Els anys et riuen

Pel nord dels anys encara estem disposats a acceptar que els àngels riguen i ploren, com quan mos hi assemblàvem tant.

Decau l'enyor

Ha segut un bon moment per a redescobrir l'esperit de l'Adrià Puntí.

Cita dominical / 393: Frans de Waal

Com més menyspreem la inteŀligència animal, més estem demanant a la ciència que tinga fe en els milacres al parlar de la ment humana.

Frans de Waal, «Lo que aprendí haciendo cosquillas a los simios», El País, 15.05.2016.

No s'han de cremar mai

En qualsevol poble, petit o gran, «les cartes d'amor no s'han de cremar mai». Algú que pot ser que no n'haja escrit mai les llegirà. O voldrà que li les lligguen.

Xarrem sense voler

«Saludarem tots ets ocells que ens miren»... «¡Hola, patxarell!», que dia ma tia.

El borni il·luminat

«Ric i visc a les tenebres», canta Bikimel en El borni. I els jocs de veu que fa iŀluminen la fosca.

L'entretemps ha passat

Al mes de maig d'enguany la primavera se li ha entravessat. El barber em demana si toca tallada d'entretemps o d'estiu. És una pregunta retòrica, perquè l'entretemps deu haver passat sense que quasi ho notàrem. Les panderoles roges ixen a passejar.

Els pésols lingüístics

Com és de simple llevar-li la raó a algú: digues que diu i remata la faena. Digues que diu i no digues que això que dius que diu, ho dius tu perquè et convé que ell ho diga... Ja que, en realitat, ell no ho diu. El castellà (l'anglés o el francés) és una «llengua opressora»... Sí, s'ha dit molt, perquè és una metonímia fàcil de fer i aprofita per a despistar. I és una llàstima que «els nostres» ho diguen, perquè les llengües no són opressores, sinó les persones i els règims polítics o les legislacions que imposen. Però per a alguns el «problema» són els diccionaris plens de manlleus i calcs de la llengua opressora... Com si Mendel no haguera explicat què passa amb els pésols.

La vida és un afer complicat

La tossuderia pot ser una virtut, però no és un argument ni una raó. A més a més, el desig, per tossut que siga, tampoc no és una base argumental que puga justificar una arbitrarietat en una administració democràtica. Pareix mentira, però aixina passen les hores, els dies i, de sobte, t'adones que els anys, i esteu asseguts negociant sindicalment, i pareix que sigau els mateixos, però no, les aparences sempre són enganyoses i la familiaritat és molt aparent. Tal com diu Quimi Portet, «la vida és un afer complicat, fem el que podem».

Cita dominical / 392: Soledad Gallego-Díaz

Les úniques persones normals són aquelles que u no coneix massa bé, dia el comediant nord-americà Joe Ancis, i Fernando Pessoa, el poeta portugués, recalcava que les persones són totes excepcions a preteses regles que no existixen. Aixina que la normalitat és cosa inexistent en la vida quotidiana.

Soledad Gallego-Díaz, «Menos días históricos, más debates», El País, 08.05.2016.

La llengua que convé

Els parlants interessats en això de la prescripció normativa solen consultar els diccionaris per a comprovar si la llengua que parlen es correspon, poc dalt o baix, amb la llengua que els sembla que convé parlar. Això dels registres s'ha interpretat bastant al revés per ací: les elits econòmiques encara parlen quasi sempre en castellà, i les suposades «elits» culturals que haurien de reforçar el valencià, tenen massa tirada a la submissió lingüística i a la hipercorrecció. El dnv de l'avl encara no té versió en paper, però convindria que la tragueren, perquè això permetrà difondre la idea que parlem la llengua que convé parlar, almenys en valencià. I alguna dia podria ser la dels diaris i els mitjans audiovisuals. Milacre fóra.

Lectura sancera

A bacs i redolons acabe de llegir un llibre. L'última part, com és habitual, l'he llegida en estat d'oblit de les tres quartes parts anteriors, que vaig llegir més seguides. Com que vaig ratllant i anotant mentres lligc, comprove que sí que me l'he llegit sancer, perquè el rastre del boli m'ho indica. I ara supose que hauria de fer fitxetes sobre cada idea, tema o personatge, però això ja ho faré segurament quan ho oblide tot.

Acadèmia bàsica

Mos arriba a la faena la Gramàtica valenciana bàsica de l'avl. Sort que té versió en PDF descarregable en el web acadèmic, perquè la lletreta de pal sec menudeta amb què l'han editada, a certes edats, ja no és una lectura fàcil. Enn fi, es suposa que no n'hem de fer massa ús, ja que tenim la gnv (també en pdf), però ho haurem de comprovar més a fons, ja que observe que hi ha dades o precisions que no apareixien en la gnv. Segur que seran útils, encara que siga per a discutir-les.

Contra el temps

Està si plou, no plou, però ixc a córrer al riu. No ha plogut. He vist més merles que en la vida. N'hi havien amb el bascoll gris, cosa que no havia notat mai. Mentres corria, com un gamo —que dirien alguns en la Vall—, anava pensant en el temps que em passava fregant —que és eixe aire contra el que mos movem correguent sempre contra eixe rellonge—, en els problemes laborals relacionats amb l'augment de faena que no ha estat compensant amb un augment de plantilla, en les maganxes que mos volen fer un «companys» amb les gratificacions per excés horari i en vora vint-i-cinc anys de dos telefonades setmanals, tirant per baix, i ara em queda el tic de pensar que és hora de telefonar. Però no.

¡Hola, bonico!

No fa massa anys no s'havia estés tant l'ús del qualificatiu guapo -pa. Durant un temps, quan jo estava encara en la vintena, cap als anys noranta, s'estenia (o tornava a prendre força) l'ús de bonic -ca —al costat del bonico -ca, (i fins i tot de bonicot -ta en persones ben expressives). Però em va sobtar fa unes setmanes sentir que uns familiars meus de Carcaixent utilitzaven sistemàticament la salutació «hola, guapo!». Eixe guapo allà on abans hi havia bonico, preciositat, pelaïlla (alcoiana)... i, per a completar el lot, un pessic a la galta, dos besades intenses i sonores amb abraçada, fins i tot un batecul.

Retalls de cinema i vins

Per fer un poc de temps, vaig buidant una miqueta la muntonada de diaris. Tope amb la necrològica de Setsuro Hara, «llegenda de l'actuació i musa de Yasujiro Ozu». I això em servix per a recordar que encara tinc pendent de vore un bon grapat de films japonesos de mitjan segle xx. Cinema bo n'hi ha molt sense haver d'anar-se'n al Japó, com ara Jagten, film danés del 2012 que mos va deixar impactats fa uns mesos. I a banda d'això, també apareix entre els retalls de diari una llista de vins a bon preu. Uf, massa coses a fer i estem començant la setmana.

Cita dominical / 391: Manuel Vicent Recatalà

Feliçment les places de bous prompte seran mostrades pels guies als turistes com a espais on antigament es celebrava una carnisseria que alguns denominaven cultura, quan no era més que una barreja substancial de runa, sang, mort, senyoritisme i caspa.

Manuel Vicent Recatalà, «El arrastre», El País, 08.05.2016.

Societats en contradicció

Si mos contradiem constantment, deu ser que trobem un plaer que mos obliga a provar-ho repetidament. El plaers propis justifiquen massa sovint el patiment dels altres. I aixina funcionen les nostres societats, encara, a través d'Eurovisió i a través de les concertines que retallen la roba i els drets humans.

El parèntesi obert

Veus que el parèntesi s'ha obert i, mentres arruixes les plantes, penses que estàs enrunant el terra, escures i deixes els plats sobre el torcamans per a que s'eixuguen, per fi talles la goteta del vàter que tanta nosa li fea, plegues el tovalló i el tapet i els alces en els mateixos calaixos, esgarres papers i més papers inútils. Saps que el parèntesi s'ha de tancar, però no saps encara quan. Pot ser que quan l'orquídia alce el cap de nou.

Recomptes parcials

Ara que no puc evitar fer petits recomptes parcials de tot un poc, veig que la idea que tenim sobre una persona parla de mosatros quasi tant com parla d'ella. És possible que descrigam igual una mateixa persona i, en el fons, pot ser que cada u estiga pensant en una idea del tot diferent, pot ser que estigam fent «valoracions» contradictòries a partir d'un acord superficial en les paraules. Les converses giren i giren al voltant de cada realitat sense arribar a ser mai del tot coincidents, ni tan sols del tot acceptables ni tan sols compartides. I, en el fons, això de ser responsable i conseqüent és un esforç personal que no és sempre socialment acceptat. L'absolució és barata; la comprensió és impagable.

Calaixos i armaris del passat

Els calaixos i els armaris preserven els rastres dels records i els oblits, empaperats amb floretes dels anys setanta, plens de roba plegada antiga, bosses de mà velles que encara contenen tiquets de metro i cites amb el metge, unes quantes fotos perdudes i cartes amb segells estrangers. El passat ressona en l'aire que ix quan els obris.

Volta per les Foies

No havia passat mai, fins hui, per les Foies (també Foes), dalt de Simat, abans d'arribar a Barx. El dia era plujós, estava ben núvol, però es va obrir el cel quan vam decidir pegar una volta per allí. És un lloc encara impressionant, sobretot en un dia com hui, quan està buit. L'entorn i la vegetació són els típics de la zona, però amb uns verds i rojos pujats per la pluja d'estos dies. Ah, i allà baix, la Valldigna i més enllà.

Quant al cim redó com un barret que hi ha per allà, hauré d'aclarir si és Penalba o Penyalba. Allà a la vora i poc que en sé.

Molts anys

Dilluns inversemblant, recorrent el poble mentres plou. Torne el llibre acabat de començar a la biblioteca. Dissabte dien «molts anys». L'explicació, hui: que vaja per davant (de tu) o que pugues pregar per ella.

Cita dominical / 390: Federico Revilla

HUMILITAT. Com que es tractava d'una virtut desconeguda per als antics, la seua alegoria no té antecedents clàssics. La humilitat va ser proposada pel cristianisme i va rebre posteriorment algunes representacions en figura femenina, amb la mirada cap avall i el braços plegats sobre el pit, sovint xafant o menyspreant visiblement corones, adorns i riqueses.

Federico Revilla, Diccionario de iconografía y simbología.

La Q per la G

Esmene unes quantes vegades la G i en faig una Q en els impresos on apareix el meu nom. Estan llegint el carnet, però escriuen per inèrcia en la versió doblada de la realitat. Cendres de maig.

Horari de l'últim moment

D'11:42 a 12:14. Se'n va l'aire, se'n va el corrent, se'n vénen els records.

Un poquet de cendres

Al circ de la Safor deixàrem un poc del gel dels temps passats, ja fa uns anys. Ara me s'ha quedat la imatge —pot ser que siga una foto que fa temps que no veig— d'aquell passeig que havia d'airejar aquella tristor que no se'n pot anar mai. No del tot. Hi haurem de tornar amb unes poques cendres que adoben aquell futur que ja és un record.

Va sent no res

A poc a poc va sent no res:

A voltes un gust amarg
Una olor roín, una rara
Llum, un to en desacord,
Un contacte que desgana,
Com realitats fixes
Arriben als nostres sentits
I mos pareixen que són
La veritat no sospitada...

Versió per a un adéu d'un fragment de poema de J. R. J. a l'inici de Nada de Carmen Laforet.

Ben avall del somni

Un ensurt, es vessa l'aigua del temps, se n'ix, se'n va per baix de la porta, escales avall, s'escola carrer avall, ben avall, sense mirar arrere, avall.

La música del temps

El temps —eixa magnitud de quasi tot— me se fa present quan una xiqueta de dotze anys es planta davant del faristol nou, fa sonar en la flauta la partitura i no reconeix que la cançó que interpreta és «Yesteday» dels Beatles. Ni tan sols la reconeix en el vídeo de Youtube. Pense en el temps, però en realitat es tracta de la distància que hi ha entre tindre varietat a l'abast, haver aprés a sentir i a escoltar o deixar-se dur per una radiofórmula més o menys còmoda i conformista. Hi ha temps. Al capdavall, el té tot per davant, per sort per a ella.

Cita dominical / 389: Robert L. Cooper

En la mesura que la planificació lingüística està dirigida en última instància a aconseguir finalitats no lingüístiques, és preferible, segons jo ho veig, definir la planificació lingüística no com els esforços encaminats a resoldre problemes lingüístics, sinó com aquells orientats a influir en el comportament lingüístic.

Robert L. Cooper, Language planning and Social Change, adaptació de la traducció castellana de José María Perazzo.