Estrene per a esta entrada un extensió del Firefox, Xinha, que permet omplir els quadres i formularis del navegador. Sembla que serà encara més pràctic que el Taco Html Edit (o l'ScribeFire que vaig utilizar en un missatge anterior).
Estic de vacances, però no m'he pogut acostar per estes notes tant com voldria. Fa molta calor. Pretenia comentar alguns passatges de Les carnets d'un francophone de Jean-Pierre Borzeix, però no trobe temps ara mateix. Deixe constància que el llibre és una mena de bloc de notes que, en llegir-lo amb uns ulls catalans, ens deixa la sensació que els problemes que afecten les llengües en contacte són els mateixos, i que l'autor ha tingut una gran cura a distingir el seu patrimoni francés i el dret dels altres patrimonis lngüístics a ser considerats igualment valuosos, actitud que malauradament es dóna ben poc en els àmbits espanyols més difosos per la rodalia de València.
Alguns detalls a tindre en compte:
J'ai découvert assez tard que mon père avait appris le français à l'école, où il était interdit de parler patois.
Això era a Millevaches, on parlaven llemosí. Diu més encara:
Aujourd'hui, dans mon pays qui fut de langue d'oc, les cimetières sont presque les seuls endroits, à condition de rester silencieux et de tendre l'oreille, où l'on perçoive encore les modulations de la langue défunte.
I sobre els imperialismes lingüístics:
Il ne s'agit plus d'aspirer à dominer le reste du monde, mais de l'accueillir sans craindre de perdre son âme.
En este sentit, acollir tant els altres, les altres llengües, com els mateixos francesos de totes bandes:
Jacques Godbout, l'ami fidèle qui me tient régulièrement informé de la première chute de neige à Montréal, de la montée des sucres dans les érablières des cantons de l'Est et des meilleurs articles du Devoir, me lance aujourd'hui au téléphone : « Tant que les Français ne deviendront pas francophones, j'ai décidé d'ignorer la francophonie ! » J'en déduis qu'il est de mauvaise humeur et prends cette aigreure pour ce qu'elle est: une boutade.
En certa manera, la catalanitat se'ns mostra molt semblant, però sense els avantatges —i potser també els trobaríem limitats— de tindre diversos estats, i no tan sols Andorra, on el català siga una llengua sense penalitzacions oficials.
PS: dec ser molt delicat, perquè el Xinha tampoc no em convenç a l'hora d'escriure este bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada