Reciclatge, liquiditat i liquidació

He acabat la setmana laboral a pica virolla, com és habitual, que sempre tinc alguna cosa a escriure en l'últim moment, abans de tancar l'ordinador i tirar cap al dinar. Hui el dinar s'ha ajornat perquè havíem d'empatar abans —en l'últim minut— el partit de futbet. El nostre porter té eixes coses, una habilitat reconeguda per a fer-se algun gol estrany. Hui li ha pegat per eixir a collir figues i mos ha caigut un baló bombejat.

Després de dinar uns fideus de caldo d'api amb soja texturada (sembla una gran cosa, ¿ei?), hem pegat un volteta cap a El Rastrell. Hi havíem vist farà dos setmanes un moblet de fusta que podia fer de suport per a testos i per a un bafle, d'estil senzill, pobre. Havia desaparegut. Però per quinze euros m'he endut una mena de banquet individual de reixeta de cordellet i un exemplar de Colomba de Prosper Mérimée (edició de 1925; traducció de Luis de Terán) per dos euros.

Finalment, i per reciclar un diari d'esta setmana, en El País (12.01.2009) va aparéixer dilluns una carta d'Antonio Rodríguez Almodóvar, «Oportunisme», en què puntualitza i qualifica clarament un article anterior de Martín Villa (que havia estat replicat adequadament per José Vidal-Beneyto) on l'antic ministre de l'Interior escampava un fum com una boira sobre el seu passat franquista ara reconvertit en causa de la democràcia. El resum en paraules de l'antic dirigent comunista Armando López Salinas (2004):

Doncs, desmuntaren el Règim per a apoderar-se del Sistema.

I la pàgina següent del mateix diari encara conté una consideració més interessant (que utilitza el terme crash i no es confon amb el crack). Segons Ramon Marimon, «Del crash de 1929 a la crisis de 2008»:

[...]

El crash del 29 obrí un període de proteccionisme. Entre 1929 i 1932 el comerç internacional disminuí un 65%, fet que va impossibilitar que la recuperació recolzara en l'exportació. Més pernicioses van ser les polítiques d'ocupació i industrials que afavoriren l'augment de preus i de salaris reals en diversos sectors industrials en Estats Units. El New Deal tingué un important element d'afavorir els insiders, en les empreses càrtel, a costa dels outsiders, en les cues de l'atur. Quan en 2009 de nou colpegen vents proteccionistes, s'obri el vedat a les «ajudes industrials», i la destrucció d'ocupació és majoritàriament d'outsiders precaris. Eixes lliçons no s'han d'oblidar.

[...]

I en la pàgina següent tenim un altre article de J. J. Mateo i J. Morenilla, «Vetats per a la política», que ressalta que els governs utilitzen l'esport però pretenen que els esportistes no opinen. L'article conclou:

Li tragueren la groga [al jugador egipci de futbol Abou-Treika] i va ser esbroncat «severament». Li s'havia passat pel cap opinar.

Més avant mos assabentem que la mitjana valenciana de despesa en llibres per família ha passat de 171 a 152 entre 2006 i 2007 (mitjana estatal 2007: 154 euros; ¡no som líders!, som els huitens). Però conclouré amb la resposta d'Albert Riba, dels ateus de Catalunya:

P. ¿Què diria a qui pensa que és millor una campanya frívola i que millor destinar els diners [dels autobusos ateus] a Gaza?
R. ¡Són només 13.000 euros! Renunciarem si els cardenals invertixen en Gaza els 18.000 euros que, segons la premsa, es gasta cada un en toba per a assistir a l'elecció de papa. ¿Què fan amb els diners que els dóna l'estat? Una part anà a pagar les indemnitzacions per pederàstia dels Estats Units.

Un diari condidor.

Pegant-li voltes

Entre la classe del màster d'ahir, que va ser de relacions exteriors, diríem, i la visita de hui a l'avl, tinc un cansament que els acudits del Polònia quasi ni m'han fet gràcia, i això que ha tornat l'Acebes.

Abans hem comprat una edició de butjaca Madame Bovary de Flaubert en l'Fnac: 4,93 euros. N'hi havia dos edicions més de butjaca. No entenc com es poden posar eixos preus sent un producte d'importació. Hem triat la més barata perquè tenia la lletra més negra. Després, l'entrepà de La Xirgu —que estava molt bo, però mos l'haguérem pogut estalviar i no mos haguérem mort de gana— ha resultat més car que el llibre. Coses del mercat.

No és cosa meua només, que Takse ha hagut d'explicar en francés la seua lectura del llibre del Pennac, Comme un roman. Entre unes coses i altres, quan ha hagut de posar un exemple de lectura que l'haja colpida, ha recordar amb llàgrimes als ulls Se questo è un uomo (Si això és un home) de Primo Levi. (Quan m'ho ha contat, ha plorat i tot. Cosa dels nervis, dels dies i de lectures que et toquen. Recorde que Manuel Baixauli també tenia eixe llibre entre les seues lectures attachantes.) La resta de la classe ha tingut interés després per saber quin llibre era eixe. Vaja, n'hi havia a qui no els sonava gens.

Els despatxos dels tècnics de l'avl són llargs, amb diversos tons de fusta, llum de matí i emissors tèrmics a les parets. Sembla un lloc molt agradable. Llàstisma. «Oh! oh! Dieu nous délaisse, Dieu nous renonce!»

¿Què n'hem de dir...?

En el llibre de Daniel Pennac Comme un roman (Com una novel·la) Takse troba una mostra de traducció que supose que degué posar problemes al traductor, Sergi Pàmies, tot i que sembla que no tants als traductors a altres llengües. El que en francés era «Le qu'en-lira-t-on» ha esdevingut:

ca Les males llengües (Sergi Pàmies)
es El qué se leerá (Moisés Melo)
it Il cosa-leggerà-la gente (Yasmina Melaouah)

No he trobat què han fet anglesos, portuguesos o alemanys, i ja no he buscat més. Amb estos tres casos ja en tenim prou per a adonar-nos del tomb formal que li ha donat Sergi Pàmies i, a més, podem valorar si la seua decisió s'ajusta al que nosaltres donaríem com a equivalent de l'expressió francesa. Jo trobe que no ben bé. Però el cas és que les traduccions són útils en el cas que no pugam accedir al text original. O si mos dediquem professionalment als jocs lingüístics, però ara seran útils d'una altra manera.

El lector que ultrapasse la barrera del plaer de la lectura, del joc de la reflexió o de la ficció, sempre serà traït en descobrir el filtre que fins llavors era «invisible», en el cas de les bones traduccions. Tal com comentaven alguns companys fa uns dies («La traducció visible»), s'esdevé massa vegades que les traduccions tenen una autoria editorialment invisible, no apareixen en les referències, però, en canvi, són massa «visibles» en el text a causa d'errors lingüístics o de mancances en el contingut.

La solució de Sergi Pàmies respon, doncs, al risc de la traducció que es fixa en el fons i en la recreació en català del que Pennac concebé per a un altre món. Puc dir que, personalment, no entenia exactament això de «les males llengües», perquè hi trobe a faltar el verb «dir» que em sembla essencial per al sentit. Però això ho dic havent llegit la versió original, aixina que no sé què en deuen pensar els lectors que no ho hagen fet. Segurament, cadascú haurà trobat la seua interpretació o la seua incertesa particular. Això de llegir traducció i versió original és un vici amb conseqüències.

Genuflex esborranyat

Repasse una miqueta un esborrany de la nova llei de la funció pública valenciana. Observe que la redacció de les lleis continua perpetrant-se amb criteris arbitraris, oportunistes i classistes, però sense un tractament global que s'ajuste a una societat que vullga ser igualitària, social i justa. Hi apareixen majúscules genuflexes —en terminologia de Martínez de Sousa— i alguna que altra curiositat, com el fet que l'administració ha d'actuar amb transparència, però no els treballadors públics, fet que ja ens indica quin serà, per tant, el resultat. Ja vorem com queda finalment la cosa.

D'altra banda, aconseguixc actualitzar la llapissera usb Cruzer amb què vaig amunt i avall amb el Firefox i altres aplicacions que funcionen en qualsevol ordinador amb Windows. Com que no tenia antivirus en l'Asus EEEPC sembla que s'hi havia introduït algun virus. Li passe el Panda i sembla que la qüestió s'ha resolt.

Quant a la transcripció, ara que hi ha un moment de pausa, espere que pugam vore com funciona el Nuance Dragon Naturally Speaking. La idea és aplicar-ho al que diuen els diputats, però no sabem si el producte arribarà a cobrir les nostres necessitats. Estic segur que, si és pels diputats, no hi ha més nivell que les nostres orelles, i cal dir que alguns som especialment bons evadint-mos del sentit de les paraules i fixant-mos en la música de fons (actualment variacions sobre Pat Martino).

Finalment, després de passar pel bloc Vent d Cabylia i fer-me una ració d'albades al·lucinants (sobretot les de La Florida), descobrixc de rebot des d'el bloc d'un polític futbolísticament bocamoll un bloc que em sorprén i m'inquieta alhora, Der Zauberberg. Conté una d'eixes anotacions que són tan agradables de retrobar al cap dels anys:

Sis coses que em feien feliç
- Els dilluns quan esperava ja desperta que sonara el despertador i passar-me les hores de barcella amb la mar davant, sentadeta al taburet on el meu nom està gravat a navaixa, reparant les xarcies.
- Els diumenges que començaven fent l’amor, esmorzant sense presses per a anar després al rastro de La Nucia. Mirar i remirar, comprar coses inútils però boniques, anar passant discos i emportar-se a casa els elegits, dinar arròs amb espinacs i boquerons al San Miguel, a Altea. I passar la vesprada abraçaets al sofà escoltant les noves adquisicions.
- Anar en cotxe en bona companyia i bona música per la carretera que va d’Alacant cap a la Vila, Benidorm, Altea... paral·lela a la mar nostra.
- Anar a collir taronges i estar a totes hores fent sucs batejats amb Bombay Sapphire, que va bé per a previndre els costipats.
- Les barbacoes a casa de Jon i pujar després al castell a fumar i xarrar sense parar amb vistes a eixa ciutat tan lletja que és Alacant.
- La platja d’Urbanova a l’hivern, sentar-se a mirar la mar i Tabarca, fer res més i sentir per dins que no podies estar a altre lloc, que tot estava bé, tot era perfecte, i que a les xispetes que tenies als ulls sels deia felicitat.

Res, viure i avant.

La traducció visible

Ha aparegut un llibre que hauré de consultar, Català jurídic de Josep Salom i Ges. Segons diuen en l'e-buc:

Aquest llibre aplega els apunts de l´assignatura Català jurídic del postgrau en dret andorrà de la Universitat d´Andorra i s´ha de considerar com el suport didàctic de l´esmentada assignatura. S´estructura en quatre seccions: introducció, criteris d´estil i de redacció, convencions i aspectes gramaticals.

Vorem si és una referència que cal tindre en compte en estes coses del llenguatge jurídic i administratiu que tant arriben a afectar la llengua política i general.

I parlant de llengua, però més directament pel que fa als problemes de la traducció, un problema seriós és la invisibilitat dels professionals de la traducció, de la seua professió, de la seua relació amb la qualitat de les lectures que fem i que nodrixen la nostra visió del món.

Com a indicador agafaré el cas de l'article d'Albert Pla Nualart «Aviciar una flor» (Avui, 10.01.2009) que fa un repàs anecdòtic però d'interés general de la traducció al català d'Els homes que no estimaven les dones (Män Som Hatar Kvinnor). Doncs, ni dóna el nom original de la novel·la ni el nom dels traductors, traductors que són, sembla, els protagonistes de l'article.

Bé, per no mantindre l'oblit els esmentaré: Alexandre Gombau i Arnau i Núria Vives, tal com apareixen en un catàleg en línia de biblioteques. Es veu que eixe detall interessa els bibliotecaris més que fins i tot els crítics.

En tot cas, a mi també em passa que he deixar de llegir llibres a causa de la traducció, però crec que cal parlar-ne i valorar la seua faena, tant si és positivament com si no ho és. Crec que això ajudaria a resoldre alguns problemes de la faena de traduir, derivada de la seua posició en el mercat. Per tant, no crec que siga del tot cert el que diu Albert Pla Nualart:

El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.

Aconseguir això, contràriament, els hauria de fer visibles i ben visibles.

Cita dominical / 12: Paco Ibáñez

¡Mira, ací està el meu oncle Gorostidi al costat del gran Txirrita! Sóc bascoparlant. I també parlo el català, a vore. Jo posaria com a obligatori estudiar una altra llengua espanyola, a banda del castellà. ¡Perquè, fotre, és castellà i no espanyol, ja els ho pots dir als teus caps, a vore què és això de «diari global en espanyol», com si el català, l'èuscar o el gallec no pertanyeren a Espanya!

Paco Ibáñez, entrevista d'Agustí Fancelli, El País, 21.12.2008.

Gèneres humans

Tenim, per a començar, que ha tornat el nostre admirat Sérgio Mendes amb un bloc nou, Hepáticas, retorn que mos alegra i que estic segur que ha de ser un goig de llegir, tal com ho era el seu Granada de Bolso anterior.

Després, m'adone que me se va passar fer una rèplica en la llista Migjorn sobre el sexisme en el llenguatge. N'hem parlat, de sexisme, relacionat amb el vestit de la ministra Chacón, i en tornarem a parlar segurament durant molts anys, perquè això té molts segles per darrere i sempre dóna per a les justificacions més injustificades. Per exemple, ahir, en l'excel·lent pel·lícula Milk sobre el regidor de San Francisco assassinat Harvey Milk, hi ha un moment interessant quan es plantegen llogar com a cap de campanya electoral una dona..., ¡lesbiana, és clar! Curiós moment de dubte masclista, on fins i tot el món gai masculí prenia com a referència del món només els homes.

Pel fa a la pel·lícula, ja ho he dit, excel·lent, amb una actuació de Sean Penn fascinant, i amb un Diego Luna molt bo en un paper que posa nerviós, almenys a mi. A més, m'estic acostumant a les versions originals, i el fet de sentir-los expressar-se sense filtres aporta un plaer afegit —amb remordiments apegats per no entendre'ls millor. Bé, la pràctica fa mestres, que dia ma mare.

Quant a la rèplica de Migjorn, ja la faré en una altra ocasió, tot i que sé que hi ha qui no l'haguera entesa, ja que pareix que una volta has «descobert» el suposat argument que els gèneres gramaticals no representen «sexes» humans, sembla que has arribat al cap de la igualtat entre els sexes. Amb tot, potser «masculí» i «no marcat» volen dir alguna cosa, ¿no? ¿Per què no es denominen «gènere la» i «gènere el», agafant el nom dels articles que ens l'indiquen? Coses de la història, no dels universals lingüístics.

Qui pretenga que milers d'anys de sexisme no ha tingut reflex en la gramàtica de les llengües, trobe que té una pretensió ben absurda.

Fer-se la foto amb la llúdria

Les coses es fan com es fan, més malament que bé. D'això diuen que en sap alguna cosa el Consell valencià, entre els membres del qual, el conseller Blasco Castany, que igual es presenta com a heroi salvífic d'una dona sense mans —i sabem per un reportatge de TV3 que la cosa no va anar com el conseller la volia pintar— o legisla amb redundància sense regular res, tal com vam vore amb una llei sobre immigrants al País Valencià.

El cas és que la pàgina 4 de la secció «Comunidad Valenciana» del diari El País (07.01.2009) és un mostrari. Dalt a l'esquerra, la diputada Marcos Martí vol pal·liar els «baixíssims» índexs d'ús del valencià, diria que seguint una estratègia més tendent a l'eutanàsia que a l'alta del pacient. Baix d'això, les editorials valencianes —que es veu que per al diari només són hòmens, «los editores»— 3.707 títols, dels quals n'hi havia en valencià 815. Com que editem massa, vullc pensar que en sobre encara molts en valencià, i moltíssims més en castellà. Al mig, Ripoll està fent porgar no sé què a Camps. Una lluita intestina que no sé si sortosament no afecta gens el país... O siga, l'afecta perquè no li resol res, però poc més enllà.

Finalment, baix, al centre, eixa és la bona, Rafael Blasco fent-se la foto amb el missioner Vicente Ferrer, a qui han «reconegut la tasca solidària». Bé, és bo que reconeguen en altres allò que no reconeixen quan ixen al carrer del seu poble, com poden certificar els immigrants que vivien o viuen baix dels ponts del riu de València.

Moltes llúdries maten alguns.

Anar a matar la llúdria

Repasse el diccionari, costum habitual i ofici permanent, i tope amb l'expressió anar a matar la llúdria 'mamprendre grans coses' (salt 2.0), 'anar a fer els gegants' (dcvb). Sobre la llúdria coneixia la variant associada a la negror negre com una llúdria, que dec haver llegit en algun lloc. La que havia sentit a algú de la meua família era més negre que un tió.

No matarem la llúdria, no, que no sé si en queden, però ja no tocaria. En canvi, hi ha activitats que poden arribar a semblar impossibles, però la realitat és que t'ho volen fer creure i no que realment no es puguen acomplir. Com ara això des desmuntar una institució en mil bocins. Això ho fa la Generalitat valenciana per a maquillar els pressuposts i amagar els deutes, però també ho fa —i no deuria— el Síndic de Greuges pel que fa a les queixes dosbre discriminació lingüística, que et fa alçar queixa de cada clau i de cada rosca que no funciona, i no arribar a «renyar» mai els responsables generals de la gestió lingüística «delictiva» en general de la institució, que no són altres que els dirigents polítics, actualment del Partit Popular.

En este àmbit, la cadena de les causes i les conseqüències només funciona per als èxits; en canvi, els errors i els fracassos no arriben mai a la causa que els origina. És això que diuen que la victòria té cent pares i la derrota és òrfena, expressió que féu famosa en 1961 John F. Kennedy i que és una variació d'una frase del comte italià i feixista Galeazzo Ciano La vittoria trova centro padri, e nessuno vuole riconoscere l'insucceso. Vaja, deixem este cadena. Només diré que ja hem tingut ocasió de presentar la primera queixa de l'any pel web d'Anetcom:

El web de l'associació pública Anetcom (www.anetcom.es) només té versió en espanyol i no en català, fet que crec que no cal que detalle la normativa autonòmica, espanyola i europea --sense anar més llunt-- que transgredix.

De fet, per provar, agrairia que el Síndic de Greuges fera una crida general al compliment de les obligacions lingüístiques de la Generalitat valenciana, per a mirar estalviar-me una mica haver d'anar detallant un a un els casos d'empreses, associacions, entitats, fundacions i altres dependents de la Generalitat valenciana que no complixen les seues obligacions lingüístiques, segurament a conseqüència de la manca d'un criteri general, pla de treball o protocol d'actuació que tinga sempre en compte la natura de disponibilitat necessàriament bilingüe en el cas l'activitat de l'administració pública adreçada als ciutadans.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que les institucions públiques responsables resolguen estes mancances i adopten les mesures adequades per a corregir i renyar els responsables de la gestió lingüística de l'entitat.

No és res impossible, simplement és una mala pràctica més. I el tedi ciutadà és la seua principal victòria, però no és cap excusa. Hui em talle els cabells, que tampoc no tinc excusa, més enllà de la gossera.

El vestit llarg d'algunes idees

Dos hores per a fer no res, tot mirant les tarifes de Simyo, Orange i altres. Al final, quan ja havíem triat el número de Simyo, es veu que hi ha hagut algun problema i hem hagut de tornar arrere i triar un altre número per a la targeta sim. Bé, en cosetes d'este tipus se'n va volant el temps. I ara recorde que no havia fet cap propòsit concret per a enguany... ¡Quin descans!

És clar, este matí, que hem tornat a la tasca transcriptora, no hi hagut més novetats que arruixar un poc les plantes. Encara hi ha molta gent de festa. Una comanda de llibres i un miqueta de revisió del vocabulari del Diari de Sessions, un bloc que tenim en Wordpress i que mos fa paper de base de dades. Caviar el calendari, revisant a vore si perdia alguna nota important de l'any passat, i buidar la taula d'algun paper oblidat. Després, i més aviat per a demà, pensar en el vocabularis que mos convindria compilar entre les opcions que mos donen el Termcat i altres recursos que podem trobar en Internet.

I del poc que hem vist del diari, doncs, que si M. Á. Basternier posa alguns punts sobre les is en «La guerra del torna-li» (El País, 07.01.2009; la traducció és una provatura meua) quant a la posició d'Israel i de massa israelians, observe que tot això no s'acabarà mai (pàg. 10 del mateix diari):

Segons la invitació, les dones hi havien d'acudir amb un «vestit llarg».

I tot i que no duia camal curt, la cosa no anirà bé mentres hi haja qui es pense autoritzat a exigir un vestit protocol·lari discriminant per sexes, que es permeta, a més, criticar el vestit de Carme Chacón durant la Pasqua militar i que no reba la resposta adient en eixe cas: «Escolta, eixe protocol, te'l confites.»

I fins ací, un dia sense més aclariments. El millor que puc fer és triar la foto, vaja.

Els missatgers i les idees

Una cosa és matar el missatger i una altra pretendre que el missatger no pot ser mai el missatge. Ni una cosa, ni l'altra. Els periodistes parlen del que volen o del que els deixen, però proveïxen d'idees els lectors o oients. El periodisme que coneixem no és tan sols el reflex de les dades o de les opinions d'altres.

Ara, en el cas de la proporció o la desproporció de la resposta israeliana contra els bombardejos de Hamàs hi ha qui està interessat, com André Glucksman (El País, 06.01.2009, «¿Què significa desproporcionada?»), a denunciar el debat sobre les proporcions, amb la intenció bastant clara de confondre les obligacions dels estats democràtics amb les «obligacions» de les organitzacions terroristes.

Si bé, és cert, que on hi ha adversaris o enemics, poc hi compten les regles, crec que alguna humanitat es sentia orgullosa d'haver superat fins i tot eixa fatalitat amb les típiques convencions que havien de limitar fins i tot allò que no tenia límits. Els estats que incompliren eixos mínims —els seus dirigents— podrien ser perseguits i jutjats per això mateix. ¿És el cas d'Israel o de Hamàs? Crec que està clar.

En tot cas, dir que la resposta d'Israel ha estat desproporcionada és un error, però també s'ha d'entendre com un eufemisme per no dir que ha segut prepotent, abjecta, inhumana o assassina. El Roto ho explica millor en la seua vinyeta:

¡No cal que escolteu les víctimes, són tremendistes!

En un sentit tremendista menys acusat però bastant temible, Joaquín Estefanía (El País, 05.01.2009, «Cassandra: crisi, ¿fins a on?») aclarix la lògica d'algunes paraules que poden semblar farcides de sentit comú i lògica i que, de fet, són el preàmbul del racisme, la xenofòbia i les guerres:

La història mostra que les grans depressions econòmiques han donat pas primer al proteccionisme, després al nacionalisme i posteriorment als enfrontaments, moltes vegades violents.

En canvi, un tio meu pensava que si els empresaris d'«ací» invertiren i crearen empreses «ací» amb treballadors d'«ací», no es perdrien diners i el benefici es quedaria «ací». I em va dir que ja podia dir-li el que vullguera, que ell estava convençut d'«això». Naturalment, contra els «ací» i els «això» no hi ha dades ni raons que hi puguen fer res. Amb tot, he de dir que almenys et deixa parlar (abans del bombardeig), i això no és poc.

Bombes i altres regals poc transparents

Comença l'any i el diari El País (04.01.2009) insistix encara en la reclamació de la transparència de l'administració pública:

El Consell aposta per l'apagada informativa

L'executiu de Camps respon amb evasives a les preguntes de l'oposició en les Corts Valencianes

Esta volta es centra en l'administració valenciana, on ja sabem d'altres ocasions com va la cosa: encara estic esperant. Per cert, vist com van les coses, he modificat l'etiqueta de comentaris «transparència» per «opacitat», que descriu millor la situació.

A més, en el mateix diari, però en el suplement del diumenge, podem llegir un fragment de Julián Casanova:

El reconeixement de la derrota va caure com una bomba entre la població alemanya, que fins a l'últim moment havia segut enganyada amb promeses de victòria per la propaganda oficial. La gent es va llançar als carrers a protestar contra la guerra, a demanar la pau a qualsevol preu i a reclamar una profunda reforma de l'ordre polític i social.

Això era 1918. Al País Valencià hem arribat al segle xxi i no dubte gens que en qualsevol moment descobrirem per a què van aprofitar les «noves formes de gestió», «l'endeutament productiu», els «esdeveniments», ser falsos «líders» o «pioners» ens les més variades pràctiques de la inutilitat. En resum, tota la retòrica de la nostra «classe» política —obcenitat que hem reeditat, segons indiquen les dades de polítics sense ofici conegut, d'una banda, i els cognoms heretats, d'una altra—, que hem de recordar que estava encapçalada primer per Eduardo Zaplana i ara per Francisco Camps, però que ha estat corejada i acompanyada per l'eco convenientment desafinat de l'oposició socialista i d'Esquerra Unida.

A banda d'estes idees repetitives i inútils, he resolt hui el problema del bucle de redirecció que dóna el Wordpress 2.7 gràcies a l'extensió «disable-canonical-redirect.php», cosa que ha segut un descans, realment.

I ho tanque ací, nit de míssils, trets, joquets i llibres injustament repartits.

Cita dominical / 11: José Dalmau Carles

Hi ha idees heretades que tenen un valor incalculable:

70. Què deu Espanya als visigots.— Els visigots llegaren a Espanya estes tres bases en què es fonamentà la nova societat espanyola: el Catolicisme, el Nacionalisme i la Monarquia.

José Dalmau Carles, Enciclopedia Cíclico-pedagógica, grau mitjà, ed. Dalmau Carles, Pla, 1943.

Arrop i pluja

Hem tingut la pluja habitual dels dies que decidim anar a Gandia. Hui es tractava una mica de tornar a visitar el restaurant Arrop, per tindre una referència quan l'òbriguen a València. S'ha convertit en Arrop Tradició, que vol ser, doncs, una versió de la cuina tradicional. En València ens han dit que hi haurà més innovació. La qüestió és que tot i que no podem dir res roín, esta vegada mos hem quedat una miqueta despagats. Tot el «menú concertat» nadalenc estava ben bo, però una miqueta desangelat, sense el toc de qualitat o de sorpresa que esperàvem. En canvi, el vi, San Román (Toro, 2004) ens ha encantat. Després, hem passat per la botiga Rituals, que té cremes, gels i altres productes amb aromes irresistibles. Continuava plovent. Mos hem acostat a Tano, on l'Emili ha comprat torró blanet i jo he aprofitat per a fer la foto oportuna a la màquina giratòria dels gelats. En resum, un dia entretingut que ha acabat amb la victòria del Barça contra el Mallorca —combinació d'imàtgens de TV3 i de veu de Catalunya Ràdio en la tdt..., encara al País Valencià—. I, mentrestant, els israelians han passat a l'«ofensiva» terrestre en Gaza. És a dir, que els palestins ho tenen magre, siguen homes, dones, infants o suposats terroristes. És clar, això diuen que és la vida.

Wordpress i altres jocs de paraules

Com que hui no compre el diari, m'estalvie diners —i aixina recupere l'augment de preu injustificat que apliquen en can Prisa— i alguna lletania sobre les bondats i immensitats mai vistes de l'espanyol, eixa llengua que mos ha de portar a no sé quin paradís.

Però, vaja, com que estic de vacances, no tinc molta matèria a repensar, perquè me se'n van les hores en alguna reunió necessària i en quatre problemes tècnics amb l'ordinador. Per exemple, estic reinstal·lant el programa de blocs Wordpress 2.7, a vore si aclarixc per què em dóna l'error de bucle de redirecció, tot i que supose que no ho podré aclarir. Hauré d'esperar les noves versions.

A més, m'entretinc amb la traducció al català del programa de blocs. Corregixc una «autorizació» i canvie la majoria dels infinitius d'ordre («canviar, publicar, identificar-se, veure») per indicatius i subjuntius («canvia, publica, identifica't, veges»), a meś d'altres petites modificacions («facilment» > «fàcilment»; «ha ocorregut un error» > «hi ha hagut un error»; «Ho sento» > «Em sap mal», «Sisplau» > «Per favor»). Coses d'estil i de comoditat de cadascú.

Ah, i acabe de recordar ara, després de l'homenatge a Brossa, que els del diari El País o els de la marca de rellotges Tag Heuer sembla que li'n van fer un també fa uns dies amb un Madoff contra «Made of», com és pot vore en la imatge. Sorprenent. ¿Engany i publicitat? ¿Casualitat?

Intercanvis

Quasi quasi comencem l'any al cinema. De fet, el començàrem brindant amb Cava Ponsalet (brut, etiquetat en valencià), després d'haver sopat amb Bassus (pinot noir, 2007, d'Utiel-Requena), vi que mos va recomanar la Teresa d'Envinarte, botiga del carrer dels Serrans de València.

I el món, un dia després, continua com uns mil·lennis abans, tal com deixàvem caure ahir, amb els bombardejos israelians en Gaza. M'arriba un missatge d'Amparo Salvador Vilanova que recorda el rostre del «genocidi de Gaza», que seria Ehud Barak. I entre altres detalls curiosos:

No hauríem d'oblidar que l'actual govern d'Israel els componen dos organitzacions polítiques, el Kadima (de centre) i el Partit Laborista (socialdemòcrata). Cal recordar-ho perquè encara no s'ha sentit cap veu per a allunyar el partit de Barak de la Internacional Socialista.

En fi, que hem comprovat que el ginkgo de l'Hort de Romero, l'arbre més vell de València, està completament despullat. I des d'allà, passejant, cap als ugc. Hem vist al cinema una gran interpretació d'Angelina Jolie en The Changeling de Clint Eastwood. Una pel·lícula ben feta, intensa, amb una ambientació extraordinària i un ritme molt ben portat. Ah, i John Malkovich, un secundari de luxe. Molt de personal a la sala, cosa que no és habitual.

Abans, de matí, perquè no ens pensàrem que el món faria cap canvi, relligc l'enèsima incongruència entre dades objectives i argumentació en una carta d'Antonio-F. Ordóñez Rivero (El País, 30.12.2008) que retrau l'«evidència» dels problemes de convivència lingüística en Catalunya. Naturalment, hi ha una «evidència» de curta volada, com és el cas de l'escriptora Cristina Peri Rossi, que no volia expressar-se en català en Catalunya Ràdio i va ser donada de baixa com a col·laboradora de l'emissora. Segons un estudi anual del Departament d'Estat dels eua això és una violació dels drets humans. ¡Caram!, posats aixina, podríem classificar la situació de molts ciutadans del País Valencià directament de genocidi o una cosa semblant. Estos americans tenen unes coses...

D'altra banda, en el mateix diari (31.12.2008) tanquen l'any amb una nova entrega de la sèrie com la tenim de grossa, «L'espanyol, un filó orfe de prestigi», on Tereixa Constenla torna a repassar el catecisme economicolingüístic sobre l'espanyol, en esta ocasió la quarta llengua més parlada del món i la segona més estudiada. No descansen mai.

Canviant cap a altres cantons, vaig resoldre l'actualització del Wordpress, que només he pogut fer fins al 2.6.2, perquè a partir de la 2.6.5 la cosa em dóna un error de bucle en el navegador. Bé, només em queda connectar a Simyo l'Asus EEEPC 1000H i ja podré enviar cròniques des del carrer mateix.

El cas és que hui havia pensat d'escriure d'alguna altra cosa, però me se n'ha anat el sant al cel i el temps al cinema. Observe que no he fet balanç anual del 2008 —marejos personals inesperats—, però llegint el del 2007, m'adone de les coincidències i dels desencerts en alguna previsió. I llegint la primera entrada del 2008 veig que puc repetir la il·lustració, i això faig.

Israelians i palestins

Al cap de l'any que s'acaba, els israelians, eixa curiosa democràcia, deuen estar bombardejant els palestins, una altra curiosa democràcia, com una història bíblica, però ara en democràcia. Es suposa que hem avançat en algun sentit.

En la ràdio Ser feia un comentarista este matí una reflexió també curiosa: dia que un mort és massa, no s'han de bombardejar ciutats i que és impossible la precisió al cent per cent en un bombardeig... Curiosament, la conclusió no era que els israelians estan fent l'animalada grossa al bombardejar les ciutats de Gaza, on moren sobretot, coses de la «imprecisió», els veïns, simpatitzants o no, de l'organització Hamàs, suposada destinatària de les bombes. No hi havia conclusió raonable, és clar.

I per acabar l'any, Takse descobrix la marca Orbegozo —per als malalts de les marques és cosa de tota la vida— i la paraula castellana chamarilería, que és el nom d'una botigueta de trastets i andròmines que han obert al carrer de la Corretgeria.

Altres «evidències», durant la resta de l'any que ve.

Homenatge (im)possible

Prostitució animal

Havia d'actualitzar el Wordpress d'un bloc, però com que repasse una mica les traduccions i he hagut d'eixir, me s'ha fet de nit i la faena a mitges.

L'entrada que havia pensat de fer hui tenia a vore amb el titular d'una notícia del diari El País (21.12.2008):

Azucarera Ebro aprén anglés

Naturalment, tenint en compte la tònica habitual del diari i de les institucions espanyolistes estatals sobre els idiomes, sorprén que no siguen els anglesos els qui empren l'espanyol per comunicar-se amb l'empresa de sucre.

D'altra banda, en el mateix diari (27.12.2008):

Sobre les «altres circumstàncies singulars» a considerar Zapatero es va referir a una concreta, la petició del president de la Xunta de Galícia, Emilio Pérez Touriño, perquè es tinguera en compte el cost de promocionar les llengües cooficials.

Això és una demanda que, ben pensat, mostra que les llengües són un cost i un benefici, en tots els sentits i, si més no, el cost d'estudiar-les i el benefici de conéixer-les. Per cert, llengües cooficials, a pesar de la retòrica que s'hi barreja en eixes denominacions, són totes: castellà-espanyol, valencià-català, basc i gallec-portugués, com a mínim. I el mateix s'esdevé amb els diners.

Finalment, hi podem posar també retòrica per la nostra part, però el que és indubtable és que n'hi ha gent per a tot, i massa sovint per desgràcia. Com ara els qui trobaran alguna justificació per als bombardejos israelians sobre Gaza o per a «prostituir» una orangutan, que ho he sentit en un documental del Canal 33 hui mateix... L'afaitaven, perquè tinguera un aspecte més «humà».

Cita dominical / 10: José Antonio Primo de Rivera

La guerra —diu inflexiblement— és inalienable a l'home. D'ella, no se n'evadix ni se n'evadirà. Existix des que el món és món, i existirà. És un element de progrés... ¡És absolutament necessària!

Luisa Trigo, entrevista a José Antonio Primo de Rivera, La Voz, 14 de febrer de 1936, dins de José Antonio Primo de Rivera. Textos de doctrina política d'Agustín del Río Cisneros (recopilador), ed. Sección Femenina de fet y de las jons, 1966.

Romanços criminals i polítics

Al cinema, Romanzo criminale de Michele Placido. Ben feta, però coneguda i, vaja, al capdavall, com si fóra un guió de Ferran Torrent —em sembla que això ho he dit d'alguna altra pel·lícula—. Com que la que volíem vore era Il divo, que alguna relació tenia amb esta, per l'època que retrata, per l'assassinat d'Aldo Moro o els atemptats de les Brigades Roges, per la màfia institucionalitzada, hem entrat en matèria, podríem dir. Per cert, mos hem gelat com a polls, que es veu que en lloc de calefacció hi havia una mica de refrigeració o simplement la fresqueta del carrer. Deu ser la lluita contra el canvi climàtic.

I parlant de medi ambient, recomane el suplement Tierra del diari El País del 20.12.2008. Entre altres coses, una memòria de Bophal; el pas arrere en l'eliminació de les bosses de plàstic biodegradables d'un sol ús; el nendo dango, llavors dins de càpsules d'argila i adob; un reportatge sobre els vats verds de les empreses d'electricitat; joguets solars; biocarburants a partir d'algues; i depuradores d'aigua que fan servir plantes (joncs i bova). A banda de les lectures de Friedman i Krugman, deuen ser els articles més instructius del diari.

Finalment, Isabel-Clara Simó fa un article optimista sobre el País Valencià, amb un element ben interessant:

[...] ja que el poder polític no està per la feina, cal crear un corredor mediterrani amb imaginació i amb esforços comuns. Mentre els empresaris d’aquí dalt s’aferren aterrits al poder (sobretot el de Madrid), al País Valencià respiren dinamisme. Escoltem-los.

Cal fer valdre els aspectes positius que ens poden fer millorar. En eixe sentit, espere que Francisco Camps tanque prompte els repetidors d'acpv que ens fan arribar la tv3 al País Valencià, perquè puga posar-se al seu lloc entre els censors més destacats d'este país. Al seu costat, és clar, els col·laboradors com el ministre d'indústria Miguel Sebastián (i els anteriors socialistes) que aprofiten interessadament (per al seu nacionalisme) les excrescències del franquisme que la nostra petita democràcia encara produïx.

Al cap i a la fi, més valdria resoldre la qüestió, pel bé dels drets de tots, en lloc d'anar malvivint amb retalls periòdics i arbitraris i concessions gracioses i temporals que no ens permeten decidir estratègies i tàctiques que realment establixquen el mínim de decència política que volem que es respecte al nostre país.

Constipat de nacions

Estic com baldat. Això que intuïxes que et ronda un bon constipat. I, damunt, els pròxims dies sembla que seran sense sol. Demà havíem d'anar a Gandia, a fer l'última visita a l'Arrop, però ho deixarem segurament per a la setmana que ve.

I ara no sé si podré llegir durant les festes. L'Asus EeePC 1000 funciona bé amb el Windows xp, però la instal·lació de l'Ubuntu, tot i que l'he poguda fer, no m'acaba de satisfer pel cantó del Bluetooth i el wifi. Estic mirant d'instal·lar-hi una versió especial per als miniordinadors. Aixina se'n va el temps.

Hui he vist en el diari El País de dimarts passat: «Una grossa ronsa* que parla català i bengalí», titular que m'ha sobtat pel fet que la grossa de la loteria de Nadal sí que puga parlar en català. Estic segur que hi ha un missatge subliminar gens neutre.

I el cas és que podríem dir que estic paranoic, si no fóra perquè els ha entrat la mania als de cap allà les Espanyes d'impedir la catalanitat de tantes coses (des de l'oficialitat lingüística europea fins a les seleccions catalanes de molts esports, per minoritaris que arriben a ser).

Això no és tan greu com el que denuncia Vicenç Navarro l'endemà en el mateix diari amb l'article «Els nens perduts del franquisme» que fa referència explícitament en el títol a un fet terrible, com fou el segrest reeducatiu i racista dels fills dels «rojos». N'arrosseguem els efectes no tan sols individuals, sinó en la ideologia col·lectiva del que és l'estat espanyol, herència directa encara d'algunes malvestats que es volen fruir en les conseqüències i oblidar en les reparacions i responsabilitats.

És clar, la meua conclusió és que tot això està ben relacionat. I és ben lamentable.

---

* Eixe «ronsa» deu ser un error meu picant. Deu ser «rosa» o «rossa», però ara no ho sé.

Un país de detallets

Un detallet, això és un detonant, un detallet que activa la simpatia de la resta de la càrrega, o que impulsa la massa en equilibri cap al desastre o cap a la llibertat, vés a saber. En el País Valencià tot són detallets, decoració, paisatge, clima, els cudols de vora mar, arredonits, suaus i blancs, o les cales de pedra volcànica, fosques i aspres... I un munt de detallets més allà on vages, pels senderols de muntanya o pels caminals entre els tarongers.

El que no hi ha al País Valencià —pel cantó que a mi m'interessa, és clar— és el gruix suficient de matèria ètica i reflexiva per a optar per un país amb alguna idea de fons. Tot són espurnes de foguera, que enlluernen i seduïxen els sentits, i gita't.

I, sí, això és una anotació per a un dia de sol i de festa, un dia més amb rècord de deute per habitant que finança la contaminació, amb tv3 en alguns llocs a pesar de la censura, amb inversió en dependència turística, sense inversió en formació i recerca... Vaja, fent un petit balneari per a petites oligarquies prepotents.

Tal com diu Joan Olmos, «Crisi i política ambiental» (El País, 20.12.2008):

En canvi, altres sectors de l'acció pública, verdaderament necessaris i que, al cap i a la fi, creen més ocupació sense destruir capital natural i sense generar desigualtats socials, veuen retallades les seues possibilitats. Programes com la promoció pública i rehabilitació de l'habitatge, la creació de xarxes de transport col·lectiu solvents, la construcció d'equipaments socials, la modernització de les instal·lacions sanitàries i educatives, la rehabilitació del patrimoni hidràulic o la recuperació paisatgística, en serien alguns exemples.

Parlant d'oligarquies, als funcionaris de les Corts, que s'han quedat sense caixa de Nadal, els ha arribat una bosseta de taronges agres (marca Papillón, d'Alzira) obsequi de l'alcaldessa de Carcaixent, Lola Botella (pp), que també és diputada. Això deu correspondre al 0,5% que la mesa de les Corts, amb la col·laboració d'ugt, no ha volgut incloure enguany en l'acord retributiu, fet que atempta contra l'Acord sobre condicions laborals. I la raó és simplement perquè no. Un altre detallet... ¿un gruix de detallets?

La cançó que ja cansa

Diguérem que fem una mica de festa. Arrepleguem alguna expressió casual, com ara «buc fartó», que deu ser algú realment fartó. Expressió que diuen a voltes en Carcaixent.

I continuem amb l'espasa de Francisco Camps sobre el dret a la lliure comunicació i informació dels valencians, ja que el tsj valencià ha rebutjat els arguments d'acpv i considera que la Generalitat pot tancar els repetidors que ens fan arribar la tv3 (veg. Avui, 23.12.2008). Coses de la política: els qui es diuen «impulsors» de la lliure empresa, el «liberalisme» (?) i la desregulació aconseguixen els seus èxits amb la censura, la coacció, la sanció, la regulació oportunista i la prohibició arbitrària.

Sí, els vots captius i irrevocables són una gràcia. ¿I durarà tota la vida esta cançó?

La pell més fina que un pensament

Els socialistes valencians de la inefable Carmen Alborch ni m'han contestat al que els vaig escriure ni han resolt res del que els vaig indicar. Primera lliçó sobre la seua voluntat real i la seua eficàcia. Això sí, ara m'envien escritets —que encara no he obert— però que em semblen propaganda de la inèpcia.

Però fa dies de sol d'hivern i un passeig a peu pels camins des del cementeri de Carcaixent fins als Quatre Camins permet sentir un silenci especial, silenci sense trànsit, amb ocells o branques que es mouen, amb olor de taronges i mandarines. Els anys passen i retrobem en els llocs més inesperats sensacions quasi oblidades.

I com ha dit una dona hui, «tenia la pell més fina que un pensament». ¡Quines coses!

En algun lloc, vora un arc irisat

I hui és un mal dia per a res, fins i tot per a escriure amb retard, però aixina van les coses alguns dies també.

Un mal dia per a escoltar Hernández Mateo (pp), alcalde de Torrevella i diputat, que diu que no té res en contra del valencià, i penses, ¿calia que ho diguera? ¡I tant! I pot repetir-ho fins que es gele l'infern, com diuen en les pel·lícules. El cas és que li diu a Morera Català (Bloc), més o menys: «Per cert, li dic que per acord plenari, [...] "Torrevieja" es diu "Torrevieja" per decisió del poble de "Torrevieja", i no "Torrevella". No per res, sinó per motius turístics també, no és que tingam res contra el valencià. [...] Li pregue, per favor, que en totes les vegades que vosté nomene "Torrevieja", siga "Torrevieja", amb eixe nom». (És realment estúpid traduir estes coses.)

I ara, finalment, mentres es pon un altre dia, un dia com un altre i com tots els que vindran, ressona en algun lloc Israel Kamakawiwo ole, vora algun arc-en-ciel, que sempre queda vora París.

Cita dominical / 9: Wole Soyinka

Podrem discutir si les societats són depositàries de valors ètics o no, però hauríem de tindre sempre en compte que són les persones les que han de crear i tindre els valors que volen aportar a les societats. Formar part d'una societat encara no equival a comprar o adquirir valors ètics, tot i que seria molt més còmode, ¿oi?

Segons Javier Rodríguez Marcos, en la reproducció d'una resposta de Wole Soyinka en la seua entrevista titulada «El somni d'Àfrica es diu Obama» (El País, 17.12.2008 dc.):

El contacte entre les societats les fa menys arrogants. Hi ha països als quals els encanta ensenyar els seus atributs als altres. Conéixer-los directament els afig humilitat.

Wole Soyinka

Vés a saber

Tot i que diuen que estem en temps d'alegria, segons com, esta temporada també són temps gelats, i els ànims, per defalliment o per exageració, també poden acabar decaiguent. Com que tinc un esperit científic puga ser que exagerat, només recordaré que la matèria o l'energia no es creen ni es destruïxen, es transformen. Nosaltres, al capdavall, som un aplec d'eixes dos coses, i sabem que no mos hem creat, sinó que mos hem transformat, i que sempre anirem fent-t'ho, com els astres del cel, vinguen d'on siga i vagen vés a saber a on.

Qui no sabem ben bé en què voldríem que es transformara, només perquè ixquera del seu estadi actual, seria el diputat Morera Català, que ha tingut la pensada de transformar no sabem ben bé quina matèria grisa per a crear col·legor, que seria alguna cosa aixina com la qualitat que fa col·legues o que unix els col·legues. Vés a saber.

La rabosa i el corb debaten sobre el formatge en un parc de París. Ahí s'origina la meua transformació dels somnis.

Política amb mala lletra

Realment, els polítics valencians fan política per a pallussos. I és natural, ho semblem bona cosa, de pallussos, a pesar que no ho sigam gens. Però el que compta és què fem, no tan sols què pensem i diem que volem fer.

Les normes amb què ens regim, les normes que ens van escriure damunt després de vora quatre dècades de dictadura, no han segut les millors del món, ni tan sols les millors possibles, però sí que han segut bones per a crear un marc estàtic i ensopit per la vida pública.

Tot té a vore amb transició espanyola i la constitució sense reforma possible de l'article 168. Això comentava ahir Francisco J. Laporta en el diari El País en l'article «La rigidez constitucional y otras perversiones».

«Perversions» en diu. A això sona la cançoneta permanent i estúpida de molts polítics valencians relacionada amb Catalunya i la llengua. Per exemple, Betoret Coll, diputat del pp al parlament valencià, deixà caure ahir una cosa aixina com:

Clientelisme... [...] com ho fa el seu president con els nacionalistes bascs, com ho fa el seu president amb els d'Esquerra Republicana quan els aprova una esmena de 300.000 euros per a ensenyar català en la nostra comunitat

S'hi barregen algunes «perversions» com el cinisme, l'al·lofòbia, la hipocresia, la xenofòbia... Malauradament, res que tinga a vore amb la incultura —que té apanyo—, sinó amb els plantejaments ètics i polítics que cal tindre per a formar part de les oligarquies de la nostra societat vertical.

I canvie de diputat, però no de plantejaments, per a la dada lingüística. Giner Giner pp, antic falagista i icona d'ell mateix, ha demanat a les ones hertzianes que els xe que diu li'ls transcriguen amb «ce hache». Bé, ell mateix ha tingut clar que els qui escriuen qualsevol cosa que ses senyories amollen no ho farien. I és que, certament, és difícil escriure lletres inexistents en l'ortografia valenciana. I encara que haguera dit «ce hac».

Més capacitat de decisió política: més solidaritat

Me s'acumula la paperassa en la motxilla. Per sort ara n'eliminaré una miqueta.

El públic vol menys cultura i més solidaritat

Bé, l'oposició posem que no està ben trobada en este titular del diari El País (Elisa Silió, 13.12.2008), però les dades són interessants. Els clients de l'obra social de Caja Navarra, quan han tingut ocasió, han canviat de destinació els seus diners:

En mans dels usuaris, el 28 % dels fons que anava a cultura s'han convertit en un pírric 5 %, i el 35 % d'oci, benestar i esports s'ha quedat en un 15 %. Mentres, medi ambient ha augmentat la seua partida del 5 % al 10 % o la discapacitat —la més afavorida amb el sistema de votació— del 11 % del 34 %.

Una cosa aixina explicava Vicenç Navarro no fa tant parlant del cas de la sogra a Suècia. I el cas és que això és un programa polític en tota regla. En primer lloc, a més, perquè es fonamenta en una decisió directa dels ciutadans, una cosa com el munt de referèndums que fan en Suïssa (fins i tot als eua) per a decidir qualsevol cosa humana. Això sí, ben explicada i debatuda.

Per contra, ací no votem realment els representants polítics, ja que votem llistes tancades, i tampoc decidim sobre quasi res. Ni més ni menys que l'estatut d'autonomia valencià és una decisió de quatre (del pp i del pspv) que no ha passat pel debat públic ni per la validació de les urnes. Ni l'anterior estatut, ni —pitjor encara— l'actual, que és una simple reforma amb clàusula d'autodestrucció de la llei del 1982.

Els diputats encara estan en el ple xarrant dels pressupostos. No em resistixc a consignar la frase del dia, que hauria de ser una citació dominical, si no fóra que tampoc abusarem en l'elevació als altars. Segons la diputada Oltra Jarque (Compromís):

¡Vostés sempre ajornen la felicitat! [...] ¡Si és que vostés se passen la vida prometent la felicitat que mai arriba! No, per a nosaltres el que és fonamental és la política de tots els dies, és els diners per al que necessiten els valencians i valencianes, per al que realment es necessita, infraestructures, educació, sanitat... Això és el que fa falta.

És el mateix ple en què hem patit de vergonya aliena per la gestió del sistema «pioner» de votació des de casa. El sistema s'havia organitzat a fi que la diputada socialista Sanchordi García puguera conciliar la vida familiar i votar sense haver-se de desplaçar a les Corts —que no tenen guarderia, a pesar que és una demanda sindical—. El fracàs és una taca més en la regulació del nostre sistema parlamentari i, en conseqüència, del nostre sistema democràtic. En dóna compte el diari El País d'ahir, sense assenyalar, però, el que, a pesar de ser habitual, és més greu: la diputada s'enganyava de vot perquè no podia vore els ditets del company o companya encarregat de marcar el sentit del vota a tota la colla. La resposta de Maluenda Verdú davant la crítica al mal funcionament del sistema era previsible:

Si la senyora Sanchordi pot haver-se equivocat, només pot dir-ho ella, [...] perquè és la llibertat del diputat quan vota. [...] És millorable també que mos fixem més quan ací votem i que mos equivoquem moltes voltes totes les senyories. Per tant, pense que ha segut encertat, que és un sistema bo i el que cal fer és fixar-se en el moment de votar i no equivocar-se.

¿En què es fixen els nostres representants públics? No en la qüestió ni en el valor del que decidixen ni en el contingut de la proposta que els distrau de la transmissió esportiva o de la recerca d'indumentària per Internet. Simplement, es fixen en els ditets del pastor de vots. ¿I la llibertat de vot? Està condicionada no per la responsabilitat davant dels ciutadans afectats, sinó davant la perspectiva de continuar apareixent en les llistes electorals del partit o en qualsevol altre «lloc de treball» del partit. És allò que a temporades apareix en la premsa: la disciplina de vot, que en diuen. Disciplina que és l'estafa de la responsabilitat democràtica.

La temporada de futbol no es reprén fins a mitjan gener. Haurem de fer alguna cosa per cremar toxines.

Quatre detallets de tècnics

Segona sessió de la setmana. Hem descobert on trobar informació sobre el terme proveyente castellà i la versió catalana provisor. A més, aclarim per què en Requena segurament no retolen les dependència municipals en català, però sí que han de respondre en català als ciutadans que s'hi adrecen en eixa llengua... ¡És cert! I una altra cosa han estat les condicions que han de complir els ajuntaments per a incorporar el requisit lingüístic català —el castellà ve de sèrie— en els llocs de treball. Finalment, que hi ha algun diputat del nord del país que alterna el natros amb el nosaltres, cosa que facilita la faena de transcripció.

Quatre detallets del munt de coses que han de controlar els tècnics lingüístics de les administracions públiques valencianes. De fet, algunes d'elles pertocaria que les gestionaren els tècnics legals o jurídics, però aixina està el pati per ací. Esperem que les noves fornades de llicenciats en dret hagen rebut la formació adequada en dret lingüístic que es suposa que cal tindre en un estat amb diverses oficialitats lingüístiques.

La nota serà curta i anecdòtica. Per cert, entre cinta i cinta de transcripció —que és quasi com dir entre cella i cella—, li envie una nova queixa al síndic de greuges. Esta vegada és el web de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.

Desembre té eixes coses que porta el fred. El fred, eixa fredor també.

La coherència en l'aplicació

Hem tornat a l'Hospital de la Ribera, així que l'anotació de hui és cansada i gens alegre, però les coses van aixina, ho sabem de tota la vida. I és que totes les hores ferixen...

Abans, sense dinar fins i tot, hem fet un repàs en classe a la coherència que volem per als tècnics lingüístics, cosa que ja havíem tractat la setmana passada. Hem entés eixa coherència com el respecte professional envers els criteris adoptats amb fonament i envers la faena pròpia. Per contra, hem defugit entendre la coherència com a «immanent» o «intrínseca» de determinades elaboracions estilístiques de la normativa. La coherència es descobrix en l'aplicació i no tant en la tria.

No és molt, però crec és important, més encara si ho ajuntem amb la percepció correcta de les atribucions i la capacitació professionals. E la nave va...

Apunt políticament i econòmicament incorrecte

Segurament estan elaborant-se ja les tesis, si no és que estan elaborades de fa anys, sobre les causes que han dut la crisi econòmica actual. Mentrestant arriba el moment de llegir-les o rellegir-les, les ignorem, perquè tot açò de la vida i de l'economia són cicles —diu Schumpeter que ho dia Marx— i sabem que hi haurà ràpidament alguna excusa per a l'eufòria d'uns, la misèria d'uns altres —els de sempre, segurament— i la prèdica de la desregularitació o del final de la història.

Per això, quan sentim bramar el cosí del pp que tots podem tindre en la família —l'afiliació a eixe partit al País Valencià passa de les cinquanta mil ànimes— que la culpa de tot és de Rodríguez Zapatero, sabem que això és com ser del València sense blau o catòlic vegetarià, fes diverses i variades. En cap cas convé contradir-li res recordant-li els forats sense fons per on el País Valencià ha arribat a ser el país més endeutat per habitant de l'estat espanyol durant els temps de bonança econòmica. Si en té notícia, només és del progrés i el benefici que han reportat (¿a qui? no sembla que siga rellevant per a ell), segons la prèdica habitual, tot i que eixe benefici tan immens, curiosament, no ha servit de res davant la crisi, ni ens ha protegit de Rodríguez Zapatero. ¿Per a què, doncs, tant de «deute productiu»?

Com que no sóc cap analista econòmic, ni tan sols dels prestigiosos que no havien previst les caigudes financeres americanes, només esmentaré que, fa pocs anys, quan els pisos anaven cars —encara no han baixat prou— Zaplana Hernández comentava que això devia ser perquè els compraven. I davant d'eixa mesura que condemnava a la hipoteca i l'especulació, el meu cosí callava, a pesar que estava tan endeutat com ara. Però ara brama perquè la sgae pretén cobrar-se el gest artístic electoral a favor de Zapatero amb él cobrament real o destarifat dels drets d'autor. Això no té cap efecte sobre la seua situació, però li servix de munició.

D''altra banda, veig en el diari (El País, 08.12.2008) les dades d'accidents laborals en carretera. El País Valencià està just en la mitjana espanyol (2 morts per 100.000 persones actives), just per darrere de Canàries (1,5), País Basc (1,8), Madrid (1,8) i Catalunya (1,9). Vaja, no sembla que sigam líders en la protecció dels treballadors. ¿Qui se'n beneficia? El meu cosí no ho considera rellevant.

L'altre dia jugant a futbet, vam guanyar doblement: en el camp jugant fins a la mitja part; i en les normes del campionat quan van desqualificar l'altre equip per alineació indeguda. I allà tenies alguns funcionaris acalorats protestant perquè s'aplicaven les normes del campionat. ¡Funcionaris! ¿Què es pensa un funcionari que és sense normes? Bé, no m'estalvie la resposta: un rei(etó). I en coneixem uns quants, funcionaris o no, cortesans o no.

Cita dominical / 8: Pompeu Fabra

Si n'ha de donat de maldecaps un lletra que no s'hauria d'haver tocat:

Però quan, com s'esdevé en el darrer exemple, el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a [...]

Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Teide, 1956, pàg. 86, versió comunicada per Albert Rico en la llista Zèfir que correspon a la nova edició anotada de l'obra.

Ballant entre ordinadors

Este dissabte estic embolicat, per descansar un poquet de les altres responsabilitats de la setmana, amb la configuracio de l'Asus eeepc 1000, sobretot perquè estic intentant clavar-li l'Ubuntu, cosa que es pot fer sense haver de recórrer al cd si tens una llapissera de memòria d'un o dos gigues. Precisament ara en tinc unes quantes, però només arriben als 512 megues, aixina que hauré de mirar ofertes, que ara van bé de preu, i aprofitaré per a actualitzar l'usb Cruzer amb què em moc entre ordinadors.

El xic que ens va vendre l'ordinador en Fnac anit —nit d'ofertes i rebaixes diverses— era sud-americà, però m'entenia bastant bé, llevat de l'hora de les xifres. Es va comportar ben educadament i va descobrir segurament el so d'algunes xifres en valencià. Al cap i a la fi, vam fer algun intercanvi, perquè jo també vaig haver de desxifrar algunes expressions seues i algunes entonacions discursives poc habituals en els castellans que conec.

Al final, l'avantatge de l'Asus eeepc sobre l'lg X110 era la versió del wifi (n), crec que també la capacitat del disc dur (160 Gb) i el fet que Asus és fabricant d'ordinadors. Això li donava més confiança, bé, i a mi també.

Finalment, hui toca sopar al Veo Veo de València, que és un local que li agrada a una amiga balladora on no hem estat mai. Com que és el seu aniversari, mos hi vol portar. No sé si com a regal o com a venjança anticipada li regalaré Dones de Manhattan de Candance Bushnnell. Espere que s'ho passe bé.

L'estàndard trepolla la llengua

Diu Joan-Carles Martí (en la llista Migjorn) que en Elx una camisa passada (és a dir, tancada amb els botons) es diu «closaeta», dada que hauríem de recordar, perquè ens remet a un ús del verb cloure (que és més habitual en altres àmbits més encarcarats) i ens dóna una opció més al nostre repetori més usual i expressiu, sobretot adreçat als infants.

A partir d'ací voldria deixar escrit un petit comentari sobre l'empobriment de l'estàndard valencià. Contra el que sembla que acabe de plantejar, no em referixc al fet que tingam un estàndard més o menys vivent i llustrós, sinó, contràriament, al fet que pretendre escriure «en estàndard» provoca una pèrdua d'elements lingüístics de tot tipus, començant per les formes més habituals i directes de dir les coses. Al capdavall, el suposat estàndard eixe està bastant pres pel to del registre juridicoadministratiu. En canvi, a l'hora de dir les coses de la manera més directa i més simple, amb voluntat expressiva o simplement descriptiva, mos trobem que hem perdut els mots.

Per sort també hi ha excepcions curioses, tant la que he dit abans com la d'una diputada del nord del País Valencià que mos descobrix el verb trepollar, que no diré que siga molt comú, però que dóna un to que fuig del to jurídic amb què adoben alguns les seues intervencions, on hi ha qui arriba a parlar d'«economia processal», o amolla «amb la vènia» i «recipendiari», etc. Sort d'això, perquè m'han dit que un altre diputat de la mateixa demarcació, fent ús de la seua erudició, esmentava el dramaturg «Joan Gil Albornós» (ai, era Albors)... Ni tan sols la delicadesa riallera del dir-li «Barnús».

Bé, a més de parlar amb els nostres avis i pares, que, a pesar de l'intent d'oblidar, encara recorden com es parlava quan a la ràdio només es parlava de Franco i abans i tot, podem provar a no disfressar tant la llengua amb savieses mal apreses. I, al final, sempre podrem consultar els llibres de locucions, modismes i frases fetes. Encara que siga per a fer arqueologia del saber.

El síndic de greuges m'humilia provisionalment

He rebut hui una resposta humiliant del síndic de greuges Carlos Morenilla Jiménez a la meua queixa 083548. No és prou que hages de denunciar repetidament les mateixes institucions, com ara la Generalitat valenciana i l'Ajuntament de València, sinó que ara, damunt, el síndic es capaç de contestar-te açò:

[...] la qüestió plantejada en la seua queixa no pot incardinarse (sic) en el marc normatiu més amunt expressat, ja que la col·locació de senyals viaris en castellà prohibint provisionalment l'aparcament en zones on s'estan realitzant obres, és, efectivament una qüestió merament puntual que no determina la vulneració de drets lingüístics ciutadans.

De conformitat amb tot el que hem dit més amunt, tanquem i arxivem l'expedient.

Dic que és humiliant, en primer lloc, perquè dubte que el síndic accepte una revisió dels seus arguments relatius a eixe concepte tan poc fonamentat jurídicament de la «provisionalitat».

En segon lloc, perquè m'obliga a explicar-li —demostració que tot en esta vida és provisional, fins i tot el trellat— que els cartells es pengen «provisionalment» però l'administració els ha elaborat i els utilitza «permanentment» i l'única provisionalitat o fet puntual és el fet que estiguen penjats en un lloc o altre, ja que els cartells discriminen permanentment cada volta que els pengen (provisionalment o no) en algun racó de la ciutat de València, àmbit territorial on la legislació lingüística obliga l'administració a usar cartells —provisionals o permanents, això no és objecte de debat jurídic— en valencià, si més no.

Si haguérem d'assumir l'argument del síndic, per la mateixa regla de tres, atés que cada discriminació que ens fan és «provisional», atés que són actes, moments i ocasions diferents, no existiria, segons Carlos Morenilla Jiménez, cap discriminació.

Tot açò és bastant humiliant, digam-ho aixina, per donar-li a l'estupidesa una mica més de categoria. Per favor, en lloc de comentaris, envieu-li una queixa al síndic per qualsevol cartell o paper d'alguna institució pública que no estiga en valencià. La queixa és pot presentar per Internet des d'ací. Farem bé de recordar que l'ús és l'única pràctica efectiva dels drets ciutadans, l'única vida real i permanent de la llengua. La resta són greuges i morts provisionals.

Anem orats

Un poc prou acaçat per la faena, me se descuida penjar l'esborrany d'entrada que havia de tindre fet. He hagut d'aclarir alguns termes insospitats, com ara per què és un castellanisme no admés el verb llevar ('portar') si hem admés sacar que és posterior. Amb això d'«admés» em referixc a alguns diccionaris, disciplines o àmbits i territoris —jo en seria un aborigen.

I ara que ja s'ha fet tard només em queda assenyalar que en alguns autobusos de València han posat uns cartells en valencià que diuen una cosa aixina com «procure anar cap al fons» (amb ninotet i fletxa). I tenen raó, cal anar cap al fons en valencià... I, per una volta, entengam-ho positivament.

Finalment, no he pogut esbrinar què és un ferrús o si encara hi ha qui diu «és un ferrús» per a dir d'algú que és lleig. Google no dóna encara massa pistes documentals sobre la qüestió. Tal com diuen per Simat, vaig orat amb totes estes coses.

Els graons lingüístics

La setmana esta, a més de curta, anirà carregadeta de faena, tant de transcripció com de reunions vespertines d'una o altra mena. Hui ha tocat la primera sessió d'un curs de màster. El personal té poca relació amb la faena real dels tècnics lingüístics. De fet, tal com em comentava el meu company brasiler Sérgio, això de fer de tècnic lingüístic en l'administració pública és una tasca ben curiosa. ¡I tant!, però és el que n'hi ha quan els drets lingüístics miren d'aplicar-se, supose. Espere que el curs vaja d'això i no haja de ser un repàs als detallets de manual sobre el llenguatge juridicoadministratiu.

Per la banda de la transcripció i tirant cap al sud del país, la diputada continua sorprenent amb el seu domini de la labiodental en els possessius i, en canvi, la imprecisió amb l'ús dels pronoms. El detall del dia, però, ha estat un diputat que ha catalanitzat un llatinisme a la manera culta: de facte.

D'altra banda, torna-li la trompa al xic, de fet i de facto, i topes en el diari El País (06.12.2008), aniversari de la constitució espanyola, amb Antonio Torres de la uned:

És preferible deixar-ho com està: l'idioma oficial de l'estat un graó per damunt de la resta.

I amb Peces-Barba Martínez insinuant no vullgues saber què:

Són els que evitaren recórrer davant el Tribunal Constitucional la segona llei lingüística catalana quan governava el PP [...]

És que no s'ho acaben això dels drets lingüístics. Molta teoria, però ben poca pràctica, ¿oi? No volen enterar-se que encara no sabem parlar en estèreo o en dual: si n'usem una, doncs, l'altra no. I tant val això per al català com per al castellà (com per a la resta). ¿En quin graó estan els ciutadans del País Valencià que pretenen fer ús de les llengües oficials? No sé per què Antonio Torres veu els castellanoparlants un graó per damunt, perquè això seria simple discriminació lingüística. Si es referix al fet que el castellà és oficial a València i a Burgos, doncs, el català ho és a València i Barcelona, vaja, sense pujar o baixar el graó de l'oficialitat.

En canvi, segons indica Marc Carrillo en el mateix diari:

I sense deixar el tema autonòmic, la pluralitat de llengües existent a Espanya hauria de permetre donar el salt —en la línia iniciada per la jurisprudència constitucional sobre la llengua en l'ensenyament— cap a la doble oficialitat de llengües allà on n'hi ha dos que regixen, establint no només el dret sinó també el deure de conéixer-les.

Educació per a la Ciutadania Lingüística, com a mínim això ja seria un petit avanç.

Actuacions i matisos

Hui és la puríssima, que no sé massa bé què és —desinterés religiós, principalment—, però és festa cada any. El dia de la puríssima, doncs, he de precisar que el diari El País ens digué l'endemà que els cotxes de les Corts que aparquen en el carril bus no són els de la presidenta, sinó uns altres. El matís no és que siga molt allà, però cal saber-lo. (I no sé si això significa que, una vegada més, el representant d'Els Verds embolica la troca.)

Parlant de matisos, seria realment interessant que Josep Piqué puguera explicar tots els matisos de la seua afirmació dimecres passat en la Complutense de Madrid, quan va dir, segons el diari El País (04.12.2008):

«Quan jo tenia la teua edat pensava com tu», li va assoltar Piqué, militant comunista de joventut. «Però la prosperitat ve de l'economia de mercat. Això altre ja ho provàrem, i fou un desastre.»

Li va dir això a un estudiant que li retreia la pobresa i els morts de l'Àfrica. Quants matisos caldria fer per a que les paraules de Piqué tingueren un mínim de trellat i pergueren part d'eixa prepotència arrogant que destil·len.

Tal com diu Emilio de la Parra, segons recull Miguel Ángel Villena en el mateix diari més avant («Voces y conceptos del siglo xx español»):

En el fons, entre els discursos ideològics d'Isidro Gomá [cardenal primat de Toledo que donà suport a la sublevació militar de 1936] i els d'Antonio Rouco hi ha poques diferències. Sempre s'han oposat al progrés i han practicat el fals victimisme de sentir-se perseguits. Per a això servix un diccionari polític, per a vore eixes evolucions de les idees. Algunes es transformen molt i altres a penes.

I canviant al cinema, vam vore ahir Appaloosa finalment. Un western ben fet i amb la sorprenent aparició d'Ariadna Gil en un paper un poc desaprofitat. Li vaig trobar a faltar història, però té unes bones actuacions.

I a voltes això és tot, actuacions.