La cosa és que el juí 20907/2017, contra els independentistes catalans, m'ha recordat en molts moments de les preguntes de la fiscalia el llibret Matin brun de Franck Pavloff, onze pàgines menudes, però eloqüents: un amic li diu al protagonista que ha hagut de sacrificar el gos, perquè l'animal no era bru. La resta del relat seguix el camí de l'absurd que va dur a Auschwitz, a la Inquisició espanyola, als juís de déu... Tinc quimera que els llaços grocs no són bruns tampoc, que els gastos imaginats per la fiscalia tampoc no són bruns, que els ciutadans ferits pels policies no són bruns. Ah, tal com diu el conte, per si de cas foren bruns, cal pensar que els bruns no sempre ho han segut, cosa que, evidentment, fa que tampoc no siguen admissibles.
El relat acaba un poc com preveia Martin Niemöller, quan el protagonista patix perquè tots saben que ell havia tingut un gat amb taques blanques i negres:
Toquen a la porta. Tan prompte de matí, no sol passar això. Tinc por. Encara no és de dia, encara està gris fora. Ei, pareu de tocar tan fort, ja vaig.
Segons el credo espanyolista, la independència la podia voler Agustina d'Aragó i valia la sang que es vessava; ara ja no s'hi val i menys encara votant-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada