Hi havíem anat... per salvar, ajudar, estimar. Però al cap de poc temps em vaig adonar que em rosegava l'odi. Odiava aquella sorra suau i lleugera que cremava com el foc. Odiava aquelles muntanyes. Odiava aquells kixlaks de sostres baixos des dels quals ens podien disparar en qualsevol moment. Odiava aquell afganès que passava amb un cistell de melons o aquell altre que estava dret al costat de casa seva.Una infermera, segons Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx, Els nois de zinc, traducció de Marta Rebón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada