Censures valencianes

Estem pendents encara de més infàmies per part dels governants valencians actuals. Pertanyen al PP, però acaben de deixar en evidència la seua concepció de la democràcia. Així, a partir de l'experiència que els és pròpia, han demanat que el govern català intervinga en els continguts periodístics de TV3 i que els adapte al que el PP valencià li demane. Per tant, en demanar que la TV3, si vol continuar emetent al País Valencià, ha de passar per la censura prèvia de la plaça de Manises valenciana, han demostrat quins són els seus referents polítics i què són per a ells els mitjans de comunicació públics. Acaben de dir que Canal 9 no és per a ells un mitjà d'informació regit per criteris periodístics, sinó que és un instrument propagandístic del govern de torn i al servei de la ideologia i del discurs de l'executiu valencià actual.

Això em recorda el cas del lletrat major de les Corts valencians que pretenia que en la correspondència que jo li adreçava no utilitzara termes com País Valencià o català, i no recorde si tenia mania per cap altra expressió. El vaig atendre adequadament, és clar, recordant-li que ell diguera el que volguera, que jo també ho faria. Si no li havia molestat ni m'havia comentat que jo esmentara l'espanyol en els meus escrits en lloc del castellà, doncs, que el trobava una mica esbiaixat ideològicament en assumptes de llengües. D'això ja fa dos anys i les disputes han pres altres caires.

Per exemple, l'escrutini de les eleccions sindicals de l'estiu passat, que es troben en el contenciós. Una altra ocasió en què han quedat retratats alguns lletrats i una lletrada, i ara en els tribunals. Ha fet fortuna la lletania «No me'n recorde» davant les preguntes sobre el procés electoral i sobre l'escrutini. Sort tenim de l'invent del paper i la llapissera.

I per fer memòria ha quedat el comiat de Lluís Llach a Verges. Els DVD de l'espectacle retransmés per TV3 circulen entre la ciutadania valenciana. Les primeres paraules del recital van anar adreçades als valencians [YouTube]. Potser som ostatges del govern del PP actual i tenim la síndrome d'Estocolm (versió Pernofrenar), però hem d'agrair que el Llach encara es preocupe per posar paraules a algunes músiques.