dimarts, 31 de desembre del 2013

Argent d'infantesa

El panorama gèlid de l'edat deu ser això, com una idea fixada en l'argent de la infantesa. I es difumina a poc a poc.

dilluns, 30 de desembre del 2013

Cultura entre les molles

Una cosa aixina, com formiguetes buscant la clau de la cultura entre les molles de pa.

diumenge, 29 de desembre del 2013

Cita dominical / 268: Manuel Peris

Mirant el govern líquid.
El ministre d'indústria no sap si el rebut de la llum pujarà en gener. El govern canviarà la llei espanyola que permet jutjar els genocides xinesos per a complaure a Pequín. Després de baixar el nombre d'avortaments, Rajoy modifica la llei. L'estat injecta 9.000 milions en Novagalicia i la ven per mil milions a un banquer veneçolà, que pagarà a terminis. Enmig de les retallades, el govern es gasta mig milió d'euros en un camió botija per a dissoldre a qui proteste, perquè els que tenia li s'han quedat vells per falta d'ús. I aixina, ad nauseam...
Manuel Peris, «Innocentada», El País, 24.12.2013.

dissabte, 28 de desembre del 2013

Guerre contra l'Espagne

Torne al passat i m'escandalitze: també han existit les guerres entre els estats, els països, les nacions, els pobles..., qualsevol denominació que li dones a una coŀlectivitat ha tingut la seua guerra contra qualsevol altra coŀlectivitat —amb la denominació que fóra—. S'han dit molts estirabots sobre el títol, i deu ser que el fons no els interessava tant. En tot cas, espere que tinguen present que mai hi ha hagut un Espanya contra França o Espanya contra Portugal, ni tan sols un Castella contra Portugal, ¿oi? Sempre s'han fet eixes sinècdoques, per l'interés d'algú. I en les institucions de la Unió Europeo el català (català-valencià, dis-li com vullgues) continua sense ser oficial. Deu ser que no hi estan ne contra, sinó molt a favor, els «espanyols».

divendres, 27 de desembre del 2013

Cultura pesant

Els d'Enciclopèdia Catalana m'envien per error —no pot ser altrament— uns quants llibres ben lluïdors: joies del Renaixement, atles històric i, com a obsequi, un atles de la Bíblia. Obres tan impressionants com poc manejables. Com que és un error, els escric per a vore com fem la devolució. Ara, em sap greu precisament haver de tornar l'obsequi, un atles sobre la Bíblia, que m'atrau sobretot per la meua ignorància imperdonable sobre eixa part tan important de la història i de la nostra cultura. La cultura, en este cas, els tres llibres, ocupen i pesen com si en lloc de quilos de paper foren de ferro, així espere que no em facen córrer massa per a tornar-los-els.

dijous, 26 de desembre del 2013

Dies de torrons

El barber de vora Xàtiva no ha menjat monjàvenes ni almoixàvenes (ni em diu que ho diu ell), però sí que ha tingut enguany el torró de gat i el de gos que fa la seua àvia. Satisfet amb la trajectòria de l'Olímpic —que va empatar en casa amb el Madrid— i bastant irònic pel que fa a Rus.

dimecres, 25 de desembre del 2013

Nadal en crisi

A la nit, després del moscato d'Asti, el vi 16 Gallets, la sopa amb pilotetes i ous i la carn amb salsa i xampinyons, una dormida i dos iogurts. Enguany he repartit el llibre de la talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap, el de Moby Dick desplegable, el gran llibre sobre Roma, el dels bojos animals prehistòrics i el de la crisi d'ansietat per a la major, que ja està en edat de començar a notar-les.

dimarts, 24 de desembre del 2013

No n'hi ha color

La nit de Nadal ja, després d'haver anat este matí als bancs per a resoldre les poques opcions que tenim d'evitar segons què en els futur —llunyà, llunyà, i m'encomane al fuster i al ferrer—, i tinc encara ocasió d'entretindre'm mirant d'alleujar psicològicament la nostra subordinació lingüística en la llista Migjorn, on un company estava preocupat per si l'expressió «no hi ha color» ('no té punt de comparació) no era catalana:

Quant a esta expressió, no he arribat a descobrir com s'origina, però no sembla que tinga res que idiomàticament no corresponga al català. Més encara, mirant les estadístiques d'ús en Google, tenim un ús molt més estés en català que en castellà (394.000 ca / 154.000 es). No sé si hi ha cap fet que distorsione la lectura de les dades. I en Google Llibres la cosa està molt més equilibrada: (65 ca / 66 es). De fet, la referència més antiga en els llibres és en català (1976 ca / 1982 es) i, a més, la referència castellana és d'una publicació de Barcelona.

Per tant, mos la podem posar al sarró, i ja aclarirem algun dia d'on venia. En francés diuen, en un altre sentit, que alguna cosa «n'a pas de couleur». No sé si tindrà res a vore amb l'origen.

Per a rematar-ho, tenim la cançó de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries:
No hi ha color,
i no crec que ningú em pugue fer escollir.
No hi ha color,
i és que molta gent com jo ho entén així.
No hi ha color,
que tothom té dret a ser fill de veí.
No hi ha color.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Croada d'aladrocs

Topem pel riu amb gats i rates, merles i tórtores, i amb uns estudiants de primer de batxillerat —dos xiques i un xic— que mos volen fer una petita enquesta sobre coneiximents de la llengua normativa. Parlen en castellà i, quan els responem, fan per parlar en valencià. Mos deixem filmar i tot. La primera és ¿què és un barbarisme? I després unes quantes preguntes de lèxic. La difícil no recorde si era saber com es dia «boquerón» o què era una «croada». En tot cas, superem la prova amb èxit i molta satisfacció dels alumnes d'Ivan Carbonell (els hem demanat pel professor). Estaria bé conéixer el final de l'enquesta i les conclusions dels estudiants. Espere que no topen només amb llicenciats en filologia catalana.

diumenge, 22 de desembre del 2013

Cita dominical / 267: Joan Romero González

Mirant l'estupidesa que mos governa.
Esta gent que diu que mos governa, que diuen que són liberals, en realitat són una versió pobra i falsejada del liberalisme. Son ultraconservadors tan radicals com ignorants o estúpids. La versió d'una dreta autoritària, clientelar, amoral i cínica, que no creu en res.
Joan Romero González, «El poder de la estupidez», El País, 16.12.2013.

dissabte, 21 de desembre del 2013

Psicologia de la injustícia

Aprofite per a fer neteja de retalls de diari durant el matí. Arreplega els de l'apagada de l'rtvv, i mirant on els deixe trobe una carpeta amb retalls sobre l'avl i les fileres de mentires i destrellats que s'han dit en societat sobre la llengua i les «senyes d'identitat» de no sé quins valencians que sempre estan més pendents de no fer-se que de fer res de trellat.

I de rebot tope amb un article de Roberto Gargarella, «Economía, psicología y derecho» (El País, 19.10.2013) que glossava el Premi Nobel d'Economia que havia rebut aquell any Daniel Kahneman. L'article, llegit ara, concorda tant amb el que hem vixcut:

Les nostres eleccions, en última instància, són constituïdes «endògenament», depenen de les normes i pautes vigents als moment d'elegir. [...] En un marc on predomina la discriminació racial o sexual, les polítiques de «lliure mercat» van a tendir a reproduir més que a impedir aquell tipus de discriminacions. [...] En definitiva, mos diuen que, dins d'un context sexista, racista o classista, el mercat reforçarà o exacerbarà les (poc valuoses) pautes prevalents.

Això de rellegir l'actualitat d'aleshores dóna moltes pistes per a entendre l'ara mateix.

divendres, 20 de desembre del 2013

Bona nit musical

La cinquena de Xostakóvitx, molt ben embastada i cosida al Palau de la Música de València esta nit, amb la direcció de Carlo M. Prieto, que s'ha guanyat l'audiència només aparéixer en dir «bona nit» que ha tingut resposta coŀlectiva a cor «bona nit» i aplaudiment. No sé d'on s'ha tret que això podia ser un detall amb el públic de València, potser el solista de tuba David Llàcer, que és de Simat, li ha donat la idea, potser són coses per a les quals el director té la sensibilitat suficient. En tot cas, l'agraïment del públic m'ha semblat un bon senyal, sobretot perquè no m'esperava que això fluïra d'una forma tan natural. El context, coses del context.

dijous, 19 de desembre del 2013

Els formats de la Revista de Llengua i Dret

La Revista de Llengua i Dret (van pel número 60) va modernitzant-se des que va deixar d'eixir impresa. També han obert un bloc. Pel que fa a la modernització de l'edició, inclouen els formats pdf i epub. La llàstima és que el primer, en lloc de tindre la grandària de la revista impresa té la grandària d'un A4, amb la qual cosa he de continuar fent proves de conversió de formats fins a aconseguir que aparega més o menys correctament en el Kindle. L'altra mancança que li trobe és que no tinguen una versió completa de la revista en els dos formats. Està bé anar triant articles, però també està bé tindre-la tota completa havent de fer només una descàrrega.

De moment, trobe que la millor conversió cap al Kindle s'aconseguix convertint l'epub en pdf. Ho he fet amb un conversor en línia (Online-convert). Més avant miraré si el Calibre trau resultats més bons.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Les foscors de la raó

En certa manera, vist el que hem vist, i havent de sentir ministres, secretaris i inteŀlectuals orgànics amenaçant la població amb continuar l'«esforç» d'enriquir la seua vida amb la ruïna del personal del carrer, fàcilment podem concloure que sí, tal com diu el titular, que Stalin devia tindre raó, no sé en què, en el bigot que lluïa, en empresonar músics i escriptors, en apujar el pib esclavitzant la població, no sé, qualsevol bestialitat unix en el fons les quatre idees soltes que alguns polítiques exhibixen com un far en la foscor dels seus propòsits. He sentit un recopilatori de frases del ministre Montoro.

dimarts, 17 de desembre del 2013

Camió d'aigua beneïda

Mor Ricard Maria Carles, antic retor en la Vall, on va deixar, diuen alguns, bon record entre uns seguidors fidels. Res a vore, per tant, amb el seu comportament posterior, segons ho veig jo (i conta a El País):

Va vetar conferències de Hans Küng en dependències diocesanes de Barcelona, ja que el prestigiós teòleg suís tenia la vènia docent suspesa des del 1979 per posar en dubte la infaŀlibilitat del papa. Va impedir en diverses ocasions que l'historiador i sacerdot Joan Bada, tot i ser el candidat més votat, arribara a ser degà de la facultat de Teologia de Catalunya. Escapçà els sospitosos de «connivència amb el laïcisme» del seu govern diocesà. Es va enfrontar a l'església de base catalana. En definitiva, va ser més partidari de mantenir un nucli incondicional i ortodox que d'obrir les portes de l'església a la inseguretat quotidiana. Per això, va encaixar en el programa restauracionista que va florir durant el pontificat de Joan Pau II.

Cal recordar, per posar un cas, el condemnat Díaz Ferrán, antic president de la patronal espanyola, en missa dient això del «por mi culpa...» i pegant-se colps al pit, les quartes de caviar que comprava Miguel Blesa a 240.000 euros el quilo, que a eixos no els tallen la llum ni els desnonen, i per això el pp ha tombat la possibilitat de debatre en el parlament espanyol la possibilitat d'establir treves hivernals davant dels deutes a les companyies elèctriques, però en canvi han comprat un camió amb mànegues d'aigua —¿només un?— per a substituir les pilotes de goma quan agredixen els manifestants. Tenint en compte que es tracta de Fernández Díaz, deu haver pensat que ben carregat d'aigua beneïda deu fer milacres a l'engròs. Almenys, quan siga, amb un govern més civilitzat i polit, arruixes els carrers.

dilluns, 16 de desembre del 2013

Contraposicions iniqües

Michelle Bachelet torna a la presidència de Xile i Lola Johnson torna al govern valencià, ara com a secretària autonòmica de comunicació. Això no pot ser casual, perquè té molt de mèrit en els dos casos, i sobret pels motius i els procediments absolutament contraposats amb què accedixen als càrrecs. La deriva del Partit Popular al País Valencià, i del president de la Generalitat Fabra Part, permet contraposar l'elecció democràtica d'una presidenta amb el nomenament a dit d'una alt càrrec que reunix, entre altres mèrits, el d'haver coŀlaborat en la ruïna de l'rtvv i en el silenci davant les denúncies dels assetjaments sexuals que s'havien produït en la televisió pública. Tanta iniquitat.

diumenge, 15 de desembre del 2013

Cita dominical / 266: Jordi Gracia

Mirant l'ètica de la democràcia.
Uns es van mentir a ells mateixos des del principi, uns altres es continuaren mentint ja adults, quan la mentira és cinisme, i uns pocs començaren lentament a deixar de fer-ho. Però va ser l'ètica de la democràcia, abans i després de 1975, qui va començar a fer neteja de veres per a comprendre millor.
Jordi Gracia, «Contra la nostàlgia neofranquista», El País, 22.11.2013.

dissabte, 14 de desembre del 2013

Rebuig lingüístic i cultural

Estranyament, tenint en compte l'«amor» que diuen sentir els polítics espanyols i espanyolistes —del pp i del psoe— per Catalunya (i més encara pel País Valencià, és clar), el català —guió: valencià— no és llengua oficial en la Unió Europea. És una decisió repetida i mantinguda dels governants espanyols, que està ben allunyada de l'acceptació i disponibilitat idiomàtica que practiquen la resta d'europeus en les institucions comunitàries (tal com es pot vore en el vídeo elaborat per la Plataforma per la Llengua).

¿Quina classe de comunitat democràtica es bastix des del rebuig lingüístic i cultural? Això és Espanya, no tant contra Catalunya —com es titula el simposi—, sinó més aviat contra el que no és castellà. I després s'escaroten quan fan un congrés que no pretén descobrir res, sinó refrescar la memòria, per això les conclusions ja van en el títol.

divendres, 13 de desembre del 2013

Mercaderies

Anem descobrint qui som a mesura que mos fan saber què som: mercaderia. A bon preu, segons el ministre Jorge Fernández Díaz.

dijous, 12 de desembre del 2013

Polítics i delinqüents

Diuen els periodistes F. Peregil i A. Rebossio («El cuerpo más desprestigiado del país», El País, 11.12.2013) que els ciutadans argentins s'han acostumat a haver de subornar els policies:

La societat dóna per fet que sovint policies i delinqüents s'associen per a perpetrar atracaments. Ningú no posa el crit al cel si el cap de gabinet diu que els agents de Córdoba van idear els saquejos. No sembla que ningú es sorprenga per això.

En la notícia, canvies el terme «policies» per «governants» o per «polítics»; més encara, sobretot al País Valencià, per «polítics del pp», i ja mos podem repensar com a societat. Tampoc no és cap sorpresa ja res d'això per ací. I sort de la policia —abans de la llei Fernández Díaz, és clar.

dimecres, 11 de desembre del 2013

El contrapunt de les idees

Els diaris sempre et deixen caure alguna molleta per a pensar. En un article de José Ignacio Torreblanca (El País, 28.11.2013) l'advocat Isaac Ibáñez esdevé després de la primera menció —més musicalment i harmònicament— «Albéniz». L'edició en paper no es pot modificar i conté l'errada per a sempre. Per sort, en l'edició digital introduïxen l'esmena:

FE DE ERRORES

Se ha corregido la versión anterior de este artículo, en la que en dos ocasiones se llamaba por error «señor Albéniz» al que en realidad es señor Ibáñez.

En canvi, l'anterior president espanyol Rodríguez Zapatero, quan deixà la Moncloa es veu que organitzà una fuga —musicalment— i s'emportà en la butjaca la carta que el Banc Central Europeu va enviar al president del govern espanyol en 2011. Al «president del govern», no al «ciutadà socialista» Rodríguez Zapatero. Zapatero va negar que existira, la va mantindre en secret i ara descobrim que l'ha «privatitzada» en benefici propi i que la publica en un llibre. Els seus actes massa sovint han estat el contrapunt de la suposada transparència i del pretenciós socialisme que li sentíem predicar.

dimarts, 10 de desembre del 2013

El negoci de l'eixida del sol

Els governants actuals prenen decisions que qualifiquen de «difícils». En realitat són decisions «fàcils» que fan «difícil» la vida de les persones a què afecten. No cal deixar-se enganyar, no ha estat gens difícil ni tancar l'rtvv ni retallar les pensions ni fer negoci amb la sanitat i l'educació. Tot això és molt fàcil, perquè per a això és el poder oligàrquic que tenen. El que és més difícil a partir d'aleshores és la vida de les persones que fan servir uns instruments que no tan sols són serveis públics sinó que són les institucions socials que conformen el consens mínim per a crear societats democràtiques en lloc d'estats totalitaris o, en el millor dels casos, l'estat autoritari amb què algunes dretes es conformen.

Mon tio botiguer, ara que s'ha retirat, no entén com és possible que li posen un peatge per fer ús d'una placa fotovoltaica per a generar-se de manera sostenible el seu consum elèctric. Ai, cal compensar el «lucre» —en diuen «disponibilitat» o «infraestructura»— que no reben les companyies elèctriques si fa sol. Deu pensar en el peix o en els pots de llanda que li se quedaven per vendre: el veïnat no li pagava cap peatge per anar a peixcar o per fer-se les conserves en casa. S'acosta el negoci de l'eixida del sol.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Escacs al dia

Comence la setmana posant al dia el miniordinador Asus Eee PC-1000H. Fa uns mesos que el tinc desconnectat, només el faig servir com a recurs d'emergència. Clar, el temps passa, els repositoris canvien, ja em semblava que havia de seleccionar els paquets que s'havien de renovar un a un. He fet anar el botó «Comprova», la llista del programari s'ha posat al dia i he pogut començar l'actualització general.

Havia pensat d'instaŀlar-li no sé ja quina distribució de Linux, que era molt lleugera i podia anar-li bé, ja que l'aparell té les seus limitacions, però com que em fa servei amb l'Ubuntu, no li canviaré res. Com a molt, li afegiré algun joc d'escacs.

Fet això, envie les novetats de les fitxes del mes passat. Poca cosa per a la setmana, que també comença amb una reunió del consell de personal, d'on eixirà un escrit de solidaritat amb els treballadors acomiadats d'rtvv i contra la retallada d'uns servei públic tan important per a una societat democràtica que puga funcionar de manera plena en valencià (plenament no és sinònim d'exclusivament, si això és possible). Els treballadors de l'ens —encara— es manifesten dent el joc del cavall, van marcant l'activitat del president de la Generalitat a una distància d'un salt i a un costat. Escac. Hauríem d'estar votant un recanvi.

diumenge, 8 de desembre del 2013

Cita dominical / 265: Bernard Pivot

Mirant les expressions.
La literatura i les nostres converses estan plenes d'expressions que tan sols tenen un defecte: algunes es fan velles, passen de moda, semblen cada volta més enigmàtiques. És lògic que a poc a poc el temps les desgaste o les deixe de banda.
Bernard Pivot, 100 expressions à sauver.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Atrapat en un futur anterior

Sense quasi fixar-te mentre passatges, topes amb objectes que t'interroguen. Ara mateix et pots sentir un poc atrapat en un temps anterior, quan et podien «dissoldre» pel carrer si fees una reunió de més de dos persones; quan no calia pegar-li voltes al sintonitzador del televisor, perquè només aconseguiries informació imposada en l'altra llengua, la dels qui et neguen l'ús de la teua —estranyament, encara podem captar Catalunya Ràdio en molts llocs del País Valencià—; quan els parlamentaris violaven els drets dels ciutadans i no tenien cap responsabilitat per haver-ho fet, ben al contrari.

Dos tapes del comptador de l'aigua et fan retornar al teu temps, on continuen ben presents les ideologies que volen fer-mos avançar a recules. I veus que la unanimitat amb què es lamenta la mort de Nelson Mandela fa ressonar harmònicament la hipocresia i el cinisme que armen el formigó de les estructures polítiques.

divendres, 6 de desembre del 2013

Desmemòria

Lligc el diari i em sorprén el cas del saqueig d'Emarsa. No tant pel cas en si, sinó tan sols perquè la degradació de la política ha arribat a un grau que note que em costa recordar els desgavells amb què ha culminat la gestió impune i descontrolada dels polítics de la dreta valenciana des que van arribar a la Generalitat valenciana. N'he fet un intent de llista:
  1. CAM
  2. Bancaixa
  3. Banc de València
  4. Fórmula 1
  5. València CF
  6. Emarsa
  7. Terra Mítica
  8. Ciutat de la Llum
  9. Aeroport de Castelló
  10. Gürtel
  11. RTVV
  12. Brugal
  13. El fem d'Alacant
  14. CACSA
  15. El cas Cooperació i Blasco Castany
  16. La visita del papa
  17. L'accident del metro i el menyspreu a les víctimes
  18. Ciutat de les Llengües
  19. El deute amb els dependents
  20. El deute farmacèutic
  21. El copagament sanitari
  22. La discriminació lingüística
  23. La bambolla immobiliària
  24. El 27 % de desocupació
  25. Les sis condemnes del Tribunal Constitucional espanyol a la mesa de les Corts valencianes.
Estic segur que me'n deixe, però no volia ser complet. Hui, dia de la Constitució espanyola, caduca i, a més, violentada pels seus defensors més feréstecs, provava a no perdre'm en la boira. Mor Mandela.

dijous, 5 de desembre del 2013

Rehabilitació social

Em pregunte si ja cal que Fabra Part presente la dimissió, o si ja és tard, després d'afonar el sistema bancari i la televisió pública del seu pais. Quan el senc com s'explica davant dels periodistes, arribe a pensar que també per això ha de dimitir. Però això no deu ser rellevant per a ell, l'únic que coneix tota la magnitud de la veritat, el qui hauria de donar exemple. Per contra, ahí està, encomanant-se al que puguen descobrir els jutges, i mentrestant (en castellà només: al síndic; per això també).

dimecres, 4 de desembre del 2013

Pelussa

Li pegue voltes a la conversió del diccionari que he fet en Word al format de bloc en Wordpress. En vaig fer una prova de la lletra hac amb Blogger i no va eixir malament, però tampoc em va emocionar. Ara mateix no tinc massa temps per a arredonir les macros de conversió (a Wordpress i a Kindle), entre el matí de tirallongues parlamentàries i la vesprada mirant de llegir alguna cosa, com ara el diari, si més no.

Llavors, llegint el diari, t'indignes bussejant en la mar espanyolista —eixe nacionalisme que es creu homeopàtic—, crides en silenci per la dimissió de Fabra Part i de la caterva de malfactors elitistes valencians i espanyols i ja no et queda temps quasi per a res. L'aspirador, si de cas, per damunt del diari mateix, a vore si se'n va la pelussa ideològica eixa. Però no.

dimarts, 3 de desembre del 2013

No hi haurà pau per als malvats

Anuncien en La Sexta Cerco al enemigo amb Jean-Claude Van Damme en un descans de La guerra de los Mundos de Spielberg, però el títol de referència és No habrá paz para los malvados, títols en castellà, tot de títols en castellà que és al que mos condemnaren els socialistes quan crearen un Canal 9 defectiu, sense quasi doblatge ni subtítols en valencià, incapaços com van ser de fer una política rigorosa i ampla de recuperació dels espais per als ciutadans en valencià.

Amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià vam tindre més de vint anys de programació en valencià —dis-ne català, si vols— gràcies a tv3. Però ara és el moment d'entendre que res d'això era casual, després que els pepers tallaren la tv3 a causa d'una barreja d'autoodi i xenofòbia, i ara que Fabra Part, el president de la Generalitat, hi suma la irresponsabilitat del la ruïna i el tancament de l'rtvv.

No habrá paz para los malvados semblen haver-se posat d'acord a repetir-se els treballadors i treballadores d'rtvv que seguixen els gens honorables actes de Fabra Part de ben a prop.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Olof Palme casualment

Tenint en compte com estan les coses públiques i la decadència del sistema de responsabilitats ètiques i polítiques que començà a funcionar a finals dels setanta i fins ara, poc abans de començar la manifestació contra el tancament de l'rtvv i la destrucció neoneroniana d'una infraestructura i d'uns quants milers de llocs de treball del servei públic televisiu, vaig topar casualment amb el monument en lapidari en memòria d'Olof Palme en València, i això devia ser significatiu.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Cita dominical / 264: Angelo Marchese i Joaquín Forradellas

Mirant l'expressió enganyosa.
Dilogia. Ús d'una paraula o expressió en dos sentits diferents dins d'un mateix enunciat.
Angelo Marchese i Joaquín Forradellas, Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria.

dissabte, 30 de novembre del 2013

Goku valencià

Ahir va ser el dia més estrany, entre el dol pels companys que perdien la faena en Nou i l'abaixó de Vicenta Cecília. Vam socórrer Vicen i les xiquetes i hem anat a la mani de hui contra el saqueig i el tancament del servei de televisió pública valenciana, no vullgues saber per què, però ja ho saps. De permís sense fer-ne un brot estaran els treballadors de l'ens, pagat amb diners públics, aixina tanquen la telelvició i aixina resolen el mal pas els paràsits —Fabra Part, Castellano Gómez i companyia— del pp que puŀlulen en l'administració valenciana.

divendres, 29 de novembre del 2013

Mos volen tancar la boca

Estàs picant paraules, paraules, paraules, mentres veus que el poder de la majoria absoluta que esdevé «absolutista», on la representació política s'ha convertit, per a eixa majoria, en un sistema de cooptació i representació elitista i saquejador de drets i pressuposts públics. Què volen dir estes paraules de la consellera Catalá Verdet —que demanava perdó per haver parlat en valencià davant dels seus coreligionaris pepers—:

L'educació en llibertat no vol dir eliminar o reduir l'escolarització en el centre públic, vol dir seguir el ritme que marquen els pares, seguir el ritme que marquen els valencians, que és, al mateix temps, els que mos elegixen per a representar-los i als quals no podem coartar en la seua llibertat especialment en l'àmbit de l'educació.

De quina llibertat parla mentres tanca l'rtvv, l'únic instrument públic i en valencià a disposició de la representació i de l'expressió dels ciutadans del País Valencià, tal com hem vist que era possible durant estes últimes setmanes. La pancarta que ha aparegut en el plató de Nou, exagerant per indignació, diu que «açò és un colp d'estat». Exagerant, però poquet, poquet hi falta, perquè sí que és un colp a la democràcia dels valencians. No és austeritat, és un nou repartiment, el de la misèria, econòmica i ètica.

dijous, 28 de novembre del 2013

Enyorança valenciana

He intentat deixar un comentari en el web de l'escola de quan era menut, però no m'ha deixat. Per tant, per a evitar-me les pedres en el fetge, el deixe ací:

He de dir que encara recorde, tot just començar els anys setanta, que vaig plorar quan em feren passar per la portella per on mos feen entrar als més menuts, que no m'agrava massa dinar allí, que em vaig pixar damunt alguna vegada... Però quan vaig passar a l'altra banda de la reixa que separa les edats, quan començàvem a fer servir la tinta i la ploma per als dictats, a «nos ancêtres les gaulois» i tota la peixca, vaig començar a apreciar la vida escolar i el plaer del pati, els bacs, les cudolades i les amistats més intenses de la infantesa.

Després d'això m'he alleujat de melancolia llegint de què va el joc de La Fallera Calavera, que només l'explicació ja sembla prou entretinguda. Si arriba a concretar-se l'edició del joc —és una iniciativa que depén del micromecenatge social—, haurem fet un pas més no sé cap a on, però que hauria de tindre un contrapés pel vessant seriós i historicista, si és que és possible eixir de la «paella valenciana» en què vam caure ja fa massa anys —per desfici inteŀlectual, trobe.

dimecres, 27 de novembre del 2013

La maldat i la incompetència

La «maldat», en qualificació de Moreno Escrivà, i la «incompetència», en qualificació d'Oltra Jarque, han ocupat definitivament els escons en l'hemicicle valencià. I han votat el tancament de Radiotelevisió Valenciana. Tan sols es tractava d'un nyap de televisió (i ràdio) pública endeutada i manipulada, gestionada pels enemics declarats de la gestió pública de qualitat, fins i tot podríem dir que estava gestionada i dirigida pels enemics de fer res pels valencians que volen fer ús del valencià i aprendre'n tots els registres comunicatius —només cal vore que els comunicats de premsa d'Alberto Fabra i de José Ciscar són únicament en castellà—, faceta lingüística i docent que fou l'excusa principal per a crear-la a finals dels anys huitanta.

Al País Valencià, per ara, la maldat i la incompetència ni es corregixen ni paguen les seues responsabilitats, sinó que es perpetuen en la gestió de l'imaginari social. Vivim encara estupiditzats i inermes davant les agressions i el segrest del bé comú, de l'economia de tots, dels serveis públics que mos han de fer societat, poble i, si això era possible, persones.

dimarts, 26 de novembre del 2013

Metadades en català

Li pegue voltes a les metadades dels pdf i dels documents amb què elabore els llibres electrònics. Faig els documents (pdf, .mobi o .epub) amb l'Open Office, a través del web d'Amazon i a través d'altres webs, i sovint retornen amb la dada idiomàtica incorrecta, sobretot si són en català. La solució sembla que són diversos programetes que permeten modificar la metadada de l'idioma, començant pel Calibre. Així he aconseguit que la meua edició del Tirant lo Blanch [veg. format .azw3] siga entesa com a llibre en català i, per tant, el Kindle m'òbriga el diccionari de Bromera —que és el que tinc instaŀlat per ara— per a les definicions de paraules.

Per contra, encara no he aconseguit introduir eixa metadada ni des de l'Open Office ni des del Word, a pesar que òmplic la casella corresponent. Sembla que es perd en algun (mal) pas.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Sense crits en el cel

En l'aniversari de la Llei 4/1983 —trenta anys ja— que es veu que està commemorant l'avl amb un simposi, Fernando Villalonga, va intervindre el primer i breu conseller de cultura de Zaplana i que fa tres anys considerava que en Castelló fea falta un aeroport:

Nuestros vecinos del norte tienen Barna, Reus, Girona, Lleida, La Seu... Y nadie pone el grito en el cielo.

Hui precisament, després de la condemna de Carlos Fabra a quatre anys per frau fiscal, algun crit podríem posar en el cel, ja que no hi posen els avions. En resum del diari El País de dissabte, Villalonga va reclamar que s'abandonen «prejuís, complexos i autocensures que arrosseguen des de la transició» el pp i el psoe. Això seria quasi una refundació, per la qual cosa no cal esperar massa en eixe sentit.

Més interesssant va ser la rèplica amb què va completar un comentari de Vicent Pascual sobre el baix percentatge d'escolarització en valencià —encara no arriba al 30 %— Villalonga, segons el periodista Juan Manuel Játiva («Villalonga reclama al pp desterrar los prejuicios lingüístico de la Transición»), va dir que ja era el moment d'exigir que s'assumixca l'ensenyament en valencià a la totalitat del territori valencià i a l'ensenyament concertat. No sé per què ara sí i fa trenta anys no, però ja vorem quan passen trenta anys més si serà l'hora d'«enlairar» la independència del País Valencià.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Cita dominical / 263: Jacques Bainville

Mirant causes i efectes.
En general, en política, els efectes es noten quan comencen a produir-se, és a dir, quan ja és massa tard. El principi de causalitat, que a penes inquieta les persones, és encara més indiferent per als pobles.
Jacques Bainville, Les conséquences politiques de la paix, 1920.

dissabte, 23 de novembre del 2013

Assortiment

En l'apunt de dijous passat, «Hui van catxos», Jes —lector i polemista infatigable— responia a una rèplica meua. Com que la meua nova resposta s'allarga i es fa tard, ho aprofite per a fer-ne un apunt. Em dia Jes:

Qui és que escriu com el Neng de Castefa? Vols que torne a repetir per què no hauríem d'escriure «preferixca»? Ni la teua avl l'accepta perquè no és etimològica i, sobretot, perquè ignora la resta de parlars occidentals, com l'accentuació que esmentes en el teu escrit. O això no són dades filològiques? A més a més, l'únic filòleg que va proposar de no accentuar en occidental va esser Colomina, consulta el seu llibre Els valencians i la llengua normativa. Pareix que s'han esvaït els mites; els mites d'engany, és clar.

El Neng de Castefa és un exemple d'estil que cal saber reflectir dins de les possibilitats estilístiques de la llengua. L'empobriment (normatiu, amb les conseqüències que això té) consistix a pensar que podem estalviar-mos els aspectes de la llengua que no mos agraden i, per tant, no incorporar eixos trets al calaix corresponent dels trets estilístics.

Pel que fa a l'avl, si fóra «meua», crec que jo provaria a fer moltes coses d'una manera ben diferent.

No cal que repetixques res, Jes, perquè pots observar que jo no opine el mateix que tu i també vaig fent. I no pretenc que ningú deixe d'escriure «preferesca», «prefereixi», «preferisca» o com «preferixca». En tot cas, esta possibilitat sí que apareix en la GNV. En eixe sentit els prejuís filològics no haurien de ser «dades filològiques». Preferiria, això sí, que els mitjans en valencià tingueren una massa crítica suficient que funcionara com a sedàs i com a difusor estilístic i normatiu. A Catalunya ho tenen més avançat que ací.

Sobre l'etimologia, trobe un pèl confús que es diga que una forma lingüística no és etimològica. Si diem que un mot no és etimològic, devem estar dient que no s'ajusta a algun criteri (o llei) que pretén mecanitzar l'evolució de les paraules. La pràctica científica no ha de promulgar lleis, sinó que ha de donar explicacions. Per contra, la normativa pot disposar amb explicacions o sense, i en este cas solen preferir botar-se les explicacions. No estan fent etimologia ni seguint la pràctica científica, només ordenen (en els dos sentits, 'manar' i 'posar en ordre').

Finalment, la proposta de Jordi Colomina [veg. la ressenya de Jaume Corbera], no la compartia aleshores ni ara, i no sembla que haja anat més avant. Quant als mites, certament, es basen en l'engany. Encara que siga en l'autoengany.

divendres, 22 de novembre del 2013

Música de llauna

Au, marque un gol. Després de l'apunt d'ahir, hui creue la pilota i el porter —que no ho era, realment— posa una mà fluixa que em deixa aconseguir el primer gol de la temporada. Ei, el que obri el pot de llanda, que això també és important. I per acabar amb els esports, rinya de galls en el palau de la música de València, on han fet una interpretació llunt del que esperem per mal costum —Bernstein, Abbado, Haitink, Barenboim... amb auriculars— del concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov i de la primera de Mahler.

dijous, 21 de novembre del 2013

Hui van catxos

Em falta repassar un poc bona cosa d'articles i llibres sobre sociolingüística. Fa uns anys que agafe la sociolingüística només al vol de la notícia, comencen a rovellar-me-se els records de les lectures que van pegant en antigoses. El cas, però, és que en vaig fer, de lectures sobre la qüestió, i eren lectures a l'ampla, que no em cenyien només al sector d'opinadors i estudiosos socials partidaris d'alguna recepta determinada. Això em va fer arribar a algunes conclusions — sempre provisionals i revisables— sobre quins són els aspectes de la llengua que més valorem i quins són importants, aspectes que no són generalment els mateixos.

I ara, en l'activitat de molts que s'interessen per estes qüestions, en diaris i en la xarxa, fa massa temps que has de llegir cabassos de menyspreu ad personam que pretenen rebatre arguments o dades d'algú o de no-ningú. En general, són articles i comentaris que ni analitzen ni expliquen on fallen o oferixen aspectes millorables els posicionaments contra els quals s'oposen. Diuen que tal o qual ha practicat la censura, que las tasca de no sé qui insulta la inteŀligència, que si jo sóc no sé què, llavors ell és un romàntic, i no sé quantes banalitats de l'estil «i tu més» o de l'adhesió incondicional a alguna pàtria que mereix un únic amor. I tot això sense ni una dada sintàctica fonamentada, ni una apreciació estilística raonada, ni un matís de dubte sobre un debat de possibilitats coincidents en un mateix objectiu.

Per contra, és més simple l'heroïcitat impossible, el treball herculi d'assolar l'avl, de refer el País Valencià a partir de l'adn recuperat dels cabells que vam perdre en alguna manifestació dels setanta, la simplicitat de la demostració sense proves respecte de la nocivitat dels incoatius en -ix o de l'accentuació —diguem-ne— occidental, i tota una bateria semblant de comentaris de barra de bar que s'eleven a categoria de sociolingüística docta, fins i tot —sense por al contrasentit— diuen que això és filologia.

En fi, reconec que tinc la meua part de responsabilitat en el desgavell, per desinformat, poc estudiós i gandul, perquè perc el temps entre les urgències laborals diàries, el futbet, la meua ració insadollable del parlar de cada dia entreverat de discurs parlamentari, la lectura d'un diari en espanyol que voldria en català, el cansament ocular nocturn i la capacitat infinita de lligar mosques. Tal com diu Aureli, hui van catxos.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Tirant cap avant

Sí, me s'ha passat el dia i veig ara que no he arribat a temps, que hui era la data i que, vaja, ho deixaré per a l'any que ve, a vore si amb un any per davant tinc temps d'arredonir la conversió del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell a unes provisionalment definitives versió web i versió Kindle. Les tinc molt avançades —de fet, ací hi ha un pdf adaptat per al Kindle quasi arredonida—. A més, com que des d'ahir Takse s'enjugassa amb l'últim Kindle Paperwhite, ja no tinc tant la sensació de fer la faena per a mi només.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Goig de germania

El company Josep Lozano està a punt de tancar la paradeta que té en la conselleria, on fins ara ha estat fent traduccions i correccions i bona cosa de faena extra amb la intenció de portar un sou a casa, però més encara amb l'ideal (heretat de quan la democràcia era naixent) de contrarestar la incúria i la mala bava dels gestors —actuals i antics— de la cosa pública que dirigixen la institució.

Cal dir que, a més d'això, pel camí s'ha fet «dotor», tant en lletres valencianes —el dietari de Porcar és ara també una arma carregada de futur— com en idees literàries, que han volat des del passat sentimental fins a la ruralitat terrosa d'una certa pàtria valenciana.

Li hauria d'haver telefonat per dir-li no «adéu» sinó «fins a l'altra», però em sap un poc mal haver de comprovar que és cert, que s'ha fet fadrí i abandona el niu, que —tal com em dia Alícia dels dies que he fet de traductor en les Corts— «passa a millor vida», és a dir, que deixa el teletreball i les dependències funcionarials i esdevé, de nou, ciutadà a temps complet. Goig de germania en este cas, doncs.

dilluns, 18 de novembre del 2013

El miratge que no fou

Fem costat contra el tancament de l'rtvv, manifestacions, signatures, tot el que calga per a que no desmantellen el servei públic, fins i tot tornem a mirar les notícies, que han millorat un poquet en els continguts, ara que ja no n'hi ha censura i que alguns periodistes han (re)descobert l'ètica professional, la deontologia del seu ofici. I a pesar de tot això, el canal grinyola com una frontissa mal greixada, amb locutors —¿periodistes?— que no saben explicar res del que pretenen contar, que lligen a trompades, que pronuncien a colps, que confonen verbs, consonants sordes, sonores, vocals obertes, tancades. I mos sonaven un poc forçats, ignorants, els suports vocàlics exagerats a final de mot que fea Xelo Miralles fa tants anys. La vam vore ahir de passada i vam poder lamentar una televisió que mai no va ser.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Cita dominical / 262: Ramón Reig

Mirant les identitats.
Com apunta el catedràtic d'estructura de la informació Ramón Reig, Espanya oferix un exemple pràcticament únic en Europa perquè en cap país hi ha una «complexitat d'identitats nacionals» com ací.
Ramón Reig, segons Rosario G. Gómez en «La televisión busca un traje a medida», El País, 08.11.2013.
Si això sembla complex, Europa deu semblar indescriptible.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Sense arredonir-ho del tot

Abans del cinema, dinem en La Cuina d'Enric (l'Enric Casassús, cuiner i cantant), al carrer dels Roters de València. Uns grans primers amb la crema de verdures i el brick de peix i bolets. En canvi, els segons han fluixejat un poc, la pasta massa feta i sense gràcia i l'arròs que havia de ser melós s'ha quedat en caldós sense amorosir prou. El vi, L'Alcalatén (ull de llebre), jove i apanyat. Les postres resolen el conflicte i la cosa acaba amb el toc de iogurt i mel i amb el local ple.

Pel que fa al cinema, no sé per què dien que a la Cate Blanchett no li anava massa bé el paper de l'últim film de Woody Allen, Blue Jasmine. Per contra, trobe que ho fa molt bé, que fa una molt bona interpretació en un paper, si vols, un poc incomplet, com la peŀlícula, que no està arredonida del tot, que es queda un poc a mitges, tot i que no està malament, amb uns actors secundaris que tenen també els seus moments bons. Amb tot, n'esperem coses millors, de l'Allen. L'any que ve, segurament.

divendres, 15 de novembre del 2013

Temps perdut

Comence hui a transcriure la primera comissió sobre l'rtvv amb bona cosa de retard —és de finals d'octubre—, perquè l'activitat parlamentària últimament és pròdiga en reunions i discursos —molts granets de forment en les dietes, deu ser l'incentiu—, els treballadors som els mateixos i el ritme és constant i ben ajustat, més encara si les retallades dels sous també han arribat a les hores extres. El que dia llavors la directora general d'rtvv sona ara molt més greu i fa créixer el nyap del tancament acordat pel govern de Fabra Part i Ciscar Bolufer.

Amb retard també m'adone que ahir féu cent anys de la publicació del primer volum d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. En cent anys encara no me l'he poguda llegir —tinc el volum esperant al costat d'uns quants clàssics més—. N'hi ha molt de tempos a perdre, certament.

dijous, 14 de novembre del 2013

Salt a la transcripció

Demà torne a la transcripció correcció parlamentària. Haver passat un meset traduint ha estat un tast relaxant. No, no ho trobava a faltar, a pesar que la traducció de l'activitat parlamentària tampoc té precisament un encant ciceronià. A partir de demà, doncs, tornaré a estar lligat a les veus dels diputats, faena que té sovint l'encant de la vivacitat dels registres i l'aportació de les varietats de qualsevol territori (en les dos llengües que es fan servir en general en la cambra). Per contra, t'encadena les orelles i, encara que no te n'adones, el pensament. I massa sovint el tedi és indefugible i la càrrega mental em demana canvis de ritme en la música que deixe sonant de fons —des de Xostakóvitx fins AC/DC— per donar-li un poc de ritme al tecleig.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Fosa a fosca

M'avisa Takse que mire el debat de les Corts de hui, que està intervenint Ignacio Blanco Giner (eupv) parlant sobre el tancament de l'rtvv. Hi arribe tard, després d'intentar-ho vore en la retransmissió directa de les Corts fent servir l'Ubuntu. No funciona. Me n'he de passar al Windows, però abans recorde que segurament l'estaran emetent en algun canal de Nou. Efectivament, arribe a vore el final de Morera Català (Compromís), en la seua línia embolicada i pastosa; la intervenció nerviosa gestualment i cridanera de Moreno Escrivà (psoe) —¿no tenen ningú que els repasse els discursos?— que encerta bastant però que perd bones ocasions retòriques. Finalment, deixe en marxa el televisor per vore si Bellver Casaña diu res de trellat, cosa que seria notícia. Però, no res, tal com diu: «Mosatros, a los de sempre».

La fosa en la fosca final la posa la intervenció del vicepresident Ciscar Bolufer, que torna a barrejar hospitals, tancament de la televisió, anticatalanisme i altres arguments igualment banals. En lloc de dimitir per la incapacitat demostrada de la seua gestió, pretenen eternitzar-se en el poder damunt del desastre social.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Amb sandàlies

Trobe que David Fernàndez, el diputat de la (cup), quan li mostra una sandàlia a l'antic ministre Rodrigo Rato en el parlament de Catalunya i li demana si sap què simbolitza eixa peça, està fent simplement pedagogia per a impunes, està mostrant en un àmbit inusual —massa de prop per a ells— un objecte inesperat que, tan sols perquè és present sobre la taula, inquieta el compareixent Rato. Una sandàlia. Cal dir que la sandàlia el que fa, essencialment, en este cas, és falcar les paraules del diputat en la memòria visual i política dels parlamentaris i dels ciutadans. ¿Que no és un gest elegant i adequat a l'àmbit parlamentari? Bé, quan l'elegància no es combina amb la transparència, la sinceritat i l'assumpció de responsabilitats, és tan sols una pallorfa, l'embolcall de la misèria moral. Convé de tant en tant anar amb sandàlies.