Quènfem de l'argimbori de la llengua

I això fem des dels neandertals, probablement, pegar-li voltes al molinet: hui, Ester Pagès, periodista col·laboradora del programa La Selva del Xavier Grasset, ha tornat a provar de resoldre el misteri dels pongos castellans. I pareix que la resta de l'equip desconeixia que hi ha un bon grap d'opcions per a no dir-ho en francés, en castellà o en no sé quina llengua que mos vullguen imposar en el futur, encara que només siga un 25 % beneït pels drets humans a la Unió Europea. 🔗 Estic esperant que «avalen» eixe o un percentatge major en Múrcia, Extremadura o Madrid, que no sé si són bilingües, però que també els vindria bé eixos «avantatges» que tenim ací i ells pareix que desconeguen.

Tornant al tema de la fitxa sobre «angimbori» 🔗, on hi ha possibilitats com «andròmina, flosti (flòstic), quènfaig» i més, ara hauré d'afegir la nova proposta que aporta Pagès, queco, que supose que l'ha rebuda d'Enric Gomà a través de l'article «Què és un «pongo» i com es diu en català?» de Neus Climent (Nació Digital, 04.11.2025). 🔗

En tv3 no sembla que tinguen massa cura del seu bagatge lingüístic —quènfaig és una proposta cuinà allà mateix al 2007 al programa El Club—, però és que la cosa no es resoldrà amb bones propostes, mentres continue la pressió constant, permanent i desacomplexadament imperiosa contra el valencià. Ja en parlàvem, de tot açò, l'any 2008 («Intel·lectuals pongos: quènfaig», 16.07.2008) 🔗 i torna-li la trompa al xic.

S'allarga

No faré cap fitxa sobre la paraula pana, per ara, mentres es mantinga en l'ús recreatiu sud-americà i als diputats valencians no els pegue per introduir-la en el nostre lèxic comú, cosa que sí que han fet amb pagafantes, que ja he fitxat. He afegit la locució cervell de TikTok, però me s'ha oblidat suggerir que deu ser una variant de cervell de canari o de lligar mosques, ves a saber quin valor li donen els polítics, que pareix que perdran el debat si no innoven per a insultar o desqualificar.

A banda, tinc ocasió d'anar a fer una correguda pel riu. M'he deixat el rellonge en casa, i la veritat és que a estes altures preferiria assegurar-me del temps que em costa fer el trosset, que no voldria estar allargant-ho més del que em pense. Estan començant a obrar al convent de Sant Josep del segle xvii que hi ha al final del carrer de Salvador Giner. Sembla que acabarà sent un hotel. S'està allargant també eixa passa.

Realitat artificiosa

Hauria d'estar acabant la fitxa sobre l'expressió «amb perdó de la taula» que es sol considerar una originalitat del poeta Estellés —tot i que té precedents— i que alguns han convertit «amb perdó de taula», però em deixe dur pel relax que suposa aïllar-se dins de la ginmàstica cerebral d'anar pensant com fer anar les macros de Word que no t'acaben d'eixir —ni tan sols amb l'ajuda dels logaritmes augmentats, l'ia, eixa 'informació amuntegada' que confonem amb la inteŀligència.

Les macros de Word acaben eixint bé, encà que tinguen una sintaxi i uns procediments embolicats i millorables. En canvi, la realitat no té sintaxi, és com és, diria Takse mirant el paisatge humà amb què topa en l'ra, la realitat artificiosa en què vivim: cinc magistrats del tribunal suprem espanyol han decidit participar en el lawfare i, segons Martín Pallín (La Selva), 🔗 en un colp d'estat judicial. Hui, l'aniversari de la publicació del Tirant lo Blanch. Vaja.

Funció social

Per fi acabe una fitxa, revisió d'una anterior que ha tenia uns quants anys i que convenia posar al dia. Segur que estic clavant la pata en algun detall, perquè això és típic de voler córrer massa i arribar a massa llocs diferents... Però també és típic del contrari, d'anar a poc a poc i amb bona lletra, perquè les errades són com això que anomenen «inteŀligència artificial»: humanes, molt humanes. I inevitables, tant per descuit com per excés d'atenció.

La qüestió rellevant és què en fem, de les errades i errors: corregir-los i preparar-mos per a no repetir-los. Les errades, per a que no perguen capacitat d'oferir ensenyança, si és possible —si som capaços d'apendre i millorar—, convé que siguen diferents, noves, originals... La curiositat, a voltes, és que n'hi han errades que la repetició les convertix en rutina, inèrcia, costum, tradició i, finalment, obtenen un cert estatus d'encert... La renúncia, el desistiment, la subordinació tenen també una funció social.

Provessons que van per fora

Ja podem anar a la provessó i escriure-ho. En vaig parlar l'any 2019 («Amprant i adaptant», 31.01.2019) 🔗 quan vaig vore que eixa variant no apareixia en el diccionari de l'acadèmia (ni en el de l'institut). Vaig enviar la proposta a l'avl i ja no en vaig saber res. Al cap del temps, enguany m'hi vaig tornar a fixar i els ho vaig tornar a proposar, al mes de febrer, i esta volta vaig fer una fitxa per a documentar l'extensió i vigència de la variant. 🔗

Per alguna conjunció d'astres afortunada, l'acadèmia ha pegat cabotà i ha acceptat que la variant provessó mereix poder-se escriure, encara que la restringixca a la col·loquialitat, cosa que seria discutible i que espere que revisen dins t'un temps, ara que podem sentir que s'utilitza en les intervencions parlamentàries de les Corts Valencianes —en la fitxa documente una intervenció del diputat Baldoví Roda—. Al cap i a la fi, un poc de mà esquerra sociolingüística bàsica —l'últim Pradilla, 🔗 per exemple, ho tracta en algun punt, encara que siga de passà— mos hauria de fer vore que els dialectes tenen registres i que no són registres.

Bé, em sap mal, hem repicat, però no mos voran en eixes provessons. En tenim atres que van més per dins.

El «meò» del pago

Com escriuríem l'onomatopeia per al bram que fa el pago (aixina l'anomena Joanot Martorell en el Tirant) (pavo cristatus). 🔗 Després d'escandalitzar un poc les orelles de Takse, crec que arribe a sentir «meò». En francés hi ha qui sent «léon» (nasalitzant la o i sense pronuncia la n). Tot depén de les referències sonores i lingüístiques de cada u.

No he trobat com ho escriurien en altres llengües, a pesar que hi ha un acord general que l'origen del nom del l'au allà per l'Índia al segle que fora —pot ser que faça uns miŀlennis— era onomatopeic. No sé en quina llengua es va crear l'onomatopeia, però els grecs antics en dien ταώς i els llatins pauo o paupulo, formes que no sé si ad ells els semblava que tenien relació amb el «meò» que jo senc.

Hi ha consultes curioses com esta que m'ha arribat a l'fdt 🔗 que em fan viatjar per la xarxa, les llengües i els segles.

Vints anys de saó

M'escriu un antic professor per a demanar-me una informació sobre toponímia que es suposa que jo dec tindre. Tinc poca memòria i no recorde de què em parla, però sé que alguna cosa dec tindre. Localitze la fitxa. Efectivament, hi ha un índex d'articles sobre toponímia i onomàstica. 🔗 Però veig que fa vora vint anys que el vaig fer... Uf, vint anys sense posar l'índex al dia, sense ni tan sols recordar que el tenia penjat. ¿Vols dir que és possible que hagen passant vint anys? Em sorprén i em deixa un poc aplatanat eixe fil de temps que s'ha anat estirant en silenci...

En fi, lo que toca, posar al dia la fitxa, si encara convé, perquè supose que fa vint anys eixa informació no era accessible en la xarxa i em va semblar que seria útil que estiguera a l'abast dels interessats en estes coses. Segurament ara eixos índexs els fa algun algorisme automàticament i no cal que em calfe el camp pouant i fixant la informació. Serà cosa de vore-ho.

En tot cas, supose que l'índex li deu haver segut útil a algú durant estes dos dècades, aixina, en el silenci d'un rebost d'algorismes i circuits electrònics, però maürant i assaonant-se.

Que no mos s'engulga

Amb un gràfic que aconseguixc elaborar amb l'API de Google complete la fitxa sobre l'evolució de l'ús de la llengua en el parlament valencià. 🔗 És un seguiment que vol ser incitador d'estudis, perquè no pretenc aprofundir massa en el tema, ja ho tinc bé picant-los els discursos, que és un petit martiri digerible.

El passat està clar, i ara, en 2023, amb una nova legislatura dretana i possiblement reaccionària per davant, quan semblava que podíem avançar un poc més de manera decidida cap a una situació d'alleujament del desús del valencià i de la discriminació dels qui el parlem, s'acosta una tempesta, que esperem que no tinga cap agona retrògrada d'eixes gegantines que mos se puga engolir.

Mateixament

Algun ús de l'adjectiu mateix -xa en el valencià suposadament «docte» està aportant un altre tic de confusió retòrica a la llengua general. He repassat la fitxa que tenia feta del mateix. 🔗 Això m'ha permés descobrir que eixe ús evasiu de la manipulació política no és exclusiu del castellà enrevessat, sinó que també apareixia i apareix en francés. Vorem fins a on i fins a quan s'estén en en llenguatge jurídic de la nostra democràcia incipient o deficient —segons els dies—. Això sí, deu ser un senyal de tants de la por que els fa a alguns ser entesos. Inclús atesos, mateixament. (Això també arribarà. I passarà.)

Si no relectura

Quasi le pegue una volta com a un calcetí a l'entrada sobre el sinó exceptiu. L'havia fet massa embolicada, amb un poc massa de dades complementàries i marginals. Takse n'ha fet una lectura de prova —posant molta bona voluntat— i m'ha fet vore que he de destacar la informació més rellevant i deixar els afegits on no destorben la primera lectura. Si de cas es dona, que es queden on no destorben, per a una relectura interessada. Si no relectura, consulta ocasional.

Mentres m'ho vaig repensant i repassant trobe un cas («I què, sinó?») en el còmic Maus d'Art Spiegelman (1978-1991). 🔗 (Eixa coma crec que es deu més al costum que a la necessitat.)

Massa bravures

Avance un poc més en l'edició del Tirant lo Blanch 🔗 en el format per a la xarxa de Wordpress. Regirant un poc la xarxa trobe una edició del 2019 (amb el text de Cervantes Virtual), editada amb el Latex 🔗 per Joan Quintana, 🔗 que mirava de fer pràctiques d'edició amb eixe programa. La cosa li ha eixit prou bé, tot i que li falta aplicar les revisions d'edició que es veu que la transcripció de Cervantes no incorpora. En el seu bloc, Joan Quintana ja explica que el seu interés és un altre, però ha deixat una bona mostra de les possibilitats d'edició amb Latex.

Canviant d'àmbit, per no perdre punt i per anar embolicant-me sempre en massa coses, localitze un fum d'articles interessants sobre llengua i societat en la revista peruana, precisament, Lengua y Sociedad. 🔗 A pesar de la tranquiŀlitat estiuenca, no m'ho acabaré, està clar. Ni encara que em jubilara ara mateix.

I per aportar alguna coseta més, faig una fitxa sobre el verb fronterejar, que té ara mateix una accepció antiga ('fer frontera'), una actual en el camp del comerç ('avançar els productes a primera línia en l'estant') i una que espere que siga futura, per estar a la moda musical i argòtica, 'faronejar'. 🔗 Es veu que ara frontegen més que fanfarronegen. En fi, fem versions: «vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades», diríem.

Refoses diverses

Me s'ha passat la gossera d'ahir i hui he estat un poc més atent a tot un poc, a l'actualitat de la guerra d'Ucraïna i els crims contra la humanitat de l'exèrcit de Putin, a continuar amb Incerta glòria de Joan Sales —que conté passatges que fan ressonar un possible i arriscat pacifisme i l'actualitat bèŀlica— i a repassar algunes fitxes d'fdt.

Quant a les fitxes i faenes relacionades, estava confegint un pdf per a incorporar a l'ortografia de l'iec (2017) les modificacions del 2021, i abans de continuar calfant-me el cap mirant com ho fea, els vaig escriure per saber si anaven a traure una segona edició. M'han respost que no faran una segona edició, sinó:

La Secció Filològica està finalitzant els treballs de digitalització de l’Ortografia catalana. En aquesta versió digital ja es recullen les modificacions aprovades el 2021. En aquest sentit, aquesta nova versió de l’ortografia constituirà una segona edició (en línia) de l’obra. Està previst que sigui accessible al públic en les properes setmanes.

Per tant, em puc calfar el cap elaborant un text refós en pdf de l'ortografia de l'institut per a poder-lo consultar sense haver d'estar connectat. Amb la guerra d'Ucraïna també em calfe el cap, però no tinc la possibilitat de refondre res que faça paper. La llavor autoritària o dictatorial que els nostres polítics suposadament democràtes planten, tant si pensem en la Rússia de Putin com en el Marroc o l'Algèria actuals, passant per Hongria o Polònia, té mala refosa.

Afonat i surant

Escriu un comentari en les fdt 🔗 Albert Pla Nualart. Es veu que amb la trobada de les restes de l'Endurance, el barco de Shackleton 🔗, deu haver buscat el terme derelicte, que es sol utilitzar per a parlar concretament de les restes dels naufragis.

Inicialment, en l'ús que en feu Josep Pla —que pareix que siga l'introductor modern de la paraula—, les restes estaven surant a flor d'aigua. Més avant es veu que les paraules com restes i despulles no eren prou precises i es va triar per afegir accepcions a derelicte per a parlar de les restes d'un naufragi que apareixien al fons de la mar.

Eixa extensió, segons com, lleva la precisió de la univocitat, però aporta una opció a l'hora de parlar de restes de barcos en la mar, tal com es fa en altres llengües (épave, relitto, pecio...), i no sabrem mai si deixant la paraula a flor d'aigua hagueren hagut d'afonar-ne una altra.

El barret ortogràfic

Un company de la llista de Taula de Filologia Valenciana demana per la paraula bòtox. Això em servix per a afegir algun detall a la fitxa covid-19 (o còvid-19, seguint la pronúncia que s'està estenent). Em sembla curiós que l'Ésadir propose l'adaptació bòtox però que mantinga el nom de la malaltia amb majúscula inicial (Covid), ja que són dos noms comuns i, a més, s'han format de la mateixa manera: acronímia per truncament (que dit aixina també sembla el nom d'una malaltia).

Això em permet remetre'm a la qüestió de la jerarquia de criteris en el cas de l'ortografia. Si els noms de les malalties es consideren noms comuns (veg. pallola, alzhèimer), si els acrònims (i les sigles) convertits en noms comuns s'escriuen amb minúscula inicial (veg. sida), convé mantindre el criteri més general i no convertir l'ortografia en un barret màgic d'on no podem predir que n'eixirà, conill, colom o una fosca impressió d'iŀlusió decebuda.

Només els qui gosen, encerten

No m'esperava haver d'apuntar que la covid-19 s'enduria Germà Colón Domènech. Tenia 91 anys. Fea temps que no rebia cap comentari seu referent a algun aspecte de les fitxes que vaig fent i que ell generosament, i sorprenentment per a mi —que no vaig tindre més que eixe contacte electrònic amb ell, a més d'una coincidència de llunt fa molts anys en un congrés a València organitzat per Emili Casanova—, adobava i apedaçava una mica quan rebia el resum de novetats que envie periòdicament, on també mos iŀlustrava amb les seues savieses crítiques i dialectològiques (de les quals m'he servit també en este bloc).

Si mire l'arxiu de les fitxes veig que el cite o que em va aportar comentaris en almenara, amanéixer, àrab, barata, borrego, codís, escollar-se, exotirquí, mossarabisme, orrupte, rauxinar, soflama, sorier -ra i en alguna fitxa més. Fins i tot em va enviar documentació (crec recordar que gràcies a Maria Pilar Perea Sabater) ben interessant i que hauria d'haver aprofitat més per tal de poder agrair-li-ho com demanava el seu gest. Però jo arribe on arribe, sense haver sabut pujar cametes al coll dels gegants amb qui he tingut ocasió de coincidir —i ara em perdone la coda «antiga» amb què acabe la frase— en esta vida.

Germà Colón sí que va saber mirar llunt, fins i tot per damunt del muscle —sense presumpció, amb gosadia i bona idea— dels gegants:

El Sr. Corominas té el mèrit d'haver dit la seva tant respecte a la garça com a la smerla d'En Roís de Corella. S'equivoca totes dues voltes, però només els qui gosen, encerten; bé que poden també ensopegar alguna vegada.

Fragment de «"La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella» de Germà Colón Domènech (1985)

Un pam d'esborranys

Mire els esborranys de les fitxes del bloc fdt i, sorpresa, n'acumule uns quants des de gener d'enguany. Em sorprén, perquè no recordava que fera vora un any que les tinc a mitges. El temps passa volant, com diu el tòpic, perquè la idea era traure-les periòdicament però ja des del mateix gener. En canvi, me s'han quedat en el rebost i sense que trobara les ganes i un moment per a afinar-les. Dec haver trobat un munt de coses més interessants a fer cada volta que hi pensava. I és possible que també siguen coses que tinc a mig fer per algun racó de la taula, de l'ordinador o de la casa. Com ara torcar el vidre de dalt de la finestra que dóna a la taula d'estudi. En té un pam des de fa massa temps. Demà.

Viro a folha

Pareix que el desenterrament del franquisme no té volta de fulla, però amb tots els ets i els uts, ja que pareix que hi ha qui està disposat a confirmar que això del «règim del 1978» encara era un eufemisme per a referir-se, emulant Bismarck, a la continuació del franquisme per altres mitjans.

Sobre això de la volta de fulla (o de full), que pareix que a algú l’esmussa, m'entretinc documentant-la, veig que no és massa antiga en castellà (cap a mitjan del xix), i que en català, on pareix que és un poc més moderna, té precedents d'ús ben iŀlustres (particularment, Albert Hauf té prou afició a utilitzar-la per escrit), a més de ser d'ús general i corrent. En fi, viro a folha. Pareix, pareix, pareix.

Tot el que no siga indissoluble

Li faig una nova tramesa d'errades al Síndic de Greuges referents al web de la seua institució. Li propose unes quantes millores referides a ortografia i disponibilitat lingüística. Les institucions públiques no es doten de mitjans i protocols que guien clarament la seua producció lingüística i, per tant, resulta carregós —per no dir ofensiu— haver de llegir o sentir el «respecte» que senten pel valencià i la voluntat que tenen d'utilitzar-lo.

A més d'això, aprofite el festiu de la ciutat de València per a refer una fitxa sobre l'empitjorament de la norma del guionet que ha redactat l'iec en la seua nova ortografia. Podem continuar recórrer a la norma del 1996 perquè l'avl no ha canviat de criteri. Espere que, tal com han fet al cap de vint anys, no tarden tant de temps a revisar la inconseqüència d'apeŀlar a si una paraula o un sintagma mos pareixen poc, molt o gens «lexicalitzats». Es suposa que són normes ortogràfiques que han de ser tan simples, clares i previsibles com siga possible.

De vesprada, l'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso Cuevillas-Sayrol mos recorda en tv3 que, en el nostre dret democràtica, tot el que no està prohibit, està permés. M'alegre de sentir-ho, perquè últimament semblava que, segons alguns polítics és al revés, que tot està prohibit llevat de la «indissoluble» unitat de la seua (petita) pàtria (mental).

«Bica-me o cu»

Estava fent una fitxa sobre el gest que es fa amb el «digitus impudicus», que habitualment en la meua contornada era un element que acompanyava l'expressió «puja ahí dalt i voràs a ta uela» i, per tant, propose que se'n diga puja-ahí-dalt. Em molesta tant de guionet, però supose que tot és començar, vorem com va i podríem acabar llevant-los. La fitxa eixirà demà de matí, i m'estalvie el gest ara mateix, però vos en deixe una imatge.

Bé, la cosa és que això m'ha fet vore que eixa expressió és equivalent de «besa'm el cul» (diccionari d'Espinal; consulta: 11.01.2018) i, vaja, això m'ha recordat una expressió que dien les filles franceses d'uns amics gallecs dels meus pares quan jo era menut en París: com a resposta a l'agraïment tradicional francés «merci beaucoup» elles responien rient «bica-me o cu». Fa d'això molts anys, vora quaranta. Uf.

Entropia de fitxes

Faig recompte i tinc més de dos mil sis-centes entrades en el bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia. Tenint en compte el temps i els maldecaps que tinc amb això de les fitxes, em pensava que en tenia més. En realitat és que vaig fent fitxes en eixe bloc i en dos blocs més de caràcter professional i d'accés restringit. Al final me se multiplica l'activitat «fitxaora», però també me se dispersa. ¡I encara intente «fitxar» tots els llibres de no-ficció de la meua biblioteca! M'adone que em ric del vici de les llistes que, segons els films i les sèries americanes, pareix que tinguen molt arrelat per allà. Li diu el mort al degollat.

Bé, per sort no sóc tan sistemàtic com voldria, més aviat pegue en desastre, un desastre ben entròpic i viu, això sí. I si ho mire malament, encara podria repetir allò que dia ma mare —a algú, no a mi, ¡ei!—: «¡la runa et traurà a passejar!»