Estic afectat per l'activitat sindical d'estos quatre anys passats. Les llums han segut uns encenalls agradables que només han fet recular temporalment les aranyes de la burocràcia a l'amagatall. Però les parances sempre han estat parades i aprofitant les ocasions.
Fa uns pocs anys, menys del que dóna per a fer una petita legislatura parlamentària en un país que quasi no mos hem acabat d'inventar, alguns vam sentir sonar xarangues, volíem sentir la música d'Ennio Morricone en els títols finals de The Untouchables, una sensació impagable d'alleujament psicològic i de moderada esperança de millora, no tant material com política, ètica i cívica.
No cal dir que no mos ha decebut del tot el temps passat. Sabíem que podíem traure el cap per a agafar aire, però que el món girava sobre un eix humanament inhumà de guany zero d'alegries. I això també s'ha produït en la institució en què es fonamenta la democràcia valenciana, les Corts.
En concret, en la part de darrere, entre els bastidors de la institució, la part de l'administració pública. Vam tindre un alleujament inicial en què vam agarrar aire, però ara comprovem cada dia que ha faltat visió i interés polítics per revisar l'estructura d'una administració desbordada i constrenyida. Els polítics han ampliat ideològicament l'hemicicle, però no han mirat de fer que la institució enfilara un rumb cap a altres models de d'administració democràtica, com dia el poeta, de més al nord, més amples, àgils, oberts, accessibles i disponibles.
Ara mateix, el ròssec de la gestió em sona més a The Rainstorm de Bernard Hermann. Almenys és una peça que fa pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada