Entre dos extrems sempre hi haja un terme mig. Genèricament i també com a fenomen físic. Això pareix que provoca una contrapartida inteŀlectual que alleuja algunes consciències i que fa pensar que el «terme mig» sempre és millor que cap dels dos extrems. Em perc buscant l'explicació d'eixa derivada lògica, però és veu que hi ha a molts a qui els és útil i no paren d'acudir-hi per a resoldre problemes. És a dir, entre deixar-te sa i estalvi o matar-te, doncs, et ferixen ¡i avant!
Per eixe camí arribem al punt preocupant que estan convençuts que és impossible fer les coses bé... O que «bé» sempre és un punt conegut i decidit que està a mitjan camí entre el paradís i l'infern. No sé si això vol dir que vivim en el millor del mons possibles, però em sembla que és una excusa que satisfà a l'hora de justificar qualsevol renúncia, qualsevol inacció, qualsevol concessió poc fonamentada, qualsevol manera de sentir-se «pràctic» i desqualificar-te per «purista». Qualsevol manera de deixar-te ferit en lloc fer un esforç per deixar-te arribar sa i estalvi. La mort, això no terme mitjà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada