Versions de l'oli

Fent un poc de recerca per la xarxa, per si de cas és possible localitzar olis valencians que estiguen bons i tinguen un bon preu, tope amb un web prou ben fet d'olis ecològics de Muro d'Alcoi. La llàstima és que no han estés el concepte «ecologia» a la faceta cultural i lingüística. Per vore si això ho poden millorar, els escric:

Estic mirant de comprar oli de proximitat i que tinga una producció que mantinga criteris ecològics i de sostenibilitat. He trobat la vostra empresa i pareix que oferiu uns productes que complixen eixes condicions. Per contra, veig que no apliqueu els criteris ecològics a la gestió lingüística (que seria una qüestió d'ecologia lingüística), ja que el vostre web no està en valencià. M'agradaria saber si teniu previst incorporar la versió en valencià del vostre web. Moltes gràcies

Per les versions lingüístiques que tenen en el web supose que el seu mercat és internacional, aixina que no crec que facen un web per a facilitar-me la compra.

Peixos pacífics i gafarrons viatgers

Aprofite que hi ha pausa en el juí i me'n vaig a córrer al riu: 07:24 + 06:54. Descompensat i lent, una cosa com el juí contra els dirigents que van tindre el bon criteri de mirar d'independitzar-se sense revoltar-se ni alçar-se currojiménezment més enllà de les urnes i les paperetes. Una parella de xic i xica que semblen turistes orientals passejant pel riu es queden mirant una parella de gafarrons (?) que van per la gespa. Sembla que els haja sorprés molt o que es pensen que podran localitzar on tenen el niu. Passen uns xics amb patinets i espanten els pardalets.

Quant a altres coses descompensades, la Junta Electoral Central (jec) espanyola pretén que en els informatius (no sé si només de tv3 o més cadenes) no es denomine «presos polítics» i «exiliats» els dirigents catalans empresonats o a l'exili. Tal com feien en algun ajuntament, n'haurien de dir «peixos pacífics» —la junta electoral ja ha fet retirar eixa pancarta—. Quant als exiliats, en podrien dir «gafarrons viatgers».

S'estan perdent amb els circumloquis, la jec hauria de proposar les denominacions que preferixen. I també les imàtgens amb què poden o no iŀlustrar les notícies. Eixa pareix que siga la seua versió de la democràcia.

La defensa genèrica i el sacrifici concret

Mos va arribar una revisteta amb les aventures d'Enric Morera, el president de les Corts Valencianes, per Europa per a impulsar la calre, sobretot pel que fa al grup de treball sobre la diverstitat cultural i lingüística. És un balanç lluïdor en la revista, positiu i motivador... Essencialment perquè no hi ha concrecions, tot són declaracions genèriques, manifestacions de desitjos i de línies mestres. Totes eixes coses que fan molt bonic i que, alhora, són un bon no res, si no s'apliquen en cada acte administratiu o polític mitjançant protocols d'actuació i fiscalització que impedixquen els «oblits» habituals.

En eixe sentit, no tornaré a insistir en la paradoxa que suposa fer tot eixe treball i eixes declaracions i estar aprovant, al mateix temps, un pla de concursos i oposicions d'ocupació pública en les Corts Valencianes que, si no s'esmena molt, permetrà que els aspirants a funcionaris puguen aprovar sense tindre ni idea d'una de les dos llengües oficials al País Valencià. I no cal que diga que dubte molt que siga sense tindre ni idea de castellà.

Comparació acrítica

Vaig trobar a faltar un poc més d'intent d'objectivitat i de revisió crítica i autocrítica en el programa Salvados de Jordi Évole de diumenge passat. En concret, em va sorprendre que la comparativa que van fer entre les paraules de Mònica Terribas i les d'Antonio Ferreras, l'endemà de la proclamació interrupta de la república catalana, no foren utilitzades per a confrontar la diferència entre informació (Terribas) i opinió dramatitzada (Ferreras).

Amb tot, podem inferir que sí que hi va haver una confirmació d'eixa diferència pel fet que Évole li volia traure a Terribas que l'havien enganyada, atés que les paraules de Terribas aquell matí eren la narració d'un fet declarat en el Parlament de Catalunya: com que eixe fet va ser anul·lat posteriorment per la inacció dels dirigents catalans —i per l'acció política i legal del govern espanyol—, Évole volia que Terribas «opinara» sobre la seua sensació d'engany. Terribas no va tindre prou mà esquerra per a respondre, però el cas és que Terribas es va mantindre en la narració periodística, mentres que Ferreras havia muntat el seu numeret dramàtic habitual.

En fi, la visió diferent no té a vore amb viure o no viure a Catalunya, sinó a distingir entre drets, deures i preferències. Noam Chomsky ho explicava en Els Quatre Gats entrevistat per Ricard Ustrell.

Efectes psicojurídics

Les coses que hem se sentir i vore en la sala del Tribunal Suprem espanyol són fenòmens d'una altra dimensió, encara que en este cas siga una dimensió coneguda. I la conclusió final del juí contra els rebels independentistes —possiblement bona part de la sentència detallarà este diagnòstic— serà que la rebel·lió, la sedició o l'autodeterminisme secessionista són uns desitjos amb efectes psicojurídics. En el cas del pensament nacionalista, té unes purnes de conseqüències psicosomàtiques. En eixe sentit, els vídeos que no es veuen o el que no es veu en els vídeos, confirma el que pugam no pensar.

Les façanes de la democràcia

A la plaça major de Vinuesa, dedicada al rei Joan Carles I espanyol, encara hi ha la placa dedicada a José Antonio Primo de Rivera en la façana de l'església i l'escut franquista amb l'àguila en la façana de l'ajuntament. A més, hi han incorporat en l'ajuntament una pancarta que diu «Soria quiere futuro». Res de tot això deu ser partidista de res, però segur que té a vore amb el futur, electoral o democràtic. Ja posats, trobe que un llaç tampoc no hi desentonaria gens, del color que fóra.

Cita dominical / 540: Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx

Hi havíem anat... per salvar, ajudar, estimar. Però al cap de poc temps em vaig adonar que em rosegava l'odi. Odiava aquella sorra suau i lleugera que cremava com el foc. Odiava aquelles muntanyes. Odiava aquells kixlaks de sostres baixos des dels quals ens podien disparar en qualsevol moment. Odiava aquell afganès que passava amb un cistell de melons o aquell altre que estava dret al costat de casa seva.

Una infermera, segons Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx, Els nois de zinc, traducció de Marta Rebón.

Natura amb oques

Les oques estaven hui cantadores. Un petit bany de natura i pedres antigues, uns pardalets de diverses classes caçant insectes vora riu. Es mouen ràpid i no els agarre amb la càmera. Deixem arrere per unes hores, o dies, totes eixes coses que no deixaran d'esperar-mos en els embolics de les rutines diàries. De camí vegem ajuntaments amb cartells reivindicatius. Amb la bandera espanyola el partidisme es dissol en el nacionalisme excloent. Normalitat i natura, ideologies que no ho semblen.

La primera rata penada

Encara que refresca de nit més del que era habitual, vaig vore anit la primera rata penada (¡penà!) de la temporada al centre de València. Les ciutats van deixant de ser hàbitats saludables, fins i tot per a les persones. Per això, vore que encara hi ha un poc de vida salvatge provoca una alegria que segurament està fora de lloc. Hem de pensar que eixa satisfacció pareix més una excepció dins del mal que un senyal de millora.

Es mastegava l'odi

El Termcat ha renovat el seu web, cosa que m'obliga també a tocar el codi del Multicerca. Ja he començat, però hi ha una miqueta de faena, si vullc continuar mantenint els cercadors dels diccionaris de llenguatges d'especialitat.

Veig que han elaborat la nova versió del web amb Drupal, un gestor de continguts de codi obert. Li hauré de pegar una mirada, a vore si l'entenc i si m'interessa aplicar-lo en alguna web dels que administre.

Es fa tard. La setmana judicial ja ha acabat. Hui han actuat alguns guàrdies civils. La rebel·lió, no sé si la provaran, però ha segut tal com la paròdia del Polònia, una esplèndida actuació teatral. El moment culminant ha segut el passatge «es mastegava l'odi». Uf, dit aixina, sense casc, ni porres, ni armilles ni pilotes de goma, aborronava sentir-ho.

Codi penal de la temença

Escolte fragments de la retransmissió i tinc la sensació que una narració que tinga com a personatge un català fent una truita francesa es pot convertir en un relat de terror si és narrada per algun dels policies o guàrdies civils que estan contant com van viure els fets del procés independentista sotmesos a juí en el Tribunal Suprem espanyol.

Cert és que en boca dels independentistes allò era una festa. El cas, però, és que n'hi han uns acusats que estan tancats en la presó per unes «percepcions» que no responen a cap fet real, sinó que es van quedar en mera hipòtesi o expectativa frustrada. La frustració de les expectatives no és una possibilitat admissible per a alguns seguidors de les ideologies dogmàtiques. Una facció del nacionalisme espanyol ha decidit que les percepcions, pors i frustracions que senten tenen ara l'ocasió d'una compensació o de recuperar les tornes pels anys en què la democràcia i la laïcització de la societat han bandejat els principis i fonaments del nacionalisme espanyol autoritari.

La bona del cas, per dir-ho aixina, és que també estem assistint a les misèries del sistema judicial en este àmbit reflectides en l'interés de la fiscalia per condemnar i el desinterés per aclarir la realitat dels fets. Els acusats continuen tancats mentres la fiscalia es preocupa per la por que sentiren els policies pel que haguera pogut passar. Es veu que hi ha un codi penal de la temença.

Una mirada sobre els apatxes

Em desconnecte de tot un poc, abans que tot això torne a cremar de manera insostenible —les falles i el juí del procés—, i faig la volta pel meu circuit de muntanya: 14:27. Amb sol i airet fresquet. La mirada de Rory Calhoun en Apache territory (1958) em recorda la d'algú. El film és roín, i no el salva una mirada que podria ser de George Clooney.

Boira a la punta del nas

Dissabte  va ser la boira misteriosa que mos va envair des de la mar fins que quasi no mos veem la punta del nas. Diumenge, una ponentà d'eixes de ple estiu. Hui frescor i núvols, mentres el personal continua amb els coetets. Si no fóra perquè seria llevar-li gravetat al fet nociu de la contaminació i el canvi climàtic, diria que estos dies eren premonitoris del que mos ha de caure damunt. Però seria una i ocurrència massa banal i tòpica.

El mal és que només ho acceptarem quan pugam lamentar-ho de manera terapèutica. Fins llavors, podríem provar a considerar l'ecocidi, tal com proposa Polly Higgins. Ja posats, carreguem-mos-ho a consciència, com en una grande bouffe... Bé, en realitat ja ho estem fent. I vorem si ho paren Malala Yousafzai o Greta Thunberg.

Cita dominical / 539: Ainhoa Goñi

Avui sabem que algú va cometre un homicidi fa 430.000 anys.

Ainhoa Goñi, «Guerres oblidades. Ciència i tecnologia s'alien per a descobrir la violència del passat», Mètode, 100, volum I (2019).

Apallissar o trair

Sentint la conversa de la SER d'este matí, en el programa de Javier del Pino, passades les nou, amb el grup d'humoristes gràfics, hem al·lucinat quan comentaven la declaració de l'antic major dels mossos Trapero com testimoni en el juí. Allà on mosatros hem vist un major i uns mossos professionals i democràtics, alguns d'ells veen una anguila que fugia d'estudi i uns forces de seguretat inactives i que col·laboraven a fer el referèndum.
De camí cap a la compra, Takse exposava el seu fatalisme davant el fet que persones amb estudis i cultura es deixaren encegar pel nacionalisme. La «unitat» legal de la pàtria pareixia una coartada correcta per a apallissar ciutadans que cometien el vot en un referèndum il·legal. La legalitat abans que la integritat física de les persones.
Estranyament, més tard semblava que preferien la integritat «física» d'una obra d'art que es degrada o va desapareguent abans que una restauració mal feta que l'«apallissara».
Una legalitat mal feta pot enviar policies amb porres a apallissar els ciutadans i empresonar els polítics que convoquen referèndums. N'hi ha humoristes a qui els agrada eixa democràcia per a la seua pàtria.

La carnisseria de la democràcia

Fragment de La carnisseria de Jean Veber, 1897.

Estem abduïts per la retransmissió del juí. Mos hem de demanar una permís per estudis democràtics o per excedència unilateral, perquè no tenim prou hores en el dia per a seguir l'espectacle judicial —ah, els films americans solen ser més dramàtics, però no tan fictíciament intensos— i els comentaris que fan els experts i els aficionats d'Els Matins, de Tot es Mou, de Més324...

Per cert, segons alguns, els policies espanyols i la guàrdia civil desconfiaven dels mossos a causa de les declaracions del conseller Forn. El conseller havia dit (29.08.2017) que els mossos garantirien que els ciutadans pugueren votar. Llavors, si no van anar més enllà de la desconfiança, si van considerar que això anava aixina, podem inferir que la policia espanyola i la guàrdia civil es guien per directrius polítiques i no pel compliment de la llei i les decisions judicials.

Per sort, la democràcia és més important que els forats que alguns fan per a mirar més enllà, plus ultra, en este cas, un ultra judicial, policial i polític amb les arrels en la mòmia que no va acabar en una cuneta.

Vaig eixir despús-ahir al riu, amb aire, calor i espardenyes que s'esvaren en la grava, per mirar d'aguantar en forma el juí: 07:36 + 06:53. Costa mantindre l'equilibri.

La democràcia, ni tan sols votant

La cosa és que el juí 20907/2017, contra els independentistes catalans, m'ha recordat en molts moments de les preguntes de la fiscalia el llibret Matin brun de Franck Pavloff, onze pàgines menudes, però eloqüents: un amic li diu al protagonista que ha hagut de sacrificar el gos, perquè l'animal no era bru. La resta del relat seguix el camí de l'absurd que va dur a Auschwitz, a la Inquisició espanyola, als juís de déu... Tinc quimera que els llaços grocs no són bruns tampoc, que els gastos imaginats per la fiscalia tampoc no són bruns, que els ciutadans ferits pels policies no són bruns. Ah, tal com diu el conte, per si de cas foren bruns, cal pensar que els bruns no sempre ho han segut, cosa que, evidentment, fa que tampoc no siguen admissibles.

El relat acaba un poc com preveia Martin Niemöller, quan el protagonista patix perquè tots saben que ell havia tingut un gat amb taques blanques i negres:

Toquen a la porta. Tan prompte de matí, no sol passar això. Tinc por. Encara no és de dia, encara està gris fora. Ei, pareu de tocar tan fort, ja vaig.

Segons el credo espanyolista, la independència la podia voler Agustina d'Aragó i valia la sang que es vessava; ara ja no s'hi val i menys encara votant-ho.

Fals testimoni

Quan he sentit el fiscal Jaime Moreno, m'he alçat a apuntar la frase: «Intereso que la sala deduzca testimonio de particulares por delito de falso testimonio al juzgado de guardia.» I he sentit la necessitat d'escoltar el testimoni que li havia provocat la reacció al fiscal.

La cosa és que Jaume Mestre, el testimoni, era un xic que parava nerviós i realment lacònic, que tendia a tallar massa abruptament les respostes, sense donar massa explicacions ni facilitats a una fiscalia més interessada a intentar provar delictes substituint les proves amb les percepcions i la memòria dels testimonis.

Amb vergonya hem vist que el camí proposat pel fiscal li l'ha suggerit el president de la sala, Manuel Marchena, que ha llegit en el Codi penal la possible responsabilitat del testimoni amb to amenaçant. En este cas, que no té cap relació amb els fets delictius, els ha semblat massa els «no ho recorde» o «no ho sé». No n'hi havien mai prou quan declaraven els antics càrrecs del govern espanyol com ara Rajoy Brey, Sáenz de Santamaria o el mateix Millo i Rocher. El valor dels testimonis va per barris, es veu.

S'acaba com quasi sempre

Els gafarrons refilen. Hi ha rosada de nit. Passem d'una ressaca a una altra quasi sense pausa per a la reflexió. Primera, vaga feminista amb manifestació posterior. Alhora, no podem desatendre el juí contra els independentistes catalans en què, com que la fiscalia no sap on trobar la rebeŀlió ni res en concret, pareix que acabarà acusant els testimonis de mala gestió empresarial, laboral o del delicte d'esplai indegut agreujat per malbaratament de temps. Ho estan escrivint amb llapissera fina en el Codi penal. Més tard, la convocatòria electoral «desfermada» accelera o elimina reunions sindicals i faenes administratives. A més, estem en ja en Falles i els canvis de l'aire i els moviments del personal pel centre de la ciutat trasbalsen la quotidianitat: els periodístics milions de Zaplana en l'estranger, els índexs de lectura en valencià que no alcen el cap...

Un poc com sempre i sempre mos sembla que el món s'acaba. I, contra el que dia aquell —el Xavier Graset fa uns quants anys ja—, sembla que no s'acabarà tan bé com voldríem.

Samarretes i pantalons de pinces

Vam vore Francisco Camps i una dona passejant de nit pel carrer de la Sabateria dels Xiquets. Pareixia que havien eixit de festa —o d'una festa— i que l'estaven acabant xarrant de camí. Parlava ell i semblava que li explicava a la xica coses molt intenses. Ella se'l mirava —i no se l'acabava— amb un mig somriure. La vaig trobar enxisada mirant-lo als ulls. No sé de què devia anar la conversa.

De camí cap a casa vam vore prou grupets amb samarretes morades feministes immersos en l'ambient del cap de setmana dels carrers del centre antic. Els nostres prejuís sobre el personatge mos deixa una sensació estranya pel contrast entre les samarretes reivindicatives d'uns i l'estilisme ranci de l'antic president valencià. Una sensació agradable i dubtosa alhora d'eixes combinacions que les democràcies mos obliguen a intentar entendre.

Els deixem arrere en la fosca del carrer, vora els contenidors, les pintades i els gats, i tirem per l'Estamenyeria Vella.

Cita dominical / 538: W. Knighton

Les estadístiques de suïcidi a l'Índia il·lustren notablement sobre la misèria de la població femenina provocada per unes institucions de les quals són víctimes. A l'Anglaterra hi ha 33 suïcidis entre les dones per cada 100 homes; a l'Índia, per contra, són 150 dones anualment per cada 100 homes. I això és un fet ple de significat. No és cap veritat dubtosa.

W. Knighton, «Glimpses at India, as it was and is», The Indian Female Evagelist, 1878; consulta: 09.03.2019.

Lletres sense ciència

Veig que les frèsies es diuen paregut en italià (fresia). Com que és una planta vinguda de l'Àfrica, du el nom que li va posar un botànic danés (Ecklon) a partir d'una adaptació al llatí del cognom d'un metge alemany amic seu (Friedrich Heinrich Theodor Freese, que no té pàgina encara en la Wikipedia). Això que era amic seu ho diu un diccionari francés (Atilf), altres fonts diuen que era un alumne, o inclús un pupil.

Un botànic danés i un metge alemany units per la ciència del segle xix al sud de l'Àfrica. No tinc prou idea d'alemany per a entendre els conflictes territorials d'eixa zona que comenta la Wikipedia. En canvi, això de l'associació de les ciències en lots que no es poden barrejar em deixa un poc sorprés quan m'ho comenta Anaïs. No pot triar segons quines combinacions per a la secundària i més avant. En resum, que no es formarà més en matemàtiques ni en química, per exemple. No acabe d'entendre què pretén eixe sistema de distribució dels coneiximents. La meua experiència i el que em comenta em fa lamentar que l'esperit científic no es transmeta com l'olor de les frèsies, tant si parlem de «ciències» com això que diuen «de lletres».

Certament, amb un poc més de ciència, moltes lletres impreses o escridassades no hagueren arribat als papers, a les orelles i ni tan sols a les idees.

Peixos en bicicleta

Hem estat afaenats fins a última hora pels carrers de València. Mos hem perdut la geganta d'Alborch, que estava a l'altra banda de la manifestació. L'hem vista després en els informatius. Per contra, parmi les histoires d'Anaïs —hauria d'incloure ací un emoticona que fa l'ullet—, han passat com l'aigua cap a una mar morada milers de persones de tots els sexes i edats convençudes que haurien de tornar a canviar el món i cantant que estaven molt disposades a intentar-ho... I a aconseguir-ho, com mostrava una pancarta que fea pensar, abans que els peixos hagen d'anar en bici.

Qui passa i qui torna no existix

Uns algoritmes permeten crear rostres que mos semblen reals (Xataca, 14.12.2018), naturals, en el quals no som capaços d'intuir l'engany... És possible que això siga una gran innovació tecnològica, però no li veig la novetat enlloc. Si m'ensenyen una foto d'algun desconegut que hi deu haver entre els milers de milions de persones del planeta, doncs, tampoc no sabria dir si és algú realment, perquè no el conec i supose que difícilment arribaré a topar mai amb eixa persona, entre altres coses, perquè segur que, arribat el moment, me s'haurà oblidat eixa cara.

Eixos algoritmes o programes, al capdavall, han tornat a demostrar no tan sols que la realitat supera la ficció, sinó que la realitat és una de les tantes ficcions que vivim. Mos fem idees sobre la cara d'algú i se la canvia amb un pentinat nou o una cirurgia. I si no en teníem prou amb els rostres coneguts, també els desconeguts poden arribar a formar part d'eixes idees que tenim, una cosa que ja ho féem quan llegíem noveŀles i mos sabia mal anar a vore el film, perquè no teníem eixe actor en el cap. O al revés, que el rostre de l'actor condicionava la nostra imaginació lectora.

Ara, a més, hem de sumar rostres reals de persones irreals... Un gran avanç, segur, que tindrà alguna utilitat. En fi, cal dir que tots devem haver intuït eixe algoritme en algun moment, com ara cada dia quan eixim al carrer, quan mirem qui passa i qui torna.

Les pors de l'acusació

El juí del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes seria un juí del cinisme contra l'astúcia, segons l'ha definit l'economista Miquel Puig. També seria un juí contra la por com a prova de res, com ara el cas d'una secretària judicial, que es veu que creu que la seua por justifica la intenció de les seues paraules. O un juí contra els testimonis que fan ús de la memòria selectiva per a atribuir culpes i mals pensaments als rivals ideològics. Un juí també contra la veritat en favor de l'ànim repressiu o venjatiu.

Estem esperant que algú diga que sense proves de res no s'ha de continuar amb persones tancades en la presó ni desitjant condemnar-les. Les pors de l'acusació no sembla que vagen acompassades amb la por a fer malbé l'estat de dret i la democràcia. No pareix que tinguen por de fer-mos entrar en un carreró fosc.

L'olor de les frèsies

Si no estiguérem subscrits com uns desesperats a les cadenes i canals de pagament en línia (o com es diga la cosa), tota la immensitat de films que es poden vore en línia sense cap subscripció no estaria tan accessible, mos la cobrarien més cara. I el cas és que les novetats no mos deixen vore els arbres que conformen un bosc històric de creació literària i cinematogràfica que va extingint-se en la desmemòria, si és que arribem a retindre un rastre o un petit llumí de record.

Bambant per la xarxa tope amb uns quants films d'Henri-Georges Clouzot que no he vist i que crec que no havia sentit mai: Les diaboliques (1955), La vérité (1960), L'enfer (1964)... I molt més en blanc i negre. I això, en el cas del cinema, pareix que siga ja una branca de l'arqueologia. Julien Duvivier, René Clément, i dins de poc —o ja— també el color antic de Truffaut, Rohmer, Chabrol... I parle de cinema en francés perquè la familiaritat me l'ha fet regirar ara.

Quan ho pense, veig que jo encara vaig arribar a vore les peŀlícules que li agradaven a ma mare, perquè quasi que eren les úniques que feen i repetien en la televisió d'aquells temps en Espanya. Però la progressió geomètrica actual del consum a l'abast de la punta del dit s'interposa en la percepció del sentit, dels sentits, i quasi que m'impediria ara arribar a conéixer l'olor de les frèsies que una amiga li va regalar a ma mare i que, de tant en tant, quan els pega per ahí, envaïxen els testos. De tant en tant es veu que mos cal un cataclisme, per a poder desconnectar com a humanitat angoixada i no acabar com els del forbidden planet.

Eleccions lingüístiques

Em responen de dos institucions públiques diferents a queixes meues al síndic de greuges sobre la falta de compliment dels seus deures lingüístics en l'elaboració dels seus webs. Trobe que eixes mancances es deuen al fet que les administracions públiques no pareix que s'hagen dotat de protocols d'actuació lingüística per a complir els seus deures i, en conseqüència, respectar els drets dels ciutadans. Com a nova mostra d'això, fins i tot les respostes trameses al síndic contenen defectes que denoten eixa falta de protocols d'actuació contra una de les discriminacions endèmiques i habituals al País Valencià.

Hi ha problemes socials, econòmics i ambientals pitjors, però malament els resoldran si no poden resoldre un tràmit administratiu simple com és regular l'ús de les llengües oficials. S'ha acabat una altra legislatura —enguany, per primera volta, el president de la Generalitat, Ximo Puig, les ha avançades un mes per a fer-les coincidir amb les generals espanyoles— i encara hi ha persones que dirigixen les administracions i firmen papers on responen en castellà per a dir-te que t'atenen perfectament en valencià. Això també són eleccions.

Cita dominical / 537: Pere Bonnin Aguiló

Les paraules van perdre la propietat conceptual i van adquirir qualitats màgiques al mateix temps que el nivell inteŀlectual del llenguatge s'anava degradant cap a un primitivisme instintiu.

Pere Bonnin Aguiló, Así hablan los nazis, Dopesa, 1973.

La contaminació del futur

Desconnecte dels pensaments judicialitzats que estan empastrant en Madrid estos dies, si és que en el fons podem desendollar eixa part del cervell i deixar la ment vagar sense ofegar-se en consideracions ètiques i polítiques.
Fa bon dia però no ixc a córrer, els nivells de contaminació de la novel·la La sequera de Ballard estan deixant de ser ciència-ficció dels anys xixanta i ara són ciència casolana que entra pel nas. Un company amb enfisema ho està notant només per haver de pujar el desnivell del carrer de les Avellanes fins a la catedral de València, la porta romànica. Qualsevol dia, els rostres de pedra de «nos ancêstres» mos giraran la cara.

Sentència sobre els fets

He sentit de passada que uns periodistes de la cadena espanyola que en algun temps tenia una certa preocupació per l'objectivitat, si més no, per oferir informació veraç, La Sexta, dubtaven un poc de la capacitat dels fiscals per a demostrar el delicte de rebel·lió. Com que sóc poc objectiu en este cas, ja que em deixe guiar pel que vaig vore en TV3, no arribe a entendre l'exercici de periodisme que no documenta ni comprova, sinó que tan sols espera la sentència. ¿Serà possible llavors informar sobre els fets?

Quina llengua, la dels testimonis

He de fer la consulta. Ahir durant el judici dels presos polítics independentistes, em va sorprendre descobrir el fet que el polític d'erc Joan Tardà, segons li va respondre el president del Tribunal Suprem espanyol, no tenia dret a declarar en català com a testimoni. Li va explicar que això s'establia en l'article 231 de la Llei orgànica del poder judicial. La lletra d'eixe article, en el punt 3, que parla del cas dels testimonis, diu:

Les parts, els representants i els que els dirigeixin, així com els testimonis i els perits, poden fer servir la llengua que sigui també oficial a la comunitat autònoma en el territori de la qual tinguin lloc les actuacions judicials, tant en manifestacions orals com escrites.

La resta de l'article parla dels funcionaris. Eixa és la part que parla dels ciutadans (els testimonis). Ho torne a llegir i no entenc com s'ajusta això al fet que els ciutadans espanyols tenen el «deure» de conéixer el castellà, però el «dret» d'usar-lo... És a dir, em pensava que estava clar que era una decisió de cada ciutadà parlar la llengua que vullguera. Però si li ho demanes a un jutge, encara s'aclarixen més les coses.

Sobrevivint democràticament als arguments capciosos

Més tard, ahir encara, li va tocar el torn en el juí a Carme Forcadell. Un poc nerviosa al principi, encara que es va anar calmant, es nota que li costa més expressar-se en termes jurídics i legals.

Té clars els conceptes i les idees democràtiques i de progrés, però no sembla que siga una persona que es dedique als jocs dialèctics dels debats i a evitar les trampes i els arguments capciosos que li posava la fiscal. Responia amb bons continguts que s'entrebancaven en l'expressió. Llàstima que després d'haver afirmat que tot s'ha de poder debatre en un parlament democràtic, ¡tot!, no repetira simplement eixa afirmació tan clara i fonamentada quan la fiscal va fer política amb un parany demagògic: si Forcadell permetria el debat sobre una proposició a favor del tràfics d'éssers humans... Bé, és molt fàcil parlar mirant-ho des de fora, ho sé massa bé.

Per si algú no hi ha caigut, els debats sobre el tràfics d'éssers humans es donen cada dia quan es parla de l'avortament, dels desnonaments, de la prostitució, del risc de pobresa, del treball esclau o de misèria... Tot són variants del tràfic de persones inhumà que computa en l'ipc del capitalisme de la legalitat desfermada.

La imaginació de la democràcia

Amb això de tindre la televisió en ja xarxa, ja no peguem la becadeta des de fa uns dies, perquè estem escoltant les sessions del juí al Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans. Hui li tocava a Jordi Cuixart. Mos lleva la son i mos deixa la indignació i la vergonya el fet de tindre una fiscalia i un tribunal que estan jutjant unes persones a base de «¿sabe usted...?», «¿pensó usted...?», «¿nunca imaginó usted...?» i altres indagacions imaginatives sense cap concreció de fets delictius.

Podem concloure que serà una sort i una dissort alhora. Una sort, perquè confirma que hi ha organitzacions i societats que duen avant els seus projectes pacíficament. Una dissort, en canvi, si es dóna el cas que el tribunal accepta que ha de sentenciar contra la «imaginació» democràtica dels ciutadans i a favor dels fantasmes ideològics de la fiscalia i dels acompanyants. El cas és si anem en companyia de la unitat de la pàtria o acceptem les frustracions de la democràcia. Les banderes no curen les idees que embenen.

Dans le port d'Amsterdam

Faig i refaig unes fitxes, li afigc alguna cosa al Multicerca, lamente una piulada amb poca traça que trauen en la tele de Toni Albà sobre algú que no cita ni qualifica, però que tots identifiquen amb la visita d'Inés Arrimadas (del partit polític Ciutadans) a Waterloo, davant la casa on s'ha exiliat Carles Puigdemont:

Bon viatge a Waterloo!!! (Vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam ...allà, estaries com a casa i a més a més tindries tots els teus drets laborals respectats!)

Segurament Toni Albà haguera pogut fer la broma amb referències més clares a coses d'Amsterdam que també donen joc, com ara el consum d'algunes drogues, l'ús i el furt de bicicletes, els canals o altres detalls que podrien convidar als lectors a fer una lectura comprensiva més encertada que associara eixos detalls amb l'actuació política d'una persona que pretenia anar a ridiculitzar un exiliat d'un país amb dèficits democràtics molt greus. I sense atrevir-se a entrar a parlar amb ell.

És dilluns i no hi ha juí. En el Tribunal Suprem hi ha un 12,34% de dones (segons dades seues). És possible que la influència europea, fins i tot la d'Amsterdam, ajudaria a millorar unes coses o altres. Passaré la setmana escoltant Jacques Brel:

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdam
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles
Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam

Cita dominical / 536: Luis Arroyo Zapatero

Alguns no veuen la policia en les manifestacions si esta no es situa enfront, sinó darrere.

Luis Arroyo Zapatero, «Rebelión y traición: los diablos familiares de Europa y la euroorden. Un prólogo para alemanes», Almacén de Derecho, 10.07.2018.

Sense mèrit aparent

Supose que ho tenen tan mamat i els és tan habitual que se'ls ha fet còmode, però a mi m'esmussa sentir com parlen els qui bandegen la llengua general quan intervenen en públic en qualsevol activitat cultural on volen mostrar-se literaris, rigorosos, acadèmics, persones de mèrit... És un menyspreu que no sempre deu ser conscient i intencionat i que es manifesta quan eviten els «mosatros», «mos», «vos», «dos» (en femení) i tots eixos trets peculiars de la llengua encara habitual de la majoria dels parlants reals del valencià. Hem sentit tant de dogma i explicacions mal exposades sobre registres i adaptacions al context i tenim tanta tirada a la submissió i el servilisme davant dels poders (socials, econòmics, lingüístics), que hi ha qui acaba buscant sempre eixe recer des del qual acusar i menysprear els qui proven amb la responsabilitat de la democràcia i els encerts quotidians sense mèrit aparent. El mèrit no sempre és necessari.

El juí de la distància

Me se va oblidar consignar que dimecres vaig fer un petit esforç atlètic pel riu: 07:14 + 06:51. Un poc desequilibrat, però dins de la línia habitual. Haguera pogut fer el doble de recorregut, perquè tenia temps, però vaig preferir aprogfitar la vesprada lliure d'una altra manera: avançant un poc amb el llibre de Lippmann i mirant la sessió del juí.

M'han arribat uns papers certificats. Tocarà demà acostar-se a correus, perquè els de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana es veu que estan tan enamorats dels drets lingüístics com de la burocràcia inútil. Els hauré de suggerir directament que, com que tot està inventat, podrien copiar el web del síndic de greuges i facilitar tant la tramesa com la recepció de les queixes. Tinc quimera que si ho han fet tan embolicat deu ser per a evitar-se l'«excés» de faena que devien témer que els cauria damunt. Segur que ho han aconseguit.

Per a compensar, com que el juí acabarà en una «picà» de fesols, espere que Jordi Cuixart declare en català, encara que siga uns minuts, per a fer tremolar el tribunal i excitar les neurones d'alguns havent d'apamar la distància de les idees i de la llengua.

La temor de la democràcia

Pronostique un petit vendaval de vendes del llibre La prosa de la vida de Joan-Carles Mèlich que ha exhibit Jordi Sànchez durant l'interrogatori que li han fet hui en el Tribunal Suprem espanyol. Pel que sembla, l'autor ha declarat en la ràdio (RAC1):

La democràcia i el dret no coincideixen mai. Un estat és democràtic, justament perquè el dret mai no és prou democràtic. És a dir, el dret mai no és prou just. Un estat totalitari és aquell que identifica el dret i la justícia

D'entre els que han estat interrogats fins ara, em sembla que Jordi Sanchez mostra el rotre més castigat i afectat per la situació de persecució i presó que està patint per motius polítics. Després de sentir l'interrogatori de les acusacions contra Jordi Sànchez senc que té motius per a fer mala cara, perquè s'ha passat més d'un any en la presó i sembla clar que la fiscalia i l'advocacia de l'estat encara estant intentant descobrir què va ser delicte i quin delicte va ser allò d'aquells dies de setembre i octubre del 2017. Com que no ho saben, estan pegant-li voltes a delictes imaginats o somiats dels acusats. Crec que el fiscal en dia l'«element subjectiu» o una cosa semblant. L'element subjectiu de cometre un delicte de llibertat d'expressió perquè havies de tindre temor de la policia estatal disposada a colpejar els ciutadans... Hi ha qui diu que la fiscalia havia d'aclarir la veritat. Si és eixa, estem bons.

La lluita dels mamelucs

Fragment de La lluita dels mamelucs de Goya.

El Tribunal Constitucional espanyol condemna de nou el bloqueig parlamentari del Partit Popular en el Congrés dels Diputats. La notícia d'Eldiario.es (19.02.2019) recorda que el president espanyol Mariano Rajoy va vulnerar la llei durant deu mesos, quan no acudia a les sessions de control del parlament espanyol.

Estan tota la dreta (la del psoe inclosa) escarotada i solemnitzant amb els compliments de la Constitució espanyola i els suposats incompliments i atemptats contra la democràcia suposadament comesos pels independentistes catalans. I damunt mos falten hores per a mirar el juí del suprem i passar-ho indignadament bé amb la imatge de justícia que derringla quan obri la boca, quan no preveuen l'ús de les llengües oficials o quan pretenen mostrar un document en una pantalla que ningú no veu bé.

Si no fóra que deuen tindre la sentència escrita des de fa mesos, s'haurien de trobar realment incòmodes amb la poca substància que estan jutjant en contrast amb la promesa de violència, sang i fetge que estaven imaginant pensant en algun quadre que forma part de la ideologia «nacional» de la nostra infantesa i de la seua senectud, com ara La lluita dels mamelucs de Goya.

Les conspiracions democràtiques

Segons un dels fiscals, la secretària judicial «va haver» d'eixir pel terrat de la conselleria. ¿«Va haver» o va triar fer-ho? I aixina passem el dia. Mos haurem de demanar dies de festa en la faena per a poder seguir el juí complet. I la formuleta repetitiva de les preguntes: «¿Sap vosté...?» Doncs, no, és impossible saber-ho quan la major part de les voltes és falç allò que els fiscals pretenen que és cosa sabuda.

Si els testimonis de l'acusació són igual d'imaginatius, n'hi hauran policies que declararan: «Mos van deixar les porres endoblegades i mos tacaven amb sang». Un factura proforma és una de les preteses proves de la «distracció» de diners públics. Una concentració de persones, són «muralles humanes»... Deuen estar escrivint una versió d'un llibres que deu resultar interessant i que he trobat en la xarxa, Histoire des conspirations tramées en Catalogne contre les armées françaises (1813; Google Llibres) i que comenta:

J'y trouvai la preuve qu'il existe depuis plusieurs années , en Catalogne , une vaste conspiration ; qu'elle s'est constamment proposée d'anéantir l'armée Fraçaise , par des moyens affreux , et que si nous survivons à tant de complots ignorés , c'est par un bienfait signalé de la Provindence.

La TV3 en la teranyina

Fa huit anys que mos tallaren la tv3 al País Valencià (veg. Diari La Veu). Per sort el negoci de la televisió en la xarxa ha permés obrir eixa finestra que el govern valencià ha segut incapaç de convertir durant esta legislatura en una via d'intercanvi i comunicació cultural, informativa i econòmica. Molts dels polítics preferixen combregar amb l'aïllament i el foment de l'estranyament abans que enfrontar-se als dogmes i reaccions retrògrades i xenòfobes contra els valencians i els catalans.

En esta ocasió, la xarxa i el negoci que s'hi fa han segut més eficients i positius en el sentit de l'obertura i la difusió cultural i lingüística. I fins i tot jurídica i democràtica, més encara ara. Un exemple que l'interés del mercat mínimament regulat pot aportar avantatges que superen la desídia institucionalitzada. La desídia o l'interés polític desregulat.

Cita dominical / 535: Amos Oz

Si vam lluitar per la nostra existència, val l'ungla d'en Mishi. Si vam lluitar pel Mur, no val l'ungla d'en Mishi. Jo sí que respecto aquestes pedres, però són pedres. En Mishi era un ésser humà... Un home. Si el fet que avui bombardegéssim el Mur hagués de fer tornar en Mishi, jo diria: «Bombardegeu-lo!», perquè en Mishi estaria viu.

El soldat israelià Amos Oz, gravat pocs dies després d'acabada la guerra dels Sis Dies (1967), segons el documental Veus censurades de Mor Loushy.

En crisi permanent

En el documental 10 jours dans la guerre d'Espagne de Patrick Jeudy apareix una imatge interessant de França als anys trenta, on es veu que es parla d'«eixir de la crisi», cosa que pareix que algun dia haurem de pensar que el sistema no té crisis sinó que és un sistema de crisis permanents o periòdiques.

Ara diuen que estem eixint de l'última, però pareix que vullgam ja preparar la següent, cosa que en realitat mos hauria de fer pensar que el sistema no s'aguanta sense una bona crisi que justifique l'explotació d'uns o altres. El documental sobre la guerra convida a repensar en el que diu David Madden en una entrevista (Eldiario.es, 16.02.2019):

L'habitatge no es produïx i distribuïx perquè tots tinguen un lloc per a viure, sinó com una mercaderia per a enriquir a uns pocs.

La cosa és si volem ser mercaderia o preferim ser persones. Es veu que no ho tenim clar sempre. I quan mos permeten votar mos enlluernem encara més fàcilment. En tot cas, més val la llum dels vots que la foscor dels qui preferixen els recomptes arbitraris de manifestants.

Els retolets encara

Anava a parlar d'un altre restaurant de València on no ho fan malament, al carrer dels Roters, et parlen en valencià si els hi parles i no tenen la carta en valencià. Però preferixc no fer-ho. A última hora, pense que no cal, que ja ho saben massa els propietaris que no imprimixen el fullet amb la versió en valencià, a pesar que tinguen el detall de tindre el nom del local en valencià. Quan vaig començar a fer de tècnic lingüístic, fa uns vint-i-cinc anys, en dien valencià de retolet, que és el que llavors feen els governants socialistes valencians. Encara continuen igual i l'exemple ha fet fortuna traspassat de mà en mà en algun fullet de política lingüística guai i ben innòcua.

Si mires més avall del retolet —i encara gràcies que trobes el retolet, et diran alguns: ¡gràcies mil!— poques voltes s'ajunten amb un mínim de coherència i consistència l'aplicació de les idees polítiques, socials, lingüístiques i culturals... A voltes cal agrair-ho, i aixina es poden salvar algunes víctimes de les ideologies i idees nocives. A més, mantindre eixa constància que requerix la coherència és del tot és impossible, i per això s'acaba la vida. El dia que fóra possible, seríem immortals. O no. Mentrestant, em sembla que, si més, cal proposar-s'ho, provem a no ser sexistes, però tampoc és un mèrit comportar-se com a tirans amb els subordinats de tots els sexes; hem de participar en activitats i actituds ecològiques i beneficioses per al medi humà, però això —com diuen— es pega d'hòsties amb la idea de bloquejar carreteres cremant gomàtics. Etcètera.

Les jugadores encara no donen joc

Demanen en Migjorn per algunes formes de femení dels termes del joc de la pilota valenciana. Pegue una miradeta al diccionari. El dnv de l'avl preveu moltes accepcions de pilota en femení: mitgera, puntera, barrera, botejadora, feridora... Dóna rest com a forma també femenina. En canvi, no preveu escaletera, cosa que trobe que no hauria de suposar cap problema.

Mire un poc més, i trobe que cap definició esportiva conté la paraula jugadora: totes les definicions parlen de jugador. I el que em sembla també reprovable: de la vintena d'exemples que inclouen la paraula jugador -ra, només n'hi ha un en femení: «La jugadora ha aconseguit encistellar en l'últim moment». Deu ser això, almenys en l'últim moment va poder entrar.

He de dir que tampoc el gdlc es lluïx molt més (1 exemple). I menys encara el diec: no cap. Caldrà demanar-los que ho revisen.

Estan escrivint-ho

Supose que la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents catalans està per escriure. Me se fa difícil creure que no siga aixina. Més encara, m'estranyarà molt que no els absolguen a tots dels delictes de rebeŀlió i sedició, encara que ho hagen de fer després de deixar caure alguna llagrimeta i queixar-se que no siga cap delicte ser independentista, proclamar la independència o pretendre que es pot votar la sobirania i canviar de nació com qui canvia de calçotets. De moment, em diu Takse que el president de la sala ha hagut de citar una sentència del tribunal aquell d'allò d'Estrasburg pel llacet groc de Jordi Sánchez (Vilaweb, 13.02.2019). I sí, és gros que això, que un jutge espanyol faça per llegir-se la jurisprudència europea, siga notícia.

Per tant, és possible que els magistrats estiguen pensant quin delicte els podrien encolomar que no els puguen tombar més avant els europeus. Això sí, l'any que els han fet passar a la presó va per davant. Es veu que els jutges espanyols són irresponsables —en tots els sentits— quan prenen algunes decisions. M'agradaria, però no sé si arribaré a poder llegir les memòries dels jutges i advocats, les noveŀles que es puguen escriure o inclús les actes del juí.

Per oxigenar-me per a aguantar els especials sobre el juí, al cap d'un mes, torne a voltar pel riu: 07:10 + 07:04. Un poc més lent però menys desequilibrat. Fea sol i fresqueta. Els dels patinets es veu que estaven en costura encara.

Juí malicciós

Comença la farsa dramàtica i malicciosa del juí en el Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents polítics catalans que van promoure una independència democràtica de Catalunya que no van aconseguir i, per això mateix, perquè no es va acomplir eixa independència respecte a l'estat espanyol, els jutges han considerat que els havien d'acusar penalment d'alguna cosa, del que fóra, i com que els acusats no han comés cap delicte, se n'inventen alguns fussant en la porcatera del nacionalisme, en connivència amb una opinadors més patriotes que demòcrates, que es pensen que tot el que els puga agradar als independentistes és iŀlegal o fa gros.

Espere que les defenses, els periodistes, les editorials i els productors de cinema en facen documentals, llibres i films, perquè la matèria primera està florint ara mateix. Dincs d'uns anys, La guerra secreta de Reagan de Dirk Pohlmann, The Firm de Sidney Pollack, Seven days in may de John Frankenheimer, i moltes més que n'han fet i que n'hauran de fer.

Una foto d'època

L'Enric —amb suèter blau a ratlles blanques— m'envia una foto de l'any 1983. Una excursió a Morella amb companys de l'institut. No recordava que mos havíem fet cap foto i quasi ni recordava l'excursió. Han passat vora trenta-sis anys. Estic assentat a l'esquerra, amb els cabells llargosos mal tallats que duia aleshores. Estem arribant a eixa edat en què qualsevol foto mos pareix antiga. Faig una cerca de noms per internet, però en trobe pocs. Es veu que això de les xarxes mos va arribar un poc tard i de rebot a la majoria. La qualitat de la foto descriu l'època.

Cita dominical / 534: Rosa María Artal Martínez

La mentida és un magma incontrolable, un pantà d'arenes movedisses. Sobre esta base molts estan construint la seua vida ara. Quan les necessitats diàries són reals. Al pas que anem quasevol dia mos vendran oxigen en botella, oblit en pastilles. Ara mateix, només cal obrir els ulls i mirar. La racionalitat encara és un producte d'accés lliure.

Rosa María Artal Martínez, «De "la clase obrera" a "la gente"», elDiario.es, 01.02.2019.

El gua social

Veig en Eldiario.es (09.02.2019) que es mouen pel clima. Doncs, podríem acabar la setmana esperant que sí, que els estudiants europeus tinguen bones idees i que les apliquen efectivament per a salvar el medi ambient. Supose que en algun moment descobriran que el clima és un producte natural afectat per l'activitat personal d'uns quants que estan a càrrec d'empreses, governs i partits polítics. I això es dóna tant si es tracta del clima meteorològic com del clima social.

Per a salvar el medi ambient cal adoptar decisions coŀlectives i personals. Si comencem provant a gastar menys recursos i reciclant els que utilitzem (vidres, papers, plàstics, orgànics) després podrem provar a no cremar res en les manifestacions, a indultar les falles del foc, a calcular la dada de contaminació que provoquen les competicions esportives de motor... Segurament, vist aixina, si els joves encara juguen amb les boletes (veig que el diccionari en diu «gua»), podrien raonar que eixe joc hauria de ser olímpic per ecològic.

Proves sense fi

Faig unes proves amb l'Adobe Spark i queda prou lluïdor, però no crec que s'ajuste al que busque. De totes formes, estranyament, em penja l'Ubuntu, cosa que no recordava ja que podia passar. No és un bon senyal. De totes formes, és una prova en un servei gratuït i he de continuar mirant quines opcions per a dissenyar blocs tinc en Indesign. Hi ha webs que el recomanen. M'he de continuar informant.

Tot això té a vore amb el Wordpress que faig servir en altres blocs. Hi ha plantilles que funcionen prou bé, però també n'hi han algunes que pareix que tenen ginys que es queden bloquejats o inclús entrades que no em permeten sempre alçar els canvis quan vullc. Ho resolc de maneres més o menys artesanals.

En realitat, tampoc sé si es tracta de les plantilles o del servidor que tinc contractat (Strato). Alguna vegada ha perdut alguna de les taules de dades que componen els blocs i m'ha costat reconstruir-los de qualsevol manera. A més, no arribe a entendre del tot les opcions que tinc disponibles i que no utilitze a fons per això mateix.

Per tant, al final es fa tard, no he aclarit massa res i ho deixe per a un altre dia. Per a enterar-me un poc de res necessitaré una jornada completa de concentració informàtica. I tampoc no sé si trauré massa trellat.

Encara que siga repetint-ho

Ja ho dia algú, que parlen de mi encara que siga malament. Després fan variacions, «encara que siga malament», «encara que siga»... Etcètera. I sembla que continua funcionant la cosa, perquè l'educació que tenim no dóna per a més i permet que alguns polítics repetixquen de tant en tant eixa mateixa actuació i sempre amb èxit, tal com em passava a mi quan era menut, que volia que m'auela em repetira el mateix conte sobre «la gallinita o el cigronito», i sempre em fea la mateixa gràcia. O més i tot amb cada repetició. A forá de repetir-ho algú es creurà això de la democràcia. Si els retrògrades d'arreu hi insistixen molt, pot ser que els passe pel cap creure-s'ho a ells mateixos. Més val que insistixquen en això.

El temps pels descosits

Compensem hores fetes de més quan hi ha abatoll de faena (hores extraordinàries, vaja) amb un dimecres sense anar a la faena. Mos toca hui anar a diverses revisions mèdiques. La previsió era que la cosa s'allargaria. En canvi, tot ha anat com la seda i hem acabat quasi en un bufit, en dos. I amb tot el dia per davant, hem pogut canviar perilles, pegar una passada de pintura contra esvarades en una entrada, llevar un poc de brossa, regar plantes, anar a comprar al supermercat, mirar els teuladins, un soriguer, dos blanques, unes quantes cueretes, els gats dels carrers de pobles diversos, un passeig vora mar... A pesar de la becadeta, hem acabat baldats. Els dies lliures es poden viure a eixe ritme. Els dies de normal el temps no dóna per a tant, i encara gràcies, perquè no tenim l'entrenament necessari per a tanta activitat concentrada i a eixe ritme.

Demà tornarem a la pantalla, els documents més o menys abstrusos, els llibres, guaitar per la finestra, pensar si hi ha ocasió... Serà una jornada més explotada laboralment al matí, però que tindrà el ritme conegut del temps que se'n va pels descosits.

Els laberints de l'oblit

N'hi han molts criminals anònims que no han respost dels seus actes davant la justícia. I són moltes les vides truncades per eixes mans anònimes que donarien per moltes llàgrimes. Un article casual te'n pot fer descobrir uns quants, com ara el cas de Valerio Verbano rememorat per Iban L. Llop en el Diari La Veu («gra-30», 05.02.2019). Estires eixe fil i trobes sa mare, la família Mattei, i enllaces inevitablement amb Guillem Agulló Salvador, amb Miquel Grau Góme i amb tants més.

Després d'això, que deu se la part més feridora de la memòria, notes que el fet de viure t'obliga a arreplegar el record de moltes persones que no voldríem que anaren esvaint-se amb mosatros. Anem carregant eixa memòria a poc a poc, sense quasi notar-ho, fins que trobem un paper, una peça de roba, una olor perduda en una capseta... I els revivim d'una manera íntima, enyoradissa, perquè els anem perdent com més avancem pels laberints sense eixida en què vivim.

Drets de paper carbó

Els de l'Oficina de Drets Lingüístics (veg. «N'hi ha que naixen burocratitzats») de la Generalitat valenciana mos fan anar a correus a arreplegar un paperet que confirma que els ha arribat el cas que, per tal de poder-los-la enviar per l'ordinador, em va costar no sé quantes pantalles i identificacions digitals. La revenja, deu ser, o interés per la nostra salut, volem que fem exercici encara que siga per a agafar un paperet que no aprofita per a res.

Els suggeriré que n'hi havia prou amb un pdf al correu o una cosa semblant, tal com fa el Síndic de Greuges, que va fent faena i ja fa molts anys que no mos obliga a fer viatgets a l'oficina de correus. Llàstima que les idees polítiques no siguen un menú equilibrat i ben pensat. Hem comprovat durant esta legislatura que una concepció democràtica dels drets lingüístics pot anar perfectament aparellada amb una concepció administrativa de típex o finsi tot de paper carbó. I la foto d'este apunt pot ser enganyosa: ara mateix no és cosa d'hòmens només, però sí d'un comú ideològic.

Cita dominical / 533: Joanna Russ

Tant en els negocis com al carrer, els grups en què les dones constituïxen realment el cinquanta per cent tendixen a semblar formats per més d'un cinquanta per cent de dones.

Joanna Russ (citant Samuel Delany), Cómo acabar con la escritura de las mujeres, a partir de la traducció de Gloria Fortún.

El masclisme delictiu

Comenta Belén Remacha en Eldiario.es (01.02.2019) que n'hi han 189 països al món que han firmat un paper per a eliminar totes les formes de discriminació contra les dones. Però que 177 d'eixos països no han regulat res per a impedir l'assetjament al carrer. És a dir, que n'hi han 12 que sí que han adoptat alguna mesura contra eixe tipus d'assetjament.

Una variant d'eixe tipus d'assetjament deu ser el cas de fa dos dies en Oriola (À Punt, 31.01.2019), que es veu que és més comuna al País Valencià del que jo pensava (veg. Google). De fet, ni tan sols pensava que això puguera passar.

Pel que diu la notícia, només a l'Argentina han inclòs la «masturbació en públic» com a assetjament. La que passa és que també inclouen els «gestos obscens» i a Nova Zelanda, «paraules obscenes». Les relacions humanes són difícils de regular, però espere que això que consideren expressions obscenes acabe més sovint entenent-se que forma part de la «llibertat d'expressió», per obscena que siga, perquè l'obscenitat (una 'sensació d'ofensa al pudor') pot agreujar o qualificar una agressió, però no és un acte d'agressió ni d'assetjament. Una societat democràtica no es pot regir per les metàfores evangèliques com la de Mateu (5:29): «Si l'ull dret et fa caure en pecat, arranca-te'l i tira'l llunt de tu.»

Cada llengua al seu lloc

El tercer professor del curs d'infografia parla en valencià, mostra en la pantalla els temes redactats en valencià, però fa les classes en castellà. Això em recorda un company de pis de fa molts anys que estudiava medicina i era incapaç d'explicar-te res res mínimament rigorós d'eixe àmbit de coneiximent, si no ho fea en castellà. En canvi, un company anterior que també estudiava medicina a la mateixa facultat de València (és a dir, en castellà), podia fer una adaptació i una explicació en valencià sense cap inconvenient.

El professor respon als comentaris en valencià, però el temari l'ha d'exposar en castellà. I amb modismes diminutius que no sé si són murcians o aragonesos. Ho acceptem perquè hi estem acostumats, però em demane si seria possible la situació al revés... Ni deuen pensar que siga possible. Perquè deu ser possible, ¿no?

Amprant i adaptant

Parlant d'altres coses (la possibilitat d'admetre guixeta normativament) ixen a relluir les discordances, les incoherències o el retard d'algunes decisions normatives. En este cas, el debat em servix per a descobrir que el diec inclou una variant de processó: professó. Per contra, ni eixe diccionari ni el dnv inclouen provessó, ja veus. Per tant, els demane als acadèmics de l'avl que incloguen les dos variants alternatives amb f i amb v.

D'altra banda, pel que fa la que havia suscitat el tema, jo ja ho tenia bé amb taquilla (per a la venda d'entrades) i amb armariet per al bany, però si tant de goig fa i tant història té guixeta, ja veus a estes hores quines manies de no voler incorporar-lo al cabal lèxic normatiu. No desentonaria gens al costat de trago, de tresillo, de popurri i de tantes altres. En resum, mentres no inventem mosatros les paraules, les haurem d'amprar. I segur que les tornarem algun dia.

La pàtria amb bales

Els anys passen de pressa, però les idees no acaben de passar mai. N'aprenem, n'acumulem, en fem de nous i els carregem. Senc que el president espanyol, Pedro Sánchez, qualifica de tirà el qui dispara i empresona els adversaris que aspiren a més llibertat i més democràcia... Fa més d'una any que hi ha demòcrates tancats en la presó en Espanya, li van buidar un ull a un xic en Catalunya, els policies apallissaren els votants d'un referèndum democràtic que no valia per a vincular res, hi ha polítics a l'exili perquè la justícia dels països europeus no veu que hagen comés els delictes dels quals són acusats en Espanya.

La democràcia no està jugant-se en Veneçuela ni en l'Aràbia Saudita, on no està clar que n'hi haguera precisament massa. S'està jugant en la pàtria de Pedro Sánchez, que no sabem si abans és un país de llibertats o, possiblement «també» i més encara, un somni nacionalista. Un somni més perillós que periclitat.