La cançó dels missioners

Havíem parlat de La cançó dels missioners de John le Carré (traducció de Jordi Cussà, Edicions 62, col. MOLU-XX), novel·leta d'una certa intriga que m'ha resultat interessant supose que per motius bastant conjunturals i acumulats: l'he llegida durant la campanya electoral i tracta d'un intèrpret de moltes llengües (africanes i europees).

Ara, atés que el company Porcar ens ha inclòs entre els blocs de lletres, aprofitaré per a justificar eixa adscripció comentant una mica l'edició (no la qüestió literària) i alguns detalls de la traducció.

Quant a l'edició —a més de la grandària adequada de la lletra i el color agradable del paper— he detectat:

• Per / per a: continua sense haver-hi un criteri clar per a tota la llengua i, per desgràcia, la traducció no seguix la pauta clara del model sistemàtic en què no cal confondre causes i finalitats. Fins i tot escriu «no estàs espiant pel Màrius» (pàg. 249) o «Té bons sentiments pel Congo» (pàg. 349) on calia «per al».
  
  
• Interrogants: inicial i final —excepte en dos casos (pàg. 14, 232) en què l'inicial era bastant necessari—.



• Signes d'admiració: són únicament finals.



• Parèntesis: trobem una altra discordança en el cas dels parèntesis que enclouen text únicament en cursiva, ja que van en redona en la pàgina 43 i en cursiva en la pàgina 215. Això és un detall que encara no han resolt clarament ni el Manual d'estil (ed. Eumo) ni El llibre de la llengua catalana (ed. Castellnou), però que sí que ha comentat i detallat Martínez de Sousa (Ortografía y ortotipografía...).



• Versaleta: apareix en les citacions textuals de cartells o rètols. En canvi, les sigles (crec que només n'hi ha una) apareixen amb versals (pàg. 43).



• Guió llarg (o ratlla): és el signe que apareix tant en els diàlegs com en els incisos. Els incisos es tanquen, excepte si són a final de paràgraf.



• Ortografia: una curiositat ortogràfica poc habitual és el cas de «d'a», que apareix en l'oració «no estaven segurs d'a quin senyor m'adreçava» (pàg. 83).



• *Si no: un cas que considere que ha de ser sinó (pàg. 236), en l'oració «—El Sindicat, ¿qui si no?». És una qüestió que encara no he vist fixada en les obres de referència, i trobem vacil·lacions en l'ús, a pesar que és clarament el mateix cas que «¿Qui sinó el Sindicat?», que sí que està resolt d'eixa manera.

Quant a altres curiositats, doncs, no sé finalment si l'instrument de tortura era la «gota malaia» o la «bota malaia», però, si la traducció és correcta, John le Carré parla de la gota (pàg. 245). D'altra banda, apareixen uns «gablets» (GDLC: «m ARQUIT Element decoratiu a manera de frontó, propi de l'art gòtic, que va col·locat a l'acabament d'una façana») que per a mi és un lèxic potser fora de lloc, o algun «no-res» (GDLC: «m FILOS Concepte límit amb què hom significa la negació absoluta, l'absència de l'ésser, la no-existència o la destrucció de tot ésser») que hauria de ser simplement «no res» (pàg. 251); i uns «bessons» que, si no vaig errat, deuen ser encara uns botons de puny.

Finalment, hi ha alguna errada de picatge («bines» en lloc de «beines», pàg. 232) i un sorprenent «tietes llunyanes, germanastres o germanastres» (pàg. 14) que sembla un acudit d'un programa de traducció automàtica. I encara podríem ampliar la llista, però el que cal ressaltar de tot això és que la lectura és agradable, el fons africà, cruel, i la resta, detalls per a correctors desvagats.