Supose que ho tenen tan mamat i els és tan habitual que se'ls ha fet còmode, però a mi m'esmussa sentir com parlen els qui bandegen la llengua general quan intervenen en públic en qualsevol activitat cultural on volen mostrar-se literaris, rigorosos, acadèmics, persones de mèrit... És un menyspreu que no sempre deu ser conscient i intencionat i que es manifesta quan eviten els «mosatros», «mos», «vos», «dos» (en femení) i tots eixos trets peculiars de la llengua encara habitual de la majoria dels parlants reals del valencià. Hem sentit tant de dogma i explicacions mal exposades sobre registres i adaptacions al context i tenim tanta tirada a la submissió i el servilisme davant dels poders (socials, econòmics, lingüístics), que hi ha qui acaba buscant sempre eixe recer des del qual acusar i menysprear els qui proven amb la responsabilitat de la democràcia i els encerts quotidians sense mèrit aparent. El mèrit no sempre és necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada