El vidre de les ulleres

Per sort he aconseguit acabar un altre llibre, cosa que no és molt habitual. I per casualitat o no tant és un llibre que ens pot donar algunes idees útils per als calfaments de cap que sembla que tenen ara els analistes despistats i el nombrós col·lectiu de decebuts preelectorals i resignats postelectoralment: Com ens enganyem de Joan Garcia del Muro Solans (editorial Bromera, 2006). No es tracta de creació literària sinó d'assaig (a més, obra guanyadora del premi Mancomunitat de la Ribera 2006).

El meu petit comentari resumirà que l'autor analitza la nostra gran capacitat per a perdonar-nos i, més encara, la nostra insistència en una actitud negativa a través d'una recreació mental narcòtica de la realitat, recreació que no té altre finalitat que estalviar-nos l'esforç (econòmic i físic) d'optar racionalment i amb justícia.

Com que no sabria analitzar-lo en més profunditat, deixe constància que hi apareixen Rwanda (cosa que lliga amb La cançó dels missioners), la política bipartidista americana, els segrests de la CIA, la ceguesa induïda de Sartre o García Márquez, Bakhtin i l'URSS, la Gestapo, Al-Qaida, les revoltes del 2005 a França, etc. I, al final, l'origen i l'excusa del somni social: el romanticisme. Sapiam-ho, doncs.

Quant a les coses de l'edició:

• Per / per a: tal com s'esdevenia en La cançó dels missioners, el sistema confús que no atén la separació entre causes i finalitats.
  
  
• Quant als signes, interrogants: finals únicament; cometes baixes («»); guió curt o mitjà (–).
  
  
• Versaleta: en fa ús en les xifres romanes, en els cognoms de la bibliografia, en noms i cognoms dels autors de les citacions inicials o en algunes sigles (pag. 54); en altres, no (pàg. 137, 165).
  
  
• Accentuació i morfologia verbal: l'editorial és valenciana, pero l'accentuació i la morfologia verbals són orientals (palès, pàg. 51, anessin, pàg. 41).
  
  
• «De ben segur»: per algun motiu m'he adonat que apareix en les pàgines 127, 143, 144, 174 i 179. Pel que veig en els diccionaris, més que una barreja entre «ben segur» i «de segur» deu ser una manera de marcar més encara la seguretat d'esta segona forma.
  

Poc més m'ha cridat l'atenció. Potser alguna cosa que no tinc encara clara, com, per exemple, si no calia posar en majúscula la inicial de l'article intern d'un nom àrab quan quedava en posició inicial (per tant: «d'El-Masri», pàg. 131) tal com indica la proposta de l'IEC (1989). També he vist una locució errònia (*«amb ocasió» > «en ocasió», pàg. 91), dos signes d'admiració en redona quan havien d'anar en cursiva (pàg. 152), uns «aún» en castellà que havien de ser «aun» (pàg. 66), un «accidentals» en lloc d'«occidentals» (pàg. 36), la manca d'espai entre la xifra i el signe percentual (pàg. 45) i una curiosa i crec que única concordança plural masculina del participi amb l'objecte directe (pàg. 114).

I, per acabar este apartat de correccions, no he entés per què hi havia casos de citacions en català de referències bibliogràfiques en espanyol i casos en què la citació s'ajustava a l'idioma de la versió de referència.

Finalment, d'entre un munt de fragments possibles, en trie dos:

És típicament humà: estar convençut d'haver superat l'errada mentre estàs reproduint el mateix comportament respecte a un objecte diferent.

(«La memòria d'un holocaust que ens cega», pàg. 73)

Si el fonament últim de tot s'identifica amb l'arbitrarietat del caprici, la raó esdevé només una eina al servei de la manipulació, un instrument per a mirar d'imposar als altres les pròpies preferències subjectives. Des d'aquesta perspectiva, el sentit últim de totes les construccions culturals és induir els altres a la ceguesa.

(«Epíleg», pàg. 197)

---

N'han parlat una mica també Tirant al cap i Diari d'avort.