dilluns, 31 de gener del 2011

Maltractament nacional

Gener li s'ha acabat

Tenim un petita treva parlamentària. Ja era hora. Enguany n'hi hauràn més, de treves, perquè s'acosten les eleccions autonòmiques..., regionals, a pesar del que diguen i del que voldríem, vaja. Podria esperar que la cambra es renovara de cap a peus, però això són iŀlusions sense massa suport. La previsió és que continuarem dins del mateix règim absurd de grisor bastant degradada, parlant de política valenciana. Això sí, llevat que una conjunció astral dispose una altra cosa, que no seria la primera volta, com l'espurna de l'aparició de Mónica Oltra Jarque, Mireia Mollà Herrera o Clara Tirado Museros. Dones.

Pel que fa a altres dones d'actualitat, m'entere del patriotisme polític i ideològic de Marta Domínguez, l'atleta, que diu sentir-se víctima d'un cert maltractament «nacional» arran del seu processament. Bé, el seu patriotisme en economia resulta que és diferent, és andorrà. Bé, si aprén català...

Finalment, cloc gener amb poquetes novetats respecte als meus interessos lexicogràfics, terminològics o lingüístics en general. Continue ampliant el meu diccionari, a pas de puça, i encara no m'he decidit a donar-li un format o altre que no siga el del Word —per al treball diari— i el de l'Open Office —per a que ocupe poc i poder-lo transportar—. A vore si em decidixc a fer una prova amb el Dict.

diumenge, 30 de gener del 2011

Cita dominical / 119: Soledad Gallego-Díaz

Mirant els fets i el que diuen.


Ara que en Espanya s'acosten les eleccions municipals i autonòmiques (previstes per a maig) podria ser un exceŀlent moment per a que organitzacions universitàries o ciutadanes no partidistes, per exemple, impulsaren la creació d'este tipus de departaments i de noves pàgines webs. Una cosa similar al que ja n'hi ha en altres països, sobretot, als Estats Units, com l'http://www.factcheck.org/, finançada per la Universitat de Pennsilvània, o la Politifact (http://politifact.com), creada per un dels dos únics periòdics comercials del món que depenen de fundaciokns sense ànim de guany: el St. Petersburg Times, en Florida (l'altre és The Guardian, de Londres). «Revisem, entre altres, les declaracions dels membres del Congrés, la Casa Blanca, els lobbys i els grups d'interés», assegura el Politicfact, que fins i tot anima els seus seguidors a plantejar quines dades de la seua comunitat o quines declaracions dels seus polítics volen que siguen comprovades.


N'intuïm el resultat, però seria bo fer la faena.

dissabte, 29 de gener del 2011

Braserets i circumstàncies

Els colors de l'aigua

Havíem vist que els diputats espanyols estaven molt satisfets de cobrar la pensió màxima si «resistien» onze anys en l'escó (becant o fins i tot sense anar-hi), però una altra plana del diari que també cridava l'atenció era la que ajuntava la demanda del pp castellonenc contra la Llei 42/2010 espanyola de mesures sanitàries davant el tabaquisme i la mort d'una parella en Elx intoxicada per un braser... Bé, el problema dels brasers sembla que també s'hauria de resoldre, perquè és bastant comú tots els hiverns patir eixes desgràcies.

En tot cas, la relació entre una notícia i l'altra és que hi ha unes persones que van pel món amb un braseret en la boca i que no sabem encara d'a on s'han tret que tenen dret a imposar eixa poŀlució als seus conciutadans. Certament, les morts derivades del tabaquisme actiu o passiu no són tan fulminants com les del braser que u fa malament en casa, però solen ser el resultat final de malalties molt més llargues i doloroses. No hi ha mans, com que no apareixen en les planes de desgràcies locals, sembla que siga cosa d'un altre món. Al cap i la fi, tots tenim un avi o altre que fumava com un carreter i que van morir per qualsevol altra circumstància.

Per exemple, la circumstància de parlar la llengua materna, que no crec que siga nociva, però que també té relació amb la mort. Juan Cruz escriu que Jaime Salinas, mort fa uns dies, sabia francés (i castellà i anglés) per sa mare i que, els seus últims dies, quan estava en l'hospital tornà a parlar en francés. Ai, les mares, ¿no?, això són les llengües maternes. I ara no sé massa bé quina llengua acabaré parlant jo, si arribe a eixe punt. Li ho hauré de preguntar a ma mare.

I com que hui és dissabte, passe pel forn. La fornera no s'atrevix a dir-me en valencià els ingredients d'unes coquetes, perquè diu que és «xurra» i, per tant, me'ls diu en castellà. Ei, jo no li havia dit res, només li havia demanat de què eren. Ara li demane baixet que d'on és i em diu que de València. ¡Ah! Educada en castellà de sempre. Però em diu que els fills parlen en valencià entre ells gràcies a l'escola. Això ho hauria de saber Font de Mora Turón, i segurament serien la versió valenciana del xiquet d'Olot del conseller Ernest Maragall i Mira. Com ara les filles de David Villa, que ara viuen en Barcelona, «nacidas en Valencia, se manejan bien con el catalán» (El País, 26.01.2011). Les vorem de tots colors.

divendres, 28 de gener del 2011

Les codificacions

Codificacions semblants

Les dos codificacions principals amb què he topat en els webs que visite són iso-8859-1 i utf-8. La divergència principal que he notat és que quan fas servir l'utf per a elaborar una pàgina, has d'escriure l'html dels accents i altres caràcters amb codis (per exemple, «à» és «à»). Això és un inconvenient, però només és qüestió de paciència.

Un altre efecte de l'existència de les dos codificacions consistix en què això fa que quan inclous cercadors diversos en una única pàgina, has de preveure l'ús o els efectes d'eixa divergència. És a dir, que si fas una cerca sobre la paraula àrea, doncs, has de tindre en compte quina és la codificació que fa servir el teu navegador i quina és la que necessita el cercador.

Per exemple, actualment, el Termcat ha canviat i ara fa servir utf-8, però el gdlc fa servir iso-8859-1. He vist que el cercador general de Google inclou les dos possibilitats de codificació alhora, però no sé com es pot resoldre fàcilment en una pàgina. L'única solució que he trobat per ara és que l'he haguda de duplicar.

I aixina pots arribar a passar unes quantes hores, només comprovant les codificacions dels cercadors. Més tard, al futbet, corres bona cosa, però vos peguen un passó a zero.

dijous, 27 de gener del 2011

Els més iguals

No totes les pedres fan paret

El 0,38% dels parlamentaris espanyols aconseguixen cobrar la pensió màxima (2.232 euros) després d'haver estat diputats o senadors durant un màxim d'onze anys. La curiositat és la de sempre, l'afició que tenen de fer normes que no tenen valor general, tot i que això és una contradicció per a la seua funció legislativa. El cas és que diuen que la norma es féu pensant en els polítics de l'exili franquista. I, això, «curiosament» ho pensaren però no ho van indicar en la norma. ¡Quin descuit!

I una altra, els diputats espanyols tampoc no veuen quina incompatibilitat hi pot haver en el fet que el antics presidents del govern cobren 80.000 euros públics anuals però, a més, és puguen embutxacar els que els vullguen pagar les empreses privades que els lloguen. Sincerament, que això ho faça Aznar López, fitxat per Endesa, no m'estranya; però encara menys que ho faça González Márquez, fitxat per Fenosa. Este, que es dia socialista, va ser el que governava quan els seus «popularitzaven» tombar les portes a puntellons o els assassinats d'estat.

L'explicació més surrealista, però, és la de Carrillo, qui, vaja, segurament ell es mereix la pensió, perquè va començar a treballar als catorze anys (1928), però no té en compte el detallet que la mesura no l'igualava a la resta de treballadors que hagueren patit el mateix itinerari laboral, sinó només a ell i uns quants que van arribar a seure en l'hemicicle. La resta, es veuen que són menys iguals, fins i tot per a este veterà eurocomunista.

dimecres, 26 de gener del 2011

Fer o estar

També fa festa

Estic deixant-me caure cap al silenci. Dubten alguns collistaires de Migjorn de la validesa de la construcció estar de vacances. No troben cap condemna, però sí obres de referència (per a la traducció) que canvien la forma castellana estar de vacaciones per fer vacances. Indubtablement la pressió castellana és persistent i indefugible, i fa que hi ha qui es passa la vida mesurant els mil·límetres d'independència idiomàtica a què es pensa que té dret, com si existira això de les llengües pures, genuïnes, immaculades, impoŀlutes, sense adonar-se que si això existira seria una conseqüència més d'un fet terrible: de la incomunicació o de la injustícia.

Pel que fa al això de fer vacances (o d'estar de vacances), els referents donen validesa a l'expressió del concepte en eixos termes. Podem trobar Solà Cortassa, Ginebra Serrabou o Lacreu Cuesta que en comenten algun cas i que, em sembla, no en veuen malament cap de les dos. Una sort, perquè si ara aprenguérem una mica de francés, segurament estaríem o seríem en vacances, i ja tindríem un altre punt d'inseguretat.

Bé, mentres això no ixca del camp de la normativa lingüística i en pugam fer de tant en tant, de vacances, que cada u ho comente com vullga, amb fotos o sense. Jo hui faré teatre: La nit de Sant Joan de Dagoll Dagom, una de les tres funcions que fan en català, que ací hi ha qui fa moltes vacances pel que fa a l'oferta lingüística en el sector cultural privat (i a l'empresari públic, la Generalitat, això no li lleva la son, és clar). Un reflex, és clar, de la societat cap a on mos porten els nostres pròcers.

És nit d'alegria, va.

dimarts, 25 de gener del 2011

Filant mentires

Tela

La Intersindical Valenciana i Vicenç Navarro, dos referència imprescindibles, escriuen contra les mentires interessades amb què el senyor Rodríguez Zapatero i companys de viatge ideològics pretenen clavar-mos la reforma del sistema laboral i de pensions. El problema és el de sempre, el repartiment injust de la riquesa, l'explotació de la mà d'obra barata, el desviament dels imposts cap a l'enriquiment estèril que només beneficia els privilegiats depredadors (els depredadors privilegiats, també). ¿I troben raonable uns complements per a que els diputats tinguen la pensió màxima si no hi arriben? ¡I tant!, però no ho és tant, quan a resta se'ls fa passar pel sedàs d'altres raons.

I bé, poques raons més per a hui, després de vore Coneixeràs l'home dels teus somnis de Woody Allen, que està entretinguda i que et deixa un poc esperant la continuació dels embolics, pel ritme simpàtic amb què tenen lloc. I tot gràcies a la iniciativa del cinema en valencià que ens patrocina la universitat. El mercat no dóna per a més, ni per al cinema en valencia ni per a les pensions, però té molt d'eixida per a les mentires que es filen.

dilluns, 24 de gener del 2011

Mandroixadors

Drogues  plaents


Mandreixen a la Vall, però ma mare, que és de Carcaixent, em diu que ella es passa els dies mandroixant l'ordinador. És un verb (i un adjectiu) que no té massa eixida escrita en Internet, però que fa uns dies va aparéixer en la llista Migjorn. M'ha resultat curiós que jo, sent de la Vall, madroixara. Però ja sabem que l'aprenentatge de la llengua va com va, i que hi ha coses que només es diuen a casa.

Parlant de mandroixar (o mandreixar), després de vore el que he vist, em pregunte allò que diuen —evitaré fer ús de la possibilitats més masclista sobre la dona del cèsar— del sabater i les sabates de paper: ¿un candidat polític ha de complir les normes, les lleis? Més en concret, el seu comportament, ¿ha de seguir eixe principi ètic?, ¿s'ho hauria d'exigir a ell mateix?, ¿li ho hauríem d'exigir els ciutadans?

Fa poc han condemnat un dirigent popular, Uriarte Ayala, per tindre un accident i conduir mamat, és a dir, amb excés d'alcohol en la sang. Pertanyia a una comissió parlamentària de seguretat viària, que ha abandonat —no així la comissió per a «problematitzar» les drogues: ¿què és l'alcohol, si t'induïx a conduir mamat?—. Ja veiem per on van els discursos i per on el comportament i l'autoexigència ètica, com ara Rajoy Brey diguent no sé què de les pensions dels diputats, quan fa un mes dia el contrari.

I ara em demane jo, doncs, si fa uns dies vaig vore un futur candidat «alternatiu» a la Generalitat valenciana (convalidable, quasi sinònim, en realitat) conduint i parlant pel mòbil pel carrer dels Serrans de València, ¿què puc pensar també del que diu si veig el que fa? Bé, per ara no l'ha parat la policia. Estic segur que fins i tot va amb el bmw a més de sixanta per la ciutat. Però, bé, com que els radars que hi ha retolats pels carrers deuen ser de mostra...

Entre Rosa Solbes que demanava periodisme inquisitiu, més o menys el mateix que Soledad Gallego-Díaz, que volia que es comprovara el grau de compliment de les promeses electorals i de les proclamens i declaracions polítiques. Diria que encara no tenim res d'això, però hi hauríem d'afegir la comprovació de la coherència entre la proclama política i el civisme dels polítics. Arribarà el dia, espere, que no mandroixaran tant en unes coses i altres.

diumenge, 23 de gener del 2011

Cita dominical / 118: Rosa Solbes

Mirant el periodisme fotut.


¿Que no hi haurà un Wikileaks valencià? ¿Quantes persones deuen tindre accés a tanta informació que hauria d'eixir a la llum, i per què ningú ha tingut el valor d'aflorar-la? Este preguntes també són fotudes, ¿veritat?

[...]

Aixina que, per damunt de les campanyes de desprestigi i de l'escepticisme davant les filtracions, no ho dubteu: saber sempre és guanyar. I no tot estarà perdut en esta empobrida democràcia mentres, entre tant de diritamb fàcil, continue havent-hi periodisme inquisitiu capaç de formular preguntes fotudes. A Larra i a Zola els haguera agradat saber-ho.
Rosa Solbes, «Jodidas preguntas», El País, 21.01.2011.



Sí, i a molts valencians,de tant en tant, també mos agradaria.

dissabte, 22 de gener del 2011

L'estalvi de la pols

A poc a poc

Torna a fer fred, però fa solet. Dissabte amb l'aspirador i, com a molt, acabaré de llegir el diari d'ahir. Almenys hi haurà una mica menys de pols regirant-me pels llibres, ja que jo els toque poc. Trasbalse l'ecosistema i ixen a passejar una aranyeta i una altra cuca d'aspecte prehistòric.

Parlant de prehistòrics, em vénen al cap algunes opinions sobre la traducció simultània al senat espanyol, gent que es diu progressista fins i tot. És clar, si parles de traducció simultània, és fàcil pensar en els diners que costa això i, ara —¿Ara? Fa trenta anys que ho hagueren pogut fer, ¿no?—, que estem en crisi... Bé, és clar, no poden parlar de compliment o respecte als drets, ¿no?, perquè, llavors, no es tractaria de fer una interpretació, sinó d'assumir i pal·liar la ignorància dels espanyols monolingües —no deu ser una redundància, això, ¿oi?— pel que fa la resta de llengües dels ciutadans de l'estat. Si tots sabérem els quatre idiomes, doncs, no faria falta eixe recurs. Els drets van per davant, en tot cas, i, en democràcia, això són diners, despesa. Si no, tornem a l'estat previ, ¿oi?

En fi, ho tenen més fàcil encara, si es tracta d'estalviar, perquè, total, els diputats, a pesar que això és inconstitucional, tenen «disciplina de vot», amb la qual cosa voten tots a una la consigna del seu partit. És a dir, que tots al carrer i vot ponderat. I si els triaren d'acord amb la seua capacitació lingüística, més estalvi encara.

Això, si tenim sort, el caminador encara mos el podrem pagar. Mos quedem en casa, qui en tinga, i en pau, o passant l'aspirador per marejar els prehistòrics.

divendres, 21 de gener del 2011

Músics pagats

Música ambulant

No hi ha dia que no en facen una o altra. Em diu el diari que els polítics espanyols han aprovat una reforma de la llei electoral que obliga les televisions privades a aplicar criteris de proporcionalitat en les informacions sobre les campanyes electorals, proporcionalitat que ha de seguir els resultats de les eleccions anteriors, és clar.

El primer dubte és per quins cinc sous es pensen els polítics que això és una millora democràtica... ¿O per quins cincs sous em pense jo que ells pretenen mai això? Ben al contrari, pel que hem de vore. Jo crec que haurien de regular amb eixa mateixa proporcionalitat també les hores de classe que es dediquen a cada líder o facció política, ¿no? Caldria revisar els llibres d'història o de ciències polítiques (¿i per què no de medicina?) per a establir-hi la proporcionalitat després de cada procés electoral, i un miler de casos que encara no han regulat... Per a regular això sí que tenen temps, però per a regular els intercanvis especulatius financers, la competència real en el mercat elèctric, els mitjans que cal dedicar als jutjats... Això són altres comptes.

Uf, vegent això, estic segur que la decisió de millorar el dret a no fumar ha estat una estratègia per a fer esclatar els fumadors fins ara plenipotenciaris i aconseguir que traguen els prepotents que portaven dins. És una tècnica per a alarmar el personal. No sé com han sabut que els fumadors estaven reprimits gràcies a nicotina, però ara mos assabentem que agredixen si no els deixen fumar, se'n van sense pagar amb l'excusa d'eixir a fumar, fingixen que se'n van, però tornen amb l'excusa que han eixit a fumar i els han de tornar a servir la consumició... ¡Quines coses arribem a llegir en els diaris!

Espere que la realitat ho supere.

dijous, 20 de gener del 2011

Ben convencional

Gruix

No he pogut vore el Divendres de hui, que me n'he anat al cinema, però em diu Gerard Giménez i Forner (guionista) que m'accepten l'esbroncada pel reiterat «¿Què tal?», per «composar» cançons o, en lloc de parlar-li de «vós» a Folch i Camarasa, per parlar-li de «vosaltres», detall certament multitudinari del tractament de respecte.

Al cinema, También la lluvia d'Iciar Bollaín, en versió original castellana i quítxua (i una mica d'anglés). Molt interessant i molt ben feta. Segons Taksenet, «commovedora», encara que hi troba massa cridaner el canvi de papers idelògics que fan els dos personatges principals (Tosar i García Bernal), massa convencional.

N'érem quatre en una sala on en cabien més de dos-cents setanta. Evidentment, devia ser cosa de l'hora, les quatre passades. Vorem la setmana que ve, quan passen Pa negre en la sessió de cinema en valencià que patrocina la universitat.

I, bé, tal com diu Morera Català «de motu propi», «convènie» amb mi mateix tancar este apunt. Ben convencional també.

dimecres, 19 de gener del 2011

Totes li ponen

Subjectiu

Hui estarà previsiblement ocupat de vesprada, així que faré un refregit d'un comentari que els he enviat als de tv3, en lloc de la petita reflexió sentimental que m'han provocat tant les notícies sobre Tunísia com el comentari d'una dona major d'Haití que, segons ella, no tenia res, i a qui, si li donava un rosegó de pa, no li fea res saludar l'arribar de Jean-Claude Duvalier, Baby Doc, l'antic dictador. Es veu que s'ha polit o li s'ha acabat la fortuna que va arreplegar quan «dictava» i torna a buscar-ne més.

El refregit era sobre l'homenatge que li feen ahir a Augusto Algueró en el programa Divendres. Era un gran compositor de cançons, moltes d'elles grans èxits. La llàstima és que, a pesar que el compositor componia cançons, segons els periodistes del programa el compositor es dedicava a imposar arbitràriament sancions, atés que s'havia passat la vida «composant».

Això és un poc greu si, tal com asseverava Leslie, el cantant dels Sirex, Algueró havia dut sempre amb orgull la seua catalanitat profunda (o una cosa aixina, va dir). A mi, ja veus, no em fa res que es vehicule «composar» com a sinònim de compondre, però, vaja, fins ara el sol es pon, les gallines ponen ous i els músics componen obres musicals. Això, sí, llevat que els periodistes de tv3 estiguen convençuts d'una altra cosa i, és clar, aconseguiran que els parlants no sàpien que es pot saludar amb altres fórmules diferents del «¿Què tal?», que el tractament de respecte en singular és ara «vosaltres» (tal com feia servir ahir Espartac adreçant-se a Folch i Camarasa) en lloc de vós, que existix ja la interdental en català i, per tant, l'última lletra de psc es pronuncia com si fóra castellana...

Bé, consumit el refregit, no tinc més ànims ja, entre el constipat que m'ha «encampanat» les orelles i la indignació permanent que pots agafar en les Corts, tant sentint els diputats com fent de sindicalista.

dimarts, 18 de gener del 2011

Les incompatibilitats dels altres

Els altres

M'avisa Emili d'una incompatibilitat de les noves plantilles que oferix Blogger amb alguns navegadors. En el seu cas es tracta de l'ie7, es veu que li s'entravessen les transparències i, en conseqüència, la imatge de fons molestava a l'hora de llegir els apunts. Per tant, com que eixes qüestió, l'accessibilitat, és un dels meus interessos personals i professionals, faig el que puc i elimine la imatge de fons, però deixe el fons amb un to groguenc envellit que es trobe que permet la lectura i evita l'enlluernament blanc amb què mos castiguen encara els dissenyadors i les pantalles dels ordinadors.

Una altra incompatibilitat, esta vegada amb el periodisme, la trobe vegent les notícies de passada en Canal 9. Segons la presentadora, el personatge detingut en Múrcia «és» l'agressor del conseller de cultura... No devia estar molt llunt qui firma eixa notícia, si és capaç d'afirmar-ho amb tant rotunditat: ¿testimoni? Vegent el suc que li estan traguent els del pp a eixa agressió, podríem concloure que Obama és l'instigador dels assassinats de Tucson de fa uns dies, ja que li han permés fer un discurs catàrtic que l'ha fet pujar en les enquestes.

I ara podria continuar amb la prepotència incompatible amb l'honradesa que ha mostrat Francisco Camps en Brusseŀles davant la pregunta d'un periodista de Público que li demanava sobre els seus afers judicials lligats al regal de vestits i a la trama de corrupció valenciana política i empresarial valenciana. Però preferixc fixar-me en la incompatibilitat amb els drets lingüístics que ha mostrat Mariano Rajoy hui al senat espanyol, el primer dia que els diputats poden fer servir qualsevol de les llengües oficials de l'estat. Segons ell, «en un país normal, això no passa»... Ai, la «seua» normalitat és certament compatible amb el menyspreu pels drets i les condicions i circumstàncies dels altres.

dilluns, 17 de gener del 2011

La xarxa es desfilassa

La gramàtica de sempre

Em ve al cap una reclamació que tinc pendent perquè en el parc fluvial del Túria la retolació només està en castellà. La vaig enviar al síndic, el qual, com que la cosa depenia del ministeri (la confederació hidrogràfica del Xúquer seria «la cosa») li la va trametre a la defensora del poble, la qual em va argumentar, per a no fer-se càrrec de la reclamació, que havia d'exhaurir les vies de reclamació davant l'ens públic estatal. He mirat el web només en castellà de la confederacíó, he agafat el model de reclamació i l'he enviat. Vorem què n'opinen en el ministeri de medi ambient i no sé quantes coses.

Quant al síndic de greuges, fa uns dies que tenia el web desaparegut. Es veu que ha canviat d'adreça, però ho ha fet d'eixa manera tan servicial i transparent com podíem esperar de l'administració popular: fugen d'estudi, canvien de web, i els ciutadans que hi volen acudir, que tornen un altre dia, si saben com. Hui he vist que Google ja els havia indexat i, per tant, ja els he pogut enviar una altra queixa que tenia pendent.

A més, he aprofitat per a retraure'ls els inconvenients d'eixa actuació en la xarxa, agreujada pel fet que el web de les Corts valencianes no dóna cap adreça cap al web del síndic —i això que la institució d'este «alt comissionat» forma part de l'administració del parlament—; a més, el web general de la Generalitat valenciana encara «informa» de l'adreça antiga que ja no funciona. En fi, dilluns i, tal com diuen, ras dans le talweg.

diumenge, 16 de gener del 2011

Cita dominical / 117: Juan Luis Cebrián

Mirant, però sense tocar.


Llavors, si no és només el mecat, ¿qui en tingué la culpa? La resposta és senzilla: el reguladors que no regularen; els controladors que no controlaren; els bancs que s'implicaren en aventures financers d'alt risc per als seus clients mentres ells s'asseguraven les comissions; els especuladors que no van trobar frens de cap mena i... els governants.

[...]

No és veritat que els mercats tendixquen a l'equilibri per ells mateixos; només ho faran si estan degudament regulats i si hi ha una autoritat competent, legítima i reconeguda, capaç de fer complir les normes. I en un mercat global, eixa autoritat ha de ser global també.
Juan Luis Cebrián, «La tercerca Gran Depresión», El País, Domingo, 09.01.11.



Sí, mos ho sabem, però com aquell.

dissabte, 15 de gener del 2011

Intranquiŀlitats amb te

Te

Al final el descuit d'ahir m'ha servit per a modernitzar un poc el bloc, tot i que he hagut de rescatar la imatge de capçalera, perquè la imatge alternativa li ha semblat marejadora i poc relacionada amb el que és els apunts d'este bloc. A mi em semblava diferent, cridanera, gens tranquiŀla, excitant, és a dir, tot el contrari que podíem trobar en el paisatge bretó que mos obri la pàgina.

Mirar les notícies no és tampoc gens tranquiŀlitzador —supose que no ho pot ser, ¿quin interés tindrien—. Almenys respecte al que passa a Tunísia mos han mostrat la cara fosca de Sarkozy al poc que em passara pel cap que no teníem notícia que existira tan gran dictadura per allà, tan a prop, a pesar que estem molt ben informats de moltes dictadures que es veu que són aquelles amb les quals no firmem tractats comercials per a deslocalitzar la producció i desregular les finances.

Crisi i rebaixes, però el restaurant Dukala estava ple. No té «encara» carta en valencià (i per què n'havien de tindre, ¿oi?). El fet que no s'hi permeta fumar —no sé si és novetat— és un aŀlicient per a tornar a les visites gastronòmiques —per a fer córrer els diners i si els estalvis ho permeten—. No he observat ningú massa nerviós per la falta de nicotina. Potser el te fa el fet.

divendres, 14 de gener del 2011

Formats

Tal com solia ser

Tal com es pot observar, almenys hui i per ara, l'he clavat arran de mànec tocant el disseny del bloc. Ha estat un moment de debilitat en què volia modificar la foto inicial i, sense opció de tornar arrere, el Blogger m'ha fet saltar el disseny cap al passat, no recorde si l'any 2006 o 2007. Espere poder-ho apanyar, tot i que l'estètica tampoc era una de les virtuts del bloc, però crec que havia aconseguit millorar-ho respecte de l'inici amb la fotografia del paisatge farer bretó. Evidentment, faig este apunt abans d'arromangar-me i posar el cap a remulla amb el codi del disseny. Si la cosa funciona, potser ningú se n'adonarà de res i no entendrà massa l'apunt. Si no és aixina i la malaltia s'allarga, ho entendre-ho.

A banda d'això, passant al codi secret dels fumadors, que no coneixíem fins que no els han prohibit el privilegi d'empudegar-mos la vida sense demanar permís, la quiosquera ria mirant un titular de diari que anunciava una vaga de fam contra la llei de regulació dels fums del tabac. Estava sorpresa per les iniciatives tan «agosarades» que emprenien per a reclamar el seu privilegi, tot i que li semblava una pallola que passaria ràpidament. Certament, estem descobrint que el fum dels cigarrets encobria moltes actituds realment pudentes.

Finalment, torne del futbet, on mos han pegat un repasset, per a variar, i veig que els de Divendres de tv3 estan fent un repàs a les frases prototípiques d'un dels personatges de La Riera. Naturalment, assisitim a la confirmació que n'hi han periodistes de tv3 (i guionistes i actors) que viuen més aviat en castellà, llevat de quan fingixen fent la faena televisiva: el muerdo ha estat molt eloqüent, perquè el periodista, que es suposa que s'havia treballat el comentari, no ha sabut explicar-lo en català i ha hagut de recórrer a afegir-hi el piquito. En fi, tenim tradició de passar de malbec a bonllavi.

dijous, 13 de gener del 2011

Les dades que delaten

Delator, segons Google

Segons la delatora Neus Caballer en el diari El País (16.12.2010):


Alumnes en valencià.
Després de 25 anys de la Llei d'ús i ensenyament l'ensenyament en valencià solament ha arribat al 32,4 % dels alumnes de Primària i al 26,06 % de l'eso. En Batxiller és «pràcticament inexistent».


Mirant-ho aixina i des d'ací, aŀlucines bastant quan sents Ferran Mascarell donant dades sobre el català talment com si el fet de poder amollar unes quantes quantitats absolutes (milions de persones) i no relatives (percentatge sobre total) mai vistes històricament fóra un encanteri que resolguera els problemes dels ciutadans quan voler fer ús de la seua llengua sense ser discriminats injustament per eixe motiu. És clar, i això s'accentua quan ho sents al País Valencià, on sabem que la manipulació de les dades també delata.

dimecres, 12 de gener del 2011

Xiulant per les guixetes

La presència de les guixetes

Algun dia aconseguiré «delatar» qui s'ha tret del barret amb bastant mala idea que un ciutadà que denuncia les infraccions legals seria un «delator». Es veu que ja no són només «delators» aquells que en les peŀlícules es penedien dels delictes o aconseguien beneficis judicials a canvi de donar els noms dels malfactors, sinó també el ciutadà que pretén que no li òmpliguen la roba o els pulmons de fum en un bar i voldria que es complira la llei.

Sort que alguns estem més allà que ací en estes qüestions, perquè també serien «delators» els ciutadans que denuncien que en un establiment els atenen malament, que denuncien que els serveis públics que incomplixen la legislació lingüística, que denuncien els incompliments de convenis laborals, que denuncien l'actuació de la mesa de les Corts valencianes i aconseguixen que el tribunal constitucional espanyol la condemne, etcètera. «Delators». Vaja, fa un temps havia trobat un terme més interessant i segurament més adequat, «wistle-blower».

Per exemple, tot és xiular, però no hi ha mans, els de la revista Presència continuen tenint-li no sé quina mania a indicar els noms dels traductors dels llibres que publiciten, a pesar que em van dir que no els tenien cap mania i que els inclourien. En este cas es tracta d'El símbol perdut de Dan Brown (Imma Estany) i Spectacula lucretiana de Giambattista Cantalicio (Ferran Grau i Codina, Josep M. Estellés i Gonzàlez i Jordi Pérez i Durà). Continuarem xiulant de tant en tant.

I ja que torne a parlar del vici lleig que tenen en la revista Presència, que contrasta amb les seues infinites virtuts, veig que en la foto que han triat per a representar el mes de febrer de l'any 2010 (número 2.027) han posat una foto de l'entrada d'un cinema on apareix el rètol «guixetes». Això també fa xiular les orelles d'alguns, però, bé, si el cine s'ompli d'espectadors i per a vore films en català (versió original, subtitulat o, ai, doblat), doncs, que tinguen ben obertes eixes taquilles..., vull dir, guixetes.

dimarts, 11 de gener del 2011

Ficcions versemblants

Ficcions

La televisió pública espanyola finalment ha decidit no emetre les corregudes de bous. Ja era hora. Era una tradició que recorde des de menut i des de menut recorde el fàstic que em provocava eixa salvatjada, a pesar de la bellesa que, al mateix temps, hi trobava —com en qualsevol altra pràctica truculenta— amb la tensió del moment i l'habilitat dels éssers sobre l'arena, que una cosa no lleva l'altra. Per fi, doncs, han decidit que l'art i l'adrenalina no són uns valors irrenunciables si van associats a l'espectacle pornogràfic de la tortura dels éssers vius.

Ara només faltaria que, seguint la senda de Jared Lee Loughner, la penúltima manifestació amb nom i cognoms dels mals que causen les idees armades, amb trellat o sense, els retòrics banals de l'excés —els que diuen que als països catalans es comet cap «genocidi» lingüístic o cap persecució de castellans— revisaren l'explicació de les seues anàlisis, amb la qual cosa, podríem parlar clarament de l'origen de la crisi i de la màquina de dir mentires que han posat en marxa els polítics i economistes de l'oligarquia amb les matànfules sobre dèficit i la desocupació, la flexibilitat miraculosa de l'acomiadament, les virtuds de la desregulació dels «seus» guanys i la «socialització» de les seues pèrdues... Sí, una màquina de fabricar ficcions versemblants, que això està bé; no està tan bé, però, que vullguem que mos les cregam. I espere que no siga tan senzill com sembla.

dilluns, 10 de gener del 2011

Dialèctica sudanesa

Diners d'altres independències

L'any comença prometedor, no tant per les matances que són un costum molt humà —els llibres antics en van plens—, sinó perquè al Sudan sembla que, democràticament, els ciutadans del sud van a conformar un estat propi. Això vol dir, n'estic convençudíssim —¡i molt!—, que si bascos, catalans o valencians —¡i tant!— vullguerem realment conformar un estat diferent d'això que denominen Espanya, doncs, que no n'hi hauria cap problema, es faria una votació i avant.

Perquè, és clar, no crec que els nostres polítics preferixquen que passem unes quantes dècades de matances, o de depredació i esclavisme, fins que la vergonya internacional mos permetera decidir com a ciutadans amb drets i deures. Està clar, doncs, que si tenim la dependència que tenim és que, per ara, volem que això continue aixina.

És a dir, que volem que qualsevol passavolant malfaener i maleducat t'amolle que vol que li parles en castellà perquè estem en Espanya i no vol que li toquen els collons ni està per a sentir favades sobre les llengües que a mosatros mos apetix parlar-li i que ell no entén. Un diumenge qualsevol al centre comercial ugc de València, per exemple. I és que mos agrada viure en eixa confrontació dialèctica tan enriquidora.

diumenge, 9 de gener del 2011

Cita dominical / 116: Louis Menand

Mirant l'evolució.
Wright era, en suma, un dels pocs darwinians del segle xix que pensaven com Darwin, un dels pocs evolucionistes que no associaven el canvi evolucionista amb el progrés. «No fer servir mai les paraurales superior i inferior», va ratllar Darwin en els màrgens del seu exemplar de Vestiges of the Natural History of Creation en 1847. El consell demostrà ser quasi impossible de seguir al peu de la lletra, fins i tot per a Darwin, però si algú en respectà l'esperit, eixe va ser Chaucey Wright.
Louis Menand, The Metaphysical Club, a partir de la traducció castellana d'Antonio Bonnano, capítol 9.1.

dissabte, 8 de gener del 2011

Fums lliures

Espai sense fum

Un dia sense massa percepcions lingüístiques, cap que m'haja sobtat. Un arròs amb llamàntol i una conversa sense fum en un restaurant, cosa que realment m'ha fet retrobar el plaer de triar si fume o no fume —i sempre fins ara era que sí, però el fum dels altres—. Veig les notícies que han aparegut ja els primers «insubmisos» o «objectors» contra la salut dels no fumadors, però a favor del rèdit econòmic que «suposadament» —en açò els comptes no són mai rigorosos— els reporta malbaratar el medi ambient i la salut de la parròquia. Vorem com acaba eixa capacitat que tenen alguns de convertir, tal com dia el Roto fa poc, el que és intolerable en imprescindible.

És clar, si s'aplicara de manera un poc més general l'esperit de la llei de protecció dels espais sense fum, ja fa anys que haurien tancat les nuclears i les plataformes petrolieres i de gas. Però en eixe camp encara estem segretats com a clients i com a pacients.

divendres, 7 de gener del 2011

La justícia de les normalitats

Xinés valencià a Cullera

M'arriba la llei 15/2010 sobre la televisió balear, que té uns trossos sobre la llengua que diuen:


El desplegament d'un model de mitjans públics de comunicació de la mateixa comunitat autònoma esdevé una eina imprescindible per al procés de normalització de la llengua catalana i la cultura pròpia, com també una ajuda inestimable en la construcció de la consciència col·lectiva i el sentiment de per tinença a la col·lectivitat.

Aquesta llei respon, a més, igual que la regulació del Consell Audiovisual de les Illes Balears, al mandat de l'Estatut d'Autonomia. Una posterior llei general audiovisual de les Illes Balears regularà el marc de la comunicació audiovisual dels diferents àmbits de les Illes Balears per qualsevol mitjà o canal de difusió i tindrà en compte la seva inserció en l'espai de comunicació audio visual dels territoris de llengua catalana.

[...]

Article 2.1
[...]
e) Difondre i promoure la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.

Article 2.3
En el marc de la funció de servei públic de la ràdio i la televisió, s'ha de promoure la creació d'un espai audiovisual comú entre el conjunt de territo ris lingüístics catalans, potenciant la coproducció i la mútua recepció de contin guts audiovisuals emesos en llengua catalana.

Article 4
[...]
b) Promoure el coneixement i la difusió tant dels principis i els valors constitucionals i estatutaris com de la llengua catalana i la cultura pròpia de les Illes Balears.

Article 26.1
[...]

La programació de l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears ha de complir les funcions de servei públic i ha de contribuir a la normalització de la llengua i la cultura pròpia de les Illes Balears. La llengua vehicular de tota la programació és el català, d'acord amb el que disposen l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i la Llei de normalització lingüística, tot respectant les moda litats lingüístiques pròpies de la llengua. Aquests requisits també són aplicables a la producció audiovisual de l'ens i de les empreses filials prestadores.


Encara estan «normalitzant» i no tan sols la llengua, sinó també la cultura. A mi això em sembla ben anormal, però, vaja, és la retòrica imperant. En realitat eixa retòrica amaga els fets importants, que són la discriminació lingüística a què som sotmesos uns quants milions de ciutadans. És a dir, el que hauria de dir més clarament el text és que els que volem ser «normals» —entre cometes— som els ciutadans, i amb això de «normals», ai, volem quasi un impossible. En realitat l'única cosa que volem és que no mos discriminen injustament per motiu de llengua.

La qüestió clau és la justícia (i no la discriminació, que sempre n'hi ha), i això s'acosta a pretendre la felicitat, ¿què vols? Bé, en suma, eixa discriminació deu ser la conseqüència d'una injusta discriminació econòmica i, per tant, política. És a dir, que mentres no sigam rics, no crec que pugam pretendre que els qui es fan rics i panxuts (lingüísticament) gràcies a eixa discriminació (n'hi han per ahí uns molt propagats «400 milions») vullguen posar-se en perill que mosatros els apliquem la mateixa píndola. ¡No ho faríem!, és clar.

En un documental de hui Herta Müller esdevé /'miler/. Estava pensant primer en això, però després he vist la llei balear. Ella, que escriu en alemany, sí que n'ha sabut explicar, d'això d'eixes «normalitats», romaneses, nazis, dictatorials...

dijous, 6 de gener del 2011

Un pessic estilístic

Somnis murals

Es debat en Migjorn si Albert Pla Nualart ha dit que que no admetria mots com ara cercar en el diari Ara. No he trobat on ha dit això Pla Nualart, però he trobat que dia (en l'article «No li fa res, tant li fa, no n'ha de fer res»):


I si en ple sopar un xafarder vol saber qui ens va tocar a l'amic invisible, li podríem contestar "No t'importa", però farem més pel català dient-li "No n'has de fer res". És així, i no pas dient mancar en lloc de faltar o cercar en lloc de buscar, que reforcem la identitat del català.


Pla Nualart parlava precisament de «reforçar la identitat del català sense estrafer-lo», que no diria que siga del tot una mala idea, mentres eixes identitats no siguen com altres que coneixem i patim que necessiten la negació dels altres per a omplir-se de contingut.

He fet una «cerca» gràcies al cercador del diari, que té un botó que et permet la «cerca» (i no la «busca»). En el diari apareixen 18 documents amb «cercar» i 268 amb «buscar». No crec que els 18 siguen descuits en una imposició estilística, però, bé, tot podria ser i totes les publicacions tenen els seus criteris d'estil, fins i tot este bloc, encara que no ho semble, de tant com infringix algunes idees que trobe un pèl massa ràncies sobre l'estil valencià.

Hui he sentit una locutora de Catalunya Ràdio en les notícies de les dos que li preguntava a algú si havia «pelliscat» res en la loteria... S'ha corregit immediatament amb «esgarrapat». Tanmateix he sentit un pessic en algun lloc, m'ha tocat un poc el tendre.

dimecres, 5 de gener del 2011

Víctimes amb imaginació

Soca

Deu ser molt cansat ser una víctima, però encara ho deu ser més si eres una víctima imaginària, induïda, victimitzada per la propaganda de l'odi, de la sospita, del temor a l'altre (en este cas, a l'altre valencià). Al cap i a la fi, si eres una víctima real, afectada en els drets i llibertats, segurament tens l'alleujament racional de poder-ho constatar, demostrar, documentar, quan arribe el moment, quan es donen les condicions, quan fuges a un país lliure on les persones són lliures per a emparar-te.

Els polítics valencians —no sé com deu anar la cosa per altres llocs— tenen la rara habilitat de victimitzar imaginàriament els ciutadans que els escolten, als quals diuen representar però, en realitat, als quals estafen en convertir eixa representació en una interposició i un segrest de la informació, dels drets i de les oportunitats dels ciutadans. Així, ho convertixen en caritat i clientelisme, es convertixen en intermediaris i censors de les vides dels ciutadans, ciutadans que estan constrenyits a sotmetre's a les entitats verdaderament representades en els hemicicles en què es debat la vida de la nostra societat: Iberdrola, Sacyr, ACS, Orange Market, Movistar..., les grans empreses que pertanyen a l'oligarquia adinerada que regix el destí dels diners públics.

En fi, per això, quan senc que Castejón Chaler (pp) parla d'imperialisme referint-se a Acció Cultural, no és tant que faça riure, sinó que fa vergonya, però almenys sents que en este cas, som víctimes del despretigi, però que hem arribat a la seua imaginació, a la seua imagineria de perills, a la seua retòrica, i això, almenys, ens dóna un poc més d'existència, encara que siga de ficció, i ens fa unes víctimes reals amb recolzament literari. Esperem que, com sempre, la realitat s'impose, però que s'impose bé, i no tal com imagina Castejón Chaler.

dimarts, 4 de gener del 2011

¿I si el meu marit fóra el duc de York?

Llenguatge

Una cosa de trellat de la setmana, que no es repetirà segurament, ha estat vore el film The king's speech de Tom Hooper, un film d'eixos que et deuen impulsar a millorar l'anglés, a assaborir-lo un poc més. En versió doblada no sé com deu quedar, però la versió original és imprescindible en este cas, tractant-se d'una peŀlícula sobre la llengua, la dicció, la pronúncia, i els registres socials.

És clar, tenint en compte a què dedique actualment els meus dies, m'he sentit captivat per la forma i pel contingut, i per les actuacions de Colin Firth, Geoffrey Rush i Helena Bonham Carter. I, total, hui a més d'una trifulga entre Mollà Herrera i Maluenda Verdú, només he tingut un poc Pañella Alcàcer, que no ha caigut en tantes ininteŀligibilitats com té costum.

En fi, tal com diria aquell: «labitur ex oculis nunc quoque gutta meis».

dilluns, 3 de gener del 2011

El fum i les escopinyades

Temps de poncils

Al jardí botànic de València hi ha dos ginkgos, un mascle i un femella, diuen. La femella, és clar, és el que deixa anar uns fruits que fan bastant mala olor. Ara mateix estan els dos despullats, però algun fruit queda per la vora de la femella i es nota l'aroma una mica. No sé si als gats els molesta massa rodar per allí.

El que també feia un poc de mala olor era el vàter de dones. L'adaptat no es podia tancar i el d'homes estava fora de servei. El de dones, tot i que tenia paper, estava més brut del compte. Coses del civisme ciutadà i de la cura en el manteniment, supose. Almenys sí que hi havia paper i vos assegure que l'he deixat més net que me l'he trobat quan hi he entrat.

Hui hem tornat alguns a la faena. Els debats passats ressonen congelats en els ordinadors. No és perquè ho haja dit Morera Català, sinó pel que entenc del que he d'escoltar, que, sí, tinc la sensació que la nostra política parlamentària és sobrera, inútil. I ja sé que la qualifique amb poc de rigor, i un poc més de rigor segurament empitjoraria la qualificació. Supose que m'afecta la ressaca de les festes de cap d'any. I sort que els diputats encara fan vacances. S'acosten les eleccions i el panorama polític no promet. I, si no promet, jura, i ja sabem cap a on anem aixina.

Encara hi ha temps per davant i encara es poden elaborar propostes que no siguen decoratives sinó consistents, coherents i asserenades. Encara que arriben amb retard i pegant bacs i redolons com la regulació del fum i les escopinyades en els establiments públics. Bé, del fum només, que sembla que de la prohibició de les escopinyades no es queixa ningú.

diumenge, 2 de gener del 2011

Cita dominical / 115: Pietro Veronese

Mirant una altra constitució.


Amb ajuda estrangera i un lideratge nacional més progressista, pot arribar el dia en què tots els africans s'identifiquen amb la constitució sudafricana, que protegix els drets de tots, amb independència de la «raça, gènere, sexe, embaràs, estat civil, origen ètnic o social, color, orientació sexual, edat, minusvalidesa, religió, consciència, creença, cultura, idioma i naiximent».
Pietro Veronese, «Cómo detener una ola de intolerancia», The New York Times – El País, 23.12.2010.



Segurament encara podríem afegir més detall (¿opinió?, ¿olor corporal?), però sembla que promet més eixe intent de concreció que no l'extens però inconcret «qualsevol altra condició o circumstància personal o social».

dissabte, 1 de gener del 2011

Marjalenc

Comença l'any marjalenc

El primer dia de l'any veig que la notícia enguany no és Gaza, però podríem haver de fugir massa llunt, ara que han condemnat per violació un antic president israelià, Moše Katsav (ara no sé si hauria de ser Moixe o Moshe). A més, podem sumar-hi els documents filtrats per Wikileaks sobre la situació de la zona o el documental que vam vore despús-ahir sobre els assassinats impunes a què es dediquen els americans a l'Iraq. Un any més, pels mateixos rodals.

Per ací, per València ciutat —i per la Vall—, per sort judicial, encara podem vore la tv3 en els televisors. Estic esperant a vore torna una mica d'aquella «costra» que volia eliminar el socialista Joan Ferran. Té interés la cosa, després del permanent desencís que sentim els d'esquerres —i crec que la biologia té relació amb això— amb la major part de les actuacions dels governs progressistes. Es veu que alleuja estar «contra Franco», com dia aquell. Anar a la contra és molt senzill i agraït.

Hem fet la volta per l'Hort de Romero —o de Montfort— per a vore el ginkgo amb el seu pentinat d'hivern. Estan d'obres i sembla que no tornaran a obrir fins a la primavera. Trobarem l'arbre més llustrós llavors. Abans hem fet una volta per la marjal, on hem topat amb els mosquits, moltes garsetes blanques (martinets blancs), uns quants agrons (bernats pescaires) i, és clar, les gavines, alguna garsa (Pica pica), les cueretes blanques i alguns ocells més que no sabria precisar mirant el llibre (xoriguer, blauet, merla...).

El rosat trepat de Torelló Mata i el Ses Hereves de Gelabert s'han comportat molt bé i mos han deixat el cap clar. Més que una llàstima que això siga passatger, una sort que això s'esdevinga de tant en tant.