La literatura del nostre temps demana una base sòlida de producció assagística, que done recer a una determinada forma de pensament subjectiu i provoque la reflexió dels lectors interessats, una reflexió que després haurà de contribuir a orientar l'acció social.
Gonçal López-Pampló, «L'assaig, un gènere impossible?», L'Espill, 51.
La informatització dels tràmits administratius ha permés agilitzar la tramitació i la gestió de la documentació i, de rebot, que els ciutadans tingam més facilitats i possibilitats per a aportar i reclamar documentació en les relacions inevitables amb l'administració pública (i amb la privada, ai). Això està molt bé. Ara, és un procés permanent, gradual i que ningú no ha dit que no tinga marxa arrere.
En una oficina del banc no sabien com donar-me un justificant d'un traspàs que el caixer —d'una altra oficina— no m'havia donat. Mos toca anar a l'oficina del caixer, i per sort em donen uns papers que és possible que facen eixa funció, tot i que el justificant només me'l podia donar el caixer el mateix dia —i d'això en fa quatre—.
A l'oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social puc concertar la cita prèvia per Internet, pel mòbil o pel telèfon. En canvi, hi he d'anar en persona només per a dur-los els papers que justifiquen l'ingrés. Això ho podria fer també per Internet, però encara no està previst. La funcionària m'agarra els papers, hi posa el segell, els escaneja i me'ls torna. Fet. Un matí de solana i calor amunt i avall pel centre de València. Vacances.
Això és com tot, la simplificació dels tràmits i de l'accés a l'administració continua depenent —havia de ser aixina— de les persones, de l'educació que hem rebut, dels hàbits que adquirim i dels interessos personals més o menys discutibles de cada u. L'espaitemps no es deforma massa per molta cua que n'hi haja en l'oficina. Hi ha aire condicionat.
El subjecte alienat no és conscient de la seua alteritat. Per això l'èxit d'eixos sistemes polítics i econòmics [capitalistes], el principal suport dels quals procedix precisament de les seues víctimes.
Iñaki Gabilondo, personatge de la noveŀla Desde la sombra de Juan José Millás.
Pareix que mos intenten atemorir amb el fet que només hi haja un govern en funcions a Espanya. I el cas és que el temor que tenim és que vinga el govern «oficial» a intentar aplicar les polítiques contra els ciutadans que ja han anunciat —amb l'excusa que siga: dèficit, refugiats, pensionistes, brèxit, la calor, la derrota en l'Eurocopa...—. Almenys en funcions no pot ser tan nociu —tot i que la falta d'explicacions i de rendició de comptes ja és prou tòxica políticament— com ho pretén quan siga plenipotenciari. Per contra, algú hauria d'explicar per a què servix un parlament que no excercix de «poder» i que pareix que només haja de servir de matraca mediàtica de l'executiu. I damunt, un senat espanyol decoratiu per a repassar-mos l'herència d'ignomínies polítiques que arrosseguem.
Pretenia avançar hui en altres coses, però m'embolique enviant a uns companys una petita reflexió sobre l'apòstrof davant la essea «líquida»: s'hauria de fer servir sempre, atés que eixes paraules (skay, scout, scherzo, etc.) es pronuncien amb una e inicial. Aixina ho proposà fa anys el manual d'estil d'El 9 Nou. Curiosament, hi ha qui ha arribat a la conclusió contrària, que l'article masculí singular no s'apostrofe en eixe cas. Supose que darrere d'eixa idea hi ha un oblit de la base fonètica de l'apostrofació en català i un interés per una comoditat gràfica i ortogràfica que no casa amb el criteri general.
Sol passar això amb els refregits i les simplificacions que s'elaboren per a assimilar o fer assimilable la normativa lingüística: solen funcionar en molts casos, però fallen i, a més, contenen la llavor de la confusió. L'apòstrof no és un tret decoratiu de la llengua, no és només un exercici gràfic: té un fonament fonètic. Si no, podríem triar desfer-mos-en, i llavors hauríem de proposar una nova fonètica sintàctica.
M'escriu l'autora, Teresa, per a demanar-me l'adreça d'un tècnic lingüístic. Coses de terminologia. No la tinc, però li'n —ací tenim uns pronoms que fan un paper simple i útil— trobe una del xic en qüestió en el directori de la Universitat d'Alacant. A continuació pegue una mirada al seu bloc, Agafada al Vol: és una petita joia lèxica, bonica, suggerent i ben útil. Ha estat un plaer i espere haver estat útil, com a compensació per la descoberta.
Les obres gramaticals sobre l'ús dels pronoms i la combinació pronominal en català, és a dir, la descripció d'eixa faceta del discurs, de la sintaxi, té molta literatura darrere i em sembla que ha arribat a tractar les qüestions generals i quasi totes les peculiaritats dialectals. Si repassem la gramàtica de Sanchis Guarner, com les de Fabra i Poch i Badia i Margarit o, més encara, la Gramàtica del català contemporani, podrem trobar quasi tot els aspectes i variacions d'ús que mos puguen interessar i que mos vullgam explicar en qualsevol moment.
Tanmateix, i en sentit contrari, estem acostumats a una pràctica prescriptiva, reduccionista i perquisidora que fa dubtar els parlants i convertix l'ús dels pronoms en un sèrie de combinacions per a obrir les caixes fortes de la normativa. Llavors, en lloc de seguir la pràctica de la llengua parlada de cada lloc i de tots quasi sempre, mos posem a remugar qualsevol possible combinació inversemblant i inintel·ligible, comencem a substituir paraules en qualsevol oració i en qualsevol context, i aconseguim convertir una expressió clara i simple en un codi críptic, perquè d'això es tractava, ¿no?, devia ser que els nostres avantpassants parlants de català van crear els pronoms per a fer criptografia pronominal. ¡Posa-li un floc!
Quan des de l'edat mitjana fins als nostres dies hem tingut una grafia concreta i la llengua parlada pronuncia d'acord amb eixa grafia, cal respectar-la, encara que no hi haja correspondència amb la grafia de l'etimologia.
Abelard Saragossà Alba, «¿Quin paradigma incoatiu convé al valencià», Índex, 13, 2005.
Comentava amb Takse hui —i ahir amb Víctor— que la febrada de la sociolingüística catalana dels huitanta i noranta s'havia rebaixat molt. Recorde aquells anys de lectures de tots els colors sobre planificació, gestió, normalització, normativització, implementació, registres, graus d'ús i un etcètera ben llarg de termes i reflexions sobre una matèria que mos semblava que teníem a l'abast, però que, en realitat, no va arribar a arrelar com pensàvem que volíem que ho fera en aquells anys, quan mos presentàvem a oposicions en l'administració local carregats de teories diverses d'aquella sociolingüística tan militant i engrescadora.
Hui m'he firat un llibre de Slavoj Žižek. Ja sé que no calia, que tinc molta fusta per cremar abans, però n'he llegit fragments en Abacus i m'ha semblat que podria aprofitar-lo, encara que fóra a trossos i per a fugir-ne, si convé. També per conéixer formes de pensar que tinguen un poc de fonament, més enllà de la «tradició escrita consolidada» i altres expressions d'eixe estil que s'utilitzen per a que semble que les opinions són arguments. Si me'l lligc, no crec que m'haja enganyat del tot.
Fem un dinar de retrobada. Anem a un restaurant tirant a bé, tot i que no mos acaba de xocar. El vi ho salva tot: Cueva del Pecado. Mos agrada.
Tenim ja mitja vida per darrere, sent optimistes, però encara mos hem de contar batalletes paregudes. O la repetició de les mateixes, com si haguérem de tornar a decidir que el català que ara és parla és pitjor que el haguérem volgut que es parlara i, per tant, mos hem de posar a reescriure la història...
Bé, no crec que arribarem a tant, només reescriurem els criteris lingüístics, ara que mos s'ha obert una finestra, o un badallet, d'oportunitat. Aixina i tot, seria bo que no posàrem els criteris per davant —ni per damunt— dels parlants. Ben al contrari, al servei dels parlants. I quan l'escriptura comence a grinyolar, revisem la norma en lloc de menysprear-mos com a parlants.
La setmana passada van ser els coixins i els tirantets d'aire, el depassament, l'ungla, els calderins, el disc amb ganxo, la mordassa, el prisat, el bogi, la banda de redolament i unes quantes coses més; esta setmana tocava la trinxa, la cintura, els passadors, els rivets, els baixos, la llana freda i el drap, el butjacó* i la butjaca* rellotgera (o mistera), les calces, els botons de pasta en harmonia, el folre en contrast, la licra i l'elastà, el jupetí, la jaqueta, el teixit fil a fil... Això de traduir, encara que siga per al funcionament de l'administració, té moments interessants.
La peça Kuolema de Sibelius, que he sentit no fa massa (i també El cigne de Tuonela), són obres que em fan tornar arrere en el temps. La música té eixa propietat, que és molt intensa. No sé fins a on recule, perquè en el dormitori del col·lege de Sant Vicent Ferrer per a orfes —on vaig estar intern un any— em sembla recordar que mos posaven música russa a l'hora d'anar al llit.
Segur que alguna fibra semblant em toca la intervenció del regidor oriolà Karlos Bernabé Martínez, que lliga molt bé amb una música que necessitem sentir de tant en tant per a recordar que l'expressió d'un poc d'humanitat i empatia envers les persones no és una exercici que els valencians —uns quants centenars de milers de valencians, si més no— no pugam apreciar.
El nacionalisme clàssic sempre ha posat el ciutadà al servei de la nació. Ara cal avançar cap al que anomene la «nació útil», on s'inverteixen els conceptes: és la nació la que passa a estar al servei del ciutadà, de la població.
Antoni Rico i Garcia, «Superar el mite per a arribar al logos», L'Espill, núm. 51.
Els ingressos hospitalaris per l'amiant creixen un 83 % en deu anysEs tracta de malalts, però tal com entenem en el món en els diaris, la paraula «ingressos» fa pensar en l'economia. I si no fóra perquè encara considerem que la sanitat és universal i que la paguem entre tots, si pensem en els hospitals privats com el d'Alzira i alguns altres llocs, ja sabem què signifiquen els «ingressos». Més encara, en què es traduïxen les malalties.
Acabe una macro en Word per a convertir totes les cometes (simples i dobles, altes i baixes, tipogràfiques o no) a l'estil jerarquitzat sistemàticament que necessitem. I amb això me se passa més o menys una hora pegant-li voltes al molinet. Aconseguixc que distingixca l'apòstrof de les cometes simples —una frivolitat, ja, perquè no les solem utilitzar, però si m'hi pose...—, i ara cal que funcione quan ho trasllade als altres ordinadors. No sé si els posaré un quadre de tria... Això és un poquet més de faena, però queda molt millor.
No confie que mos arribe el dia eixe de l'avaluació de l'acompliment, l'eficiència, la modernització, la productivitat, això que havia de ser la carrera professional en l'administració pública.
Benvolgut tal i tal:He llegit la teua última comunicació amb el síndic de greuges i crec que t'he d'exposar el meu punt de vista sobre algunes coses, ara que hem parlat per telèfon i crec que has entés el sentit de la meua queixa.Segons el web del síndic de greuges (que porta millor el recompte que jo), fa més de quinze anys que presente queixes davant el síndic de greuges. La curiositat és que ara les presente a una administració amb una idea diferent del que ha de ser la gestió lingüística. Amb tot, no estic tan segur que eixa idea diferent siga necessàriament tan bona com hauria de ser.En primer lloc, la meua inicial al síndic de greuges va ser:El web tal i tal ... incomplix la legislació lingüística, ja que la interfície i els continguts estan en castellà, però no en valencià, o al revés, ja que s'observa que no s'ha realitzat una gestió lingüística correcta del web.Espere que prengau les mesures adients per a fer que la tal i tal resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.Es tracta d'un formulari que tinc en què sol canviar el primer paràgraf i la referència orgànica del segon. Com pots observar, el meu text no té res a vore amb el que dius que vas rebre. Si això és aixina, et pregue que faces al teu torn una queixa davant el síndic de greuges per eixa tergiversació que han fet del motiu de la meua queixa.En segon lloc, com comprendràs, la reacció d'un càrrec públic davant d'una queixa d'un ciutadà, tenint en compte la cultura política i administrativa que hem tingut i encara tenim, no pot ser demanar una comunicació amb el ciutadà. Supose que tu mateix podràs valorar com pot interpretar eixa reacció el ciutadà.Considere que el que ha de fer un càrrec públic és atendre la queixa i agrair que els ciutadans tinguen una voluntat de millorar l'administració. T'assegure que en tota la meua trajectòria «queixosa» n'he vist de tots els colors. Algunes respostes escrites han segut molt aspres i prepotents. La teua telefonada, al capdavall, ha estat amable i comprensiva quan ha localitzat el fonament de la meua queixa.En eixe sentit, parlant dels webs que tenen versions bilingües o trilingües, t'he de dir que situar el valencià en segon lloc i en lletra grisa (menys contrastada i menys llegidora, és evident que emet el missatge següent: «ho escrivim en valencià perquè estem obligats a fer-ho encara que és sobrer, ja que, si ho heu llegit en castellà, per a què ho heu de tornar a llegir; per si de cas vos voleu evitar la relectura, ho posem en lletra menys llegible i teniu motiu per a no llegir-ho en valencià». Això és una explicació un poc pedestre, però és el que em fa pensar una administració democràtica que gestiona lingüísticament aixina.Lamente xafar-te un poc la guitarra de la satisfacció per haver inclòs la versió en valencià. Per cert, no ho fa una treballadora pel seu compte o el director general, m'és igual això: ho fa l'administració pública.En fi, t'agraïxc la bona voluntat personal i lingüística i espere que els webs que gestioneu es doten també d'un protocol d'actuació lingüística que siga just i eficaç per a atendre les vostres obligacions institucionals. Hauríeu fet un pas que crec que encara no ha fet la Generalitat, i estaria molt bé, això.
Als 19 anys pots no conéixer Elton John, encara que parega que això no és possible per a una irlandesa. No és un tret del caràcter ni és imperdonable. És un fet. El món és inabastable, més encara si mos el reduïxen els hàbits, l'educació que rebem o els costums i tradicions que mos constrenyen. Per molt que intentem abraçar-lo del tot, hi ha qui mira els microbis en les grapes dels insectes i qui es preocupa dels forats negres que hi ha en la nostra imaginació espacial.
Per tant, la xica irlandesa pot ser que no conega tampoc Planxty —deuen ser molt coneguts, però els acabe de sentir per primera volta esta semana—, però encara aixina et pot ensenyar alguna cosa amb el seu desconeixement, que és pot alleujar amb un poc de mà esquerra, bona voluntat, paciència, i bona cosa de conversa inicialment ininteŀligible. Sön 19 anys...
Al cap i a la fi, la religió no deixa de ser en ella mateixa el procés sadomasoquista per exceŀlència.
Terenci Moix, Historia social del cómic.
Entre les opcions que he localitzat per a millorar la gestió de la meua biblioteca hi havia només Librarything i Goodreads, i cap dels dos no em sembla que servira als meus propòsits, que és canviar l'organització del bloc La meua biblioteca: ara vullc que cada publicació tinga el seu propi apunt.
Per tant, m'he descarregat tot els contingut en un document i ara em tocarà editar el codi html i donar-li la forma necessària (segurament un csv) per a que el Blogger l'importe correctament. I mentres prepare tot això, ja que hi estic subscrit —i no recorde per què— aniré provant si el Goodreads em servix per a res.
Ah, deu ser més útil llegir que organitzar, però arribem fins a on arribem.
No paren d'analitzar els resultats electorals, i pareix que estigam mig deprimits perquè no hem guanyat les eleccions. Hem d'aprendre a assumir que les eleccions són com la borsa o la vida, sempre les perden la majoria i les guanyen uns quants. Però esta volta mos havien anunciat amb platerets veneçolans estadístics que s'acabava eixa rutina. Suma-li que els afavorits per la predicció pareix que s'ho van creure i els va eixir una veneta de política rància. Es veu que mos acostumem massa ràpidament a les coses bones i ja no recordem que estem fent un camí, no una asil de vots i idees.
Hem consolidat un espai, una tendència ideològica. Omplim-la amb arguments i, millor encara, amb fets. Encara que ara mos deprimixca un poc eixe ¡ai! en la revora de l'urna.
