent entre uns quants vallers durant una època supose que superada.

A més d'eixes samarretes —cosa de renovació estiuenca— m'arriben les de Dues Tasses, 🔗 que l'etiqueta diu que les han fetes a la Xina, però que oferixen refranys, dites i ocurrències diverses en valencià. M'emocione amb «una cassalleta i mo n'anem». Una de «nyànyeres en conserva», que dia ma mare, m'haguera anat bé.

diumenge, 22 de maig de 2022

Cita dominical / 705: Nuria Fernández-Quesada i Santiago Rodríguez-Rubio

Mirant les errades humanes.

El factor humà (no la màquina) ha de tindre l'última paraula.

Nuria Fernández-Quesada i Santiago Rodríguez-Rubio, «El tratamiento del error textual y de la errata en la era digital: elogio dela corrección», Detección y tratamiento de errores y erratas.

dissabte, 21 de maig de 2022

La foto del sàbat / 95

L'espígol perd les floretes, però les abelles van tornant.

divendres, 20 de maig de 2022

«L'idea» dels signes ortogràfics

A pesar que estem acabant la setmana, i alguns arribem amb les forces mentals justetes —si és que passem mai d'ahí—, en l'aoetic 🔗 hi ha qui té espenta per a proposar la revisió del diacrític perdut en l'«os» (vocal tancada, ¡animal!), cosa que mos convida a mirar-ho globalment en lloc de centrar-mos en apanyar una peça sense mirar si estem millorant i empitjorant el trencaclosques.

Em deixe caure per allà amb una reposta diplomàtica que intent aportar documentació rellevant al debat:

Estic d'acord amb la proposta de repensar l'ús dels diacrítics que fa Josep Maria Mestres i Serra. En eixa posició de repensar, estic d'acord amb la posició expressada per Pere Saumell. Aprofitant que hi poden estar pensant en l'iec i l'avl, també aprofitaria el que diuen Jordi Sedó i Montserrat Bayà, no tant per llevar els diacrítics que queden d'una tacada, sinó per a repensar per a què volem els accents.

Tal com va escriure Abelard Saragossà (sèrie «Normativa: des dels parlants i per als parlants», apunt 13, 2018) entenc que seria bo «limitar les regles de l’accentuació a la seua finalitat (indicar la síl·laba tònica de cada paraula), objectiu que comporta suprimir la dièresi de les síŀlabes àtones».

Podem recordar que, tal com assenyala Saragossà en l'article, «Fabra va traure el nostre sistema d’accentuació del que té el castellà», però podem vore que tenim unes regles que pareix que, a més, hagen intentat resoldre coses a mitges: mos exclamem sovint perquè hi ha qui no sap fer les vocals obertes o tancades quan toca, però malament ho podran aprendre llegint si el sistema ortogràfic no mos ho indica (encara que siga incloent doblets o, per estalviar-mos ratlletes, deixant les que varien dialectalment sense accent). Deu ser que no és tan rellevant com mos pensem.

Finalment, en el cas dels «orsos», els valencians ho tindríem resolt i podríem proposar eixa solució al debat, si no fora que encara estem massa pendents de penalitzar-mos per qualsevol tret d'ací que no s'ajuste als manuals que es fan pensant en altres varietats dialectals. (La paraula orso apareix en el dnv, encara que com a forma secundària; no apareix encara en el diec).

Quant al trencaclosques ortogràfic, no sé per a què volem els apòstrofs: en lloc d'induir-mos a dir «l'idea» no parem de sentir «la última» o «el últim»; les cometes baixes, que combinen perfectament amb l'apòstrof, va desapareguent per la gossera de mirar com es poden posar; hi ha qui es pensa que les C c no es pronuncien «se» sinó que s'han de pronunciar en el castellà central d'Espanya que hem aprés a escola; l'iec lleva diacrítics però en proposa d'oportunistes que contravenen les regles per a evitar que parlem de la ciutat de l'Haia, com si escriure «l'aura» o «l'oli» (¡ei, Loli!) no creara també un «conjunt de trastorns» (veg. aura, accepció 5 🔗) neuropsíquics o ortogràfics.

dijous, 19 de maig de 2022

La justícia, belga

No pareix que tinguen molt d'interés els periodistes i intel·lectuals de la dreta socialista i de l'esquerra nacionalista, espanyoles totes, pel que puguen dir els tribunals europeus, com ara el que està passant amb el cas de Valtònyc, 🔗 que la justícia belga continua pensant que malparlar d'una figura política en una cançó no és cap delicte. De fet, podríem dir que no és tan delictiu com que eixa figura política —com ara el rei— siga impune per a delinquir en Espanya, on no la perseguixen els jutges nacionalistes espanyols (i demòcrates segons convinga) perquè té una «impunitat» de classe —diria que prevaricadora en realitat, perquè saben que no està bé, això que fan—

No m'espere més lliçons d'eixe periodisme nacionalista, però no sé per què sí que em sorprén que no ampliquen un poc d'eixa suposada coherència democràtica que haurien de tindre, d'aquella que defén el dret dels adversaris i contradictors —per impresentables que els semblen— a expressar-se i proposar qualsevol genialitat o estupidesa. Tal com diu Natza Farré: 🔗

Aquesta setmana Valtònyc ha pogut celebrar que la justícia belga definitivament no el pensa extradir a Espanya. Ara és un home lliure, a Bèlgica. El rei emèrit ho és a tot arreu. No és gens just. No té cap ni peus. Aquesta anomalia se sosté gràcies a un teixit de solidaritat interessada i retrògrada.

dimecres, 18 de maig de 2022

Algú scripsit

Passe un dia intens i un poc estressant, amb la llista de Spotify de cançons en català-valencià-balear marcant el ritme de la revisió que estic fent dels buscadors incorporats al Multicerca. 🔗 M'he entretingut amb la nova interfície de les obres d'Enciclopèdia Catalana, i he afegit noves fonts —facilitades per Xavier Albons en l'aoetic: l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, la Biblioteca Digital de les Illes Balears, i estic mirant on recoŀloque els multicercadors de la Universitat de Barcelona, ara que els han revisat i canviat de nom.

Amb tot això, em descuide de la fitxa dels incoatius que tinc a mitges, comentem l'expressió «¡ahí tens els ous, Joana!» —coneguda a la Vall i que els companys de comarques diferens no coneixien— que fa que la de Gandia propose «ous de maro», cosa que em fa localitzar «ous de maró», però sense aclarir d'on ve la cosa. És una expressió de resposta a algú que demana què hi ha per a dinar. Ma mare en eixa situació dia «¡nyànyeres en conserva!», que no he sabut mai quina conserva era, tot i que ara veig que nyànyera vol dir 'afalac', 🔗 dnv dixit. O més bé scripsit.

dimarts, 17 de maig de 2022

Regularitats, però no tant

M'escriu August Bover en l'aoetic: la Secció Filològica de l'iec ha ampliat les opcions de transcripció de la paraula àrab جماعة, ara diuen que pot ser tant jemaa com jemà, encara que pareix que consideren la primera més usual i general. Ja m'havien escrit al març que amb jemaaho teníem bé, 🔗 però s'ho deuen haver repensat.

Això em servix un poc de refresc —quines coses dic— mentres sintetitze com està el tema dels verbs incoatius, quins són regulars, quins tenen opció incoativa i opció «pura», i quins queden encara irregulars en la llengua viva —en procés de regularització—. El problema és que si mos hem d'aclarir per la normativa —que va perdrte la raó de ser quan, per fugir de la realitat, es va convertir en un trencaclosques inútil—, podem esperar unes quantes dècades més i no sé si aleshores hi haurà ningú en parlar encara en valencià, o en fer cas de la normativa.

Amb tot això vaig arreplegant i llegint comentaris de tot tipus, coherents, inspirats, dogmàtics, atents als fets lingüístics, somiadors de normes impossibles, incoherents en l'aplicació de principis generals segons les varietats dialectals... He de dir que tot això està condensat en tres o quatre articles o capítols d'Abelard Saragossà (amb aportacions de Sanchis Guarner, Pérez Saldanya, Gemma Rigau, Enric Valor, Josep Giner, Pompeu Fabra i uns quants més), que no tan sols atén l'ús viu, sinó que té espenta i paciència per a torejar amb eixos que veuen bé que en oriental s'haja regularitzat oblidant les formes clàssiques mentres creuen que cal empeltar les formes occidentals regulars amb irregularitats tretes de context per neures «nacionals» —en diuen convergents, confluents, ¡«estàndard» inclús!, i fan cara de creure-s'ho— un poc desenfocades.

A tot això, jemaa (o jemà) vol dir 'reunió'. Amb calma, documentació i arguments se'n podria fer una de profit. O amb regularitat.

dilluns, 16 de maig de 2022

El cost i la inversió

Quan els legisladors pensen en incorporar drets nous, això té un cost —és a dir, econòmic, en esta societat tot són diners—, com és el cas que mos han comptabilitzat no fa massa: 46 milions d'euros per a la baixa per regla dolorosa i 23 milions per l'iva zero per a tampons compreses i copes menstruals. Això pareixia que fea que la mesura fora problemàtica, quasi inassumible. ¿Gastar diners en això? ¡I ara!

En canvi, la manera de vore-ho té un vessant que fa de contrast, com ara que la inversió en la promoció del Benidorm Fest —d'on va eixir la polèmica, el ressò i la cançó d'Espanya per a Eurovisió—, va ser d'un milió d'euros: per tant, diu el Consell que, vist l'èxit, hi invertiran un poc més (cadena Ser, 15.05.2022):

El director de Turisme Comunitat Valenciana, Heric Campos, afirma que una promoció tan gran de la Comunitat Valenciana com la que es va aconseguir llavors hauria costat més de 13 milions d'euros en publicitat, i el Consell només va invertir un milió d'euros en l'organització del Benidorm Fest. Per això, prepara un reforç en la promoció per a enguany.

Per als drets que milloren la democràcia, les possibilitats laborals, socials i personals, la igualtat i l'equitat, les dades que es calculen tenen a vore amb el cost, el malbaratament de diners púbics, la pèrdua d'ingressos, la part negativa dels comptes econòmics; per al festival —contaminant ambientalment, que empitjora el canvi climàtic i que no aporta cap millora que no es puga aconseguir per altres mitjans més positius— de Benidorm o d'Eurovisió, només es fan càlculs de maximització de beneficis, però cap compte sobre la socialització de les pèrdues i la destrossa.

Anem (des)fent.

diumenge, 15 de maig de 2022

Cita dominical / 704: Belén Gache

Mirant la realitat objectiva.

L'objectivitat de la realitat, la transcendència dels nostres esquemes lògics, no són més que iŀlusions ideològiques.

Belén Gache, Escrituras nómades.

dissabte, 14 de maig de 2022

divendres, 13 de maig de 2022

Immersió en No-Do

El No-Do «Immersió» del Polònia d'ahir, 🔗 poc més de dos minuts per a fer una caricatura informativa d'una d'eixes ideologies totalitàries i autoritàries absurdes que s'amaguen baix d'una capa llei de democràcia electiva, però que continuen somiant que arribarà el món de Roberto Alcázar i Pedrín... És a dir, que tornaria eixe món, si és que mos confiem ingènuament creguent l'havíem depurat amb el canvi de règim. El «règim» va canviar, però la dieta ideològica amb què s'aliment el cos, és la mateixa.

dijous, 12 de maig de 2022

La interfície i la incomprensió

Els deixe un missatge en la interfície en valencià de Google Llibres per a indicar-los que tenen un títol mal escrit. Al cap d'uns dies em respon un tal Kim Al-Gin:

Currently, our Google Books specialists can only help inquiries submitted in English, Italian, or German. If you respond to this email in one of those supported languages, we can assist you.

Thanks!

Deu ser un missatge automàtic, trobe. Però li responc en l'anglés —no sé si macarrònic— que ix del Google Translate:

Dear Kim Al-Gin:

I'm sorry, but I think your comment is very strange: the Google Books interface has a Catalan version.

Even more, you can use Google Translate to understand my words.

Finally, my message is even very clear to someone with a little interest in his work. (And if he understands Italian, he understads Catalan. For sure!)

Bye.

[Writed with Google Translate]

Pensant-ho bé, és possible que Kim Al-Gin siga filipí o d'algun lloc on no entenguen la proximitat que hi ha entre l'italià i el valencià. Espere que el meu missatge li semble comprensible i no li parega ofensiu. L'atenció al públic és complicada, però tenint a mà el Google Translate, només cal un poc de bona voluntat per a entendre-ho quasi tot.

dimecres, 11 de maig de 2022

Saltejant projectes de llei

Ho han tornat a fer: envien un document en valencià a traduir al castellà. Un projecte de llei, per tant, es suposa que és un document important. I enviant-lo aixina els deu paréixer que fan com que impulsen l'ús del valencià. Llàstima que siga mentira i que la llanderola fàctica i ideològica es veja a una hora de camí: el document que envien com si l'hagueren escrit en valencià, és una traducció automàtica d'un original en castellà. Un saltejat, vaja. No pretenen posar ni un mínim de coherència i consistència en l'impuls de l'ús del valencià, només arriben a intentar fingir-ho. I encara gràcies.

La gràcia és que, com que mosatros també usem un traductor automàtic per a fer la versió en castellà, la traducció ix millor que el suposat «original». De fet, la traducció automàtica que fem al castellà mos ajuda a trobar els errors de traducció que va fer el Salt en la conselleria quan van passar el document del castellà al valencià. La diferència, això sí, és que mosatros corregim el resultat. És a dir, ¡corregim el castellà, alerta!, perquè no podem tocar la versió en valencià que ells pretenen «original» i important, però que és tan falsa com el seu interés pels drets lingüístics dels valencians. Ni tan sols han segut capaços d'imposar-se una fita de producció en valencià, com ara un percentatge obligatori —això que tant els agrada a alguns tribunals— de normes «redactades» en valencià. Saltejar la llengua, això sí. Desficacis sociolingüístics sense miraments.

dimarts, 10 de maig de 2022

Magistrats amb dos parells del que siga

Acabe el llibre Escritura nómades de Belén Gache i em quede sense conéixer l'explicació del títol. El contingut, en tot cas, sí que té relació amb el nomadisme, perquè el llibre és un compendi entretingut de tècniques creatives i narratives, una bona referència instrumental per a trobar maneres i idees a l'hora de confeccionar ficcions i realitats alternatives. (I si en fan més edicions, espere que repassen el munt d'errors inoportuns que la revisió editorial no va detectar en esta primera edició.)

Quant a errades, per si calia un símptoma o indici més —per no dir-ne «evidència», perquè ací sí que ho és— de la inclinació políticament compromesa contra la democràcia i els drets que poden pertorbar la concepció nacionalista d'alguns jutges, només cal vore el més d'un centenar d'errades que han comés els magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en una de les (supose que) poques sentències que s'escriuen en valencià-català. I damunt la sentència pretén conéixer i fixar el percentatge adequat d'ensenyament de castellà en l'escola —no diu res sobre el fet que la imposició del castellà a fora pertorba l'aprenentatge i l'ús del valencià—.

Només he vist un dels grapadets d'errades que han mostrat pels mitjans. 🔗 Hauria estat bé que els correctors dels mitjans hagueren consultat els diccionaris actuals —als correctors mos mouen la taula i els diccionaris cada dos per tres— i haguérem pogut evitar una penalització innecessària de la varietat dialectal: «dos llengües» és tan correcte com «dues llengües». A més, encara que els llevem una falta, els magistrats queden igualment retratats.

dilluns, 9 de maig de 2022

Lletra de xica

Anotació de ma mare als anys setanta

Un dia li comentava, a una xica quasi postadolescent —filla d'una amiga de la facultat— que fins no fa massa estava documentant-se molt sobre el feminisme (havia llegit fea poc El segon sexe de Simone de Beauvoir), 🔗 la meua poc documentada i molt intuïda classificació de la lletra de dona. Em va posar a prova mirant de fer-me reconéixer el sexe corresponent als escrits a mà que tenia en el mòbil —vaja, ¡encara escriuen a mà!— i, segons em va dir, les vaig encertar totes. (Per cert, ella no fea lletra de xica, cosa que la va alegrar.)

He pegat una mirada en la xarxa a vore si era un tema comú i estudiat, però no he trobat de moment res massa concret, encara que sí que hi ha que té la mateixa percepció que jo sobre alguns tipus de lletra, com ara el que mostra una imatge del Huffingtonpost 🔗, que algú va dir «Tiene letra de chica/mujer». 🔗 Més mostres, ara en francés: «Lettre de vengeance d'un femme trompée. Pauve homme» (23.07.2017) 🔗; «Vœux : la lettre d'une femme de 97 ans émeut la police de Haute-Loire» (L'Union, 07.01.2019). 🔗

El tema podria ser si realment hi ha lletra de xic o de xica. Però diria que tocaria més pensar, com sempre, quines restriccions educatives coercitives, tan fixades encara sobre les dones, arriben a condicionar inclús la lletra de moltes d'elles —i és possible que el fet que ells la facen diferent, si es confirma la meua pràctica intuïtiva casolana.

diumenge, 8 de maig de 2022

Cita dominical / 703: Jo Nesbø

Mirant el relat de la veritat.

Seguim els avanços militars, les sancions i els esforços diplomàtics dia a dia, però la guerra pel relat és una guerra a llarg termini. A l'hora de la veritat, és una guerra que Putin perdrà, per molts guardaespatles que protegixquen les seues mentires. Falta saber quan arribarà eixa «hora de la veritat».

Jo Nesbø, «¿Puede el relato derrotar a Putin?», a partir de la traducció de María Luisa Rodríguez Tapia (El País, 13.03.2022).

dissabte, 7 de maig de 2022

divendres, 6 de maig de 2022

El bon ambient

Mos han fet una sessió de dos hores sobre prevenció de riscs en faenes d'oficina. Les coses de l'experiència laboral en la institució fan que haja assumit que no cal que diga res sobre possibles mancances: em diran que tot està de cine segons la legislació. La cosa és que no tindran en compte eixos apartats de la prevenció que parlen de la coŀlaboració dels treballadors i del fet que el bon ambient millora la salut, la qualitat de la faena i la productivitat.

En una institució pública com ara les Corts Valencianes —i em sembla que a la Generalitat també li passa una cosa semblant, pel que em comenten— encara ha d'arribar el canvi cultural i professional que la democratitze i aplique totes les fantasies animades d'ahir i de hui que mos conten en els cursets i els manualets que faran que s'hi treballe amb professionalitat i mirant de ser més eficaços i eficients.

La persona que promou la sessió o que difon la informació sobre bones pràctiques laborals i professionals pot ser la mateixa que les aplique al revés o les oblide tan bon punt com eixim de l'acte. Per tant, no cal que comente res sobre la falta de llum, de ventilació, sobre el fet que la taula siga negra i lluenta, que en les cadires que posen el suport lumbar és més decoratiu que efectiu... Total, tot això és per a omplir dos hores informatives. I res més.

dijous, 5 de maig de 2022

Provatures amb dades

M'interesse per la creació i gestió de les bases de dades en Libre Office i en Excel. No sé quin dels dos programes deu ser més útil i eficient per a gestionar la informació. Tot dependre del costum i de la pràctica. El problema amb estes coses quasi sempre és el fet d'arribar a entendre la lògica que hi ha darrere dels valors i els usos de les paraules. Com que no hi estic encara prou familiaritzat, hi ha expressions senzilles que me se fan críptiques —quasi tant com si foren els secrets oficials que s'estilen ara mateix—:

«Camps existents» | «Camps seleccionats» El contingut del camp seleccionat apareixerà en el quadre de llista si els camps enllaçats són idèntics.

No tinc ni idea què pretenien dir, però estic segur que jo no ho diria aixina. Per sort hi ha gent que fa manualets i inclús vídeos 🔗 que facilita que anem fent provatures i avançant en l'ús d'eixos recursos.

dimecres, 4 de maig de 2022

Amb remordiments o sense

Solen citar el poema de Martin Niemöller 🔗 com si li tingueren molta devoció i exposara una posició vital compartida davant la repressió i la corrupció política dels règims nacionalistes, autoritaris o dictatorials. Amb tot, prompte vegem la llanderola de les seues conviccions: van anar contra els bascos, van anar contra els catalans, van anar contra un grapadet de valencians encara idealistes... Bé, no contra tots els bascos, catalans o valencians, només contra els que tenien unes idees determinades i les difonien o les exposaven políticament i pacíficament. Van anar o deixen anar.

La coartada dels botxins abans era que actuaven —dins o fora de la llei, eixos matisos no són rellevants per a ells— per a protegir-mos dels terroristes i dels que imposaven les seues idees amb violència. ¿Però ara, quan ja sabem que són devots de la corrupció i l'autoritarisme, quina és la seua coartada? Doncs, la protecció dels demòcrates de «falsa bandera», l'ideari del fanatisme nacionalista i la imposició de la força de l'estat contra els qui pretenguen transformar i millorar la societat en benefici de tots amb més igualtat i més equitat.

¿Qui va matar Berta Cáceres? 🔗 La nostra comoditat. Fàcilment ho podem sospitar i confirmar, amb remordiments o sense.

dimarts, 3 de maig de 2022

Miserable i perillós

La baixesa ètica i la hipocresia d'alguns periodistes que pretenen ser una referència d'integritat i d'impuls de les llibertats i els drets, o de polítics que en Espanya abanderen la democràcia, els drets fonamentals o els drets humans, és un espectacle que no deixa mai de sorprendre ni deixa d'exhibir-se sempre més del que m'espere.

En realitat, per a no generalitzar tant, escolte la cadena ser i veig la tv3, lligc Nosaltres La Veu, Eldiario.es, Núvol, Ara, El País i poc més, que no tinc tantes hores. Em molesten les ideologies nacionalistes, que poden ser tan nocives o tan innòcues com una religió o l'admiració pels herois de còmic; però els nacionalismes d'estat i la cort de devots, militants i acrítics que s'imposen amb la força i la corrupció, això sí que és miserable i perillós.

Venien a pels catalans (¿independentistes? ¿demòcrates?), però com que els espanyols no ho som... ¿No som què?

dilluns, 2 de maig de 2022

Espiocràcia

En tot això de la democràcia «consolidada» en què vivim, on l'estat espia els seus ciutadans per motius ideològics i ho fa contra els drets d'aquests, quasi que trobe que l'ocurrència més ben trobada és un tuit de Puigdemont que he pogut vore en l'Està Passant (tv3):

Esp(i)anya

Això renova l'esperit d'aquella pintada tradicional «Qui parla d'Espanya, t'enganya» —pintada que no trobe documentada encara en la xarxa; n'hauré de localitzar alguna mostra—. A tot això, és curiós vore quines coses es diuen (i «diríem») llegint què passa a El Salvador:

El informe de Citizen Lab asegura que logró confirmar «35 casos de periodistas y miembros de la sociedad civil cuyos teléfonos se infectaron con éxito con el software espía Pegasus de NSO entre julio de 2020 y noviembre de 2021». 🔗

diumenge, 1 de maig de 2022

Cita dominical / 702: Robin Osborne

Mirant el passat com el present.

Les diverses famílies explicaven les proeses dels seus avantpassats i defenien una memòria concreta del passat, modificada a la llum de les preferències polítiques del present.

Robin Osborne, Classical Greece 500-323 BC, a partir de la traducció al castellà, La Grecia clásica, de Gonzalo G. Djembé.