La foto del sàbat / 166

Dins d'uns mesos o d'uns anys, al parlament espanyol sabran que al «garbitu lehorrean» li falta un «ez». Més avant vorem què diu en xinés, en àrab o ¿en armeni?

Faenes amagades

Hores diferents

Cabuderia i aritmètica

Benvinguda plural

Platerets amb fibra

Cita dominical / 775: Joan Canela i Barrull

Del feminisme hem après que no cal ser dona o negra per oposar-se activament al masclisme o al racisme. Però pareix que aquesta interseccionalitat, que inclou la classe, el gènere, l'ètnia, l'orientació sexual o l'expressió de gènere, encara no ha arribat a la llengua.

Joan Canela i Barrull, «El valencià i la perspectiva interseccional», Diari La Veu, 03.09.2023.

📜

La foto del sàbat / 165

Miquel Boronat Cogollos
Escrit amb el dit corrunxet en el mòbil.

Sense voler-ho vore

Vespes accentuals

Oronetes i lletres

Bolets sobre la matèria

Soca

Cita dominical / 774: Josep-Enric Escribano Hellín

Els catalans han d’entendre i assumir, i crec que una bona part ho fa, que valencià és l’altra denominació de la llengua a nivell estatal, i nosaltres assumim perfectament que la nostra llengua també rep el nom de català.

Josep-Enric Escribano Hellín, segons l'entrevista que li fa Manuel Lillo i Usechi, Diari La Veu, 27.08.2023. 🔗

La foto del sàbat / 164

És una idea com una altra. Opcions.

Ha plogut

Taves

Mores

Varietats

Per fi han publicat l'Atlas sociolingḯstico de la provincia de Soria, un treball de José Manuel Pedroviejo Esteruelas. El castellà i l'aragonés que es parlen al món rural de la zona. Crida l'atenció, com un colom salvatge pasturant per un parc d'una verdor tan ufana i uniforme. Les unitats no són el que eren.

Llum xilena

Cita dominical / 773: Jesús Puig

El castellano es una lengua pipí cucú, mientras que el valenciano solo sirve para joder.

Jesús Puig, «Karta a Cosé Antonio (Rovira)», Diari La Veu, 26.08.2023. 🔗

La foto del sàbat / 163

La gentrificació, l'especulació immobiliària, l'expulsió dels residents, l'anuŀlació del dret «constitucional» a l'habitatge, fantasies del capitalisme de ninotets.

El sotmetiment i les revoltes

Després de vore el film Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles cada una de les activitats més o menys rituals o repetides —i repetitives— que faig cada dia a casa em recorden i em fan sentir el tedi vital que transmetia la vida de Jeanne Dielman, sobretot el tercer dia —la història s'alalrga durant tres dies—. Les meues passes ressonant en el silenci del matí fosc, el so dels plats i els coberts, la cullereta removent el café, el ganivet que talla la poma... Deu ser per això que és considerada una obra mestra, perquè t'agarra en la teranyina de la quotidianitat i la banalitat.

La narració transcorre sense tensió ni intriga, tot és rutinari i trist, fins al tercer dia, en què pareix que l'ànim, la gestualitat rutinària i les inèrcies van destarotant-se. Els ulls de la maare, perduts en el buit, anuncien un ensopiment i un trencament, una escapada que sembla impossible, un remat brutal i senzill alhora, que s'intuïx possible i alhora excessiu, però la vida és sovint aixina, absurda i exagerada, tant en els sotmetiments com en les revoltes.

La molsa del dia a dia

Es suposa que és una obra mestra del cinema: Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles 🔗 i deu ser per això que la tenen en Filmin.cat (versió original, subtítols en valencià). Mos la posem pensant en vore-la amb la boca oberta, que és el que cal fer davant les obres mestres. Mos la dosifiquem en tres dies, perquè són més de tres hores sense més acció que l'activitat casolana d'una dona i el seu fill a Brusseŀles als anys setanta.

Amb molt bona predisposició puc admetre que és una narració fílmica, inclús que és una obra mestra d'algun gènere cinematogràfic. Però m'inquieta pensar que m'estic forçant a trobar algun plaer o alguna satisfacció inteŀlectual mirant a través de l'objectiu de la càmara una representació que pretén que no representa, que pareix transmetre la idea que estem fent un exercici d'observació, que esquadrinyem què fan una mare i el seu fill a casa durant tres dies de la seua quotidianitat. I que hi trobem valors estètics i narratius.

Hi ha un guió i hi ha una direcció que decidix què mostra i què amaga. M'agrada mirar fotos antigues, vore filmacions velles de la vida quotidiana, i el film té eixe atractiu, si et decidixes a esperar la immersió mental en eixa ficció sense alicients espectaculars, sense emocions ensucrades o alterades per l'adrenalina de la sorpresa o l'atracció literària.

Són coses que possiblement s'han d'haver fet, que supose que servixen per a aprendre on estan els límits narratius de les ficcions que mos captiven la imaginació, que mos fan esclatar les emocions. Es tracta de fer la prova de passar el temps sentint-lo en eixa part molsosa —o florida— que deixem en la fosca del dia a dia i que se'n va sense deixar rastre, generalment. Llevat que afecte les estructures, fílmiques o quotidianes.

Contra vent i marea

La cabuderia, la tenacitat, la insistència, la contumàcia, l'obstinació, la porfídia, la perseverança... Són variacions d'una mateixa actitud. Els matisos sobre la forma, els fets, les raons, els arguments, els punts de vista, els desitjos, les intencions, fan que balle la valoració d'eixa actitud cap un sentit positiu o cap un sentit negatiu. La valoració la fa algú que mira, escolta i jutja, algú que té eixa facultat, funció, privilegi, poder o, simplement, el costum i l'oportunitat.

Convé llegir les deu idees de Carme Junyent que han garbellat en el diari Ara. 🔗 A continuació de cada idea, afigc una versió treta de la nostra cultura popular:

• Aprofitar la llei del 25 % a les escoles: fer niu de tota brossa.
• El dret de morir en català: els drets són per a les ocasions.
• Responsabilitat personal a l’hora de salvar el català: per a tu faràs.
• La consciència lingüística dels joves: la hipocresia de cridar vi i vendre vinagre.
• No al llenguatge inclusiu: la febre conillera de la política.
• La importància de no canviar de llengua: saltarà la llebre.
• Contra l'ús de totis: i que no mos posen l'albarda.
• El llenguatge no crea realitat: però fa entrar el cap per la cabota.
• Internet, una oportunitat per al català: baixat del cel.
• Apel·lar als indiferents: de més verdes en maduren.

Cada un d'eixos titulars és un intent de síntesi, parcial i condicionat pel punt de vista de qui l'ha fet. En realitat, tan sols anuncien el tema, i necessiten desplegar, estendre, contrastar, comprovar, debatre les idees, crear els instruments i aplicar-los, valorar els resultats, corregir i millorar, i tornar a fer girar la roda. Després, casdacú vorà com s'ha de sentir quan actua amb prudència, però constància, amb calma i amb persistència.

Ni en una llista de mostra

Em reserve un article que m'enllaça Takse sobre un possible llegat de Carme Junyent —que va faltar diumenge passat— en forma de deu punts molt rellevants per a l'ús del valencià-català que apareix en el diari Ara (04.09.2023) 🔗, perquè lligc un article sobre l'experiència docent i literària compartida per J. M. Codina Tobias amb Toni Sala, segons l'article del primer «Professor Toni Sala, que ens ho podria repetir?» (Núvol, 04.09.2023) 🔗. No és que aspire ara a la docència, però l'educació es suposa que és la base sobre la que s'aguanta la resta —bona o roín—, A més, és una font de coneiximent de la natura humana i d'anècdotes sobre els xiquets i els grans.

Llegint l'article apareix un enllaç a un manifest 🔗 del Coŀlectiu Pere Quart, que defén «la literatura catalana a les aules». La iniciativa és contra el Decret 171/2022 del govern català. El manifest no és molt llarg i conté unes quantes crítiques al departament d'educació i al decret. Però hi ha un detall que no deixa d'inquietar-me en un col·lectiu que ha tingut temps per a pensar-se les coses: hi ha una llista oberta d'escriptors i escriptores que representen una mostra d'«una llista de clàssics de la literatura catalana dels segles XX i XXI per a la matèria de modalitat de literatura catalana que inclogui poesia, narrativa, teatre i prosa no ficcional d’arreu dels Països Catalans». Sense entrar en més anàlisis per territoris, estils o varietats dialectals, hi ha un factor que s'haguera pogut equilibrar sense cap problema, però les rutines poc educatives inclinen de manera sexista:

1. Vicent Andrés Estellés  ☺  Montserrat Abelló
2. Manuel Baixauli  ☺  Maria Àngels Anglada
3. Sergi Belbel  ☺  Aurora Bertrana
4. Josep M. Benet i Jornet  ☺  Núria Cadenes
5. Prudenci Bertrana  ☺  Maria Aurèlia Capmany
6. Joan Brossa  ☺  Víctor Català
7. Zoraida Burgos  ☺  Lluïsa Cunillé
8. Jaume Cabré  ☺  Rosa Leveroni
9. Pere Calders  ☺  Maria-Mercè Marçal
10. Josep Carner  ☺  Dolors Miquel
11. Jordi Pere Cerdà  ☺  Anna Murià
12. Antoni Clapés  ☺  Maria Antònia Oliver
13. Martí Domínguez  ☺  Teresa Pàmies
14. Josep M. Espinàs  ☺  Carme Riera
15. Salvador Espriu  ☺  Mercè Rodoreda
16. Lluís Ferran de Pol  ☺  Montserrat Roig
17. Gabriel Ferrater  ☺  Carmelina Sánchez Cutillas
18. Vicent Flor  ☺  Cèlia Suñol
19. J. V. Foix  ☺  Maria Teresa Vernet
20. Josep Franco  ☺  Antònia Vicens
21. Joan Fuster
22. Pere Gimferrer
23. Marc Granell
24. Àngel Guimerà
25. Ignasi Iglésias
26. Joan-Lluís Lluís
27. Josep Lozano
28. Joan Maragall
29. Joan Margarit
30. Miquel Martí i Pol
31. Manuel Molins
32. Terenci Moix
33. Jesús Moncada
34. Quim Monzó
35. Joan Navarro
36. Joan Oliver
37. Vicenç Pagès Jordà
38. Josep Palau i Fabre
39. Manuel de Pedrolo
40. Josep Piera
41. Josep Pla
42. Josep Sebastià Pons
43. Baltasar Porcel
44. Carles Riba
45. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
46. Santiago Rusiñol
47. Josep M. de Sagarra
48. Màrius Sampere
49. Rodolf Sirera
50. Jordi Teixidor
51. Màrius Torres
52. Enric Valor
53. Llorenç Villalonga
54. Joan Vinyoli

N'hagueren pogut deixar vint a cada banda, com un senyal i una incitació sobre el camí docent que convindria fer quant al sexisme social i literari. Però no, ni en una llista de mostra.

Veus i colors

Es responen del Cercaterm per a confirmar-me que la forma muhàrram seria la forma més adequada de transcriure el nom del primer mes del calendari islàmic. Amb accent perquè és una paraula plana en àrab, tal com em va semblar sentir escoltant uns quants vídeos. Per cert, tots els vídeos eren d'hòmens que pareixien retors islàmics —digam-ho aixina— o que alliçonaven com si ho foren. No me'n va aparéixer cap de cap dona ensenyant a pronunciar o que pronunciara eixa paraula.

De casualitat, mirant de trobar alguna veu àrab més, m'he trobat un dia de festa —l'Aixurà— 🔗 passejant per una fira de Teheran, on no deuen parlar en àrab, però sí que deuen dir el nom del mes en àrab pregut. 🔗 Hi ha molta foscor en la roba, el negre deu ser un color significatiu també en la religió islàmica. A mi em crea un sentiment de por, de record atemorit infantil de quan el catolicisme regia quasi totes les nostres activitats quotidianes.

La nostra percepció del món està molt condicionada, per les veus —sobretot per les masculines que tot ho volen omplir—, i pels colors —amb què s'iŀlustren i enlluernen les ideologies.

Cita dominical / 772: Vicenta Tasa Fuster

No cal dedicar la més mínima atenció a la qüestió de noms. Els diccionaris de la rae i de l’avl estableixen clarament que amb les denominacions de «valencià» i de «català» ens estem referint a la mateixa llengua, com va ocórrer durant algunes dècades en la ue amb les denominacions de «flamenc» i «neerlandés»

Vicenta Tasa Fuster, «L’oficialitat del valencià a la UE. Un pas avant important», Diari La Veu, 18.08.203. 🔗

La foto del sàbat / 162

No se n'han anat les oronetes, però s'ho deuen estar pensant.

Per una renovació del teatre sociolingüístic

Llàstima que no els despenge el telèfon, perquè m'estic perdent unes converses sucoses, d'eixes que són com un teatret en què hem de representar una escena plena de diàlegs aberrants i absurds on, encara ara, en ple segle xxi —expressió temporal tòpica que no vol dir el que pretén— farem de maleducats per antonomàsia: som els qui parlem en valencià-català amb algú que parle en castellà.

En eixe diàleg propi d'un sainet o d'un gag d'ideologia classista o directament feixista, els papers teatrals més reiterat d'herois melodramàtics són els dels personatges que fan d'algú que diu parlar en castellà o no entendre el valencià. Són quasi sempre castellanoparlants monolingües —a voltes també diuen conéixer alguna llengua oficial de la Unió Europea, generalment, l'anglés—. Eixos personatges es caracteritzen perquè tenen la mania de dir-los maleducats als qui no els parlen en castellà, i exposen la justificació de la seua autoritat ètica i moral derivada de la seua vida personal i professional, on viuen i treballen envoltats de persones que parlen en altres llengües (en este cas de Save de Children, valencià i alemany) i que, davant d'ells, es sotmeten a la «norma» de la molt anomenada «bona educació» de parlar en castellà. 🔗

Els autors teatrals —i els guionistes— d'eixes peces breus cauen massa sovint en els mateixos tòpics i raonaments costumistes, molt coneguts i suats. Fan que la peça no tinga l'aŀlicient, el punt de varietat i de sorpresa que requerix una situació en què és difícil incorporar l'acció fílmica de les persecucions o les exclamacions pròpies de les històries de misteris i crims.

El diàleg tòpic del personatge de l'«enfadós castellà insolent» o de l'«enfadosa castellana insolent» prototípics, fa anys que necessita una renovació d'arguments, tant en la redacció de les intervencions, que demanen un poc més d'expressivitat, d'inflexions de veu que superen els ja massa vists Tenorios, Quixots o els manualets dels fatxes xenòfobs (encara que faça sempre fa gràcia llegir i sentir a Martínez el Facha). Caldria revisar la pobra situació d'eixos «enfadosos», que no és possible que a hores d'ara hagen de viure immers en les normes d'urbanitat del franquisme (i anteriors), no és possible que encara ara s'hagen socialitzat en una omnipotència apresa pròpia d'altres èpoques, que vixquen en una bambolla defensiva que els aïlla i modela, una bambolla monolingüe que els fa pensar que els altres sempre són culpables o, si més no, maleducats.

Caldria dotar l'«enfadós o enfadosa castellà insolent» de passió i intensitat, sense caure en el fulletó, d'empatia i simpatia. A més, es podria provar a explorar la via de la comicitat, la frivolitat i, ¿per què no?, l'autoironia. 🔗

Per l'altra part, el personatge de l'interlocutor «valencianoparlant agredit i insultat» necessita també incloure un poc més de sentiment. Hauria d'exposar les seues emocions, hauria d'evitar els excessos de racionalitat i el legalisme dels drets lingüístics, hauria de mostrar la seua feblesa anímica derivada de la renúncia constant, hauria d'entaular un diàleg psicoterapèutic des del desànim, on podria expressar sincerament la seua necessitat d'afecte davant una situació de patiment; més encara, que patiment davant una altivesa i una supremacia a què no pot aspirar, perquè les lleis han establit la possibilitat, però les normes socials són més rellevants i condemnen encara les persones «valencianoparlants agredides i insultades» a un paper de desistiment i de disminució de la seua qualitat ciutadana. La seua frustració necessita una via d'expressió clara que desperte l'ànim benèvol dels «enfadosos castellans insolents», la preocupació per les debilitats dels seus conciutadans discriminats.

En fi, se'n podria fer un curs sancer d'escriptura teatral i de guions, còmics i seriosos. Seria bo que els vídeos de la sèrie Ben dit! del Servei de Polítics Lingüística de la Universitat de València 🔗 deixaren d'emetre refregits d'ortografia i lèxic —molt sovint superats per l'ús quotidià i les necessitats expressives— i que intentaren impulsar la comunicació real en valencià amb escenificacions de situacions de diàleg on mostren instruccions, regles i estratègies que faciliten l'ús del valencià en qualsevol tipus de conversa i davant de diferents tipus d'interlocutor. Podrien ajudar a aprendre quan és factible i positiu el canvi de llengua —si és possible— i quan convé utilitzar eixes tècniques que faciliten continuar parlant en valencià i que ajuden a evitar la renúncia en els casos en què és impossible, innecessari, frustrant o contraproduent.

A vore si renovem el panorama de la conversa sociolingüística.