Me s'ocorre actualitzar el Windows i em passe la vesprada sense traure ja trellat de quasi res. L'única cosa que veig, a més de l'Està passant, la intervenció de Rahola en el nou programa Tot es mou (que substituïx Tarda oberta): ni una petita reivindicació de la democràcia espanyola empresonada, diu. Vaig tindre una sensació semblant: poc devien pretendre avançar les dones «lliures» si no denuncien que l'estat estat espanyol s'està empastrant cada volta més en un garbuix de poders fàctics, judicials i polítics que violenta els equilibris i contrapesos que han de mantindre el sistema democràtic. Suso de Toro («Ni ignorancia, ni ñoñería: asentimiento y complicidad», 05.02.2018) ho ha expressat millor que jo:
Fa dos dies, la passada cerimònia dels Goya, on el ministre portaveu del Govern semblava ser-ne l'amfitrió i va garantir la protecció de l'estat sobre una cineasta protagonista («I no vos tiraran, Isabel, no.»), va paréixer la d'un país alegre i desenfadat. Un país on no hi ha gent presa arbitràriament per l'estat. En aquella gala no van ressonar els colps de les càrregues contra persones indefenses ni la soledat de la presó. Ben al contrari, va ser la negació d'aqueixa realitat. Va ser una cerimònia d'un altre país diferent del que altres veiem i sentim. L'aparent frivolitat i dessaboriment no van ser tals, va ser assentiment i complicitat.
Això explica que realment fóra poc creïble la suposada reivindicació feminista que pretenien amb uns ventalls rojos que no podien fer anar en ple hivern estacional i intel·lectual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada