Uns algoritmes permeten crear rostres que mos semblen reals (Xataca, 14.12.2018), naturals, en el quals no som capaços d'intuir l'engany... És possible que això siga una gran innovació tecnològica, però no li veig la novetat enlloc. Si m'ensenyen una foto d'algun desconegut que hi deu haver entre els milers de milions de persones del planeta, doncs, tampoc no sabria dir si és algú realment, perquè no el conec i supose que difícilment arribaré a topar mai amb eixa persona, entre altres coses, perquè segur que, arribat el moment, me s'haurà oblidat eixa cara.
Eixos algoritmes o programes, al capdavall, han tornat a demostrar no tan sols que la realitat supera la ficció, sinó que la realitat és una de les tantes ficcions que vivim. Mos fem idees sobre la cara d'algú i se la canvia amb un pentinat nou o una cirurgia. I si no en teníem prou amb els rostres coneguts, també els desconeguts poden arribar a formar part d'eixes idees que tenim, una cosa que ja ho féem quan llegíem noveŀles i mos sabia mal anar a vore el film, perquè no teníem eixe actor en el cap. O al revés, que el rostre de l'actor condicionava la nostra imaginació lectora.
Ara, a més, hem de sumar rostres reals de persones irreals... Un gran avanç, segur, que tindrà alguna utilitat. En fi, cal dir que tots devem haver intuït eixe algoritme en algun moment, com ara cada dia quan eixim al carrer, quan mirem qui passa i qui torna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada