Si n'ha de donat de maldecaps un lletra que no s'hauria d'haver tocat:
Però quan, com s'esdevé en el darrer exemple, el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a [...]
Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Teide, 1956, pàg. 86, versió comunicada per Albert Rico en la llista Zèfir que correspon a la nova edició anotada de l'obra.
Supose que hi deu voler dir "cal" en comptes de "cap", no? En fi, coses de les lletres.
ResponEliminaBé, ara m'has deixat descol·locat, perquè em pense que la citació està clara:
ResponElimina1. Fabra va escriure «cap», que és l'única possibilitat que no contradiu eixe fragment de la gramàtica.
2. Algú (no sé si Aramon) va pensar que eixe «cap» era erroni i el van canviar per «cal», amb la qual cosa eixe fragment és contradictori internament i ens ha embolicat la normativa bona cosa.
3. La nova edició restituïx el «cap» que aclarix definitivament la qüestió.
I per això n'he fet la citació, per la transcendència de la primera correcció errònia i per la importància de la correcció definitiva.
Quan va morir Joan Coromines, en Joan Solà, entre els seus papers, va trobar el manuscrit original d'aquesta Gramàtica catalana de Fabra. Per això es va fer el canvi tan polèmic. Bon Nadal!
ResponEliminaMoltes gràcies per la informació, Puigmalet. I, ja posats, ¡bon any!
ResponElimina