Llagrimetes i banderetes

Un dels avantatges dels dies de Pasqua festius és que no hi ha diari algun dia, com ara hui. Això m'ha impulsat a comprar l'Ara.cat. I constate que convé variar, si més no, alguns caps de setmana. Estar ben informat requerix interés i un poc d'esforç mental per fugir de les farinetes ideològiques que mos empapussen alguns mitjans i periodistes.
Estava jo prou satisfet amb La Sexta, però de sobte tot el que fera un jutge espanyol era correcte per això, perquè era espanyol i protegia la nació espanyola. Jo em pensava que calia protegir els drets i llibertats que conformen la democràcia judiment i informativament. I no, els pesava més el nacionalisme que l'humanisme. Que el periodisme, que una democràcia ben ampla i tan administrativa com siga possible. El cas de Shleswig, explicat per Oriol Serra en TV3 va ser ben atractiu i gens èpic. Resilient, això sí.
Jo tinc també les meues banderetes i les meues llagrimetes. Són per a somiar, no per a ofegar a ningú.

---

Circuit de muntanya, per un casual: 12:31. Fa solet.

Garsetes a la platja

Dos garcetes blanques sobrevolen la platja de matí. No és habitual. Al súper el pare li parla al xiquet en castellà. Entra un amic del pare i parlen en valencià. Per un moment només. Passen els anys i continuen sorprenent-me els petits gestos de la natura animal i humana. Deu ser bo tornar a la platja, però ¿per què es pensa que negar-li la «platja» de d'un idioma al xiquet farà que aprenga res de bo sobre un país que maltracta el seu patrimoni? Les mateixes preguntes i, al cap i a la fi, les mateixes respostes. Les garsetes deuen haver fugit cap a la marjal.

La post de fusta

Compre una llesca de fusta de mango, desigual, un poc amb forma romboïdal. En diuen Fascinera. No sé si és un nom suec, però resulta un poc xocant, més encara en els temps que estan retornant, en què ja no sabem si les notícies sobre la ultradreta, els neofeixismes, les monarquies dictatorials comunistes són per a fer por o per a anunciar quin és el camí que cal seguir segons les indicacions dels fons d'inversió i dels índexs borsaris. Sobre eixa post de fusta es talla l'abaejo.

Condició plural retòrica

La possibilitat d'una independència iŀlegal que es resol democràticament pareix que siga un malson per a uns demòcrates que ho tenien tot ben lligat en Espanya amb una democràcia basada en dissolucions nacionals impossibles i en la naturalesa essencial i dogmàtica de l'espanyolitat territorial. A pesar del dret i la retòrica, la condició d'espanyol exclou encara la diversitat lingüística i cultural. No és cap mèrit: és un requisit de salut democràtica. Però no, només hi ha un «viva Espanya» de la part que vol ser el tot.

Ho van votar unes generacions que estan despareguent per causes naturals. La naturalesa ho resoldrà tot, com sempre.

Els fonaments dels límits

S'han de passar alguns límits, a voltes, per a comprovar si els fonaments que els apuntalen són sòlids o han de ser revisats i reformats. La crítica feminista del masclime literari canònic és possible que se'n passe si mai demana l'exclusió de determinats llibres per racistes o masclistes. Però la defensa d'eixos llibres (i la crítica al feminisme) per la qualitat literària no pot defendre'ls per eixa qualitat i no atendre una definició i una atenció actual als seus valors vistos des d'ara, tal com assenyala Anna Caballé. A mi també em fan gràcia els acudits sobre Carrrero Blanco, però això no lleva perquè rebutge l'assassinat de ningú. Sort del Tribunal Suprem, a voltes.

Entendre els altres

A Sheldon Cooper li costa captar el sarcasme. A mi no massa, però en determinats entorns o en certes companyies no acabe d'entendre el sentit de l'humor dels meus interlocutors. Em sol passar en eixes faenes sindicals que faig i que em fan participar en algunes reunions on tinc la sensació moltes vegades que no entenc alguna clau i que estic perdent el sentit, la intenció o la broma de la conversa. Tal com li passa a Sheldon Cooper, tinc la sensació que necessite un Leonard Hofstadter que em mostre el cartellet d'avís sobre la figura retòrica o el to dels comentaris. No n'hi ha cap Leonard i, per tant, el cap me se recalfa de mala manera.

I ara vorem si amb les euroordres i la detenció de Carles Puigdemont que han de gestionar uns quants estats europeus (d'aquell nord somiat pel poeta) podem entendre de què va això de la Unió Europea i la democràcia. O hauríem de tindre un Leonard amb molts cartellets per a entendre què volen dir quan diuen drets, democràcia, referèndums, llibertats... Massa cartellets.

Cita dominical / 488: Antônio Bonfim Lopes

A més d'invertir en educació, si vols acabar amb el narcotràfic, has de legalitzar les drogues. ¿Vols llevar-li tot el poder al traficant? Només cal legalitzar.

Antônio Bonfim Lopes, àlies Nem da Rocinha, segons l'article de Gil Alessi, «La historia del mítico rey de la favela», El País, 18.03.2018.

Gens democràtic «però» molt nacionalista

Fa vent i passen analogies volant pel centre de València. Em pega al cap una analogia sobre la serena i el vent que comentava ahir i sobre alguns jutges espanyols i les presons provisionals que estan aplicant als polítics que van intentar una independència de Catalunya tan irregular com vullgues (això ho haurien de decidir els tribunals), però democràtica. Pareix que hi ha togues, armaris, despatxos, estores i sectors socials, econòmics i polítics espanyols més espanyolistes (i interessats en els fruits d'eixe nacionalisme pretesament neutre) que demòcrates. Caldrien moltes nits a la serena per a airejar eixa ideologia covada en el cor del secret de l'estat espanyol, tal com ja tractava fa quatre anys un número de Presència (20.03.2018). També en el diari El País, que s'ha convertit en un petit peó més d'eixe espanyolisme desenfocat, però encara conté perles informació útil per a una suposada Espanya possible i un pèl diferent.

Tal com dia la portada de Presència, «un cas únic i gens democràtic». Que siga únic o que ho puguen fer tots els estats del món, m'és igual. Tots hem hagut de passar eixa pallola —i esperàvem no haver de repetir-la—. Però el cas és precisament que una actuació legal —tant si es tracta d'una interlocutòria, d'una llei com d'un referèndum— pot ser, això, un acte «gens democràtic», però molt «nacionalista», ¡alerta! I això deu ser el que reconforta a alguns.

Molta serena

M'arriba la revista Mètode d'este semestre, que du en la portada el títol «Narrar la salut». L'estenc al balcó per a llevar-li l'olor que no suporte de no sé què que m'ofega (no aclarixen amb quin paper la fan). Me s'oblida i es passa la nit a la serena, amb el vent que fa i les pinces posades. Aguanta. I em resulta molt bé el descuit. A l'endemà no fa quasi olor. M'entere per les notícies de la decisió del jutge que empresona polítics catalans a tort i a dret. Pense que demà serà bon dia per a pensar analogies —¿la justícia ha de ser més espanyolista que democràtica?; ¿un estat és més estat que democràcia?—. Molta serena caldria ací.

La independència d'Espanya

A pesar que és un abús (dis-ne figura retòrica) dir —tal com es sol fer en els informatius— que en tal lloc hi ha problemes «climatològics», o que en tal lloc tenen una «climatologia» complicada, sabem què volen dir: que fal mal oratge. Es suposa que no volen dir que no saben com estudiar el clima d'eixa zona. En eixe sentit, l'actuació dels poders de l'estat espanyol —executiu i judicial sobretot— sí que pareix que tenen una cartografia complicada pel que fa a les geografies i les historiografies mental i política. És a dir, que encara estan descobrint les Amèriques tot i que les Espanyes d'ultramar ja deu fer uns quants mesos que són independents. També mentalment. Espanya encara no ha aconseguit la independència, a pesar d'alguna guerra d'això que no es va resoldre democràticament. Llavors no es podia votar. ¿I ara?

El corralet del corset

El diccionari de l'avl (que ara mateix no funciona) incorpora corset. Deu estar documentat en fonts escrites, ja que, si es tracta del francés corset, la pronúncia és «corsé» i, per tant, és possible que ho hagen adoptat sense adaptar perquè sembla un diminutiu de no sé què, però que sona molt valencià.

Ara falta dotar corralet de l'accepció 'espai real o figurat en què algú imposa la seua voluntat'. I amb eixes coses em desemboire de les notícies sobre Catalunya, Nova Caledònia i l'activitat sindical en general.

El gris de la plaça

Va ploure i va fer vent anit, però la cremà va poder tirar avant i va dur un poc de cendres als últims moments de la tardor. El cotxe me se va rentar. Hui hem estrenat la primavera amb sol i fred. Busque un contenidor de plàstic per València, però els van retirar per les falles i encara no els han tornat a posar. Em costa tirar la bossa en un contenidor gris. De vidre, sí que n'hi han. La neteja de la ciutat encara necessita millorar un poc més, sobretot els hàbits ciutadans de tirar trastos i runa en qualsevol lloc o d'embrutar les parets sense un mínim d'intenció artística i sense mirar pèl. M'enduc el tauler redó d'una taula vella que algú ha tirat. Té algun corcó, però trobe que Takse el restaurarà i l'aprofitarà. La cendra repassa el gris de la plaça.

Els tràmits

Humans, persones, ciutadans, votants... La democràcia és un tràmit administratiu molt avançat i gens passional, fins que falla i es desencadenen les nacions i les pàtries.

Cita dominical / 487: Manuel Cruz Rodríguez

¿Resulta creïble que vagen a dur-mos a eixa nova terra promesa els mateixos conservadors que al llarg dels dos últims any han faronejat de la seua ferma determinació per a retallar en educació i sanitat, que tant s'han esforçat en colpejar els sectors més deprimits, mentres s'afanyaven a eliminar qualsevol càrrega impositiva als qui rebien en herència les majors fortunes?

Manuel Cruz Rodríguez, «Independencia: ¿para qué, exactamente?», El País, 06.10.2012.

Compensació en somnis

La «normalitat» deu ser una faceta compensatòria de la resignació. Es normal, diem, i amb això mos sentim alleujats per no obtindre el que, resignats, alcem al calaix dels fets extraordinaris. No tinc cap diari de somnis, però crec que, pensant-hi despert, hi hauria escrit una normalitat realment banal. Extraordinari no sempre equival a desitjable.

Per poc

La dependenta, que deu fer mitja vida que treballa en uns grans magatzems de València, no ha aprés encara què són el set i el huit, o ho fa vore. Després de la compra, mos mostren unes caretes per a que valorem l'atenció rebuda. Polsem en la mala cara. Per sms mos demanem quin ha estat el motiu de la valoració, però no mos deixen explicar res, només són possibles dos motius: mala educació o desconeiximent dels productes. Està clar que aixina no poden rebre una queixa per mala educació lingüística o per desconeiximent lingüístic innecessari... Perquè, ¿és necessària tanta mala educació i tant de desconeiximent bàsic?

Uns xicons en un Seat Ibiza blanc van exhibint una bandera espanyola amb l'escut constitucional mentres fan sonar ben fort el «Cara al sol». Toca, la bandera no era la del l'àguila franquista. Per poc, ¿oi?

A Ítaca pel centre de les falles

De camí cap al cotxe amb què fugirem del soroll valencià passem pel costat de petites falles que són perles d'idees populars i de creativitat artística. Les dos de la plaça de l'Àngel, la de la plaça de l'Arbre i la del carrer de Sant Tomàs. Amb molt de color i d'imaginació i sense excés de materials. M'ha sobtat que un dels textos de la plaça de l'Arbre fóra el poema «Viatge a Ítaca» cantat pel Llach.
Són com uns llaços grocs per l'alliberament dels presos polítics i de les mentalitats democràtiques. Espere que hi haja jutges i fiscals passejant per València i que, gràcies a algunes falles, aprenguen un poc sobre les llibertats i la cultura.

La fita de la derrota

A pesar de la victòria del Barça contra el Chelsea, em pare a reflexionar sobre la utilitat de les derrotes. Com ara descansar, llegir i no estar pendent del televisor... Més que la utilitat, es tracta de la necessitat de preveure les derrotes. I, així, de poder-les assumir amb avantatges. Shimon Tzabar explica —no sé si de manera humorística, que no he sabut vore els acudits del seu llibre The White Flag Principle: How to Lose a War (and Why)— els procediments que convé seguir per a aconseguir unes bones derrotes.

Enmig d'un procés negociador com és l'activitat sindical, em sembla que m'he convençut que tot són derrotes, habitualment petites, però consecutives. Llavors, més valdrà tindre una certa seguretat en la derrota, uns refugis i unes compensacions pels somnis que no podrem materialitzar. No els abandonem en la derrota, perquè els podem convertir en la fita que no aconseguim mai, però que mos guia en el camí.

L'ambient del medi

Amb permís dels drets i llibertats i la garantia d'Estrasburg davant la vergonya que fan els alts tribunals espanyols, hui creme imaginàriament un retrat dels reis espanyols actuals. No entenc que siga un acte que aporte res i, a més, contamina. Però hui toca fer foc metafòric per a encendre-li un llum a la llibertat d'expressió.

Ja posats, les falles també s'haurien de cremar metafòricament i aixina mos estalviaríem un poc de contaminació, que es suposa que l'hauríem de reduir dràsticament si no volem acabar de destruir —encara que siga festivament i a mascletaes— el medi ambient en què vivim. Sense medi ambient l'expressió tampoc serà lliure, serà ofegada.

Ètica en dorment

Cal tancar preventivament els polítics i els ciutadans capaços de desmuntar democràticament la nació. La democràcia no pot posar en dubte la nació. Els forasters vindran de fora de les fronteres; a dins, la nació ideològica no pot admetre que el sentiment foraster utilitze la democràcia per a crear-se un espai de dret sense nació, un espai regit per la democràcia on les nacions són com la decoració heretada dels edificis gòtics i modernistes. I la samarreta de la selecció «masculina» («això« també és la nació) de futbol. El somni de la nació no produïx democràcies, però adorm consciències.

Cita dominical / 486: Roger Harris

Mare, totes les mares creuen que els seus fills són especials... ¿Saps?, jo pose restes de persones especials en bosses.

Roger Harris, soldat nord-americà dels Marines de la guerra del Vietnam, The Vietnam war. Déjà Vu (1858-1961) de Ken Burns i Lynn Novick.

Mirar-se un poc la xenofòbia

Sovint, hi ha discussions i debats en què no arribe a cap entensa amb els meus interlocutors, tot i que tinc un costum aprés i que no puc evitar d'intentar comprendre els seus arguments. Inclús arribe al punt de pensar que hi ha alguna cosa que no acabe de vore o entendre i que m'impedixen apreciar el grau de raó que tenen. Posteriorment, quan li ho comente, Takse em fa vore que, en realitat, no és que jo m'haja perdut alguna dada o detall, no és tant que no ho entenga, sinó que tenim finalitats o objectius diferents.

I el detall que a mi em crea confusió és que jo em pense que els meus interlocutors compartixen el meu objectiu quan, en realitat, pretenen aconseguir-ne un ben diferent. Més encara, la meua confusió serà quasi inevitable, llevat que pense malament d'ells o que, més simplement, demane primer als meus interlocutors per la finalitat o l'objectiu que pretenem aconseguir. Per eixe costat, naturalment, jo no tinc cap inconvenient a declarar-lo, i ho faig ben sovint —i he de dir que ara entenc les cares de pòquer que fan que els explique a on vullc anar. En lloc de traure'm de la confusió, em fan creure que tenen la mateixa intenció.

Al pròxim dia, quan em diguen que ha pensat de substituir tal prova o posar-ne una altra en les oposicions (tant si és la de valencià com la de redacció d'un tema de dret constitucional), els demanaré primer quina és la finalitat que pretenen aconseguir quan promouen que l'aspirant a funcionari demostre o no que coneix o que desconeix tal llengua o tal tema.

Quan els diga que aixina no garantixen que els funcionaris estiguen suficientment capacitats, per exemple, en valencià, espere que em diguen que els té igual o que amb els castellà ja n'hi ha prou. O no sé què s'inventaran llavors sobre els immigrants, la unitat de la pàtria o els castellanomanxecs... El més fotut del cas és que els meus interlocutors (que solen ser valencians, però n'hi han d'altres llocs de l'estat), en general, fan que els els espanyols semblen una colla de nacionalistes xenòfobs intolerants i autoritaris que no tan sols odien les llengües oficials diferents del castellà sinó que els satisfaria que desaparegueren. Uf, si no ho pretenen, s'ho haurien de fer mirar.

I jo també, m'ho faré mirar, per vore d'entendre-ho.

Nació masclista

En acabar la gran manifestació feminista valenciana i mundial vegem per la televisió les més de set-centes creus que simbolitzen les dones assassinades durant els últims deu anys en Espanya per la violència masclista. Impacta i emociona.

L'endemà de la manifestació ja podem pensar que res no ha canviat definitivament encara. Al cap i a la fi, els masclisme no desapareixerà només amb la reivindicació d'un dia. Ara, la violència masclista sí que podria reduir-se molt. He pogut recordar un altre cartell d'ahir que dia, més o menys: «En lloc d'ensenyar-les a defendre's de les violacions, caldria ensenyar-los a no violar».

Anava a dir que seria bo que els masclisme es desprenguera de la violència, però, pensant-ho bé, sense violència no sé si tindria ja cap utilitat ideològica i social per als qui el practiquen. Sense violència, no crec que aguantara molt de temps la gratificació que conferix l'ús de la força i la violència contra els éssers lliures. I anant per ahí podem concloure que les porrades i la violència exercida el dia 1 d'octubre en Catalunya contra els ciutadans que pretenien fer ús del vot democràticament, són la manifestació d'una concepció nacionalista masclista d'Espanya. Amb tots els atributs judicials que calga per a utilitzar la violència en lloc del debat i el conflicte dialogat. Hi ha catalans presos per a evitar la violència de les votacions i independències democràtiques. La violència que apliquen els qui practiquen el masclisme nacionalista.

Valentes lliures

Vaga i mobilització feminista per València. Un fum de gent, xica i xiques de tots els colors. Sobretot xiques. I molta creativitat en els lemes de les pancartes. Ja me s'han oblidat quasi tots i no n'he pogut fotografiar massa. Em quede amb «No vull ser valenta, vull ser lliure».

La democràcia de l'espanyolisme

Va fer falta un Daniel Ellsberg que destapara les mentires de dècades dels poders polítics dels eua sobre la guerra del Vietnam. Hui hi han uns presos polítics empresonats en Espanya perquè hi han periodistes que són més espanyolistes que periodistes, és a dir, sacrifiquen els valors i els principis del periodisme en defensa de la prepoderància de la seua ideologia nacionalista (espanyolista).

Fa ois haver de sentir la barreja de mentires i mitges veritats (cuinades per la «font» de torn, policial «competente» [minut 3:53], com va dir aquell en la tribuna del parlament espanyol fa uns quants anys), invents i interpretacions discutibles sobre l'actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez damunt d'un vehicle de la Guàrdia Civil, i esperar en va que diguen res sobre el fet que estiguen encara en presó «preventiva» unes persones innocents perquè van ser tan ingènues (i democràtiques, diria jo també) al pensar que la justícia seria més justa que espanyolista.

Voldria pensar que eixos tribunals no són ni tan sols espanyols, però és cada dia més difícil creure que existix la possibilitat de ser demòcrata abans que espanyol... És a dir, pel que estem vegent, abans són espanyolistes que demòcrates.

Encenalls en l'hemicicle

Estic afectat per l'activitat sindical d'estos quatre anys passats. Les llums han segut uns encenalls agradables que només han fet recular temporalment les aranyes de la burocràcia a l'amagatall. Però les parances sempre han estat parades i aprofitant les ocasions.

Fa uns pocs anys, menys del que dóna per a fer una petita legislatura parlamentària en un país que quasi no mos hem acabat d'inventar, alguns vam sentir sonar xarangues, volíem sentir la música d'Ennio Morricone en els títols finals de The Untouchables, una sensació impagable d'alleujament psicològic i de moderada esperança de millora, no tant material com política, ètica i cívica.

No cal dir que no mos ha decebut del tot el temps passat. Sabíem que podíem traure el cap per a agafar aire, però que el món girava sobre un eix humanament inhumà de guany zero d'alegries. I això també s'ha produït en la institució en què es fonamenta la democràcia valenciana, les Corts.

En concret, en la part de darrere, entre els bastidors de la institució, la part de l'administració pública. Vam tindre un alleujament inicial en què vam agarrar aire, però ara comprovem cada dia que ha faltat visió i interés polítics per revisar l'estructura d'una administració desbordada i constrenyida. Els polítics han ampliat ideològicament l'hemicicle, però no han mirat de fer que la institució enfilara un rumb cap a altres models de d'administració democràtica, com dia el poeta, de més al nord, més amples, àgils, oberts, accessibles i disponibles.

Ara mateix, el ròssec de la gestió em sona més a The Rainstorm de Bernard Hermann. Almenys és una peça que fa pensar.

Sí, ministre

Comence la setmana removent el pot que conté l'engrut en què s'està convertint, segons jo ho veig, tot el procés de negociació laboral, sindical i professional que estem intentant dur a terme en les Corts per tal d'aconseguir una millor administració del parlament valencià.

Ho vam dir, resultava ingenu pensar que la mà que havia remogut el pot fins fer quallar eixa substància on s'estan barrejant des de fa dècades les arbitrarietats, les irregularitats, les rutines, els prejuís, la prepotència, els menysteniments, les improvisacions..., que eixa gestora del petit caos cortesà havia de proposar una versió alternativa de la institució. I encara ho faria menys amb la renúncia d'una direcció política democràtica que hauria de vetlar per encaminar la institució en un sentit diferent.

Sense estudi, proposta, debat, contradicció de punts de vista, atenció als arguments dels altres, esmena, sense aportació periòdica d'informació ni reformulació de les propostes, en lloc de tirar cap a una organització professional continuarem amb un model d'administració jerarquitzat i burocratitzat, amb tirada a remoure l'engrut i a menysprear el valor del mèrit i la capacitat, de l'acompliment eficient de les funcions, de la capacitació permanent dels funcionaris i del servei equilibrat, transparent i eficaç a l'activitat política dels parlamentaris.

La qualitat de la democràcia es juga en sàtires com eixe tan agudes i tristament vigents de la sèrie d'humor Sí, ministre.

Cita dominical / 485: Jacques Delcourt

Finalment, no serviria de res suscitar per tots els mitjans la creativitat dels individus, si la societat desenvolupa, d'altra banda, esquemes burocràtics en què la iniciativa serà considerada fins i tot una desviació.

Jacques Delcourt, Investir en hommes, 1965.

A consciència

Diu que hi ha unes quantes raons per a la vaga feminista de dijous que ve. Em sembla indubtable que n'hi han per a fer vaga més d'un dia. I que també n'haurien de fer molts altres coŀlectius injustament discriminats o maltractats pels poders que organitzen i gestionen els interessos socials. I jo també hi inclouria, per mal que els sàpia a alguns al·lòfobs d'esquerres, la gestió lingüística depredadora de les llengües i les cultures.

El mal és que són reivindicacions que no pareix que hagen arribat a conformar un ideari tan sòlid com l'ipc, l'índex borsari, el repartiment de dividends que farà Bankia o el patrioterisme corrupte.

Llibres, revistes, fullets, pamflets, en tenim, fins i tot films de ficció i documentals. L'opi del poble —qualsevol versió actual— conviden a un «hi-ha, ha-ha» permanent i alienant. Podem riure, però seria millor fer-ho a consciència, no simplement per a perdre la consciència.

Enceguen i alleugen

Em sembla que vaig fer alguna queixa alguna volta sobre el web de Fisabio. Em sembla que l'hauré de repetir, perquè pareix que en moltes àrees de la Generalitat valenciana no acaben d'entendre en què consistix la gestió lingüística d'una administració democràtica en un país amb dos llengües oficials. La concepció monolingüística del estats autoritaris continua vigent en Espanya en massa llocs, però també en la mateixa concepció de l'administració valenciana.

Bé, això ja ho sabíem i serà part la rutina reivindicativa quotidiana. En canvi, la part positiva del dia ha segut que mos han atés ben correctament en valencià en Fisabio. Mos han deixat cegos quasi tot el dia, amb les gotes que dilaten les ninetes, però mos han fet llum lingüística, actitud senzilla que realment ha segut un goig que mos alleuja el cor en eixes relacions professionals. Llàstima que eixe respecte i eixa cordialitat lingüístics li glace la idea patriotera integrista a l'espanyolisme repatani.

Percentatge de desconeiximent

Quantes llengües volen els pares que aprenguen els seus fills: poc més d'un trenta per cent de cada, ¿oi? Doncs, la llengua no és un percentatge d'hores, sinó un percentatge d'interés real per aprendre, d'oportunitat d'ús i de professors capacitats. No crec que els pares «tinguen dret» a imposar llengües en l'ensenyament dels fills, però sí que haurien d'exigir un ensenyament i un aprenentatge efectius de les llengües. La passa ideològica de monolingüisme excloent que patixen algunes societats des de fa massa anys garantix l'afecte pel nacionalisme propi, que és el bo... Bé, és bo si és espanyolista. I el dels altres també serà bo igualment: quan siga espanyolista. El fonament no és massa substanciós ni alambinat. No cal res més, només un gran percentatge de desconeiximent.

Assumixc els poemes

M'enganxen Estellés i Plensa amb L'Hotel París. Veig l'objecte artístic que ha corporeïtzat els poemes al centre del Carme de València, i em commoc amb un vídeo en què el poeta recita «Assumiràs la veu d'un poble», amb acords i desacords ideològics sobre això dels pobles que es fan i es desfan per art ideològica. Deu ser l'edat.

L'altina lingüística

Refent i retraduint proposicions no de llei (pnl), descobrixc que «posidònia» és un nom genèric (hiperònim, si vols), és a dir, Posidonia sp.; en canvi, la pnl es preocupa de la Posidonia oceanica, és a dir, de l'«altina», segons indiquen els diccionaris habituals. També se'n diu «alga dels vidriers», i segur que de més formes encara. El cas és que mos l'estem carregant, com tot, i això pretén evitar la proposta parlamentària. Bona voluntat, n'hi ha.

De vesprada, em pose a apedaçar, que cantava aquell, i em demane per què no arribe a confegir l'article sobre l'etiquetatge dels productes de Consum i la resta de falses «esperances blanques» empresarials de la redistribució lingüística. Simplement és que no arribe, ho intente, però per a fer res de trellat, m'he de documentar. I quan mire de documentar-me, m'adone que tinc el rebost de la informació mig cap per avall, que he de traslladar documentació entre webs i blocs, que m'ho he de rellegir, que tinc els llibres començats acaçant-me pels estants i els mobles, amb el bolis destapats per a ratllar-los, i que es fa de nit i plou.

Me'n vaig a vore l'Està Passant, que també toca

El bé comú feminitzat

Petitat assemblea damunt la mar, corre fortuna vagarejant... Hem intentat informar el personal sobre les diferents propostes de mobilitzacions sindicals per al dia 8 de març, i aixina ha anat, amb un deu per cent del personal possible. Queden uns dies per davant per a mirar de promoure alguna activitat que es puga entendre com a reivindicació no tan sols de la igualtat entre hòmens i dones, sinó de la millora de les condicions laborals, socials i vitals de totes les persones.

L'«excusa» són les dones, perquè conformen la part més identificable i arterosament explotada de la societat valenciana i europea, però el fons de la reivindicació és de caràcter humà en general, perquè totes les injustícies ferixen personalment i maten un poc la concepció que hauríem de tindre de la humanitat.

Vivim massa personalment les nostres vides, sense acabar d'analitzar i acceptar alternatives econòmiques, com ara la del bé comú, que hauria de ser l'objectiu del sistema econòmic, i no tant la confiança atzarosa que les condicions d'un comerç lliure democràtic ideal —que no estiga essencialment falsejat— arribe a existir mai.

Cita dominical / 484: Saverius

¡Pel que sembla, algú en Eldiario.es ha tingut l'estranya idea de preguntar sobre temes lingüístics a un especialista!

Saverius, Eldiario.es, 24.02.2018.

El terme mitjà

Entre dos extrems sempre hi haja un terme mig. Genèricament i també com a fenomen físic. Això pareix que provoca una contrapartida inteŀlectual que alleuja algunes consciències i que fa pensar que el «terme mig» sempre és millor que cap dels dos extrems. Em perc buscant l'explicació d'eixa derivada lògica, però és veu que hi ha a molts a qui els és útil i no paren d'acudir-hi per a resoldre problemes. És a dir, entre deixar-te sa i estalvi o matar-te, doncs, et ferixen ¡i avant!

Per eixe camí arribem al punt preocupant que estan convençuts que és impossible fer les coses bé... O que «bé» sempre és un punt conegut i decidit que està a mitjan camí entre el paradís i l'infern. No sé si això vol dir que vivim en el millor del mons possibles, però em sembla que és una excusa que satisfà a l'hora de justificar qualsevol renúncia, qualsevol inacció, qualsevol concessió poc fonamentada, qualsevol manera de sentir-se «pràctic» i desqualificar-te per «purista». Qualsevol manera de deixar-te ferit en lloc fer un esforç per deixar-te arribar sa i estalvi. La mort, això no terme mitjà.

Transició pendent

Mirant la degradació democràtica institucional que s'està acarnissant amb els presos polítics catalans segrestats pels poders fàctics de l'estat espanyol i, en conseqüència, que estan segretant l'estat de dret de tots, i mirant la situació política i legal del Parlament de Catalunya, prove a consolar-me del disgust per la negociació sindical que estem intentat mantindre en termes racionals amb els poders fàctics administratius de la cambra valenciana.

La contrapart institucional —reduïda a uns quants caps administratius lliurats a les seues ideologies peculiars— actua seguint els vicis de comportament habituals gràcies al deixament de funcions de direcció política que han fet la presidència i la mesa de les Corts, dos òrgans que pareix que no són capaces d'indicar a la secretaria general que volen que eixa administració tire cap a la modernització democràtica, la professionalitat i la millora laboral. Si és que ho volen, que ja fa temps que ho dubte. La part administrativa de la institució batega a colps de jerarquia arbitrària, com si encara tinguérem pendent una «transició» democràtica.

Al final de la setmana fa encara fresqueta i un poc de sol, una bona combinació climàtica per a estirar un poquet més l'ànim desgastat i anar a córrer pel riu, tot i que note que hi vaig amb les forces justetes i el tros de coca de poma i l'ensaladilla russa encara rondant per la panxa: 07:12 + 07:14 + 07:10 + 07:03.

Enrabiades i rialles

Tenint en compte el meu trist apunt d'ahir —un de tants—, el de hui me'l dóna quasi fet Manel Fontdevila amb la seua vinyeta «Fin del cuento» (Eldiario.es/em>, 21.02.2018

), que és d'ahir també, però que he vist hui, el dia, per cert, que hem sabut que ha mort Forges, una companyia humorística i ideològica —sovint discrepant— que associe amb les enrabiades i les rialles polítiques de ma mare. Ell també vea tots els reis lladres, molt habillats, però ben despullats.

Aplaudint nuets

No són presos polítics. Els règims democràtics o no democràtics no consideren que els presos de les seues presons puguen ser presos polítics. En general, els presos polítics no existixen. Bé, els règims que no són democràtics podria ser que no tan sols reconegueren que en tenen sinó que els exhibiren, perquè per a les dictadures o els règims totalitaris el valor dels drets, de les llibertats i, finalment, de les paraules, és ben relatiu i arbitrari.

De moment, ací no els exhibixen. De fet, reblen el clau de l'absurd i censuren que puguen ser exhibits en una obra d'art.

No m'esperava comprovar que la democràcia espanyola només abandera l'«espanyolisme». De colp sembla que Espanya té una façana democràtica del segle xxi que amaga l'obra retrògrada nacionalista i xenòfoba de segles passats on es conjumina l'ús de la por i de la poca vergonya. El seu vestit democràtic està desfilassant-se a la carrera. Espere que quan ixquen nuets al carrer no els aplaudim com encara fan uns quants i com feen en el conte. Ja que la «justícia» espanyola només és vàlida en Espanya, mo n'haurem d'anar a Suïssa.

El crim del foment

Seguint per on anava ahir, una altracosa que també convé tindre és una certa fredor, o almenys la fredor necessària per a no alterar-se per la banalitat del mal. El delegat del govern espanyol al País Valencià es mostra favorable a fomentar l'ús del valencià, «però» sense incomplir l'ordenament jurídic. Solen construir les frases de manera que intenten sempre criminalitzar les posicions dels altres. Conscientment, miren la manera d'evitar que semble que coŀlaboren a oferir possibilitats plurals, constructives i argumentades d'entendre i consolidar una societat en permanent evolució i millora democràtiques. La «involució» és el seu estadi de somni permanent, com si tingueren alguna enyorança per un passat que s'han inventat.

Arribarà el dia que construiran la frase d'una altra manera: «Estic a favor de complir l'ordenament jurídic, "però" fomentant l'ús del valencià». Serà massa pa la carabassa.

El rigor amb mala idea

Hi ha coses que convé tindre i vore per a pensar i repensar, per a reflexionar millor. Com ara, una periodista carregada d'idees que desinforme amb encert: així, caldrà esmolar l'encert, la precisió i el rigor per a poder-la esmenar. Em sembla que seria el cas de Laura Fàbregas, periodista que he vist hui en el Tot es Mou de tv3. M'ha semblat que tenia opinions molt qüestionables. Ara bé, les expressava amb rigor i dades, i això obligava a millorar les rèpliques amb raons i arguments de més pes que la satisfacció de sentir-se víctima i deixar-se dur per les victòries ètiques i morals —derivades de la ineptitud de l'espanyolisme de la porra, la censura i la presó— sense acabar de reflexionar sobre com es combinen la democràcia i les nacions. I si això és necessari o possible.

Cita dominical / 483: Antonio Reparaz Araújo

A França ha continuat titulant-se president de la Generalitat de Catalunya, amb tots els emoluments i prerrogatives d'eixe càrrec, que eren satisfets amb el producte de les expoliacions de què va ser objecte el tresor nacional pels dirigents rojos separatistes, entre els quals és un dels més significats, i es tenen notícies que amb el seu auspici es van formar diverses organitzacions d'ajuda als rojos fugits a França, on es conspira contra l'actual règim nacional sindicalista d'Espanya.

Antonio Reparaz Araújo, cap superior de la policia de Barcelona, informe del 4 d'octubre de 1940 sobre Lluís Companys i Jover, dins de Consell de guerra i condemna a mort de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya (octubre de 1940).

Aprendre a no parlar

Comprem bledes i espinacs a la Tira de Comptar de vora el mercat de Mossén Sorell. Mos atenen en valencià perquè parlem en valencià i el saben parlar. Parem al quiosc. Mos atenen en castellà. I no tenen manies amb la llengua que els parlen. Tirem pel carrer de la Bosseria cap avall. Parem en una botiga de regals i mos atenen en castellà. Més avall encara, a la farmàcia, tampoc no mos atenen en valencià. Mos entenen, tal com és habitual en València.

¿Quin seria el projecte educatiu que garantiria el coneiximent de les dos llengües? És evident que el que provoca no saber-ne parlar una no està garantint res... O sí, està garantint que una es eixe de parlar. I eixa és la idea de fons, llevat que es tornen a posar a reivindicar el dret a la ignorància.

Mos mataren perquè érem seus

S'acosten a 34.000 les firmes que ha arreplegat la petició en Change.org per a que Consum continue etiquetant uns quants paquets de la seua marca blanca en valencià. Jo també he firmat, naturalment, perquè encara mos alimenten les molles, ja que, tal com recorda un diputat valencià de la dreta espanyolera (Diari La Veu):

Segons estipula la llei, «les indicacions obligatòries de l'etiquetatge dels productes alimentaris que es comercialitzen a Espanya s'expressaran, almenys, en la llengua espanyola oficial de l'Estat».

Per si eixa «llibertat» no ha estat reforçant prou la imposició de la llengua estatal predominant en la mentalitat espanyolera, el diputat encara vol garantir un poc més que desaparega la possibilitat d'etiquetar en cap altra llengua «oficial». («Espanyoler» seria una variant d'un nacionalista espanyol que pretén ser demòcrata però es queda en supremacista.)

L'amor «espanyoler» que diuen tindre per les llengües i pels ciutadans que les parlen respon a la dita castellana «la maté porque era mía». Perquè, això sí, hem de ser «seus», tal com hem vist amb l'intent d'independència català.

Perdre sovint

Em sembla que cada dia sóc més lent o més detallista o que, encara que parega que no, fer les coses mitjanament bé requerix un poc més de temps i de dedicació del que voldries. He estat mirant d'actualitzar un poc l'estat de les queixes al Síndic de Greuges i, total, per tres queixes sobre les quals hi ha novetat, me s'ha passat més de dos hores per a gestionar la lectura de les respostes, repassar els webs, fer les meues rèpliques quan convenia i pujar-ho tot a la secció de greuges del web del dtl.

Deu ser per un poc per això i per tota la gestió laboral i sindical que hui m'ha arribat l'últim llibre que havia encomanat: Cómo perder una guerra (y por qué) de Shimon Tzabar. Són 181 pàgines que espere que em facen entendre que sovint convé perdre per a guanyar. «Sovint», perquè si només és a voltes, tampoc no m'alleujarà massa. Ah, si en vaig arribar a perdre de partits al futbol i al futbet...

Remor de malíccia

Ja ho dia aquella italià: tindre el poder desgasta, però no tindre'l desgasta molt més. Eixim a ofegar les malíccies laborals i sindicals en dos cerveses i unes quantes papes. Tampoc cal abusar. La retolació del local, de la llista de preus, de la carta, tot està en castellà. És el centre de València i costa trobar un local on algú crega que és important per a res deixar constància escrita de la llengua del país. En canvi, sí que hi ha qui considera que és important posar una bandera espanyola al balcó, perquè a la vista està que l'espanyolitat viurà amenaçada mentres sospite que els valencianoparlants —catalanoparlants, in extenso, en llatí— són una invasió que no consideren subtil sinó grossera, invasió capaç de trastocar l'ordre totalitari de la seua hostilitat identitària, lingüística i cultural.

Exactament, «aquesta remor que se sent no és de pluja».

Imperatiu nacionalista murcià

No he sentit en la ràdio dels matins quan m'alce la notícia (10.02.2018) que hi ha hotelers catalans que es solidaritzaven amb els veïns murcians apallissats per la violència policial durant la repressió contra les manifestacions pel soterrament de les vies de l'ave. Sí que ho podem sentir en Radio Murcia (12.02.2018).

No recorde si va ser en la mateixa cadena o en algun altre mitjà on vaig sentir que hi havia un grup hoteler murcià que recompensava els guàrdies civils que van anar a apallissar els ciutadans catalans que volien votar en el referèdum de l'1 d'octubre. Sí que veig que puc trobar la notícia en algun diari, però que també puc trobar una manera curiosa de validar el «patriotisme» de la porra d'Hostetur:

Puigdemont carga contra los hosteleros murcianos: «Franco estaría muy orgulloso»

El món nacionalista espanyol no està per als imperatius categòrics kantians.

Les molles del consum

Fa poc que vaig llegir un article sobre la història de l'empresa en les pàgines salmó del diari El País dels diumenges (31.12.2017). No ho vaig pensar, però és veu que era un senyal premonitori. Si no fóra forçar massa la imaginació i la realitat, podria pensar que l'espanyolisme castellanista xenòfob s'inocula per mitjans impensats com eixe.

De totes formes, no conec José Luis Durich i no sé si la decisió actual contradiu res, perquè l'any 2011 (Valencia Plaza: 12.02.2018) dia:

Los políticos tienden a cambiar las cosas porque es una manera de ganar poder ellos, pero no porque le estén aportando nada al ciudadano. Hay cosas que no tiene nada que ver dónde se decidan, y otras sí, como el conocer mejor la capacidad productiva, tu lengua...

No queda massa clar què volia dir, però semblava que es preocupava per «aportar» coses als ciutadans. Per tant, convindrà fer-li vore que els ciutadans anàvem a Consum —sí, Takse i jo també hi anàvem i tenim la targeta de soci— perquè hi havia un poquet de no res que mos fea agrair la diferència. ¡Si en som d'agraïts i bons de conformar!, perquè la retolació i l'etiquetatge en valencià —i fins i tot l'atenció en valencià en algun Consum de València— són realment mínims.

Amb esta polèmica lingüística Consum pot donar-se a conéixer un poc més. Els hauria d'anar malament, perquè es suposa que atempta contra una part dels seus propis clients, el factor nacionalista espanyol és possible que pese més en este cas. En realitat, els ciutadans preocupats realment per l'ús de la llengua hauríem de ser conscients que fins ara mos hem conformat tant amb les molles que es veu que hem creat la impressió que també mos les podien llevar. Al capdavall, eren molles de marca blanca, del comú, de no ningú.

Cita dominical / 482: Andrea Flak

Perquè, al final, absolutament tot es fa per a entretindre els espectadors.

Andrea Flak, personatge del film Resurrecting the champ de Rod Lurie.

Retolets caducs

Els menús de l'Hospital La Fe porten un paperet imprés amb el nom de la pacient i la descripció del menjar. Només en castellà. La retolació del centre està també en valencià. En el cas dels usos lingüístics institucionals ha costat i costa tant aconseguir que el valencià aparega en els rètols formals, que pareix que ja no quede impuls de gestió per a fer-lo servir en els cartellets informals o caducs. Avancem o mos fossilitzem, que són dos opcions per als símptomes.

Parlant de caducitats, si no fóra perquè l'intent d'independització de Catalunya ha mostrat que l'espanyolisme institucional més ranci i retrògrad té pendents les tornes del seu fracàs ideològic i cultural, podríem pensar que l'alfabetització i l'educació pública han de ser les llavors d'una transició cap a l'exigència i la disponibilitat lingüístiques.

Desídia institucional

La banda de l'empastre s'apodera d'una institució democràtica —per tant, la condició democràtica va perdent qualitat— quan el poder polític no té interés en la gestió de l'administració i només es dedica a cultiva la seua imatge política. Havien de fer anar la institució d'una altra manera, però la peresa intel·lectual els fa confiar en la banda de l'empastre, que el fa bona cara i els posa l'estora roja.

La banda tot ho fa pel teu bé. Els sembla que els ho has d'agrair i que has de fer bona cara. Si et permets insinuar que estan incomplint els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat, et fan mala cara i criden alguna cosa inconvenient; si denuncies l'incompliment d'alguna norma o d'algun dret, poden perseguir-te pel corredor i dir-te mentirós. La seua vida (laboral) és el seu poder (administratiu).

Jo toque en una altra banda i desafine un poc. Me'n vaig a córrer al riu, que em pegue el sol fresc d'este hivern: 07:01 + 07:11 + 07:24 + 06:56.

Els nyats enganyosos

El temps passa, però no passa igual per a tots, no tots en trauen el mateix profit. La cap de servei i el subdirector general de la conselleria d'agricultura valenciana no han «cultivat» els seus deures lingüístics i responen en castellà a una reclamació meua en valencià sobre la seua gestió lingüística. Això m'obliga a dir-li al síndic de greuges que veja què passa, tot i que trobe que el síndic se n'hauria d'haver adonat d'ofici i m'hauria d'haver estalviat el tràmit. Com que cada volta tinc més pràctica, amplie la llista de greuges amb la rèplica corresponent:

Com podeu observar, cal ampliar la reclamació sobre la gestió lingüística d''eixa conselleria a l'incompliment de la legislació lingüística evidenciat per la resposta de la cap del servei i del subdirector general, ja que no han respost en valencià, que és la llengua utilitzada pel ciutadà en este procediment administratiu. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Vaig rebutjar fa uns dies participar en un curs universitari sobre la gestió lingüística en àmbits institucionals. No tinc temps per a preparar eixes classes conforme jo voldria. Vaig provar a començar abans de Nadal, però veig que l'excés de fronts oberts no em permeten carregar eixa faena. Seria un estudi interessant i crec que necessari que s'hauria de fer amb un cert rigor. Mentrestant, continuaré documentant i provant a resoldre els nyaps enganyosos.

La mala sort

Un company sindicalista no sabia que el Tribunal Constitucional havia avalat en novembre la reforma del reglament del parlament català de juliol de l'any passat. La degradació de l'estat de dret està fent que els presos polítics preventius catalans que la justícia no és capaç d'acusar de res en concret, ja han passat més temps de presó que un polític espanyol condemnat per ser responsable d'una organització terrorista, segons informa Vilaweb:

Sànchez i Cuixart ja han passat més dies a la presó que no José Barrionuevo, condemnat pels gal

Tal com expressa Pérez Royo (Eldiario.es, 07.02.2018), «la sort del nacionalisme català en este repte és la sort de la democràcia espanyola». La mala sort, de moment.

L'humus i la runa

Pensa globalment, actua localment. Eixa màxima ecologista o educativa —no sé qui la va idear— que es pot aplicar en qualsevol àmbit de la nostra vida. Com ara en un simple article que repensa la gestió municipal dels jardins d'Alzira: «No pot ser la jardineria ecològica a Alzira?» de Pedro Domínguez Gento (Diari La Veu, 06.02.2018):

hui, dimecres, al costat del carrilet de l'estació, un parell de jardiners estaven agranant la fullaraca de baix dels arbres, recollint-la i carregant-la en un camió per anar a tirar-la a l'abocador. Un treball absolutament innecessari i contraproduent perquè li lleva a la terra i als arbres la matèria orgànica que necessiten (l'humus) i damunt la convertixen en fem inútil, a més de contaminar amb el gasoil del camió i malbaratar els diners de tots. Òbviament, estos hómens no tenen la culpa perquè fan allò que els han manat, però els caps de Talher i l'Ajuntament sí, i seguixen clavant la pota, per ignorància o per cabuderia.

Recorde que ma mare, a qui li agradava passejar pel poble veí, Carcaixent, també es posava les mans al cap per la despesa i el contrasentit que pensava que eren la «domesticació» dels parcs o la conversió dels jardins en passarel·les per a desfilades de modelets en què no t'has d'embrutar les sabates. Ara bé, no sé com es deuen netejar els baixos dels pantalons i les sabates, que n'hi ha que són capaços de malbaratar més aigua encara amb productes de neteja... Encara convindrà asfaltar els parcs i tallar els arbres de les places. I ho han fet molt sovint, això.

Un dia d'hivern vaig seure al sol a la placeta de Sant Judes Tadeu d'Alzira. Va ser molt agradable. Llàstima que la poca terra enjardinada que hi havia estiguera envoltada de cotxes aparcats. La runa més nociva no la vegem i pareix que no hi haja manera de pensar-hi ni d'actuar per a evitar-la.

Reivindicació dessaborida

Me s'ocorre actualitzar el Windows i em passe la vesprada sense traure ja trellat de quasi res. L'única cosa que veig, a més de l'Està passant, la intervenció de Rahola en el nou programa Tot es Mou (que substituïx Tarda oberta): ni una petita reivindicació de la democràcia espanyola empresonada, diu. Vaig tindre una sensació semblant: poc devien pretendre avançar les dones «lliures» si no denuncien que l'estat estat espanyol s'està empastrant cada volta més en un garbuix de poders fàctics, judicials i polítics que violenta els equilibris i contrapesos que han de mantindre el sistema democràtic. Suso de Toro («Ni ignorancia, ni ñoñería: asentimiento y complicidad», 05.02.2018) ho ha expressat millor que jo:

Fa dos dies, la passada cerimònia dels Goya, on el ministre portaveu del Govern semblava ser-ne l'amfitrió i va garantir la protecció de l'estat sobre una cineasta protagonista («I no vos tiraran, Isabel, no.»), va paréixer la d'un país alegre i desenfadat. Un país on no hi ha gent presa arbitràriament per l'estat. En aquella gala no van ressonar els colps de les càrregues contra persones indefenses ni la soledat de la presó. Ben al contrari, va ser la negació d'aqueixa realitat. Va ser una cerimònia d'un altre país diferent del que altres veiem i sentim. L'aparent frivolitat i dessaboriment no van ser tals, va ser assentiment i complicitat.

Això explica que realment fóra poc creïble la suposada reivindicació feminista que pretenien amb uns ventalls rojos que no podien fer anar en ple hivern estacional i intel·lectual.

Cita dominical / 481: Rosa María Artal Martínez

¿De veritat creieu que això que s'està dilucidant de forma majoritària és la unitat d'Espanya?

Rosa María Artal Martínez, «¿Y si el fin no es la unidad de España? », Eldiario.es, 30.01.2018.

Solet al ralentí

Acabe la setmana al ralentí, amb poca espenta. Hauria de fer un article sobre les versions bessones en valencià i català dels webs institucionals, hauria d'acabar unes quantes fitxes que són esborranys des de fa més d'una setmana, hauria d'incorporar un reglament i una nova versió de la secció de legislació lingüística del web, hauria de repassar la normativa sobre ofertes públiques d'ocupació, etcètera, etcètera, i tot de cara a la pantalla.

M'assente vora el finestral de la cuina. Ara, en ple hivern, hi ha unes hores de solet de vesprada. Avance sense ulleres pel llibre de Marina Garcés. Més avall, a la plaça, fa ombra i frescor. El camió de les mudances destorba la gent que passeja o els veïns que acudixen a cuidar els gats que cuiden les restes de la muralla àrab.

Claríssimes confusions

La paraula que m'ha rondat durant tot el dia seria confusió: confonen el periodisme amb el partidisme, confonen la justícia amb el poder de restringir els drets dels altres, confonen la pluralitat amb el fet de monopolitzar una «pluralitat» de mitjans, confonen l'egoisme amb la reivindicació, confonen contradicció amb interés dissimulat... I tots saben que no hi ha cap confusió i que es veu a una hora de camí.

A llarg termini

El professor d'informàtica encara té mare. Una mare major, mos informa, que no sol telefonar-li enmig d'una classe, aixina que la cosa deu ser greu. És cosa dels bancs, de la caixa: li han dit a la dona que no té diners en el compte. El fill la calma. Supose que li ha dit que ell ho aclarirà més tard. Això et passa si encara tens mare —la meua experiència només passa per la mare—, que es fan majors i la societat està disposada a prendre-li el pèl al més feble.

En diran com vullguen, però és el capitalisme desregulat, és la maximització del benefici passant per on calga, fins i tot per la minimització de la concepció de les persones i la societat, que representen tant un risc com una peça de caça per al capitalista depredador. En saben bona cosa: «A llarg termini, tots morts», com dia Keynes. I això no acabem de vore mai de prou a prop.

Entelats de justícia

No acabem d'entendre si el poder legal de la justícia té a vore amb la legalitat i la justícia o simplement amb la preeminència de l'autoritat i la coerció policial. Més encara, hi ha tribunals, com el constitucional espanyol, que hi ha qui entén que es pot dedicar a dictar, guiar o regular les normes i els comportaments dels parlaments, dels polítics o dels ciutadans. ¿Té cap poder «absolut» perquè és l'intèrpret de la Constitució espanyola? Hi ha persones que pretenen tindre raó només perquè tenen força. Per a això no calia tanta democràcia, ¿oi? Deu ser això.

Sembla que la realitat de la justícia està arribant al punt presagiat pel film Minority report. A pesar del to pamfletari d'algun moment, va estar bé haver vist fa uns dies l'última de Spielberg, The Post. I moltes que caldria revisar (de L'ala oest de la Casa Blanca a Judging Amy) per a recordar que sempre hi ha alternatives vàlides, democràtiques i pacífiques per a resoldre els conflictes polítics. Els devots de l'autoritat de la força no deuen entendre els matisos que calen per a construir l'autoritat del dret. Dels drets, no necessàriament dels tribunals. Mentrestant, això sí, els encausats per la corrupció política, empresarial i bancària estan pregant perquè els poders polítics, en lloc de resoldre els problemes democràticament, mos entelen la mirada amb les banderetes.