L'olor de les frèsies

Si no estiguérem subscrits com uns desesperats a les cadenes i canals de pagament en línia (o com es diga la cosa), tota la immensitat de films que es poden vore en línia sense cap subscripció no estaria tan accessible, mos la cobrarien més cara. I el cas és que les novetats no mos deixen vore els arbres que conformen un bosc històric de creació literària i cinematogràfica que va extingint-se en la desmemòria, si és que arribem a retindre un rastre o un petit llumí de record.

Bambant per la xarxa tope amb uns quants films d'Henri-Georges Clouzot que no he vist i que crec que no havia sentit mai: Les diaboliques (1955), La vérité (1960), L'enfer (1964)... I molt més en blanc i negre. I això, en el cas del cinema, pareix que siga ja una branca de l'arqueologia. Julien Duvivier, René Clément, i dins de poc —o ja— també el color antic de Truffaut, Rohmer, Chabrol... I parle de cinema en francés perquè la familiaritat me l'ha fet regirar ara.

Quan ho pense, veig que jo encara vaig arribar a vore les peŀlícules que li agradaven a ma mare, perquè quasi que eren les úniques que feen i repetien en la televisió d'aquells temps en Espanya. Però la progressió geomètrica actual del consum a l'abast de la punta del dit s'interposa en la percepció del sentit, dels sentits, i quasi que m'impediria ara arribar a conéixer l'olor de les frèsies que una amiga li va regalar a ma mare i que, de tant en tant, quan els pega per ahí, envaïxen els testos. De tant en tant es veu que mos cal un cataclisme, per a poder desconnectar com a humanitat angoixada i no acabar com els del forbidden planet.