Més capacitat de decisió política: més solidaritat

Me s'acumula la paperassa en la motxilla. Per sort ara n'eliminaré una miqueta.

El públic vol menys cultura i més solidaritat

Bé, l'oposició posem que no està ben trobada en este titular del diari El País (Elisa Silió, 13.12.2008), però les dades són interessants. Els clients de l'obra social de Caja Navarra, quan han tingut ocasió, han canviat de destinació els seus diners:

En mans dels usuaris, el 28 % dels fons que anava a cultura s'han convertit en un pírric 5 %, i el 35 % d'oci, benestar i esports s'ha quedat en un 15 %. Mentres, medi ambient ha augmentat la seua partida del 5 % al 10 % o la discapacitat —la més afavorida amb el sistema de votació— del 11 % del 34 %.

Una cosa aixina explicava Vicenç Navarro no fa tant parlant del cas de la sogra a Suècia. I el cas és que això és un programa polític en tota regla. En primer lloc, a més, perquè es fonamenta en una decisió directa dels ciutadans, una cosa com el munt de referèndums que fan en Suïssa (fins i tot als eua) per a decidir qualsevol cosa humana. Això sí, ben explicada i debatuda.

Per contra, ací no votem realment els representants polítics, ja que votem llistes tancades, i tampoc decidim sobre quasi res. Ni més ni menys que l'estatut d'autonomia valencià és una decisió de quatre (del pp i del pspv) que no ha passat pel debat públic ni per la validació de les urnes. Ni l'anterior estatut, ni —pitjor encara— l'actual, que és una simple reforma amb clàusula d'autodestrucció de la llei del 1982.

Els diputats encara estan en el ple xarrant dels pressupostos. No em resistixc a consignar la frase del dia, que hauria de ser una citació dominical, si no fóra que tampoc abusarem en l'elevació als altars. Segons la diputada Oltra Jarque (Compromís):

¡Vostés sempre ajornen la felicitat! [...] ¡Si és que vostés se passen la vida prometent la felicitat que mai arriba! No, per a nosaltres el que és fonamental és la política de tots els dies, és els diners per al que necessiten els valencians i valencianes, per al que realment es necessita, infraestructures, educació, sanitat... Això és el que fa falta.

És el mateix ple en què hem patit de vergonya aliena per la gestió del sistema «pioner» de votació des de casa. El sistema s'havia organitzat a fi que la diputada socialista Sanchordi García puguera conciliar la vida familiar i votar sense haver-se de desplaçar a les Corts —que no tenen guarderia, a pesar que és una demanda sindical—. El fracàs és una taca més en la regulació del nostre sistema parlamentari i, en conseqüència, del nostre sistema democràtic. En dóna compte el diari El País d'ahir, sense assenyalar, però, el que, a pesar de ser habitual, és més greu: la diputada s'enganyava de vot perquè no podia vore els ditets del company o companya encarregat de marcar el sentit del vota a tota la colla. La resposta de Maluenda Verdú davant la crítica al mal funcionament del sistema era previsible:

Si la senyora Sanchordi pot haver-se equivocat, només pot dir-ho ella, [...] perquè és la llibertat del diputat quan vota. [...] És millorable també que mos fixem més quan ací votem i que mos equivoquem moltes voltes totes les senyories. Per tant, pense que ha segut encertat, que és un sistema bo i el que cal fer és fixar-se en el moment de votar i no equivocar-se.

¿En què es fixen els nostres representants públics? No en la qüestió ni en el valor del que decidixen ni en el contingut de la proposta que els distrau de la transmissió esportiva o de la recerca d'indumentària per Internet. Simplement, es fixen en els ditets del pastor de vots. ¿I la llibertat de vot? Està condicionada no per la responsabilitat davant dels ciutadans afectats, sinó davant la perspectiva de continuar apareixent en les llistes electorals del partit o en qualsevol altre «lloc de treball» del partit. És allò que a temporades apareix en la premsa: la disciplina de vot, que en diuen. Disciplina que és l'estafa de la responsabilitat democràtica.

La temporada de futbol no es reprén fins a mitjan gener. Haurem de fer alguna cosa per cremar toxines.