Fa vent i passen analogies volant pel centre de València. Em pega al cap una analogia sobre la serena i el vent que comentava ahir i sobre alguns jutges espanyols i les presons provisionals que estan aplicant als polítics que van intentar una independència de Catalunya tan irregular com vullgues (això ho haurien de decidir els tribunals), però democràtica. Pareix que hi ha togues, armaris, despatxos, estores i sectors socials, econòmics i polítics espanyols més espanyolistes (i interessats en els fruits d'eixe nacionalisme pretesament neutre) que demòcrates. Caldrien moltes nits a la serena per a airejar eixa ideologia covada en el cor del secret de l'estat espanyol, tal com ja tractava fa quatre anys un número de Presència (20.03.2018). També en el diari El País, que s'ha convertit en un petit peó més d'eixe espanyolisme desenfocat, però encara conté perles informació útil per a una suposada Espanya possible i un pèl diferent.
Tal com dia la portada de Presència, «un cas únic i gens democràtic». Que siga únic o que ho puguen fer tots els estats del món, m'és igual. Tots hem hagut de passar eixa pallola —i esperàvem no haver de repetir-la—. Però el cas és precisament que una actuació legal —tant si es tracta d'una interlocutòria, d'una llei com d'un referèndum— pot ser, això, un acte «gens democràtic», però molt «nacionalista», ¡alerta! I això deu ser el que reconforta a alguns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada