«Partes», «tornillos» i sostenibilitat electoral

Ha tornat momentàniament la calor. El locutor de tv3 que informa de l'estat de salut del futbolista del Sevilla Antonio Puerta parla del *«part(e)» mèdic —m'ha semblat sentir—. Hi ha coses que penses que són ja de sentit comú, però encara descobrixes que no s'han acabat de fixar i, sorprenentment, ho descobrixes en professionals suposadament molt formats en català.

De fet, encara m'ha sorprés més el bloc del Toni Mollà (Toni Mollà | blog) quan relata com es fan les barreres dels bous a Meliana:

No es lliguen amb corda de cànem, sinó que s'atornillen a terra perquè el bou i el veïnat no les pugguen moure.

El «pugguen» és una simple errada amb el teclat, però l'«atornillaven» sorprén perquè és una concessió a l'espontaneïtat realment inesperada. Crec que hi havia en català de Meliana altres possibilitats per a expressar això (fixar, enganxar, amb claus de rosca...) sense haver de fugir de llengua.

En resum, l'entrada del Toni Mollà resulta coneguda perquè diríem que és un tòpic valencià, si no fóra que encara resultaria presumptuós pensar que només ens afecta a mosatros: incivisme, runa, populisme... Per exemple, en la foto, darrere de la grua, l'ajuntament de la Vall (Valldigna), sense panells solars i amb uns aparells d'aire condicionat de funcionament permanent i d'emissió sonora realment «musical» a l'estiu. Els mals del capitalisme democràtic de baixa qualitat.

I aprofite, parlant de qualitats democràtiques, per a deixar constància de la notícia del 25 de juliol del 2007 (El País) que ens informava que el Tribunal Constitucional espanyol donava la raó al Bloc i anul·lava una papereta ratllada de Corbera —«Done el meu vot a la candidatura presentada pel Partit Popular» (segons el diari, en espanyol)—, fet que canvia la composició del consistori. El fons del cas és el comportament tant de la junta electoral d'Alzira com de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia valencià, que havien considerat bona la papereta.

Segons el Tribunal Constitucional espanyol, les juntes electorals que van intervindre en el cas «han incorregut en infracció de la Llei orgànica del règim electoral general». És a dir, no és una mala interpretació, sinó una infracció. I eixes garanties tenim per ací pel que fa a *partes, *tornillos i sosteniblitat municipal i electoral.

Last.fm i les tempestes

A més d'algun virus que m'ha travessat la panxa, estic entretingut amb la música que emeten algunes «ràdios» de Last.fm. Per ara escolte música relacionada amb Abbey Lincoln i amb Bill Callahan. Pel cantó d'Abbey Lincoln, hi ha músics i intèrprets de jazz coneguts; en canvi, relacionat amb Bill Callahan, quasi tot són descobriments molt interessants, moltes perles bastant desconegudes o que no han tingut la difusió que es mereixen. He de provar amb Denez Prigent, Obrint Pas, etc.

Pel que fa a coses de llengua, li he enviat un missatge a Laia Mestre, periodista eixerida de tv3 que ens va informar des de Mèxic del pas de la *«tormenta» tropical Dean. Bé, crec que és la tercera volta en poc de temps que ho assolta algun periodista de tv3. He vist en Ésadir que el tenen com a inadmissible en lloc de tempesta. Espere que els passe el vici.

Les Germanetes i les tempestes a la Xina

Tenia curiositat per conéixer una mica més l'extensió del pati del convent que hi ha al carrer de Teresa Jornet i Ibars (mestra natural d'Aitona canonitzada santa en 1974). Doncs, gràcies als mapes de Google he pogut tindre una perspectiva d'eixe petit patrimoni natural valencià.

D'altra banda, hui no fea massa calor, però les marques del córrer no han millorat massa: 17:00 i 12:27.

Quant a coses de llengua, anava a tirar un paperet on havia apuntat que el dia 10.08.2007 al Telenotícies Migdia de tv3 el corresponsal a la Xina dia que hi havia hagut una «tormenta» i que no hi havia gent per les «(a)ceres». Ai, ai, ai, ai, no ha estat el dia més gloriós d'eixe corresponsal, sense dubte.

Les Germanetes dels Ancians Desemparats ens acolliran quan siga l'hora... Esperem-ho.

La nació del valencià Calatrava

A voltes notem que la percepció sobre les llengües i les nacionalitats balla d'un lloc a un altre, tant en la nostra visió del món com en la visió que la resta del món té de mosatros (els valencians, vullc dir). Per exemple, l'arquitecte Santiago Calatrava pertany a allò que al segle xv dien «nació catalana», almenys segons he pogut llegir en el diari Le Figaro (04.08.2007):

Venise s'offre un nouveau pont

De notre correspondant à Rome RICHARD HEUZÉ. Publié le 04 août 2007
Imaginé par Santiago Calatrava, il passera au-dessus du Grand Canal l'an prochain.

SANTIAGO Calatrava, l'architecte catalan qui a réalisé, entre autres, le terminal de Lyon-Satolas, est honoré deux fois cet été en Italie : une première, à Rome, dans une belle exposition sur son oeuvre de designer, de sculpteur et de céramiste, au Musée des Écuries du Quirinal. Une seconde, à Venise, où le projet de passerelle aérienne qu'il avait conçu en 1996 voit le jour.

Com que és estiu, mos podem entretindre detectant els ressorgiments de la nostra nació... La que siga.

Volant pel riu amb l'Ubuntu i noves traduccions

Insistix l'Emili que vola pel riu fent quatre quilòmetres. Eixa deu ser la causa dels núvols de pols que travessen els camps de futbol —i jo em pensava que era ¿un ocell?, ¿un avió?...—. En canvi, les meues cames van xino-xano amb les marques de vellea que mos acaça en els tres quilòmetres: 16:15 i 12:27.

Ahir vaig haver de tornar a instal·lar l'Ubuntu després que una actualizació a Edgy me'l deixara penjat. Com que encara no he aprés a jugar amb les particions, tinc les dades que cal retindre en una unitat externa, així que la neteja que em fa en cada reinstal·lació no és massa greu. A més, ara que he aprés a navegar amb l'ordre gksu (i amb el sudo), m'he instal·lat ràpidament les fonts tipogràfiques, les sessions Gnome i kde i el Seamonkey (que encara no apareix en els repositoris de l'Ubuntu) i fins tot el Reader d'Adobe (per als pdf).

I, per a acabar, arran de la petita neteja sentimental en què col·labore, he tingut l'ocasió de llegir un article ben interessant d'Esther Monzó: «Els límits de la innovació en la traducció jurídica» (xii Seminari sobre la Traducció a Catalunya, ed. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2005). És un article curt però molt inspirat que assenyala des de problemes professionals de caire laboral fins a alguns entrebancs que tenen els traductors a l'hora de viatjar entre llengües i societats. I com a qüestió sobre la qual hauríem de reflexionar al País Valencià:

Tots els traductors innoven, però la gran majoria ho fa de forma aïllada. Les eines tecnològiques ens permeten cada dia anar superant aquest isolament: les llistes de correu o els recursos compartits fàcilment gràcies a la telemàtica ens donen una base de socialització comuna que fins a cert punt confereix homogeneïtat a les solucions de traducció.

Innovar, ho hem de reconéixer, és bonic però també cansat. I ho és no sols per als traductors sinó per als receptors, per al mercat que ens dirà si podrem viure totalment o parcial d'aquesta activitat.

¿Què és, sinó poc marge per al pensament?

Regirant les «butjaques» —m'ajuste a l'etimologia i a la pronúncia vallera— he trobat un paperet que em recorda una qüestió que les guies gramaticals no han acabat de resoldre pel que fa a l'ús del sinó:

— Per què has dit que era el teu germà?
— Què volies que li digués, sinó?

(Dels subtítols de Doctor Zhivago, tv3, 17.03.2007)

Eixa és la forma correcta d'escriure-ho, segons la meua visió del cas, però no he trobat cap lloc on ho expliquen clarament. [Nota 09.04.2011: veg. ací]

Quant a altres temes de llengua més polítics, Font de Mora Turón vol fomentar l'ús de la llengua del país amb cartellets en els taxis (dtl, 02.08.2007). No sé si pensa que és molt original, perquè diria que eixa campanya ja es féu fa anys. Sant tornem-hi, doncs, i falta que fa (o no), perquè mentres mirava de travessar el carrer camí del riu, només un taxi portava el cartell de lliure/ocupat en valencià: ¡caram, era un taxi de Barcelona!

Per cert, al riu, 17:15 i 12:37 els tres quilòmetres, ben acalorat i a pesar que l'Emili pretenga desmoralitzar-me amb les marques que diu que fa. Ja ho dia Montaigne (Essais, 1, xxi, «De la force de l'imagination»): «On leur a si fort saisi la créance qu'ils pensent voir ce qu'ils ne voient pas.»

I parlant de Montaigne, he de dir que —tal com Emili em féu vore— les vores de l'edició dels assajos de Montaigne a can Proa (traducció de Vicent Alonso) tenen un centímetre i mig en el primer volum, però només un centímetre en el segon. L'edició francesa que tinc en té potser menys encara, però és de «butjaca» (Le Livre de Poche). ¡Vaja, senyora Proa, que això és molt poc de marge per al pensament!

La torba d'Esquerra Unida del País Valencià

Si no fóra perquè m'expulsarien als deu minuts, quasi que m'apuntaria a eupv, només per conéixer una mica més el fons argumental del que ens aporta el diari de hui: Ricardo Sixto vol que la Mesa de les Corts anul·le el canvi de la portaveu de Compromís, perquè la nova portaveu, Mónica Oltra resulta que ha emblanquinat els murs... És a dir, que els d'eupv s'estan pensant si l'expulsen, més encara, també a Mireia Mollà —les dos pertanyents a un protopartit que per ara es denomina Esquerra i País—. Pel que sembla, per a Ricardo Sixto les Corts s'han de regir a distància per la interpretació que ell puga fer del reglament intern d'eupv. Certament, una visió molt peculiar de la representació política en la cambra legislativa i de la democràcia interna dels grups parlamentaris.

Naturalment, encara potser tindrà i tot un cert suport legal el manteniment de Gloria Marcos —sense accent, com en la papereta electoral—, pel que he pogut llegir en el nou reglament de les Corts —un altre nyap considerable, més encara que l'estatut d'autonomia—, ja que, si ho he llegit bé, no hi ha cap previsió en l'articulat per al cas que els grups parlamentaris vullguen canviar de portaveu.

Diria que si s'encaboten en els tics «orgànics» i ressentits, estan més a prop de quedar-se no adscrits els representants del Partit Comunista que de fer fora les representants d'Esquerra i País, si els representants del Bloc continuen aplicant la lógica parlamentària... o la simple autodefensa! No vullgam pensar què passaria si es quedaren a soles el trio d'eupv amb els dos nouvinguts del Bloc: potser la direcció valenciana d'eupv decidia que o mut o al carrer també, seguint el reglament del Corts.

No sé si és que està ben entretingut tot açò —a falta d'un Polònia valencià— o és que m'ha agafat una torba corrent pel riu (17:10 + 12:46) i no ho acabe de llegir com toca. Em deu passar el mateix en la imatge, que l'última paraula de la pancarta crec que no la vam entendre del tot o de la mateixa manera.

La Meua Biblioteca i la sarsuela de l'esquerra

Em passe a l'escriptori K de l'Ubuntu, a vore si té alguna gràcia que no tinga el Gnome. No li la veig per ara, però deu ser cosa de configurar-lo millor. De moment només he trobat que hi ha algun programa que va més ràpid.

D'altra banda, i mentres aprenc a instal·lar algun gestor de continguts, he fet un bloc amb la meua bibliografia de referència: La Meua Biblioteca (LMB). M'ha fet gràcia comprovar que eixa adreça estava disponible, contràriament al que ocorre amb l'adreça lamevabiblioteca, que està en construcció des del 2006 i sense contingut. Qui siga que ho tinga reservat, no ha tingut en compte la versió alternativa dels possessius. Un per a cada u, vaja.

I ara podria escriure alguna reflexió sobre els diversos programes humorístics que s'estan emetent en la política valenciana, tant si comencem per les iniciatives de racionalització de la despesa —que diu la presidenta de les Corts— i, en canvi, el Carlos Fabra augmentant les morterades, seues, que les cobra, i nostres, que les paguem; i, per una altra banda, el sainet de Gloria Marcos —diria que té el nom en espanyol en el DNI, segons les paperetes electorals— que mereixeria una musiqueta de sarsuela amb apoteosi patriotera.

L'estiu corrent pel riu

Doncs, no res, vacances, el riu ple de gent passades les dotze, sobretot sud-americans jugant a futbol, i jo corrent cap a déu sap on, i al cap dels anys, tres quilòmetres en 18:05 i tres més en 12:23. Lloc, que la bade!

I tot això mentres m'agarren angoixes urbanístiques, una parella es trenca i descobrixen que allò era cosa d'hostatgera i hoste (i ella no vol vore-ho), m'assabente que a l'arquitecte sostenible li agrada córrer amb un Porsche i, finalment, aconseguixc que em faça cas la versió de l'Open Office per a Ubuntu.

La francofonia i la catalanofonia

Estrene per a esta entrada un extensió del Firefox, Xinha, que permet omplir els quadres i formularis del navegador. Sembla que serà encara més pràctic que el Taco Html Edit (o l'ScribeFire que vaig utilizar en un missatge anterior).

Estic de vacances, però no m'he pogut acostar per estes notes tant com voldria. Fa molta calor. Pretenia comentar alguns passatges de Les carnets d'un francophone de Jean-Pierre Borzeix, però no trobe temps ara mateix. Deixe constància que el llibre és una mena de bloc de notes que, en llegir-lo amb uns ulls catalans, ens deixa la sensació que els problemes que afecten les llengües en contacte són els mateixos, i que l'autor ha tingut una gran cura a distingir el seu patrimoni francés i el dret dels altres patrimonis lngüístics a ser considerats igualment valuosos, actitud que malauradament es dóna ben poc en els àmbits espanyols més difosos per la rodalia de València.

Alguns detalls a tindre en compte:

J'ai découvert assez tard que mon père avait appris le français à l'école, où il était interdit de parler patois.

Això era a Millevaches, on parlaven llemosí. Diu més encara:

Aujourd'hui, dans mon pays qui fut de langue d'oc, les cimetières sont presque les seuls endroits, à condition de rester silencieux et de tendre l'oreille, où l'on perçoive encore les modulations de la langue défunte.

I sobre els imperialismes lingüístics:

Il ne s'agit plus d'aspirer à dominer le reste du monde, mais de l'accueillir sans craindre de perdre son âme.

En este sentit, acollir tant els altres, les altres llengües, com els mateixos francesos de totes bandes:

Jacques Godbout, l'ami fidèle qui me tient régulièrement informé de la première chute de neige à Montréal, de la montée des sucres dans les érablières des cantons de l'Est et des meilleurs articles du Devoir, me lance aujourd'hui au téléphone : « Tant que les Français ne deviendront pas francophones, j'ai décidé d'ignorer la francophonie ! » J'en déduis qu'il est de mauvaise humeur et prends cette aigreure pour ce qu'elle est: une boutade.

En certa manera, la catalanitat se'ns mostra molt semblant, però sense els avantatges —i potser també els trobaríem limitats— de tindre diversos estats, i no tan sols Andorra, on el català siga una llengua sense penalitzacions oficials.

---

PS: dec ser molt delicat, perquè el Xinha tampoc no em convenç a l'hora d'escriure este bloc.

La cultura de l'autoodi envers els altres

Vaja, açò sembla que funciona. Començaré a utilitzar l'ScribeFire amb un comentari que tinc aparcat damunt la taula fa uns dies. La qüestió es desenvolupa en El País entre el reportatge sobre el concert dels Rolling Stones, que publicà Santiago Segurola («Los Stones derriban los tópicos»), un fragment del de J. J. Aznárez «España pinta poco aquí» (24.06.2007) i la notícia de les preses de possessió dels nous ministres espanyols «Cambio de cartera y de piropos en cuatro ministerios» (10.07.2007).

El primer, Segurola, ressenya l'actuació dels Stones i, pel que vaig vore en TV3 —i potser va ser la televisió catalana la inductora del mal pensament que tinc—, va tindre la sensibilitat lingüística suficient per a evitar-los als espanyols un ensurt quant a l'estat de la unitat «increbantable» de la seua pàtria:

Enmig, Mick Jagger dirigia les operacions amb els seus innombrables recursos, inclòs un espanyol acceptable que utilitzà per a saludar el públic i manifestar que sí, que la nit era estupenda, que s'ho passava molt bé i que allò funcionava de meravella.

És a dir, el vídeo de promoció del concert i les paraules de l'inici del concert, en què Mick Jagger parlava en català, van ser convenientment ignorats o maquillats pel filtre emocional de Segurola.

El segon, Aznárez, immers en una altra realitat lingüística, també troba ocasió de mostrar la idiosincràsia dels altres nacionalistes:

Les posicions d'anv-hb no obstant, son ben conegudes. El replegament dels regidors els va semblar correcte. «Mantenen obertes les portes de l'ajuntament per a formar un consistori d'acord amb la voluntad popular», va declarar Urruzunu. Però l'aferrissament de la voluntat popular és, en ocasions, descoratjador:
— ¿Té hora, per favor?
— Arratsaldeko ordu bat erdiak dira [la 1.30 de la vesprada].
— Perdone, no entenc èuscar.
— Doncs, aprén.

I rebla el clau —que vol entrar per la cabota, indubtablement— el nou ministre César Antonio Molina:

La nostra cultura és universal, no de províncies. Representa 500 milions de persones gràcies a la nostra llengua comuna, que té darrere grans escriptors, artistes, cineastes... Hem de ser el motor de totes les persones que parlen i s'expressen en espanyol.

És a dir, després de la qüestió dels escriptors catalans o catalunyesos que havien d'anar a Frankfurt —on sempre oblidaven els escriptors que viuen a Catalunya i que escriuen en francés, anglés, italià i altres llengües del món—, ara el ministre dels espanyols canvia el joc de cartes i de confusions i la cultura sí, ara sí, pot anar unida a una llengua — i només una—, i són la mateixa cultura a les Filipines, a Miami o a Almendralejo.

Al capdavall, dubtem sobre si és que són espanyols o és que són homes —mascles— i tot això té a vore amb una educació per a, diríem, un autoodi regirat. Sortosament, el senyal de prohibició d'aparcament que hi havia a Gandia, davant de l'ajuntament, no té eixos complexos, és igualitari i és català i internacional, tal com hauríem d'aprendre a ser cada dia una mica.

Powered by ScribeFire.

Dinosaur JR i uns valencians que no en saben més

Tornava acalorat de córrer pel riu i he vist, quan he passat per davant de la seu del psoe, que s'estaven enduguent la geganta de l'Alborch. Llavors he sentit una petita desesperança, ja que he recordat les rodes de premsa d'ahir de Joan Ignasi Pla —que dia que no es presentaria a la reelecció com a secretari general dels socialistes valencians— i de Jorge Alarte (alcalde d'Alaquàs) —que s'hi postulava amb temps—. Pel que vaig vore en InfoTV, només en espanyol... No sé si és la relliscada permanent en què viuen o un reflex de l'English-only movement i altres moviments tan nostrats.

De l'Alarte no en sé res, però del Pla em sembla recordar que eixa decisió tàctica d'acastellanament fou cosa comentada abans de l'última campanya electoral i durant la campanya, ja que feia olor a tacticisme hipòcrita. Ara, ja podem pensar en una consolidació d'alguns personatges grisos del psoe en la tendència a no fer ús de llengua dels valencians. Estic segur que deu un reflex condicionat estil gos de Pavlov. Bé, al capdavall hi ha qui es fa traficant/ta d'armes, qui no compra balises per a la línia 1 del metro de València o qui es fa jutge/essa homòfob/ba, tant per a enriquir-se com per a beneficiar-se del dolor dels altres.

Es suposa que la societat tenim mitjans per a «castigar» eixes actituds i «corregir» eixes persones. Malauradament, més que un fet, és una cosa que li se suposa a la nostra petita democràcia.

La geganta, doncs, se'n va. I Carmen Alborch, que s'ha naturalitzat de Lil·liput, no ha deixat rastres del poc valencià de què feia ús en el seu web —cosa que es comentà en el dtl (16.05.2007)— una volta s'ha quedat vençuda i desarmada. Vegeu quin laconisme tan engrescat i desubicat alhora hi ha ara mateix en www.carmenalborch.com:

Gracias por el apoyo y la confianza recibidos.
Sobre esta confianza seguiré adelante en mi tarea.
Trabajando por lo que creemos, por la Valencia que queremos.
Mantengo intacta esa ilusión, esa energía y la convicción
de que el cambio no sólo es necesario, sino posible.
Os invito a que sigamos pedaleando juntos en esa dirección.

Carmen Alborch

Doncs, tal com diuen els corsos: «Belle chjachjere è tristi fatti!», que és una versió de la llatinada res, non verba. Vaja, que ens les hem d'engolir com a punys!

---

Referències:

• Diccionari d'expressions corses comentades, Jean-Guy Talamoni, ed. Llibres de l'Índex, 2006.
  
• Diccionario de expresiones y frases latinas, Víctor-José Herrero Llorente, ed. Gredos, 1992.
  

La UOC, València, la traductologia i la normativa

El dia 7 de juny els vaig escriure als de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC):

Si cal vos n'envie una foto, però si eixiu de la seu que teniu a València, podreu observar en les plaques que tanta suor ens costa que l'ajuntament col·loque en valencià, que vos trobeu al carrer de la Pau.

Per això, vos agrairia que quan publiqueu un anunci en la premsa (El País, 31.03.2007) indicàreu el nom en valencià, tal com feu en el cas de Barcelona. (Supose que ja m'enteneu, i no cal més comentaris polítics o sociolingüístics.)

L'endemà em van respondre:

Hem fet arribat el teu missatge a l'àrea de màrqueting, que són els que dissenyen les campanyes publicitàries.

Cordialment,

Gabinet de Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (www.uoc.edu/premsa)
T. 93 253 23 21

Doncs, això, ho deixen o als publicistes o als periodistes o no vullgues saber a qui. És un dels temes que, quina casualitat, hem pogut tractar en el curs «Llengua per a Experts» (Generalitat Valenciana, XXIV Cursos d'Estiu) que hem seguit esta setmana a la plaça de Viriat de València: el fet que entre el munt de persones que intervenen en el disseny de campanyes de publicitat, no hi solen haver persones versades en traducció, i això, en una societat amb diverses llengües, com és la nostra, es nota, tant professionalment com en les mateixes campanyes.

El curs ha tingut diversos continguts, però sense arribar a justificar massa el títol tan pompós. D'altra banda, hi ha hagut massa assignatures, cosa que ha repercutit negativament en la possibilitat d'aprofundir en alguns temes que mereixien més sessions monogràfiques i més debat, com realment era el cas de la proposta que aportava cada ponent.

De fet, estes lleus pinzellades de formació haurien d'escampar-se al llarg de l'any, amb més temps per a cada tema. Això beneficiaria tant els alumnes, professionals de la gestió lingüística (municipals i autonòmics), com els professors universitaris, que tindrien llavors l'oportunitat de copsar els problemes reals que hi ha quan s'apliquen les teories en els múltiples àmbits de les administracions públiques.

---

Nota: per cert, cal agrair al Blogger que haja adaptat la interfície de gestió dels blocs al català. Curiosament, pel «terminé» que apareix en acabar de pujar una imatge, sembla que s'ha fet a partir del francés.

Represa lingüística a les Corts valencianes

Doncs, sí, hem començat la nova legislatura, la setena, i ja podem emetre unes impressions inicials sobre la llengua a la institució. En primer, lloc, que els problemes del web de les Corts continuen. És a dir, que no admet la selecció idiomàtica del navegador, ni la memorització d'adreces en un idioma que no siga l'espanyol. És una queixa que haurem de reproduir davant els diputats i la nova presidenta.

D'altra banda, quant als diputats, és prompte per a dir-ne res, però constatem que la presidenta parla més en català que el seu predecessor i llig molt millor. I també molt millor que el vicepresident primer, que no té cap problema lingüístic, excepte que rosega les paraules en lloc de declamar-les, com correspondria a can Ciceró —diríem.

Hem pogut sentir el queisme bastant sistemàtic del president de la Generalitat, Francisco Camps, quan parla en espanyol; i la correcció mitjana de les seues paraules en català —amb l'excepció d'alguns castellanismes (tarea en lloc de tasca). Vam sentir, a més, que el lletrat major complimentava en valencià, tot i que es referia a uns tràmits que s'havien complit. El vici de no fer servir els correctors de textos o de traduir al vol. I llavors descobrixen —i ens descobrixen— que no és tan senzill com creuen.

Ho anuncia el començament d'una versió de l'himne valencià: «Per no frenar quan venia una corba»... No va ser aixina, és clar, com ho va cantar el cor de la Generalitat, closa ja la sessió, el dia que Francisco Camps jurà el càrrec. Però no és mala idea tampoc. Fins i tot ho podríem rimar altrament (com en la famosa foto del 2005 de González Pons i Font de Mora): «Per no frenar, quan mos trauen la llengua...».

Plaers lingüístics de Dénia i Gandia

Entre el plaers lingüístics hi ha, podríem dir, la gastronomia, per no enumerar-ne més. El restaurant Arrop de Gandia ens proporciona un bon exemple d'eixe tipus de plaer amb la cuina de Ricardo Camarena. Com que no és un lloc tan a l'abast econòmic com per a anar-hi totes les setmanes, hem de dir que les dos o tres voltes que ens hi hem acostat, el gaudi sensorial ha estat a una gran altura. L'última vegada, fa unes setmanes, va tindre a més, un complement ben trobat en el vi: un Finca Terrerazo (2000) de Mustiguillo; malauradament, no vam saber triar l'ordre adequat i el Marboré posterior no va resultar tan convincent. L'ordre dels factors és important, tot i que no altere el preu del dinar.

Cal dir que una troballa lingüística és la recepta de l'arrop que hi ha en el vidre que separa la sala de la cuina. Però una mancança que decep una mica és que, contrastant amb el tracte amable i l'explicació detallada que ens fa María del Carmen Bañuls, no disposen encara de carta en català, cosa que esperem que resolguen amb la mateixa elegància amb què han distribuït els espais i la decoració.

Eixe dia no em vaig poder estar de fer-los una foto a unes increïbles gambes de Dénia, fabuloses (i potser irrepetibles) que ens feren evocar la possibilitat de l'esquerra de gestionar racionalment i amb contingut polític el país, tal com crec que s'esdevé a la ciutat costanera de la Marina.

Temps de ceguera i renúncies

Posem per cas que estem, dilluns passat, en la caixa del supermercat a València i un antic conseller socialista, Emèrit Bono, ens demana que on hem agafat les cireres, que no les havia vistes. No ens coneixem però se'ns ha adreçat —coherentment amb el seu ideari polític i lingüístic, conseqüent amb la tasca feta durant els anys que van regir la Generalitat, donant exemple de congruència i amb la responsabilitat dels qui han de donar exemple, els polítics— en valencià. Li responem que a l'entrada mateix del supermercat. Poca conversa més.

Esperem que no li sàpia mal que hajam contat l'anècdota. I si no va anar aixina, pot esmenar-nos qualsevol detall que hajam confós. ¡Quasevol! Mentrestant, continuarem vigilant per si ens agafa un atac de ceguera induïda. I d'això va una mica també la foto.

El vidre de les ulleres

Per sort he aconseguit acabar un altre llibre, cosa que no és molt habitual. I per casualitat o no tant és un llibre que ens pot donar algunes idees útils per als calfaments de cap que sembla que tenen ara els analistes despistats i el nombrós col·lectiu de decebuts preelectorals i resignats postelectoralment: Com ens enganyem de Joan Garcia del Muro Solans (editorial Bromera, 2006). No es tracta de creació literària sinó d'assaig (a més, obra guanyadora del premi Mancomunitat de la Ribera 2006).

El meu petit comentari resumirà que l'autor analitza la nostra gran capacitat per a perdonar-nos i, més encara, la nostra insistència en una actitud negativa a través d'una recreació mental narcòtica de la realitat, recreació que no té altre finalitat que estalviar-nos l'esforç (econòmic i físic) d'optar racionalment i amb justícia.

Com que no sabria analitzar-lo en més profunditat, deixe constància que hi apareixen Rwanda (cosa que lliga amb La cançó dels missioners), la política bipartidista americana, els segrests de la CIA, la ceguesa induïda de Sartre o García Márquez, Bakhtin i l'URSS, la Gestapo, Al-Qaida, les revoltes del 2005 a França, etc. I, al final, l'origen i l'excusa del somni social: el romanticisme. Sapiam-ho, doncs.

Quant a les coses de l'edició:

• Per / per a: tal com s'esdevenia en La cançó dels missioners, el sistema confús que no atén la separació entre causes i finalitats.
  
  
• Quant als signes, interrogants: finals únicament; cometes baixes («»); guió curt o mitjà (–).
  
  
• Versaleta: en fa ús en les xifres romanes, en els cognoms de la bibliografia, en noms i cognoms dels autors de les citacions inicials o en algunes sigles (pag. 54); en altres, no (pàg. 137, 165).
  
  
• Accentuació i morfologia verbal: l'editorial és valenciana, pero l'accentuació i la morfologia verbals són orientals (palès, pàg. 51, anessin, pàg. 41).
  
  
• «De ben segur»: per algun motiu m'he adonat que apareix en les pàgines 127, 143, 144, 174 i 179. Pel que veig en els diccionaris, més que una barreja entre «ben segur» i «de segur» deu ser una manera de marcar més encara la seguretat d'esta segona forma.
  

Poc més m'ha cridat l'atenció. Potser alguna cosa que no tinc encara clara, com, per exemple, si no calia posar en majúscula la inicial de l'article intern d'un nom àrab quan quedava en posició inicial (per tant: «d'El-Masri», pàg. 131) tal com indica la proposta de l'IEC (1989). També he vist una locució errònia (*«amb ocasió» > «en ocasió», pàg. 91), dos signes d'admiració en redona quan havien d'anar en cursiva (pàg. 152), uns «aún» en castellà que havien de ser «aun» (pàg. 66), un «accidentals» en lloc d'«occidentals» (pàg. 36), la manca d'espai entre la xifra i el signe percentual (pàg. 45) i una curiosa i crec que única concordança plural masculina del participi amb l'objecte directe (pàg. 114).

I, per acabar este apartat de correccions, no he entés per què hi havia casos de citacions en català de referències bibliogràfiques en espanyol i casos en què la citació s'ajustava a l'idioma de la versió de referència.

Finalment, d'entre un munt de fragments possibles, en trie dos:

És típicament humà: estar convençut d'haver superat l'errada mentre estàs reproduint el mateix comportament respecte a un objecte diferent.

(«La memòria d'un holocaust que ens cega», pàg. 73)

Si el fonament últim de tot s'identifica amb l'arbitrarietat del caprici, la raó esdevé només una eina al servei de la manipulació, un instrument per a mirar d'imposar als altres les pròpies preferències subjectives. Des d'aquesta perspectiva, el sentit últim de totes les construccions culturals és induir els altres a la ceguesa.

(«Epíleg», pàg. 197)

---

N'han parlat una mica també Tirant al cap i Diari d'avort.

La cançó dels missioners

Havíem parlat de La cançó dels missioners de John le Carré (traducció de Jordi Cussà, Edicions 62, col. MOLU-XX), novel·leta d'una certa intriga que m'ha resultat interessant supose que per motius bastant conjunturals i acumulats: l'he llegida durant la campanya electoral i tracta d'un intèrpret de moltes llengües (africanes i europees).

Ara, atés que el company Porcar ens ha inclòs entre els blocs de lletres, aprofitaré per a justificar eixa adscripció comentant una mica l'edició (no la qüestió literària) i alguns detalls de la traducció.

Quant a l'edició —a més de la grandària adequada de la lletra i el color agradable del paper— he detectat:

• Per / per a: continua sense haver-hi un criteri clar per a tota la llengua i, per desgràcia, la traducció no seguix la pauta clara del model sistemàtic en què no cal confondre causes i finalitats. Fins i tot escriu «no estàs espiant pel Màrius» (pàg. 249) o «Té bons sentiments pel Congo» (pàg. 349) on calia «per al».
  
  
• Interrogants: inicial i final —excepte en dos casos (pàg. 14, 232) en què l'inicial era bastant necessari—.



• Signes d'admiració: són únicament finals.



• Parèntesis: trobem una altra discordança en el cas dels parèntesis que enclouen text únicament en cursiva, ja que van en redona en la pàgina 43 i en cursiva en la pàgina 215. Això és un detall que encara no han resolt clarament ni el Manual d'estil (ed. Eumo) ni El llibre de la llengua catalana (ed. Castellnou), però que sí que ha comentat i detallat Martínez de Sousa (Ortografía y ortotipografía...).



• Versaleta: apareix en les citacions textuals de cartells o rètols. En canvi, les sigles (crec que només n'hi ha una) apareixen amb versals (pàg. 43).



• Guió llarg (o ratlla): és el signe que apareix tant en els diàlegs com en els incisos. Els incisos es tanquen, excepte si són a final de paràgraf.



• Ortografia: una curiositat ortogràfica poc habitual és el cas de «d'a», que apareix en l'oració «no estaven segurs d'a quin senyor m'adreçava» (pàg. 83).



• *Si no: un cas que considere que ha de ser sinó (pàg. 236), en l'oració «—El Sindicat, ¿qui si no?». És una qüestió que encara no he vist fixada en les obres de referència, i trobem vacil·lacions en l'ús, a pesar que és clarament el mateix cas que «¿Qui sinó el Sindicat?», que sí que està resolt d'eixa manera.

Quant a altres curiositats, doncs, no sé finalment si l'instrument de tortura era la «gota malaia» o la «bota malaia», però, si la traducció és correcta, John le Carré parla de la gota (pàg. 245). D'altra banda, apareixen uns «gablets» (GDLC: «m ARQUIT Element decoratiu a manera de frontó, propi de l'art gòtic, que va col·locat a l'acabament d'una façana») que per a mi és un lèxic potser fora de lloc, o algun «no-res» (GDLC: «m FILOS Concepte límit amb què hom significa la negació absoluta, l'absència de l'ésser, la no-existència o la destrucció de tot ésser») que hauria de ser simplement «no res» (pàg. 251); i uns «bessons» que, si no vaig errat, deuen ser encara uns botons de puny.

Finalment, hi ha alguna errada de picatge («bines» en lloc de «beines», pàg. 232) i un sorprenent «tietes llunyanes, germanastres o germanastres» (pàg. 14) que sembla un acudit d'un programa de traducció automàtica. I encara podríem ampliar la llista, però el que cal ressaltar de tot això és que la lectura és agradable, el fons africà, cruel, i la resta, detalls per a correctors desvagats.

Ressaca interminable

Per a acabar d'adobar la ressaca postelectoral, el Blogger m'ha perdut l'esborrany d'entrada que havia escrit fa dos dies i ara m'he de tornar a posar en situació.

Així, repense la ressaca. El resultat electoral estava més que previst —excepte en alguns ajuntaments, on alguna derrota els ha vingut de nou—. No hi ha, doncs, depressió a causa de les votacions.

Vam vore que el PSOE tenia una candidata que va ser capaç de fer reviure la il·lusió amb unes propostes per una València socialment amable, ambientalment sostenible i amb cura per promoure els seus valors històrics, estètics, culturals i, crec, que també pels lingüístics. En canvi, hi havia aspectes negatius d'eixa mateixa candidatura que, ara, posats a fer l'exercici poc arriscat de vaticinar el passat, podríem descriure amb molt d'encert. El primer és l'aterratge massa improvisat de Carmen Alborch, exministra que fou referent en algun temps, però que ara més aviat podia ser considerada un record llegendari per al jovent. I, bé, moltes coses més a dir sobre els budells del PSOE, però ja no hi arribe.

En un altre camp pròxim, ha desaparegut de l'ajuntament de València Esquerra Unida —que té certament un nom paradoxal—, per «mèrits» indubtablement propis. En canvi, el Bloc, que no aconseguix tampoc res en la localitat —immersos en el fracàs d'Alborch—, sí que obté un èxit pragmàtic amb dos diputats en les Corts. Una urgència històrica resolta, supose. Deixem-ho ací.

Fent cap a altres assumptes, per compensar el mareig de les eleccions, he estat capaç de llegir una novel·la, La cançó dels missioners de John le Carré, traduïda per Jordi Cussà —i caldria comentar coses de la traducció i de l'edició—. En honor de dos blocs que m'han atret per algun motiu i que espere que continuen publicant, El Bloc de la Traducció i TraduBits (enllaçats en la columna lateral), penge un fragment del llibre [MP3] que establix una distinció entre un traductor i un «intèrpret de primera».

John le Carré - La cançó dels missioners (fragment)

Les eleccions imminents i els valors socials

Doncs, sí, hui acabe de martiritzar Takse amb la reflexió que la diferència entre una víctima i un botxí és, molt sovint, l'ocasió. Els principis, els valors ètics i morals, les virtuts teologals i tota la resta de conceptualitzacions dels impulsos socials, encara no han acabat d'assentar-se —i és lògic— en l'estructura profunda del pensament humà. I dic que és lògic si pensem en què invertim els beneficis econòmics d'una societat occidental en desenvolupament i depredació dels recursos naturals.

En eixe sentit, i per una vegada, crec que tenint en compte la cita de diumenge, puc permetre'm l'«ocasió» de denunciar els botxins valencians del PP que ens han governat fins ara (amb l'ajuda d'un pamflet d'EUPV):

Seriosament creus que el País Valencià està avançant? que no serveix de res votar? que tots els polítics són iguals? Aquí tens alguns exemples que et poden fer canviar d'opinió:

Accident del metro de la línia 1: 43 morts

—La Comissió Especial d'Estudi de la Situació de la Sequera de les Corts Valencianes es va constituir el 28 de març del 2006 i es va tancar el 5 de febrer del 2007 (quasi un any després). La comissió sobre l'accident del metro en què van morir 43 persones es va tancar als 18 dies de la seua constitució, en ple mes d'agost, amb només quatre dies de
treball efectiu.

—La balisa que hauria evitat l'accident, el més greu en l'història del metro a Europa, costa 3.000 euros. El cànon per a celebrar la Copa de l'Amèrica a València ha costat 90 milions d'euros (en número redons, 15.000 milions de pessetes).

Sanitat
El PP ha promès en el seu programa electoral 13 nous hospitals. Aquesta és la realitat:

—Bona part dels hospitals promesos corresponen a plans anteriors que encara no s'han desenvolupat, com el pla d'Infraestructures Sanitàries (2003) o el programa Construint Salut (2005).

—La Comunitat Valenciana és la comunitat autònoma amb menor assignació de gasto per capita a Sanitat: 1.058,68 euros per habitant. La mitjana se situa en 1.170,39 euros. La comunitat amb major gasto per capita és La Rioja: 1.525,57 euros. (Font: Dades comparatives del Ministeri de Sanitat per als pressupostos de 2007). Levante-EMV, 20 de gener de 2007, pàgina 20.

—La Comunitat Valenciana és la comunitat amb menor nombre de llits per cada mil habitants: 2,71. La que tenir millor ràtio és Catalunya (4,52 llits). (Font: Catàleg Nacional d'Hospitals de l'Institut Nacional d'Estadística. Levante-EMV 20 de gener, pàgina 20.

Educació
El PP ha promès en el seu programa electoral llibres gratis per als escolars. Aquesta és la realitat:

—La promesa no és nova. Ja va ser realitzada en les anteriors eleccions.

—Entre 1995, any en què el PP va arribar a la Generalitat, i 2003, els barracons als col·legis es van incrementar en un 4.000 %. El gasto d'aquestes instal·lacions va passar de 360.000 a 14.700.000 durant aqueix període. (Levante-EMV, 30 de gener del 2005). Actualment, el País Valencià és la comunitat que té més barracons escolars de tota Espanya, uns 800 (Levante-EMV, 4 de maig de 200).

—El 80 % dels centres que proposava el programa Creaescola de 1997 no s'han construït.

Habitatge
El PP ha promès en el seu programa impulsar 140.000 actuacions en matèria d'habitatge amb qualsevol tipus de protecció pública.

—La CV té inscrits en el cadastre 4.170.000 immobles, la qual cosa suposa un immoble per cada habitant. A la província de València, la quantitat ascendeix a 1.970.000. (Font: Cadastre de la Comunitat Valenciana, dades de 2006.Levante-EMV: 3 d'abril del 2007, pàgina 36).

—A pesar d'aqueixa gran quantitat d'habitatges protegits,les de protecció oficial han experimentat un descens notable en els últims anys. Entre 1999 i 2006, el percentatge d'habitatge protegit va passar de representar el 28,4 % al 6,9 % de les construccions iniciades. (Font: estudi del Grup i, presentat per l'Associació de Promotors i Agents Urbanitzadors de València. Levante-EMV: 10 de maig del 2007).

Corrupció

—El PP porta en les seues llistes a diversos imputats en diversos delictes relacionats amb la corrupció: Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló; Luis Díaz Alperi, alcalde d'Alacant; José Vicente Hernández Mateo, alcalde de Torrevella. La investigació judicial ha revelat que Fabra va cobrar quasi un milió d'euros per assessories privades entre els anys 2000 i 2004, mentre era president de la Diputació de Castelló. Durant aqueixos anys, la declaració de la renda li va eixir a tornar. El president Camps ha recolzat públicament a tots aquests càrrecs imputats en nombroses ocasions. Divendres passat, el portaveu del Consell, Vicente Rambla, va elogiar la «trajectòria política impecable» de Fabra.

Diumenge que ve 27 de maig se celebren eleccions. Els sondejos pronostiquen uns resultats ajustats, tant en les eleccions a Corts Valencianes com en els principals ajuntaments de la Comunitat Valenciana. En aquesta situació, cada vot és important.

El teu vot és important perquè el TEU VOT SUMA.

Aquest diumenge, vota COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ!!

Les persones i les torres

Estic immers en la desmoralització política... Potser es tracta simplement d'estrés preelectoral agreujat per les enquestes que no baixen del burro de la majoria absoluta del PP. L'enquesta definitiva serà diumenge, i espere que estiga núvol, així potser algú renunciarà a fugir cap a la platja en lloc d'anar a votar.

Mentrestant he rebut una presentació de diapositives (PPT) que pretenia replicar un anunci de l'MTV aparegut i ràpidament eliminat en les televisions americanes. No és gens fort, però juga amb el valor que les societats donem a la vida d'algunes persones. És cosa que apreciem cada dia en les notícies, la diferència entre un tràgic accident de cotxe on moren cinc persones i la rutina de la setantena de morts a l'Iraq o a Trípoli; l'oblit interessat i irresponsable dels 43 morts del metro de València i la persistent insistència en les hemorroides de De Juana Chaos.

El mal de l'assumpte és allò que denunciava fa no massa Núria Ribó en El Club (TV3) sobre la professionalitat impossible dels periodistes actuals, que estan sotmesos al mercantilisme i a la indefensió, però que, pitjor encara, no se n'adonen perquè han estat formats en eixes condicions ambientals.

Me'n vaig adonar deu fer dos anys quan vaig llegir al DISE de la Universitat de València una crònica d'estudiants de periodisme que narrava una sessió del ple de les Corts. Una cosa és que jo no em fixe —per saturació o avorriment professional— en les mentires, falsificacions, recursos demagògics o discursos contradictoris dels diputats que intervenen —promet que si senc una veritat enlluernadora sí que m'hi fixe!—, però un periodista hauria de ser capaç de buscar la notícia en les paraules i els gestos que escolta i observa, en els clevills argumentals o en la manipulació de les dades... No va trobar res a comentar sobre això i es va quedar en la crònica d'una activitat extraescolar.

Per sort, la realitat acaba despertant els sentits d'alguns, a pesar que els governants d'Haití, del Vaticà o del País Valencià tinguen un altre disseny per a la formació dels ciutadans i ciutadanes, siguen periodistes o tintorers. Tal com canta Billy Bragg («Think again»):

In the name of humanity, bitterly torn
In the name of our children as yet to be born
Before we do that which can never be undone I beg of you
Think, think again, and again and again and again and again

---

Billy Bragg - Think Again Lyrics

El valencià entropessa amb la cultura de la mentira

Estem tan acostumats des de temps immemorials a sentir la dita «De moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs» que ja tenim la ment avesada a conviure amb la mentira permanent. Això explica el retorn de la imposició de les religions o del creacionisme, entre tantes altres solucions al «problema» de la racionalitat: són una resposta ràpida i directa que no necessita la cuina de la reflexió, són el menjar preparat del pensament.

Per exemple, en coses d'ergonomia o de ciutat habitable, teniu una foto del carrer dels Serrans de València. Podeu observar el concepte d'urbanisme o planificació accessible que tenen els dirigents del PP valencians. Un carrer on els vianants tenen l'opció de fer cua, fer amistats mentres entropessen o passejar per la calçada si no hi ha cotxes circulant o si volen tindre un disgust. Les jardineres d'obra són —suposadament— per a impedir que els cotxes aparquen damunt de la vorera, però servixen també per a impedir que els vianants puguen passejar sense comunicació física. Quin goig de viure.

Certament, els eslògans dels dirigents del PP, el partit que ha assolit —sense exagerar!— els nivells de valencianisme de Jaume I, per no dir de Jofre el Pelut (que deu ser la versió pepera del personatge), són també menjar preparat, amb l'agreujant que són els del govern i que han passat dotze anys i no tenen cap suport real que els avale. La realitat del segle XXI demostra que els gojos del PP fan molt de mal als valencians:

[Información.es]

Sólo tres centros concertados de la provincia ofertan enseñanza en valenciano

REDACCIÓN

La provincia de Alicante arroja la situación «más grave» entre la escasa oferta de enseñanza en valenciano por centros concertados. Únicamente hay tres que la ofertan, uno en la capital y dos en Dénia, tal y como precisó ayer el responsable de la institución cívica Escola Valenciana, Diego Gómez, que también llamó la atención sobre los datos de la Comunidad. «24 años después de la aprobación de la Llei d'Us i Ensenyament del Valencià sólo una cuarta parte de los alumnos —170.000 de 600.000— estudia en valenciano y no llegan a 50 los centros concertados que imparten enseñanza en valenciano».

Para tratar de mejorar estas cifras Escola Valenciana desarrollará durante el próximo plazo de matriculación la campaña «Matricular en futur, matricular en valencià», que prevé el reparto en todos los centros de más de 150.000 trípticos promocionales y 5.000 carteles. El proyecto incidirá especialmente en las ciudades de Elx, Valencia y Ontinyent, aunque tendrá presencia en todas las comarcas.

[El País.com]

La red concertada, sin valenciano

La periodista Núria Roca impulsa la campaña de matriculación

N. C. - Valencia - 18.05.2007

El proceso de matriculación en el sistema educativo valenciano, que arranca el 21 de mayo, tendrá una novedad este curso. La implicación de todos los sindicatos de izquierda STEPV, CC OO y UGT y la federación de padres FAPA en la «campaña de sensibilización»", coordinada por Escola Valenciana, en todos los colegios concertados para exigir «la normalización lingüística del valenciano en la red privada sostenida con dinero público».

La iniciativa «Matricular en futur, matricular en valencià», que ayer dio el banderazo de salida con su presentación en el histórico instituto público Lluis Vives de Valencia, cuenta con dos avales de excepción: la conocida presentadora valenciana de Cuatro, Núria Roca, y uno de los actores de referencia fuera de las fronteras valencianas, Alfred Picó.

La campaña persigue «incrementar la demanda de la enseñanza en lengua propia», ya que —según denunció Diego Gómez, de la organización convocante Escola Valenciana— «en los últimos años se ha estancado». De hecho, en la Comunidad Valenciana, «los centros concertados que ofrecen enseñanza en valenciano no llegan a 50». Teniendo en cuenta que hay cerca de medio millar de concertados, cobra fuerza la advertencia de Gemma Piqué, presidenta de FAPA, de que: «El camino hacia la alfabetización en valenciano, será largo». Por ahora, en Alicante sólo el 7 % de alumnos aprende a leer y escribir en valenciano; y en Valencia el techo se estanca en el 15 %.

La informació i el coneixement

El diari Levante reproduïx un titular que li fornix el vídeo de Compromís pel País Valencià:

«La visita del Papa costà 100 milions; evitar l'accident de metro, només 60.000 euros»

I no sabem què sentir, però sentim que ho hem de saber encara que no ens agrade, i això fan els mitjans d'informació lliures, democràtics, públics i professionals com la TV3, i per això mateix el govern del PP actual la vol tallar al País Valencià. Ens vol sotmesos a la propaganda partidista del canal públic Canal 9, que ha segrestat en benefici particular d'uns quants i en perjudici de la ciutadania i dels seus drets. L'exemple de TV3 durant més de vint anys ens ha ensenyat per què era roín Canal 9 quan governaven els socialistes de Lerma i per què ho és més encara ara.

No sabem què sentim, doncs, perquè fa uns dies que ens ha dit la cadena SER que les enquestes mostren que Rita Barberá (PP) revalidarà la majoria absoluta a València. I llavors continuen confirmant que hi ha alguna cosa grossa que no funciona, principalment en l'oposició. I és en l'oposició on no funcionen les coses, perquè la major part d'aspirants a governants han estat esperant que la seua victòria electoral es produira només pel cansament de la ciutadania.

Naturalment, en este punt ens hem de preguntar què volem: una ciutat millor o que governen «els nostres». Els opositors polítics d'esquerra aposten per aconseguir el poder (pel poder?), però tenen una estratègia ben estranya (amb excepcions): conviden a la frustració permanent.

En eixe vici, que acaba en l'autoodi i la impotència, ens movem sovint els tècnics lingüístics, així que en pense alguna cosa de tant en tant. Per exemple quan tinc debats del tipus:

—En este punt, els manuals d'estil indiquen que és preferible eixa convenció. A més, aixina respectem el criteri general establit en altres casos.
—Jo no sé què diuen els manuals, però m'agrada més fer-ho d'una altra manera, perquè la gent no ho entén...

I eixe és el nivell de debat: criteris contra gusts, raons contra intuïcions.

També és cert que les solucions no són les mateixes per a tots els àmbits. En el cas de la política, cal buscar l'impuls empàtic; en el cas de la funció professional, cal impulsar el mèrit i la capacitat. I si falla això últim, tindrem unes persones més o menys simpàtiques que seran clients d'algú i que faran un mal servei a la societat, perquè, d'incompetents, de lladres i de botxins, n'hi han de molt simpàtics i ocurrents.

Carril bici a València: quin perill!

Continuant amb les millores bàsiques —i per això mateix inversemblants per a l'alcaldessa del PP actual— de la ciutat on vixc, València, hi ha la regulació de la circulació amb bicicleta.

Cal recordar l'accident del metro del 3 de juliol del 2006, que va provocar 43 morts i que era evitable amb una despesa irrisòria en un sistema de seguretat mínim, però eficaç precisament en aquella ocasió i que no el van instal·lar perquè van preferir deixar la vida dels usuaris en mans de la perícia o la salut d'un empleat. És a dir, tota la responsabilitat per a la baula més dèbil de la cadena. I els diners a altres emoluments o obres de més eixida electoral que la prevenció dels accidents.

Naturalment, els polítics i polítiques del PP que ens governen són «irresponsables», en tots els sentits possibles. I pitjor encara, van muntar un petit circ a les Corts, una comissió d'investigació que va treballar amb una celeritat mai vista a fi de tancar l'expedient abans que es produira l'esdeveniment mediàtic de la visita del papa Ratzinger a València, esdeveniment que no podia ser entelat amb el recompte dels cadàvers que va provocar la «perfecta» i «irresponsable» gestió política del PP.

Així, ara tenim que el carril per on haurien de circular les bicis de València és del tot inservible. He tractat de ser-ne usuari, però té un traçat intermitent, imprevisible i ple d'obstacles quasi tan perillosos com circular per la calçada. Per exemple, a la flamant avinguda del Port, a més dels obstacles habituals (obres o motos aparcades) hi ha la possibilitat ben trobada que algú òbriga sobtadament la porta dels cotxes aparcats i ja tenim la feliç trobada resolta en un bon bac.

Ens dediquem a renegar del govern de Rita Barberá i no està clar què triarem el dia 27 de maig d'enguany. Però no es tracta tant de botar-los, com dien aquells, ni de dir-los adéu, perquè no se n'han d'anar enlloc. Es tracta de de donar-mos una oportunitat electoral i racional de millorar.

Alguna victòria democràtica un 25 d'abril

Després de la febrada del 25 d'abril valencià, que és únicament una patètica celebració d'impotència que fem els hereus sentimentals i polítics de la batalla del 1707, és a dir, tots els valencians en general; i que és, sobretot, un joc de proclames de llanderola esbombades pels poders fàctics (principalment a càrrec dels dirigents actuals del PP), doncs, convé recordar que hi ha un altre 25 d'abril de més profit i més oportú per a la memòria i la reflexió: el 25 d'abril de 1974 portugués, tan a prop i tan llunt de les nostres percepcions identitàries, polítiques i ètiques. Com dia algú: «Al final, ens queda Portugal!»

---

En parlen Granada de Bolso i Xicórias & Xicorações.

Les zones verdes i altres fenòmens culturals

Hui, dia de Sant Jordi, programació festiva en TV3 sobre la lectura. El llibre que m'he firat jo no apareixia entre els més venuts:Frauen, die lesen, sind gefährlich (Les dones que lligen són perilloses)¹ de Stefan Bollmann. No el tenien en català a la llibreria París-València, així que l'he comprat en espanyol. Una preciositat interessant, i a més del 10 % de descompte, m'han regalat la rosa, que fea molt bona olor.

Parlant de plantes, fa poc, el PP de la ciutat de València —i Rita Barberá al davant— esbombava que hi havia no sé quants milers d'arbres a la ciutat. Estes falles passades, la falla de la plaça de l'Àngel ja va donar una bona mostra de la situació del que denominaven «ecoparc del Carme», i cada dia comprovem en cada cantó l'amuntegament de trastos i runa amb que ens obsequia la gestió municipal.

Per això convé ara comprovar les dades reals sobre zones verdes i la situació de dos grans ciutats valencians. Aixina, quan vejam com posen grans testos d'obra amb plantes esquifides al llarg dels carrers, amb els quals pretenen impedir que els cotxes aparquen damunt de les voreres però que es convertixen en un cadafal insalvable conjuntament amb cotxes i motos, sabrem quina mena de gestió de la natura, de la salut i de la mobilitat té el PP per al centre de València.

Pel que fa a altres temes habituals, el Flock m'ha semblat una mica limitat —no hi he trobat l'ordre blockquote— ni m'ha deixat agafar les adreces del Firefox —insistix a buscar en el safari—. En música, m'ha semblat que el grup VerdCel tenen, per començar, una pronúncia acceptable —si no ens afecta massa el ieisme ocasional—, sense les bledors innecessàries amb què ens agredixen les orelles massa sovint.




S'acosta la commemoració de la desfeta d'Almansa, fa ja tres-cents anys, que possiblement coincidirà amb el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, a càrrec esta vegada, per descomptat, dels dirigents del PP valencià.

Certament, la cosa és infame, sobretot quan el portaveu del Consell, Vicente Rambla, exigix un esforç «en la línia dels informatius» per a que no esmenten més la denominació País Valencià» (El País, 21.04.2007). Es deu pensar el portaveu que està parlant de TV3, però el que veiem és que deixa ben clara la concepció «predemocràtica» —franquisme mal curat?— del que són els mitjans de comunicació públics, sotmesos a la censura i convertits en transmissors de propaganda i de la ideologia partidista.

Quant al DIEC2 [Multicerca (9)], en parlarem més avant, però deixem constància que l'entrada de la preposició entre anava numerada en la primera edició, i ara, en lloc de xifres, té les accepcions separades amb lletres. Trobe que a ca n'IEC li han trobat gustet a les substitucions automàtiques que fan els processadors de textos, cosa que els ha dut algun problemeta també en altres documents. Cosa de les presses, deu ser.

---

Nota 1: Pel que sembla, en alemany hi ha dos comes que enclouen el fragment die lesen, però sense cap matís d'incís i, per tant, tal com han fet en la traducció al francés, no cal fragmentar en les llengües romàniques la forma més habitual de l'oració.

Nacionalisme banal

Nacionalisme banal: «Londres lee en castellano» (El País, 17.04.2007). La periodista Lourdes Gómez diu que «España» és el país invitat en la gran cita de la indústria editorial mundial en el Regne Unit. De passada esmenta Bernardo Atxaga, però res més, cap més referència a cap llengua que no siga l'anglés i l'espanyol:

Carlos Miranda, ambaixador espanyol a Londres, va celebrar ahir l'estreta cooperació entre dos països —Regne Unit i Espanya— líders culturals en les llengües respectives.

Quina meravella!, són líders sense haver de preocupar-se del gaèlic, del català, del basc, del gal·lés i de tota eixa filera de llengües amb països propis, però amb estats aliens, alienants.

Per sort, vas al web que recomanen (www.newspanish.com) i sí que n'apareix un en català: Orientalisme de Jordi À. Carbonell. I llavors, Londres en qué lee, Lourdes? Doncs, sí, haver d'estar fussant per a trobar-se u mateix i reconéixer-se també en la no-espanyolitat no és banal i no és nacionalisme: és un dret. És a dir, també és la nostra opció. Nacional?

Blogged with Flock

Indústries culturals i pol·lució

I, dic, jo, quin tall de bromes fàcils i tristes es poden fer a partir d'un espanyol oliós que sembla disposat a carregar-se —només en termes lingüístics, supose— els protocols, Kioto i la resta del «món lliure», com es dia quan un Kennedy parlava d'eixes coses.

Per cert, Pasqua de cinema: 300, Because I said so, Paris, je t'aime, Syriana i The good shepherd. Les bones, les dos últimes, que tenen plantejament, punt de vista, narració, evolució, tensió... Ben discutibles i d'indústria nord-americana, però amb intenció narrativa i reflexiva. La resta, bastant prescindibles, principalment la de Diane Keaton (Because...), que no s'aguanta ni un quart d'hora.

Què va escriure... Antonio Muñoz Molina?

Una vexació suplementària s'afig al suplici de les víctimes: la d'enterbolir la seua innocència suggerint una part inconfessada de culpa, tacant la seua desgràcia amb una ombra vaga de responsabilitat. És la sospita antiga que cau automàticament sobre el detingut o el desaparegut en la nit abismal de les dictadures, sobre l'executat tan fredament com es degolla un animal: «Deu haver fet alguna cosa». (Antonio Muñoz Molina, «La cara de la víctima», El juicio del caso Marey, El País, 17.06.1998)

Censures valencianes

Estem pendents encara de més infàmies per part dels governants valencians actuals. Pertanyen al PP, però acaben de deixar en evidència la seua concepció de la democràcia. Així, a partir de l'experiència que els és pròpia, han demanat que el govern català intervinga en els continguts periodístics de TV3 i que els adapte al que el PP valencià li demane. Per tant, en demanar que la TV3, si vol continuar emetent al País Valencià, ha de passar per la censura prèvia de la plaça de Manises valenciana, han demostrat quins són els seus referents polítics i què són per a ells els mitjans de comunicació públics. Acaben de dir que Canal 9 no és per a ells un mitjà d'informació regit per criteris periodístics, sinó que és un instrument propagandístic del govern de torn i al servei de la ideologia i del discurs de l'executiu valencià actual.

Això em recorda el cas del lletrat major de les Corts valencians que pretenia que en la correspondència que jo li adreçava no utilitzara termes com País Valencià o català, i no recorde si tenia mania per cap altra expressió. El vaig atendre adequadament, és clar, recordant-li que ell diguera el que volguera, que jo també ho faria. Si no li havia molestat ni m'havia comentat que jo esmentara l'espanyol en els meus escrits en lloc del castellà, doncs, que el trobava una mica esbiaixat ideològicament en assumptes de llengües. D'això ja fa dos anys i les disputes han pres altres caires.

Per exemple, l'escrutini de les eleccions sindicals de l'estiu passat, que es troben en el contenciós. Una altra ocasió en què han quedat retratats alguns lletrats i una lletrada, i ara en els tribunals. Ha fet fortuna la lletania «No me'n recorde» davant les preguntes sobre el procés electoral i sobre l'escrutini. Sort tenim de l'invent del paper i la llapissera.

I per fer memòria ha quedat el comiat de Lluís Llach a Verges. Els DVD de l'espectacle retransmés per TV3 circulen entre la ciutadania valenciana. Les primeres paraules del recital van anar adreçades als valencians [YouTube]. Potser som ostatges del govern del PP actual i tenim la síndrome d'Estocolm (versió Pernofrenar), però hem d'agrair que el Llach encara es preocupe per posar paraules a algunes músiques.

País petit, somriures i revoltes

Anirem a Verges este cap de setmana. Lluís Llach diu que posa punt i final a la seua vida de cantautor errant. Les previsions d'intimitat que pretenia per al seu últim recital s'han desbordat i ha hagut d'improvisar-ne un la vespra, hui mateix, quan ja no ens hi podíem acostar.

Segurament hem de celebrar esta retirada tan saludable, gens mítica i gens tràgica, sense trencaments. Un signe d'evolució cultural. Hi ha ara l'opció del relleu, de les noves apostes a partir del material que heretem.

Certament, fa temps que li vaig trobar alternatives: des d'Albert Pla a Quimi Portet, passant per Òscar Briz, Clara Andrés, Glissando, Roger Mas, Antònia Font, Eva Dénia, Rosa Zaragoza, Mariona Segarra, Obrint Pas i encara uns quants més, cadascun per a estats d'ànim i interessos diferents.

El recital de demà ens arribarà encara per TV3 al País Valencià. La notícia és eixa, que «encara» ens arribarà, de manera alegal, sense la protecció cultural i lingüística que ens hauria d'oferir un estat democràtic avançat.

Per contra, les clavegueres ideològiques de la dreta (del PP, en concret) ensumen uns possibles vots en les pròximes eleccions si polsen la tecla xenòfoba anticatalana i desconnecten els repetidors d'Acció Cultural del País Valencià. Una tecla que també és en este cas, evidentment, antivalenciana, ja que atempta contra els ciutadans valencians que han fet l'esforç cívic d'estendre una proposta de la cultura i la llengua de tots també al seu país, mentres els governs valencians consecutius no han fet el mínim esforç subsidiari de tindre uns mitjans de comunicació plenament en valencià enfront de l'oferta espanyola i estrangera.

Fa uns dies vam llegir que és usual que els casals fallers no tinguen llicència d'activitat i que tenen el costum de violar les ordenances sobre sorolls i horaris. Els dirigents del PP, fanfarronejant de liberals, van proclamar que preferixen l'autoregulació a la intervenció. Però han decidit prohibir als valencians una televisió pública en valencià, retransmesa al País Valencià pels ciutadans valencians.

No pretenen, per tant, difondre, sinó reprimir. Eixa és la seua liberalitat envers els ciutadans valencians.

Els dirigents valencians del PP juguen a la mentira sistemàticament, una actitud que és ben possible i usual en democràcia, però que no hauria de quedar impune. Sobretot si hi afigen la violació dels drets dels ciutadans, de l'article 14 de la Constitució espanyola, de la Carta europea de les llengües, de la Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià.

L'Ajuntament de València obliga a desplaçar-se a l'oficina de correus els ciutadans que volen rebre els rebuts en valencià; el mateix ajuntament retola de manera arbitrària pels carrers únicament en espanyol; Canal 9 censura les aparicions en els actes públics dels partits polítics de l'oposició; la mateixa televisió emet les pel·lícules en espanyol, sense versió original ni subtítols; la Generalitat valenciana té funcionaris sense capacitació lingüística atenent els ciutadans; la mateixa generalitat que volia que el valencià fóra reconegut a Europa amb un nom diferent de català, acudix a Europa i parla en espanyol o castellà, i tantes altres coses...

D'altra banda, a pesar d'eixa rèmora permanent de la dreta immòbil en els seus privilegis socials, culturals i econòmics, hi ha moltes botigues que retolen en valencià (a València i a molts altres pobles), l'administració té l'obligació d'atendre't en valencià, la justícia té l'obligació d'atendre't en valencià, tots sabem que podem escriure a la Unió Europea en valencià, l'ensenyament ha de garantir que els ciutadans valencians coneixeran les dos llengües oficials, les falles continuen sent en valencià, les universitats promouen el cinema en valencià (sense que la Generalitat s'hi puga oposar, per ara). I l'enginyer Calatrava, el científic Bernat Sòria, el tenista Juan Carlos Ferrero, les presentadores Carolina Ferre o Mabel Martí, l'exfutbolista i exseleccionador català de Benicarló Àngel Pichi Alonso, i vora quinze mil professors d'institut a Catalunya i les Illes Balears parlen en alguna variant de valencià (del sud, del nord, del centre, de l'est o de l'oest).

Tenim un imaginari cultural en valencià per a construir-hi un país millor. Un país petit, ple de somriures i revoltes permanents.

Falles, soroll i runa

La indústria del segle XXI és l'espanyol, segons titula El País el divendres 2 de març del 2007. I part de raó tenen, i mitjans de producció per a fer anar eixa indústria, certament, amb els diners de tots nosaltres, catalans, bascs, gallecs i espanyols. Eixa és la solidaritat tal com ells l'entenen: una, gran i pagada a costa dels altres.

D'altra banda, abans, l'1 de març, llegint el mateix diari, el Quadern dels dijous, no sabem si hem de vore el got del català mig ple o mig buit, perquè els llibres de Miquel Pueyo i de Patrícia Gabancho ens alerten del mal que hem de viure —trobe que morirem d'altres mals i no de política lingüística.

I hui, 17 de març, ja estem acabant les Falles. En Canal 9 no han donat cap notícia de l'acció més original d'enguany: la geganta que representa Carme Alborch (cal pronunciar-ho Albortx, cosa que Empar Marco [TV3] oblida de tant en tant) i que cada dia apareix enmig del public que mira la mascletada. L'únic gest viu que ha pogut reeixir en la grisor opositora socialista, sens dubte.

Quant als mitjans d'informació, alguns dirigents del PP valencià diuen que volen tallar les reemissions de Televisió de Catalunya (els quatre canals) que es fan al País Valencià. Eixos que s'etiqueten com a «liberals» aprofiten la situació d'alegalitat d'uns ciutadans que es paguen uns repetidors a fi de poder vore una televisió periodísticament correcta, ideològicament oberta i lingüísticament sostenible. Un espill que els delata.

A l'Iraq diuen que continua la victòria de Bush, Aznar, Blair (i Barroso, ¿també passava per allà, no?) destrossant la vida de centenars de persones diàriament.

Mentrestant, Rajoy convida a manifestacions contra la presó atenuada d'un etarra que està malalt i ja ha complit la seua condemna o contra el dret del navarresos a decidir el seu destí com a país. (És clar, Rajoy falseja els lemes i els seus motius, però ja els coneixem...) Crec que deu voler amagar alguna cosa, però no sé si deu ser la corrupció ètica i política que els rosega, l'urbanisme depredador que els ompli les butxaques i ens destrossa el medi ambient o l'amargor que tenen d'haver estat expulsats democràticament per mentirosos. Almenys, tal com fa uns anys van descobrir que la constitució que no votaren era dogma de fe, ara han descobert que les manifestacions són una expressió de voluntat social i política. Avancem, doncs.

Finalment, canviant de tema, no instal·laré l'Ubuntu en el Cube, perquè no veig clar això de fer-hi particions. Em firaré un nou processador per al Mac i un PC de segona mà per la Linux, i a funcionar.

I acabem les ratlles d'esta falla que no crema amb dos citacions. La primera, de Confuci: «La persona més valuosa és aquella que actua abans de parlar i que professa allò que practica». L'altra, em recordà Gabriel García Márquez, però és d'Eça de Queirós:

Uma sala mais pequena, ao lado, onde se fazia música, tinha um ar de século XVIII com os seus móveis enramalhetados de ouro, as suas sedas de ramagens brilhantes: duas tapeçarias de Gobelins, desmaiadas, em tons cinzentos, cobriam as paredes de pastores e de arvoredos.

El futur del català a Cullera i altres sistemes operatius

El temps passa volant. Fa no res que havia acabat la correcció del diccionari i ja ha passat més d'una setmana. No puc ara fer recompte del que he fet durant este temps, perquè ha estat més aviat descomprimir-me després de la pressió.

Per exemple, durant el lleure, he descobert que sí que puc instal·lar l'Ubuntu en el Mac Cube: només cal polsar la tecla C mentres es reinicia l'ordinador després d'haver-li inserit el disc del sistema operatiu. No ho he fet encara, perquè he hagut de fer lloc, ja que només em quedaven uns dos gigues per ocupar del disc dur. Ara en tinc un d'extern, un Iomega Desktop Hard Drive (320 gigues) que em vaig firar a l'Fnac. Supose que no l'ompliré en la vida.

Altres coses de la setmana han estat el tràiler del vídeo de www.jaentenimprou.org, que crec que té més de catarsi col·lectiva que de maniqueisme. Amb tot, gràcies a la capacitat de desinformació dels valencians, encara no sabem quines alternatives volem plantejar per al nostre país. Almenys els veïns del carrer de Sueca (a València) que van fer la cassolada contra el totalitarisme faller sí que van saber actuar localment.

Per cert, el nebot de huit anys de Taksenet, cullerot, li preguntava d'improvís a sa mare per què no hi havia diaris en català al quiosc; a més, afegia orgullós que tenia diverses pel·lícules de dibuixos en la seua llengua (la de tv3) i que la seua cançó preferida era «La revolució», que és com havia rebatejat La gallineta de Lluís Llach. Si no el malven [Ferrer Pastor], el xiquet arribarà llunt. I no faré ara bromes fàcils, que la cosa és seriosa.