dijous, 31 de desembre de 2020

El calendari

El calendari no és una vacuna, és un analgèsic d'ampli espectre. Un cap d'any és una píndola de fantasia, per si aprofitara de vacuna.

dimecres, 30 de desembre de 2020

El procés de queixa

El nou síndic de greuges fa un temps va estimar oportú no admetre les meues reclamacions per incompliment dels drets lingüístics de les administracions públiques. Considerava que jo havia de presentar primer una reclamació davant l'administració incomplidora i després, segons si responien o què responien, si encara volia presetar la queixa, ja ho podria fer.

Per tant, ara mateix només tinc una queixa oberta, que li vaig enviar al síndic després que l'administració no responguera res al cap dels mesos. No cal dir que la sindicatura encara em va demanar, abans d'admetre la queixa, quina resposta havia rebut de l'administració: ¡no n'havia rebut!, i els ho havia dit en la queixa que els presentava, però sospite que deu ser un mecanisme de resposta automàtica que «ajuda» els ciutadans i ciutadanes a pensar si volen desistir de la queixa.

Ara mateix, he començat el procés que supose que desembocarà en una queixa davant el síndic. El primer pas davant l'administració ja està fet:

La Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica oferix una secció del seu web dedicada al Pla d'atenció a la ciutadania 2020-2023. En eixes pàgins enllacen un «ESBORRANY Pla d'Atenció a la Ciutadania 2020-2023», però només l'oferixen en la versió en castellà.

Per tal de complir els mateixos propòsits que es detallen en la presentació d'eixe pla convindria que començaren per complir uns mínims requisits de gestió lingüística coherent i eficient que atenguera sistemàticament els seus deures lingüístics.

Vos agrairia que féreu alguna actuació per a resoldre eixa mancança i per a implantar un procediment o protocol d'actuació sistemàtic que faça que la documentació pública produïda per l'administració estiga sempre disponible en valencià.

Si no responen o no esmenen l'«error», la sindicatura estarà ansiosa de «despatxar-me».

dimarts, 29 de desembre de 2020

La lògica de les circumstàncies

Estava arreplegant l'obra dispersa pel meu ordinador d'Emili Casanova Herrero..., bé, sense grandiloqüències, estava posant un poc d'ordre als documents seus que tenia en carpetes diferents. I això que inevitablement vas llegint alguna cosa, moltes voltes per a trobar la data, que no sempre apareix impresa en el document. Això que vaig llegint i vaig notant que molts dels debats i de les propostes sobre el lèxic i l'ús de la llengua al País Valencià en què Emili Casanova ha fet aportacions els continuem regirant i, sempre a penúltima hora de tornar a posar farina, pareix que no sabem si estem cernent o ensalgant.

Tinc la sensació fa milanta anys, diríem, que mos va avançar la faena de pastar la massa lingüística. Ell i uns quants companys més de treballs i fatigues filològiques i socials. Mos ho vam llegir, vam aplaudir i vam renegar, però vam continuar pegant-li voltes al molinet sense acabar de resoldre quina és la matèria que tenim i quina obra volem fer o cap a on volem anar, si és que podem triar, discutir, esmenar i arribar a acords o a una competència de l'ús en les discordances.

Per exemple, convindria considerar què indicava Emili Casanova en l'article «A mi em diuen-a ell li diuen / jo em dic-ell es diu»:

En suma, l'ús freqüent d'esta construcció en les relacions habituals amb sobrenoms i el poc ús del prenom estengueren l'ús d'aquella sobre esta i es va passar d'una situació original de:  
Es diu Joan / li diuen Pelat > li diuen Joan / li diuen Pelat 
I està tan profundament arrelada esta construcció que ni el castellà ni la normativització ni la lògica han conseguit fer-la recular fins hui.

Emili Casanova es proposava a l'inici de l'article «intentar trobar una explicació a l'ús del valencià». Per tant, en eixe punt li faria un poc l'encontra, ja que, si podem explicar-ho, és que té alguna lògica. Tal com mostra, eixa lògica era una adaptació a les circumstàncies socials. També en este cas, tal com Casanova ha exposat en treballs diferents sobre la llengua general dels valencians, en lloc de canviar els suposats efectes i la conseqüència lògica, mirem de canviar la causa, és a dir, les circumstàncies (imposició del castellà, desús i menyspreu del valencià), i segur que el resultat serà un altre.

Al cap i a la fi, podem passar hores discutint que, el nom, fins no fa tants anys, mos el posen, no mos el posem. A poc a poc, amb l'ús dels drets i de la llengua, la cosa va canviant. Ja no hi tants malnoms, ara hi ha insults. La lògica i les circumstàncies, inspirant-me accidentalment en el que comenta i renega, segons jo ho veig, Pau Vidal («Les xarxes, paradís artificial (de la porugueria lingüística)», Núvol, 28.12.2020).

dilluns, 28 de desembre de 2020

Les mans ertes

Dissabte passat fea fred, l'airet era fresquet i mos havia agarrat quasi per sorpresa, perquè per ací últimament constatem que ja és hivern més pel calendari que per les mànegues que mos posem. Ja no s'estilen tant aquells corfolls de peces de roba amb què mos embolicàvem fa anys. Una samarreta de mànega curta i una jaca que pare l'aire, com que sempre fa un poquet de sol, doncs, avant. Però dissabte l'aire era fresquet i la quiosquera em va dir que anotara jo mateix el número de la targeta del diari en un paper, perquè ella tenia «les mans ertes».

Els mitjans i els àmbits que gestionen la percepció sociolingüística, haurien d'impulsar l'ús del valencià general en tots els registres o, dient-ho al revés, haurien de pensar en impulsar tots els registres valencians en l'ús general. Ja sabem que tenim les portes obertes en els registres humorístics, coŀloquials, bròfecs, rurals, antropològics, etnològics, «entomològics» si es vol estendre a la mirada que s'hi sol fer. Però es pot anar més enllà en la diversitat tant de la informalitat com de la formalitat, que no es tracta de parlar a casa com al bar, però tampoc hauríem de considerar normal haver d'escriure les declaracions d'amor com si foren tesis doctorals.

Em va alegrar el matí poder sentir una expressió tan localment i culturalment substanciosa. Seria bo que eixa expressió formara part dels registres generals coneguts per qualsevol parlant, encara que no la utilitzen tots activament. Aixina no mos se quedaria la mai la llengua erta.

diumenge, 27 de desembre de 2020

Cita dominical / 632: Richard Taruskin

Mirant les excuses fàcils.
Crec que és massa fàcil espolsar-se les faenes difícils com si foren impossibles. Els qui ho fan estan buscant una coartada.
Richard Taruskin, segons l'entrevista que li fa Luis Gago en «Malditas preguntas y benditas respuestas» (El País, 18.07.2020).

dissabte, 26 de desembre de 2020

La foto del sàbat / 22

La fletxa del penell punxa i retalla el vent que bufa en sentit contrari. Els estornells paren un moment, el sol va ponent-se també allà dalt del campanar.

divendres, 25 de desembre de 2020

Vacuna d'humor efectiva

De matí mos arriba l'acudit del dia al uàsap (i al menys multitudinari Hangouts). Tal dia com hui, una improvisació d'humor casolà concisa i ben expressada ha pogut salvar el dia de Nadal. Després ha refrescat, però ha fet solet, i la bambolla s'ha convertit en la peculiaritat d'enguany, circumstància que esperem que no es repetixca molt sovint, a pesar que les xifres no paren d'indica que el conflicte entre el negoci i la salut pareix que sempre s'inclina pel mateix costat, cosa que de pas mos deixa la sanitat a quadres.

Per salvar el dinar, hem cuinat un magret d'ànec —vint minuts a la paella a foc lent per la part del greix prèviament quadriculat amb talls poc profunds; i cinc minut per la part de la carn amb el mateix foc—, i l'hem acompanyat amb el vi Maduresa (2019), que vam adquirir directament de Celler del Roure, per fer un poc de país amb l'alegria que aporten els vins de la terra.

dijous, 24 de desembre de 2020

Bambolles disperses

La vespra del dia de Nadal d'enguany no ha segut com quasi tots els anys precedents. Demà no hi haurà dinar familliar, sinó tot el contrari, allunyament de bambolles disperses pel poble i la resta del món per tal d'evitar la contaminació del còvid. Podria ser una oportunitat per a fer un poc d'examen de consciència per a concloure l'any. No per res, sinó per aprofitar el temps d'alguna manera sense esperar que mos donen resolt l'entreteniment.

Això sí, la imatge antològica que no tindrem a casa, perquè no ho hem fet mai en la meua família —però sí en la de Takse— és llegir els versets de Nadal tal com ha fet el Xavier Graset en l'últim Més324, seguint el costunm de l'any passat. Uns versos de Josep Carner. La pandèmia està deixant poc de marge a totes estes expressions creatives intranscendents.

dimecres, 23 de desembre de 2020

La píndola de la unitat

Diu Pere Martínez Oró (segons comenten en l'article «La cocaína universal», El País, 13.12.2020), professor universitari i coordinador de la Unitat de Polítiques de Drogues de la Universitat de Barcelona, que «l'única manerar de millorar és que l'estat produïxca cocaïna i la distribuïxca, si no vol policies corruptes». La regulació de la societat és un gran què, però dona molta faena i tendix a ser més amable i tendra que animada o engrescada.

Quan les regulacions són defectuoses o no es revisen periòdicament, tal com s'esdevé amb això de les drogues, el carro va pel pedregar. La voluntat i el desig sense contenció normativa, quan es tracta d'un producte d'interés personal i valor econòmic, promou les màfies. La unitat d'Espanya s'ha deixat desregular, s'ha preferit que es convertira en una ànsia o un miratge sentimental amb què comercien irregularment els devots i dependents. El problema és quan eixe comerç o tràfic es fa per a cobrir addiccions o per a obtindre un retorn econòmic i social que restringix la salut, els drets i les llibertats democràtiques dels altres.

La unitat també hauria de ser una píndola a disposició dels ansiosos de nació, dels fantasiosos dels regnes on no es pon el sol però es ponen les idees democràtiques.

dimarts, 22 de desembre de 2020

Determinada expressió

Em vaig deixar damunt la taula un article d'Álex Grijelmo, «A renovarse, señorías» (El País, 06.12.2020) i ara el repeixque per a enllaçar-lo amb l'apunt de fa uns dies, «El còvid encapsulat» (15.12.2020), ja que és una mostra que això dels registres i la normativa té més a vore amb el poder, la jerarquia, el classisme, la distinció social, i poc realment amb l'entitat o la facultat que denominem llengua:

Les persones encimbellades que necessiten utilitzar un llenguatge propi per a distingir-se dels pobres mortals adopten determinada expressió.

I la cosa s'embolica amb els qui ho repetixen, els qui ho fomenten i els qui ho imiten. La cosa curiosa és que els qui ho imitem, quasi sense voler, som tots, llevat que parem un poc d'atenció al fet que la llengua és sempre més democràcia que aristocràcia o oligarquia. Encara que la normativa..., vaja.

dilluns, 21 de desembre de 2020

La veu a mitges

M'arriba el bolletí (veg. «Butla/butlla, bolleta, bolletí» de Jaume Corbera) del Diari La Veu. Anuncien que la cosa va fent camí i que van cremant etapes per a aconseguir l'objectiu de recuperar el mitjà, quasi tot gràcies als micromecenes que mos hem agermanat per a contribuir al projecte.

En diuen «butlletí», tal com mos hem acostumat a vore, perquè mantenim el costum de menysprear el vocabulari propi davant el miratge de l'error permanent amb què mos vegem reflectits en el desert del desús valencià. Veig que hi ha un article de la Unió de Llauradors i Ramaders que parla de l'estratègia europea denominada «De la granja a la mesa»... ¡Ai! ¿No han caigut que es tracta d'una taula o es pensen que fa més mudador dir-ne «mesa»?

Per a això han de servir també els mitjans, per a posar a prova tots els registres i les inèrcies que fan tremolar l'ús del valencià davant la pressió del castellà, sempre més imposat que compartit, i dels prejuís respecte a les possibilitats de les varietats generals, dialectals, formals o tècniques. Acostem-mos més a taula i deixem la «mesa» per als usos específics de la litúrgia catòlica o del billar (veg. dnv).

diumenge, 20 de desembre de 2020

Cita dominical / 631: Joan Burdeus Soler

Mirant l'ètica i la sociolingüística.
La teoria no es demostra llegint sinó tocant la pera.
Joan Burdeus Soler, «El rollo fiscalitzador del català», Núvol, 23.11.2020.

dissabte, 19 de desembre de 2020

La foto del sàbat / 21

Van passar fa mesos per damunt dels nostres caps, com si mos mostraren cap a calia tirar. M'enrecorde ara d'ells, el senyal era tan clar com sempre, però com sempre hem preferit no entendre'l.

divendres, 18 de desembre de 2020

La deshumanització

Nuria Labari («La niña del Sáhara y Hanna Arendt», El País, 13.12.2020) diu que pensant en els sahrauís ha entés una idea de Hanna Arendt: «És imprescindible deshumanitzar un poble per a poder exterminar-lo sense culpa.» La idea sembla prou certa i clara des del punt de vista actiu de l'agressor, i això és el que denuncia Labari (tal com féu Rosa Montero: «Por favor, no te vayas», en el mateix diari), fa trenta anys que els sahrauís són víctimes del dret internacional i de les maganxes polítiques de torn.

De totes formes, crec que convé més repensar la frase mirant-ho com si tots fórem els agredits; o de manera més abstracta, pensant en què volem dir quan parlem d'humanitat i de deshumanitzar. És a dir, ¿qui es deshumanitza realment? Crec que està clar i a la vista de tots, tant pel que fa al Sàhara, com als caiucs i barques de tots tipus que fan desaparéixer la nostra suposada «humanitat».

dijous, 17 de desembre de 2020

Aixina o aixana

Em recorda un coŀlega el bolletí Informignorn on podíem llegir un petit debat entre Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig per qüestions sobre la grafia d'algunes paraules. M'ho recorda perquè en la meua fitxa no l'enllaçava. Ho tenia pendent, perquè eixe debat era una mostra dels malentesos i debats quasi impossibles que provoca l'acumulació de decisions normatives incongruents amb una pràctica ordenada, explícita, clara, estable i fonamentada.

No és només que la lletra x- en posició inicial tinga diferents valors (com a mínim, 2), sinó que tampoc podem predir quin valor ha de tindre quan arriba a posició intervocàlica (microxip / axioma / para-xocs), si convé o deixa de convindre en eixe cas aclarir si el so és fricatiu amb -ix- o africat amb -tx-, o si innovem creant excepcions per a intentar salvar les irregularitats, en lloc d'intentar reduir les irregularitats i les excepcions i aplicar criteris generals per a fixar grafies justificades, comprensibles i predictibles.

En este cas, l'exemple aixambergat (diec)/axambergat (avl), pareix que hagen pensat que com més sucre, més dolç. Les entitats normatives han decidit triar opcions que no responen als criteris generals: una deixa fora la possibilitat africada general en valencià; l'altra «inventa» una possibilitat impredictible. El criteri general donaria lloc a un doblet: atxambergat/aixambergat. No seria el primer ni serà l'últim. I pareix que aplicar la regla siga excepcional. ¡Uau!

dimecres, 16 de desembre de 2020

Embolicats en la bandera

Ahir vaig vore The cleaners, hui un altre sobre els suïcidis dels metges als eua... I ara diuen els del Tribunal Constitucional espanyola que cremar o «ultrajar» la bandera (espanyola, supose i pressupose) és delicte. Els podrien llogar a eixos jutges per a fer de netejadors de la xarxa (25.000 imatges revisades per dia). I si tenen un moment de dubte o estan baixos d'ànim, que els visite un metge resident americà d'eixos que treballen 90 hores setmanals. Llavors, és possible que pensaren que cremar una bandera seria delicte si contamina i no es fa sense cap finalitat saludable, però que ultrajar-la elimina les toxines dels mals pensaments.

¿Un crim embolicat en la bandera pressuposada és un delicte o convalida la malifeta? La majoria dels magistrats ho té clar.

dimarts, 15 de desembre de 2020

El còvid encapsulat

Afigc uns quants exemples més de persones que pronuncien «còvit» en la televisió. Són personatges més o menys rellevants com a indicació de l'ús general d'eixa pronúncia que trobe que s'ajusta més a la pronúncia de les paraules acabades en «-vit», «-vid», «-bit» o «-bid» (veg. Fitxa covid-19).

Tinc la sensació que algunes entitats de referència per al valencià-català s'estan deixant entelar la perspectiva per alguna inèrcia «defensiva» o per una voluntat estranya de «corregir» les tendències que no els semblen ajustades a algun patró estilístic que tenen com a plantilla prefixada sobre el que ha de ser la forma del registre formal, literari o docte, amb l'agreujant que pareix que pensen que eixos registres no es generen amb l'ús i l'intercanvi lingüístic, sinó amb una prescripció normativa.

Eixa perspectiva em sona d'altres èpoques, de l'ensenyament de fa anys, que jo associava al franquisme, el castellà imposat, els acadèmics rancis que no sabien aclarir-te perquè accentuaven o deixaven d'accentuar «fué» o les majúscules. Em pensava que això ja havia caducat i havia segut substituït per una visió democràtica amb aportacions pedagògiques i docents enfocades a guiar i facilitar l'ús en lloc de castigar les desviacions dels dogmes.

La millor compensació per a la llengua seria activar tots els seus mecanismes creatius en qualsevol àmbit en lloc de conformar-mos amb els formulismes encapsulats i estèrils.

dilluns, 14 de desembre de 2020

De Mafalda a La casa

Al cap dels anys, Takse s'ha decidit a llegir-se La casa de Paco Roca. Li ha agradat. Diu que es llig ràpid. Ha trobat que hi ha vinyetes que varien poc i que pensa que pot ser un poc tediós anar repetint els mateixos dibuixos... El seu interés pels còmics és mínim, però este li va pegar per llegir-se'l després que el comentaren en la ràdio fa uns dies, en una conversa que tenien entre dibuixants, Paco Roca inclòs. Un impuls molt concret i puntual. Al cap i a la fi, l'única referència que té de còmics són els Mafalda de Quino que s'estilaven quan érem menuts. Crec que ja no en va llegir més.

En canvi, el nostre company Manel s'ha endut com cada divendres una motxilla plena de còmics que devia pesar un quintar, perquè ara li agrada firar-se'ls i bescanviar-los —encara existix això— en tapa dura. Diu que s'ha fet molt sibarita.

Enguany no hi ha dinar de Nadal i, per tant, els còmics que regale al nebodam, que també solen ser de tapa dura —els llibres; els xiquets i xiquetes són prou tendres encara—, hauran d'esperar millor ocasió. En tinc alguns ja arreplegats, però si m'espere és possible que en trobe amb el tema de la pandèmia, que seria una forma de fer persistir en la memòria esta etapa de la vida. Agradable en la forma dels dibuixos, però intensa i transcendent en el record de l'experiència. Com alguna de les tires dels Mafalda que encara són un suport ètic i sentimental per als nostres dies.

diumenge, 13 de desembre de 2020

Cita dominical / 630: Soledad Gallego-Díaz

Mirant les excuses polítiques.
«¿Què volies que fera» no pot ser mai la resposta en l'àmbit polític, per a cap ciutadà ni per als seus representants, perquè uns i altres sempre podien haver fet una altra cosa.
Soledad Gallego-Díaz, El País, 01.11.2020.

dissabte, 12 de desembre de 2020

La foto del sàbat / 20

La muralla ix més abstracta que heroica de l'ombra per a atrapar un poc del sol baix i tebi de l'hivern.

divendres, 11 de desembre de 2020

Encara no «silbem»

Pensem amb tantes metàfores i figures de pensament que parlem de la llengua com si fora un ésser viu que patix les accions meteorològiques, ambientals, jurídiques, socials, etc. De tant en tant crec que convindria recordar que els qui necessitem salut de tot tipus (sociolingüística inclosa) som els parlants, a més d'autonomia i autoestima en molts casos.

Em sembla preferible enfocar les persones i evitar atribuir les necessitats dels humans a la llengua, que n'és un apèndix, una part substancial dels atributs humans. Aixina podrem assumir que els qui l'encerten o no en l'ús i el tractament de la producció lingüística, són les persones, els gestors, tots en general. Aixina podríem mantindre i recordar que el català-valencià no té cap problema, és una llengua com totes les altres.

És possible que parega que som massa dependents de la influència del castellà, de l’anglés o d'altres llengües, i això serà aixina si no podem decidir una altra cosa, perquè la pressió del desús de la llengua pròpia davant de l'ús d'una altra fa que el nostre punt de vista més usual estiga condicionat per eixa influència, que es convertix en un sentit comú quasi insalvable.

Si vixquérem en un món possible alternatiu, no sabem què hauria passat. Per exemple, en eixe món imaginat, tal com ha passat en alguns casos, podríem dir «piular» o «xiular» en més casos dels que són habituals hui. De fet, els àrbitres de futbol «pitaven» quan jo era menut, però quan les retransmissions esportives van dir que «xiulaven», ho vam acceptar.

En el meu dia a dia actual, l'olla a pressió d'eixes «de sempre» sí que «xiula». La llavadora ja no «pita», com feen no fa massa, sinó que fa una musiqueta. Ara «sona». La cafetera que tinc, ja no bufa ni esbufega tampoc (i podria estar rebollint el café fins que me n'adone).

Els mitjans són l'instrument més potent per a implantar tendències. El mareig de les «taules de negociació» que encara continuen sent «meses» per a alguns periodistes (i sindicalistes i polítics...), és una mostra de les possibilitats i del que decidirà al final el sentit comú. Mos assentarem a la mesa en silles a berenar bocadills de jamó i ques.

La llàstima és que és ingenu pensar que obtindrem resultats diferents sense canviar els procediments. En Google Llibres hi ha un cas de «l'àrbitre va pitar» (1957) i set de «l'àrbitre va xiular» (actuals). Vista la realitat de l'ús diari, no sembla que l'instrument literari siga suficient per a l'ús i per a la forma de la llengua que voldríem.

Els mitjans (i el cinema i la premsa, etc.) en castellà són més rellevants i influents que els mitjans (precaris o derivats de la traducció automàtica) en català-valencià. Per no parlar de la política i la gestió lingüístiques. Al País Valencià hi ha una tendència absurda en alguns àmbits que menysté i devalua les formes encara usuals (mos-vos, ordre de pronoms «me se», -tlar, participis en -it, demostratius simples, accentuació occidental, variants lèxiques de proximitat...). Pareix que hi ha qui es pensa que la normativa (l'assaig, la literatura, la ciència) ha de ser alguna versió del català oriental (ens-us, ordre de pronoms «se me», pronoms en i hi com si calguera posar-ne a tort i a dret, participis -ert, demostratius reforçats, incoatius en -eix, accentuació oriental, variants lèxiques del DIEC...).

En fi, dubtant sobre si els àrbitres xiulen o piten, si «silbaren», mosatros «xiularíem» (i acudiríem, com proposava Lauren Bacall en aquell film). Tot i que m'estranya que encara no «silbem».

dijous, 10 de desembre de 2020

El que pita és Pallardó

Estàvem pensant en el fòrum de l'aoetic sobre variants i alternatives tradicionals (com ara xiular, siular, piular, sonar...) en lloc d'una forma (pitar). Esta l'ha estesa com un fenomen climàtic la pressió i la imposició del castellà com a instrument de predomini i degradació dels drets i llibertats dels qui preferixen continuar utilitzant una altra llengua, com el català-valencià, llengua que hem aconseguit que siga oficial i que voldríem que fora un element d'ús i de coneiximent, no una arma d'imposició i alienació cultural. Ni un fenomen atmosfèric passatger. Uns quants colpets més de destiŀlats sociolingüístics i legals enfadosos i note que me s'empastra i embolica com un conte de ma uela que no tenia final i que em divertia molt quan era menut.

En eixe moment he recordat un article infumable de diumenge passat i he amollat una altra cosa:

Havia escrit alguna cosa per a dir, però quan ja tenia un roll escampat (i un rotllo massa conegut), em passa pel cap que la idea de fons és que no podem adjudicar a la llengua l'estat jurídic i sociolingüístic dels parlants. Si volem canviar això últim, no serà maquillant la forma de la llengua (que és al que mos dediquem professionalment quasi tots). Tan bones són unes paraules com altres (el fetitxisme de la forma no resol res, tal com diu Albert Pla): per tant, xiular, piular, sonar, tocar, pitar..., no eixirem de pobres.

El problema és el dret i les oportunitats de fer ús de la llengua. Encara no «silbem», però es fa ben difícil piular contra l'omnipotència apresa quan vivim en una subordinació impresa en les normes (i en l'article de Vargas Llosa de diumenge passat, que no me se passa la tristor de pensar que s'ho deu dir i s'ho deu creure).

I una altra expressió tòpica de ma mare (i de la meua família carcaixentina): «el que pita és Pallardó». Cultura de sainet. 

dimecres, 9 de desembre de 2020

Tres euros pel valencià

M'arriba una carta de Madrid, de Movistar. Em comenten no sé quins esforços que estan fent per a millorar la connectivitat, i m'anuncien que la meua tarifa puja tres euros. Supose que em conformaré de moment, perquè la carta m'ha arribat en valencià, cosa que m'ha sorprés agradablement, ja que no són tres euros només per escriure'm en valencià, sinó que l'augment inclou una millora d'eixa connectivitat que comentava l'empresa: la meua fibra passarà de 100 a 300 megues. Això ja no sé si ho notaré tant.

Amb actuacions aixina, quasi podríem pensar que estem tocant la platja de la normalitat —en lloc d'estar ofegant-mos en el corrent de la normalització permanent—, com si estiguérem arribant a algun lloc en açò de la gestió de les llengües de tots els qui solem callar en espanyol.

dimarts, 8 de desembre de 2020

La profia del diari

Em pensava que un villamarquí amb un motoret continuaria sent un villamarquí, però no, ara és la màquina de fer forats (o un «taladre» adaptant-ho informalment del castellà). En canvi, fer una profia ('proposar un objectiu, un repte'), que no apareix en el diccionari, continua existint per a molta gent de la Ribera —i més enllà, amunt i avall, com he pogut comprovar—, encara que jo no havia sentit fins diumenge passat.

Va ser un dia de sol i vent fort fresquet, que mos va marejar per Benifaió mentres buscàvem un quiosc on vengueren el diari. Vam trobar El Sauce, a l'avinguda de Miguel Hernández, on van teclejar dos o tres voltes el número de la targeta fins que va funcionar i mos el vam poder endur. Certament, va ser una profia un poc difícil per les presses i per l'aire marejador, i també perquè al Google Maps no apareixia encara el lloc —ara ja l'hem afegit— i vam passar per davant de la torre de la Plaça sense saber massa bé cap a on anàvem.

dilluns, 7 de desembre de 2020

Inequívoca renúncia

Sempre em sorprén la capacitat d'alguns per a entelar-se a posta el juí propi i, a pesar que saben que estan fent passar bou per béstia grossa, sentencien i exigixen impossibles ètics i estètics dels que consideren rivals o enemics ideològics. Lamentablement, la política sembla que és això per a eixos alguns. Massa alguns.

En l'editorial del diari El País de dissabte passat («Presos del procés», 05.12.2020) tornen a recordar com si fora una veritat no tant científica sinó dogmàtica:

Ningú no va ser condemnat per la seua ideologia independentista [...] sinó que els condemnats ho van ser per ser declarats autors d'un delicte greu.

Estrany delicte, eixa «sedició» reinterpretada com una bambolla autoritària en una democràcia suposadament plena. I més estrany encara que un possible indult depenga no tant de la renúncia a un alçament públic i tumultuari contra l'orde públic —tant les sessions del juí del Tribunal Suprem espanyol com la sentència d'absolució de la direcció dels Mossos d'Esquadra en l'Audiència Nacional espanyola, van permetre comprovar que eixa acusació adoptava la forma de fabulació del ministeri fiscal i dels seus còmplices habituals—, sinó que el diari proposa que els presos polítics expressen una «inequívoca renúncia a tota futura deriva unilateral», concepte boirós que no crec que aparega en el Codi Penal, i encara emboliquen un poc més la idea quan diuen que han de rebutjar la possibilitat d'aconseguir el canvi d'orde constitucional per mitjà de «reprovables mètodes i actes delictius».

Es veu que els editorials del diari no són ja el lloc on s'intenta sintetitzar i destiŀlar la capacitat reflexiva dels cervells pensants del mitjà, sinó tan sols un instrument més per a l'expressió dels dogmes que alimenten l'esforç creient i devocional del partidisme ideològic. Això sí que sembla una «inequívoca renúncia».

diumenge, 6 de desembre de 2020

Cita dominical / 629: Guy Standing

Mirant l'herència humana.
Si permetem l'herència privada de la riquesa, aleshores hauríem de permetre l'herència de la riquesa pública, que és el resultat de la contribució de les generacions passades. Però no sabem quins avantpassats van contribuir més o menys, i per això tots hauríem de tindre un dividend social igual en la riquesa pública. Una renda bàsica milloraria la llibertat personal. No pots ser lliure si eres desesperadament pobre, insegur o dependent d'altres per a sobreviure amb dignitat.
Guy Standing, segons l'entrevista que li fa Ó. Granados en El País, 22.11.2020.

dissabte, 5 de desembre de 2020

La foto del sàbat / 19


L'obra de rejola antiga encara aguanta. El calderer troba un suport en la freda ciutat vella del segle xviii.

divendres, 4 de desembre de 2020

L'ús la defén

Diu el meu sindicat, l’stas, que hui és el Dia dels Drets Lingüístics del País Valencià. Seguint el costum de bona intenció i activisme social, el sindicat diu que faran per promoure la «defensa del valencià»... Ai, diria que ja no ho estem enfocant bé del tot. Trobe que a estes hores hauríem de pensar que a qui s’ha de defendre és als ciutadans i ciutadanes discriminats injustament per motiu de llengua (o pel motiu que siga). La defensa de la llengua, de la igualtat, dels drets humans en abstracte, si no es concreta en l'aplicació concreta real, són exhibicions èpiques habitualment poc efectives.

Fa uns dies, mentres anàvem revisant documents de la Generalitat, comentava amb una companya de bambolla pandèmica el fet que l’adreça d’una pàgina web d’una institució era, per al castellà, la pàgina principal, sense més sufixos; per contra, la versió en valencià era una subadreça d’aquella, una versió amb l’afegitó «/va/», un sufix indicatiu que s'ha gestionat la posició de la llengua: una posició subordinada, secundària. Ara, això sí, sort que tenim eixe apèndix, ¿no?, perquè moltes de les reclamacions encara les hem de fer per falta de versió en valencià de la documentació que fa pública l'administració.

El fons del problema continua viu —i la llengua també, encara que a recules, continua viva—, perquè a pesar que la societat ha aprés un poc a practicar el respecte als drets lingüístics —, la faena essencial i a mig fer encara la tenim massa sovint en la mateixa administració pública. La qüestó és atendre els ciutadans i ciutadanes que volen utilitzar la llengua i actuar per tal d’implantar protocols i procediments d’actuació de la mateixa administració que complixquen i facen complir els deures de l’administració en este sentit. La llengua no necessita defensa, sinó ús.

dijous, 3 de desembre de 2020

Els nyaps del teletreball

M'estranya no haver rebut massa informació sindical sobre l'informe que ha fet l'advocacia de la Generalitat valenciana en relació amb la norma que ha de regular el teletreball en l'administració del Consell. Pel que sembla deu ser un bon nyap, si els advocats de la casa no han pogut maquillar-ho.

Com a mínim, des del mes de juny (veg. dsc tinc una sensació constant de desconcert i vergonya quan veig com es pretenen dur avant alguns canvis que la pandèmia està imposant en l'àmbit laboral de l'administració pública valenciana.

Estava mirant de comprar-me una cadira més ergonòmica que el tamboret que estic utilitzant a casa, però vist que ni la consellera ni els gestors no es trauen la pasta dels dits, no sé si serà una inversió correcta en salut o un erro de comptes en previsions laborals.

dimecres, 2 de desembre de 2020

Herència solidària

M'arriba un anunci al correu sobre la sèrie Parliament que emeten en Filmin.cat. T'has de subscriure a eixa plataforma per a poder vore-la. Llàstima que ja tinga massa oferta disponible i massa poc temps per a vore-ho tot, perquè la cosa pareix interessant:

Si encara no saps per a què serveix el Parlament Europeu aquesta és la teva sèrie. Una sàtira no apta per a euroescèptics que segueix els passos de Samy, un jove assistent parlamentari francès que comença a treballar al Parlament Europeu. Nazis sueques, influencers ecologistes, alemanyes omnipotents i independentistes rebels en una sèrie políticament incorrecta.

Òbric el bolletí de Metges sense Fronteres i el panorama fa que vore la sèrie perga una part de la gràcia —o al revés, és possible que l'humor tinga encara més sentit—. Veig que parlen de fer testament solidaris, i ara mateix seria una opció per a redistribuir un poc dels béns vitals que el nostre Primer Món està furtant a la resta —i arrasant-los sense miraments— de mons possibles.

El camp de refugiats de Mória es va cremar el 9 de setembre, els de Metges sense Fronteres demanen que no es reconstruïxca, sinó que «sobre les cendres de Mória, funden polítiques migratòries humanes». Ma mare es va apuntar a unes quantes ong i els seus comptes van continuar contribuint-los fins que es van tancar després de morir. Tindre'ls en compte en el testament faria que la nostra contribució —començant per la que em va deixar ma mare— durara un poc més. Seria una petita contribució a una política un poc més correcta i solidària, no sé si humana del tot, però com la sèrie, inevitablment (euro)escèptica.

dimarts, 1 de desembre de 2020

Presentisme setmanal

El còvid va fent, i continua l'estancament en la regulació legal i laboral que mos podria permetre tastar un teletreball amb certes garanties de seguretat i salut laboral. Per sort l'arribada de l'abatoll de faena dels pressuposts no ha implicat que mos feren tornar a tots a eixe despatx amb mampares de joguet, sense distàncies, amb la ventilació aleatòria i gelada de les finestres. Continuem acudint-hi setmanalment en grups alterns i no sabem fins a quan durarà esta experiència.

Una cosa és que la duració de la pandèmia siga imprevisible i una altra que, amb eixa excusa, no es faça la faena d'implantar modalitats de treball que podrien satisfer tant la lluita actual contra el virus, com aportar millores relatives a malalties laborals, una mobilitat més reduïda i menys contaminant, l'establiment de la gestió per qualitat i objectius —en lloc del presentisme submís—, etcètera.

Al cap i a la fi, l'administració pública, amb les excepcions vocacionals i professionals que calga fer, continua sotmesa a un esperit d'«escopeta nacional». Encara no ha enfilat el camí de millores i modernització que tant es publiciten i que dona per a tants cursets de formació ben lluïdors. Mal serà que ho faça mentres hi haja polítics i alts càrrecs que sospiten que el seu sou depén del manteniment de la paradeta predemocràtica que regixen amb més indolència que autoritarisme. Ni traça, que no siga per a «volver mañana», com dia Larra.