dimarts, 31 de juliol del 2018

Contra els bèsties

En diuen hordes, perquè no volen reconéixer-los com a persones. Són fenòmens catastròfics de la natura, allaus, onades, invasions... Ni tan sols en diuen «multituds », pel nombre que representen sobre el conjunt de la població i perquè amb eixe terme serien realment persones. Els evasors fiscals, els defraudadors, els qui guanyen mil vegades al dia el sou mitjà com si tingueren dret a viure mil vides en una, eixos que fan més mal que una pedregada —per acudir també a la natura—, no són esllavissaments ni solsides de la democràcia, són persones, ciutadans, tant com els espanyols que van envair Europa als anys xixanta, i aixina es referen Europa i Espanya, mig bé, mig malament, a colps d'explotació, a força de drets, i amb malfiances contra els futurs veïns. Ja seria hora de provar a construir per a la humanitat i no contra les bèsties. Ni tan sols contra les bèsties imaginàries que portem dins.

dilluns, 30 de juliol del 2018

El medi canvia

El cavallets del dimoni són eixos parotets que pleguen les ales longitudinalment sobre el cos de l'insecte. A Sollana els diuen senyoretes, tot i que és possible que ara els coneguen com a libèl·lules. L'escola és un gran avanç, però a voltes també fa perdre paraules i coneiximents que després trobem a faltar. I quan els llauradors ho hagen omplit tot de caquis, serem us valencians ben diferents, ¿oi?, almenys els que mos pensàvem que les taronges s'havien inventat ací. Canviem amb el medi. Ara quasi ni refresca de nit.

diumenge, 29 de juliol del 2018

Cita dominical / 506: Gonzalo Boye Tusset

Mirant els drets humans.
En el cas de Catalunya, s’ha destrossat el dret penal, processal i constitucional per a mantenir la més aguda herència del franquisme: l'estructura monàrquica sustentada en la indissoluble unitat de la nació espanyola, com si això es puguera sostindre a colp de condemnes i empresonaments indeguts.
Gonzalo Boye Tusset, «Llarena, espantada y consecuencias», Eldiario.es, 24.07.2018.

dissabte, 28 de juliol del 2018

Barret sostenible

Els xics de la Tira de Comptar, vora el mercat de Mossén Sorell, mos conten la seua petita història agrícola. Els productes i els terrenys que es perden, la contaminació i el canvi climàtic, la recuperació de les varietats i el cultiu conscient i sostenible, que fa gust realment de tomaca, de meló i de bleda... I com s'estan arrasant els camps, o per què hi ha llauradors allunats que es deixen dur pel somni d'una producció a l'engrós que els ha de fer rics (ara taronges, ara caquis...). Com dia ma mare, «¡ric, rec!».

Fa anys feen arròs a Sollana. Ara tenen trossos per la Punta, per Castellar, per tot un seguit de terres amenaçades per l'expansió contaminant i insostenible que dóna diners a uns i ofega la humanitat en general. Com ara comprar tomaques del Perelló cultivades en Almería o més llunt encara, Bèlgica.

Fa molta calor i de nit no refresca. I això no deu ser casual, sospitem que deu ser causal. En suma, fem un barret sostenible.

divendres, 27 de juliol del 2018

Un poc de guaret literari

Després de la faena, que deixaré en guaret una setmaneta, m'entrebanque uns bons minutots amb recerques toponímiques. Sort que abans he anat a córrer un poc i he ventilat el cap: 07:18 + 07:20 + 07:17 + 07:27. No m'he lluït, fea molta calor. A més, sembla que les versions curtes que he estat fent estes setmanes passades, no m'han servit per a mantindre un ritme més alt en la versió completa.

Ara toca triar què m'engulc literàriament esta setmana que ve. Espere no fantasiejar massa sobre les hores que hi podré dedicar, perquè després tot això va com va i n'hi han milanta apanyos a fer en casa, en l'ordinador, llocs on caldrà anar... La setmaneta serà curta. La part grossa de les vacances serà en setembre, com diu Takse, quan els xiquets tornen a escola.

dijous, 26 de juliol del 2018

El rovell de la cordialitat

Cordialitat i somriures. Aixina acaba la temporada de negociacions sindicals. Al cap i a la fi, el duopoli sindical espanyol (i valencià, pel que sembla) continua vigent. Més val que no te se facen pedres en el fetge. L'esperit crític i reivindicatiu davant del poder demana responsabilitat i aguantar mirades i comentaris de rebuig. En canvi, els qui voten pel duopoli vigent preferixen la pau de la responsabilitat delegada en la superioritat numèrica. Perden, però senten que guanyen, perquè aconseguixen fer sentir els altres malament.

És comprensible, la vida regateja les satisfaccions. Jo mateix n'estic fins a més amunt del pirri de tanta reunió i intercanvi dialèctic enganyós. Aspire a canviar la meua posició de sociabilitat complexa en una coŀlaboració a distància, escrita i reflexiva. Les vespres i els endemans de les reunions han arribat a ser molt carregosos, a pesar que he aprés a passar les trobades reiterant les reivindicacions tranquiŀlament i sense caure en els malhumors derivats de les negatives davant les nostres propostes. Ha costat d'aprendre, però és una lliçó que espere que em siga útil en altres situacions. Fins i tot per a combinar, per escrit, un to suau amb un contingut ferruginós. Ferro, però que siga rovellat, que fa encara més bonic.

dimecres, 25 de juliol del 2018

Exigències ingènues

El fet d'estar sempre reclamant i reivindicant deu ser la conseqüència més visible i cridanera de diversos inconvenients, que tant poden ser la falta de raó (o l'excés de raons) com la falta d'influència o de poder, fins i tot un poc de mancances a l'hora de convéncer a ningú de res.

Estic preparant una nova versió de les meues catilinàries habituals, encara que, en el meu cas, no contenen gens de violència, però sí un grau elevat d'exigència més ingènua que recriminadora. I tot al voltant de la poció màgica que aconseguixca fer caure els Obèlixs de torn de nou en la marmita, però esta volta amb caldo social, laboral i professional.

Doncs, això, n'hauria de fer un còmic. I s'acabaria amb el bard aquell —que declamava quan el ferrer opinava que no tocava—, com sempre, lligat i emmordassat a una vora de la festa.

dimarts, 24 de juliol del 2018

Vuelva usted... la legislatura que ve

A pesar de la panderola roja que m'ha saludat quan entrava en la dutxa —¿es dutxen les panderoles?—, la resta del matí ha segut plàcida —i calorosa, com és natural en esta època—. Encara estic pegant-li voltes al fet que Enric Morera i els seus companys —que havien de dirigir el parlament valencià en una direcció diferent del que havia fet el pp— hagen malbaratat uns anys preciosos de gestió administrativa en les Corts.

Esta setmana tornarem a tindre taula negociadora per a tractar la logística de les eleccions sindicals que hi haurà a l'octubre. Ja han passat els quatre anys d'este Consell de Personal. És clar, davant del desànim pel deixament de funcions dels polítics i la perícia a traure-hi resquit d'alguns càrrecs funcionarials de la institució, la perspectiva d'entrar com a sindicalista en eixe àmbit de negociació no resulta gens engrescadora. Tenim el cas de l'acreditació dels coneiximents de valencià com a exemple evident dels ois que t'has d'aguantar.

Han passat els quatre anys per a haver avançat en eixa qüestió, però la traïció dels clercs, que diria aquell —en coŀlaboració amb la meua solitària poca traça en un medi tan empantanegat—, ha fet que continuem en una institució que navega seguint el rumb de la desídia i la burocratització que podria ser comentada de nou per Larra —passant per Mota— amb un «vuelva usted..., mañana, no: al otro». Per sort, en les converses laborals i professionals, encara fem broma sobre l'administració digital d'uns i les plomes d'oca d'uns altres.

dilluns, 23 de juliol del 2018

Esborrar-se de la democràcia

Es suposa que, amb l'edat, hauria d'anar aprenent a sobreposar-me a les petites derrotes quotidianes. No sé si ho aconseguixc, les oblide massa prompte i ja estic preparant les futures. S'ha de tindre bon ànim per a arribar a un bon no res. Estic pensant en les Corts, que és el centre de la democràcia i, per tant, hauria de ser la referència ètica de les decisions polítiques i socials. Sense acreditació de coneiximents lingüístics a la vista, m'han comentat que els aspirants a funcionaris que aspiren a conservar-se en el monolingüisme prepotent, respiren i s'esborren dels cursos de valencià.

Certament, és molt enganyós això de l'examen de legislació —d'això sí que n'hi ha bona cosa en les oposicions— en què la democràcia no s'entén com una pràctica al serveis dels drets dels ciutadans. S'esborren de la pràctica però aproven la teoria.

diumenge, 22 de juliol del 2018

Cita dominical / 505: Antón Costas Comesaña

Mirant les desigualtats injustes.
La desigualtat salarial dins de les empreses es pot considerar com una externalitat social negativa, igual que la contaminació, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle o la corrupció.
Antón Costas Comesaña, «Salarios mínimos, sueldos máximos», El País, 01.07.2018.

dissabte, 21 de juliol del 2018

Desconcert de diaris

Elimine una part de l'acumulació dels diaris que no acabe de llegir quan és hora. Me s'entravessen massa dades, com ara la renda bàsica universal, que no acabem d'aclarir si és possible o més aïna necessària, necessària com desfer-se dels dièsels o penalitzar les empreses de salaris inequitatius, les aventures dels americans amb un president que no pareix que sàpien si el volien per les veritats que amaga o per les mentires que els agrada creure... Tot són variants del desconcert de viure en societat. I diu que hi ha encara humans aïllats i que moren perquè els volem salvar. Desconcertats.

divendres, 20 de juliol del 2018

Legislatura suada

El final del matí laboral d'estos divendres d'estiu es talla amb un ganivet. L'aire condicionat no va mai a gust de tots i comentar el tema és poc menys que reclamar un dret lingüístic. Ja sabem com han anat i van encara les coses per les Corts. Parlem amb el nostre politòleg de capçalera, Pablo Simón, en el bar. Mos fa somiar una altra legislatura per davant per a fer anar un poc més l'aire. O per a suar les vergonyes, com esta. Suar com un carreter, que (també) dien abans.

dijous, 19 de juliol del 2018

Estralejar en pau

Ahir vaig tornar a fer un poc de ventilació de ribera: 07:09 + 06:51. Això servix per a airejar les idees, el cap, moure els músculs i rebaixar la tensió. Però no ha evitat que hui tinguera un petita baralla amb una companya de faena que me s'ha posat hostil amb el típic recurs del bon atac com a millor defensa. És possible que li haja molestat un comentari meu sobre el fet que hi ha qui només es preocupen laboralment quan els afecta a ells en persona i que, mentres no els afecta, no s'envisquen gens. I ahí estem alguns trencant-mos les banyes sindicalment, i engolint-mos que només els interesse «això meu».

Bé, no és que siga possible, és que li ha molestat això que he dit. I ha començat a amollar-me penjaments, menyspreus i desqualificacions de manera ben agra. I sense deixar-me parlar ni escoltar-me. La grossa ha arribat quan jo intentava clavar basa i li repetia: «¿Em deixes que m'explique?». M'ha sorprés amb: «¡Masclista, que eres un masclista!» Arribats ahí, mut i callut, evidentment, ja no sabia de què em parlava.

Per no tindre l'aire enrarit la resta del mes, amb la calor que fa, després del descafeïnat de la una, quan he tornat a seure li he demanat que em perdonara pel comentari inicial. Un recurs d'autoajuda, diríem, perquè estic segur que continuaria botzinant. Hem fet pau. Continue sense entendre quina mosca li ha picat, però, pel mateix preu, preferixc deixar de remugar-ho.

dimecres, 18 de juliol del 2018

Falta de compromís institucional

Encara enmig de decensís perquè esta ¿primera? presidència d'Enric Morera i d'una mesa de les Corts plural i progressista s'acaba amb la sensació que la legislatura ha estat desaprofitada —no perduda, però sí prou malbaratada, ¡i encara queda quasi un any!— pel que fa la millora institucional, a la reorganització administrativa de les Corts, a les possibilitats d'avanç laboral i professional, lligc en el llibre d'Ignacio Sánchez-Cuenca La superioridad moral de la izquierda un passatge que em confirma que la situació no és cap novetat —tal com l'edat mos permet intuir des de fa temps—:

L'esquerra sol reclamar més participació en el procés polític, espais més efectius de deliberació i l'extensió de la democràcia a l'àmbit de l'economia [...], sense comprometre's a penes en els temes institucionals.

I això podem enllaçar-ho amb l'«infantilisme», que també comenta el llibre que s'adjudica a l'esquerra. No sé això té a vore amb l'anàlisi de Piaget i les etapes de creiximent dels xiquets, però el mal és que hem notat massa eixa falta de responsabilitat i de capacitat d'intervenció institucional durant tota la legislatura. Mentrestant, la inèrcia dretana que duia l'embarcació ha continuat marcant el rumb de la institució. Ni requisit lingüístic que no siga l'espanyol, ni promoció interna en condicions, ni aula de conciliació, ni canvis de grup a tots els afectats per la inadequació amb les funcions. Ni... cap «compromís» seriós.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Suant com un carreter

M'entretinc fent un poc de recerca sobre una expressió que Eugeni Reig volia aclarir si venia o no de l'anglés: «sweat like a porc». Certament, es veu que l'han popularitzada en anglés, però el cas és que la versió més antiga que localitze per Internet —i ja sé que és ben limitat, això— és francesa, del 1690: Antoine Furetière, Dictionnaire universel (Google Llibres). En l'entrada «porc»: «il suë comme un porc».

No cal dir que podem trobar l'expressió en italià (i en portugués), sobretot a partir del segle xxi, encara que ja apareix 1938, al costat de moltes altres formes de suar. D'altra banda, tampoc no localitze que siga molt usual en la documentació anglesa del segle xvii en avant, on veig que també suaven a gust i diversament.

La llàstima és que, pegue una mirada en la Bíblia, però no sembla que llavors suaren gens. Això ho haguera aclarit tot, i podríem haver suat a gust, com a porcs, com a gossos, com una botija, com un carreter (la versió que sembla més antiga en valencià; després els carreters fumaven, segons ma mare) o com un «cavaor», que dia Escalante.

dilluns, 16 de juliol del 2018

Baldament valencià

Hui hem tingut l'última reunió sindical —taula negociadora— de la temporada. Espere. L'ànsia prèvia i el cansament posterior no han tingut més recompensa que intentar mostrar que els nostres criteris contraris tenen més fonament que quasi totes les decisions adoptades per la majoria i avalades per un politiqueig absurd. En suma: es pot aprovar un concurs oposició en les Corts amb una qualificació de zero en coneiximent de valencià. Però els representants d'ugt i ccoo consideren que aixina està garantit el coneiximent suficient d'eixa llengua. La conclusió és que un zero representa una «garantia» de coneiximent.

La representació política, de Podem, ho sent i no té res a dir. Acabe baldat.

diumenge, 15 de juliol del 2018

Cita dominical / 504: Detlev Claussen

Mirant la coherència dels pensadors.
L'inteŀlectual ha de considerar més important la qualitat de la seua mercaderia que l'èxit i la carrera. Tan sols així mantindrà viva la memòria de la llibertat.
Detlev Claussen, «Els inteŀlectuals, entre la "crisi de la raó" i la "fi de la hitòria"», segons la traducció de Gustau Muñoz, L'Espill, núm. 1, hivern 1999.

dissabte, 14 de juliol del 2018

Somnis i inquisicions

Estem malparlant d'Europa i desitjant que arribe realment a concretar-se eixe espai dels somnis democràtics. A pesar que a voltes tenim malsons que mos fan despertar a mitges abans d'hora, i mos vegem enmig d'una mar comprenent que tots som migrants cap algun món millor. I el cas és que només hi ha un món possible. Que siga possible no vol dir que haja de ser pitjor, però va com va, entre Schleswig-Holstein i la Inquisició espanyola que satiritzaven els Monty Python.

divendres, 13 de juliol del 2018

Estiu comercial

Encara que ha pegat un arruixó —havien dit que seria de fang—, no ha refrescat gens. Ja estem definitivament assetjats per la calor. Mos pega per anar a vore mobles a un centre comercial. Essencialment, uns cadirots per a seure quan decidim llegir-mos ho tot, tot lo del món que mos queda per llegir. Un somni d'estiu. Entenem que això siga un recurs per a passar el dia de maner agradable en estes ciutats construïdes contra els ciutadans i el medi ambient: s'hi està fresquet i hi ha quasi de tot. Supose que no hi deu haver cap biblioteca. Si n'hi haguera, mos hi podríem instal·lar tot l'estiu. La llàstima deu ser que estos centres tampoc deuen ser referència de construcció ecològica o ambientalment sostenible.

De camí, però, cues de cotxes, autobusos i camions sobre la calor de l'asfalt fent l'aire irrespirable.

dijous, 12 de juliol del 2018

Botelles en la mar

He enviat últimament dos o tres escrits a alguns polítics valencians, tant en relació amb la capacitació lingüística dels funcionaris públics com en relació amb el conjunt de problemes de gestió administrativa de les Corts que s'amaga darrere d'eixa polèmica lingüística recurrent contra els drets dels valencians.

Hi ha hagut tant respostes com silencis. Això deu ser un poc com posar els missatges dins d'una botella i llançar-la a la mar. Deu ser més evocador que efectiu. En tot cas, en general, en moltes coses d'estes relacionades amb els drets i deures públics, n'hi ha que som prou com uns nàufrags buscant alguna illa.

dimecres, 11 de juliol del 2018

Els marges fangosos

Vaig tornar a vore Margin call de J. C. Chandor (2011), perquè recordava que m'havia agradat i que tenia alguns moments que enllaçaven, de manera indirecta, amb les posicions ètiques, polítiques i estètiques que estem travessant ara mateix en les Corts. I, sí, hi ha frases que remeten al cinisme, la demagògia, la prepotència, l'oportunisme... Tot va d'economia, però eixos valors s'apliquen a les finances i la rapinya bancària i, és clar, també a la vida laboral i professional.

Doncs, tot això em fa paper per a no oblidar quins són els paràmetres en què em moc en la meua activitat laboral i professional diària. Cert és que ho faig en una institució pública, les Corts valencianes, però el fons ideològic, ètic i professional i les misèries personals, tot em resulta molt conegut i recurrent. I la direcció política de la institució, que pensàvem que podia canviar les inèrcies i les rutines del passat, continua absent i garbellant aigua en cistella.

dimarts, 10 de juliol del 2018

La desacreditació pràctica de la llengua

Hui ha segut un dia d'eixos que et cauen de les mans, com ara la tassa del desdejú de Takse, que per poc no ha anat per terra. Més tard, estenent, m'ha caigut una pinça al carrer. Sort que no passava ningú en eixe moment. Tant quan estenia la roba com quan arreplegava les safes amb la roba eixuta, me s'ha demuntat el clauer. I a pesar de la perspectiva, he anat a córrer pel riu i la cosa ha anat normaleta: 06:55 + 07:02.

Però me s'ha ocorregut tirar un poc de bicarbonat amb vinagre pel desaigüe de la pica. He sacsat el pot i he escampat el bicarbonat. L'he pogut arreplegar, i encara ha fet faena en la pica. Va, em pensava que res més per a hui, però Takse m'ha escrit pel Hangouts que mirara la notícia del Diari La Veu (10.07.2018):

PSPV i Podem s'alien amb PPCV i Ciutadans contra el requisit lingüístic del personal de les Corts

Abans de dinar, m'he entretingut desfogant-me enviant una nota al diari, per precisar algunes coses. Perquè el que és lamentable no és que siga «contra» el requisit del personal de les Corts, sinó contra la idea del que ha de ser la gestió lingüística d'una adminstració democràtica al País Valencià. Segons els partits polítics del titular i els sindicats UGT i CCOO, consistix a omplir-se la boca de retòrica buida per l'ús del valencià. Però a l'hora dels fets, aplicar una concepció castellanista excloent. Cap sorpresa. I ara només cal que diguen que són partidaris de la igualtat dels sexes, però que, com és sabut, hi hi un acord social tradicional a discriminar les dones... ¿O només si parlen en valencià?

dilluns, 9 de juliol del 2018

Des de Mishawaka

Després de baixar-me'n una versió pdf, decidixc provar a comprar el llibre real aprofitant una oferta que trobe per Internet. És un llibre del anys setanta (que Mario Bunge cita), en castellà, editat en Mèxic per Siglo XXI. El venen en Amazon per ¡88 euros! I trobe en altres llocs preus pareguts. Al final, com he dit, l'he trobat en un pdf d'imatge. Aixina que ja puc començar a utilitzar-lo. El cas és que el trobe en Iberlibro per ¡4,90 euros! Me l'envien des de Mishawaka (Indiana, eua) per 6,80 euros de ports. La cosa es queda en 11,70 euros.

Estava intrigat per la petita llibreria que volia desfer-se d'eixe llibre a eixe preu... ¿Petita llibreria? Busque en Google Maps i tope amb el magatzem central Better World Books, que no és precisament cap «petita llibreria» perduda en la immensitat d'eixe país. Una immensitat llibresca esperant que la retroben.

diumenge, 8 de juliol del 2018

Cita dominical / 503: Mario Bunge Müser

Mirant l'ètica.
L'ètica és fantasiosa i, per tant, estèril quan és situada en el buit, però pot ser enriquida i utilitzada quan és fonamentada sobre la teoria dels valors i les ciències socials, i quan és agermanada amb la teoria de l'acció i la filosofia política. Eixa fusió ensenya una lliçó pràctica important: que els valors es salvaguarden en paquets, no d'un en un un. Per exemple, la llibertat i la solidaritat no poden regir entre desiguals.
Mario Bunge Müser, Evaluando filosofías. Un protesta, una propuesta y respuestas a cuestiones filosóficas descuidadas.

dissabte, 7 de juliol del 2018

Un poc À Punt

Fa ja uns dies que À Punt s'emet per la televisió en xarxa. La vam vore començar a emetre —no recorde ara si va ser el diumenge 10 de juny—, després hem vist algun programa solt per ací i per allà i alguna notícia solta. La primera impressió, per ara, és que són «normals» diríem. Com en tots els llocs, n'hi ha de tot, però en la línia d'una mitjà que comença. I pel que fa a la llengua també sembla que les vaciŀlacions seran les comunes —amb els dubtes habituals dels inicis i de la situació sociolingüística valenciana—, n'hi ha els qui saben parlar en valencià i els que es passaran la vida practicant davant la càmera, els qui saben escoltar i atendre i els qui s'han d'asserenar.

Esperem que progresse i que constituïxca una referència acceptable per a un país que té massa costum de fallar institucionalment. I pense, està clar, en les Corts, perquè em toca de prop, però també en altres institucions que tinc costum de resseguir quant a mancances en la gestió lingüística.

divendres, 6 de juliol del 2018

Després del mal

Cal saber-ho i repetir-ho, certament, però no sé si amb això aprenem realment que hi ha maneres molt diferents de pensar i de viure. I de donar malviure. Ara mateix podríem situar les mateixes imatges en qualsevol altre lloc d'esta nova prehistòria —esperant la història bona, diríem— que escrivim amb tant d'acarnissament.

El documental es diu «Après Hitler». Un document més del malson que no parem de reescriure amb més mala lletra que reflexió clara i serena, una composició amb el colors més colpidors i sempre amb una sobrecàrrega de tristeses que arriben a ofegar-te. I també el pesar de vore una barqueta que no corre fortuna davant de Líbia. Després del mal encara n'hi ha més.

dijous, 5 de juliol del 2018

És cosa sabuda

Segon el diari Levante («El juez reduce la sanción al funcionario que no trabajó durante diez años»; 05.07.2018), un jutge revisa una sentència i té en compte un detall:

«Si la conducta del sancionat ha suposat un greu descrèdit de la imatge pública de l'administració, també ho ha sigut l'actitud passiva d’esta, que no va actuar fins que el coneiximent de la situació es va fer públic més enllà de l'àmbit de la corporació.»

D'eixos detallets patix molt la democràcia, de la desídia interessada dels funcionaris, una variant del paternalisme corrupte que es dóna en estructures on el poder jeràrquic personal no està prou controlat. La difusió pública del problema és, certament, l'últim recurs de control entre poders socials. Es veu que abans han fallat tots els altres que hi hauria d'haver, des de l'ètica personal fins a l'activitat sindical.

dimecres, 4 de juliol del 2018

Ventilació democràtica

Per a ventilar un poc el cap, faig una corregudeta pel riu: 06:58 + 06:54. Faig la mitat del recorregut habitual, però no aconseguixc anar al doble de velocitat. Curiositats de la física (i de la forma).

Per tant, com que vaig ràpid i després faig la vesprada setmanal en la faena, no arribe a desconnectar de la sensació de degradació laboral, professional —i, lamentablement, política— que em produïx l'estat organitzatiu i de gestió de l'administració de les Corts.

La part dels polítics va com va, i és una responsabilitat compartida amb la ciutadania en general. Després veig The Handmaid's tale, i me s'agreuja el sentiment d'estafa ideològica i ètica que he tingut quan m'ha arribat, este matí, el reconeiximent del huité trienni. L'he posat en el context de la gestió sindical que he compartit durant quatre anys amb companys i companyes d'altres sindicats. Coses pitjors n'hi han, cosa que no és cap consol. Perquè mentres treballàvem per tal de millorar laboralment i professionalment, les rutinetes i les magantxes dels poders burocràtics tenen segrestada l'ànima institucional. La cosa és que l'administració de la institució legislativa funciona com si fóra la botigueta del cantó.

Per sort, en una democràcia, és lògic pensar que arribarà el pla de sanejament que ventilarà un poc més que el riu al plemigjorn. I va bé que algú comente alguna cosa en positiu, com ara Teresa Ciges: «El pas endavant d'Enric Morera». Entre altres coses, per eixe pas avant estava treballant també la secció sindical de l'STAS de les Corts.

dimarts, 3 de juliol del 2018

Sequera obsolescent

M'atove amb la calor. Intente que la impressora Lexmark X5470 imprimixca en xarxa fent servir l'Ubuntu. Però no és possible, no reacciona. Perc el temps i em deixe véncer per la calor. Sense que li haja arribat l'obsolescència programada, vaig deixar de poder-la utilitzar quan em vaig passar a l'Ubuntu. Em resistixc sovint a comprar andròmines —per il·lusions que em faça—, però es veu que encara en compre massa. Els fabricants i les botigues s'ho apanyen per a deixar-te penjat. Com ara l'aparell elèctric contra els mosquits, que cada temporada és diferent i no accepta les botelletes de recanvi. I ara, des de fa uns anys, les panderoles roges.

Hauria de rellegir The burbing world de J. G. Ballard.

dilluns, 2 de juliol del 2018

Vorem si ho vegem

En el llibre Els parlars valencians de Beltran Calvo i Segura-Llopes indiquen el significat de les formes verbals vejam (Ribera i Horta) i vevem (Crevillent) —les dos d'indicatiu, encara que la primera seria subjuntiu en el meu poble— amb dos descriptors diferents: «'veiem'»/«'veem'». Això de fer servir dos descriptors diferents supose que deu ser un descuit. Com que no localitze en el llibre on diuen eixes dos formes que es suposa que són les generals, i per això fan de descriptors, supose que ja s'entén mirant on diuen «diem» (mapa 30: en general, al nord i al sud del País Valencià).

En la franja central valenciana i tirant cap al sud, les formes habituals són «vegem» (que diria jo) o «veguem», que són formes velaritzades que no localitze explícitament en el llibre, tot i que sí que les recull el dcvb, que també inclou «veem». El dubte més persistent és el de la localització de «veiem», que la normativa apresa a l'escola deu haver contribuït a difondre bona cosa.

diumenge, 1 de juliol del 2018

Cita dominical / 502: Ada Yonath

Mirant el funcionament del món.
Això és la llei de la química i del món en general: l'estructura determina la funció.
Ada Yonath, segons l'entrevista que li fan Susanna Ligero i Lucía Sapiña, Mètode, número 97, primavera 2018.