Una cosa és matar el missatger i una altra pretendre que el missatger no pot ser mai el missatge. Ni una cosa, ni l'altra. Els periodistes parlen del que volen o del que els deixen, però proveïxen d'idees els lectors o oients. El periodisme que coneixem no és tan sols el reflex de les dades o de les opinions d'altres.
Ara, en el cas de la proporció o la desproporció de la resposta israeliana contra els bombardejos de Hamàs hi ha qui està interessat, com André Glucksman (El País, 06.01.2009, «¿Què significa desproporcionada?»), a denunciar el debat sobre les proporcions, amb la intenció bastant clara de confondre les obligacions dels estats democràtics amb les «obligacions» de les organitzacions terroristes.
Si bé, és cert, que on hi ha adversaris o enemics, poc hi compten les regles, crec que alguna humanitat es sentia orgullosa d'haver superat fins i tot eixa fatalitat amb les típiques convencions que havien de limitar fins i tot allò que no tenia límits. Els estats que incompliren eixos mínims —els seus dirigents— podrien ser perseguits i jutjats per això mateix. ¿És el cas d'Israel o de Hamàs? Crec que està clar.
En tot cas, dir que la resposta d'Israel ha estat desproporcionada és un error, però també s'ha d'entendre com un eufemisme per no dir que ha segut prepotent, abjecta, inhumana o assassina. El Roto ho explica millor en la seua vinyeta:
¡No cal que escolteu les víctimes, són tremendistes!
En un sentit tremendista menys acusat però bastant temible, Joaquín Estefanía (El País, 05.01.2009, «Cassandra: crisi, ¿fins a on?») aclarix la lògica d'algunes paraules que poden semblar farcides de sentit comú i lògica i que, de fet, són el preàmbul del racisme, la xenofòbia i les guerres:
La història mostra que les grans depressions econòmiques han donat pas primer al proteccionisme, després al nacionalisme i posteriorment als enfrontaments, moltes vegades violents.
En canvi, un tio meu pensava que si els empresaris d'«ací» invertiren i crearen empreses «ací» amb treballadors d'«ací», no es perdrien diners i el benefici es quedaria «ací». I em va dir que ja podia dir-li el que vullguera, que ell estava convençut d'«això». Naturalment, contra els «ací» i els «això» no hi ha dades ni raons que hi puguen fer res. Amb tot, he de dir que almenys et deixa parlar (abans del bombardeig), i això no és poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada