dijous, 8 de gener del 2009

Anar a matar la llúdria

Les causes i les ombres
Repasse el diccionari, costum habitual i ofici permanent, i tope amb l'expressió anar a matar la llúdria 'mamprendre grans coses' (salt 2.0), 'anar a fer els gegants' (dcvb). Sobre la llúdria coneixia la variant associada a la negror negre com una llúdria, que dec haver llegit en algun lloc. La que havia sentit a algú de la meua família era més negre que un tió.

No matarem la llúdria, no, que no sé si en queden, però ja no tocaria. En canvi, hi ha activitats que poden arribar a semblar impossibles, però la realitat és que t'ho volen fer creure i no que realment no es puguen acomplir. Com ara això des desmuntar una institució en mil bocins. Això ho fa la Generalitat valenciana per a maquillar els pressuposts i amagar els deutes, però també ho fa —i no deuria— el Síndic de Greuges pel que fa a les queixes dosbre discriminació lingüística, que et fa alçar queixa de cada clau i de cada rosca que no funciona, i no arribar a «renyar» mai els responsables generals de la gestió lingüística «delictiva» en general de la institució, que no són altres que els dirigents polítics, actualment del Partit Popular.

En este àmbit, la cadena de les causes i les conseqüències només funciona per als èxits; en canvi, els errors i els fracassos no arriben mai a la causa que els origina. És això que diuen que la victòria té cent pares i la derrota és òrfena, expressió que féu famosa en 1961 John F. Kennedy i que és una variació d'una frase del comte italià i feixista Galeazzo Ciano La vittoria trova centro padri, e nessuno vuole riconoscere l'insucceso. Vaja, deixem este cadena. Només diré que ja hem tingut ocasió de presentar la primera queixa de l'any pel web d'Anetcom:


El web de l'associació pública Anetcom (www.anetcom.es) només té versió en espanyol i no en català, fet que crec que no cal que detalle la normativa autonòmica, espanyola i europea --sense anar més llunt-- que transgredix.

De fet, per provar, agrairia que el Síndic de Greuges fera una crida general al compliment de les obligacions lingüístiques de la Generalitat valenciana, per a mirar estalviar-me una mica haver d'anar detallant un a un els casos d'empreses, associacions, entitats, fundacions i altres dependents de la Generalitat valenciana que no complixen les seues obligacions lingüístiques, segurament a conseqüència de la manca d'un criteri general, pla de treball o protocol d'actuació que tinga sempre en compte la natura de disponibilitat necessàriament bilingüe en el cas l'activitat de l'administració pública adreçada als ciutadans.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que les institucions públiques responsables resolguen estes mancances i adopten les mesures adequades per a corregir i renyar els responsables de la gestió lingüística de l'entitat.


No és res impossible, simplement és una mala pràctica més. I el tedi ciutadà és la seua principal victòria, però no és cap excusa. Hui em talle els cabells, que tampoc no tinc excusa, més enllà de la gossera.

4 comentaris:

  1. A Beneixama diem "negre com un tió", "negre com un olla". Segur que n'hi ha més possibilitats, però ara no les recorde. Això dels Síndic de Greuges posa d'una mala llet!!! En fi, bona estada a la perruqueria.

    ResponElimina
  2. Sí, també és «negre com un tió», que ara podríem relacionar amb el síndic de greuges, però, ¿què hi guanyaríem? Només cal saber-ho i continuar fent paperets: ell en viu i mosatros mos mos deixem sentir.

    ResponElimina
  3. Sobre llúdries (o llúdrigues) tinc recopilada poca cosa.

    Per si et fa servei:

    - anar a matar la llúdriga ('empresa fantasiosa, ridícula'). Vist a Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana. Ed. Millà, Barcelona.
    - caçar una llúdriga ('no gran cosa'). Vist a Busquets (1987): Els animals segons el poble. Ed. Millà, Barcelona.
    - gord com una llúdriga ('molt gras'). Vist a Moret (1995): Lo Molinar. 3. Gèneres menors de la literatura popular.
    - semblar una llúdriga ('dit de la dona fina i maca'). Vist a Busquets (1987): Els animals segons el poble. Ed. Millà, Barcelona.

    ResponElimina
  4. Ja suposava que tindries més informació que jo, Víctor, i segur que matar la llúdria deu ser més fantasia ara que mai.

    ResponElimina